ECUMENISME

“Ara bé, aquesta comunió en la diversitat s’ha vist alterada històricament per aquells que s’han desvinculat dels seus pastors per motius doctrinals o organitzatius i han actuat al marge de la comunió amb la resta. Dit amb altres paraules han trencat la “plena” comunió eclesial, com indica la Constitució sobre l’Església, lumen gentium, del Concili Vaticà II (ef.LG14-15). Això vol dir que resta una unitat encara que no plena. Perquè “l’Església se sent unida per moltes raons amb aquells qui pel fet de ser batejats, s’honoren amb el nom de cristians, però no professen íntegrament la fe o no conserven la unitat de comunió sota la successió de Pere” (LG 15). Aquesta és la unitat que voldríem aconseguir: la comunió “plena”  o la uniat en la comunió” (Joan Planellas, arquebisbe de Tarragona.

Cada any al mes de gener se celebra la “setmana de pregària per la unitat dels cristians”, unitat que es pretén aconseguir per via de l’Ecumenisme. L’arquebisbe de Tarragona diu: “L’Església se sent unida per moltes raons amb aquells que pel fet de ser batejats, s’honoren amb el nom de cristians”. Fa segles que l’Església Catòlica ha deixat d’entendre que l’aigua baptismal no esborra els pecats. L’únic detergent que pot fer-ho és “la sang de Jesucrist, el seu Fill, ens neteja de tot pecat” (1 Joan 1: 7). El mateix text conté quelcom molt significatiu respecte a l’ecumenisme: “Però si caminem en la llum com Ell (Déu) és la llum, tenim comunió els uns amb els altres”. La vertadera comunió dels cristians només es pot aconseguir, no entre persones batejades sent nadons, inconscients del que se’ls estava fent i així entren a formar part del poble de Déu. L’autèntica comunió entre cristians s’aconsegueix si els qui es consideren cristians reuneixen els requisits que Jesús descriu en la que es coneix com “oració sacerdotal” que Jesús dirigeix al Pare per a intercedir a favor dels seus deixebles i dels deixebles dels seus deixebles fins a la fi del món tal com el coneixem avui.

Jesús inicia la seva pegaria intercessora amb aquestes paraules: “Pare ha arribat l’hora. Glorifica el teu Fill, perquè també el teu Fill et glorifiqui, segons la potestat que li ha donat sobre tota la humanitat, a fi que a tot el que li has donat, li donis vida eterna” (Joan 17: 1, 2). S’ha de destacar “a fi que a tot el que li has donat, li donis vida eterna”. Jesús fa una clara distinció entre les persones que el Pare abans de la fundació del món va escollir com a poble seu que dóna al Fill perquè en el moment oportú els salvi per la fe en el seu Nom. Els qui no són escollits pel Pare són exclosos en la intercessió de Jesús.

Jesús segueix dient al Pare: “He manifestat el teu Nom als homes que m`ha donat del món, Eren teus i me’ls has donat i han guardat la teva paraula” (v. 6). Més clar l’aigua: “Jo prego per ells. No prego pel món, sinó per aquells que m’has donat, perquè són teus…I ja no estic més en el món, però ells estan en el món, i jo  vinc a tu. Pare sant, guarda’ls en el teu Nom, els qui m’has donat, a fi que siguin u, com nosaltres” (vv. 9, 11). Ara la pregària se centra en l’ecumenisme. Mentre Jesús va estar en el món “he protegit els que m’has donat, i cap d’ells no s’ha perdut , sinó el fill de perdició a fi que es complís l’Escriptura” (v. 12). El fill de perdició va ser Judes que va vendre Jesús als seus enemics per trenta monedes de plata. Aquest traïdor no formava part dels escollits que el Pare li va donar al Fill perquè els guardés.

La pregària intercessora de Jesús no es limita al cercle íntim dels deixebles sinó que es perllonga fins a la fi del temps, abraçant a tots els qui creuen que Jesús és el salvador del món. La pregària intercessora de Jesús desmunta la tesi de l’arquebisbe de Tarragona  i la de Josep Omella, arquebisbe de Barcelona quan escriu: “Que santa Maria, estrella de la nova evangelització, ens ajudi a viure units i a buscar sempre la unitat”. Jesús afirma: “I no prego solament per aquests, sinó també pels qui creuran en mi per la seva paraula. A fi que siguin u, com tu en mi Pare, i jo en tu, que també ells siguin u en nosaltres, perquè el món cregui que m’has enviat. I jo els he donat la glòria que m’has donat, a fi que siguin u, com nosaltres som u. Jo en ells, i tu en mi, a fi que siguin perfeccionats en u, perquè el món conegui que tu m’has enviat i que els has estimat com m’has estimat a mi” (vv. 20-24).

El vertader ecumenisme no consisteix en una unió horitzontal de suposats cristians de totes les denominacions, sinó la unió dels vertaders cristians amb el Pare en Jesucrist. Aquells que el Pare ha donat al Fill, mentre estiguin en aquest món governat per Satanàs, el príncep d’aquest món, farà els impossibles per fer-los mal viure mitjançant els atacs dels seus servidors. Podran estar tranquils perquè l’únic que podran aconseguir els sequaços satànics serà matar el cos. Però l’ànima és intocable. La pregària que Jesús fa al Pare en defensa d’aquells que el Pare li ha donat, diu: “Pare, els qui m’has donat, vull que també siguin amb mi on jo sóc, perquè vegin la meva glòria que m’has donat, perquè m’has estimat des d’abans de la fundació del món” (v. 24).

Octavi Pereña i  Cortina

 

 

MORT TENEBROSA

Segons Alexis Racionero “Des del punt de vista de la filosofia oriental, l’arrel de tota por és la dependència. És essencial poder  alliberar-nos de la por i per això hem de desprendre’ns de tota mena d’afeccions. Tenim por perquè temem perdre alguna cosa. Si relativitzem la importància, els terrors es limiten. No parlem tant de fòbies, sinó de pors internes essencials o d’aquelles superficials i evidents…La por de la mort és probablement el temor més essencial, però si poguéssim deslliurar-nos-en, viuríem molt més tranquils”.

Si la teoria evolucionista fos certa la por a la mort no existiria en nosaltres ja que només seriem mers animals que s’han convertit en homos sapiens saapiens. Malgrat tot, seguim sent animals encara que evolucionats. Els animals no tenen por a la mort. “Però l’home no perdura gaire en l’honor, s’assembla a les bèsties que desapareixen” (Salm 49: 12). Moren i aquí s’acaba tot. Si com molt  bé diu Alexis Racionero. “la por de la mort és probablement el temor més essencial”, indica que l’ésser humà és molt més que un mer animal. Bàsicament senyala que s’ha perdut alguna cosa, sent aquesta pèrdua l’origen de totes les pors que són les causants de totes les dolències que indiquen la fragilitat de l’ésser humà: Estrès, ansietat, insomni, tendències suïcides, trastorns alimentaris, narcisisme, ànsia de poder……L. P. Lovecraft, escriptor de novel·les de terror, diu: “La por és l’emoció més antiga i més forta de la humanitat”.Com ens podem alliberar de la por de la mort que ens consumeix? “Està establert que els homes morin una sola  vegada, i després d’això el judici” (Hebreus 9: 27). Si la por a la mort produeix el temor més essencial, ¿podem descobrir el misteri que s’amaga a la investigació de les ments més privilegiades? Si la mort no té solució, com diu l’apòstol Pau: “Mengem i bevem, que demà morirem” (1 Corintis 15. 32). “Per tant, així com per un sol home (Adam) va entrar el pecat en el món, i pel pecat la mort, així la mort es va estendre a tots els homes, perquè tots van pecar” (Romans 5: 12). Aquesta declaració paulina desfà la teoria que diu que els tres primers capítols de Gènesi són pura mitologia. Són historia real. Adam no és un Ulisses, sinó un home real del qual descendim tots. “I el Senyor Déu va manar a l’home dient: Pots menjar de tot arbre del jardí, però de l’arbre del coneixement del bé i del mal, no en mengis, perquè el dia que en mengis, certament moriràs” (Gènesi 2: 16, 17). Poc després en l’escenari del paradís apareix un personatge misteriós que és tan real com ho és el lector, que posseint la serp que en aquell moment encara caminava dreta  sedueix Eva i aquesta convenç el seu marit a menjar el fruit de l’arbre prohibit. Ambdós en van menjar d’ell. Encara no s’havien engolit el fruit “es van obrir els ulls de tots dos, i es van adonar que anaven nus” (Gènesi 3: 6, 7). Espiritualment van morir a l’acte, físicament va tardar el seu temps. En el cas d’Adam va viure “nou cents trenta anys, i va morir” (Gènesi 5: 5).

La mort física és conseqüència de la mort espiritual. Déu podia molt bé haver-los deixat  en l’estat a que els va portar la seva insensatesa. Però Déu no és rancuniós. És misericordiós i en lloc de donar-li l’esquena s’apropa a ell i li obre la porta perquè pugui tornar a l’estat en que es trobava abans de la desobediència. Sense que transcorri el temps li ofereix a Adam recuperar la comunió amb Ell. Ho fa de manera al·legòrica: “I el Senyor Déu va fer túniques de pell, per a Adam i la seva dona, i els va vestir” (Gènesi 3: 21). És molt probable que els animals que va sacrificar Déu per tapar la nuesa dels nostres primers pares fossin anyells: “Heus aquí l’Anyell de Déu que esborra el pecat del món” (Joan 1: 29). Una manera més clara d’anunciar que Jesús és el Salvador dels pecadors és la reprensió que Déu li fa a la serp (Satanàs): “I posaré enemistat entre tu (la serp) i la dona, i entre el teu llinatge (els incrèduls) i el seu llinatge (Jesús). Ell et ferirà al cap, i tu li feriràs el taló” (Gènesi 3: 15), referència clara de Jesús morint a la creu per ressuscitar el tercer dia per posar fi a l’imperi de la mort.

En Jesús l’enemistat que sentim vers Déu es converteix reconciliació. En Jesús Déu deixa de ser un enemic per convertir-se en un company de viatge que ens segueix com la nostra ombra. Ara que Déu s’ha convertit en el nostre company ens podem enfrontar amb les pors amb la certesa que sortirem victoriosos quan arribi l’hora d’haver d’enfrontar-nos amb la mort.

La covid ha canviat la manera de relacionar-nos amb l’Administració. No és així amb el Rei de reis i Senyor de senyors. No exigeix concertar hora per rebre’ns en audiència ni se sap quan. Les vint-i-quatre hores del dia i els tres cents seixanta cinc dies de l’any resta oberta la porta que dóna accés al saló del tron. aprofitem l’accessibilitat que ens ofereix.

“El dia que tinc por, jo confio en tu. En Déu lloaré la seva paraula, en Déu confio: No tinc por. Què em pot fer l’home?” (Salm 56. 3, 4). En el dia de la resurrecció quan aquest cos nostre mortal s’hagi vestit d’immortalitat “i això corruptible s’hagi vestit d’incorruptibilitat, i quan això mortal sigui vestit d’immortalitat, llavors es complirà la paraula escrita: La mort ha estat engolida en la victòria. On és oh mort el teu fibló? On és, oh sepulcre, la teva victòria? El fibló de la mort és el pecat, i el poder del pecat és la Llei. Però gràcies a Déu perquè Ell ens dóna la victòria per mitjà de nostre Senyor Jesucrist” (1 Corintis 15: 54- 57).

Octavi Pereña i Cortina

 

 

 

SUÏSIDIS D’ADOLESCENTS

Un editorial de La Vanguardia titulat “Tendències suïcides entre la joventut” diu: “El suïcidi és la primera causa de mort no natural entre els joves espanyols i catalans…La pandèmia de la covid ha accelerat les autolesions  i les temptatives de suïcidis, fonamentalment entre les nenes, perquè l’estrès provocat pels canvis en el seu entorn, segons els experts, ha descompensat l’equilibri entre els joves més vulnerables. Durant el confinament per la covid, curiosament van baixar els intents de suïcidi i els suïcidis consumats, però ha estat durant el retorn a la normalitat que el nombre de casos ha crescut més”.

La periodista Ima Sanchís li diu a Robert Neuburger, psiquiatre i psicoanalista: “De vegades arribem a l’edat adulta amb el sentiment de desarrelament”. El psiquiatre li respon: “Aquesta és la definició de depressió, aquella sensació de no existir perquè hem perdut relacions importants  o una pertinença, per exemple, hi ha molts suïcidis entre adolescents perquè els han fet fora del grup d’amics i s’enfonsen en la desesperació…I la pèrdua d’aquest sentiment (d’existir), no estar d’acord amb com es desenvolupa la nostra vida, l’han convertit en una malaltia, i no ho és, és una cosa normal. L’ésser humà sempre es troba al caire de l’abisme. El que anomenem depressió és el sentiment de desesperació que consisteix a deixar de percebre un futur, un objectiu en la nostra existència. És l’essència de l’humà, tots tindrem aquestes emocions de no existir, i si ho convertim en malaltia entrem en aquella idea de la píndola de la felicitat, però no existeix. Quan es perd el sentiment d’existència, arriben dos sentiments alhora: la depressió i la ira. En realitat la depressió és una ràbia impotent”.

El sentiment de desarrelament amb el que la periodista es dirigeix al psiquiatre és la causa que Neuburger  exposi aquestes paraules tan assenyades en referir-se als problemes mentals tan accentuats avui i assenyalen la causa que els suïcidis infantils i adolescents es disparin i facin sonar l’alarma en Sanitat. Tot i així és important matissar algunes de les conclusions a les que arriba el psiquiatre.

Neuburger considera depressió “aquella sensació de no existir perquè hem perdut relacions importants”. En aquesta situació s’hi troben els nois i noies que a causa dels assetjaments a que els sotmeten els seus companys els condemnen a l’ostracisme que els fa pensar en la “píndola de la felicitat” per combatre’l que acaba amb la sedació additiva dels  afectats. “La píndola de la felicitat” no elimina  “l’emoció de no existir” i no elimina els sentiments suïcides perquè els seus efectes no arriben al cor que és on es fabriquen els “sentiments  de no existir”. La solitud que genera l’ostracisme causat per l’assetjament que imposa qui no està d’acord amb que l’altre sigui diferent, només es pot combatre amb la presència del Pare de nostre Senyor Jesucrist en el cor dels assetjats. El salmista escriu: “Déu fa habitar els solitaris en una llar” (Psalm 68: 6). Per la fe en Crist i per la presència de l’Esperit Sant, en els creients “vosaltres sou santuari del Déu vivent, tal com Déu va dir: Habitaré en ells, i entre ells caminaré, i seré el seu Déu, i ells em seran poble…jo us seré Pare, i vosaltres em sereu fills i filles, diu el Senyor totpoderós” (2 Corintis 6: 16, 18).

L’ensenyança religiosa que consisteix en un cerimonial fred i en  un no facis això o allò altre, no serveix per a fer desaparèixer la solitud existencial que en paraules del psiquiatre són les “emocions de no existir”. La fe en Crist i la presència de l’Esperit Sant en l’ànima fa desaparèixer la solitud existencial pel fet d’haver-se convertit en temple on Déu hi resideix. La solitud física més extrema, que és el que es pretén combatre amb programes destinats a aquest proòsit, la compensa amb escreix la presència de l’Esperit Sant en el creient en Crist.

“L’ésser humà sempre es troba al caire  de l’abisme”, diu el psiquiatre. Les dificultats més o menys extremes sempre guaiten des de la cantonada esperant saltar sobre la víctima per ocasionar-li el màxim mal possible. Pensar en aquesta possibilitat no ens ha de fer caure en el desesper. “És l’essència de lo humà”, diu el psiquiatre. No estar d’acord amb la manera com es desenvolupa  la nostra existència no té perquè portar-nos al desesper ni al victimisme. Si es cau en aquesta temptació ens pot portar al suïcidi de fet.

Nens i adolescents que us sentiu angoixats pels assetjaments als que us sotmeten els vostres companys perquè no els agrada com sou, no us deixeu portar pel desesper que desperta “emocions de no existir”. El sentiment de desarrelament que la periodista li planteja al psiquiatre no forçosament és el que ha de prevaldre ni en els infants ni en el adolescents. Ni tan sols en els adults.

Quan Jesús acaba el parlament que es coneix com “Sermó de la Muntanya, com si fos la guinda amb que s’adorna un pastís, el Senyor  es dirigeix a la multitud que se l’escolta embadalida els conta la metàfora dels dos fonaments: “Tot aquell que escolta aquestes meves paraules i les fa, el compararé a un home assenyat que edifica casa seva damunt la roca” (Mateu 7: 24). La Roca és Jesús  (1 Corintis 10: 4). La metàfora continua: “I va caure la pluja, i van venir les riuades, i van bufar els vents, i van envestir contra aquella casa, i no es va ensorrar perquè estava fonamentada damunt la roca” (v. 25). Els vents, les riuades signifiquen els efectes del desarrelament, la manca de relacions importants, de pertinença, no estar d’acord a com es desenvolupa l’existència, allò que invita al suïcidi…Totes aquestes coses ensorren la casa que no s’ha edificat sobre la Roca que és Jesús (vv. 26, 27. Tot qui creu en Jesús, malgrat els entrebancs que comporta ser humà, segueix sent feliç en el pelegrinatge vers la Casa del Pare Celestial.

Octavi Pereña i Cortina

 

 

MUSICOTERÀPIA

Avui està de moda la recerca del benestar emocional que té “a veure amb aquelles situacions en que es troben satisfetes les principals necessitats i ens sentim bé, tranquils, controlem les emocions, utilitzem adequadament els recursos propis per fer front a les exigències de la vida” (Jaume Triginé). Per aconseguir el benestar emocional s’empren diverses teràpies, una d’elles és la musicoteràpia.

Què és la musicoteràpia? Wikipèdia detalla: “La Federació Mundial de Musicoteràpia es refereix a l’ús de la música i/o els seus elements (so, ritme, melodia, harmonia) realitzat per un psicoterapeuta qualificat amb un pacient o grup, en un procés creat per facilitar, promoure la comunicació, les relacions, l’aprenentatge, el moviment, l’expressió i altres objectius terapeutes rellevants, per així satisfer les necessitats físiques, emocionals, mentals, socials i cognitives. Té com a fi desenvolupar potencialitats i /o restaurar les funcions de l’individu de tal manera que aquest pugui aconseguir una millor integració intra y / o interpersonal i amb conseqüència una millor qualitat de vida a través de la prevenció, rehabilitació i tractament”.

Mil anys abans de Crist la musicoteràpia ja es coneixia. La Bíblia registra un cas que pel fet de trobar-se enregistrat en les pàgines del Llibre Sagrat dels cristians té la finalitat d’impartir instrucció.

La decadència de Saúl com a rei d’Israel va començar amb la qüestió dels amalecites: “M’he penedit d’haver fet regnar Saúl com a rei, perquè s’ha apartat de darrere meu, i no ha complert les meves paraules” (1 Samuel 15: 11). El Senyor envia el profeta Samuel per dir-li al rei desobedient. “Perquè la rebel·lió és com el pecat d’endevinació, i la tossuderia, com la iniquitat i la idolatria. Com que tu has rebutjat la paraula del Senyor, Ell també t’ha rebutjat com a rei” (v. 23). Fruit de la desobediència “l’Esperit del Senyor es va apartar de Saúl, i un esperit de mal, de part del Senyor el pertorbava” (1 Samuel 16: 14). S’ha d’entendre que el buit deixat en el cor de Saúl per la partença de l’Esperit del Senyor el va omplir un esperit maligne. Com en aquella època ja es coneixien els efectes beneficiosos de la música, els servents de Saúl li diuen: “Que el nostre senyor mani, doncs, als teus servents de davant teu i buscaran un home hàbil que toqui la cítara: I s’esdevindrà que, quan l’esperit del mal, de part de Déu, sigui sobre tu, que ell tocarà amb la seva mà, i t’anirà bé” (v. 16). El music  terapeuta escollit va ser David. El text ens diu: I succeïa, que quan l’esperit de mal de part de Déu, era sobre Saúl, que David prenia la cítara i tocava amb la seva mà, i Saúl es calmava i es trobava bé, i l’esperit de mal s’apartava d’ell” (v. 23).

Amb motiu de la victòria de David sobre Goliat, el pastor d’ovelles entra al servei del monarca. El recent allistat a l’exèrcit es comporta amb molt seny i prudència en les batalles en les que hi participa (1 Samuel 18: 5). Quan David torna victoriós de les batalles contra els filisteus les dones el reben amb elogis i càntics: “Saül va matar els seus milers, i David les seves desenes de milers” (v. 7). Saül que havia estat rebutjat per Déu com a rei veu amb mals ulls els elogis amb que les dones aclamaven David. “Saül va mirar amb mal ull (David) des d’aquell dia en endavant” (v. 9).

La musicoteràpia pot donar una certa dosi de tranquil·litat i pau, però és incapaç de canviar les inclinacions del cor: “I es va esdevenir l’endemà que un esperit de mal de part de Déu, va venir sobre Saül…i David tocava amb la seva mà com cada dia, i Saül tenia la llança a la mà. I Saül va llençar la javelina, i va dir: Clavaré David a la paret. Però David el va esquivar dues vegades” (1 “Samuel 18: 10, 11).

S’acaba la pau i David “va infligir una gran desfeta als filisteus i van fugir corrent” (1 Samuel 19: 8). Es repeteix el comportament assassí de Saül i David decideix fugir (vv. 9,10). La mediació de Jonatan, fill de Saül, no va servir de res. Saül va perseguir David amb odi implacable.

La música que sonava de la cítara tocada per les expertes mans de David no va aconseguir fer desaparèixer l’odi que niava en el cor de Saül. El esperit maligne que ocupava l’espai buit del cor del monarca en  abandonar-lo l’Esperit Sant, intensificava l’odi que sentia Saül. S’inicia la darrera batalla contra els filisteus que acaba amb la desfeta dels israelites i Saül suïcidant-se deixant-se caure sobre la seva espasa.

La Bíblia registra el següent epitafi: “I Saül va morir per la seva infidelitat que va cometre contra el Senyor, referent a la paraula del Senyor que no havia guardat, i també per preguntar una nigromàntica, per consultar-la, i no va preguntar al Senyor, per això el va matar i va transferir el regne a David fill de Jessé” (1 Cròniques 10: 13, 14).

Una persona posseïda per un esperit maligne pot arribar a cometre una infàmia tan grossa com la que va realitzar Judes en vendre Jesús als seus enemics per trenta monedes de plata.

Octavi Pereña i Cortina

 

SOCIETAT ATEMORIDA

¿Es pot enterrar el sofriment? En són molts que ens volen fer creure que en podem prescindir d’ell. En tenim prou amb els anuncis televisius per adonar-nos que ho pretenen. Reunions familiars a l’entorn de la taula. Tot són rialles i abraçades perquè al plat hi tenen el producte X. Vells que salten com si fossin xavals perquè beuen llet a la que se li ha afegit calci. Les farmacèutiques són les úniques que empren el mot dolor en els seus anuncis per vendre medicaments que pretenen fer desaparèixer  els trastorns mentals originats pels inconvenients que provoca el pecat que es poden resumir en una paraula: INJUSTICIA. La publicitat subtilment ven felicitat promocionant viatges meravellosos a llocs paradisíacs sense esmentar que allí on es troba una persona allí apareix el sofriment perquè el porta en la motxilla. Una altra manera de pretendre fer desaparèixer el dolor és amagant-lo sota la catifa: oci nocturn, restaurants, diversions en general…Què hi trobem? Rius de felicitat irreal perquè són incapaces de produir autèntic goig.

La realitat és que la societat, cada dia que passa tolera menys el dolor. Es refugia en la superficialitat i l’hedonisme que les tanques publicitàries en ofereixen com a remei immediat. Ens enganyem. El dolor segueix emmagatzemat  a les golfes esperant sortir esperitat en el moment menys inesperat per fer-nos tot el mal que se li permeti fer-nos.

¿Vol el lector lluitar contra el dolor que en aquest moment l’agullona física i espiritualment? Marck Littleton narra una història quan ens pot portar a la victòria contra la sofrença: “Una missionera a Pakistan ho va passar molt malament quan va perdre la seva filla de sis mesos. Una anciana punjalí la va visitar i li va dir: “Una tragèdia com aquesta s’assembla a una persona que l’han llançat dins d’aigua bullint. Si ets un ou, l’aflicció et farà dur i insensible. Si ets una patata en sortirà tova i mal·leable”. La missionera explica que encara que li pugui semblar estrany a Déu, a vegades li diu: “Oh Senyor, fes-me una patata”. El dolor si no se’l tracta com es mereix al malestar que provoca se li afegeix l’esgotament emocional que agreuja la situació.

Malgrat es pugui consirar una estupidesa barrejar la bona teologia amb el dolor, és essencial fer-ho si es vol suportar bé el sofriment. A diferència de la publicitat que ens ofereix una alegria gens natural,  que no pot convertir-nos en patates toves i mal·leables com ho fa la bona teologia. És una mala teologia la que ensenya que el temps ho cura tot ja que ens mostra que el dolor  emocional és un enemic que se’l pot combatre amb fàrmacs. És una conseqüència del pecat que ha trastocat la bonesa amb que Déu ens va crear. Acompanyat d’una bona teologia el dolor té el propòsit d’acostar-nos a Déu que en Jesús el seu Fill ens atorga el descans que les nostres ànimes necessiten.

No serà fins demà, el dia de la resurrecció, quan Jesús torni en la seva glòria per instaurar el seu regne que posarà fi a la maledicció que el Creador va pronunciar contra la Terra a causa del pecat d’Adam. Mentre no arribi aquest dia  hem de conviure amb el dolor sigui de la naturalesa que sigui. Ens agradi o no. Podem picar de peus en senyal de protesta. Aquesta no és la manera més saludable de fer-ho

Dissentint de la majoria no és el plaer el nostre millor amic. L’amistat més fiable és el dolor que ens obre els ulls i ens fa veure la nostra insignificança alhora que ens apropa a Déu que en Crist ens consola en totes les nostres tribulacions. Els temps dolents que són el cards i les espines que produeix la Terra maleïda per Déu ens ajuden a abandonar la mirada horitzontal, les coses que veuen els ulls, per dirigir-la vers el cel que és d’on ens arriba el socors que necessitem. La felicitat que ens venen les tanques publicitàries enfosqueix la realitat per fer-nos creure que per nosaltres mateixos som capaços de desfer la maledicció que pesa sobre nosaltres.

“El sol endureix el fang per transformar-lo en totxo/Afebleix la cera per modelar-la i donar-li forma/Així també les proves de la vida endureixen alguns/Mentre que altres són purificats com l’or” (Sper).

Una guinda que adorna el pastís: “Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, el Pare de misericòrdies i Déu de tota consolació, que ens consola en la nostra aflicció. a fi que nosaltres puguem consolar els qui es troben en qualsevol aflicció amb el consol amb que nosaltres som consolats per Déu. Perquè així com els sofriments de Crist abunden a favor nostre, així també per Crist abunda la nostra consolació”  (2 Corintis 1. 3-5). El dolor santificat per Crist ens apropa a Déu i, al proïsme sense egoismes.

Octavi Pereña i Cortina