POLIAMOR

“Si algú té un matrimoni còmode, estima la persona amb conviu, penso que és un bon company per tota la vida, li agrada tenir cura dels fills, però només té problemes al dormitori, no s’hauria d’avergonyir. La solució és buscar fora de la llar per poder satisfer l’aspecte que està fallant. Uns aposten, d’altres beuen. I n’hi ha d’altres que volen dormir amb altres persones. Això és tot” (Noel Biderman, creador d’Asley Medison, l’aplicació de cites per persones casades que volen mantenir relacions discretes).

A un actor conegut pel seu protagonisme en pel·lícules romàntiques li van preguntar: “Què fa que un home sigui un gran amant?” La resposta que va donar va ser aquesta: “Un gran amant és algú que pot satisfer a una dona durant tota la seva vida. Un gran amant no és algú que va de dona amb dona. Qualsevol gos pot fer això”

Molly Roden Winter és una mare i esposa aposta pel poliamor perquè “en la meitat dels matrimonis es cometen infidelitats i ho tenim integrat. Em sembla més saludable plantejar-se un matrimoni obert. Em relaciono amb homes solters o amb matrimonis oberts. El més important per a mi és l’honestedat, i  és possible. I per a mi viure amb honestedat és el camí a la llibertat”.

El matrimoni és cosa de dos. No de tres ni d’un nombre indefinit de relacions sexuals sota el paraigua de la llibertat  i de l’honradesa. El poliamor per més justificants que es puguin presentar, deixem-ho clar: és adulteri. Déu que és el Creador del matrimoni ha establert les normes perquè els matrimonis siguin feliços. Amb claredat meridiana l’ afirma que els adúlters no entraran en el regne dels cels: “¿No sabeu que els injustos no heretaran el regne de Déu? No us deixeu enganyar…ni els adúlters no heretaran el regne de Déu. I això éreu alguns, però heu estat rentats, heu estat santificats, heu estat purificats en el nom del Senyor Jesús i en l’Esperit del nostre Déu” (1 Corintis 6: 9-11).

La Paraula de Déu va més enllà dels fets consumats i s’endinsa en  les profunditats de l’ànima per resplendir en la foscor existent. Què hi veu aquest visitant tan sovint no ben rebut? Jesús que és el Portaveu del Pare celestial, referint-se a aquest tema va dir: “Heu escoltat que va ser dit als antics: No cometreu adulteri”. Però jo us dic que qualsevol que mira a una don per desitjar-la , ja va cometre adulteri amb ella en el seu cor” (Mateu 5: 27, 28). Aquí sí que no es al·legar ignorància. Qui no s’ha masturbat mai? Qui ho fet no ho a fet en un espai estèril. Ho ha  fet pensant en una persona concreta. Aquí sí que no tenim escapatòria possible. ¿Hauran de passar els adúlters l’eternitat patint la fúria e l’Avern? Segons la Llei de Déu sí. Qui la fa la paga. Jesús va venir aquí a la Terra, a més de donar a conèixer el missatge de Déu ho va fer amb el propòsit de pagar el deute impagable que els pecadors tenim amb Déu. L’apòstol Joan ens transmet un  missatge d’esperança: “I la sang de Jesucrist el  seu Fill ens neteja de tot pecat…Si confessem els nostres pecats, Ell és fidel i just per perdonar els nostres pecats, i netejar-nos de tota maldat” (1 Joan1: 7,9)

L’apòstol Pau escrivint a l’església de Tessalònica, diu; “Perquè sabeu quines instruccions us vam donar de part del Senyor Jesucrist. Perquè aquesta és la voluntat de Déu, la vostra santificació, que us abstingueu de la fornicació, que cadascú de vosaltres  sapigueu posseir el vostre cos en santificació i honor, no pas en passió de concupiscència com els que no coneixen Déu” (1 Tessalonicencs 4: 2-5).

El mateix apòstol escrivint als cristians de Corint, els diu: “Respecte a les coses que us vam escriure. és bo per l’home no tenir dona. Però a causa de les fornicacions, que cadascú tingui la seva pròpia muller, i que cadascuna tingui el seu propi marit. La muller no té potestat sobre el seu propi cos, sinó el marit, i igualment el marit tampoc té potestat sobre el seu propi cos, sinó la muller. No us priveu l’un a l’altre, si no és de comú acord, per un temps, a fi de dedicar-vos al dejuni i a la pregària, i després estigueu junts novament perquè Satanàs no us tempti per causa de la vostra incontinència”         (1 Corintis 7: 1-5).

Una perla que la Bíblia afegeix al collar de la santedat conjugal: “Que el matrimoni sigui honorat en tot, i el llit sense taca. Déu judicarà els fornicaris i els adúlters” (Hebreus 13: 4).

Corol·lari al tema del poliamor que s’escampa com una taca d’oli: “ Hi ha un camí que sembla recte a l’home, però el seu final són camins de la mort” (Proverbis 16: 25).

Octavi Pereña Cortina

 

¿TÉ SENTIT L’ART SACRE?

Quina és la funció de l’art? Segons Joan Planellas, arquebisbe de Tarragona: “Els retaules medievals eren pensats per il·lustrar la vida de Jesús a una població que no sabia ni llegir ni escriure…La funció principal de l’art és fer pensar…L’art ens fa pensar, ens porta més enllà de les formes estètiques, ens porta a mirar amb els ulls interiors…I així és. L’art cristià ens eleva el cor i ens transporta fins arribar al que no es veu, és dir, a allò transcendent, al misteri que ens ocupa. L’art cristià poua de la Bíblia, de la Sagrada Escriptura i de la història del poble sant de Déu…Per aquest motiu, cal conservar i mantenir el llegat artístic perquè ens fa pensar, i això és el que ens fa humans. D’aquí la rellevància de Catalonia sacra” que té l’objectiu de conservar l’art cristià a Catalunya”.

L’apòstol Pau referint-se a la creació, que és l’admirable obra de Déu, escriu: “Ja que allò que es coneix de Déu els és manifest, perquè Déu els ho ha manifestat. Perquè les coses invisibles d’Ell, el seu poder etern i la seva divinitat, són clarament visibles des de la creació del món i es comprenen a través de les coses creades, a fi que siguin inexcusables” (Romans 1:19, 20). La creació és el museu on Déu exposa la seva admirable obra. Cada dia sense que s’hagi de pagar l’entrada  visiten la incomparable exposició amb el resultat de: “Tot i havent conegut Déu, no el van glorificar com a Déu i no li van donar gràcies, sinó que es van esdevenir vans en els seus raonaments i el seu cor insensat es va enfosquir. Afirmant ser savis es van tornar necis” (vv. 21, 22). Si l’obra de Déu, d’extrema bellesa creada només amb el so de la seva paraula no serveix per fer desaparèixer l’estupidesa humana, ¿com pot l’art humà que s’esmicola amb el pas del temps i que requereix periòdiques restauracions   pot “transportar-nos fins arribar al que no es veu, és dir, a allò transcendent, al misteri que ens ocupa”?

“Déu havent parlat en els temps antics moltes vegades i de moltes maneres als pares per mitjà dels profetes, en aquets darrers dies ens ha parlat en el Fill” (Hebreus 1:1, 2). La creació revela l’omnipotència de Déu i posa de manifest la niciesa de l’home que nega la seva existència i que necessita que Déu li parli per descobrir-li el misteri de la salvació. Abans de pecar Adam Déu parlava directament amb ell, després de la Caiguda ho feia mitjançant els profetes. Arribat el compliment del temps mitjançant Jesús el seu Fill. Després de l’ascensió de Jesús al cel ho fa mitjançant els apòstols. Després d’aquests Déu segueix parlant mitjançant els escrits profètics i apostòlics inspirats per l’Esperit Sant. Després de la mort dels apòstols tot el que Déu ha de dir als homes ja ho ha dit.  

L’art sacre pot servir per impartir cultura cristiana però no pot fer que els homes que per naixement natural ho fan com a fills del diable es converteixin en fills de Déu. Aquesta transformació només es possible si els incrèduls creuen que Jesús és el Salvador “perquè no hi ha cap altre Nom sota el cel donat als homes en què hagin de ser salvats” (Fets 4: 12).  “Perquè tot aquell que invoqui el Nom del Senyor serà salvat. “¿Però com invocaran Aquell en qui no han cregut? ¿I com creuran Aquell de qui no n’han sentit parlar? ¿I com en sentiran parlar sense algú que els prediqui? ¿I com predicaran si no han estat envits? Tal com està escrit: Que preciosos són els peus dels qui anuncien l’Evangeli de la pau, dels qui anuncien l’Evangeli de les bones coses! (Romans 10: 13-15). ¿Com sortir del carreró sense sortida en què ens trobem? El cristianisme cultural, el de fireta que avui domina, no serveix per a provocar el nou naixement del que parla Jesús tan necessari per redreçar aquesta humanitat que s’enfonsa en les arenes movedisses del pecat.

Poc abans de Jesús ascendir al cel li va donar a l’església incipient i després d’ella als vertaders creients de totes les èpoques aquest encàrrec: “M’ha estat donada tota la potestat en el cel i sobre la terra: aneu, doncs, i instruïu tots els pobles batejant-los en el Nom de Pare i del Fill i de l’Esperit Sant, ensenyant-los a guardar totes les coses que us he manat. I heus aquí, Jo sóc amb vosaltres tots els dies fins a la fi dels temps. Amén” (Mateu 28: 18-20). Jesús no ensenya a mirar com diu l’arquebisbe de Tarragona “l’art cristià que ens eleva el cor i ens transporta fins arribar al que no es veu, és a dir, a allò transcendent, al misteri que ens ocupa”.

Jesús veient les multituds “esgarriades com ovelles que no tenen pastor, llavors diu als seus deixebles: la collita és abundant, i els treballadors pocs: pregueu, doncs, al Senyor de la collita que enviï treballadors a la seva collita” (Mateu 9: 36-38). El poble  cristià ha  de demanar al Senyor que enviï treballadors a la seva vinya. No tot els cridats poden dur a terme tan alta missió. El profeta Isaïes ens ensenya a seleccionar els obrers que de manera especial han de treballar en la vinya del  Senyor. El profeta té una visió de la gloria del Senyor: “Segut sobre un tron alt i sublim”. La visió li va comprendre la seva condició de pecador y del perdó dels seus pecats. Un cop purificat sent la veu el Senyor que li diu: “¿A qui enviaré? I qui anirà per nosaltres? El profeta va respondre: Aquí em tens, envia’m. El Senyor li va dir: Vés, i digues a aquest poble: Per més que escolteu, no ho entendreu, i per més que mireu, no ho comprendreu” (Isaïes 6: 1-9). La predicació de l’Evangeli pels obrers que el Senyor envia a la seva vinya no sempre resulta amb conversions, però és una mostra de la fidelitat els obrers a l’ordre del Senyor.

Octavi Pereña i Cortina

 

POBRES DE SOLEMNITAT

“Aporofòbia: Odi i menyspreu al pobre” Les imatges dels seguidors  d’alguns equips de futbol vexant alguns captaires a Madrid, Barcelona i Roma són aporofòbia pura. Els actes  aporofòbics que s’han registrat en vídeos penjats a les xarxes van ser comesos per encoratjats per sentiments cruels i moralment reprovables  vers els pobres. Els experts alerten que aquest tipus de comportament contra les persones a les que se le humilia i es vexa, donen per fet que les víctimes no poden presentar resistència. Això els fa sentir superiors. El gregarisme i l’alcohol actuen de desinhibidors que faciliten la burla pública vers aquelles persones més vulnerables que saben que no posaran resistència. Això els fa sentir superiors”.

L’odi creix afirmen els psicòlegs. Els  violents asseguren que els indigents han arribat a la situació en que es troben per la seva pròpia culpa. Per posar fi a l’aporofòbia a més de valors morals i educatius, que escassegen, ens hauríem de preguntar perquè la societat en general i els governs en concret no li posen fre. Una mostra d’impietat institucional l’ha manifestat l’alcalde de Badalona Garcia Obiol que ha desallotjat d’un edifici abandonat a unes tres centes persones en ple hivern. Alguns partits polítics tenen gravada l’aporofòbia en el seu ADN. El que és evident és la deshumanització de l’ésser humà que tendeix a deixar-se guiar per l’egoisme: primer jo i sempre jo. La solidaritat i la cooperació amb els altres  no s’inclou en el programa d’activitats. Té molt sentit l’anècdota del vell cheroqui  que explica al seu net que tots portem dins dos llops: Un bo i l’altre salvatge. Amb la innocència  pròpia d’un infant, el net li pregunta al seu avi: quin dels dos guanya? La pregunta pot fer-nos somriure. La realitat és estremidora  perquè la majoria de les batalles  les guanya el llop dolent.

Quan ens referim a la pobresa gairebé sempre al·ludim als esparracats que contemplen els nostres ulls. Teresa de Calcuta fa diana quan diu: “La primera pobresa dels pobles es manifesta en no conèixer Crist”. El problema es trasllada del que és invisible al que es veu. El vertader problema de  la pobresa social no es troba en les moltes persones que no saben on caure  mortes, sinó en aquelles que vestides de seda que no en tenen mai prou. Com no saben on guardar l’abundància de bens que posseeixen. S’assemblen la ric insensat de la paràbola. Enderroca els graners que té per construir-ne uns altres de més grans. Què li diu del Senyor al ric insensat? “insensat! Aquesta mateixa nit se’t demanarà la teva ‘anima, i això que has acumulat, per aquí serà? Així passa amb  el qui atresora per a ell mateix, i no és ric envers Déu” (Lluc 12: 20, 21).

Tots amb més o menys intensitat tenim gravat en la nostra ànima el virus del ric insensat que és l’origen dels molts dels mals que patim. Ens agrada queixar-nos dels polítics.   Ens agrada fixar-nos en la palla que hi en els seus ulls i en canvi som cecs a la biga que hi ha en el nostre. El Dr. Julio Ancoechea, neuròleg, descriu una imatge que s’acostuma a veure en els llocs més inversemblants: “Cada matí veig a la porta d’una casa un sense-sostre que dorm embolcallat de mantes i papers de diari. És una imatge cada cop més freqüent. I els polítics barallant-se.

Un doctor de la llei li va preguntar a Jesús: “Què he de fer per heretar la vida eterna? Què hi llegeixes?, li diu el Mestre.” La resposta que li va donar va fer diana: “Estimaràs el Senyor el teu Déu amb tot el cor i amb tota la teva ànima i amb tota la teva força i amb tota la teva ment, i al proïsme com a tu mateix”. Jesús li va dir: “Has contestat correctament. Fes això i viuràs”. El doctor de la llei volent justificar-se a si mateix, li diu a Jesús: “¿I qui és el meu proïsme? Jesús li respon amb la paràbola de l’home que anava pel camí que va ser assaltat per uns lladregots que el van malferir deixant-lo mig mort. Poc després del esfereïdor fet passen pe aquell indret un sacerdot i un levita. Ambdós religiosos que no es volen complicar la vida  miren l’home tombat a terra i passen de llarg sense atendre’l. Poc després passa per aquell indret un samarità, per cert enemic acèrrim pels jueus. Aquest s’atura. Baixa de la cavalcadura, li fa els primers auxilis, el posa sobre l’animal i se l’emporta a la fonda i va tenir cura d’ell. Quan v marxar va donar diners a l’hostaler perquè tingués cura d’ell.

Acabada la narració Jesús li pregunta al doctor de la llei que tenia dubtes respecte qui era el seu proïsme: “Quin d’aquests tres et sembla que va ser el proïsme d’aquell que havia caigut a mans dels lladres?” La resposta que va donar és la correcta: “El qui va ser misericordiós envers ell”. Llavors Jesús rebla el clau i li diu: “Vés, i tu fes igual” (Lluc 10: 25-37).

El text no ens diu què va fer el religiós en saber que aquell home que considerava enemic del seu poble era el seu proïsme. La resposta de Jesús segueix sent vigent. Què hem de fer segons les nostres possibilitats amb tantes persones pobres de solemnitat que es troben pels carrers i places dels nostres pobles i ciutats dormint sense sostre que els protegeixi? “I els polítics barallant-se.”

Octavi Pereña Cortina

 

JESÚS, ¿VIRTUAL O REAL?

En el seu escrit “Jesús reneix en versió IA” John Carlin escriu: “Mark Zucherberg  està invertint milers de milions de dòlars en la IA, en part perquè detecta un mercat rendible en tecnologia que compensi el trist drama de les vides de molts nord-americans: la manca d’amics. La resposta, doncs, és generar personatges virtuals que els ofereixin companyia, escoltin els seus problemes i els aconsellin amb sagacitat i tendresa. Què millor, doncs, que tenir un amic en Jesús?”

Segons Carlin Mark Zucherberg inverteix milers de milions de dòlars en crear personatges virtuals que distreguin a milions de persones que els treguin de l’avorriment que els causa la manca d’amics. Entre els personatges virtuals creats per distreure a persones avorrides s’hi troba Jesús. La pregunta que ens hem de fer és: Quin Jesús? L’àngel Gabriel que va anunciar a Maria que l’Esperit Sant vindria sobre ella i el poder de l’Altíssim la cobriria amb la seva ombra i per aquesta causa l’infant que naixeria seria anomenat Fill de Déu” (Lluc 1: 28-35).  Jesús, malgrat que és un home de carn i ossos com tots nosaltres no és un home qualsevol que se’l pugui posar en la companyia de milers de personatges virtuals creats per distreure milions de persones que s’avorreixen com ostres.

L’àngel del Senyor que es va presentar davant els pastors que guardaven el ramat en les vigílies de la nit els va anunciar “bones noves de gran goig que ho seran per a tot el poble: perquè avui us ha nascut en la ciutat de David el Salvador que és el Crist, el Senyor” (Lluc 2: 8-11).

Maria estava esposada amb Josep. Encara no havien tingut relacions conjugals. Josep en adonar-se’n que Maria estava prenyada “perquè era just i no volia infamar, va resoldre repudiar-la en secret…heus aquí, un àngel del Senyor se li va aparèixer en un somni, i li va dir: Josep, fill de David, no tinguis por de prendre Maria la teva esposa, perquè  l’infant que ha estat engendrat en ella és de l’Esperit Sant. I infantarà un fill i anomenaràs el seu Nom Jesús, perquè Ell salvarà el seu poble dels seus pecats” (Mateu 1: 18-21). El naixement de Jesús va ser sobrenatural i no té res a veure amb la mitologia greco-llatina. No se’l pot incorporar a la plèiade de personatges virtuals creats per divertiment de les persones que s’avorreixen perquè no tenen amics. Us he presentat el Jesús real que no té res a veure amb els personatges virtuals que els potentats d’aquest món es treuen de la màniga amb la mateixa facilitat amb que els prestidigitadors treuen el conill de dins del barret per engreixar la fortuna que no saben on guardar-la.

El Jesús real només se’l pot trobar en un senzill llibre que s’anomena Bíblia que l’Esperit Sant va inspirar als autors humans a escriure’l. Nosaltres que som analfabets en els idiomes originals amb que es van escriure les Sagrades Escriptures cristianes, en tenim més que suficient amb les versions en llengües vernacles i la col·laboració de l’Esperit sant que ens ajuda a entendre-les. No es necessita res més per trobar el Jesús real.

 L’apòstol Pau escrivint al seu deixeble Timoteu li recorda: “la fe sense fingiment que hi ha en ell que primer la va posseir la seva àvia Loida i en la seva mare Eunica”          (2 Timoteu 1: 5). A aquest Timoteu tan privilegiat per haver tingut una àvia i una mare tan pietoses, li diu: “Tu, en canvi, persevera en les coses que vas aprendre i et vas assegurar, sabent de qui les has apreses, i que des de petit coneixes les Sagrades Escriptures” (2 Timoteu 3: 14, 15).

El Jesús de la IA, al lladre no el fa honrat, ni al blasfem li santifica els llavis, ni a l’assassí no li treu el gust per treure la vida aliena. El Jesús de la IA llevat de proporcionar informació  més o menys correcta  deixa moral i espiritualment en la mateixa situació en que es trobava abans de conèixer-lo. En canvi, qui coneix el Jesús real que les Sagrades Escriptures que van escriure uns homes inspirats per l’Esperit Sant exerceixen un poder sobrenatural en els qui les  llegeixen amb atenció “poden fer savis per a la salvació per mitjà de la fe  en Crist Jesús” (v. 15). La IA pot aportar coneixements parcials de Jesús convertint el lector en un set-ciències, candidat perfecte per comparèixer com estrella enlluernadora en les tertúlies televisives. En canvi el coneixement del Jesús real que s’adquireix fruit  de la lectura pausada de les Sagrades Escriptures inspirades per l’Esperit Sant fa “que l’home de Déu sigui complet, preparat per a tota bona obra” (v, 17). En definitiva, el Jesús real que es coneix via Sagrades Escriptures té el poder de convertir l’arbre dolent en  un de bo que doni fruits bons. En una societat en que la maldat prolifera descontrolada, quan necessari és que més persones coneguin el Jesús real!

Octavi Pereña Cortina