SAVIESA, ON ETS?

On trobar solució als greus problemes d’avui que van des de els micro als macro problemes globals? Mayte Rius en el seu treball Consulteu el filòsof!  Vol donar solució a les preguntes que es plantegen, quan escriu: “Si dubteu entre separar-vos o no, si no sabeu cap a on enfocar la  vostra carrera laboral, si esteu farts de no dormir donant voltes als problemes sense trobar una sortida, si no trobeu motivació en la vida, si teniu dilemes ètics sobre la cura d’un familiar gran, parleu amb un filòsof! Heu llegit bé, amb un filòsof”.

Filosofia és sinònim de saviesa. Hi ha dues maneres d’adquirir saviesa. La Filosofia que estudia el pensament de grans homes i la Teologia que investiga Déu. La Filosofia és l’esforç humà per adquirir la saviesa que li permetrà viure millor, per donar resposta als interrogants que planteja Mayte Rius. La Teologia és la matèria que estudia Déu per tal de voler donar resposta al misteri que l’envolta. La Filosofia com a treball humà que és, el seu abast és molt minso perquè a pesar de l’excel·lència del treball dels grans pensadors el recorregut vers la meta de l’adquisició de saviesa és molt curt. Pel que fa a la Teologia, si és l’home que inicia la investigació de la Divinitat, el resultat és que en lloc d’aportar llum que desvetlli el misteri de Déu aconsegueix obrir interrogants atès que d’entre tants déus que ha descobert, quin és el vertader, perquè per lògica només n’hi ha d’haver un. Com puc saber si el déu escollit és real i no un miratge que m’arrossegui al nihilisme? Tant els estudis filosòfics com els teològics ens porten a un carreró sense sortida: la incertesa.

Brunello Cucinelli, diu: “Resar significa parlar amb tu mateix”. Si parles amb tu mateix el coneixement que adquiriràs no anirà més lluny d’allí on et portin els teus raonaments. No aconseguiràs la saviesa de Déu. La dita d’un desconegut aporta llum al tema que ens preocupa de com adquirir saviesa: “Be, jo no sé com ser savi, però dedico molt temps a la pregària”. Aquesta persona anònima indiscutiblement no parlava amb si mateix perquè si reconeix que no és savi no seria tan estúpid com per anar a buscar la saviesa allí que sap que no hi és.  Per deducció aquest desconegut buscava la saviesa en Déu. Això ens porta a la necessitat de preguntar-nos. On trobar Déu? Els nostres raonaments no ens ajuden a descobrir-lo. Les coses dels homes només les coneix l’esperit de l’home que és dins d’ell mateix, “així també ningú no coneix les coses de Déu sinó l’Esperit de Déu. I nosaltres no hem rebut l’esperit del món, sinó l’Esperit que ve de Déu, a fi que puguem conèixer  les coses que Déu ens ha donat” (1 Corintis 2: 11,12). L’home arriba al convenciment de l’existència de Déu gràcies a l’Esperit Sant que li proporciona aquesta certesa. Amb la possessió de l’Esperit Sant per la fe en el Nom de Jesús el creient és fet fill de Déu per adopció, cosa que li permet anomenar Déu “Abba, Pare” (Gàlates 4: 5,6), expressió aramea amb que un nen familiarment diu pare al seu pare. Déu ha deixat de ser un tema de debat teològic-filosòfic per convertir-se en un coneixement experimental. Havent conegut Déu per experiència s’està en condicions d’anar a buscar la saviesa eterna que és Ell.

El llibre de Proverbis personifica la saviesa divina i, com a Persona que és   fa aquest anunci: “¿No clama la saviesa, i la intel·ligència no proclama la seva veu? (8:1). La Saviesa no proclama el seu missatge al buit on ningú pugui sentir-lo: “A vosaltres, oh homes, clamo i adreço la meva veu als fills del homes” (v.4). “Escolta perquè parlaré coses importants, i obriré els meus llavis per dir coses rectes” (v.6). Segons Déu la saviesa que proclamen els seus llavis “és millor que les perles: i totes les coses desitjables no s’hi poden comparar” (v.11). “El meu fruit és millor que l’or, que l’or refinat. I el seu rèdit millor que la plata escollida” (v.19). “I ara fills, escolteu-me: perquè són feliços els qui guarden els meus camins. Escolteu la instrucció i sigueu savis, i no la ignoreu. Feliç l’home que m’escolta vetllant a les meves portes dia a dia, guardant els llindars de les meves entrades. Perquè el qui em troba, troba la vida, i obté el favor del Senyor” (vv. 2-35).

 En format de paràbola Jesús que és la Saviesa encarnada diu als qui tenen orelles per escoltar: “També el regne dels cels és semblant a un comerciant que buscava bones perles, el qual va trobar una de gran valor, se’n va anar a vendre totes les coses que tenia i la va comprar” (Mateu 13: 45,46). El mercader va invertir en un tresor etern que no podria perdre mai.

L’apòstol Pau que va adquirir saviesa religiosa als peus de Gamaliel, famós erudit del seu temps, quan va trobar la saviesa que és Crist diu del seu abans i del seu present: “Però les coses que m’eren guany, les he considerat pèrdua per causa de Crist. I encara més: considero també que totes les coses  són una pèrdua a causa de l’excel·lència del coneixement de Jesucrist el meu Senyor pel qual vaig perdre totes les coses, i les considero fems, per tal de guanyar Crist” (Filipencs 3: 7,8).

Estant en el coneixement humà, fems; estant en Crist la perla que no té preu.

Octavi Pereña i Cortina

L’ALTRE NADAL

L’altre Nadal és l’eslògan d’un anunci de l’Associació Espanyola de Centres de Jardineria que et recomana  que “visitis el teu centre de jardineria, un lloc on el Nadal és diferent”. Ja es pot imaginar el lector que el que es persegueix és que durant les festes nadalenques es comprin “una infinitat de preciosos detalls curosament escollits, t’estan esperant”. No cal dir que l’anunci va acompanyat d’una nena riallera vestida amb detalls nadalencs que ven felicitat. ¿És així “l’altre Nadal” que se’ns ven? El Nadal sensual que se’ns ofereix fa ¿què “ existeixi  un lloc on el Nadal és un sentiment, l’alegria tingui llum i la bellesa tingui vida”?

“L’altre Nadal” que ha pervertit l’original per la sensualitat que l’acompanya no és capaç de proporcionar la felicitat que la imatge de la nena feliç ven. La llar engalanada de flors que mirar-les és un plaer i la bellesa tingui vida, la taula assortida d’una varietat de productes que només veure’ls ja estimula la sensualitat fartanera. L’ambient nadalenc de “l’Altre Nadal” excita les glàndules cerebrals que segreguen l’ ”hormona de la felicitat”, que no produeix una autèntica felicitat, sinó una sensació d’ella. Els estimulants alcohòlics produeixen una eufòria que momentàniament ens fan oblidar del pare ingressat en una residència, l’atur del fill, la separació de la filla, l’addicció del nebot…”L’Altre Nadal” és una enganyifa que no ens prepara per a fer front a la realitat de la vida. La vida real és tristor, dolor, frustració, desengany i altres menudeses que fan que la vida sigui un fàstic. “L’Altre Nadal” emmascara la realitat però no la fa desaparèixer. Un cop s’han apagat les llums nadalenques, guardats el regals que han estat el goig d’adults i de nins, les deixalles dels suculents àpats i els embolcalls dels regals hagin estat llençats en els contenidors adients, ¿què en queda de “l’Altre Nadal”? Només  un record insatisfactori. ¿Per què no som realistes i ens desfem d’aquest “Altre Nadal i ens proposem seriosament celebrar el Nadal original, l’autèntic, sense aquest, l’altre no existiria, que no es disfressa de Papa Noel, Santa Claus, Mags d’Orient, el que promet i compleix les promeses?

“L’Altre Nadal” disfressat de cristià conta la història d’un nen que desperta sentiments. No ens pegunta perquè fem el que fem. No ens demana cap canvi vital en la nostra manera de viure i pensar. L’únic que vol de nosaltres és que ens ho passem d’allò  més bé. El que celebra “L’altre Nadal” és la història d’un nen màgic que ens omple d’il·lusions. El Nadal original conta la història d’una persona que primer va ser un nadó que va créixer per perdonar els pecats dels homes morint en la creu i que ens crida a seguir-lo i a canviar la manera de viure que tant ens trastoca.

“L’Altre Nadal” inunda carrers i llars de llums que fan desaparèixer la foscor ambiental, però són incapaces de fer desaparèixer la tenebra espiritual que hi ha en l’anima  i que ens fa caminar a les palpentes fent-nos ensopegar en la multitud d’obstacles que es presenten en el camí i que no veiem. Examini’s el lector. ¿Està satisfet amb la seva vida? ¿Li plau la seva vida matrimonial o en parella? ¿S’hi troba bé en el treball? ¿Li plauen les sortides amb els amics? Un rosari d’impertinències fa que la nostra vida sigui avorrida  i sense sentit. No hi trobem satisfacció plena.

Anem al Nadal original, el que no ha estat pervertit per la tradició sensual de l’església, que conta la història d’un infant que va néixer a Betlem de Judea i que va rebre l’adoració d’uns humils pastors i d’uns rics i savis mags vinguts de l’Orient, a qui és dèspota rei Herodes va intentar matar perquè el Nen era el rei dels jueus. Aquest infant es converteix en adult de trenta anys. Al començar el seu ministeri públic i que s’acaba amb la seva mort a la creu, resurrecció i ascensió als cels, l’Escriptura diu d’Ell: “En ell era la vida, i la Vida era la llum dels homes. I la llum resplendeix en la tenebra, i la tenebra no la va comprendre” (Joan 1. 4,3). Trobant-se Jesús en el zenit del seu ministeri confirma el que Joan va dir d’Ell: ”jo sóc la llum del món, el qui em segueix no caminarà en la fosca, sinó que tindrà la llum de la vida” (Joan 8:12). Creure en Jesús, seguir-lo, és caminar sent il·luminat per la Llum de la Vida, la Llum que il·lumina el cor  i que fa desaparèixer les tenebres espirituals arrelades en l’ànima pel pecat d’Adam.  Per què no té sentit la vida? Per què el món es com és? : Injust, immoral, fals i tantes altres coses que fan molt mal? Per que la vida del lector i la del seu entorn són un desastre? Perquè els  manca Jesús que és la Llum de la Vida. En el dia D i l’hora H del calendari diví, en Betlem de Judea, la Vida es va encarnar en “un nadó en bolquers ajagut en la menjadora” (Lluc 2:12). En un somni un àngel li va parlar a Josep, pare potestatiu de Jesús, i li va dir: “No tinguis por de prendre Maria la teva esposa, perquè allò que ha estat engendrat en ella és de l’Esperit Sant. I infantarà un fill i anomenaràs el seu nom Jesús, perquè Ell salvarà el seu poble dels seus pecats” (Mateu 1:20,21). Els salvats per Jesucrist caminaran en la Llum de la Vida perquè ha resplendit en els seus cors. El Nadal original ha impactat en ells.

Octavi Pereña i Cortina

FARISEISME RELIGIÓS

Juan Manuel de Prada comença el seu escrit: La prova més dura, així: “Alguns dels meus amics s’han apartat de la pràctica religiosa, o inclús han renegat de l’Església “institucional” perquè han descobert en molts catòlics una inconseqüència fatal entre la fe que asseguren professar i les obres per les que, segons diu l’Evangeli, han de distingir els vertaders deixebles de Jesús” . Aquest comportament impropi que denuncia de Prada té la resposta ràpida de Jesús: “Però el qui faci entrebancar un d’aquests petits que creuen en mi, li fóra millor que li pengessin una pedra de molí d’ase i fos enfonsat al fons del mar” (Mateu 18:6).

Jesús distingeix clarament entre fariseus i pecadors. Se l’anomenava “amic dels pecadors”. En el capítol 23 de l`evangeli de Lluc Jesús llença un rosari d’”ais” acusant els fariseus, els escribes i els doctors de la llei d’hipòcrites (vv. 11-48). A nosaltres els cristians del segle XXI també ens alerta de la presència en l’Església de fariseus i d’escribes hipòcrites “semblants a sepulcres emblanquinats que de fora semblen bons, però per dintre són plens d’ossos de mort i de tota brutícia” (Mateu 23: 27).

Entrant Jesús en el temple veu com l’atri dels gentils s’ha convertit en un mercat, monopoli dels sacerdots, per on tots els adoradors hi han de passar per força: per canviar les monedes dels seus països d’origen per la moneda del temple. El canvi era d’usura. Els animals que s’havien de sacrificar havien de portar el segell de garantia que no fossin bèsties tarades, no aptes per a l’ofrena. A més de no reunir la perfecció requerida per la llei, el preu que s’havia de pagar era abusiu. En contemplar Jesús  el mercadeig que es feia en l’atri del temple “va expulsar els que venien i compraven en el temple. I va capgirar les taules dels canvistes i les cadires dels qui venien coloms. I els diu: Està escrit: La meva casa serà anomenada casa de pregària, però vosaltres n’heu fet una cova de lladres” (Mateu 21: 12,13). La santedat del temple s’ha convertit en un mercat afavorit pels sacerdots. Aquest espectacle vergonyós feia perdre la fe de molts que en sentir les paraules de Jesús “s’admiraven del seu ensenyament, perquè els ensenyava com qui té autoritat, i no com els escribes” (Mateu 7: 28,29).

En certa ocasió que els deixebles s’havien oblidat d’agafar pans, Jesús els va dir: “Vigileu i guardeu-vos del llevat dels fariseus i els saduceus· (Mateu 16: 5,6). Els deixebles no entenien el significat de les paraules de Jesús relacionant-les amb el pa que es ven en la fleca. Adonant-se Jesús que no havien comprés les seves paraules, els diu: “¿Com és que no enteneu que no us he parlat de pa, sinó de guardar-vos del llevat dels fariseus i saduceus? Llavors van comprendre que no els havia parlat de guardar-se del llevat del pa, sinó de la doctrina dels fariseus i saduceus” (Mateu 16:11,12).

Juan Manuel de Prada contrasta les febleses de la naturalesa humana conseqüència de la nostra condició de pecadors amb el fariseisme, dient. “El fariseu acostuma a ser una persona supèrbia i de cor endurit que es creu invulnerable als paranys del pecat que afligeix la resta dels mortals, i des d’aquesta talaia d’estarrufament construeix una religiositat de pura façana, una espècie de fe dissecada, escleròtica, que acaba convertint-se en impostura”. El fariseisme religiós és pitjor que el polític perquè té que veure amb el destí etern de les persones.

Paraules de Jesús referint-se al final del temps: “I s’aixecaran falsos profetes, i en faran desviar molts” (Mateu 24.11). L’apòstol Pau ens alerta de l’origen dels falsos profetes quan escrivint als cristians de Corint, els diu: “Perquè aquests tals són falsos apòstols, obrers enganyosos que es disfressen d’apòstols de Crist. I no és estrany, perquè el mateix Satanàs es disfressa d’àngel de llum. Per tant, no és gran cosa si els seus servidors es disfressen de servidors de justícia, la fi dels quals serà segons les seves obres” (2 Corintis 11. 13-15).

La manera de desemmascarar els fariseus hipòcrites de l’Església és conèixer la veritat. Els fariseus s’amaguen darrere moltes caretes que s’adapten a les circumstàncies que varien. Només Jesús que és la Veritat i la seva doctrina que és el fonament sobre el que es basteix l’Església les fa caure, posant al descobert la seva traïdoria. “Llavors Jesús deia als qui havien cregut en Ell: Si vosaltres persevereu en la meva paraula, sou de veritat deixebles meus: i coneixereu la veritat i la veritat us farà lliures” (Joan 8. 31,32).

Octavi Pereña i cortina

DESCONCERT

No podem entendre el que passa avui al món si no comprenen el significat dels tres primers capítols de la Bíblia. Salvador Oliva en el seu escrit Adam i Eva que els interpreta des de la incredulitat, acusa Déu de ser el culpable de tot el que ens passa. El comentarista separant el text del seu context immediat, escriu: “Però el més interessant d’aquesta història, crec jo, és que l’arbre de l ciència proporciona coneixement i es veu que a Jahvè no li agradava gaire  que Adam i Eva es fessin gaire savis”.

Crec que per entendre els tres primers capítols de Gènesi hem de tenir present el terme vassallatge que en essència és la protecció que el senyor atorga als seus súbdits a canvi d’obediència. Si aquesta no es fa el senyor té dret a castigar els desobedients. Aquest tipus de relació és la que existeix entre el Creador i les criatures, amb la diferència que la relació de vassallatge entre el Creador i els seus súbdits no està tacada pel pecat. Aquesta és la gran distinció que es dóna amb el vassallatge entre senyors i vassalls afectats pel pecat.

Déu com a creador té dret a imposar les lleis que han de regir entre les criatures i les que s’han de donar entre elles i Déu. La critica que es fa contra Déu és a causa que l’home no reconeix el vassallatge que li deu al Creador. L’apòstol Pau ho exposa en aquests termes: “Oh home, que repliques contra Déu?  ¿dirà potser la terrissa a qui l’ha format: Per què m’has fet així? ¿O és que el terrisser no té potestat sobre el fang, per fer de la mateixa massa de fang un vas per a honra i un altre per a deshonra?” (Romans 9: 20,21).

Quan la terra ja estava preparada per poder rebre l’home Déu el va crear i “el va posar en el jardí d’Edèn perquè el conreés i el guardés” (Gènesi 2:15). Les condicions dl jardí een idíl·liques. Tot estava a disposició de l’home, exceptuant que de “l’arbre del coneixement del bé i del mal, no en mengis, perquè el dia que en mengis, certament moriràs” (v.17). El Terrisser té potestat sobre el vas que ha fet. La prohibició que Déu fa a l’home que no mengi de “l’arbre del coneixement del bé i del mal” ha creat polèmica. El vas discuteix amb el Terrissaire per què m’has fet així. El vassall es rebel·la contra el seu Senyor.

Per creació el Terrissaire té dret d’imposar a l’obra de les seves mans les condicions que han de regular la seva relació: La de l’arbre del coneixement el bé i del mal no en mengis  perquè si ho fas moriràs. La prohibició inclou la capacitat de l’home per decidir el seu futur. L’home no és un robot. Satanàs, posseint una serp s’apropa a Eva i li crea el dubte al dir-li: “No morireu pas! Perquè Déu sap que el dia que en mengeu, els vostres ulls seran oberts i sereu com Déu, coneixedors del bé i el mal” (3:4,5). Fins ara Adam i Eva no s’havien fixat en l’arbre, ara, la dona “va veure que l’arbre era bo per menjar i que era agradable als ulls, i que l’arbre era desitjable per adquirir saviesa” (3:6). A la parella se’ls van obrir els ulls  i es van adonar del lletjos que s’havien convertit i es van fer faldars cosits amb fulles de figuera per amagar la seva lletjor. Se n’avergonyien d’ella.  Per a Salvador Oliva  el que Déu prohibís a Adam i Eva menjar de l’arbre del coneixement del bé i del mal és perquè no li agradava que els seus vassalls fossin savis. Abans de la desobediència només coneixien el bé. Ara coneixen el mal per experiència. Han ampliat el seu coneixement, sí, però no per a bé, sinó per la seva desgràcia, en contra de la seva felicitat.

La ira de déu es va encendre contra els seus vassalls rebels. Però Déu, alhora que és just és misericordiós. Exposa la seva misericòrdia fent-los “túniques de pell per a Adam i la seva dona, i els va vestir” (v.21). Així es va restaurar la comunicació amb el Creador que el pecat havia trencat. Caín que no va acceptar les condicions per rebre el perdó de Déu  es va comportar de la mateixa manera que més tard ho farien els israelites, van trencar el pacte de vassallatge. Déu els va donar lleis perquè les guardessin i van dir que no. La rebel·lia contra Déu va portar Caín a matar el seu germà Abel. I així s’ha continuat fent fins els nostres dies. La rebel·lió contra Déu porta a avançar l’infern a la terra.

De manera privada el vassalls rebels podem recuperar el favor del Senyor si deixem de fer el desentès a les paraules de perdó que van acompanyades de tornar a ser-li obedients. “Dóna’ns auxili per sortir del destret: perquè és inútil la salvació de l’home” (Salm 108: 12). Tornem a Ell i Ell tornarà a nosaltres. Està esperant la nostra resposta per beneir-nos. El nostre destí present i futur depèn de com reaccionem a la seva mà misericordiosa estesa, que el Senyor ofès ofereix als seus vassalls rebels.

Octavi Pereña i Cortina

MISERICÒRDIA DIVINA

Fa un any el papa Francesc va concedir que els capellans durant l’Any de la Misericòrdia poguessin perdonar el pecat d’avortar. Al final de l’Any torna a parlar per prorrogar a perpetuïtat el poder de perdonar aquest pecat que fins ara havia estat potestat  d’una autoritat superior al sacerdot. La pregunta que ens hem de fer és: ¿D’on ha sortit la idea que el clergat s’autoatorgui el poder de perdonar pecats? Només hi ha dos textos on poder-se agafar per defendre aquesta idea. L’un són les paraules que Jesús va dir als seus deixebles el mateix dia de la seva resurrecció: “Als qui perdoneu els pecats, els són perdonats;  als qui els retingueu els són retinguts” (Joan 20.28). L’altre, amb un abast més ample Jesús va dir als seus oients: “En veritat us dic: tot el que lligueu sobre la terra, serà lligat en el cel; i tot el que deslligueu a la terra, serà deslligat en el cel” (Mateu 18:18). Els apòstols mai van pretendre posseir el poder de perdonar pecats de la manera com ensenya l’Església catòlica. El poder de perdonar pecats que tenien era indirecte i era la conseqüència de la predicació de l’Evangeli. Els qui creien en Jesús se’ls perdonaven els pecats. La misericòrdia divina es manifesta en aquells que creuen en Jesús que “salva el seu poble dels seus pecats” (Mateu 1:21). Quin paper hi juga Jesús si els homes s’atorguen el poder de perdonar pecats? Els apòstols i els seus deixebles i per extensió tos els deixebles dels apòstols al llarg de la història han estat i són vehicles de la transmissió de la misericòrdia de Déu mitjançant la predicació de l’Evangeli. “Per tant, la fe ve de l’escoltar, i l’escoltar la paraula de Déu” (Romans 10:17).

Felip, un dels set escollits per ajudar els apòstol, un àngel li va dir que anés al camí que va Jerusalem a Gaza. Es posa en camí i es troba amb un home que assegut en el seu carro anava llegint el profeta Isaïes sense entendre el que llegia. Felip se li acosta i li diu que el text que no entenia es referia a la mort de Jesús per expiar els pecats de les persones. L’evangelista li parla de Jesús i l’home va creure que Jesús és el Fill de Déu, el Salvador. En separar-se, l’eunuc etíop “va continuar el seu camí ple de goig”        (Fets 8: 26-39).

L’evangeli de Mateu acaba amb aquestes paraules de Jesús: “m’ha estat donada tota potestat en el cel  i sobre la terra. Aneu, doncs, i instruïu tots els pobles, batejant-los en el Nom del Pare i el Fill i de l’Esperit Sant, ensenyant-los a guardar totes les coses que us he manat. I heus aquí jo sóc amb vosaltres tots els dies fins a la fi del temps”  (Mateu 28: 18-20). Quina ocasió perduda per dir-los als seus deixebles que els donava el poder de perdonar pecats!

El salmista fa aquest clam: “respon-me quan crido, oh Déu justícia meva”                     (Salm 4:9). David, el salmista no creu que sigui sense pecat quan considera Déu la seva justícia En el Salm 51 descriu perfectament el sentit que té que Déu sigui la seva justícia: “Compadeix-te de mi, Déu meu, segons la teva misericòrdia: d’acord amb la multitud de les teves misericòrdies, esborra les meves transgressions. Renta’m completament de la meva iniquitat, i neteja’m del meu pecat. Perquè reconec les meves transgressions , i el meu pecat és sempre davant meu” (Salm 51: 1-3). Amb el que la Bíblia ens diu de David no se’l pot considerar un home bo. Ens diu que va ser un adúlter i que va fer matar l’espòs de la seva amant. Havent estat perdonat per la fe en el Messies que havia de venir, suplica: “Purifica’m amb hisop i seré net: renta’m i esdevindré més blanc que la neu” (v. 7). El llenguatge de David és simbòlic i es refereix a la sang que es vessava en els sacrificis. La sang dels animals immolats representava la sang de l’Anyell de Déu que esborra el pecat del món. El que la sang dels anyells no aconseguia perquè era simbòlica “la sang de Jesucrist (vessada un sol cop), el seu Fill (de Déu) ens neteja de tot pecat” (1 Joan 1: 7). “Justificats, doncs, per la fe, tenim pau amb Déu per mitjà del nostre Senyor Jesucrist”  (Romans 5:1). Per la fe en Jesucrist Déu declara just el pecador perquè Jesús en la creu carrega amb el pecat del pecador i paga el deute que tenia amb Déu. Hem estat comprats per a Déu al preu de la sang de Jesús el seu Fill. Això fa possible que els pecadors verament penedits es puguin veure “més blancs que la neu”. El pecador, sense intervenció de l’home, es fa seva la misericòrdia de Déu invocant el Nom de Jesús que salva els pecadors. No fa falta la intervenció humana. Quan això passa, en lloc  de gaudir la misericòrdia divina un s’embolcalla de confusió espiritual i n pot continuar el camí ple de goig. Li manca la certesa d’haver-se reconciliat amb Déu.

Octavi Pereña i Cortina

LUDOPATIA

“Un país amb 700.000 apostants en actiu” és el títol de l’escrit es que Antònia Laborde tracta el tema de la ludopatia, addicció que engendra molts problemes personals i familiars pels endeutaments que origina. Enganxar-se al joc pot ser de manera accidental com li va passar a Francisco José Andrés que fent temps en un bar va inserir una moneda a la màquina escurabutxaques i va guanyar  10.000 pessetes.      Aquest guany inesperat va ser l’inici d’una cursa que el va portar a l`addicció. Diu:  “L’inserir una moneda m’agafa una bombolla i no veig més. M’evadia per complet”

També pot portar a l’inici de la ludopatia escoltar la publicitat que et posa el parany de guanyar diner fàcil amb l’eslògan: “No tenim somnis barats”: Un cotxe de gama alta, una segona residència luxosa…però els somnis es converteixen en malsons. És llastimós que els malsons es converteixin en maldecaps que comencen cada cop més en edats més primerenques. Segons José Jiménez, president de l’Associació Sevillana de Jugadors d’Atzar en Rehabilitació, “resulta molt alarmant la quantitat de joves que s’inicien en edats cada cop més primerenques en aquests tipus de jocs”.

Preocupant és que els governs amb l’excusa  que tots hi guanyem si juguem, afavoreixin els jocs d’atzar dient que els guanys que proporcionen el govern  els inverteix en benestar social. Siguin els governs amb la seva promoció, siguin els ciutadans que volen el diner fàcil, el cert és que el diner s’hi troba al mig. “Perquè l’amor als diners és una arrel de tota mena de mals” (1 Timoteu 6.10). És una sentència bíblica que la realitat li dóna la raó. Per un costat l’addicció de manera conscient o inconscient crea molts danys socials i familiars. Per l’altre l’amor al diner és el causant de la macro corrupció política que creient: si Déu existeix, no  veu el que passa en la terra. Però sí, Déu ho veu tot per més amagat que es faci i en el moment oportú passarà comptes de tot el que s’hagi fet i de cap de les maneres no es podrà justificar els danys que s’hagin comés.

Deixem que la Bíblia ens parli al cor perquè si això passa posarem seny. L’apòstol Pau escrivint al seu deixeble Timoteu, li diu: “Tanmateix la pietat amb contentament és un gran negoci” (1timoteu 6:6). La pietat a la que es refereix l’apòstol no és la religiositat de pandereta. La pietat que esmenta és la que neix de la fe en Jesucrist i que fa que el creient estigui content, sigui poc o molt el que el Senyor  li doni i que es guanya per part e l’home amb el seu esforç. Per què tanta cobdícia si el que s’ha emmagatzemat oprimint el pobre, avui venen a buscar la teva ànima i el que has emmagatzemat, ¿de qui serà? Què n’és de necessari entendre. “Perquè res vam portar al món, i és evident que tampoc no ens podem endur res” (v.7). Això ho sabem però ens manca el coneixement del que hi ha a l’altra riba de la mort. Evidentment els cossos reposen en el sepulcre o les cendres escampades serveixen de nutrients per les plantes. Demà, en el dia de la resurrecció, perquè hi ha resurrecció dels morts, dos destinacions  clarament diferenciades, esperen. Salvació o condemna eterna. Si se sap això no es farà com el ric de la paràbola que per guardar els seus béns que exponencialment havia guanyat havia d’engrandir els magatzems. Tanta cobdícia, per a què? ¿Per la perdició de l’ànima? La cobdícia li havia estat una mala inversió.

Una bona filosofia que evitarà caure en el parany de la ludopatia, de convertir-se en un addicte al treball o evitar apropiar-se dels diners públics, és: “tenint, doncs, menjar i abric, estarem satisfets amb això. Però els qui volen fer-se rics cauen en la temptació i en un parany, i en moltes cobejances insensates i pernicioses que enfonsen els homes en ruïna i perdició” (vv. 8,9). No el diner, sino la cobejança del diner és una trampa que destrueix al que hi cauen. Per què amassar fortunes a costa dels sofriments dels treballadors sense els qual no les podrien aconseguir? Per què explotar  les dones i els infants  que treballen en fàbriques tèxtils o dels miners que perden la vida i la salut en les mines si al final no es poden endur res  d’aquest món i la seva ànima anirà cap a la ruïna i condemna eterna? Els  especuladors no han aprés a fer inversions segures. Jesús els indica on s’han equivocat: “No us feu tresors sobre la terra, on l’arna i el rovell fan malbé, i on els lladres foraden i roben. Sinó feu-vos tresors en el cel, on ni l’arna ni el rovell fa malbé, i on els lladres no foraden ni roben. Perquè on hi ha el vostre tresor, allí hi haurà també el vostre cor” (Mateu 6:19-21).

Octavi Pereña i Cortina

OBJECTIVAR LA DONA

“L’Argentina es mobilitza arran de la brutal violació i assassinat d’una jove”, diu el títol de l’escrit de Robert Mur. L’assassinat de Lucia va aixecar protestes a Buenos Aires i una simbòlica protesta de dones conta la violència. La fiscal Maria Isabel Sánchez que porta la investigació del cas va qualificar el crim d’ “agressió sexual inhumana” i el descriu molt cruament. Va ser “violada via vaginal i anal, no només amb el penis de l’home que ho va fer, sinó també utilitzant un objecte rom, com pot haver estat un pal”. La societat intenta lluitar contra la violència contra la dona amb mobilitzacions de protesta. Les manifestacions , però, no serveixen per trencar la cadena que s’allarga de dones que moren violentament a mans de depredadors sexuals.

Susana Quadrado, tenint en ment l’assassinat de  Vanessa Ferrer de Xella, País Valencià, escriu: “El cas és que avui tot són xifres que ningú no s’explica. Hipersexsualització en l’ambient, en l’adolescència. Programes de televisió nauseabunds. Entronització de tipus (i arquetips) indesitjables a les xarxes. La mala educació en algunes llars. La tendència envers determinades actituds a l’institut…Què està passant? Buscant la resposta exacta tornarem a la Vanessa”. Mentre es va a buscar resposta al que està passant, la violència sexual a més d’augmentar es produeix cada cop en edats més joves. La violència contra la dona és una lacra que ens afecta a tots i té prou abast com diu la psicòloga Rosa Porras: “considerar-la un problema de salut física”. No podem restar indiferents davant el  gran problema que tenim davant pensant que a nosaltres no ens tocarà sofrir una situació d’agressió sexual a una dona de la nostra família.

La Maria (nom fictici), mare d’una noia de 16 anys maltractada per un noi de 21, escriu: “no ens havem imaginat mai que això ens podria passar a nosaltres. Som una família de classe mitjana, en que tant ell com jo creiem tenim una relació molt igualitària, i això ho transmetem a la nostra filla. L’eduquen en el respecte en la igualtat d’oportunitats, en la independència…Però sembla que res de tot això li deixi empremta. Als 16 anys va començar a canviar. Va començar a sortir amb un noi de 21 anys, i aviat va deixar de parlar-nos…Fins que un dia vaig entrar al lavabo . Li vaig veure uns blaus. La maltractava” (Celeste López).

No podem evitar que tant infants com adolescents es vegin sotmesos a “grans impactes agressius, misògins, sobresexualitat i imatges violentes en pornografia, pel·lícules, jocs d’ordinador i publicitat, contínuament veient com els nivells de violència sexual contra les dones i nens continuaran sense disminuir avui. O pitjor” (Alison Grundi, psicòloga clínica).

Josh Brown, jugador de rugbi dels Giants, acusat de violència domèstica per la seva ex Molly, fa unes declaracions que aporten llum al que passa en l’ànima dels assetjadors sexuals: “Durant la major part de la meva vida he estat un mentider. He fet decisions egoistes per utilitzar i abusar dones des dels set anys per satisfer aquest buit. He objectivat les dones i mai no m’ha importat l dolor i el dany que les ocasionava. La meva capacitat de connectar emocionalment amb altres persones era zero. I el meu nivell d’empatia era zero…Em vaig convertir en un assetjador i vaig danyar Molly físicament, emocionalment i verbalment. Em veia com si fos Déu i ella era la meva esclava. Portava un aclaparador sentiment de poder perquè posava el diner per davant de Déu i el feia servir com un instrument de poder”. Aquesta declaració ajuda a entendre perquè Tomás Pardo Caro després de 16 anys de complir condemna per violació i intent d’assassinat de Luci, en sortir de permís torna a repetir el mateix fet amb una dona de 52 anys. A pesar de l’aparent bona conducta  penitenciària els brutals sentiments li segueixen corroint l’ànima.

El comportament de Tomás Pardo Caro ens transporta a les paraules que el apòstol Pau escriu als cristians a Roma. Referint-se als qui malgrat que la creació revela l’etern poder de Déu es decanten per l’ateisme, aquest fet que té unes conseqüències morals que es tradueix en un comportament indigne: “Per això Déu els va lliurar en la impuresa en els desigs dels seus cors, per deshonrar els seus cossos entre ells mateixos…I com no van aprovar reconèixer Déu, Déu els va lliurar a una ment reprovada a fer coses impròpies: Estan plens de tota injustícia,  fornicació, malícia, cobejança, maldat, plens d’enveja, homicidi, rivalitat, engany…sense afecte natural, sense compassió, sense misericòrdia” (Romans 1:26-31).

El mateix apòstol escrivint als cristians a Colosses contrasta  el que eren abans de creure en Crist  amb el que són ara que esperen la manifestació gloriosa de Jesús al final del temps. Els diu: “Per tant feu morir els vostres membres que són de a terra: fornicació, impuresa, passió, mal desig i la cobdícia que és idolatria, per aquestes coses ve la ira de Déu  sobre els fills de la desobediència, entre els quals vosaltres també vau caminar abans, quan vivíeu en elles” (Colossencs 3: 5-7).

Abans de conèixer Crist es podia ser un objectivador de la dona com Josh Brown. Ara que es creu en el Senyor l’home veu la dona com el vas més fràgil que cal respectar i protegir.

Octavi Pereña i Cortina

EUTANÀSIA

Ja fa anys vaig veure una pel·lícula, el nom de la qual no recordo. Hi havia una escena que em va impactar molt. Una llarga cua de persones es forma davant un edifici molt modern en el que es practica l’eutanàsia lliure, sense restriccions legals. Els qui volien morir ho podien fer de la manera que els semblés millor. És possible que la nova llei que Holanda prepara sigui un pas més vers l’eutanàsia que pronosticava la pel·lícula que esmento.

Holanda planteja portar més lluny la llei del 2002 i permetre que les persones que “ja hagin completat la seva vida”, puguin assistir al suïcidin assistit. La idea del Govern és que la gent gran amb un fort desig de morir, encara que no estigui sotmesa a un patiment físic o psicològic insuportable, pugui rebre ajuda professional per fer-ho d’una manera digna”.

La proposta de la llei holandesa “es refereix a les persones grans que ja no tenen ganes de seguir endavant amb les seves vides, que tenen dificultat d’acceptar el final de la seva autonomia personal o la mobilitat reduïda o que se senten soles per la pèrdua d’un ésser estimat”. La proposició de llei no concreta l’edat a que ; de poder accedir  a l’ajuda per morir però indica que s’hauria de dur a terme “sota estrictes condicions”.

“La frase l’han dit molts familiars de persones grans: “Fa temps que està així, tant de bo Déu se l’endugui aviat”. Algunes d’aquelles persones la vida de les quals ja no val la pena ni pels que més se les estimen, aconsegueixen explicar aquest desig per si mateixes amb un “escolti, doctor, ja està”. “No és que vulguin que els matin, que els treguin la vida, però sí que expliquen que, per la seva part ja han acabat”, diu el Dr. Germán Diestre, metge responsable de psicogeriatria al centre sociosanitari Albada, a l’hospital Pare Taulí de Sabadell. 

És interessant el que diu el Dr. Germán Diestre: “L’extensió del debat als qui no estan malalts però volen acabar la seva vida perquè els resulta insuportable per altres raons, com el deteriorament, la seva dependència o la seva soledat, serà més difícil de resoldre jurídicament. Però és un desig real que no necessàriament se soluciona tractant-lo com una depressió”.

El problema de viure o morir és una qüestió de fe. Es pot donar el cas que algun creient de fe feble vulgui que se li apliqui l’eutanàsia o suïcidi assistit. Qui té una fe viva en Jesús, capaç de dir: “Jo sé en qui he cregut” rebutjarà treure’s la vida encara que sigui de manera legal. Per què no ho farà? Perquè la seva fe en Déu li dóna el suport que necessita en els moments d’extrema feblesa. La fe en Crist atorga una esperança que no es marceix perquè la vida eterna que li garanteix no es desfà com un bolado. La certesa de la vida eterna no treu que durant l’estança en aquest món de pecat el creient en Crist pugui passar situacions d’intens dolor.

David Roper esperava amb candeletes la seva jubilació per poder-se dedicar als seus hobbys. “Bé”, diu, “el dia va arribar i una combinació de factors adversos i una neuropatia em va posar a empènyer un caminador. No puc fer senderisme, no puc anar a pescar, no puc fer moltes de les coses que em produïen plaer…No tinc idea del que Déu té preparat per a tu i per a mi. No hauria de preocupar-nos. El nostre deure és acceptar les coses tal com són, sabent que en l’amor, saviesa i providència de Déu aquesta situació és tan bona com ho pugui ser una altra”.

El salm 102 és la “pregària de l’afligit que defalleix, i vessa el seu plany davant el Senyor”. Indiscutiblement per treure’n profit de les ensenyances que aporta aquest poema cal creure en Déu, Pare de nostre Senyor Jesucrist, doncs, si no es creu en Ell, com podrà anar a implorar-li socors en temps d’aflicció?

“Senyor escolta la meva pregària! Que el  meu crit d’auxili arribi a Tu. No amaguis el teu rostre el dia de la meva angoixa. Inclina la teva orella a mi el dia que t’invoco i respon-me aviat” (vv.1,2). Una de les causes de l’eutanàsia és la solitud. Un pot trobar-se envoltat de persones i morir-se d’avorriment perquè no té ningú amb qui parlar. Encara que es doni el cas de tenir algú amb qui fer-ho l’interlocutor  no pot arribar a les profunditats de l’ànima que és on està arrelada l’aflicció que el marceix i que li fa dir: “vull morir”. “No puc més”. “El meu cor” afegeix el salmista, “ha estat colpit, i es marceix com l’herba, fins oblido menjar el meu pa” (v.4). El poeta reconeix que l’aflicció no és quelcom extern, físic. És el seu cor que està trasbalsat i aquesta aflicció de l’ànima el porta a “oblidar menjar el pa”. ¿No és cer que davant l’angoixa en són moltes les persones que perden la gana?

El salmista no és dels qui creuen en Déu de llavis i el cor el tenen atrapat en les coses materials. És per això que pot escriure: “Perquè Ell mira avall des de l’altura del seu santuari, des dels cels, el Senyor mira sobre la terra, per escoltar el gemec del presoner, per alliberar els fills de la mort” (vv. 19,20). El sofriment, en la seva diversitat de tonalitats és impossible extirpar-lo. El pecat d’Adam és el causant de la seva presència i nosaltres, els seus descendents, en som hereus. Per què uns sofreixen molt i altres poc, no és al nostre abast donar-li resposta. El que sí sabem del cert és que en el moment oportú rebrem el seu socors. El que és cert és que els creients en Crist, hagin sofert molt o poc aquí en el temps gaudirem plenament de la presència de Déu en el cel, lloc on no hi haurà sofriment, ni mort, ni cap mena d’injustícia. El paradís perdut en l’Edèn serà recuperat en la gloria celestial.

Pel qui ara sofreix, el dolor és una realitat, però, en la foscor de l’adversitat  hi pot trobar el conhort al saber que Jesús per l’Esperit Sant que habita en ell, si és creient, no el deixa orfe. Està dins seu recordant-li que a la creu va ser abandonat pel seu Pare a fi que nosaltres en el nostre sofriment tinguem el conhort que necessitem.

Octavi Pereña i Cortina

EL MISTERI DE LA MORT

Una estrofa d’un poema de Josep Satorres publicada en un recordatori, diu: “L’assistència a un funeral/ ens invita a meditar/ que, aquest món terrenal/ un dia haurem de deixar”.

Existeixen dos estats diferents de l’existència humana. Un, viure sense pensar en la mort. Dos, viure amb la idea de que t’acostes a la mort contínuament. A pesar que a cada funeral que assistim  ens recorda “que, aquest món terrenal/ un dia haurem de deixar”, vivim com si la mort mai ens hagués d’afectar directament. Està establert que l’home només mori un sol cop i, després ¿què? És evident per a tothom que el final que ens espera és la mort. No obstant això vivim com si la mort no existís. És aquí, a la cantonada amb la dalla ben esmolada per prendre’ns la vida.

Creure que l’home és un animal evolucionat, que és el producte de la casualitat rebaixa a qui ho creu que l’existència s’acaba com la d’un animal que se’l colga i la corrupció destrueix el cos inert, és tenir un concepte molt baix del que un és. L’instint, en general ens impulsa a resistir l’arribada de la mort. Els avenços mèdics amb la longevitat que han portat ens fan creure que arribarà un dia que la mort serà vençuda. Aquesta creença es dissipa quan la mort ens embolcalla amb el seu tuf. Quan el darrer alè surt per la boca, ¿què?

William Shakaspeare, en una època que la medicina es trobava a anys llum lluny dels avenços actuals, va escriure: “La vida pot allargar-se amb la medicina, però la mort s’apoderarà també del metge”. És dir, els que batallen per preservar la vida dels seus pacients no poden conservar la seva pròpia. La vida no es troba a l’abast de l’home.  Però volem viure. Encara que ens considerem animals evolucionats, en el fons volem ser quelcom més. Aquest voler ser més que un animal és el que crea neguit i desconcert davant la mort. Ens resistim a ser com el gos de José Saramago que” va morir fa dos mesos”.

Qui busca, troba, diu Jesús. Però s’ha de buscar en el lloc apropiat. La vida és com l’or s’han d’anar a buscar allí on són. ¿On anar a buscar la vida? Jesús ens ho deixa clar: “Jo sóc la resurrecció i la vida, el qui creu en mi  encara que mori viurà . I tot el qui creu en mi no morirà mai” (Joan 11:25,26). Acabat de dir aquestes paraules, Jesús li pregunta a Marta amb parlava: “¿Creus això?” a la pregunta Marta respon: “Sí, Senyor, jo he cregut que tu ets el Crist, el Fill de Déu que ha vingut al món” (v.27). Aquesta conversa Jesús la manté amb una dona que feia quatre dies que havia enterrat el seu germà Llàtzer. Quan Jesús diu que treguin la pedra que tancava la cova on jeia Llàtzer, la dona li diu: Senyor, ja fa pudor, perquè és de quatre dies” (v.39). Quan es va retirar la pedra i el tuf de la corrupció va arribar als nassos dels presents, Jesús va cridar amb veu forta: “Llàtzer vine a fora!” (v. 43). La Mort no va poder resistir-se a l’ordre de Jesús: “I el mort va sortir lligat de peus i mans amb benes, i la cara embolcallada amb un sudari” (v.44).

La mort i resurrecció de Jesús és la garantia que “la mort ha estat engolida en la victòria” (1 Corintis 15:54). Per això l’apòstol Pau pot fer unes preguntes que donen resposta al misteri de la mort que tant ens neguiteja: “On és, oh mort, el teu fibló? On és, oh sepulcre, la teva victòria? El fibló de la mort és el pecat, i el poder del pecat és la Llei. Però gràcies a Déu perquè Ell ens dóna la victòria per mitjà del nostre Senyor Jesucrist” (vv. 55-57).

Els assistents a un funeral escoltem com el mossèn de torn parla de la resurrecció dels morts i de la vida eterna que hi ha en Jesús. Malauradament, els assistents als funerals ho fan de manera passiva. Hi són presents per deure social, amb oïdes que senten però que no escolten. Les converses entre els assistent posen de manifest que són qüestions banals el que els preocupa. És així com deixen escapar l’oportunitat de resoldre el neguitós misteri de la mort que espera que el buscador de la vida la trobi.

Octavi Pereña i Cortina

PER QUÈ ENVELLIM?

El periodista Josep Corbella li diu a Salvador Aznar-Benitah, director d’investigació de l’Institut de Recerca Biomèdica de Barcelona: una pegunta per la qual no tingui resposta. Respon: “Moltes. Per exemple, com i per què  saben els nostres teixits quina forma i mida han d’adoptar? Què regula la nostra capacitat de parlar? Quina és la principal causa de l’envelliment?

Els qui no som científics ben segur que no ens hem plantejat mai les dues primeres preguntes que es fa Salvador Aznar-Benitah, que formen part del misteri de la vida a les que no els hi donem importància perquè les considerem la cosa més elemental del món. La tercera, ja que és evident en el dia a dia i ens afecta de manera clara i ens preocupa la seva aparició, sí que ens hem fet més d’una vegada la pregunta que no té resposta.

Després d’estudiar el cosmos, té més clar el misteri de la vida? Li pregunta el periodista a Natàlia Larrea Brito, enginyera aeroespacial. Heus aquí la resposta que dóna la científica: “La veritat és que no, quan més saps, més preguntes tens. Espero trobar alguna resposta. Tampoc no és contradictori que convisquin en un el científic i l’espiritual”.

“A mesura que els bioquímics van descobrint cada cop més la complexitat de la vida, és evident que la possibilitat que s’hagi produït per accident és tan remota que pot en efecte quedar totalment descartada. No és possible que la vida hagi sortit simplement per accident” (Fred Hoyle, astrofísic).

Kayleen Scherciber es fa aquesta reflexió: “Com a científica he d’acceptar que no tenim totes les respostes, però hem de seguir creixent en la comprensió de la veritat. És per això que la Paraula de Déu és tant confortadora i tant crítica. Hi ha una cosa de la que n’hem d’estar ben segurs. Déu no ens dóna la resposta a totes les preguntes, però ens dóna suficient informació perquè puguem tenir vides exitoses i creixem en caràcter i esperança pel futur. Com se’ns diu: “I la pau de Déu, que sobrepassa tot enteniment, guardarà els vostres cors i els vostres pensaments en Jesucrist” (Filipencs 4: 7).

Tornem a les dues primeres preguntes que per a  Salvador Aznar-Benitah no tenen resposta. Sense entrar en els detalls que la investigació bioquímica va aportant, el salmista manifestant fe en el Creador, escriu: “Perquè tu vas formar els meus ronyons, tu em vas protegir en el ventre de la meva mare. Et dono gràcies per aquestes coses esbalaïdores, perquè m’has fet tan formidablement: les teves obres són prodigioses, i la meva ànima ho sap molt bé. La meva substància no estava amagada de tu quan vaig ser fet en secret, i hàbilment format en la profunditat de la terra. Els teus ulls veien el meu embrió i en el teu llibre van ser escrits tots els dies que han estat ordenats per a mi, quan encara no n’hi havia ni un d’ells. I que preciosos són per ami els teus designis, oh Déu! Què inabastable són els recomptes d’ells! Si els comptés serien més que la sorra” (Salm 139: 13-18).

Salvador Aznar-Benitah desconeix “com i per què els nostres teixits quina forma i mida han d’adoptar”. Salomó obre els ulls a les interioritats físiques de l’ésser humà: “Així com no saps quin és el camí del vent, ni com des van formar els ossos en el ventre de l’embarassada, tampoc no coneixes l’obrar de Déu, que ho ha fet tot” (Eclesiastès 11:5). El salmista reconeix: “Les teves mans  em van fer i em vas formar”, però com Salomó no “coneix l’obrar de Déu”, però la humilitat que li atorga la fe en el Creador-Salvador li fa dir: “Dóna’m enteniment, i aprendré els teus manaments” (Salm 119:73). Déu no dóna resposta a totes les nostres peguntes, però la fe en el Senyor ens dóna força per caminar amb confiança, esperant el dia que totes les preguntes que avui ens fem tindran  resposta.

La tercera pregunta per la que Salvador Aznar-Benitah no té resposta és: “La principal causa de l’envelliment” . L’envelliment és l’efecte natural que revela que la mort s’acosta. La pregunta que ens neguiteja és: Per què existeix la mort?  La Bíblia ens ho diu: “Perquè, així com per un home va venir la mort” (1 Corintis 15:21). Aquesta afirmació ens transporta al jardí de l’Edèn. En el moment que Adam va menjar de l’arbre prohibit, la mort es va instal·lar en ell i en tota la seva descendència. La Bíblia no ens deixa en la foscor i ens diu com es venç la mort: “El darrer enemic que ha de ser anul·lat és la mort” (v.26). La victòria final sobre la mort serà en el dia de la resurrecció: “I quan això corruptible (el cos que envelleix) sigui revestit d’incorruptibilitat, i això mortal sigui vestit d’immortalitat, llavors es complirà la paraula escrita: la mort ha estat engolida per la victòria. On és, oh mort, el teu fiblo? On és, oh sepulcre, la teva victòria? El fibló de la mort és el pecat, i el poder del pecat és la Llei. Però gràcies a Déu que ens dóna la victòria per mitjà de nostre Senyor Jesucrist!” (vv.54-56). Jesucrist és la resposta a la causa de l’envelliment i de tots els dubtes que se’ns presenten sobre la vida.

Octavi Pereña i Cortina

PARAULES GROLLERES

Donald Trump, candidat republicà a la presidència del Estats Units és un bon exemple de la dita popular: “Qui xerra, paga” Els exabruptes del polític contra tothom i especialment contra la dona, li passen factura. Persones importants del seu partit li neguen suport i eviten aparèixer al seu costat en les fotos perquè no volen que se’ls relacioni amb una persona tan grollera. Entre nosaltres Garcia Albiol, candidat del PP a la presidència de la Generalitat de Catalunya, els sentiments el van trair quan despectivament es va referir a la suor de l’aixella d’Anna Gabriel portaveu de la CUP en el Parlament de Catalunya. Es veu que els polítics no els agraden les dones. ¿Tenen por que els passin la mà per la cara i la seva presència en la política activa els faci sentir menys mascles? Arribarà l’hora que la misogínia dels polítics passarà factura perquè el vot femení s’aproxima al 50% de l’electorat.

Donald Trump és un representant destacat del mentider polític. La mentida aforma part del quefer polític. A curt termini pot ser possible que doni bons resultats electorals, a mitjà i llarg termini és un bumerang que es gira contra qui el llenci i el fereixi greument. Es diu que els polítics són molt polítics. És una manera de dir que són donats a la mentida, que són experts en l’art d’enganyar els seus votants. Per tal de conservar els vots dels seus i aconseguir el dels indecisos són molt afalagadors i prometen la lluna. Garanteixen que mantindran el poder adquisitiu dels jubilats i es limiten a apujar les pensions un o,25%. Que crearan llocs de treball que no es veuen enlloc. Que conservaran l’assistència social. Que milloraran la salut i l’educació pública. Un llarg etcètera acompanya les promeses electorals. En el moment que es troben asseguts en la butaca del poder fan el desentès quan arriba l’hora de complir les promeses electorals. Tot és excuses de mal pagador. Menteixen sistemàticament. Llavors es queixen que la ciutadania es desinteressa de la política. Prometen atacar les causes del desinterès provocat, i es donen manya a posar den llocs destacats persones tacades per la corrupció. Les promeses se les enduu el vent i ben aviat tornen a ensopegar en la mateixa pedra. Si no es produeix un canvi en el cor dels qui es fiquen en política, la manera de fer-la no canviarà i la situació actual empitjorarà perquè es farà més grossa la bola de neu. El xoc serà terrible.

David que va matar Goliat i gendre del rei Saúl va haver de fugir perquè la gelosia del seu sogre el volia matar. En les seves anades i vingudes per desfer-se dels seus perseguidors  es troba amb els pastors d’ovelles de Nabal. Durant el temps que pastors i fugitius van conviure no es va perdre cap ovella. Arribat l’època de l’esquilada Nabal celebra una festa. Assabentant-se David de l’esdeveniment envia a Nabal deu dels seus homes perquè li recordin de la protecció que va rebre d’ells, amb el propòsit de demanar-li queviures. La resposta va ser irada: “Qui és David? ¿I qui és el fill de Jessè? Avui dia s’han multiplicat els servents que deserten del seu amo. ¿I jo hauré de prendre del meu pa, i la meva aigua, i la meva carn, que vaig degollar pels meus esquiladors i ho donaré a uns homes que no sé d’on són? (1 Samuel 25: 10,11). Un dels testimonis de la reacció irada del seu amo avisa Abigail, l’esposa de l’amo, del que havia succeït. Abigail s’afanya i carrega uns ases amb queviures i se’n va a trobar David. Quan es produeix la trobada, li diu: “Que el meu senyor no faci cas, et prego, perquè aquest home de Belial (un home de Belial és un ésser dolent, dissolut, incorregible), de Nabal perquè tal com és el seu nom, així és ell, Nabal és el seu nom, i la neciesa és amb ell”  (v.23).

En un món on sovint les paraules es fan servir com a armes, nosaltres les hem de fer servir per edificar els altres. En concret, les persones que es fiquen en política no haurien de ser Belials, persones dolentes, dissolutes, incorregibles. Tot el contrari, persones humils, conscients de la responsabilitat adquirida en convertir-se en servidors dels ciutadans que els han votat. Els polítics que es consideren amos del país es converteixen en Belials que, com el marit d’Abigail quan va sentir el que la seva esposa havia fet “el seu cor va morir dintre d’ell, i va esdevenir com una pedra” (v.37). Uns deu dies després va morir. Va morir com un neci. Els polítics que són Belials també moriran com necis.

El Senyor avisa els ciutadans i els polítics que no siguem con Nabal que del seu cor brollaven paraules grolleres, al dir: “I us dic que tota paraula inútil que diguin els homes n’hauran de donar compte el dia del judici. Perquè per les teves paraules seràs justificat, i per les teves paraules seràs condemnat (Mateu 12: 36,37). “És possible guarir una ferida de bala, però una ferida ocasionada per la llengua mai cicatritza” (proverbi persa).

Octavi Pereña i Cortina

REGENERACIÓ POLÍTICA

Els esdeveniments polítics que en el moment d’escriure l’esborrany amenacen amb estripar el PSOE, posen de manifest una malura espiritual profundament arrelada en l’ànima humana: animositat vers el proïsme i el goig que produeix veure com aquest cau en desgràcia. Aquest delectar-se en la desventura aliena no és un sentiment innocu. El verí que conté gaudir de la dissort d’altri el descobreix el Senyor quan en l’Antic Testament, els pobles veïns del regne de Judà gaudien de la seva dissort en mans de Nabucodonosor rei de Babilònia, al dir-los que per aquest gaudi vosaltres passareu pel mateix tràngol. Podem considerar que alegrar-se en el dolor de l’altre és un bumerang que es gira contra qui el llença produint-li un profund dolor.

La salut de l’ànima d’una persona es manifesta quan es busca el bé de l’altre, encara que no caigui bé. Quan les forces es fan servir pel bé de qui no ens cau bé. Quan el sofriment de la persona que no ens agrada, en lloc de pensar: T’ho mereixes, l’agafem de la mà i l’ajudem a sortir del pou en que ha caigut pel seu mal cap. Pot ser que la desgràcia per la que travessa la persona que ens desagrada sigui merescuda per la seva manera de ser. A aquesta persona, però no se l’ha de jutjar amb aire de superioritat sinó que se l’ha d’estimar i intentar ajudar-la si es pot, a pesar de la seva neciesa.

La animositat contra el proïsme que és sinònim d’aversió, rancúnia, hostilitat, odi, es manifesta en totes les classes socials. La política que està dirigida per persones de la mateixa mena que les altres, l’animositat també hi és present. Les diferents formacions polítiques, per ser partidistes, s’envegen mútuament i s’empren maneres de fer que trenquen les normes d’ètica i moral més elementals. Quan el president Felipe González va dir que la Democràcia s’aferma en les clavegueres de l’Estat, estava dient que tots els mitjans són vàlids per aconseguir un objectiu. Quan el ministre d’Interior i el director Antifrau de Catalunya es van reunir per maquinar contra polítics independentistes catalans per destruir-los políticament, estaven manifestant una animadversió anticristiana que els passarà factura. Pot ser possible que el caos polític actual sigui el resultat de que Déu no considera que tots els mitjans siguin lícits.

Es diu que els valors cristians que eviten que l’animositat es faci virulenta no són aptes per ser aplicats en política. Les ensenyances de la Bíblia són per a totes les situacions. Serveixen per portar llum   a un món que està embolcallat d’una espessa tenebra espiritual que fa que les persones no sàpiguen distingir el bé del mal, que fa dir del bé mal i del mal bé. Negar el valor de la Bíblia que és la llum que il·lumina el camí de les persones ens ha portat a la situació caòtica que estem vivint a nivell personal, nacional i internacional. Sense la llum que desprèn la Bíblia és impossible prendre decisions correctes. Com més ens movem més profundament ens esfondrem en el fangar del desconcert

Els cristians, si fan cas a les instruccions de la Bíblia i segueixen Jesucrist no caminaran a la fosca. Els cristians, però, que es mouen per un món envoltat de tenebres poden permetre que les tenebres enfosqueixin la llum  de Crist que hi ha en els seus cors i així es converteixin en sal que ha perdut el seu tast i que no serveix per frenar la corrupció que es manifesta arreu. Els cristians que afirmen ser “creients no practicants” o que afirmen que la “fe pertany a l’àmbit privat”, Jesús els desmenteix quan diu: “Vosaltres sou la llum del món. No es pot amagar una ciutat posada dalt d’una muntanya  No s’encén una llàntia i es posa sota una mesura, sinó que es posa sobre el portallànties i fa llum a tots els qe són a la casa. Així ha de brillar la vostra llum davant dels homes, a fi que vegin les vostres bones obres i glorifiquin el vostre pare que és en els cels” (Mateu 5: 14-16).

Quan algú es converteix a Crist el Senyor no se l’enduu amb  Ell, el deixa en el mateix lloc on es va produir la trobada perquè il·lumini tots els qui són a la casa: família, amics, companys de treball, societat,  col·legues de partit polític…Fins el moment de la conversió havien fet servir armes carnals en les seves relacions domèstiques, socials, laborals, polítiques…que havien portat mals de cap a les famílies, a l’empres, al partit, al país. Per als cristians les armes carnals són cosa del passat. Als cristians en general, sense excloure cap sector en concret, l’apòstol pau ens dóna aquest toc d’atenció: “Perquè encara que caminem en la carn, no lluitem segons la carn, perquè les armes de la nostra lluita no són carnals, sinó poderoses en Déu per enderrocar fortaleses, enderroquem raonaments i tota altivesa que s’alça contra el coneixement de Déu, i portem captiu tot pensament a l’obediència de Crist” (2 Corintis 10: 3-5).

Avui es parla molt de la generació política i quan es fa s’utilitzen tòpics que a l’hora de la veritat només serveixen per deixar les coses en el lloc de sempre. Arribada l’hora de prendre mesures concretes regeneradores continua vigent la vella política. La regeneració política només serà possible quan els administradors públics deixin de fer servir les armes carnals que ens han portat al esgavell en que ens trobem i “portin captiu tot pensament a l’obediència de Crist”.

Octavi Pereña i cortina

PARADÍS RECUPERAT

Una ullada al nostre entorn i ens adonarem de la brutícia que produeixen les deixalles que fabrica la societat que en diem civilitzada: l’erosió del territori, la desaparició de moltes especies animals, la devastació de ciutat per les bombes, la mort d’infants per la fam i malalties guaribles. Podem allargar la llista de les coses que enlletgeixen el planeta Terra. Ecologistes i científics no es cansen d’alertar que cal fer quelcom per evitar la destrucció de l’habitacle que ens acull. La resposta són paraules ben intencionades i poca cosa més. Disposem dels mitjans econòmics i tecnològics perquè la Terra segueixi sent un espai habitable. Què passa?

Anem al principi de la creació, segons la Bíblia. Quan la Terra ja estava en condicions de rebre l’home, “el Senyor Déu va prendre l’home, i el va posar en el jardí d’Edèn perquè el conreés i el guardés” (Gènesi 2:15). Déu ho havia fet tot molt bé, però el manteniment del jardí l’havia encarregat a Adam i Eva. Tot era perfecte i la conservació del jardí es feia sense suar. Ai las! Quelcom va succeir que va trasbalsar la situació idíl·lica en que es trobaven els nostres primers pares. La continuïtat del jardí idíl·lic depenia de seguir obeint la prohibició que el Creador va fer a les seves criatures creades a imatge i semblança seva. No ho van fer i van menjar de “l’arbre del coneixement del bé i del mal” (2: 17). Van desobeir i l’idil·li es fa fondre. Adam i Eva van morir espiritualment. Un abisme profund i infranquejable es va obrir entre ells i Déu. Més tard moririen físicament. L’entorn en el que vivien també es va veure afectat. Dels llavis del Creador va sortir la sentència que es mereixia la seva desobediència: “Perquè has escoltat la veu de la teva dona i has menjat de l’arbre, del qual t’havia manat dient: no en mengis, la terra serà maleïda per causa teva, amb dolors en menjaràs tots els dies de la teva vida, et produirà espines i cards, i menjaràs les plantes del camp. Amb el suor del teu front menjarà el pa fins que tornis al terra, perquè d’ell has estat tret: perquè ets pols i al pols tornaràs” (Gènesi 3:17-19). Pot no agradar la sentència dictada pel Creador, aquesta és la realitat. Donar-se cops de cap contra un mur no canvia la situació, tot el contrari, l’agreuja per la corrosió interna que fabrica. La Terra s’ha convertit en un habitacle hostil. Els animals abans dòcils s’han convertit en enemics. Les espines, els cards i la suor indiquen l’animositat mediambiental. A més s’hi afegeix que l’home no té cura del jardí: la brutícia en les ciutats, les deixalles escampades pels espais oberts, ara amb les exploracions espacials s’hi afegeixen les deixalles que deixen els artefactes en desús. A més, el pecat afecta les relacions entre persones.  Quan Déu li va preguntar a Caín pel seu germà Abel que havia matat, la resposta que va rebre va ser: “ No ho sé. ¿Sóc jo potser el guardià del meu germà?” L’egoisme ha suplantat l’amor de Déu. Les seves conseqüències nefastes les toquem cada dia.

Tota la creació s’ha vist afectada per la desobediència d’Adam. Aquesta és la causa de la impossibilitat de fer de la Terra un habitacle millor, en el que imperi la justícia. El desencís és global. ¿Hi ha possibilitat de donar el tomb a la situació dramàtica que ens afecta a tots? L’apòstol Pau referint-se al neguit mediambiental-ecològic i social que tant ens preocupa, escriu: “Perquè considero que els sofriments d‘aquest temps present no són dignes de comparació amb la glòria que ha de ser manifestada per a nosaltres” (Romans 8:18). L’apòstol ens avisa que la situació actual no és eterna, que té data de caducitat encara no se sàpiga el dia i l’hora.

L’apòstol personifica la creació que ha estat maleïda per causa del pecat d’Adam i li fa dir: “Perquè el desig profund de la creació anhela la manifestació dels fills de Déu…que la mateixa creació serà alliberada de la corrupció per entrar a la llibertat gloriosa dels fills de Déu…” (vv.19-24).

Els deixebles li van preguntar a Jesús quan s’acabarien les tribulacions del temps present. El Mestre els va contestar que només Déu ho sap, però que serà quan li toqui. Sabent del cert que en el moment assenyalat per Déu es produirà la vinguda gloriosa de Jesucrist, desperta en els creient l’esperança  que “d’allò que no veiem, ho anhelem amb perseverança” (v.25).

La Bíblia comença amb el paradís perdut i s’acaba amb el paradís recuperat on “no hi haurà cap maledicció. I allà hi haurà el tron de Déu…i els seus servents el serviran i veuran la seva faç…I allí no hi haurà nit, ni tindran necessitat de llàntia ni de llum del sol, perquè el Senyor Déu els il·lumina. I regnaran pels segles dels segles” (Apocalipsi 22:3-5). “Aquestes coses són fidels i veritables” li va dir el Senyor Jesús a Joan,  redactor de la revelació del Senyor Jesucrist.

Octavi Pereña i Cortina

LA BIGA EN L’ULL

Durant la missa que el papa Francesc va oficiar en record del capellà francès Jacques Hamel que va ser degollat el 26 de setembre 2016 per dos joves terroristes, va fer una afirmació categòrica que podem compartir-la: “Matar en nom de Déu és satànic”. Els assassins tenen per pare Satanàs “que és  homicida des del principi” (Joan 8:44). Però no crec que el papa Francesc sigui la persona més indicada per a fer una declaració d’aquesta mena ja que L’Església catòlica ha creat rius de sang en nom de Déu, dels qual no tinc constància que se n’hagi penedit de manera convincent.

El papa Francesc ha destituït de manera fulminant el bisbe de Mallorca per les seves relacions sexuals amb la seva secretària. Aquesta actuació tan ràpida  ben segur ha tingut quelcom a veure amb la publicitat que els mitjans li han donat al cas. La qüestió sexual del clergat és un tema molt sensible avui. Tornant al satanisme religiós, a Chiapas, Mèxic, tot sovint és notícia els atacs que ambients catòlics de la zona fan contra els cristians evangèlics. Les agències de notícies no informen d’aquests fets i com el que no surt als telenotícies ni en llocs destacats de la premsa escrita, el que no és noticia, no existeix. Deixem estar les coses tal com estan, deu pensar la jerarquia catòlica. El papa Francesc no destitueix com es mereix el bisbe i el clergat de Chiapas. És hipocresia  assenyalar els qui maten cristians com agents de Satanàs, que és cert, però no denunciar  que odiar i fer mal viure als camperols de Chiapas en nom del catolicisme, que també ho és.

La declaració papal ignora les paraules de Jesús: “Per què mires la brossa que hi ha en l’ull del teu germà i no te n’adones de la biga que hi ha en el teu propi ull? O, ¿com pots dir al teu germà: Germà, deixa’m treure la brossa que hi ha en el teu ull, si tu mateix no veus la biga que hi ha en el teu ull? Hipòcrita, treu primer la biga del teu ull, llavors t’hi veuràs per treure la brossa de l’ull del teu germà” (Lluc 6: 41,42).

Qui vulgui treure la brossa de l’ull del seu germà ha de començar per treure’s la biga que hi ha en el propi ull. Qui vegi la biga pròpia intentarà treure la brossa de l’ull del germà amb delicadesa. Quan el papa Francesc declara: “Matar en nom de Déu és satànic”, que és cert, s’erigeix en jutge de l’altre . Es col·loca en un pla de superioritat, fet que es fa mereixedor de la correcció de l’apòstol Pau: “Per això ets inexcusable, oh home, tothom qui jutja, perquè en allò que jutges l’altre, et condemnes a tu mateix, perquè tu que jutges fas les mateixes coses…¿I tu penses, oh home que jutges els qui practiquen tals coses, que t’escaparàs del judici de Déu?” (Romans 2:1,3).

La declaració del papa Francesc que comentem ens porta  a Joan Baptista que predicava un baptisme de penediment: “Penediu-vos, perquè és a prop el regne dels cels…Llavors sortia a ell gent de Jerusalem i de tota Judea i de tota la rodalia de Judà, i eren batejats per ell en el riu Jordà, confessant els seus pecats” (Mateu 3: 1-6). Entre la multitud que s’acostava a Joan per a ser batejats, hi havia alguns religiosos, que el Baptista llegint el que hi havia en els seus cors, els diu: “I veient que molts fariseus i saduceus venien al seu baptisme, els va dir: Cria d’escurçons! Qui us ha advertit per fugir de la ira que està venint? Feu, doncs, fruits dignes del penediment” (vv. 7,8).

Al cec de naixement que va ser guarit per Jesús que defensava davant dels fariseus la divinitat de Jesús, li van dir: “¿Tu ens dones lliçons? I el van treure fora” (Joan 9:34). En la paràbola del fariseu i del publicà, Jesús descriu el tarannà dels fariseus quan li fa dir al fariseu del relat: “Oh Déu, et dono gràcies perquè no sóc com els altres homes, rapaços, injustos, adúlters, ni tampoc com aquest publicà. Dejuno dues vegades a la setmana, pago el delme de tot el que guanyo” (Lluc 18: 11,12). Els fariseu, pel seu narcisisme bé es mereixia que el baptista li digués: “Cria d’escurçons!”

A<b>Giroldano Savoranola</b> (1452-1498) que denunciava la corrupció papal va ser cremat i les cendres llençades al riu Arno, se li afegeix una llarga llista d’homes i dones d’arreu d’Europa que van ser assassinats per la Inquisició papal. A Espanya, la repressió inquisitorial contra els anomenats luterans va ser tan cruel que el cristianisme evangèlic va desaparèixer de la molt catòlica Espanya. No ens oblidem dels jueus i moriscs que també van sofrir la repressió en nom de la unitat de la religió. ¿Pot erigir-se el papa Francesc en jutge de la crueltat islàmica quan li manca un sincer <i>mea culpa</i> pels crims comesos en el passat i els d’avui per la institució eclesial de la qual n’és el cap? Més li valdria callar.

El missatge de penediment anunciat pels profetes, pel Baptista, pel mateix Jesús i els seus seguidor al llarg de la Història, s’ha de recuperar en el segle XXI, si l’Església en la seva diversitat institucional vol ser la llum del món, a la que ha estat cridada a ser, inviti els pecadors al penediment dels seus pecats i que per la fe en Jesús es converteixen en persones justes que fugen de la ira que ha de venir, ha de caminar en la santedat  que acredita la bondat del seu missatge. L’arbre es coneix pel seu fruit.

La societat actual n’està tipa de les bones paraules, el que vol veure són les bones obres que acreditin la bona qualitat de les persones que parlen en nom de l’amor de Déu.

Octavi Pereña i Cortina

AMICS DE NOVETATS

Sembla ser que l’Institut d’Estudis catalans haurà d’afegir al diccionari e la llengua catalana la paraula neofília, l’obsessió d’algunes persones per tenir l’última novetat. “No es tracta d’una malaltia”, diu Josep Fita, “més aviat és una tendència desmesurada, gairebé obsessiva, per tenir sempre el més nou del mercat”.

Els neòfils, els amics de les novetats, es troben arreu, en tots els àmbits. És molt punyen la declaració de Tim Cook, conseller delegat d’Apple: “Amb l’iPhone 7 et donarem coses sense les quals no pots viure i que avui no saps que necessites”. Posseir és una característica de la nostra manera de ser i ara la d’adquirir l’última novetat, sigui en telèfons, roba i altres coses tangibles, sense deixar de banda filosofies i religions. Ser amic de novetats tangibles comporta un perill, sovint greu, perquè si no es tenen diners per adquirir-les, els traumes  psicològics que produeix la frustració poden arribar a ser irreversibles.

Sense menystenir la neofília per les coses tangibles, el que avui ens interessa és la neofília espiritual perquè ser amant de les novetats espiritual que envaeixen el mercat religiós, indiscutiblement porta a seguir el camí ample que condueix a la condemna eterna.

L’apòstol Pau es trobava a Atenes esperant l’arribada dels seus col·laboradors. L’abundància de l’amor de Déu que emmagatzemava l’ànima apostòlica l’impulsava a reunir-se “ a la sinagoga amb els jueus i els pietosos (gentils que se sentien atrets pel judaisme). I cada dia a l’àgora amb els qui eren allà.  I alguns dels filòsofs epicuris i estoics disputaven amb ell. I uns deien: Què deu voler dir aquest xerraire. D’altres sembla que és un predicador de divinitats estrangeres perquè els predicava Jesús i la resurrecció. Llavors el van agafar i el van dur a l’areòpag, dient: Podrem saber quina és aquesta nova doctrina de que parles?…Perquè els atenesos i els estrangers que hi residien no passaven el temps en res més sinó en contar o escoltar novetats” (fets 17: 17-21).

Estar interessar per les novetats religioses no vol dir que s’estigui desitjós per la salvació de l’ànima. Sembla ser que els atenesos es reunien a l’areòpag per debatre qüestions filosòfiques-religioses, pel plaer del debat i res més. Entre altres coses els diu: “Per això Déu ha passat per alt el temps de la ignorància, i ara mana a tots els homes de tot arreu que es penedeixin, perquè ha fixat un dia en que judicarà el món amb justícia per l’Home (Jesús) que ell ha establert, i n’ha donat prova a tots ressuscitant-lo d’entre els morts” (vv. 30,31).

Pau no va acceptar la invitació d’anar a l’areòpag per mantenir un combat dialèctic sobre temes filosòfics-religiosos, sinó per esperonar les consciències dels oients amb la veritat de l’Evangeli. Com van reaccionar els atenesos, amants de les novetats, a l’anunci de l’Evangeli? Així ho van fr. “Però quan van sentir parlar de la resurrecció dels morts, alguns se’n burlaven i d’altres deien. Sobre això ja t’escoltarem un altre dia” (v.32) Els atenesos tenien oïdes per a oir que no escoltaven.

A l’Antic testament el regne de Judà estava passant per una greu crisi política i social per haver-se revoltat contra el Rei que els havia donat el regne en vassallatge des del temps de Moisès. Mitjançant el profeta Jeremies els diu:  Així parla el Senyor: Atureu-vos sobre els camins i mireu, i pregunteu-vos per les senderes antigues, quin és el bon camí, i camineu-hi! I trobareu repòs per les vostres ànimes. Però ells han dit: No hi caminarem” (Jeremies 6:16).

Pau als atenesos, Jeremies als jueus, ambdós  comparteixen amb els seus oients l’Evangeli etern, el misteri amagat en el cor de Déu que en el seu moment va revelar mitjançant els profetes i en el compliment del temps pel seu Fill Jesucrist encarnat. Tant als uns com als altres el rebuig els va ser desastrós pels seus pobles. El mateix passa avui. La greu crisi multifacètica que es pateix és a causa del rebuig, conscient o per ignorància, que es fa a Jesús el Salvador del món.

Octavi Pereña i Cortina

.

AUTORITAT ECLESIÀSTICA

El dibuix Un món de bojos descriu una Bíblia monumental que serveix de pedestal sobre el qual hi ha un bisbe amb posat altiu. Un home s’acosta a l’eclesiàstic i en arribar prop d’ell s’inclina fent una reverència.

Desconec el sentit que li vol donar l’autor del dibuix. Jo faré la meva interpretació. A la Bíblia si no es segueixen les regles d’interpretació de textos se li pot fer dir el que es vulgui. Hi ha un text que crec es pot relacionar amb Un món de boixos que analitzem: “Així diu el Senyor: maleït l’home que confia en l’ésser humà, i posa en la carn la seva força, i el seu cor s’aparta del Senyor” (Jeremies 17:5). Quest text com d’altres ensenya que quan l’home confia en una altra persona de manera servil el resultat és que “el seu cor s’aparta del Senyor”

El racionalisme ha aconseguit que es llegeixi la Bíblia de la mateixa manera com es  fa mb altres llibres que s’analitzen amb la raó, però sense la direcció de l’Esperit Sant que va inspirar els autors humans a escriure-la. En aquest cas l’home es posa per damunt de l’autoritat de Déu, s’amaga el seu contingut als fidels i la interpretació carnal que es fa amaga el seu origen sobrenatural i es posa per damunt de l’autoritat de Déu en matèria de fe. El resulta del racionalisme és que Déu que ha de ser el centre de la Religió és substituït per l’home. En aquest cas sí que l’ordre dels factors altera el producte. L’home es queda sense guiatge espiritual fiable. L’ètica i la moral varien segons la direcció en que bufa el vent. Sense l’Esperit Sant que ajuda a interpretar la Bíblia que va inspirar els homes escollits a escriure-la desapareix la direcció segura. Es navegarà de nit sense lluna ni estels, a palpentes que orienten, ensopegant aquí i allà. La Bíblia és el llum que il·lumina el sender pel que transita l’home la qual cosa li permet esquivar els obstacles que se li presenten en el seu camí.

Segons diuen alguns doctors en Teologia, Pere, l’apòstol, va ser nomenat per Jesús el primer papa a qui l’home li ha atorgat el do de la infal·libilitat quan parla ex cathedra. Aquest privilegi el converteix en un superhome que ha de ser venerat, escoltat i obeït. Els fidels han de dir amén a les paraules papals. Però l’home no ha de sobresortir d’entre els homes. Ha de ser un igual entre ells. És cert que els homes no som tots iguals. Déu distribueix dons a l’Església que és una en la diversitat, semblant al cos que té diversitat de membres però tots ells formen un sol cos. Hi ha dons que tenen més impacte públic, és cert. Aquesta distinció no ha de ser causa de privilegis, el que sí fa és augmentar la responsabilitat perquè a qui més té més se li demanarà.

Anem a l’apòstol Pere que va rebre de Jesús la triple ordre de pasturar les seves ovelles (Joan 21: 15-17). Com va reaccionar l’apòstol davant la gran responsabilitat de ser un pastor delegar del Pastor de qui són les ovelles? La Bíblia ens dóna la resposta. L’apòstol rep l’encàrrec de compartir l’evangeli amb Corneli, centurió romà, i la seva família. Hi posa resistència perquè segons la tradició jueva entrar en contacte amb un gentil implicava contaminació espiritual. Vençuda la resistència es posa en camí i en arribar a Cesarea “Corneli el va sortir a rebre, va caure als seus peus i el va adorar” (Fets 10:25). Com va reaccionar Pere a la veneració que li atorgava Corneli? “Però Pere el va aixecar, dient: Alça’t, que jo també sóc un home” (v.26). Atès que Pere va ser enviat per jesús a portar l’Evangeli a un gentil per parlar-li del camí de salvació que és el Senyor, el privilegi rebut no li va fer creure que era un superhome dotat de poders excepcionals. No va acceptar que se’l posés sobre un pedestal per ser adorat ja que només Jesús mereix ser-ne. Es va limitar com a servent complir l’encàrrec rebut del seu Senyor.

La il·lustració Un món de bojos posa la Bíblia com a pedestal sobre el que s’hi alça el bisbe. La realitat no és així. “Edificats sobre el fonament dels apòstols i profetes , essent Jesucrist mateix pedra angular. En Ell, tot l’edifici (l’església) coordinat harmoniosament , va creixent per esdevenir un temple  (espiritual) sant en el Senyor i en Ell, també vosaltres hi sou juntament edificats, per ser habitació de Déu per l’Esperit” (Efesis 2: 20-22). L’Església del Senyor  té un fonament base: JESUCRIST, sobre aquest s’hi posa la Bíblia que és la paraula de Déu revelada als profetes i apòstols per l’Esperit Sant i sobre la Paraula s’hi van afegint les pedres vives que són els creients que s’hi van incorporant i que formen l’Església del Senyor. Si es fes així, l’acusació que fa Flavia Company “la imposició de la religió judeocristiana que tant mal ha fet a les nostres consciències”, no tindria fonament. Mentre la jerarquia eclesiàstica segueixi posant-se per sobre de Crist i de la Paraula de Déu moltes més Flavia Company seguiran llençant retrets a l’església Institucional amb fonament de causa.

Octavi Pereña i Cortina

AUTORITAT ECLESIÀSTICA

El dibuix Un món de bojos descriu una Bíblia monumental que serveix de pedestal sobre el qual hi ha un bisbe amb posat altiu. Un home s’acosta a l’eclesiàstic i en arribar prop d’ell s’inclina fent una reverència.

Desconec el sentit que li vol donar l’autor del dibuix. Jo faré la meva interpretació. A la Bíblia si no es segueixen les regles d’interpretació de textos se li pot fer dir el que es vulgui. Hi ha un text que crec es pot relacionar amb Un món de boixos que analitzem: “Així diu el Senyor: maleït l’home que confia en l’ésser humà, i posa en la carn la seva força, i el seu cor s’aparta del Senyor” (Jeremies 17:5). Quest text com d’altres ensenya que quan l’home confia en una altra persona de manera servil el resultat és que “el seu cor s’aparta del Senyor”

El racionalisme ha aconseguit que es llegeixi la Bíblia de la mateixa manera com es  fa mb altres llibres que s’analitzen amb la raó, però sense la direcció de l’Esperit Sant que va inspirar els autors humans a escriure-la. En aquest cas l’home es posa per damunt de l’autoritat de Déu, s’amaga el seu contingut als fidels i la interpretació carnal que es fa amaga el seu origen sobrenatural i es posa per damunt de l’autoritat de Déu en matèria de fe. El resulta del racionalisme és que Déu que ha de ser el centre de la Religió és substituït per l’home. En aquest cas sí que l’ordre dels factors altera el producte. L’home es queda sense guiatge espiritual fiable. L’ètica i la moral varien segons la direcció en que bufa el vent. Sense l’Esperit Sant que ajuda a interpretar la Bíblia que va inspirar els homes escollits a escriure-la desapareix la direcció segura. Es navegarà de nit sense lluna ni estels, a palpentes que orienten, ensopegant aquí i allà. La Bíblia és el llum que il·lumina el sender pel que transita l’home la qual cosa li permet esquivar els obstacles que se li presenten en el seu camí.

Segons diuen alguns doctors en Teologia, Pere, l’apòstol, va ser nomenat per Jesús el primer papa a qui l’home li ha atorgat el do de la infal·libilitat quan parla ex cathedra. Aquest privilegi el converteix en un superhome que ha de ser venerat, escoltat i obeït. Els fidels han de dir amén a les paraules papals. Però l’home no ha de sobresortir d’entre els homes. Ha de ser un igual entre ells. És cert que els homes no som tots iguals. Déu distribueix dons a l’Església que és una en la diversitat, semblant al cos que té diversitat de membres però tots ells formen un sol cos. Hi ha dons que tenen més impacte públic, és cert. Aquesta distinció no ha de ser causa de privilegis, el que sí fa és augmentar la responsabilitat perquè a qui més té més se li demanarà.

Anem a l’apòstol Pere que va rebre de Jesús la triple ordre de pasturar les seves ovelles (Joan 21: 15-17). Com va reaccionar l’apòstol davant la gran responsabilitat de ser un pastor delegar del Pastor de qui són les ovelles? La Bíblia ens dóna la resposta. L’apòstol rep l’encàrrec de compartir l’evangeli amb Corneli, centurió romà, i la seva família. Hi posa resistència perquè segons la tradició jueva entrar en contacte amb un gentil implicava contaminació espiritual. Vençuda la resistència es posa en camí i en arribar a Cesarea “Corneli el va sortir a rebre, va caure als seus peus i el va adorar” (Fets 10:25). Com va reaccionar Pere a la veneració que li atorgava Corneli? “Però Pere el va aixecar, dient: Alça’t, que jo també sóc un home” (v.26). Atès que Pere va ser enviat per jesús a portar l’Evangeli a un gentil per parlar-li del camí de salvació que és el Senyor, el privilegi rebut no li va fer creure que era un superhome dotat de poders excepcionals. No va acceptar que se’l posés sobre un pedestal per ser adorat ja que només Jesús mereix ser-ne. Es va limitar com a servent complir l’encàrrec rebut del seu Senyor.

La il·lustració Un món de bojos posa la Bíblia com a pedestal sobre el que s’hi alça el bisbe. La realitat no és així. “Edificats sobre el fonament dels apòstols i profetes , essent Jesucrist mateix pedra angular. En Ell, tot l’edifici (l’església) coordinat harmoniosament , va creixent per esdevenir un temple  (espiritual) sant en el Senyor i en Ell, també vosaltres hi sou juntament edificats, per ser habitació de Déu per l’Esperit” (Efesis 2: 20-22). L’Església del Senyor  té un fonament base: JESUCRIST, sobre aquest s’hi posa la Bíblia que és la paraula de Déu revelada als profetes i apòstols per l’Esperit Sant i sobre la Paraula s’hi van afegint les pedres vives que són els creients que s’hi van incorporant i que formen l’Església del Senyor. Si es fes així, l’acusació que fa Flavia Company “la imposició de la religió judeocristiana que tant mal ha fet a les nostres consciències”, no tindria fonament. Mentre la jerarquia eclesiàstica segueixi posant-se per sobre de Crist i de la Paraula de Déu moltes més Flavia Company seguiran llençant retrets a l’església Institucional amb fonament de causa.

Octavi Pereña i Cortina

¿DE QUI S’HA DE TENIR POR?

El terrorisme islàmic ha aconseguit injectar una psicosi col·lectiva que engrosseix la realitat. No es pot posar en dubte que l’anomenat Estat Islàmic  colpeja allí on pot produir major ressò mediàtic amb la qual cosa les persones hi veuen fantasmes arreu. Una mostra de la psicosi col·lectiva la trobem en el que va passar a Platja d’Aro. El Periódico del 3 d’agost de 2016 porta una ressenya dels fets: “precisament, anit es van registrar escenes de pànic a platja d’Aro quan, a les 10 de la nit, un grup de turistes es van presentar en el centre de la població amb la intenció de realitzar un flashmob, o el que és el mateix una acció en la que es perseguien entre ells simulant la persecució d’un personatge famós”. Els testimonis de l’escenificació en veure les corredisses dels actors ho van relacionar amb un acte terrorista que “va sembrar el pànic entre la població. Centenars de persones es van recloure en comerços i discoteques i missatges d’alerta en les xarxes socials. El Sistema d’Emergències va atendre diverses persones d’atacs d’ansietat”.

Unes paraules de Jennifer Benson: “La propera vegada que la por s’apoderi de tu, no deixis entrar el pànic. Pots inclús confiar en el Senyor en la foscor” i el salmista: “El dia que jo tinc por jo confio en tu (Déu)” (Salm 56:3). L’ànima de la persona que no guarda Déu dins seu és com una ciutat sense muralles, està desprotegida i la por s’hi introdueix fàcilment en el seu interior provocant estralls. Qui clama al Senyor, Ell escolta i dóna resposta i l’allibera de totes les seves pors perquè és l’escut que el protegeix de les seves fletxes incendiàries.

En aquests moments que de manera molt pesada els informatius donen preferència a les notícies que tenen que veure amb els terroristes que fan esclatar explosius o disparen de manera indiscriminada contra grups de persones que tranquil·lament s’estan prenent una beguda asseguts a la terrassa d’un cafè o comprant en una àrea comercial, la por s’apodera de nosaltres i el moviment d’una fulla ens espanta. Emocionalment estem desprotegits i la por com un lladre que entra furtivament a casa per robar s’introdueix en la nostra ànima i comença a escampar el virus del pànic. Ens trobem indefensos davant l temor que neix instintivament en les nostres ànimes que tenen les muralles enderrocades. Necessitem amb urgència  la protecció que ens guardi del sobresalt.

Som curts de vista i només ens veiem com cossos, oblidant la part espiritual que també compta. A causa de la nostra miopia només valorem el cos, la part més fràgil  a causa de que només néixer ja s’inicia la cursa vers la mort i oblidem l’ànima que té una durada eterna de salvació o de condemnació. L’ànima per la seva condició espiritual no la valorem. Només apreciem els sentits i, com diu un anunci publicitari: Excita’ls.

Mai bo és massa tard per rectificar. Es diu que és de savis fer-ho. A veure si som capaços de mostrar que en som!

Jesús ens fa un advertiment: “I jo us dic, amics: No tingueu por dels qui maten el cos, i després d’això no poden fer res més” (Lluc 12:14). Aquestes paraules pronunciades fa més de 2000 anys sembla com si haguessin estat dites l’any 2016. No. Aquestes paraules han estat preservades en lletra impresa perquè són útils per a totes les generacions, perquè en totes les èpoques han estat marcades per la violència. La institucional amb els poderosos que moguts per els egoismes declaren guerres portant a l’escorxador els soldats obligats a agafar les armes per defendre els seus interessos i, la població civil que sofreix la devastació de ciutats i viles. A més és un fet ben documentat de l’existència de bandolers que assaltaven els caminants  per robar-los i sovint matar-los. Les paraules de Jesús no tenen data de caducitat.

Jesús ens vol obrir els ulls amb la intenció de que sapiguem de qui verament hem de tenir por: “Tingueu por d’aquell que després de matar, té potestat de llençar a l’infern, sí, us ho dic, a ell heu de témer” (v.5). Diuen que quan les persones posen l’ull en el visor d’un telescopi (de l’Observatori Fabra) solen mussitar: “Déu meu, Déu meu”. Aquesta no és una declaració de fe davant la meravella de la creació, sinó una reacció instintiva  que és l’efecte d’una tradició de pronunciar en va el Nom de Déu davant de quelcom sorprenent. La realitat segueix sent la indiferència davant el món de l’esperit.

Per inferència, sense anomenar-lo, Jesús ens diu que aquell que hem de témer és Satanàs, el Diable. És clar,  aquest ha aconseguit que no li tinguem por perquè s’ha espavilat a presentar-nos una imatge burlesca seva. Què és això sinó els diables en els cercaviles que fan passar-s’ho d’allò més bé el espectadors? Què n’hem de dir  del diable i la caldera de Perebotero que fa petar de riure a menuts i grans en les representacions nadalenques dels pastorets?

No és d’aquest diable fa faula de qui ens alerta Jesús. Es refereix a aquest ésser espiritual  a qui anomena “pare de mentida i homicida des del principi”. D’aquest esperit maligne és de qui hem de tenir por perquè a més de matar-nos físicament per un acte terrorista “té la potestat de llançar-nos a l’infern”, a la condemna eterna. És del diable de qui ens hem de protegir. Jesús és el castell que ens salvaguarda del diable i no permet que ens toqui. Jesús és el Senyor “el nostre Déu per sempre i eternament: i ens guiarà més enllà de la mort” (Salm 48:14)

Octavi Pereña i Cortina