MERCAT DE FUM

Una enquesta recent mostra que a Anglaterra hi ha més persones que creuen en extraterrestres que en Déu. Aquesta troballa era impensable fa unes dècades i mostra que els extraterrestres són més grans que Déu i que possiblement la ufologia se la comença a veure com una religió. ¿A què és degut aquest increment de la creença en extraterrestres?  ¿Pot ser provocat per l’interès científic de si hi ha vida en altres planetes ja que es creu impossible que en la immensitat sideral només hi hagi aparegut vida intel·ligent en aquest gra de sorra que és la Terra? El dubte obre la finestra de l’especulació i s’afirma que per força n’hi ha d’haver encara que no es pugui provar. Possiblement s’arriba a aquesta conclusió per un motiu emocional: Als éssers humans ens fa por estar sols aquí, necessitem companyia. També ens fa por estar sols en l’espai i emocionalment ens va bé creure que hi ha éssers intel·ligents en altres planetes que ens observen i que de tant en tant també ens visiten.

L’enquesta a que em refereixo diu que el 10% dels enquestats han vist OVNIS,  (objectes volants no identificats). Potents antenes de ràdio dirigides cap l’espai amb l’esperança que en algun moment es podrà captar algun senyal de vida. La enquesta assegura que a Anglaterra hi ha aproximadament 33 milions de persones que creu existeix vida extraterrestre i que només 27,5 milions creuen que hi ha Déu. Quina pot ser la causa d’aquesta inversió en les creences?  C. K. Chesterton diu: “Quan un home deixa de creure en Déu no és que no cregui en res, sinó que està disposat a creure en tot”. La disponibilitat de creure en qualsevol cosa la motiva el fet que l’absència de Déu deixa un buit en l’ànima que s’ha d’omplir amb el que sigui. D’aquí neix l’afany de col·leccionar els  objectes més inversemblants. L’afecció escollida omple momentàniament el buit que deixa l’absència de Déu sense produir els beneficis  que la presència divina produeix en l’ànima.

Tornant al tema dels ET, per la seva afinitat, farem una cabussada en el món de les drogues i de l’auge  que pren les anomenades noves espiritualitats, degut a que les persones busquen respostes satisfactòries a les seves inquietuds que no troben en la religió tradicional encarcarada per un cerimonialisme tan barroc com vulgueu, però sense vida. L’home busca valors no materials que el satisfacin i en no trobar-los enlloc busca en les noves religions procedents majoritàriament d’Orient que amb les seves tècniques de relaxació respiratòries i de pensament positiu aparentment donen la sensació que aporten allò que l’ànima necessita. Al poc temps es descobreix que la sensació de benestar ha desaparegut i que l’ànima resta tan buida com abans amb l’agreujant que s’hi afegeix una nova experiència de fracàs que omple encara més de confusió. Aquesta situació de desconcert ha obert la porta al que s’anomena Mercat de la Insatisfacció o psicomercat de venedors de fum. 

La greu crisi econòmica que ens afecta acompanyada de les dificultats familiars que crea, ha incrementat en els últims anys el nombre d’adeptes que busquen solucionar els seus problemes en el Mercat de venedors de fum. Els més tocats per la crisi estan desesperats i això fa que també siguin desesperades les seves eleccions. Segons el psicòleg i terapeuta Miguel Perlado  d’AIS (Assessorament i informació sobre sectes) “la captació de les sectes a través de la falsa psicoteràpia ha crescut exponencialment. Si hi ha demanda hi ha oferta. És per això que l’any passat s’hagin detectat un mínim de 150 xerraires que    donen gat per llebre. Aquests gurus ja no són els típics homes amb túnica i barba, sinó que ara vesteixen amb elegància  i fan les seves xerrades acompanyades del difós Powewr Point que dóna credibilitat al que diuen”.

La fe cristiana ha de competir en el psicomercat de venedors de fum oferint a les persones angoixades per la crítica situació en que es troben el missatge del gran amor de Déu manifestat en el lliurament del seu Fill unigènit  a morir a la creu per donar la salvació als qui creuen en Ell. La fe en Crist no fa desaparèixer com per art de màgia els problemes, però promet que en mig de la crisi les persones hi trobaran alleujament. La psicologia diu que compartir les angoixes alleugereix la càrrega estressant. És cert, però no guareix   definitivament. Això pot fer que una persona abandoni un guru il·legal per enganxar-se amb un altre de legal. Jesús allibera les persones que el busquen de la por a la incertesa ja que el Senyor pel fet de ser Déu, sí té cura de les flors del cap i dels ocells del cel, amb més motiu en tindrà de les persones. La incertesa pel demà ens pot fer insomnes. La fe en Crist espanta l’insomni i ens deixa dormir com un tronc. La confiança en el Senyor la manifesta el salmista quan escriu: “No amaguis el teu rostre de m el dia de la meva angoixa, inclina la teva orella a mi el dia que t’invoco: respon-me aviat (Salmo102:2).

Octavi Pereña i Cortina

DOS DESTINS

La Bíblia que és la paraula de Déu adreçada a l’home no s’envelleix ni es converteix en un pergamí molt preuat pels historiadors. Té la potestat de mantenir-se fresca al llarg dels segles. Els escenaris canvien. Els decorats s’adapten als nous temps. Les modes es transformen. L’home segueix sent el mateix a pesar dels canvis que s’han operat en l’escenari. Déu no ha mort tal com alguns voldrien i la seva Paraula tampoc i segueix sent una font d’aigua fresca que satisfà la set espiritual de l’ànima.

Els fariseus que formaven part de la clerecia de l’època i que estimaven els diners se’n burlaven de les coses que deia Jesús. Aquest els diu: “Vosaltres sou els qui us justifiqueu vosaltres mateixos davant dels homes, però Déu coneix els vostres cors. Perquè allò que és excel·lent pels homes, és abominació davant de Déu” (Lluc 16:15).Aquest text és un senyal de precaució que ens recorda que el que llegirem tot seguit se l’ha de tenir en consideració. Que ens trobem davant d’un missatge que és molt important pel lector.

Un dia, Jesús dirigint-se als seus deixebles els diu: “En veritat us dic que difícilment un ric entrarà en el regne dels cels. I encara us dic: És més fàcil que un camell passi pel forat d’una agulla que un ric entri en el regne de Déu” (Mateu 19:23,24). Jesús ens avisa que no mirem els diners amb alegria pensant en les moltes coses que es poden comprar amb ells, per gaudi propi. Els diners com objecte  material són neutres. No són bons ni dolents. La qualitat ètica dels diners depèn de l’ús que se’n faci.

Les paràboles són relats terrenals amb significat espiritual que Jesús empra per tal d’il·lustrar de manera entenedora els temes que vol ensenyar als seus oients. Com els fariseus, entre altres, estimaven els diners, Jesús narra la paràbola de l’home ric i de llàtzer. Breument descriu els personatges principals: “I havia un home ric que anava vestit de porpra i lli finíssim, i cada dia banquetejava esplèndidament. I hi havia un pobre, de nom Llàtzer, que jeia al seu portal, ple de nafres, i desitjava de saciar-se amb les engrunes que queien de la taula del ric, i fins els gossos venien a llepar les seves úlceres” (vv. 19-21). La paràbola ens mostra dues classes socials clarament diferenciades: l’opulenta que gaudeix de tots els plaers de la vida i la marginada que no sap on caure morta, que té com a única companyonia “els gossos que venen a llepar les seves úlceres”.

L’home ric banquetejava esplèndidament, el pobre desitjava saciar-se amb les engrunes que queien de la taula del ric. Segons les estadístiques, a pesar de la crisis, ha augmentat el nombre de milionaris i a causa de la mateixa crisi s’ha incrementat el nombre dels qui passen fam. Per un costat s’ha incrementat el nombre del qui banquetegen esplèndidament i per l’altre els qui depenen de la caritat assistencial privada. Quan ens adonem d’aquest contrast social ens indignem de la injustícia existent. Dues classes socials que s’ignoren: l’opulenta i la miseriosa. Però la història no s’acaba aquí. Jesús continua exposant la paràbola: “I va succeir  que va morir el pobre, i va ser dut pels àngels al si d’Abraham, i també va morir el ric, i va ser sepultat. I a l’infern, enmig de turment…” (vv.22,23).

Hi ha un temps per morir, que sempre arriba. Els dos homes van deixar de respirar. Llàtzer simplement va morir i el més probable, donada la seva condició social, és que va ser llençat en una fossa comuna sense cap familiar ni amic que el plorés. El ric va ser sepultat i el fèretre seguit per un eixam de ploraneres que per diners es lamentaven de la mort d’un home tant bo. En les exèquies també ambdós personatges estan separats. Però Jesús continua explicant la paràbola que ja s’acosta al seu desenllaç. L’existència no s’acaba amb la mort física, en deixar de respirar, amb la mort de les cèl·lules cerebrals. Llàtzer i l’home ric obren els ulls en el més enllà. Llàtzer en veu transportat per àngels al si d’Abraham, expressió hebraica que significa el cel. El ric es veu embolcallat per flames ardents. Per entendre una paràbola no ens hem de quedar amb els detalls que no ens deixen veure el seu significat real. L’hem de veure en un conjunt. El que Jesús ens vol dir és que després del decés   els éssers humans es poden trobar gaudint de la glòria eterna o sofrint la condemna infernal que també és eterna. Cadascun d’ells, segons el que hagin fet aquí a la terra, és el que es trobaran en el més enllà. Els rics no fan una bona inversió quan els diners que acaparen sovint serveixen per fer desgraciats qui els fan guanyar, al destinar-los a banquetejar i no per millorar la condició miseriosa dels seus obrers que els enriqueixen amb el seu esforç. Qui sembra per satisfer la sensualitat recull segons la llavor escampada.

Octavi Pereña i Cortina

 

 

PROVERBIOS 24:12

“Porque si dices: ciertamente no lo sabíamos, ¿acaso no lo entenderá el que sospesa los corazones? El que mira por tu alma, Él lo conocerá, y dará al hombre según sus obras”

La tendencia espontánea es catalogar a las personas por su comportamiento externo. Como desconocemos las inclinaciones secretas de  sus corazones, si no es por hechos muy concretos y significativos, el juicio que hacemos de ella es: “es una bellísima persona”. El mundo está lleno de bellísimas personas y con ellas el mundo en el que vivimos se ha convertido en un espacio inhóspito.

El texto nos dice: “si dices: ciertamente no lo sabíamos”. Es la excusa del mal pagador: ver la mota en el ojo ajeno y pasar por alto la biga en el propio. Negamos la calidad de nuestro comportamiento porque así pretendemos engañar a nuestro prójimo. ¡Si no he hecho nada! Pero quien pone a nuestras obra en la balanza no somos nosotros que las justificamos. Una pregunta en la que se debe reflexionar seriamente: “¿Acaso no lo entenderá el que sospesa los corazones?” Podemos esconder nuestra corrupción poniéndola debajo de la alfombra para que no la vean ojos humanos. Es un intento inútil que incrementa la culpabilidad porque: “¿No lo entenderá el que pesa los corazones?” Dios ve el corazón, cosa que el hombre no puede.

Cuando el hombre dice: “Dios no existe”, para la tal persona sólo cuenta lo que su ojo contempla, por ello intenta esconder sus obras malas. Si estas son tan evidentes que no se pueden esconder debajo de la alfombra, con dinero se compran jueces y abogados eminentes para que se les exima de su responsabilidad. Bien. El delincuente de cuello blanco sale limpio del juicio. Puede pasearse tranquilamente por la ciudad porque el veredicto ha sido: INOCENTE. Pero el proceso no finaliza con la sentencia INOCENTE.

“El que mira por tu alma, él lo conocerá, y dará al hombre según sus obras”. Al Juez divino no se le puede sobornar. Dicta sentencia justa porque es Justo y conoce al dedillo el comportamiento humano. Llegará un día en que el delincuente de cuello blanco deberá comparecer ante el trono divino para oír de labios del Juez supremo la sentencia: CULPABLE. La sentencia es eterna e inapelable. ¿De qué ha servido esconder el pecado debajo de la alfombra si no ha impedido que el Juez supiera de ello? Mas le hubiera valido que durante el tiempo de gracia que se le ha otorgado se hubiese arrepentido de su pecado, y confesado a Cristo para que su sangre lo borrase. Al comparecer ante el Juez justo hubiera escuchado de sus labios esta sentencia: INOCENTE.

        1 REYES 18: 17,18

“Y cuando Acab vio a Elías, le dijo: ¿Eres tú el que perturbas Israel? Y él respondió: Yo no he turbado Israel, sino tú y la casa de tu padre, dejando los mandamientos del Señor y siguiendo a los baales”

A los poderes públicos y económicos no les gusta que la Palabra de Dios se difunda libremente. El profeta Elías le dice al rey Acab: “Vive el Señor Dios de Israel, en cuya presencia estoy, que no habrá lluvia ni rocío, en estos años, sino por mi palabra” (1 Reyes 17:1). La sequía que anunció Elías fue muy fuerte y de larga duración. Según 1 Reyes  18:1 duró 3 años. Tres años sin lluvia ni rocío refrescante es mucho tiempo. La gravedad de la situación lo pone de manifiesto al viuda de Serepta cuando le dice al profeta Elías: “Vive el Señor tu Dios, que no tengo pan cocido, solamente un puñado de harina en la tinaja y ahora recogía dos leños para entrar y prepararlo para mí y para mi hijo, para que lo comamos y nos dejemos morir”  (17:12). La última hornada y a esperar la muerte.

Acercándose el  fin de la sequía el Señor le manda al profeta que se presente ante el rey Acab. Y tal como acostumbra a suceder el rey no se considera culpable de la miseria que la sequía había traído sobre Israel y sus alrededores. La catadura moral del rey la describe este texto: “Y Acab hijo de Omri hizo lo malo ante los ojos del Señor, más que todos los que reinaron antes que él” (1 Reyes 16:30). Considerarse culpable de la sequía que Dios había decretado por su pecado, nada de nada. “Y cuando Acab vio a Elías, le dijo: ¿Eres tú el que perturbas Israel?” Es cierto que Elías fue el portavoz de Dios para anunciar la sequía que el Señor había decretado por haber quebrantado el rey y el pueblo el pacto que había sellado con ellos. Elías, que no puede admitir la declaración de inocencia  que hace el rey, le dice. “Yo no he turbado Israel, sino tú y la casa de tu padre, dejando los mandamientos del Señor y siguiendo a los baales”. El profeta deja bien claro que la sequía y la penuria que le acompañaba no fue una cuestión climática accidental. Las nubes no desaparecieron del cielo de Israel  por propia decisión. Desaparecieron por mandato del Señor. ¿A qué se deben las catástrofes climáticas que se producen cada vez con mayor frecuencia e intensidad? El texto que comentamos deja bien claro que el abandono del Señor y seguir a los baales, los dioses que nos hemos fabricado que sustituyen al Creador, es la causa de los desastres ecológicos. ¿Seguiremos culpando a Dios, el Padre de nuestro Señor Jesucristo de los desastres ecológicos que dañan o nos humillaremos ante Él reconociendo nuestro pecado y pidiéndole perdón?

http://octaviperenyacortina22.blogspot.com

 

GLÒRIA NACIONAL

Els jugadors de la selecció nacional de futbol van guanyar en el Mundial d’Àfrica del Sud de 2010, 600.000 euros cadascun. Si repeteixen l’èxit en el Mundial de Brasil 2014 la prima serà de 720.000 euros per barba. Aquestes primes són escandaloses per si mateixes. La immoralitat es fa més acusada si es té en compte que degut a la perllongada crisi els salaris han baixat. Degut a les retallades pressupostàries els serveis socials bàsics: sanitat, educació, prestacions socials…s’han vist afectats negativament. Són una vergonya les primes que cobren els futbolistes espanyols. El que és moralment equivocat no pot ser políticament correcte.

El prestigi d’una nació no s’aconsegueix guanyant títols esportius i més, quan l’esport d’élit el formen professionals que guanyen sumes astronòmiques, que de per si ja és una immoralitat. És evident que els esforços excessius a que sotmeten els seus cossos passa factura i que la qualitat de vida dels triomfadors no és envejable. Tampoc no posen els seus cossos en servitud per la glòria d’Espanya. Ho fan per guanyar molts diners per malgastar-los en gresques.

Tornem al tema que ens preocupa. El prestigi d’una nació no s’assoleix quan els esportistes professionals pugen al pòdium esperonats per la pastanaga de la prima. La grandesa d’una nació s’aconsegueix legislant i aplicant lleis justes i no permetent que la lletra de la llei emmordassi la llibertat dels seus ciutadans.

La grandesa d’una nació es manifesta en el civisme dels seus ciutadans que no expressen la seva alegria   en celebracions acompanyades d’excessos alcohòlics, aldarulls, ruptura de mobiliari públic i privat…perjudicant els ciutadans amb les seves escridassades que no els deixen descansar.

La grandesa d’una nació s’evidencia en la prosperitat dels seus ciutadans que tenen feina estable i que no existeixen vestigis del monstre de l’atur que arruïna les famílies afectades i que no poden trobar feina quan caduca el subsidi d’atur.

La glòria d’una nació es posa en evidència en la qualitat del sistema educatiu en tots els seus nivells. Una bona educació és un valor afegit que revalora els seus ciutadans en el camp laboral fent-los més competitius en el mercat globalitzat.

La grandesa d’una nació es fa visible en el seu sistema sanitari de qualitat a l’abast de tots els seus ciutadans. La malaltia és inevitable en un món tacat pel pecat. Els ciutadans, quan els afecta una xacra necessiten ser atesos el més aviat possible, cosa que ho impedeix les llargues llista d’espera degut a la crisi econòmica. No contribueix per a res a la glòria nacional l’actitud dels regidors de l’Ajuntament de Toledo que van abandonar el ple per no haver de sentir les queixes d’uns pares que tenen fills amb càncer. Si els polítics que tenen com a funció vetllar per la salut dels ciutadans no compleixen amb aquest deure és millor que dimiteixin. El bon nom de la Nació no es mereix que els seus servidor la degradin amb un comportament tan indigne.

En un món globalitzat en el que existeix una competència ferotge, les retallades en investigació no contribueixen a dignificar la Nació. La sentència: “Que investiguin els altres” hauria de ser rebutjada del tot. Fa pena veure com moltes joves promeses hagin de contribuir a l’enriquiment d’altres nacions quan no poden aportar al seu propi país el valor afegit que els ha donat la seva formació universitària.

La prosperitat la Nació depèn de que el Govern no es deixi lligar de peus i mans per lleis desfasades que impedeixen que el progrés social avanci   sense retrocessos. Les lleis que immobilitzen frenen caminar endavant. La qualitat moral dels governants és el secret de que les lleis siguin un destorb al progrés. La maquinària del govern sempre ha d’estar subordinada a aquells que l’administren. L’element més important és la manera com s’elegeixen les persones que controlen la maquinaria administrativa. Les llistes tancades que avui es fan servir no és la manera més idònia d’elegir les persones que han de controlar la maquinària administrativa perquè els elegits d’aquesta manera es deuen a la cúpula del partit i no als ciutadans als qui deuen servir.  Les llistes tancades segresten la llibertat de consciència i de criteri a l’hora de prendre decisions parlamentàries. La seva existència contribueix a que es segueixi mantenint el brou de cultiu de la corrupció.

Maimònides, el filòsof jueu del segle XII nascut a Sevilla ha deixat escrit quelcom d’una gran actualitat: “Si una llei és vigent des de fa molt temps, i amb el transcórrer dels anys resulta ser anacrònica, s’ha de derogar automàticament. En termes jurídics, la qüestió es resol així: Es va sancionar una llei a Israel, i va restar vigent durant molts anys, i en un cert moment va sorgir un nou tribunal i va comprovar que aquella llei no satisfeia  les exigències del moment, en aquest cas s’ha d’anul·lar, encara que el nou tribunal sigui inferior en saviesa i autoritat al tribunal original”

La grandesa de la Nació en bona part depèn de la manera com actuen els partits polítics. La transparència en el seu funcionament és bàsica. Si no existeix s’obre la porta a la corrupció difícil de detectar i de sancionar si no existeixen normes clares que evitin confusions.

La glòria de la Nació depèn en bona part en que desaparegui el privilegi de l’aforament. En una Nació pròspera tots els ciutadans són iguals davant la llei. L’aforament discrimina els ciutadans ja que els qui gaudeixen d’aquest privilegi no estan subjectes a la llei que regeix a tots els ciutadans. El fet que l’aforat només pugui ser jutjat per un tribunal superior de justícia o pel Suprem, és una  font de corrupció.

La descomposició del Govern comença a manifestar-se   tan aviat com es deixi de tenir en compte la Llei que està per sobre les lleis humanes i que serveix per detectar si les lleis legislades són conforme a justícia o no. ”Quan governen els justos el poble s’alegra, el poble gemega si mana un tirà” (Proverbis 29:2). Si les lleis humanes no les supervisa la Llei de Déu, per grans que siguin els èxit que aconsegueixi la selecció nacional de futbol, la glòria que aporta dura tan poc com la boirina matinal que el sol dilueix amb el seu escalf.

Octavi Pereña i cortina

 

EDUCACIÓ PRECOÇ

Un jove major d’edat escriu a Ramiro Calle per demanar-li consell pel seu germà més petit que té 8 anys, que l’afecta bastant. Diu: “El problema està en la immunitat que té davant els nostres pares (és el més petit dels germans). Fins i tot alguna vegada aixeca la veu sense la possibilitat que puguis defensar-te. No és un comportament propi de la seva edat, actua com si tingués 5 ó 6 anys, amb afirmacions com: Sóc el millor, sempre tinc la raó, el que és just és el que jo digui. Els nostres pares sempre li donen la raó a ell i, si cal aixecar la veu o castigar algú castiguen els altres germans, entre els quals m’hi trobo”.

Aquesta exposició que fa aquest jove adolorit pel comportament del seu germà que actua com un tirà és la conseqüència de la mala educació rebuda dels seus pares. No és expressió d’amor consentir-lo donant-li tot el que vol en perjudici dels altres germans. L’han convertit en un perdonavides, que va de pinxo per la vida, cosa que li aportarà molts problemes perquè no es pot aconseguir el que es vulgui per imposició. Picar de peus cansa i les persones tipes del seu comportament tan desagradable acabaran per deixar-lo sol.

Els pares d’aquest jove degut a un concepte equivocat que tenen del que és estimar s’han oblidat fer servir la paraula NO. Dir NO quan sigui necessari és la millor manera de posar límits en les relacions socials. Els límits són un element importantíssim que influeix en les relacions socials. Marcar els límits que no s’han de traspassar des de menut és la millor manera que tenen els pares d’expressar el seu amor al fill.

Vaig llegir que un nen va anar al circ amb el seu pare. Acabada la representació el domador lligava una de les potes de l’elefant a una petita estaca clavada a terra. El nen sorprès diu: - Papa, com pot ser que l’elefant no s’escapi? El pare li diu: - Perquè està ensinistrat. El nen que no queda satisfet amb la resposta que li dóna el seu pare, pregunta: - Si està ensinistrat per què l’encadenen? El pare no va saber que dir-li. Un padrí que havia escoltat la conversa se li dirigeix i  li dóna  la resposta que buscava:       - L’elefant no s’escapa perquè ha estat lligat a una estaca semblant des de que va néixer. Possiblement, al principi va provar d’escapolir-se estirant amb totes les seves forces. Com que era un elefant petit, l’estaca era massa resistent per a ell. I així va continuar fins que va caure esgotat i, finalment es va resignar al seu destí. Per això ara, que és un elefant poderós continua sent pres de les seves cadenes. Està convençut que no se’n pot alliberar. Aquesta historieta il·lustra el poder del condicionament en la doma d’animals.

Als infants no se’ls ha de condicionar, se’ls ha d’ensenyar i com en el cas de l’elefant la instrucció ha de començar des de que són menuts. Aquesta és l’ensenyança que imparteix la Bíblia: Instrueix el noi concernent el seu camí: i ni que sigui vell no se n’apartarà” (Proverbis 22:6). Fer ciutadans útils, que no siguin una càrrega per la societat sinó que contribueixin a la seva prosperitat, no és qualsevol cosa que es pugui marginar. Hauria de ser una prioritat  dels pares almenys intentar-ho. Moisès abans de deixar aquest món va donar unes instruccions força clares pel que fa la instrucció dels fills. Després de dir-los que han d’estimar Déu de tot cor, i amb tota l’ànima i amb totes les forces, afegeix: “I aquestes paraules que jo et mano avui, seran en el teu cor, i les ensenyaràs diligentment als teus fills, i en `parlaràs quan t’asseguis a casa teva, i quan caminis pel camí, i quan t’ajaguis, i quan et llevis. I les lligaràs com un senyal sobre la teva mà, i seran com a frontals entre els teus ulls, i les escriuràs als muntants de casa teva, i als teus portals”  (Deuteronomi 6:6-8). Moisès ens ve a dir que educar els fills perquè siguin temorosos de Déu i respectuosos amb les persones, convertint-se en bons ciutadans, no és una tasca fàcil. Requereix totes les forces dels pares que s’hi han d’implicar si és que no volen que els seus fills s’assemblin al noi malcriat que en el seu desesper el seu germà afligit busca consell que li ensenyi com ha de tractar a una persona de tan mal caràcter fruit de l’educació permissiva dels seus pares.

Octavi Pereña i Cortina

 

 

 

VERITAT I MENTIDA

“La supressió de les categories morals” va escriure Juan Manuel de Prada, “mai és innòcua, encara que la nostra època proclama ufanosa el contrari”. Més clar l’aigua. Hi ha molts conceptes morals que condemna la Llei de Déu que no es poden transgredir sense que ocasioni greus conseqüències. La Bíblia parla de l’enduriment de cor que es produeix quan l’ésser humà obstinadament es desmarca de Déu, el Pare de nostre Senyor Jesucrist, amb la conseqüència que els seus manaments donats per la felicitat  de l’ésser humà s’obliden, prenent cos la corrupció moral que de Prada denuncia en el seu escrit “Lo bueno y lo malo”.

Quan l’ésser humà abandona Déu es trasbalsen els principis morals. Per això els profetes denunciaven que els israelites al bé lio deien mal i al mal bé. L’alteració dels factors morals sempre porta a la destrucció individual i col·lectiva. El salmista veient la gravetat d’haver abandonat Déu descriu amb paraules molt dures aquest fet: “Els malvats s’esgarrien des de la matriu, s’extravien des del si matern, parlen mentida” (58:3)

El diccionari defineix així mentida: “Asserció feta amb plena coneixença contra la veritat”. Ens pot semblar exagerada aquesta definició. Però si donem com a bona l’ensenyança bíblica que l’ésser humà degut al pecat d’Adam és engendrat en pecat, no ens ha de fer estrany  que els fills d’Adam que el salmista anomena malvats, des del si matern parlin mentida. Aquesta afirmació la dono com a bona perquè ho diu la Bíblia  i l’Escriptura proclama la veritat de Déu. Desconec si hi ha alguna manera científica de verificar-la. Tant si es troba com si no dono per bo el punt de vista del salmista. El que sí s’ha comprovat és que els infants des de molt aviat volen eludir la responsabilitat dels seus actes amb la mentida. A mesura que creixen apliquen aquest comportament segons l’experiència adquirida amb el pas del temps.

Juan Manuel de Prada en l’escrit esmentat fa al·lusió a l’adulteri i com evoluciona aquesta infracció de la llei de Déu de ser reconegut com un acte moral reprovable, castigat per infringir un dany al cònjuge enganyat a deixar de ser delicte. D’això a ser socialment acceptat només ha estat qüestió de temps. Al mal se’n diu bé com feien els antics israelites que van merèixer la reprensió divina. L’ésser humà menteix per interès. Aquest comportament es pot aplicar a tota la Llei de Déu. Com per a molts Déu és mort, si més no no se’l té en compte en la vida diària, el que és dolent es diu que és bo per així justificar el mal comportament. La consciència per més endurida que estigui sempre li queda una espurna de clarividència que la neguiteja i no la deixa viure en pau. Vol amagar el cap sota l’ala fent veure que no veu res, però el càncer moral és ben actiu i s‘escampa. La infecció moral que es desenvolupa fent insuportable el viure. Aquesta situació moral ajuda a entendre la raó del consum de drogues legals i il·legals. És vol guarir una malaltia que d’ordre espiritual amb química artificial o natural. El resultat és negatiu. El càncer moral es va escampant i el dany moral es fa insostenible.

Per poder abandonar la mentida s’ha de conèixer la Veritat que no és una filosofia o doctrina, sinó una persona: Crist. Quan és coneix la Veritat la llum de Déu il·lumina l’ànima fet que permet distingir nítidament la veritat de la mentida. A més en Crist es reben les forces necessàries per acceptar la veritat i avorrir la mentida. Si no és així es fa impossible abandonar la mentida que erròniament creiem que ens fa bé. Més aviat o més tard la mentida passa factura. Llavors ja no serveixen les lamentacions. Els adúlters, a pesar de les excuses que donen per justificar la seva deslleialtat al cònjuge  no poden eludir el dolor moral i les conseqüències socials es manifesten per dir-los que no és de rebut dir que és bo el que és dolent i dolent el que és bo

Octavi Pereña i Cortina