SALUT MENTAL

“Les mancances de la sanitat disparen un 27% l’ús de psicofàrmacs en 10 anys”. Aquesta declaració ocupa dues línies que omplen l’ample de pàgina d’un diari. La salut mental desborda la capacitat sanitària. La mancança de personal qualificat provoca llargues llistes d’espera. Per poder atendre els pacients s’opta per la via més ràpida i menys eficaç: receptar psicofàrmacs.

El psicoterapeuta James Davies diu: “Entendre que el patiment és una reacció natural a coses negatives i dolentes que ens passen, és una amenaça política, si així ho sent un gran nombre de persones. Si, en canvi, s’afirma que el patiment el crea el mateix individu, distreu les causes, i per tant desvia de promoure canvis en les polítiques”. El psicoterapeuta ens ve a dir que si hi ha massa persones que consideren que l’ansietat, la depressió, la por…provenen de les deficiències social: habitatge, atur, sous de misèria, sanitat deficient…fa trontollar els polítics que perden la confiança dels votants. En canvi, tal com diu  James Davies, si els trastorns psicològics que pateixen tantes persones els fabrica el propi individu es redueix la pressió sobre el polítics a l’hora d’haver de resoldre els problemes de salut mental que creixen exponencialment.

En la paràbola del sembrador que va sortir a sembrar blat, civada o qualsevol altre cereal, Jesús diu que la llavor que cau en diferents tipus de terra simbolitza la Paraula de Déu que cau en diverses  classes de cor. La llavor que en aquest moment ens importa és la que cau en un cor ple d’espines. Jesús explica el significat: “I la que cau entre espines, aquests són els que han escoltat, però quan se’n van, els afanys i les riqueses i els plaers   d’aquesta vida els ofeguen i no arriben a fer fruit” (Lluc 8: 14). Como una paràbola és una història terrenal amb sentit espiritual, el cor que està farcit d’espines és on cau la Paraula de Déu que sembra el predicador, Representa un cor no regenerat per no haver estat netejat per la sang de Jesús que esborra tots els pecats. Les persones que tenen el cor ple d’espines miren horitzontalment. A causa d’aquesta mirada defectuosa només veuen els problemes que es donen en aquest món tacat pel pecat. Són incapaços d’aixecar els ulls ver el cel que és d’on els pots arribar l’ajut que necessiten i així poder exclamar amb el salmista: “Jo sóc pobre i desvalgut, però el Senyor pensa en mi. Tu ets el meu auxili i el meu alliberador. Déu meu no triguis” (Salm 40: 17). El salmista busca el socors d’allí on sap li pot venir. L’apòstol Pere que amb permís de Jesús caminava sobre les aigües del Mar de Galilea, en apartar la mirada d’Ell i dipositar-la en les aigües encrespades va començar a esfondrar-se. Aterrit va cridar: “Senyor, salva’m!” (Mateu 14: 30). Aquest clam indica que Déu no es desentén de les persones que sofreixen i van a Ell a busca l’ajut necessari.

La resposta que Jesús li dóna a Pere està impregnada de tendresa. Tots els qui van a Ell a buscar auxili reben el mateix tracte. De la mateixa manera que Jesús li va estendre el braç per treure’l de l’aigua ho fa amb tots aquells que reconeixent que s’esfondren en el fangal d’aquest món, clamen: “Senyor, salva’m!”. Jesús, agafant la mà a Pere i a tots els qui clamen a Ell els diu: “Homes de poca fe, per què dubteu”  (v. 31).

El preàmbul del text bucòlic que he transcrit diu: “Ningú no pot servir dos senyors. Perquè o avorrirà l’un i estimarà l’altre, o es dedicarà a l’un i menysprearà l’altre. No podeu servir Déu i la riquesa” (Mateu 16: 13). Si el lector dubta de l’existència de Déu desitjaria que el que segueix li faci abandonar el dubte i reconegui com a únic Déu el Pare de nostre Senyor Jesucrist.

Ens desficiem en voler complaure el cos en tot allò que ens demana: “¿No val més la vida que el menjar, i el cos que el  vestit?” (Mateu 6 : 25). No permetem que les opinions alienes ens facin malviure.

La Covid-19, la guerra d’Ucraïna i els diversos contratemps que ens assetgen engendren por. Davant la incertesa que els esdeveniments adversos ens causen, Jesús ens diu: “Mireu els ocells del cel, que no sembren ni seguen ni recullen en graners i el vostre Pare celestial el alimenta, ¿no valeu vosaltres   molt més que ells? (v. 26). “ I pel vestit, per què us desficieu? Observeu els lliris del camp com creixen i no es cansen treballant ni filant…Si Déu vesteix així l’herba del camp que avui existeix i demà  la llancen al forn, ¿no us farà molt més a vosaltres gent de poa fe?” (vv. 28-30). Jesús ens recorda: “Cerqueu primer el regne de Déu i la seva justícia, i totes aquestes coses” (aliment, feina, salut i tot allò que ens neguiteja), “us seran afegides” (v.33).

Es molt possible que no anem sobrats i que ens veiem obligats a estrènyer el cinturó. Que haguem d’administrar amb molta cura el pressupost. Si confiem en la misericòrdia divina  manifestada en Jesús, la malura mental no serà problema perquè la pau de Déu  que sobrepassa la comprensió humana, res ni ningú ens la podrà prendre. “En pau m’ajec i m’adormo, perquè només tu em fas habitar segur” (Salm 4: 8)

Octavi Pereña i Cortina

 

 

 

TALENT COLGAT

Aquest noi, aquesta noia, té molt de talent. Arribarà lluny, es diu. Quan es fa una declaració d’aquesta mena es fa en el sentit que el talent que se li reconeix a algú és quelcom propi de la persona lloada.

Quan Israel va abandonar Egipte deixant enrere l’esclavitud i va començar el pelegrinatge ver la Terra Promesa sota la direcció de Moisès, el Senyor va començar a instruir el seu poble com havien d’adorar-lo. En arribar al Sinaí Déu va gravar en dues taules de pedra el que s’anomena el Deu Manaments que son el resum dels principis morals i ètics que han de caracteritzar el seu poble. A més, havia de donar-li instruccions precises per estructurar la pràctica religiosa que havia d’estar centrada en el tabernacle, que seria el lloc visible de la presència invisible de Déu entre el seu poble. També s’havia de definir el sacerdoci, les vestidures sacerdotals i una pràctica religiosa molt elaborada. Per fer-ho es necessitarien mans expertes per fer realitat el disseny que Déu li va donar a Moisès. És aquí on es posa de manifest si el dons que tenen les persones són innats o rebuts.

“I el Senyor va parlar a Moisès dient: Mira he cridat pel seu nom Bessalel …, i l’he omplert de l’Esperit de Déu, amb saviesa i intel·ligència, i amb coneixements per fer tota mena d’obra d’art, per idear dissenys, per treballar amb or i amb plata i amb bronze, i per tallar pedra d’encast i per tallar fusta i per tota mena d’obra d’art. I heus aquí, jo mateix poso amb ell Oholiab…, i he posat saviesa en el cor en tots els qui són savis de cor, i faran tot el que t’he manat” (Èxode 31: 1-6). Déu concedeix talents artístics tant a homes com a dones per fer tots el elements del tabernacles i les vestidures sacerdotals. Si com diu la Bíblia els talents que tenen els homes els han rebut de Déu els qui els tenen no poden envanir-se com si fossin de la seva collita. Lo lògic seria que li donessin gràcies pel regal rebut.

Jesús tracta el tema dels talents en el que es coneix com la paràbola dels talents (Mateu 25: 14-30). Malgrat que el diccionari defineixi paràbola: “al·legoria que conté una ensenyança moral”, bíblicament va més enllà. Utilitza un tema terrenal per transmetre una ensenyança celestial. Exactament això és el que la paràbola dels talents.

“Perquè el regne dels cels és com un home que havia de marxar de viatge i va cridar els seus servents i els va lliurar els seus béns” (v. 14). Segons la seva pròpia capacitat distribueix els talents perquè en la seva absència els administrin. A un li’n dóna cinc, a un altre dos i a un altre un. Durant l’absència del senyor els dos primer dupliquen els talents rebuts. “Però el qui n’havia rebut un, se’n va anar i va fer un clot a terra i hi va colgar els diners del seu senyor” (v. 18. Es dir, el talent rebut va ser improductiu.

Quan el senyor torna del viatge i passa comptes amb els seus servents elogia els qui van doblar els talents rebuts. El qui va deixar intacte el talent perquè el va colgar a terra per por dels lladres i no del va portar al banc per rebre els interessos, el va renyar dient-li: “Preneu-li, doncs, el talent, i doneu-lo  al qui té els deu talents” (vv. 24-30).

La paràbola dels talents se la pot examinar des de dues vessants. El dador dels dons com hem vist a l’Èxode és Déu. Com que del que és seu fa el que vol, sempre amb justícia, els reparteix entre els humans com creu més convenient. Els creients en Jesús sempre han estat una minoria i el resultat de la seva fidelitat és poc vistós. La majoria que resta en la incredulitat, que té com a pare Satanàs, posa els talents que ha rebut de Déu al servei del seu maligne pare. Heus aquí que tantes ments privilegiades posen els talents que han rebut de Déu al servei del diable per a fer mal. Això explica el fet que persones brillants posin la saviesa que tenen al servi del Maligne.

Mereix un atenció especial el servent que va rebre un talent i el va perdre per no fer-lo treballar ja que té una aplicació en l’ensenyament. Qui es crema els colzes estudiant multiplica els talents inicialment rebuts. Ara resulta que la disciplina de l’esforç no és útil. Segons les noves tendències educatives els alumnes podran passar curs amb dues assignatures pendents. Les autoritats educatives,  s’ho han pensat bé a l’hora de prendre aquesta decisió! Segons l’ensenyança que Jesús tramet en la paràbola dels talents qui no treballa el poc que té, ho perd tot. Amb l’absurda decisió presa per les autoritats educatives, ¿és que volen crear una generació de ganduls que hagin de dependre de l’assistència social?. Si és així, no crec que contribueixin al progrés del país quan sobra ma  d’obra barata i es necessiten amb urgència ments ben entrenades.

Octavi Pereña i Cortina

 

XARXES  SOCIALS

El psiquiatre Francisco Alonso Fernàndez resumeix la problemàtica que genera Internet així: “Internet  origina addicció. Produeix una activació de les tendències autodestructives perquè aparta l’individu de la realitat, sobretot amb els joves amb problemes de comunicació, ansietat, fòbies…que poden devorar la mentalitat d’un infant al substituir els seus contactes socials”, per uns amics telemàtics que és molt probable que mai no es coneixeran personalment. L’addicció a les pantalles porta a aïllar-se en un mateix.

L’era digital ens desborda amb l’exigent demanda de la nostra atenció en les moltes pantalles que es consulten amb massa freqüència. En l’afany de voler conèixer-ho tot ens convertim en abelles que van de flor en flor buscant el nèctar amb que fabricaran la dolça mel. La diferència existent amb les abelles és que comportant-nos com elles buscant saviesa en la infinitat d’aplicacions   acabem sense haver aprés res. L’ordinador, el mòbil, la tablet…són eines que ajuden molt a l’hora de buscar informació. Aquests estris han d’estar al nostre servei i no nosaltres al seu. Per no deixar-nos atrapar pel xuclador de les xarxes hem de renunciar a voler saber-ho tot, a consumir tot el que se’ns ofereix sense discerniment. Hem de prendre la decisió de seleccionar allò que volem donar-li la nostra atenció. Feta la decisió hem de començar apagant les pantalles i acontentar-nos amb veure, llegir, escoltar el que volem només quan volem. S’ha de renunciar al consum compulsiu de continguts per limitar-lo només a allò que doni sentit a la vida.

Si ens hem lliurat a les pantalles, cosa que és molt fàcil que passi per la multitud de trampes subtilment camuflades. El bombardeig constant d’estímuls que impacten en la nostra ment i en nom de la llibertat, caiem en el parany adequadament preparat. L’addicció electrònica ens ha atrapat. l’addicció exigeix que li dediquem cada cop més temps per obtenir el mateix grau de satisfacció.

En primer lloc hem de tenir molt clar què és el que volem. La nostra vida ha de tenir un propòsit. Un objectiu a aconseguir. Si no es té una meta ben definida no anirem enlloc. Ens convertim amb abelles fent zàping anant de contingut a contingut sense aconseguir elaborar la mel que és la saviesa. Descartant l’un i l’altre arribem a la conclusió que tot és vanitat. La vida no té sentit. És frustrant descobrir que després de tanta activitat es descobreix que no es va enlloc. Això pot portar a sentiments suïcides.

Les xarxes ens ofereixen molts continguts  i molt variats que no ens enriqueixen. Tot el contrari, ens empobreixen perquè no aporten salut a l’ànima. Ens comportem com les persones anorèxiques que per no engreixar-se vomiten el que mengen.

L’oferta de continguts digitals és molt gran i es presenta de manera molt atractiva per no deixar d’acaparar la nostra atenció. Els dissenyadors de continguts digitals ho ignoren perquè no creuen en el món dels esperits. Només creuen en allò que veuen i poden tocar. En la rebotiga  dels creadors de continguts digitals s’hi amaga Satanàs que ens vol tenir ben atrapats en la seva xarxa i fa tot el possible perquè no desitgem abandonar-la. Per això és tan actiu fomentant la creació de nous continguts. Quan ens cansem d’un anem immediatament a un altre i així successivament fins el dia de la mort. Amb ella ja no hi haurà la possibilitat  de canviar. Am la mor es segella el destí etern.

Faré una comparació amb Jesús. Com el Senyor tenia el poder de fer miracles per ser el Fill de Déu encarnat sempre es veia envoltat de multitud que el seguien arreu. No li donaven temps a la intimitat. “Jesús, doncs, sabent que estaven a punt de venir i endur-se’l a la força per fer-lo rei, es va retirar novament  a la muntanya, Ell sol” (Joan 6: 15). Aquest text ens diu que sovint s’apartava a un lloc solitari per allunyar-se del soroll del món. Què feia en la solitud de la muntanya? Lluc 6: 12 ens ho diu: “Ell va sortir cap a la muntanya a pregar, i va passar la nit pregant a Déu”.

Les multituds seguien a Jesús com si fos la seva ombra. No gaudia d’intimitat. A la nostra generació dia i nit li persegueixen els continguts  digitals. Se`ls troba fins en la sopa. L’única manera que tenia Jesús de desfer-se de la multitud enganxosa era retirar-se a la muntanya per trobar-se a soles amb el Pare. És cert que hi ha veus que recomanen la practica de la meditació per alliberar-se dels tentacles bulliciosos d’aquest món que asfixien. Jesús no ens ensenya a meditar de manera inconcreta amb algú que no se sap qui és ni si realment existeix. Jesús ens invita a anar al Pare i quan ensenya als seus deixebles a pregar  el ensenya a que ho facin dirigint-se al Pare celestial. I amb més concreció quan els diu: “Tot el que demaneu al Pare en el meu Nom” (Joan 14: 13). Jesús ens ensenya a desfer-nos de les tenalles de les xarxes socials que ens esclafen invocant el Pare en el seu Nom. Fent-ho així no s’entra en contacte amb un fantasma  ni amb un mateix, sinó amb el Creador que dóna sentit a la  vida  i la força que necessitem per desenganxar-nos de les urpes de les xarxes socials.

Octavi Pereña i Cortina

 

MODA TRANS

Ima Sanchís entrevista la periodista Abigail Shrier. ¿És vostè transfòbica? : “La resposta és: ”Per descomptat que no tinc fòbia a les persones transgènere, jo m`he limitat a estudiar un gran problema que estem vivint entre les adolescents als EUA: La sensació de greu incomoditat al sexe biològic propi” Segons Shrier “Les nenes adolescents d’avui dia estant passant la pitjor crisi mental que hem vist mai. Les púbers  tenen nivells molt alts d’ansietat, depressió, hi ha trastorns nous com les autolesions, l’odi envers els seus cossos i el desig d’escapar de la seva forma femenina. I aquí és on irromp la moda trans. Les desagrada el seu sexe biològic. És el que anomenem desgrat de gènere. Normalment comença en la infantesa i històricament s’ha donat en nens. Avui la demogràfica ens diu que fonamentalment el pateixen nenes adolescents sense un historial de desgrat en la seva infantesa”.

Abigail Shrier  diu que la identificació transgènere s’ha multiplicat per cent en només unes dècades en nenes de 12 i 13 anys. “Sol passar a la pubertat. Les adolescents amb les seves amigues afirmen que odien el seu cos, i els seus pits i el seu període, tenen ansietat i depressió i creuen que si comencen un tractament de testosterona i es converteixen en nois tot s’arreglarà. s’animen les unes a les altres” Què encertat és  el que diu Salomó: “Filla meva si els pecadors et volen seduir, no hi consentis” (Proverbis 1: 10). Els qui influencien i les estrelles trans  mitjançant les xarxes socials omplen el cap de vent de les adolescents. “Algun trans” diu Abigail Shrier, “dóna conferències a les escoles sobre la seva experiència, i els queda la idea que seran més populars si es declaren transsexuals. Més que una necessitat psicològica és el resultat d’estímuls i suggeriments”.

l’Abigail exposa el problema. “La bogeria de diagnòstic actual d’aversió de gènere porta a les púbers a omplir-se de testosterona i a extirpar-se els pits perquè, mal aconsellades, creuen que la incomoditat pròpia de l’adolescència es deu al fet que el seu cos i el seu sexe no es corresponen”. La Shrier segueix alertant: “En 2007 hi havia una clínica de gènere i avui n’hi ha centenars. A Tik Tok el metges fan publicitat d’aquest tipus de cirurgia que és molt popular”. Un altre negoci a costa de la salut de les adolescents.

Arianna Armour confessa: “Vaig ser LBGTQ durant 16 anys. Vaig ser lesbiana durant 14 anys i transgènere de dona a home durant dos anys, però també vaig créixer en una llar cristiana. Vas a l’església un cop a la setmana, et poses la millor roba de diumenge, escoltes el sermó, parles de coses trivials i després tornes a casa i vius la teva vida com vulguis durant es propers sis dies”.

A l’Arianna se la podria considerar una cristiana practicant, com tants n’hi ha, que es limita a les formes externes sense saber qui és Crist. Fa aquesta declaració de l’entorn religiós en que es movia: “Tots eren falsos i cruels i jo creia que Déu m’odiava i que anava a enviar-me a l’infern”. Les predicacions sobre un déu sense misericòrdia i que només desitja enviar es pecadors a l’infern fan més mal que una pedregada. Insatisfeta amb ella mateixa l’Arianna li va preguntar a Déu “Per què m’has fet una nena? Per què no em vas fer néixer nen?”

Quan l’Arianna tenia 17 anys creia que Déu l’havia fet nena per equivocació. Tanta era la seva confusió que va decidir convertir-se en “James” i va començar a injectar-se testosterona pensant que així faria desaparèixer la seva confusió. Explica: “Estava realment perduda. Estava deprimida. Tenia ansietat. Prenia pastilles. Feia tot el possible per suportar tot el que havia passat. Drogues, alcohol. El que fos”.

L’any 2019 l’Arianna va ser invitada a The Supernatural Life a Altamonte Springs, Florida. De l’assistència diu: “Allí va ser que vaig conèixer Jesús. Encara era un home trans, Va ser una trobada boja, van succeir coses boges i vaig saber que necessitava Jesús. No la religió, sinó Jesús”. Des de llavors es va començar a produir un canvi en el seu comportament. Va iniciar-se a la pregària, a passar temps amb Déu i a llegir la Bíblia. “Tot es va reduir a una elecció: Vaig decidir seguir Crist”. Diu que es va convertir a Crist el setembre de 2020. “Estic preparada per a ser lliure d’aquest que em va robar la identitat” (es refereix a Satanàs), “Estic preparada per ser qui sóc perquè Déu em va crear per algun motiu, i estic cansada de mirar el meu cos i penso que va ser un error. Estic cansada de caminar amb el cap cot i d’odiar-me a mi mateixa”.

L’Arianna explica que quan encara era “James” “anava a l’església, llegia la Bíblia i pregava però encara no era cristiana sinó una persona LBGTQ que buscava Jesús. Algú que li mancava en la seva vida. Per què? Perquè no m’havia penedit. No em negava a mi mateixa. No seguia a Jesús, només l’estava buscant No crec que puguis ser LBGTQ i ser cristiana perquè un cristià no és algú que diu “crec”. Un cristià és un deixeble de Jesús. Jesús no ens va dir que continuéssim vivint el nostre estil de vida pecaminós i tot està bé. No està bé i ens diu a tots, heterosexuals o homosexuals que ens penedim dels nostres pecats. Vaig escollir seguir verament a Jesús i vaig renunciar a l’estil  de vida LBGTQ”. Jesús canvia per a bé la vida de qualsevol persona que cregui en Ell com l’únic Senyor i Salvador.

Octavi Pereña i Cortina

 

DIAGNÒSTIC: SOCIETAT MALALTA

Segons les dades donades a conèixer per la Junta de Seguretat de Barcelona a primers de febrer de 2022, els delictes sexuals han crescut un 36%. El balanç que fa el Ministeri d’Interior que afecta a tota Espanya,  l’increment de les agressions sexuals és espectacular. “La policia se sorprèn no només de l’augment de casos sinó del nivell de brutalitat de moltes de les agressions i de l’alt nombre de menors que actuen com a violadors. Es veuen casos mai vistos  com el del jove de 31 anys que va ser detingut aquesta setmana després de violar una anciana de 95 anys a la seva casa de Figueres. No són casos aïllats. Hi ha molt malalt lliure. La proliferació de les tristament manadas, formades per colles d’homes que violen salvatgement una dona, és una altra prova del clima de deliri  que s’ha apoderat dels nostres carrers” (Jordi Juan, periodista).

No ens hauria de sorprendre el que està passant. A causa de que Déu ha desaparegut dels nostres carrers la conseqüència sigui que Déu ens “lliura a passions deshonroses ja que fins les dones han canviat l’ús natural pel que és contra natura, i de la mateixa manera els homes van deixar l’ús natural de la dona, i en  la seva lascívia es  van abrusar els uns pels altres, homes amb homes cometent impudícia, que reben en si mateixos la paga merescuda per la seva perversió. I com no van aprovar reconèixer Déu, Déu els va lliurar  a una ment reprovada, a fer coses impròpies” (Romans 1: 26-28). Buscar la felicitat fora de Déu porta a les conclusions a que ha arribat la policia: “Cada hora es produeixen dues agressions o abusos sexuals en algun indret de la geografia espanyola”. Esgarrifós, ¿oi?

“No s’és culpable dels desitjos sexuals, però s’és culpable de com es canalitzen”. El psicòleg Miguel Ángel Soria, escriu: “¿Pot un home poderós que ho té tot, amb una vida familiar normal amagar un agressor sexual? Alguns grups d’agressors sexuals poden ser persones descol·locades socialment, però molts altres, tenen una vida social tremendament estable”. Tots els éssers humans portem el virus del pecat que si no se’l controla ens pot portar a cometre els delictes sexuals que comentem.

El salmista escriu: “M’has fet conèixer el camí de la vida, en la teva presència hi ha plenitud de goigs, a la teva dreta hi ha delícies per sempre” (Salm 16: 11). El salmista ens mostra que la fe en Déu porta a “conèixer el camí de la vida…la plenitud de goigs…delícies per sempre” Quin contrast més acusat entre la felicitat permanent que esbossa el rei David, l’autor del text transcrit amb els que la busquen en els plaers carnals sense Déu. Els plaers que proporciona el món són fugaços, transitoris. Els que es diverteixen en les clavegueres del món acaben insatisfets, famolencs, decebuts. Els plaers que dóna el món són miratges que il·lusionen i frustren. No són pecat els desitjos sexuals. Sense ells no hi hauria matrimonis. Sense el matrimoni no es podria complir la voluntat de Déu que els homes tenien que omplir la terra i dominar-la. Sense el desig sexual el baró no podria  “alegrar-se amb l’esposa de la joventut, cérvola amable i gasela graciosa, que els seus pits et satisfacin en tot temps, que el seu amor t’atragui contínuament. ¿Per quina raó, fill meu, t`has de deixar seduir per la dona aliena, i has d’abraçar els pits d’una estranya?”  (Proverbis 5: 18-20)

És possible que el proverbi que vaig a transcriure l’hagués escrit el conegut rei Salomó que sexualment va ser molt actiu. Diu el text que a més d’estimar la filla del faraó que va ser la seva primera esposa, va estimar a moltes més dones fins tenir-ne set cenes dons reines i tres centes concubines (1 Reis 11: 1-6). Si no m’equivoco en atribuir a Salomó el proverbi, en la vellesa se li van obrir els ulls i poder escriure: “Què fill meu? I que fill de les meves entranyes? No donis a les dones la teva força, ni els teus camins a allò que destrueix els reis” (Proverbis 31: 2, 3).

Octavi Pereña i Cortina