SALUT ECOLÒGICA

“Fa dècades que es parla del terme ecoansietat, tot i que ara és quan més atenció mereix, i és entre els més joves on s’aguditza el problema. En un estudi del 2021, de la plataforma Avarez, va demostrar que l’ansietat relacionada amb la crisi planetària és molt alta i “no és només perquè estem presenciant desastres climàtics devastadors sinó perquè els governs estan fracassant sistemàticament a l’hora de prendre mesures significatives per aturar lla crisi”…Gairebé la meitat dels joves enquestats a escala mundial van assegurar que l’ansietat relacionada amb el canvi climàtic els està afectant la vida quotidiana. Entre el 76% al 92%, segons els països “el futur els sembla aterridor”…L’Organització Mundial de la Salut (OMS), en un informe de polítiques presentat el juny del 2022, va instar els països que incloguin el suport a la salut mental que és la resposta a la crisi climàtica…A més fa que cada vegada més persones puguin patir trastorns psicològics i/o seqüeles causades per la preocupació i l’estrès que genera pensar en una catàstrofe ambiental  que si es tornen crònics poden definir-se com ansietat climàtica” en paraules de l’Associació Americana de Psicologia.

A diferència dels evolucionistes que creuen que avui l’ésser humà se’l pot anomenar homo sapiens sapiens que és fruit d’una inacabable cadena d’eslavons  evolucionistes, els cristians creiem que som creació directa de Déu en estat adult amb la capacitat de poder sotmetre la terra al seu domini (Gènesi 1: 27, 28). El va posar en el jardí d’Edèn perquè el conrees i en tingués cura (Gènesi 2: 15). La conservació del jardí que Déu  li va donar  en usdefruit depenia de no menjar el fruit de l’arbre del coneixement del bé i el mal perquè si ho fes certament moriria. En va menjar i la conseqüència  va ser  que immediatament va morir espiritualment, alhora es va sembrar el virus de la mort física que en el cas d’Adam es va produir a l’edat de 930 anys (Gènesi 5: 5). La conseqüència  del pecat d’Adam va ser “maleïda  serà la terra per causa teva” (3: 16). La conseqüència de la maledicció que va caure sobre la terra “produeix espines i cards…Amb el suor del teu front menjaràs el pa fins que tornis a la terra” (3: 18, 19). Les conseqüències del pecat d’Adam les descriu breument l’Associació Americana de Psicologia.

L’ésser humà conserva, encara que contaminades pel pecat, les característiques racionals amb que va ser  creat. Vol abandonar sense aconseguir-ho les conseqüències de la maledicció divina. Joan Enric Vives, arquebisbe d’Urgell exposa com es pot lluitar contra la persistent sequera que patim: “De diverses maneres en tots els bisbats de Catalunya s’han anat fet rogatives a Déu, amb perseverança demanant el do de la pluja que tant necessita el país. Novament ara els bisbes de Catalunya convidem els cristians a intensificar aquesta petició, personalment i comunitàriament, confiant que el Pare del cel “donarà coses bones als qui les hi demanen” (Mateu 7: 11)”. Aparentment aquesta súplica és ortodoxa, que l’adreça vertaders fills de Déu. Les aparences enganyen. L’arquebisbe no diu que les processons que s’organitzen per implorar que l‘Altíssim doni aigua abundant van precedides per imatges de sants, verges, cristos, procedir que és abominable als ulls de Déu. No diu res sobre Déu “que fa tornar els rius en un desert, els corrents d’aigua en terreny assedegat, una terra fèrtil en un salobre, a causa de la maldat dels qui hi habiten” (Salm 107: 33-35). “I no diu en el seu cor: Tornem, doncs, al nostre Déu, que dóna la pluja al seu temps, la pluja primerenca i la tardana: ens guarda les setmanes establertes per a la collita. Les vostres iniquitats us han allunyat d’aquestes coses, i els vostres pecats us han privat del bé” (Jeremies 5. 24, 25). El pecat no penedit ni esborrat per la  sang que Jesús va vessar en la creu és el que fa que les súpliques que es fan no arribin a les oïdes  del Pare celestial.

Mentre siguem aquí a la terra “El pare que és en els cels fa sortir el sol sobre dolents i bons i fa ploure sobre justos i injustos” (Mateu 5: 45). El text ens diu que les benediccions temporals Déu les ofereix a tots els éssers humans sense distincions. No és el mateix quan les benediccions tenen que veure amb l’esperit. L’ecoansietat i l’ansietat climàtica que pateixen els descendents d’Adam no la sofreixen amb la mateixa intensitat els fills de Déu. Quan Adam i Eva van ser expulsats del paradís d’Edèn va posar: “els querubins amb l’espasa flamejant que es movia a totes bandes per guardar el camí de l’arbre de la vida” (Gènesi 3: 24). A la Jerusalem celestial que ens descriu l’apòstol Joan a l’Apocalipsi, la visió li va mostrar: “Un riu pur d’aigua de vida, resplendent com cristall, que sortia del tron de Déu i de l’Anyell. Al mig de la seva plaça, i a banda i banda del riu, hi ha un arbre de la vida que produeix dotze fruits, cada mes dóna el seu fruit, i les fulles de l’arbre són per a medicina de les nacions. I no hi haurà més maledicció. I allà hi haurà el tron de Déu i de l’Anyell, i els seus servents el serviran” (Apocalipsi 22: 1-3). En Adan hem perdut l’accés a l’arbre de la vida. Per la fe en Crist es recupera l’accés. Al final del temps ja en el regne de Déu, els creients en Crist tindran accés directe  a l’arbre de la vida que ja no es podrà tornar a perdre. Aquesta és l’esperança que tenen els creients en Crist que conviuen amb els incrèduls en un món convuls que empitjora per les guerres i rumors de guerres i per la crisi climàtica que anirà a més.

Octavi Pereña Cortina

 

 

 

LA LLUM DEL MÓN

Susana Quadrado comentant el viatge de l’arquebisbe de Barcelona Joan Josep Omella junt amb la Conferència Episcopal al Vaticà per reunir-se amb el papa Francesc. En el seu escrit Lo prometo per Jesusito, cita les paraules de l’arquebisbe que resumeixen la trobada: “Ha estat un diàleg cordial. No una estirada d’orelles”. Justifica que la trobada va ser cordial dient: Lo prometo per Jesusito. Aquesta expressió la va emprar fa uns anys el bisbe de Lleida Salvador Gimenez quan va beneir Jesusitos, figuretes pels pessebres. El canal de televisió TV13, popularment conegut com la televisió dels capellans fa publicitat de peluixos batejats amb el nom de  Jesusitos. És necessari denunciar que eminents clergues pronunciïn en va el Nom de Jesús.

L’arquebisbe de Barcelona per garantir que la visita al Papa va ser cordial i que no hi va haver cap estirada d’orelles va pronunciar el Nom de Jesús en va quan es refereix a Ell anomenant-lo Jesusito. Va cometre dues infraccions: “No prendràs el Nom del Senyor el teu Déu en va” (Èxode 20: 7) i “que la  vostra paraula sigui sí. quan és sí, no quan és no. El que es diu de més és del Maligne” (Mateu 5: 37). Sovint és la por que impulsa a jurar per intentar amagar una falta comesa o de les conseqüències de ser un hom qui és. L’apòstol Pere va començar a jurar quan escalfant-se vora el foc amb els que van agafar Jesús, va negar que el coneixia  quan un dels present li va dir que l’havia vist amb Ell (Mateu 26: 74). Els personatges públics, per descomptat tenen el nas més llarg que el del Pinotxo. Les hemeroteques, però, s’encarreguen de provar que els desmentiments són falsos. Abans s’agafa un mentider que un coix. Intentar encobrir quelcom utilitzant la mentira i el jurament no serveix de res perquè més aviat o més tard “no hi res amagat que no hagi de ser descobert, ni res secret que no s`hagi de manifestar” (Marc 4: 22). És possible que en el temps no se sàpiga, però al final del temps quan tothom compareixerà davant el tribunal de Crist les coses secretes seran manifestes.

En el jurament que va fer l’arquebisbe de Barcelona emprant el nom Jesusito, hi ha quelcom més a dir. Segons Isaïes 53: 8, 9, un abisme infranquejable separa l’home de Déu. Malgrat que per la fe en Jesús l’abisme s’ha anivellat, Déu segueix sent Déu i nosaltres seguim sent homes. La fe en Jesús ens ha portat a ser més que amics de Déu. Ens ha convertit en germans seus per adopció. Déu segueix sent el Creador i alhora el Salvador a qui s’ha de venerar. No se’l pot rebaixar anomenant-lo  Jesusito com si fos un company de barrila.

Susana Quadrado ignora en quin laberint s’ha posat quan diu que l’Església Catòlica i amb ella totes les esglésies cristianes “que sobre tot es dirigeixi cap on va la societat”. Si l’Església Catòlica i les esglésies cristianes cauen en la trampa que els prepara Quadrado que per a sobreviure s’han d’ajustar a les exigències que la societat imposa, no tenen raó d’existir. La vertadera església, que no és cap institució religiosa per prestigiosa que sigui, ho és el conjunt de vertaders cristians que els poders infernals no podran destruir. Existirà sobre la Terra fins a la fil del temps. Quin valor té la seva existència oposant-se a les exigències de la societat? Un i molt important: “Vosaltres sou la llum del món. No es port amagar una ciutat situada dalt d’una muntanya. Ni s’encén una llàntia, sinó que es posa sobre el portallànties i fa llum a tots els qui són a la casa. Així ha de brillar la vostra llum davant dels homes, a fi que vegin les vostres bones obres i glorifiquin el vostre Pare que és en els cels” (Mateu 5: 14-16).

l’Església Catòlica i les altres esglésies cristianes compliran la seva missió de ser la llum del món si es sotmeten a l’autoritat de Crist que és el Cap de l’església. Aquesta fidelitat les pot portar a ser perseguides perquè les tenebres infernals avorreixen la llum celestial que llueix entre elles. El Senyor de l’església ho sap  hi anima el seu poble amb aquestes paraules: “Feliços vosaltres quan us insultin i us persegueixin i diguin mentint tota mena de mal contra vosaltres per causa meva. Alegreu-vos i exulteu de goig, perquè la vostra recompensa és gran en els cels perquè així van perseguir els profetes que us han precedit” (Mateu 5: 11, 12). Peti qui peti les esglésies s’han de mantenir fidels a les ensenyances de la Bíblia perquè fent-ho es mantenen fidels a Crist que per l’Esperit Sant va inspirar uns homes per Ell escollits a escriure les Sagrades Escriptures. Les esglésies no s’han e deixar influir per la societat que segons Susana Quadrado voldria que ho facin. Elles han d’influir la societat perquè deixi de ser lo caòtica que és per manca de la llum de Crist. Crist que és la llum del món resplendeix enmig de les tenebres,

Octavi Pereña Cortina

 

UNA LLAR PEL SOLITARI

Celeste López comença així el seu escrit “Solitud femenina”: “Una bona part dels ciutadans s’ha sentit sol en un moment determinat. És un sentiment trist que apaga l’ànim, que desanima i angoixa. Sol enmig de la multitud” . El problema es presenta quan el sentiment de solitud entra a formar part de rutina diària. La solitud és un dels mals més grans de la societat actual a causa del materialisme que fomenta l’individualisme.

A pesar que la solitud és una pandèmia que colpeix especialment el món occidental i que a Espanya  afecta a uns quatre milions de ciutadans, un no ha de ser forçosament un candidat a patir-la. Una tal Yolanda escriu: “He incorporat a la meva vida el ioga, el tai-txi i el senderisme. Estic molt sana però de vegades em ve una mena de gran neguit, sobre tot quan pregunto per la vida, el seu sentit, el seu misteri. De sobte em ve aquella consciència especial i sento molta solitud, un aïllament que no té res a veure amb la solitud ordinària, encara que estigui amb el meu marit i els meu fill”. La Yolanda no es refereix a la solitud ordinària com ella l’anomena ja que es troba en companyia del seu marit i el seu fill, sinó a la de l’ànima que no l’apaga el fet de trobar-se en companyia de persones estimades.

La societat és conscient del problema sanitari que representa la solitud perquè pot degenerar en depressió i en casos extrems el suïcidi. Vol lluitar contra ella fomentant relacions socials, especialment  entre les persones grans . Els viatges socials, les llars de jubilats i altres centres cívics: fomentant les relacions. Com algú ha dit: “No és que em senti sol perquè no tingui amics. En tinc molts. Sé que hi ha persones que es preocupen per mi, que m’animen, que em parlen i tenen cura de mi i pensen amb mi. Però elles no poden estar amb mi sempre”. Encara que les tingués al seu costat nit i dia, la seva companyia resoldria la “solitud ordinària” de la que parla la Yolanda, però la solitud existencial, la de l’anima que és la que origina el problema, queda intacta. Per més bé que ho faci, el millor conseller no pot posar el nas en  la intimitat de l’ànima aliena.

“Déu fa habitar els solitaris en una llar” (Salm 68:6). El salmista expressa de manera metafòrica el que li succeeix al solitari existencial. En el moment que Déu entra a formar part de la vida d’algú, la solitud existencial desapareix perquè la presència divina omple el buit de l’ànima i la satisfà  amb la pau, el goig, l’esperança que li proporciona. Els psicòlegs asseguren que es pot estar socialment aïllats i no patir solitud i es pot estar socialment acompanyat i patir solitud.

La pregunta que ens hem de fer és: Quin Déu és que fa habitar el solitari en una llar? En el món hi ha cinquanta mil déus. La crisi actual ha disparat la pràctica religiosa, però la religió no és la solució a la solitud existencial. Quan algú en el se desesper s’aixopluga sota les ales d’una religió és cert que momentàniament pot gaudir d’un cert relaxament, però així com es va diluint el primer amor, la solitud existencial torna a prendre protagonisme, sovint amb més força. Quan un es fa immune al sedant de la religió pot succeir el que passa amb els addictes a qualsevol tipus de droga. Per sentir els mateixos efectes s’ha de consumir més droga. En el cas de la religió es converteixen en fanàtics.

EL Déu que fa habitar el solitari en una llar és el Creador, el Pare de nostre Senyor Jesucrist. La solitud se la vol tractar amb fàrmacs que no resolen el problema perquè no toquen l’arrel del problema i s’ha e vigilar no caure amb l’addicció als fàrmacs.

El Déu que resol l’inconvenient de la solitud existencial no és un déu  abstracte al que se li dóna nombrosos noms i se li dóna forma amb l’expertesa de l’artesà, és l’Invisible que es va relacionar amb l’home directament abans de la Caiguda i després mitjançant els profetes. I vingut el compliment del temps amb el seu Fill unigènit que s’encarna en la persona de Jesús. L’Invisible es fa visible en la persona de Jesús: “El qui m’ha vist a mi ha vist el Pare” (Joan 14:9), diu Jesús. Apropant-se el dia que Jesús havia d’abandonar aquest món per anar amb  el Pare, l’apòstol Tomàs li diu “Senyor, no sabem on vas, ¿com podem saber el  camí? En resposta a aquesta pregunta Jesús li diu: “Jo sóc el camí, la veritat i la vida, ningú no va al Pare  sinó per mi” (Joan 14: 5,6). Aquesta declaració de Jesús posa a l’abast de l’home que pateix solitud existencial el “Déu que fa habitar el solitari en una llar”

Octavi Pereña i Cortina

 

 

FARISEISMO EN EL SIGLO XXI

<b>El fariseísmo es como una serpiente que asfixia enrollándose en el cuello</b>

<b>Tamara Tenenbraum</b> que se crió en una comunidad judía ortodoxa, como dice en un mundo de reglas muy claras en donde únicamente los hombres podían asistir a la universidad y las chicas teníamos que cubrirnos los codos y las rodillas, no llevar pantalones. Las costumbres sobre alimentos y sexualidad eran muy estrictas. Los sábados no podíamos tocar dinero ni utilizar la electricidad, ni los medios de transporte”. Este extremismo religioso es hijo del fariseísmo que en los tiempos de Jesús fue muy influyente. Al Señor le causo muchos disgustos porque los fariseos consideraban que desobedecía la Ley de Moisés. La herencia que dejaron los fariseos no solamente la recibieron los judíos ortodoxos. De ella no se libraron muchos judíos que convertidos al cristianismo siguieron nutriéndose del extremismo farisaico.

Conviene analizar qué es el legalismo acérrimo que se opone con toda dureza  a la gracia y a la misericordia que se encuentra en Jesús y que tanto ayudó a la expansión del cristianismo en la era apostólica. Si quitamos el velo que cubre el legalismo descubriremos que la hipocresía arruina la santidad que debe caracterizar la práctica religiosa. Desvela la existencia de personas a las que Jesús considera que son semejantes a “sepulcros blanqueados que por fuera, a la verdad se muestran hermosos, mas por dentro están llenos de huesos de muertos y de toda inmundicia”                      (Mateo 23: 24). De ahí que Jesús considerase  hipócritas a los fariseos que se presentaban en público aparentando ser lo que no eran.

La esencia del legalismo consiste en un código de comportamiento con el propósito de exaltar el ego. Los legalistas confeccionan listas de las cosas que no pueden hacerse que no se basan en las enseñanzas de la Biblia, sino  en las traiciones que se han ido añadiendo a lo largo de los siglos que no tienen base bíblica. Juzgan el comportamiento ajeno según estos principios humanos. Siendo así la cosa, juzgan lo que ellos consideran cristiano y pretenden implantarlo en sus semejantes. El legalismo es muy astuto y se introduce furtivamente en las iglesias cubierto con el vestido de la religiosidad piadosa.

El legalismo impulsa el comportamiento ético. Si es así, ¿por qué considerarlo pernicioso? En primer lugar porque no es bíblico.  Por no promover la gracia de Dios  coarta la libertad que el creyente tiene en Cristo, que es  el sello de la vida cristiana (Juan 8: 32). Fomenta el ego que no agrada a Dios (Romanos 8: 8). Favoreced el orgullo que Jesús condena en la parábola del fariseo y del cobrador de impuestos (Lucas 18: 9-14).

La característica principal del fariseísmo religioso es el precepto de guardar el sábado. Es cierto que el descanso sabático lo instaura Dios inmediatamente después de haber terminado la obra de la creación y descansase el séptimo día (Génesis 2: 2,3). El descanso sabático semanal queda legislado en el Decálogo (Éxodo 20: 8-11). Pero aquí entra furtivamente el legalismo en la iglesia. Jesús descubre por qué: “Fácilmente rechazáis el mandamiento de Dios para guardar vuestra tradición”  (Marcos 7: 9).  En el intermedio entre el Antiguo y el Nuevo Testamento aparecen los fariseos tan nombrados en los evangelios  que amplían el mandamiento de guardar el sábado acompañado de una larga lista de noes que no se podían hacer que no tenían nada que ver con las enseñanzas de la Escrituras. Este sectarismo se convirtió en la enseñanza oficial de la iglesia judía que se implantó por la fuerza en la población. La resistencia a las nuevas doctrinas se pagaba con la expulsión de la sinagoga. Este comportamiento mereció la reprobación de Jesús que lo hace citando el profeta Isaías: “Este pueblo de labios me honra, mas su corazón está lejos de mí, pues en vano me honran, enseñando como doctrinas, mandamientos de hombres” (Mateo 15: 8,9).

La ofuscación que favoreció el legalismo condujo a los fariseos a considerar que las curaciones que Jesús ejercía en sábado eran infracciones de la Ley. También a la necedad de  considerar infracción del precepto sabático el hecho de que los discípulos de Jesús hambrientos, un sábado caminado junto a unos sembrados cogiesen unas espigas y las restregaron  con las manos. Tan inocente proceder lo igualaban a segar (Mateo 12: 1-8).

La raíz del legalismo se encuentra en  el hecho   de arrinconar la enseñanza de la salvación única y exclusivamente por la fe en el Nombre de Jesús que es un regalo de Dios. Dicha salvación se acompaña de buenas obras  que Dios ha preparado de antemano para que los creyentes las ejecuten ((Efesios 2: 8-10,), sustituyéndolas por otras que el ego hacer creer que son meritorias y necesarias para conseguir la salvación. Ello conduce a una escalada de hacer obras meritorias que llevan a la extenuación debido a que nunca garantizan que se haya alcanzad la salvación.

Misericordia y legalismo caminarán  en paralelo en tanto estemos aquí en la tierra. Debe evitarse que el legalismo tome una cabeza de puente en nuestras vidas.  Para conseguirlo tenemos que estar convencidos que Jesús es la Verdad y, ante la amenaza, no girar la cabeza para hacer ver que no existe. Tan sutil  es la labor de zapa del legalismo que el mismo apóstol Pedro fuese atrapado por él, obligando al apóstol Pablo a reprenderle públicamente: “Pero cuando vi que no andaban rectamente conforme a la verdad del Evangelio, dije a Pedro delante de todos: Si tú, como judío, vives como los gentiles, ¿por qué obligas a los gen tiles a judaizar?” (Gálatas 2: 14). En la lucha contra el legalismo asfixiante “puestos los ojos en Jesús el autor y perfeccionador de la fe…para que vuestro ánimo  no se canse hasta desmayar” (Hebreos 12: 2,3).

Octavi Pereña Cortina

 

 

A LA RECERCA DE LA MALDAT

“A la recerca de la maldat”, l’article escrit per Eulàlia Solé L’escriptora capbussa  pels viaranys de la psiquiatria per “identificar quins gens determinen el comportament simple en els irracionals, complex en els homes i dones”. L’autora segueix escrivint: “un conjunt de qüestions que conviden a desitjar que de la mateixa manera que s’han desvelats els racons de la memòria s’esbrinessin els de la maldat. En quines neurones resideix la crueltat? Descobrir el que impulsa els violadors, els assassins, els genocides. Els que ordenen bombardejar, destruir, matar sense que els ses actes els treguin la son. Conèixer la ubicació cerebral de la maldat i trobar després una droga per modificar les cèl·lules nervioses responsables. Ciència ficció ara, possible neurociència efectiva en el futur. Estudiar el cervell fins a trobar si el canvi ha de ser funcional o anatòmic, fins  aconseguir que la maldat ja sigui impossible en l’ésser humà.”

M’imagino que el lector com la majoria de les persones voldríe veure realitzat el somni de l’Eulalia Solé de veure eradicada de la societat els mals que descriu en el text que acabo de transcriure. l’Eulalia té l’esperança que la neurociència o la farmacologia en un futur per determinar descobriran quines són les cèl·lules cerebrals que fan que l’ésser humà sigui dolent i així poder-les extirpar o modificar amb els fàrmacs de la felicitat que s’aniran descobrint. El que ignora l’autora de “A la recerca de la maldat” i la majoria de les persones que directa o indirectament pateixen les conseqüències de la maldat humana és que el fàrmac que inutilitza la crueltat humana ja es troba al mercat i que no s’han de pagar diners per comprar-lo.

Billy Graham en el seu llibre “l’Esperit Sant” empra aquesta al·legoria: “Una barca no s’esfondra quan és a l’aigua, s’esfondra quan l’aigua entra en la barca. No deixem de gaudir el fruit de l’Esperit Sant perquè vivim en un mar de confusió. Deixem de gaudir-lo perquè el mar de confusió el tenim dins”. No solament estem embolcallats de maldat. La dolenteria ha posat arrels en el nostre cor. Creiem que ens deslliurarem d’ella amb la mateixa facilitat com escampem les mosques emprenyadores. Fugim d’estudi. Però el problema no es soluciona mirant cap a un altre costat. Faríem bé si paréssim atenció a les paraules de Jesús i féssim una mirada introspectiva al propi cor: “O feu l’arbre bo i el seu fruit bo, o feu l’arbre dolent i el seu fruit dolent. Perquè l’arbre es coneix pel fruit. Cria d’escurçons!  Com podeu parlar coses bones essent dolents? Perquè de l’abundància del cor en parla la boca. L’home bo, del bon tresor del cor en treu coses bones, i l’home dolent, del mal tresor en treu coses dolentes” (Mateu 16: 33-35). “Perquè del cor provenen els pensaments dolents, els homicidis, els adulteris, les fornicacions, els robatoris, els falsos testimonis, les blasfèmies” (Mateu 15: 19).

La Bíblia divideix la humanitat en dos grups que no tenen res a veure amb el color de la pell ni amb les característiques morfològiques, sino en la condició del cor: Cor bo o cor dolent. Per naixement natural tot hom neix amb el cor dolent o carnal com l’anomena la Bíblia. Per la fe en Jesús l’ésser humà es converteix en fill de Déu per adopció i se li atorga un cor bo. Les persones que han nascut naturalment són arbres dolents que donen fruits dolents. Les  persones que per la fe en Jesús han nascut de nou com a fills de Déu per adopció són arbres bons que donen bons fruits. No fa falta un descobriment neuro científic o la troballa d’un nou fàrmac que alteri el funcionament de les cèl·lules nervioses cerebrals que es considera que són les causants del mal. La fe no s’imposa. És el resultat d’un acte voluntari d’algú que   conscient de la maldat del seu cor i decideix creure que Jesús és el seu Salvador que transforma la qualitat del seu cor.

La Bíblia no manté en la ignorància les persones. Perquè puguin contrastar els fruits dolents que genera el cor pervers els contrasta amb els que produeix el cor bo. Els del cor malvat són. “Adulteri, fornicació, impuresa, lascívia, idolatria, bruixeria, enemistats, baralles, ires, rivalitats, divisions, partits, enveges, homicidis, embriagueses, golafreries” (Gàlates, 5: 19-21). Un dia sí i un altre també els mitjans de comunicació ens informen dels que per la seva rellevància es mereixen els deshonor de sortir als informatius. La infinitat d casos que són silenciats no significa que no es donin. Es queden en l’anonimat. L’apòstol tot seguit descriu  els que fa l’arbre que per la  fe en Jesús s’ha convertit en arbre bo. “Amor (no el romàntic, sinó el diví), pau, longanimitat (que suporta les adversitats), benignitat, bondat, fe, mansuetud, temprança” (vv. 22, 23). L’Esperit Sant que Jesús ha enviat com a representant seu a la Terra i que habita en el cor del creient en Jesús  és qui fa bo el cor dolent. Aquesta transformació és molt minoritària perquè són escasses les persones que creuen en Jesús com el seu Salvador. L’Esperit Sant és qui fa que l’esperança en el futur gloriós que gaudirà en el regne de Déu etern, la confusió que l’embolcalla en el temps present no la difuminarà.

Octavi Pereña i Cortina