LLEI ANTIVIOLÈNCIA

Benjamin Ferenz, cap dels advocats en el judici de Nuremberg, en la entrevista que li fa Ima Sanchís, explica detalls que estremeixen: “Vaig visitar al  voltant d’una desena de camps de concentració. En tots vaig veure el mateix: Cossos per terra, els uns morts, els altres ferits i suplicants. Vaig veure munts de pell i ossos apilats com si fossin llenya. Persones arrossegant-se per les escombraries com si fossin rates…Esquelets vius  i desemparats amb diarrea, tuberculosi, pneumònia. Els que s’aguantaven cremaven vius els guardians del camp. Allò era un infern”. Davant tant d’horror Benjamin Ferenz, comenta: “M’anava repetint: “Això no és real, no és real”. Fingint que allò formava part d’alguna classe d’espectacle. Hi ha coses que el nostre cervell no és capaç de processar. No es pot oblidar, però es pot fer molt, per canviar les coses…La guerra pot convertir qualsevol persona en un monstre. Sent fiscal als judicis de Nuremberg vaig poder veure que els inculpats per crims contra la humanitat havien actuat moguts per patriotisme, convençuts que havien de netejar Alemanya de jueus i races que consideraven inferiors…Vaig seleccionar persones intel·ligents i instruïdes (entre els jutjats). Tots doctorats. Sabien el que feien: assassinar més d’un milió de persones, molts eren nens. Cap no va demanar perdó”. La periodista li diu: “Tots podem ser un monstre. L’advocat contesta: “Sí, la majoria som capaços de cometre atrocitats perquè sentim amenaçada la nostra família, la nostra pàtria o la nostra religió. De fet, avui dia es continuen cometent. L’única solució possible és la llei”. Quina llei?, em pregunto.

Una qüestió que intriga a molts la planteja  el fiscal al judici de Nuremberg, quan diu: “Sempre em pregunto com és possible que Déu hagi permès que passin coses tan horribles que he presenciat, i no he obtingut mai resposta”. La cançoneta de sempre: culpar Déu de tots els mals que contemplem. Es dir, convertir Déu en boc expiatori. Traspassar-li les nostres culpes i fer-lo responsable dels nostres delictes. És cert, Jesús va carregar a la creu amb els nostres delictes i pecats i els va esborrar amb la sang que va vessar. Allibera els qui creuen en Ell de la seva culpa.

Eradicar tots els mals que veuen els nostres ulls, segons Benjamin Ferenz “és la llei”. No hi ha cap llei que faci bo l’home per naturalesa dolent i li impedeixi arribar a cometre els crims que descriu l’advocat. Les lleis que redacten els homes es canvien a plaer i, si no es fa, moren de fàstic sota una pila de paperassa. No, les lleis dels homes no poden fer virtuós una persona que per naturalesa és dolenta. Tampoc ho aconsegueix la Llei de Déu concentrada en el Decàleg. Potser el lector s’escandalitzarà llegir que dic que la Llei de Déu no pot fer bo l’home que és dolent. No va ser promulgada amb aquest propòsit. La Llei de Déu té el propòsit de destacar la maldat de l’home. Aquesta conclusió no me la invento. És l’apòstol Pau que escrivint als cristians de Galàcia tracta aquest tema que és tan propens a la controvèrsia, sovint incendiària.

La polèmica neix del desig de voler  saber si la salvació és exclusivament per la fe en Jesucrist o per l’obediència a la Llei de Déu. L’apòstol els diu: “Oh gàlates insensats! Qui us va embruixar per no obeir la veritat, després que davant els vostres ulls Jesucrist crucificat va ser manifestat entre vosaltres? … Tan insensats sou! Havent començat en l’Esperit heu d’acabar en la carn?” (Gàlates 3: 1,3). L’apòstol defensa la salvació exclusivament per la fe en Jesucrist mort a la creu pel perdó dels nostres pecats i ressuscitat per la nostra salvació (Romans 4: 25), basant-se en Abraham, el pare de la fe: “Abraham va creure en Déu, i li va ser comptat com a justícia” (v.6). Abraham no va haver de fer res per assolir la pau amb Déu, es dir, que Déu el considerés just: “De manera que els qui són de la fe són beneits amb el creient Abraham” (v.9).

L’adulteració de l’Evangeli que  va començar a fer-se en l’època apostòlica i ha continuat fins els nostres dies. El text segueix dient: “Perquè tots els qui són de les obres de la Llei estan sota maledicció, ja que està escrit: Maleït tot aquell que no perseveri en totes les coses escrites en el llibre de la Llei per fer-les” (v.10). Traduït a un llenguatge més clar pel lector no versat en el llenguatge bíblic, significa: qui no obeeixi al peu de la lletra el Decàleg està condemnat. Jaume exposa amb claredat aquest punt: “Qualsevol que guardi la Llei, però peca en un sol punt, és culpable de tots” (Jaume 2: 10). Més clar no es pot dir. Qui pot dir que estima Déu sobre totes les coses i al proïsme com a un mateix, que és el resum de la llei de Déu? Amb sinceritat ningú pot afirmar-ho. Només els legalistes que posseeixen un esperit farisaic s’atreveixen a dir-ho. Els fariseus que es consideraven estrictes complidors de la Llei divina, quan es convertien a Crist canviaven de parer. L’apòstol Pau que va ser un furibund fariseu, es veu així un cop convertit a Crist: “Malgrat que jo podria tenir confiança fins i tot en la carn, si a algú li sembla que pot confiar en la carn, jo encara més…I encara més: Considero també que totes les coses són una pèrdua a causa de l’excel·lència del coneixement del Senyor Jesús, pel qual vaig perdre totes les coses, i les considero fems per tal de guanyar Crist, i que jo sigui trobat en Ell no tenint justícia pròpia, que prové de la Llei, sinó la que és per mitjà de la fe en Crist, la justícia que prové de Déu, fonamentada en la fe…” (Filipencs 3: 4-11).

Ja que ningú es pot salvar creient que compleix al peu de la lletra la Llei de Déu, quina utilitat té? El metge el necessiten els malalts. Els qui es creuen que estan sans no van al metge. En el camp espiritual en són molts els qui  es creuen ser bones persones. Els tals no necessiten el Metge que és Jesús. La Llei té precisament aquesta finalitat: fer-nos veure que espiritualment estem malalts. Encara més: “Estem morts en les ofenses i pecats” (Efesis 2: 1). Un mort no s’aixeca i es posa a caminar si no és que una força externa li torna la vida: “De manera que la Llei ha estat el nostre guia per dur-nos a Crist, a fi que siguem justificats per la fe. Però, havent arribat a la fe, ja no estem més sota el guia” (Gàlates 3: 24,25). Un cop acomplerta la seva missió ja no la podem considerar com una obligació per obtenir la salvació. Per la fe en Crist es neix com a fill de Déu capacitat per la presència de l’Esperit a desitjar, des de dins complir la Llei. L’obligació no s’imposa des de fora com ho exigeixen els legalistes o perfeccionistes. En aquest món no s’assolirà l’obediència total, però un s’hi esforça. Caminant amb Crist el seu caràcter es va formant en el creient. La violència que descriu Benjamin Ferencz, en el creient en Crist és cossa del passat.

Octavi Pereña i Cortina

 

DESCANS SETMANAL

Una faula: “Hi havia una vegada tres picapedrers. Un estrany es va apropar al primer i li va preguntar que feia. Li va contestar. ¿no veus que estic picant pedres? Al segon li fa la mateixa pregunta. Aquest li va contestar amb un somriure: “M’estic guanyant el pa de cada dia”. El tercer va respondre la pregunta amb un ample somriure. “Estic construint una catedral”. Els tres picapedrers feien la mateixa feina. Només un d’ells la feia amb un propòsit. Com més alt sigui el propòsit amb que es fa una feina, més la satisfacció que li produeix fer-la. Menys estressat estarà fent-la.

L’apòstol Pau afirma amb rotunditat: “Perquè també quan érem amb vosaltres ja us manàvem això: Si algú no vol treballar, que tampoc no mengi. Perquè escoltem que alguns estan caminant entre vosaltres amb peresa, sense treballar en res, sinó  enredant per tot arreu. Als tals els manem i els exhortem en el nostre Senyor Jesucrist que treballin amb quietud, i mengin el seu propi pa” (2 Tessalonicencs 3: 10-12). L’apòstol no condemna l’atur, sinó l’ociositat. No voler fer res per principi. Jesús tracta el tema de la manca de treball en la paràbola dels jornalers a la vinya (Mateu 20: 1-16). L’amo de la vinya surt a l’alba a contractar obrers als que els diu que els pagarà un denari diari. Repeteix el viatge en diferent hores del dia fins gairebé el vespre, dient-los que rebran el que sigui just. Aquests jornalers sense feina no eren uns desvagats. Es passen el dia a la plaça esperant que algú els contracti. Quan l’amo de la vinya ho fa, no pregunten què hauran de fer, per rebutjar l’oferta si el treball que se’ls ofereix no és del seu gust. Sense dir ni piu agafem les ferramentes per anar al tall. L’ensenyança de Jesús s’hauria d’aplicar en els nostres dies amb un atur fora mida. No és bo que tantes persones es trobin en situació de desvagament  no desitjat. S’ha de dignificar les persones oferint-les treball. Si resulta que algunes de les persones sense treball el rebutgin, si se’ls ofereix, si cobren un subsidi se’ls hauria de retirar la subvenció. No és bo fomentar la ganduleria amb prestacions socials.

Si és una vergonya l’atur desmesurat també ho és l’explotació laboral. Segons l’OMS i l’OIT del 2000 al 2016 la població amb més càrrega laboral s’ha triplicat i les morts han crescut un 29%. S’obre la porta perquè es consideri la duració excessiva de la jornada laboral com un factor afegit a tenir en compte a causa de l’increment de la patologia cardiovascular i altres dolències causades per l’excés d’hores treballades.

Tot problema té una causa. L’afany de tenir més i més el denuncia Jesús en les paràboles del ric insensat (Lluc 12: 16-21) i la del ric opulent (Lluc 16: 19-31). Què se’n treu de l’afany d’emmagatzemar més i més, engrandir els magatzem per encabir els béns acaparats, si Déu els ha de dir: “Insensat! Aquesta mateixa nit se’t demanarà la teva ànima, i això que has acumulat, ¿per a qui serà? Així passa amb el qui atresora per a ell mateix, i no és ric envers Déu” (Lluc 12: 20,21). Els acaparadors de riqueses creuen que el món els pertany i que poden explotar els seus treballadors, sense els quals no es farien rics, pagant-los sous de fam. Què en treuen d’això? Realment estant cavant la seva pròpia sepultura perquè quan obrin els ulls en l’eternitat hauran de suplicar misericòrdia perquè algú  els “mulli la punta del seu dit i refresqui la seva llengua, perquè està turmentat en aquesta flama” (Lluc 16: 24). L’afany de fer-se amb riqueses materials que porta a aquest final tan miserable s’hauria de convertir en “fer-se tresors en el cel, on ni l’arna ni el rovell fan malbé, i on els lladres no foraden ni roben. Perquè on hi ha el vostre tresor, allí hi haurà també el vostre cor” (Mateu 6: 20,21). Amb el propòsit de no caure en la trampa dels càntics de sirenes  que atreuen vers els esculls del materialisme desmesurat, seria bo atendre el consell de Déu. Depèn de nosaltres ser feliços ara i després en l’eternitat.

El cinquè manament del Decàleg és el primer que té a veure amb les relacions socials, diu: “Recorda’t del dia de repòs per santificar-lo. Sis dies treballaràs i faràs tot el teu treball, però el dia setè és un dia de repòs dedicat al Senyor el teu Déu…Perquè en sis dies el Senyor va fer els cels i la terra, el mar i tot el que hi ha en ells, i va reposar el dia setè. Per això el Senyor va beneir el dia de repòs i el va santificar” (Èxode 20: 8-11).

El dia de descans  setmanal te dues finalitats. La primera és “un dia de repòs dedicat al Senyor el teu Déu”. Per tant és un recordatori de que Déu existeix  i que els homes de manera especial l’han de dedicar a Ell. El Senyor no l’ha instituït perquè l’home el dediqui a activitats de lleure, com s’ha convertit avui. La secularització de la societat es posa de manifest amb la finalitat amb que s’ha convertir el dia de descans setmanal. El seu propòsit és que ningú s’ha d’excloure de guardar-lo per al Senyor: “Però el dia setè és un dia de repòs dedicat al Senyor el teu Déu, no faràs cap treball, ni tu, ni el teu fill, ni la teva filla, ni el teu servent, ni la teva serventa, ni el teu bestiar, ni l’estranger que viu dins dels teus portals” (v.10). Tothom, sense cap excepció són cridats al descans setmanal per dedicar-lo a Déu que proveeix totes les necessitats. Si és Déu qui nodreix les aus dels cels  i vesteix de  bellesa els lliris dels camps, no hem de desassossegar-nos pensant en el demà, doncs, “el Pare celestial sap que necessitem totes aquestes coses” (Mateu 6: 32).

Els propietaris de finques que tenien  assalariats o esclaus havien de permetre que fessin ús del descans setmanal per poder adorar Déu. És una manera d’impedir la deshumanització dels jornalers. Entre els propietaris i els jornalers es reforça el sentit de de germanor al posar ambdues classes socials al mateix nivell davant Déu. Déu ha fet tots els homes d’una mateixa sang. Per progressar en l’amor al proïsme no n’hi ha prou en ser germans de sang. Per apropar-nos a aquesta meta hi contribueix el descans setmanal segons Déu perquè els qui el practiquen ho fan com a fills de Déu i per això units pel vincle de l’Esperit Sant.

Es pot objectar el descans setmanal esgrimint l’excusa que trenca el ritme de la feina. L’objecció no és vàlida si es té en compte que Déu té cura de les aus del cel i vesteix de bellesa els lliris del camp. És molt saludable saber dependre de la providència divina que controla tots els esdeveniments. El resultat final d’aquest control és el bé dels homes. Creure en la providència divina en un món tacat pel pecat i amb tants desajustos que provoca, proporciona serenitat i confiança en les adversitats. L’atzar no existeix en la ment de Déu. Ho controla tot per a bé dels homes. La secularització de l’existència ha fet que es margini Déu de les nostres vides. El dia de descans setmanal se’n ressent. En lloc de dedicar-lo a Déu en agraïment a les seves moltes benediccions, es dedica a satisfer la sensualitat. L’ànima no compta per a res. Es trenca l’equilibri que hi hauria d’haver entre cos i ànima. Atès aquest desequilibri existent en la feina ignorem que estem construint catedrals. Lluny de Déu les nostres ànimes s’han convertit en secans per l’absència de Jesús que fa que l’ànima es converteixi en una font d’aigua viva per a la vida eterna.

Octavi Pereña i Cortina

 

 

ESGLÉSIA SANTA

S’anuncia a bombo i platerets, com si fos un cop de gràcia a la pederàstia clerical el fet que s’anunciï per primer cop  en el Codi de Dret Canònic les regles eclesiàstiques i els castics contra els abusos sexuals a menors i adults vulnerables  comesos per eclesiàstics sense distinció de jerarquia. Amb aquesta inclusió que es considera una “passa històrica” es creu que es posarà fi als escàndols sexuals que s’han comès en l’Església Catòlica al llarg dels segles.

No n’hi ha prou amb que s’hi inclogui en la renovació del codi de Dret Canònic un article que especifiqui la pederàstia  com delicte “contra la dignitat humana”. Aquest reconeixement no és el resultat d’un ver penediment davant Déu, sinó el resultat de la pressió social contra els delictes sexuals que es cometen en les diverses institucions de l’Església Catòlica. En l’escrit que Anna Buj redacta des de Ciutat del Vaticà no esmenta que l’Església Catòlica es penedeixi davant Déu dels pecats sexuals comesos. El reconeixement horitzontal del pecat de la pederàstia se’l pot comparar al de Judes Iscariot en adonar-se que la traïció que havia comès contra Jesús de lliurar-lo als sacerdots “va veure que se’l condemnava”  (Mateu 27: 3). “Va llençar les trenta monedes de plata dins del santuari” (v. 5). Va reconèixer que “havia lliurat sang innocent” (v.4). el penediment de Judes no va ser “un penediment vers Déu i de la fe vers els nostre Senyor Jesucrist” (Fets 20: 21). Més que penediment va ser remordiment en veure que la seva traïció portava Jesús a la creu. El remordiment li va ser una càrrega tan feixuga que “es va retirar, se’n va anar i es va penjar” (Mateu 27:5).

L’Església Catòlica és una bona especialista en l’art e crear bona imatge. TV13, popularment coneguda com la televisió dels capellans s’esforça molt en voler crear una bona imatge de l’Església Catòlica. Diu molt del que fa en bé dels desfavorits. No n’hi ha prou per fer veure que és el que no és.

L’origen de la pederàstia, entre ella la clerical, que és la que en aquest moment ens importa, s’ha d’anar a buscar en el que Jesús diu: “El que surt de dins de l’home, això és el que contamina l’home. Perquè de dins del cor dels homes provenen els pensaments dolents…lascívia…Aquest mal prové de dins i contamina l’home” (Marc 7: 20-23). Ens hem de preguntar què és lascívia. El diccionari la defineix: “Inclinació exagerada als plaers sexuals”. Abans de creure en Jesús les persones no regenerades es delecten en els “plaers de la carn”. Aquest comportament no es propi de persones que diuen creure en Jesús. Si la “novetat de vida” que ha de caracteritzar els cristians no es deixa veure, significa que molts clergues, sense distinció de jerarquia, no saben què significa el “nou naixement”, del que Jesús en parla amb el fariseu Nicodem. La lascívia des troba profundament arrelada en molts cors de clergues que presumeixen de ser ministres de Crist. 

Durant la consagració del temple a Jerusalem “el Senyor es va aparèixer a Salomó de nit i li va dir: He escoltat la teva pregària…Si el meu poble sobre el qual el meu Nom és invocat, ells s’humilien i preguen i cerquen el meu rostre, i es penedeixen dels seus mals camins, llavors jo escoltaré des dels cels, i perdonaré el seu pecat i guariré la seva terra” (2 Cròniques 7: 12-14). Les benediccions de Déu depenen de si hi ha ver penediment o no. El penediment que provoca canvis duradors de conducta és vertical. No n’hi ha prou amb que sigui horitzontal.

A l’església a Corint es va produir un escàndol sexual sense comparació que la va fer trontollar. L’apòstol Pau en absència hi va haver d’intervenir per solucionar-lo. L’honor de l’església ho exigia. Comença així la seva intervenció, escrivint: “De fet se sent a dir que entre vosaltres hi ha fornicació, i una fornicació tal que ni entre els gentils s’anomena, fins al punt que un té la dona del seu pare” (1 Corintis 5: 1). Pecat que a l’Antic Testament era mereixedor de pena de mort. En el temps de Pau aquest pecat que era inimaginable entre els gentils, es dóna en el si d’una església que s’hauria de destacar per la seva santedat. L’apòstol ha de denuncia la passivitat  de l’església amb aquestes paraules: “I vosaltres tan inflats, en compte de doldre-us, a fi que sigui tret d’enmig de vosaltres el qui ha comés aquest acte” (v. 2). Què diria avui l’apòstol davant la magnitud de l’escàndol sexual que es dóna en el si de l’Església Catòlica, i la negligència que s’ha donat al llarg dels segles per escombrar-lo fora? Si ara hi intervé no crec que sigui per gust. El clam popular és tan intens que es veu obligada a fer una intervenció de cirurgia estètica per quedar bé. Demana perdó als afectats per necessitat. Què se n’ha fet de Déu que és el primer ofès? No existeix.

“En el Nom de nostre Senyor Jesucrist”, segueix escrivint l’apòstol, “congregats vosaltres i el meu esperit, amb el poder de nostre Senyor Jesucrist, he decidit de lliurar el tal a Satanàs per la destrucció de la seva carn, a fi que l’esperit sigui salvat en el dia del Senyor Jesús” (vv. 4,5).  La solució del problema s’havia de fer públicament. L’església congregada amb l’apòstol espiritualment present havia d’expulsar l’infractor per tornar-lo a rebre a l’església un cop penedit i abandonat el pecat. Això no exclou en cas que el pecat ho requereixi la responsabilitat davant les autoritats civils.

“La vostra jactància no és bona”, els diu l’apòstol, esteu molt tranquils amb la vostra indiferència davant el pecat, “¿no sabeu que una mica de pecat fermenta tota la massa? Per tant, netegeu el llevat vell a fi que sigueu una nova massa (sense llevat), així com sou sense llevat” (v. 5). El pecat no es pot amagar sota la catifa. S’ha d’extirpar. L’apòstol empra el símil del llevat, el ferment que té la propietat que la massa de farina quan es forneja es faci esponjosa i de bon gust al paladar. El llevat és un símil de pecat que s’ha de foragitar de l’església, doncs, si no es fa la seva presència té poder per contaminar tota la congregació. És com un fruit tacat que si no es treu de la panera malmet els altres fruits que hi en el cistell.

Si es vol una Església santa que sigui model de conducta, tant pels creients com pels incrèduls, ha de ser una Església que s’humilia davant Déu i foragita el pecat del seu si. No hi ha alternativa.

Octavi Pereña i Cortina

 

INFLUENCERS

Una vinyeta de JL. Martín descriu la preponderància que els contertulians adquireixen en els mitjans de comunicació. Reunits a l’entorn d’una taula cinc tertulians opinen sonorament, tots a la vegada, els temes del dia. Al fons, les càmeres de televisió graven per deixar bocabadada l’audiència en veure la vasta saviesa politico social que exhibeixen. A la dreta, un cartellet destaca la frase Nou record. Sota, en negreta: “Onades d’experts en epidemiologia reconvertits en experts  en relacions hispano-marroquines només en 24 hores”. Els tertulians que comparteixen els seus vastos coneixements des dels estudis dels mitjans de comunicació s’han convertit  en els gurus, els set savis de Grècia, els consellers que aconsellen sobre un futur que desconeixen com serà. Jordi Juan, director de La Vanguardia, escriu: “La influència de periodistes en els nuclis de decisió política, bé als partits o bé en les diferents administracions públiques, ha estat una constant en els últim anys en tots els països del món. Tots recordeu grans polítics que han tingut al seu costat com assessors a l’ombra experiodistes que han ajudat a cisellar els missatges o les actituds dels líders”. La pregunta que ens hem de fer és: ¿És bo el guiatge que proporcionen els consellers que assessoren els polítics que els contracten? Vist el resultat sembla que no.

A l’antiguitat eren els mags, els astròlegs, els endevins, els qui actuaven d’influencers dels reis. Avui, havent-se deixat de tenir en consideració el món dels esperits, els governants contracten com assessors homes i dones amb títols universitaris, que se suposa assessoraran encertadament. La realitat sembla ser que contracten persones equivocades.

El rei de Judà Josafat va viatjar a Israel amb el propòsit d’entrevistar-se amb el rei Acab. Van pactar anar junts a lluitar contra el rei d’Aram. Seguint el costum de l’època el rei Acab va cridar els profetes dels baals per aconsellar-se: “¿Aniré contra (el rei d’Aram) a la batalla, o me m’abstindré?” (1 Reis 22: 6). Així el van aconsellar: “Puja, que el Senyor la lliurarà a la mà del rei” (1 Reis 22: 6). Els profetes de Baal li van augurar l’èxit bèl·lic. Al rei de Judà no li va semblar bé que només es consultés als profetes de Baal: “¿No hi ha aquí cap més profeta del Senyor, que puguem consultar per mitjà d’ell? (v.7). Acab li va respondre. “Encara hi ha un home per mitjà del qual podem consultar el Senyor, però jo l’odio, perquè no em profetitza mai el bé, sinó el mal” (v. 8). Micaiehu , el profeta del Senyor a qui Acab odiava perquè li deia la veritat que no volia escoltar. No es comportava com els profetes de Baal que com estaven en la nomina reial mentien quan l’aconsellaven per així seguir cobrant cada mes. El gos no mossega la mà de qui li dóna el pa. Qui es mou no surt a la foto.

Acab, a petició de Josafat fa portar el profeta que no “surt a la foto”. El missatger que havia anat a buscar el profeta dissident, li diu: “Heus aquí, ara, les paraules dels profetes són unànimement favorables al rei, que la teva paraula sigui, et prego, com la paraula d’un ‘ells, que parlis favorablement”. El profeta discordant li contesta. “Viu el Senyor, només allò que el Senyor em digui això parlaré” (vv.13,14). Arribat el profeta de la discòrdia davant  els dos monarques, Acab li pregunta: “Anirem a la batalla, o me n’abstindré?” (v. 15). El profeta que no ret homenatge a Acab li va dir: “El Senyor ha posat l’esperit de mentida en la boca de tos aquests els teus profetes, i el Senyor ha decretat el mal contra tu” (v. 23).

El cap dels profetes de Baal “es va apropar i va colpir  Micaiehu a la galta i li va dir: com és que l’Esperit del Senyor ha marxat de mi per parlar amb tu?” (v.24). El profeta busca-raons li contesta: “ Heus aquí, tu mateix ho veuràs aquell dia, quan aniràs de cambra en cambra per amagar-te” (v. 25). Acab, dirigint-e al missatger que havia portat Micaiehu li diu: “Torna’l al governador de la ciutat, i diràs: Així diu el rei: Poseu aquest a la casa  d’empresonament, i feu-li menjar pa d’angoixa i aigua d’aflicció, fins que jo torni en pau” (v. 27). Si la condició del profeta no servil ja era dura, ara empitjorarà. Abans que Micaiehu fos retornat a la masmorra el profeta del Senyor li diu a Acab: “Si aconsegueixes de tornar en pau, el Senyor no haurà parlat per mi” (v. 28).

Els dos monarques abandonen Samaria al capdavant dels seus respectius exèrcits. En el fragor del combat “un home va tibar l’arc a l’atzar, i va ferir el rei Acab…i va morir al vespre…” (vv. 34-37).

“Sense consell, els projectes fracassen, però en la multitud de consellers s’afermen” (Proverbis 15: 22). La pregunta que ens hem de fer  és:  “Un bon conseller, on es troba? La resposta a la pregunta en la dóna el salmista: “Els teus testimonis” (la Paraula de Déu), “són els meus delits, són els meus consellers” (Salm 119: 24). El que els manca als influencers que cobren, com els profetes que aconsellaven Acab, és la saviesa moral que proporciona la Paraula de Déu que adreça els pensaments i les accions.

Octavi Pereña i Cortina

 

VIOLÈNCIA DE GÈNERE

El títol d’una noticia resumeix la condició en que es troba la dona avui: “Acusat de pegar la seva parella després que un veí sentís crits d’auxili”. És un símptoma  que “la societat està malalta”, afirma Miguel Llorente, forense i professor en la Facultat de Medicina de la Universitat de Granada.

L’agressió física a contra la dona és la punta de l’iceberg, a prou feines es té en compte l’agressió psicològica que els masclistes exerceixen contra la dona. “La violència domèstica és una xacra que ens afecta a tots i té el suficient abast com per considerar-la un problema de salut pública”, diu la psicòloga Rosa Porras.

Hi ha un proverbi català que descriu el concepte pejoratiu que els masclistes tenen de la dona: “La dona i la mula, el garrot sol fer-la bona”. Potser la primera manifestació masclista en la història es troba en Lèmec que manifesta el seu esperit violent quan diu: “He matat un home per causa d’una ferida meva, i un jove per causa d’un cop contra mi”, i el seu masclisme quan diu a les seves dones: “Adà i Sil·là escolteu la meva veu, dones de Lèmec, estigueu atentes a les meves paraules” (Gènesi 4: 23). Aquest advertiment de Lèmec a les seves dones denota la supèrbia i el despotisme que exigeix la submissió total de la dona al mascle. No ens ha de fer estrany que qui com Lèmec ha trencat  la monogàmia, la llei divina del matrimoni tenint dues dones no tingui en consideració “donar l’honor a la dona com vas més fràgil”                            (1 Pere 3: 7).

Com veiem la violència masclista “no és un discurs nou, és el discurs de fa segles, propi dels homes que veuen les dones com un objecte sexual, que han de fer el que ells diguin per satisfer-los perquè els seus desigs prevalen sobre els d’elles. Són els masclistes elevats a l’enèsima potència, la cara més dura i cruel d’una ideologia mantinguda en el temps”  (Miguel Llorente).

L’embrió de la violència, i en concret contra la dona és d’indole espiritual, sent la conseqüència de no tenir en compte la regla àuria: “El Senyor Déu nostre, el Senyor és u. I estimaràs el Senyor el teu Déu amb tot el teu cor i amb tota la teva ànima i amb tota la teva ment i amb tota la teva força. Aquest és el primer manament. I el segon és semblant a aquest: “Estimaràs el teu proïsme com a tu mateix. No hi ha cap manament més gran que aquests” (Marc 12: 29-31).

La manca d’amor vers el proïsme, en concret contra la dona, fa que el mascle consideri la femella, no sols com un ésser inferior. S’arriba inclús a negar-li la seva condició humana, arribant a assemblar-la  als animals irracionals. Amb aquest raonament no ens ha de fer estrany que els masclistes es creguin autoritzats a emprar el garrot “per fer-la bona”, la dona.

La relació home-dona de per si ja és difícil a causa del pecat que afecta directament el matrimoni, la relació de parella com avui es diu. Aquesta relació trontolla. Se’n trenquen molts de matrimonis aportant molt dolor, directament a la parella i de retruc als fills i familiars més propers.

Per a molts Déu és l’absent en l’escenari la qual cosa deixa els protagonistes que se les apanyin com puguin. Això no és veritat. És una mentida satànica  infiltrada en la consciència humana amb el propòsit de fer impossible que l’ésser humà pugui ser feliç. Analitzarem un text bíblic que aporta la llum suficient per sortir del carreró sense sortida que és el fracàs  matrimonial.

El principi general que ha de regir en les relacions humanes és: “Sotmeteu-vos els uns als altres en el temor de Déu” (Efesis 5: 21). Creure’s un superior a l’altre porta al fracàs de les relacions perquè de la supèrbia neix la confrontació. L’arrogància és la causa de la trencadissa de tants i tants matrimonis. Quan la dona llegeixi: “Esposes, sotmeteu-vos als propis marits, com el Senyor” (v. 23), no s’espanti. L’apòstol Pau encara no ho ha dit tot. Treure un text del seu context és un pretext. El que queda clar és que si el sotmetre’s a l’altre no és la conseqüència d’haver-se primer sotmès al Senyor portarà a que sobresurti el masclisme.

“Perquè el marit és cap de la muller, com també Crist és el  cap de l’església, i Ell és el Salvador del cos” (v.23). És una referencia implícita a la creació d’Adam i d’aquest la d’Eva. (Gènesi 2: 21-24). Per creació el baró és el cap de la dona. Aquesta relació és un símil de la relació de Crist amb la seva església. L’home com a cap de la dona ha de tractar aquesta amb l’amor que va impulsar Jesús a morir a la creu per salvar la seva església. La relació home-dona en el matrimoni no ha de ser despòtica sinó amorosa. Què lluny s’és que els marits estimin les seves esposes i aquestes els seus marits!

“Marits estimeu les pròpies mullers així com també Crist va estimar l’església, i es va lliurar Ell mateix per ella” (v.25). Quin cap tan excel·lent seria l’espòs vers la seva esposa si l’estimés amb un amor semblant al que Crist estima la seva església fins el punt de donar la vida per ella!

Les dones entenguin bé que Crist no defensa el masclisme: “Així els marits han d’estimar les pròpies mullers com els propis cossos. Qui estima la seva muller s’estima a si mateix, perquè mai ningú ha odiat la pròpia carn, sinó que l’alimenta i la protegeix, com també el Senyor a l’església” (vv. 28,29).

El tema del matrimoni l’apòstol Pau el clou així: “Però, cadascú de vosaltres també estimi la seva muller com a si mateix, i la muller respecti el seu marit” (v. 33). Quina dona no desitjaria estar sotmesa a un marit que l’estima amb un amor semblant al que Crist estima la seva església!

Octavi Pereña i Cortina