VETLLAR PER LA LLIBERTAT

Endormiscats, ¿ens llancem a mans del totalitarisme? La democràcia tal com avui l’entenem no ha nascut per generació espontània. Donada la condició humana és una flor de la que se n’ha de tenir molta cura perquè és molt delicada. Tal com és avui és el resultat d’una guerra d’independència. Els emigrants anglesos que van abandonar el seu país fugint de l’opressió política i per la manca de llibertat religiosa van desembarcar a Amèrica del nord. Van constituir les 13 colònies a la costa est, que serien el fonament del que seria Estats Units. La fundació i consolidació de la nova nació no va ser gens fàcil. Anglaterra, la metròpoli, imposava asfixia fiscal a les colònies fins que cansades de l’espoli a que estaven sotmeses  i en defensa de les seves llibertats es van revoltar contra Anglaterra. Guanyada la guerra s’havia de bastir una nova nació basada en la llibertat dels seus ciutadans. Calia, doncs, redactar una Constitució que garantís els drets de tots els ciutadans. Els redactors de la Constitució que seria la base del desenvolupament legislatiu eren fervents cristians, per això, aquest Document té un sabor especial. En convertir-se els ciutadans de la nova nació en cristians nominals la Constitució perd autoritat. Avui, considerar-se cristià és una etiqueta de prestigi que no serveix per conservar el vigor moral que va caracteritzar la nació en els seus orígens. Actualment, el president Obama jura fidelitat al càrrec posant la mà sobre una Bíblia, crec que és la mateixa que va fer servir George Washington  quan va jurar el càrrec, alhora aprova lleis  que van en contra dels principis morals i ètics que ensenyen les Sagrades Escriptures. Així marxa el país: en franca bancarrota.

Anem al nostre país. Tenim una Constitució que ha servit per fer pacíficament la transició de la Dictadura a la Democràcia. Han passat 35 anys i el Document en alguns aspectes s’ha de reformar per adaptar-lo a les necessitats actuals. Però es té por de tocar-lo. Més aviat que tard se l’haurà de reformar si no es vol que esclati a les mans. Les lamentacions seran inútils. La relativa bonesa de la Constitució de 1978 no serveix per garantir que es respectin els drets democràtics dels espanyols. Hi ha alguns punts en la Constitució vigent que vull destacar perquè la seva violació afebleix la Democràcia i ens acosta al Totalitarisme, sistema polític en que l’Estat manté la total autoritat sobre el país i busca controlar tots els aspectes de la vida pública i privada del ciutadans sempre que calgui pels seus interessos. Si no vigilem podem caure fàcilment a una forma de totalitarisme si la responsabilitat política ciutadana s’adorm en una migdiada indefinida..

L’article 20 de la Constitució es refereix a la llibertat d’expressió: “Aquestes llibertats tenen el límit en el respecte als drets reconeguts en aquest Títol…” (20.4). Degut a la publicació d’unes fotos en les que apareix el president de la Xunta de Galícia Alberto Nuñez Feijóo amb el narcotraficant Marcial Dorado, el president de la Comunidad de Madrid Ignacio González va reclamar posar “límits en els mitjans de comunicació”. La Asociación de la Prensa de Madrid  va rebutjar el suggeriment assegurant que la llibertat d’expressió i el dret a la informació ja tenen uns límits “prou clars”. És cert que Ignacio González va rectificar, però si no es vigila et fan gol.

L’article 67:2 diu: “Els membres de les Corts Generals no estaran lligats per mandat imperatiu”. Això significa que es prohibeix qualsevol pressió sobre el vot d’un diputat o senador. La disciplina de partit que s’aplica és clarament inconstitucional perquè “els membres de les Corts Generals no estaran lligats per mandat imperatiu”. El president del Congrés Jesús Posada va denunciar públicament el que considera “coaccions” de la PAH als congressistes. Alhora està d’acord que no es sancioni la pràctica de la disciplina de partit que manté els congressistes lligats per mandat imperatiu. Quina incoherència!

Penso que hi ha un contrasentit en l’article 92 que tracta el referèndum. El punt 1 “les decisions polítiques de transcendència especial podran ser sotmeses al referèndum consultiu de tots els ciutadans”. El punt 2 posa aquest dret a la discreció del rei, del president del Govern i del Congrés de Diputats. Es dir, que es pot impedir “l’exercici dels drets que no poden ser restringits per cap tipus de censura prèvia” (20:2). Això vol dir que els catalans no podem expressar lliurement en referèndum el que volem ser, no perquè ho prohibeixi la Constitució sinó perquè no hi ha voluntat política de poder-ho expressar.

El que he comentat només és un tast de senyals que indiquen que de la Democràcia ens anem al Totalitarisme. No ens podem adormir.

Octavi Pereña i Cortina

LECTURA SALUDABLE

Patricia Ramírez, psicòloga de l’esport  comença així el seu escrit: “La importància de llegir”: “En aquesta societat tan “sobreestimulada “amb Ipads, Ipods, programes bajanada de televisió i algun que altre que val la pena, videojocs, videocònsoles, de totes les marques (¿hi ha alguna maquineta de marca blanca?), ordinadors, mòbils que semblen una tenda de bagatel·les on hi pots trobar de tot: warthsapp, facebook, twuitter, missatge d’àudio, de text i multimedia, internet, inclús alguna trucada, etc. , ¿de veritat penseu que els nens veuen atractiu llegir? Doncs per desgràcia no. Però ni els nens ni els que han deixat de ser-ho”. Amb aquests mots la comentarista posa de manifest la pugna existent entre el món digital i el de paper, entre les noves tecnologies i la clàssica de la impremta. Amb pocs anys els estris digitals han inundat el mercat i les llars són plenes d’andròmines electròniques, en canvi, el paper perd posicions: els diaris no es venen, a les llars no hi ha llibres, només uns pocs  de luxe per fer bonic i les llibreries de tota la vida pleguen.

La invasió digital la comparo al famós cavall d’Àtila que per allí on passava no tornava a créixer l’herba. Les noves tecnologies en si mateixes no són dolentes. És la receptivitat descontrolada el que les fa lesives a la ment. La gran oferta digital ha engendrat un nou mot: multitasking, que es podria traduir: “diversitat de tasques”: alternar televisió, facebook, twither…   Aquesta diversitat de tasques encadenades fabrica connexions neuronals no profundes. Els neuròlegs diuen que una manera de prevenir l’alzheimer passa per fomentar les connexions neuronals profundes, per la concentració mental. Els nens i adults multitasking desconeixen què és concentrar-se. Els trobem anant de flor en flor com les abelles però sense xuclar el nèctar del que fabriquen la dolça mel. L’ús abusiu de les noves tecnologies els desorienta i els desestabilitza. Estan permanentment connectats. Es relacionen amb multitud d’amics, jo en diria desconeguts, perquè el perfil que donen no sempre és real. Quan es descobreix el frau, sovint és massa tard. Tenen molts amics digitals, però es troben en una angoixosa solitud. Se senten impulsats a clicar incansablement fins fer-se addictes a les noves tecnologies amb danys psicològics semblants als que produeixen les drogues químiques.

S’ha d’iniciar un procés de desconnexió digital. La desconnexió no ha de ser forçosament sobtada. Pot molt bé ser un procés d’anar-se’n desconnectant de l’addicció electrònica substituint el buit que es va produint per lectures que retornin la concentració perduda pel multitasking. La lectura és un hàbit i tot costum és fruit de la repetició i aquesta no és feixuga si es té un motiu  que valgui la pena fer-la. Si els pares aprenen a assaborir la lectura que entrena la concentració mental descobriran que en els bons llibres hi trobaran un plaer gratificant que els farà oblidar la passió malaltissa del multitasking digital. La bona lectura els eixamplarà l’horitzó cultural cosa que els permetrà gaudir les joies de la literatura. La lectura deixarà de ser una imposició acadèmica o laboral per convertir-se en un creuer de plaer.

Descobert el valor que té el bon llibre en la formació de connexions neuronals profundes que enforteixen la concentració que permet treure suc de la lectura, no es guardarà per a un mateix el descobriment que ha tornat la salut mental perduda per la desconcentració provocada pel multitasking. S’esforçaran en inculcar en els fills el plaer per la lectura que tants bons resultats els aportarà en els estudis, posant al seu abast llibres apropiats a la seva edat que els estimularà a llegir i sent per a ells un model de lector. No es pot ensenyar el que no es té. El rendiment escolar dels fills millorarà sensiblement amb la col·laboració paterna.

M’he referit a bons llibres que serveixen   per fabricar connexions neuronals profundes que afavoreixen la concentració mental. N’hi ha molts i de temes variats. Llegir un llibre que avorreix no serveix per provocar la desconnexió digital, tot el contrari l’afavoreix. Per això que cal tancar-lo i arraconar-lo. D’entre el bons llibres  sobresurt la Bíblia que a més d’ajudar a fabricar connexions neuronals profundes té el poder de forjar una personalitat sana que estima el bé i avorreix la injustícia. La seva lectura a més de fomentar la concentració tan necessària en l’aprenentatge proporciona integritat  suficient per poder resistir la temptació de deixar-se atreure per la corrupció que tants danys ocasiona al país.

Octavi Pereña i Cortina

DEMANAR PERDÓ

És molt interessant l’escrit de Toni Coromina “Demanar perdó”. Fa un breu repàs dels crims comesos per Anglaterra, França i  Itàlia en les seves respectives colònies. Esmenta les barbaritats comeses per Alemanya, Rússia i Japó durant la Segona Guerra Mundial. Les autoritats d’aquests països citats d’una manera o altra han reconegut els crims en els que hi van participar els seus avantpassats. Fins aquí gairebé tothom està d’acord amb que s’hagin fet públics aquests reconeixements. Però penso que no és suficient. En la mesura del que sigui possible s’han d’indemnitzar les víctimes dels espolis i de les sofrences. Moltes grans fortunes s’han fet gràcies als espolis comesos i que aquests robatoris han quedat impunes.

Toni Coromina diu: “Fa poc el Vaticà es va disculpar pel seu silenci durant la barbàrie nazi”. Que jo sàpiga encara la Santa Seu no ha dit res de la Santa Inquisició i dels crims comesos per aquesta santa institució (?) a l’hora de fer prevaler la fe catòlica sobre altres fes: catarisme, protestantisme. Tampoc no diu res de l’opressió a que l’Església catòlica espanyola va sotmetre els protestants durant el franquisme i que encara guarda prudent silenci com si res no hagués passat. Molt ecumenisme coix és el fill.

Coromina no s’atura a l’altre costat de les nostres fronteres i diu: “Mentrestant, l’estat espanyol, un dels territoris més catòlics del món, on se suposa que la demanda de perdó que ara proclama el papa Francesc hauria de ser un distintiu marca de la casa, fa anys que es nega a repudiar les atrocitats comeses en els virregnats, capitanies i protectorats de l’antic imperi contra els indígenes d’Amèrica Llatina, Filipines i el nord d’Àfrica. Tampoc no ha volgut disculpar-se dels crims del franquisme, ni per la persecució de la cultura i llengua de Catalunya i d’Euskadi”. És clar, pensem que la seva supèrbia disfressada de religiositat de pandereta no els ho permet.. Hidalguía és hidalguía. Els catalans saltem d’alegria davant la denuncia que fa el periodista. El goig es converteix ben aviat en cares llargues perquè el comentarista creua la frontera i entra en terra catalana i es posa amb l’imperialisme català. Que també n’hi ha hagut.

Davant d’aquesta breu descripció que Toni Coromina ens fa de la colonització espanyola ens pot fer pensar que els catalans som millors que els espanyols. Si això creiem Toni Coromina també ens retrata. No té pèls a la llengua i ens recorda fets històrics que no ens deixen ben parats. Es dirigeix al govern català en aquest to: “Aprofito l’ocasió per proposar al president Mas i a Francesc Homs, el flamant conseller responsables dels afers exteriors del Govern català, que Convergència i Unió consensuï  amb totes les forces partidàries del dret a decidir una petició pública de perdó per les malvestats comeses pels almogàvers als antics territoris de la Corona d’Aragó…Caldria esborrar oficialment el nefast record de la “venjança catalana”, la guerra d’extermini i saqueig sistemàtic duta a terme pels mercenaris de la Gran Companyia Catalana contra la població civil grega de l’imperi bizantí. Encara avui a Albània, Bulgària, Tessàlia i Atenes, s’associa l’expressió català a la idea d’home malvat, com un insult”.

El concepte que des del poder es ven als catalans és el d’un poble pacífic i dialogant no s’ajusta a la realitat històrica. Tots els imperis s’han caracteritzat pels genocidis i crims contra la humanitat. Com Catalunya no és una accepció de la regla trobo molt encertada la proposta que Toni Coromina li fa al president Mas i al conseller Homs d’encetar un procés de demanar disculpes als pobles afectats pel comportament de les forces pacificadores catalanes davant una possible independència de Catalunya.. Mitjançant Francesc Homs, responsable d’afers exteriors, no per quedar bé davant d’Europa a la que volem seguir units com Estat independent, sinó amb el propòsit de corregir el nostre indigne comportament quan érem un Estat responsable del que feia.

Catalunya, oficialment és una nació cristiana que busca la complicitat vaticana per salvaguardar els seus interessos polítics. En el passat no es va comportar com a tal. En el futur no ha de repetir el mateix error. Si fos Xina, no tindria sentit dir el que dic. Catalunya des de els inicis de la seva història coneix la fe cristiana que ensenya que per rebre el perdó de Déu s’ha de rescabalar el danyat. Aquest acte seria el principi d’una renovació nacional que llançaria a la tomba el mal nom que ens persegueix al llarg dels segles pel nostre indigne comportament colonitzador. Avui en dia, els habitants del que va ser l’imperi català a la Mediterrània fan agafar por als seus infants díscols dient-los: “Que venen els catalans!”

Octavi Pereña i Cortina

 

BELLESA ARTIFICIAL

Nikki Grahame, que va saltar a la fama per la seva participació a Gran Hermano britànic, és anorèxica des dels 8 anys. A aquesta edat ja va ser internada en un centre quan se li van detectar els primers símptomes de la malaltia. Des de llavors ha conviscut amb la xacra amb més o menys control.

Recentment ha tornat a recaure i controla les calories de manera que no sobrepassen les 400 diàries. A la insuficiència de nodriments li acompanya la pràctica obsessiva d’exercici. Diu: “Vaig començar a fer gimnàstica a un grau ridícul, però sense augmentar els aliments. No puc anar-me a dormir si noto que no he fet prou exercici” A pesar que als 18 anys es va recuperar, l’ascetisme rigorós li ha impedit tenir fills perquè mai no ha tingut la regla. Aquest trastorn fisiològic també el pateixen els esportistes d’élite que s’han sotmès a estrictes règims alimentaris per tal de poder triomfar en les competicions. Seria bo que les autoritat sanitàries intervinguessin per eliminar de les competicions les especialitats que en nom d’una dubtosa glòria nacional posen en perill la salut física i psíquica de les atletes.

Nikki ha escrit un llibre per explicar la seva guarició que ha durat poc: “però ara em controla del tot”. Segueix dient: “He de saber amb dos dies d’antelació on i quan menjaré, perquè em pugui preparar mentalment. Ho controla tot. Estic turmentada”.

Un sastre que treballava per Lady Gaga va dir que la cantant admetia que no havia menjat durant setmanes per poder-se posar dintre de determinats vestits.

Nikki Grahame exposa els seus sentiments: “Increïble aversió. Tenia pensaments de fer-me mal quan recentment un amic em va deixar. Això justifica com em sento”.David Cienny, ex manager de Lady Gaga, referint-se a les hospitalitzacions de la cantant afirma: “Quan dic que estava malalta vull dir física i mentalment”.

Hi ha persones que són esprimatxades per constitució. Mengen de tot però no s’engreixen. Aquesta primor no és patològica i no ens interessa en aquest comentari. El que ens importa és la manera de pensar que porta a l’anorexia patològica. És cert que la passarel·la amb les models que s’exhibeixen amb pell i ossos poden influir en algunes noies a voler ser semblants a elles perquè creuen que el model de bellesa femenina que mostren per força ha de tenir aquestes característiques fictícies.

Els mitjans de comunicació bombardegen contínuament presentant models de bellesa femenina artificials. A un cert nombre de noies les pot preocupar que la seva figura no coincideixi amb el model que li posen davant els seus ulls. Es presenta el problema allí on no n’hi ha. No hi ha dues gotes d’aigua iguals. Els flocs de neu no es poden clonar. En la diversitat s’hi troba la bellesa. Déu ens ha fet diferents perquè la uniformitat no és bona per les persones. No hem de protestar i viure angoixats perquè ens hagi fet així o aixà. Acceptem-nos tal com ens ha fet perquè en la diversitat hi la l’harmonia i el creixement personal enriquidor. No ens fixem en els models de bellesa artificials que no són per a nosaltres. Donem-li gràcies a Déu que ens hagi fet tal com som i deixem de preocupar-nos pels models de bellesa artificials. La salut psíquica ho agrairà i la física també. Si es gaudeix d’una bona salut mental perquè l’espiritual és sana no es caurà en la trampa de l’anorexia ni en extremismes alimentaris i físics que perjudiquen.

TRANSCENDÈNCIA

XL Semanal entrevista Karen Armstrong, exmonja que va penjar els hàbits en una crisi de fe. En l’entrevista apareixen diverses qüestions de caire religiós que crec mereixen ser comentades per desfer l’embolic que penso crea en els lectors.

Afirma: “En l’ésser humà sempre ha existit una tensió entre el cervell reptilià, egoista, i el neocòrtex, altruista”. Per a Armstrong el comportament humà és una qüestió biològica “heretada de quan érem rèptils  que només pensa en menjar, lluitar, fugir i reproduir-se” i que gràcies a l’evolució els “éssers humans hem desenvolupat un cervell “nou” i compassiu”. A resultes d’aquest concepte, el comportament humà és una conseqüència biològica que no té a veure amb la responsabilitat moral. El determinisme a ultrança nega la responsabilitat personal en el comportament. Aquesta filosofia xoca frontalment amb l’ensenyança bíblica que diu que l’ésser humà és responsable del que fa i que rebrà premi o càstig segons la naturalesa de les seves obres. Potser el determinisme biològic és el causant de la greu crisi que patim ja que gairebé no hi ha ningú que entoni un mea culpa per la situació a que s’ha arribat. A més, penso que creure que és l’evolució que ens ha portat on som no és d’estranyar que imperi la cultura del mínim esforç i dels molts drets. A més, si no hem de retre comptes a ningú que estigui per damunt nostre, mengem i beguem que demà morirem.

La resposta que Karen Armstrong dóna a la pregunta que li fa el periodista : ¿Està Déu perdent terreny? Contesta: “Només a Europa occidental. La resta del món és cada cop més religiós. Però no totes les interpretacions de la religió són bones…Hi ha gent que fa un soroll horrible”. L’exmonja vol la pau mundial. Qui no la vol? Quan se li pregunta: com s’aconsegueix ? Respon: “Hi ha una regla d’or en totes les  religions majoritàries: compassió. Tractar els altres com t’agradaria que et tractessin a tu”. Si l’islam es una de les religions majoritàries que ensenya compassió, com és que en nom de la religió actua de manera tan poc compassiva? Per què condemna les dones violades i no fa el mateix amb els violadors? Per què condemna les dones que han tingut relacions sexuals consentides fora del matrimoni i no condemna els homes amb els qui les han tingut? Per què en nom de l’honor familiar condemna a la lapidació les dones que han estat violades?  Per què empresona i condemna a mort el musulmà que abandona l’islam al convertir-se a Crist? Per què en nom de la religió s’incendien capelles cristianes i es produeixen mortaldats entre els fidels reunits? On es veu la compassió? ¿ Quin ha estat el resultat de l’aliança de les Religions? Ni les religions majoritàries ni les minoritàries poden portar la pau al món perquè no poden canviar el cor humà que pel pecat ho farà tot menys sentir una vertadera compassió pel proïsme que sofreix o que és diferent.

En l’entrevista surt a relluir la paraula “amor”. “L’amor”, diu, “és una paraula apegalosa. No demano tant. Respecteu-vos els uns als altres. Quan Jesús parla d’amor, no és una paraula romàntica. La paraula hebrea “amor” significa “lleialtat. És un terme legal: respectar els interessos de l’altre, encara que sigui el teu enemic”. A l’hora de definir “amor” sempre ens quedem curts. La Bíblia diu: “Déu és amor”. Com descriu aquesta qualitat? “Perquè va estimar tant el món que va donar el seu Fill unigènit” (Joan 3:16). Déu no teoritza. Actua. Veu el necessitat a causa del pecat i envia el seu Fill a rescatar-lo del pecat morint en la creu. L’home no pot estimar per si mateix. Necessita la intervenció divina per tal de poder-ho fer: “Perquè l’amor de Déu s’ha vessat en els nostres cors per l’Esperit Sant que ens ha donat” (Romans 5:5). “Però el fruit de l’Esperit és: amor…” (Gàlates, 5:22). L’amor real ve de Déu. No es pot estimar verament l’altre si no es té l’amor de Déu en el cor. L’ànima il·luminada i guiada per l’Esperit Sant, acompanyada de les instruccions que dóna la Bíblia posa  en acció l’amor de Déu a través de quelcom tan fràgil com ho és l’ésser humà.

La pregunta que no podia faltar en l’entrevista que se li fa a Karen Armstrong donada la seva naturalesa és: Creu vostè en Déu? La resposta que dóna em deixa perplex: “És una pregunta irrellevant. Déu és un símbol per mirar més enllà. Crec en la transcendència”. Què és transcendència?, em pregunto.  Si a algú se li diu que després de la mort l’espera transcendència, quin missatge se li comunica? ¿Una pèrdua d’identitat personal per la fusió amb l’absolut impersonal després d’una interminable sèrie de transmigracions? ¿Es un paradís exclusiu pels barons on es satisfan els anhels sensuals de la carn? Si aquesta satisfacció no ens plau aquí, com es pot esperar que ho faci en la transcendència?  Fora de la Bíblia no es troba missatge clar i convincent que doni resposta als interrogats vitals que es fa l’ésser humà: d’on vinc?, on vaig? Si Déu és un símbol o entelèquia per mirar més enllà, quin futur transcendent ens espera? Déu no és un símbol. És una realitat eterna incomprensible per l’home, que se’ns fa present de manera, diguem-ne infantil, perquè ens és permès anomenar-la Pare per la fe en el Nom de Jesús, que ara està preparant un lloc gloriós on passar-hi l’eternitat, cos i ànima, els qui creuen en Ell.

Octavi Pereña i Cortina