CONSOL EN LA MORT
Pilar Rahola escriu un article titulat: Un fill que considera és “una carta
d’amor a l’amic Jami i a tota la seva família. El seu fill Miquel ha mort de
sobte, lluny de casa, engolit per la sinistre ruleta de l’atzar”. Sense trobar
les paraules adients per expressar el condol al seu amic Jami, la periodista
clou així el seu article per exposar la seva estima al seu amic que ha perdut
el seu fill: “Derrotada la vida davant l’absurd impietós del destí. I aleshores
quines són les paraules que podem pronunciar, on són els diccionaris que calmen, quin és el llenguatge que pot
amorosir el dolor”? no n’hi ha, derrotades les paraules quan les emocions ho
esberlen tot. I aleshores no podem pronunciar res que sigui profund, excepte
fer-li saber a l’amic que hi som, que ens dol el seu dol, i no sabem com
dir-li. Benvolgut Jami, som aquí, som legió que t’estimem i t’admirem, ésser
fort en la pasta de la bona gent. Saps què? He pensat alguna reflexió lluminosa
per acabar bé l’article, alguna idea bonica…He cercat algun poema delicat dels
grans poetes…He pensat en un final dolç i en la paraula màgica que tot ho culmina…I
res no m’ha servit. Derrotada i nua, només em veig capaç d`abraçar-te, i, amic,
mai una abraçada haurà dit tant”.
L’article que Pilar Rahola escriu recordant el
dolor del seu amic per la pèrdua del seu fill reflexa el sentiment
d’impotència davant la mort. La
incredulitat i l’ateisme que no accepten l’existència “del Déu i Pare del
nostre Senyor Jesucrist, el Pare de misericòrdies i Déu de tota consolació, que
ens consola en tota la nostra aflicció” (2 Corintis1: 3,), no poden rebre el
consol que els poden oferir els
cristians que han rebut el consol en la sofrença perquè “puguin consolar els
qui es troben en qualsevol aflicció amb el consol amb que nosaltres mateixos
som consolats per Déu” (v. 4).
Es pot creure en un déu borrós com el
“desconegut” dels atenesos. El déu “desconegut” se’l pot batejar amb el nom que
es vulgui. En el nostre context catòlic amb la multitud de noms de sants,
santes, verges, que no són el Pare de nostre Senyor Jesucrist que és el canal
pel que la misericòrdia i consolació divina arriba a l’home. Fora d’aquest Déu
no es troben paraules que puguin alleugerir el dolor que causa la pèrdua d’un
ésser estimat.
Pot haver-hi quelcom positiu per consolar els
qui sofreixen? La manera de fer-ho és que els cristians obeeixin l’última voluntat
de Jesús “d’instruir tots els pobles,
batejant-los en el Nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant, ensenyant-los a
guardar totes les coses que us he manat” (Mateu 28: 19, 20). A molts,
l’Evangeli, les Bones Noves de Déu misericordiós els entra per una orella i els
surt per l’altra. Amb aquest rebuig no trobaran mai consolació en l’aflicció.
Si no es desfan dels prejudicis contra Crist y creuen en Ell, que és el camí
que porta al Pare misericordiós i consolador que amb la seva presència en el sofrent
que suavitza el dolor que causa la mort d’algú que s’estima. Si no es té fe en
Crist només se li pot oferir una forta abraçada i un consol convencional que no
serveixen per alleugerir el dolor.
Octavi
Pereña i Cortina