PARENOSTRTE

Francie Healey, sociòloga i consellera de salut i benestar assegura que durant tota la seva vida ha reflexionat sobre la solitud: “recordo que quan era una nena  em sentia sola al meu món fins i tot enmig de la meva família i amics. Suposo que em vaig sentir invisible i incompresa”. Aquest sentiment és general. Ningú s’escapa de tenir el sentiment de trobar-se sol enmig de la gent per la senzilla raó que en el més profund de l’ànima que és on es forgen els sentiments, cap ésser humà hi té accés. L’ànima està blindada a la intromissió alena, llevat Déu. És per això que trobant-nos gaudint de la vida en una festa, de vacances en companyia d’algú estimat en algun dels paradisos terrenals que ens ofereixen les agencies de viatges, el sentiment de solitud no desapareix, sentiment que en alguns casos porta a llevar-se la vida, l’anomenada “mort silenciada”.

Un estat de solitud persistent és una “crisi de salut”, assegura Francie Healey. Els experts en salut mental “relacionen l’aïllament social i la solitud amb un risc més alt de malalties mentals  i físiques, cardíaques, sistema immunològic debilitat, Alzheimer, depressió i fins i tot la mort”.

La sociòloga Francie Healey diu: “El 2018 el primer ministre britànic va llençar la primera campanya nacional per posar fi a la solitud qualificant-la “un dels desafiaments de salut pública del nostre temps”. Però la solitud no és el mateix que estar sol”. ¡Quanta raó té la sociòloga! Cal diferenciar-lo amplament.

L’estil de vida occidental és frustrant. Això fa que persones residents en les grans àrees metropolitanes les abandonin per anar-se a viure a zones rurals més a prop de la natura on la vida és més assossegada, evitant així viure amb l’estrès que provoca les grans aglomeracions. Francie Healey fa esment de la novetat sorgida a Corea del Sud anomenada  honjok iniciada pel jovent que opta per realitzar activitats en solitari. Aquesta tendència no és cap novetat. Els antics eremites dels segles III i IV abandonaven el món amb la seva pol·lució espiritual per refugiar-se en llocs solitaris. Però amb ells els ca acompanyar la pol·lució espiritual del món que deixaven enrere. L’aïllacionisme no és la solució per desfer-se del virus del pecat que és el causant de tots els mals que ens afligeixen en les grans àrees metropolitanes com en els llogarets de muntanya.

Jesús va ser un home molt atrafegat. Les multituds no el deixaven en pau ja que  volien que els guarís les seves malures. Ens dóna exemple del què cal fer perquè les exigències de la feina s’encarreguin de provocar-nos trastorns mentals. Deixant les masses que el masegaven es retirava a jocs solitaris per pegar el seu Pare. Jesús que és el model per excel·lència ens mostra la bonesa de l’aïllament puntual per abandonar el mundanal soroll. Jesús no es retira per mirar-se el melic. Ens ensenya a sortir de nosaltres mateixos i dirigir-nos al Pare celestial. Als qui són deixebles seus els ensenya a pregar

La primera cosa que ens ensenya és què no hem de fer quan ens aïllem per pregar: “i quan preguis no siguis com els hipòcrites, perquè els agrada de pregar drets  a les sinagogues i a les cantonades de les places per fer-se veure dels homes. En veritat us dic que ja tenen la seva recompensa” (Mateu 6: 5). Quin és el secret de la vera pregària? Ens el desvela Jesús: “tu, en canvi, quan preguis, entra dins la teva cambra i tanca la porta i prega al teu Pare que és en el secret. I el teu Pare que mira en el secret, et recompensarà en públic” (v. 6). Amb aquestes paraules Jesús denuncia aquells que de la pràctica religiosa en fan ostentació. Ja tenen el que volen:  l’aplaudiment del homes però no el favor de Déu Pare

Jesús ens alerta de com han de ser les pregàries: “I quan pregueu no xerreu com els incrèduls, que es pensen que per les seves moltes paraules , seran escoltats” (v.7). En la meva infantesa i anava a confessar-me com estava establert, el confessor que m’absolia com a penitència m’imposava  recitar un parenostre i tres avemaries. Ho feia sense saber el significat del que repetia amb monotonia. Em quedava igual que abans a l’espera de la propera confessió. Jesús quan ens mostra el Parenostre com model de pregària ens diu que no ho hem de fer xerrant com els incrèduls.

Fem un breu examen del Parenostre:

“Pare nostre que ets en els cels, sigui santificat el seu Nom”. Déu és sant t i el seu Nom s’ha de pronunciar amb respecte i no tacar-lo amb blasfèmies ni amb paraules barroeres com ho fan les lletres d’algunes cançons.

“Vingui el teu regne. Sigui feta la teva voluntat com en el cel també sobre la terra”. S’ha de ser conscient que el Pare de nostre Senyor Jesucrist és el nostre Creador i que governa sobre la creació. Res no ens succeeix sense que Ell no ho permeti. Si respectéssim la seva voluntat, les farmacèutiques no tindrien tants guanys perquè no vendrien ansiolítics ni productes antiestrès.

“Dóna’ns avui el nostre pa de cada dia”. Els ocells per instint depenen d’Ell. Nosaltres creats a la seva imatge i semblança som conscients de les nostres necessitats diàries. La pregària ens ensenya a anar cada dia a demanar-li el que necessitem. Ni més ni menys. Dependre de la misericòrdia divina és molt saludable.

“I perdona els nostres deutes, com nosaltres perdonem els nostres deutors”. Aquesta clàusula només té sentit a qui he estat perdonat per Déu. Conscients del perdó diví hem de perdonar al nostre proïsme els greuges que ens fa. El ressentiment no és bo per la salut mental.

“I no ens duguis a la temptació, ans deslliura’ns del Maligne. Perquè teu és el regne, i el poder, i la glòria pels segles. Amén”. Satanàs és un ésser molt poderós que no podem vèncer amb les nostres minses forces. Resistint-lo investits amb el poder de Déu, el Maligne fugirà de nosaltres.

Tancada la porta de la nostra cambra, lluny de mirades indiscretes i sabent el que diem, preguem al Pare celestial fins que ens cridi a la seva presència. La vida tindrà sentit.

Octavi Pereña i Cortina

 

 

BONA EDUCACIÓ

Iñigo Domínguez comença el seu escrit Mirades lascívies així: “La setmana passada el Ministeri d’Igualtat va publicar una enquesta sobre la violència conta la dona. En la pàgina 181 hi havia quelcom cridaner. s’incloïen   com assetjament sexual les mirades insistents o lascívies. Fins ara el pensament no és punible per la justícia humana. Demà, Déu dirà. La impunitat legal no significa que les conseqüències dels pensaments lascius no tinguin conseqüències negatives en els  qui els fabriquen   i el seu proïsme.

El que entra pels ulls arriba al cor. Per això és molt important que siguem selectius a l’hora de deixar entrar les imatges. Jesús ens alerta: “La llàntia del cos és l’ull. Per tant, si el teu ull és bo, tot el cos tindrà llum. Però si el teu ull és dolent, tot el cos estarà a les fosques. Si, doncs, la llum que hi ha en tu és foscor, com serà de gran la foscor?” (Mateu 6: 22,23). Sense deixar el tema de l’ull, Jesús segueix dient: “Si el teu ull dret et fa caure, arrenca-te’l i llença’l lluny d tu, perquè et val més perdre un dels teus membres que no pas que tot el teu cos sigui llençat a l’infern” (Mateu 5: 29).

L’ull hi juga un paper primordial en la qüestió de l’adulteri. El rei David, ociós, donava tombs per la terrassa de palau. Es fixa en una dona de bon veu que es banyava. La desitja. La fa portar a palau i jeu amb ella. El fet no és innocu als ulls de Déu. El fill de l’adulteri mort i els problemes familiars no són pocs. Avui no cal allitar-se amb una dona pe cometre adulteri. Jesús va més enllà del contacte carnal per cometre’l, quan diu: “Tot aquell que mira una dona per cobejar-la ja ha comés adulteri amb ella en el seu cor” (Mateu 5: 28).

La Fiscalia General de l’Estat i els experts que analitzen el consum de pornografia entre els més joves veuen una porta oberta a la violència sexual. L’Institut Nacional d’Estadística confirma que el 2019 va augmentar un 28,8% el nombre de menors condemnats per delictes sexuals.

El psiquiatre Enrique Rojas considera la pornografia una epidèmia: “La seva difusió és frenètica, i això converteix la dona en objecte de plaer. Més del 80% dels joves veuen pornografia gairebé diàriament. Citant ABC News (2019) la pornografia comença entre el 6 i 7 anys i els marca per tota la vida. Es converteix en un record inesborrable. El prestigiós psiquiatre segueix dient: “Educar la intel·ligència, els sentiments, i la voluntat. Avui l’educació sexual dels nens està en mas de la pornografia. Després continua en els adolescents i més tard amb els joves que queden atrapats durant anys aquells menors. La pornografia és una mentida sobre el sexe. I això allunya de la felicitat”.

Vivim en una societat de tradició catòlica més que cristiana, encara que sovint es confonen els termes. Es considera el folklore catòlic com sinònim de fe cristiana. Hi ha molts col·lectius culturals que per mimetisme confonen tradició per fe. Quan preguntes algú: “¿Creus en Déu?” La resposta més comuna és: “Soc creient no practicant”. Deixo al lector la interpretació d’aquesta resposta. El cert és que l’ètica cristiana ha desaparegut d’una societat que s’autoproclama cristiana i que per no desentonar fa com tothom: Assisteix a actes religiosos perquè la tradició ho exigeix. El cristianisme de tradició no serveix perquè l’ètica cristiana tregui el nas per un forat. Paraules boniques, moltes. Fets,  ben pocs.

El fet que l’Institut Nacional d’Estadística digui que el 2019 els delictes sexuals comesos per menor s’hagin incrementat un 28,8% significa que quelcom falla en la educació dels fills en una societat que es qualifica de cristiana. El psiquiatre Enrique Rojas avergonyeix els pares quan afirma: “Avui, l’educació  sexual dels nens està en mans de la pornografia”. Molts pares, massa, deleguen a l’escola perquè s’encarregui de fer la tasca que els correspons a ells fer. I així van les coses. Informar no és educar. “Instrueix el noi concernent el seu camí i quan sigui vell no se n’apartarà” (Proverbis 22: 6). Aquest proverbi ensenya de manera general els pares la responsabilitat que tenen d’educar els seus fills en el camí de la virtut perquè es converteixin en persones de bé. Que des de la infantesa, adolescència, joventut i edat adulta es comportin educadament en les diferents situacions en que es trobaran en el llarg del camí de la vida.

Moisès, preparant els israelites per quan entressin en la Terra Promesa, els diu: “Estimaràs, doncs, el Senyor el teu Déu, i guardaràs els seus preceptes, i els seus estatuts, i els seus judicis i els seus manaments, tots els dies” (Deuteronomi 11: 1). Dirigint-se directament als pares, els diu: “I ensenyareu als vostres fills” (els seus preceptes, i els seus estatuts, i els seus judicis i els seus manaments), “parlant-ne quan t’asseguis a casa teva, i quan caminis pel camí, i quan t’ajeguis ,i quan t’aixequis…” (Deuteronomi 11: 19-21). Gran és la responsabilitat dels pares.

Prendre’s seriosament l’educació espiritual dels fills repercuteix favorablement en el seu benestar i en el de la societat. Avui el país necessita urgentment pares responsables disposats a ensenyar els seus fills a ser temorosos del Senyor.

Octavi Pereña i Cortina

 

 

SATANÀS: MITE O REALITAT

John Connolly escriu una carta al diable: “Estimat Satanàs: Sento enormement haver de comunicar-te la nostra decisió de rellevar-te del teu càrrec d’Arxidimoni, Princep de la foscor, Rei de l’Abisme, etcètera, despullar-te de tots i cadascun dels títols associats amb la teva suposada condició de font del mal suprem en el món…Podríem continuar, però no veiem motiu per avergonyir-te més. És cert que el món es troba en una situació atroç, i que els motius per l’optimisme són pocs i molt dispersos, però a la humanitat li ha tocat treballar la seva pròpia ruïna sense gairebé comptar amb el teu ajut o prescindint per complet d’ell, una tasca que ha assumit amb molt de gust. No podem sinó considerar pels retrats cinematogràfics i literaris que et presenten com un personatge la malvolença del qual es veu superada per la seva astúcia són excessivament aduladors, i que en algun moment el diner ha hagut de canviar de mas. Estem decebuts  amb tu i, la veritat ja no et necessitem més. Som, i sempre hem estat lo suficientment capaços de no tenir cura de nosaltres mateixos. Atentament. John Connelly, alies el Nou Satanàs.

L’autor de la carta a Satanàs nega l’existència d’aquest ésser maligne i que la caòtica situació en que es troba és responsabilitat exclusiva d’ella. N’hi ha que neguen l’existència de l’holocaust nazi i la realitat dels camps  d’extermini. N’hi ha que neguen la presència del coronavirus. Negar-ho no vol dir que el primer no hagi existit i que el segon no segueixi fent estralls en la humanitat. Negar l’existència del dimoni no vol dir que no existeixi i que la humanitat treballi la seva pròpia ruïna no significa que Satanàs no tingui alguna cosa a veure..

Jesús parla del diable amb la qual cosa dóna fe de la seva existència. Ho fa amb aquestes paraules en el context d’una discussió en la que els jueus deien que Abraham era el seu pare. Llavors el Senyor els aclareix qui és el seu vertader pare espiritual. Els diu: “Vosaltres sou del vostre pare el diable, i voleu fer els desitjos del vostre pare, ell era homicida des del principi, i no es va mantenir en la veritat, perquè en ell no hi ha veritat. Quan parla la mentida, parla del que li és propi, perquè és mentider i pare de la mentida” (Joan 8: 44).

¿Sap el lector qui va ser el primer mentider que va aparèixer sobre la terra?  El diable que va canviar la veritat per la mentida. La veritat és aquesta: “i el Senyor Déu va manar a l’home, dient: Pots menjar de tots els arbres del jardí, però de l’arbre del coneixement del bé i del mal, no en menjaràs, perquè el dia que en mengis, certament moriràs”, aquesta és la veritat (Gènesi 2: 16,17). La primera mentida va ser aquesta: El diable li va dir a Eva: “Així que Déu ha dit: No mengeu cap arbre del jardí?” La dona comet l’error de dialogar amb el pare de la mentida. Eva va dir a la serp: “Podem menjar del fruit dels arbres del jardí, però del fruit de l’arbre que hi a enmig del jardí, déu ha dit: No en mengeu ni el toqueu, perquè, sinó, morireu. I la serpent va dir a la dona: No morireu pas! Perquè Déu sap que el dia que en mengeu, els vostres ulls seran oberts i sereu com Déu, coneixedors del bé i del mal” (Gènesi 3: 1-5). El diable quan era un àngel de llum es va omplir d’orgull i va pretendre destronar Déu. Va perdre la guerra i va ser expulsat del cel convertint-se en el pare de la mentida. S’apropa a Eva i li insinua que a ella i a Adam se’ls obriran els ulls  i seran com Déu. L’orgull omple el cor d’Eva. Fins aquell moment no s’havia mirat l’arbre del coneixement del bé i del mal. Gràcies a la insinuació satànica i picada per la curiositat “va veure que l’arbre era bo per menjar , i que era agradable als ulls i que l’arbre era desitjable per adquirir saviesa. I ella va prendre del seu fruit, en va menjar i en va donar també al seu marit que era amb ella, i ell també en va menjar, i es van obrir els ulls de tots dos, i es van adonar que anaven nus, i van cosir fulles de figuera , i es van fer uns faldars” (vv. 6, 7). Els nostres primers pares van desobeir el manament de Déu: “Sotmeteu-vos, doncs a Déu, resistiu el diable i fugirà de vosaltres” (Jaume 4: 7). Adam va desobeir Déu i va caure a les urpes del diable. Allunyat de Déu no tenia forces per resistir al diable i va ser atrapat en les seves xarxes.

El fet que Adam i Eva es van adonar que estaven nus és l’evidència que espiritualment estaven morts a causa del seu pecat de desobediència a Déu el seu Creador. Adam no va morir a l’acte. De fet va viure nou cents trenta anys. Des del moment de la desobediència ja portava el fibló de la mort que és el pecat. Sense Déu mort integral: física i espiritual. Per la reproducció els nadons neixen morts en ambdós aspectes.. Cal tornar a néixer espiritualment per la fe en Jesús per desfer la conseqüència de la desobediència  d’Adam.

L’apòstol Pau escrivint als cristians a Corint, els diu: “I si el nostre evangeli encara és vetat en els qui es perden, entre els quals el déu d’aquest segle (Satanàs) ha cegat l’enteniment dels incrèduls, a fi que no els resplendeixi la llum de l’evangeli de la glòria de Crist, el qual és la imatge de Déu” (2 Corintis4: 3,4).

Amb John Connolly es pot negar l’existència del diable, però les conseqüències del que va fer en el paradís són evidents en el comportament humà en el dia a dia.

Octavi Pereña i Cortina

 

 

 

NARCISISME A INSTAGRAM

Davant les nombroses situacions esfereïdores que afecten la societat actual, David Berenboim, director d’orquestra, diu: “Hi ha moltes i variades raons. Molt complexes. Vam començar per Internet. Dóna possibilitats úniques que hem pogut comprovar. Però mata la curiositat. Si necessites quelcom dones amb el dit i ja està. Això produeix una confusió  entre la educació i la informació. La curiositat requereix temps i la nostra societat és impacient. La curiositat és l’ingredient que et fa progressar. Internet en si no és culpable. És l’ús que les persones en fan d’això. Com aquesta frase: Què és un ganivet? Quelcom amb el que pots tallar un bocí de pa i donar a menjar a la gent o un arma amb la que pots matar. Internet és això. Un ganivet. Es parla de l’esperit del temps, el zeitgeist que diuen els alemanys, però el nostre temps està mancat d’esperit. Es valora allò mecànic, la velocitat, poc més”.

Sarah Frien, analista de Bloomberg resumeix el secret perquè Instagram en 10 anys s’ha convertit en la xarxa de seguidors més gran gràcies a unir l’impuls del narcisisme i de l’avarícia. “Instagram arrasa perquè ha sabut ajuntar ego i capitalisme. Instagram ha crescut tant i tan de pressa, segons l’analista “perquè permet a milions de persones mostrar-se al com els agradaria ser”.

Sarah Frien descriu el narcisisme dels usuaris d’Instagram així: “A Instagram mostres un estil de vida que pugui ser cregut i fins i tot envejat en molt poc temps per milers de persones,  i hi ha milions d’usuaris que pengen a Instagram imatges de les seves vivències hora a hora. I fins i tot de cada cafè tan ben preparat o cada exercici de gimnàstica amb la teva nova indumentària que tant t’agrada, t’ha costat i t’acabes de comprar…O amb el teu cadellet –bufoníssim- amb llacets sortint de la perruqueria”. Javier Cercas anomena mediopatia la síndrome narcisista a Instagram.

Sarah Frien clava la puntilla a Instagram quan diu: “Tan esgotador com resulta el nostre ego quan no sabem gestionar-lo. Per això és important tenir prou maduresa i ser capaç de distanciar-se d’aquesta competició de glamur non stop (que no s’atura). Jo recomano abstinència digital de tant en tant per descobrir que pots tenir vida sense que ningú la vegi”

La dita popular: ”Digues-me de que presumeixes i et diré de què manques” mostra el buit existent en l’ànima de qui necessita expressar a Instagram la superficialitat que s’amaga en el seu interior. Per compensar el que no hi ha en ell necessita exposar a la llum pública els seus suposats encants, l’estil de vida amb que creu enlluernar i que el distingeix per sobre la resta de les persones. Com molt bé explica Sarah Frien “l’egolatria exhibicionista mai no en té prou”. L’egolatria mai no en té prou. S’ha de retro alimentar contínuament sense trobar mai sentit a la vida. És un encalçar el vent. Feixuga tasca aquesta!

Lucia Etxebarria explica. “Vegem, estic descrivint la meitat els presidents de les comunitats autònoms espanyoles i a tots aquests polítics corruptes que ens indignen. Malauradament, la pròpia societat en que vivim és narcisista, està obsessionada amb els mèrits externs, amb el poder, amb la bellesa, amb l’existència com l’acumulació de bens materials i mentre admirem els narcisistes els recompensem amb els nostres vots”. En el seu èxit ens reflectim nosaltres.

Ep! El narcisisme és una fal·làcia. Sota l’aparença d’una alta estima els narcisos amaguen sentiments d’inseguretat, d’insuficiència que s’emmascaren i es compensen amb el salt al fantasiós cim de la fama i de l’èxit. Són molt sensibles a qualsevol cosa que puguin interpretar com un desafiament o una amenaça a la seva necessitat bàsica de sentir-se superior. Al suposat escarni reaccionen amb agressivitat i hostilitat. Tot va lligat a l’esgotadora lluita diària per mantenir el glamur, la fràgil imatge que es té de si mateix.

El narcisisme no és un trastorn fisiològic que es pugui combatre amb fàrmacs o amb cirurgia. És una malaltia de l’ànima, el resultat del pecat que només pot guarir Jesús, el Metge de l’ànima, quan el narcís reconeix el seu pecat i el Metge li aplica la medicina que és la seva sang vessada a la creu que té el poder de netejar tots els pecats i deixa l’ànima neta com una patena.

“No sigueu savis en la vostra pròpia opinió”, escriu l’apòstol Pau als cristians a Roma. No ser savi en la pròpia opinió significa ser humil. On es troba el model en qui aprendre la humilitat? Jesús distribueix la medicina que cura l’egolatria quan diu: “Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré descansar, preneu el meu jou sobre vosaltres i apreneu de mi que sóc dòcil i humil de cor, i trobareu descans per les vostres ànimes. Perquè el meu jou és suau, i la meva càrrega lleugera”                                  Mateu 11: 28-30).

Octavi Pereña i Cortina