ELS ORIGENS

Segons l’escriptora, advocada i activista social Riane Eisler: “Sabem gràcies a estudis d’ADN i evidències arqueològiques i antropològiques, que durant milers d’anys les societats no eren violentes ni jeràrquiques ni estaven dominades pels homes. S’adorava la deessa i la humanitat vivia en pau i harmonia sense dominació patriarcal. Per mantenir les tradicions de dominació i de control, ja sigui home sobre home, home sobre dona, raça sobre raça, s’ha inventat la idea que la dominació forma part de la naturalesa humana, i no és veritat…Aquesta és una teoria. La que estudien molts arqueòlegs  és que grups aïllats perifèrics vinguts de les estepes del nord i els deserts del sud entre 4.300 a. C i el 2.800 a. C. van començar a introduir la dominació i les armes en les societats agrícoles i pacífiques i igualitàries…Ens demostra que la dominació masculina, la violència i l’autoritarisme no són consubstancials a l’àmbit humà  ni són eternes. Un món més pacífic i igualitari no és una cosa utòpica, així hem estat la major part de la nostra història i és una possibilitat real per al nostre futur”.

En l’entrevista que Ima Sanchís li fa a Riane Eisler, la entrevistada no ho diu explícitament. Implícitament deixa entreveure el concepte evolucionista de l’aparició de l’home en diversos llocs, independentment els uns dels altres i que alguns grups aïllats, perifèrics van contaminar les societats pacífiques i igualitàries. És una hipòtesi. L’activista social afirma que el que esmenta remunta a 4.300 anys a. C. La Bíblia retrocedeix el fet de la creació entre 8.000 i 7.000 anys a. C. El que esmenta la Bíblia no encaixa amb els estudis antropològics. L’apòstol Pau trobant-se a Atenes va ser portat a l‘Areòpag. Entre altres coses va dir als savis que volien saber més coses de la doctrina que ensenyava. Referint-se a la creació de l’home, referint-se al relat de Gènesi, els va dir: Déu “que va fer d’una única sang tot el llinatge dels homes perquè habitessin sobre tota la faç de la terra, i va fixar els temps predeterminats i els límits on han d’habitar” (Fets 17: 26).

Els evolucionistes es tornen bojos intentant descobrir l’origen de l’home. Els evolucionistes no creuen en la creació. És per això que els és un enigma la presència de l’home sobre la terra. Cada cop que troben unes troballes cranianes esbomben a so de bombo i platerets la troballa d’un avantpassat nostre. Una nova troballa: “El crani, un dels fòssils humans més ben conservats del món que acaba de ser estudiat, és de l’espècie Homo longui o home drac, un nou llinatge humà que, segons els científics xinesos que l’han documentat, pot ser el nostre parent més proper. Un altre pas endavant en la complexa evolució humana”. Xi jun Ni, professor de primatologia i paleoantropologia de l’Acadèmia Xinesa de Ciències, exclama entusiasmat. “Hem trobat el nostre llinatge, germà perdut fa temps!” Que li duri el goig. Els científics caminen esmaperduts buscant l’anella perduda entre els primats i l’homo sapiens sapiens, quan Gènesi ens diu que l’home és una creació directa de Déu sense cap consanguinitat amb els animals.

Segons Riane Eisler: “grups aïllats perifèrics… van començar a introduir la dominació en les societats agrícoles i pacífiques i igualitàries. La Bíblia ensenya que procedim d’Adam i aquest no té res en comú amb els animals: “No tota carn és la mateixa carn: sinó que una és la carn dels homes, una altra la de les bèsties, una altra la dels peixos, i una altra la de les aus” (1 Corintis 15: 39). La carn de l’home no té res que veure amb la dels primats.

Segons Riane Eisler: “Grups aïllats perifèrics…van començar a introduir  la dominació i les armes en les societats agrícoles i pacífiques i igualitàries”. Es dir, que la violència que caracteritza l’homo sapiens sapiens és a causa d’un virus importat. Si fos així s’haurien de trobar en les profunditats de la selva amazoniana  alguna tribu verge no contaminada. Però no és així. Per amagada que s’hagi trobat alguna tribu, desvinculada de qualsevol nexe extern, la violència s’hi troba. El motiu és que són descendència d’Adam. En el mateix instant en que es va cometre la transgressió, Adam es va convertir en transmissor de la violència. El primer assassinat que registra la història el va cometre el primogènit del pare de la humanitat. (Gènesi 4: 8).

Les pintures que l’home prehistòric ha deixat gravades en les pedres de les coves que li proporcionaven aixopluc son testimoni del canvi que es va produir en l’home a causa del pecat: “Afirmant ser savis, es van tornar necis. I van canviar la gloria del Déu incorruptible per una imatge semblant a l’home corruptible, a ocells, a quadrúpedes i a rèptils” (Romans 1: 22,23). La conversió del Déu invisible en una imatge va ser la causa que la dolenteria es convertís en metàstasi mortal. (Romans 1: 18-32).

La recent trobada de restes fòssils  a Israel, alguns diuen que canvien la història de l’evolució humana ja que afirmen il·luminen el misteri de l’origen de l’home. De fet, enfosqueixen encara més l’enigma. Es va de troballa a troballa sense trobar la llum que aclareixi el misteri. Per què no es troba la llum que aclareixi el nostre origen? La causa és ben senzilla. En abandonar Déu i menysprear la Bíblia, la paraula de Déu deixa de “ser llàntia per als meus peus, i la llum per al meu camí” (Salm 119: 105). L’home resta en la més espessa foscor espiritual.

Octavi Pereña i Cortina

 

 

ASSETJAMENT

El cos de l’Alan, l’adolescent transsexual de 17 anys que es va suïcidar el 24 de desembre de 2015 posa un altre cop davant l’opinió pública el tema de l’assetjament. Les proclames polítiques i socials es fan sentir. “Posarem tots els recursos perquè això no torni a passar” (Anna Maria Martínez, alcaldessa de Rubí). “Alan es mereixia aquest homenatge després del menyspreu per part de la societat”,  va afirmar Natàlia Aventin, presidenta de Crysalis, associació que agrupa famílies de menors transsexuals.

Per poder combatre l’assetjament  sigui el tipus que sigui, primer s’ha de saber què és, doncs, si es desconeix la malura, com podrà receptar el medicament adequat? “Es considera com a tal” , l’assetjament) tota informació que es difongui mitjançant                e-mails, SMS, whatsaaps, xarxes socials, com Facebook, Twitter o qualsevol altra, així com a través de webs o comentaris que es facin en elles amb el propòsit de difamar, vexar, assetjar o constrènyer la persona que sigui amb atacs personals o difonent continguts íntims no autoritzats, en gran part visuals. Només el fet de seguir enviant      e-mails a algú que ha dit que no vol seguir rebent d’algú en concret ja es pot considerar assetjament en línia” (Esther López, psicòloga). L’assetjament, socialment conegut com bullying es pot resumir en una breu frase: “Manca d’amor”, no d’un amor genèric del que se’n parla amb inconsciència , sinó de l’amor que ensenya a buscar el bé del proïsme i no el mal. Els psicòlegs que són els especialistes en el comportament humà diuen que els matons que treuen pit davant els seus companys i que assetgen els qui no els cauen bé es formen en les llars en les que hi ha models inconsistents de paternitat o en les que hi ha models de comportament violents. El que es respira en la llar es reprodueix al carrer. L’ambient que es respira en la llar hi fa molt perquè els fills practiquin o no l’assetjament. En definitiva, els fills reprodueixen a l’escola i entre els seus companys el model de comportament que respiren a casa i com el respiren des del seu naixement el consideren que és el correcte. No ens ha de fer estrany que siguin assetjadors.

Sent la cosa així, és imprescindible que canviï el model patern, d’un que fomenta l’assetjament per un altre que respecti el proïsme en tota la seva diversitat. Respectar el que és diferent no vol dir que es comparteixi. El respecte no significa renunciar a les pròpies conviccions, sinó que mantenint-se inamovible en elles, no actua contra les peculiaritats de l’altre, sinó que les ha de tenir en compte sense impedir la seva manifestació. El respecte que jo vull per a mi l’he de tenir vers els altres. L’assetjament és un atemptat contra la integritat de les persones que ha de ser penalitzat. Desconec si està tipificat com a delicte en el codi penal, si no és , se l’hauria d’incloure. Però la lluita contra l’assetjament no solament ha de ser de tipus judicial i punitiu, també ha de ser educativa. La psicòloga lleidatana Rosa Jové diu que cal assegurar-se que lles  campanyes de tolerància quallin entre els nens i “fer-les per obligació”.

David i Blau, dos adolescents que han patit assetjament per la seva orientació sexual i que han explicat en el seu entorn com són i quines són les seves preferències sexuals, afegeixen: “A l’escola ens haurien de donar més suport”.

No estic en contra de l’educació, però l’educació que es limita a dir que l’homosexualitat i la transsexualitat hi són presents en la societat i que cal respectar les persones que trien aquestes opcions sexuals sense canviar els sentiments que bullen en la profunditat de l’ànima, no es resol el problema. A pesar de les campanyes per fomentar la tolerància l’Observatori contra l’Homofòbia ha detectat que els casos d’homofòbia a Catalunya durant el 2014 va ser d’un 5% i a Lleida la incidència va ser del 30%.

Abans hem dit que el que es respira en la llar es reprodueix al carrer. Encara que insuficient, l’escola ha de continuar ensenyant que la tolerància amb qui és diferent ha de ser una prioritat. Ha de ser l’Església en la seva diversitat denominacional que ha d’anar més enllà de l’escola i anunciar el missatge alliberador de Crist sense quedar-se en la banalitat de que el missatge cristià és present en les tradicions populars. El missatge de la Tradició deixa els homes en els seus delictes i pecats. No desperta les consciències. Les activitats tradicionals com les nadalenques, de Setmana Santa, els aplecs amb rerefons religiós distreuen i desperten sentiments, però no porten  les persones a un veritable penediment que és la base d’un canvi  d’actitud vers el fet diferencial.

L’Església en la seva diversitat denominacional s’ha de fer seva l’ordre que Jesús va donar a l’església naixent abans d’ascendir als cels: “Aneu, doncs, i instruïu tots els pobles, batejant-los en el Nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant, ensenyant-los a guardar totes les coses que us he manat” (Mateu 28:19,20). Però si els qui es diuen cristians no creuen en el Senyor de l’Església, com compliran l’encàrrec d’ensenyar la Veritat alliberadora de l’esclavitud del pecat? Si ens considerem cristians hem de desterrar els prejudicis i les actituds incorrectes que s’amaguen en les profunditats dels nostres cors.

Octavi Pereña i Cortina

 

ODI QUE MATA

El rei Assuer va “enaltir Aman…i va posar el seu setial per damunt de tots els caps que eren amb ell”  (Ester 3: 1). Aquest enaltiment implicava “que tots els servents del rei s’agenollessin i es prostressin davant d’ell” (v.2). Però hi havia el jueu Mardoqueu que no feia cas al que el rei havia ordenat i no retia homenatge al recentment nomenat, diguem-li primer ministre. Assabentat l’acabat de rebre els poders reials que el desobedient Mardoqueu era jueu i no satisfet amb penjar-lo a la forca, va pensar amb matar tots els jueus del regne. Malgrat que Aman havia estat enaltit per damunt de tots els sàtrapes, no tenia plens poders. Per damunt d’ell s’hi trobava el rei i no podia fer res que l’enutgés. Ja se sap com les gasten els dèspotes! L’odi fa molt perspicaç a qui el té. Amb molta manyagueria Aman li diu al monarca: “Hi ha un poble escampat i separat entre els pobles, en totes les províncies del teu regne, que té unes lleis diferents de tots els altres pobles, i no compleixen les lleis del rei, i no es profitós per al rei deixar-los tranquils. Si li sembla bé al rei que s’escrigui l’ordre d’exterminar-los…Llavors el rei es va treure l’anell de la mà i el va donar a Aman” (3: 8-10). Amb l’anell del rei en la seva mà significava que podia firmar el decret que autoritzava la mort i l’espoli dels jueus del regne. La cosa no li va sortir bé a Aman. El llibre d’Ester dóna per a molt. Ens limitarem a tractar el tema de l’odi en els qui retenen el poder.

En les paraules que Aman li diu al rei per convèncer-lo de la conveniència de destruir els jueus del regne destaca la característica que els jueus “són un poble diferent, que té unes lleis diferents de tots els altres pobles, i no compleixen les lleis del rei”. Les paraules d’Aman són dards enverinats. Destaca les característiques culturals i religioses com si aquesta singularitat hagués de produir inestabilitat política en el regne. L’odi fa veure gegants allí on només hi ha molins de vent.

El rei Acab després de fer assassinar Nabot en un judici fraudulent per apoderar-se de la seva vinya, el monarca rep la visita del profeta Elies per trametre-li l’encàrrec de Déu d’acusar-lo pel mal que havia comés. En el moment de la trobada Acab li diu a Elies: “¿Has trobat enemic meu?” El profeta li contesta: “T’he vingut a trobar perquè t’has venut a fer el que és dolent als ulls del Senyor. Heus aquí jo portaré el mal vers tu” (1 Reis 21: 20,21). Els vers creients no són un perill per les nacions en les que conviuen. Es prenen molt seriosament el respecte que han de tenir per les autoritats mentre no es posin amb la seva fe. En tot cas,  molesten, perquè denuncien el mal comportament dels polítics que amb les seves corrupcions es converteixen en els vertaders enemics de les nacions a les que diuen servir.

Assuer, sense comprovar si la denuncia d’Aman era certa  o no li lliura a Aman l’anell que li permet fer el que vulgui. Quantes sentències injustes no es dicten perquè els jutges no es dignen  verificar si les denuncies que presenten els fiscals s’ajusten a dret o no! Quantes sentencies injustes no es dicten pels prejudicis que els jutges tenen vers els acusats! Com en el  cas de Nabot Déu veu la injustícia que Acab va cometre amb la col·laboració dels jutges contra el seu súbdit.

El periodista Eusebio Val li pregunta a la filòsofa Carlota Casiraghi: “Quina passió negativa l’inquieta més? La resposta que rep: “L’odi. El discurs de l’odi s’infiltra per tot arreu. Comença per petites frases, burles, estigmatitzacions. És el que m’inquieta més, excloure de la humanitat una part de les persones. Perquè s’arriba a pensar que a ells no els han d’aplicar els drets humans. A mi això m’és insuportable. Hem viscut fets molt catastròfics de genocidis. I encara hi ha molts llocs d’extrema fragilitat on es pot desencadenar. Penso que no en som prou conscients”

Un bon sector de la classe política es caracteritza per l’odi. Els seus ulls surten d’òrbita quan ataquen els seus opositors. Pretenen excloure’ls de  la palestra pública. Ignoren el proverbis que diu: “N’hi  ha que parlant  sense engaltar, fereixen com l’espasa”, aquesta és la primera part, la segona diu: “la llengua dels savis, en canvi, guareix” (Proverbis 12: 18).

L’odi, sentiment profund de malvolença contra algú i el prejudici, opinió preconcebuda, van de la mà a l’hora de resoldre els problemes públics. El resultat és que els problemes no es resolen. Es fan més gruixuts. Ambdós sentiments s’han de desterrar de l’interior de l’ànima. L’única manera d’aconseguir-ho és la fe en Jesús, la sang del qual vessada en la creu del Gòlgota té el poder de netejar tots els pecats. Esborra del cor l’odi i el prejudici, també   en la classe política que, de no ser així està incapacitada de llençar-los al contenidor de la brossa.

L’espectacle que donen els polítics amb les seves paraules malsonants que no són pròpies de persones educades i les actituds que mostren els sentiments que s’amaguen en la profunditat de les seves ànimes no s’esborraran de l’escenari polític si hi manca la en Jesús. Mentre gaudeixin del llenguatge que s’assembla a espases esmolades que es claven en l’oponent, els problemes que afecten la societat s’escamparan com la metàstasi que contamina el cos fins la mort.

He començat aquest escrit esmentant l’odi que Aman sentia vers Mardoqueu i els jueus. Poc abans de posar en marxa el genocidi del jueus Aman havia preparat una forca per penjar Mardoqueu. El mateix Assuer que havia donat l’anell que l’autoritzava a cometre el genocidi va ser qui va ordenar que Aman fos penjat en la forca que havia preparat per Mardoqueu. L’odi i el prejudici es comporten com bumerangs  que es regiren contra els qui permeten que s’apoderin de les seves ànimes. Més aviat o més tard pateixen per això. Qui a espasa mata a espasa mor.

Octavi Pereña i Cortina

PLAGA DE RATOLINS

“A Austràlia, en les zones rurals de Nova Gal·les del Sud i Queensland viuen una pel·lícula de terror diària no apta per a persones aprensives. Des de fa mesos aquests territoris pateixen el flagell d’una plaga de ratolins “sense precedents” en paraules de les seves autoritats”, escriu Ismael Arana, encapçalant el seu escrit “Una plaga de malson”. La descripció que el periodista fa de la plaga és aterridora: “Durant el dia la crisi passa més desapercebuda…Però com en el cine, lo pitjor arriba a la nit, quan milions de rosegadors que han estat amagats s’activen i abandonen els seus caus. Corren sobre els nens a la nit. Es posen en les sabates, en els bancs, arreu. Vam haver de posar el menjar dins d’una capsa de ferramentes. Et mosseguen l’esquena. Són un malson”, va explicar Rebekah Ward al canal 9News, després de perdre casa seva gràcies al foc  que van provocar els ratolins rosegant el cablejat elèctric”. A més de les destrosses en els sembrats i en les reserves de queviures contaminen el territori amb les seves defecacions i orins, fent irrespirable l’aire amb la fetor que desprenen. Escoltant la ràdio el comentarista es va referir a aquesta plaga únicament com a noticia sense entrar en la causa que la provoca.

En resposta a la pregunta  quan serà la fi del temps?, que els deixebles li fan a Jesús, n’esmenta vàries senyals que l’anuncien. En ressalto dues perquè s’escauen al tema d’aquest escrit, la plaga de ratolins que derrueix zones rurals d’Austràlia: “Fams i pestilències …en diversos llocs. Però totes aquestes coses son el començaments dels dolors” (Mateu 24: 7,8). Sempre n’hi ha hagut fams i pestilències que “són el començament dels dolors”, però Jesús ho posa en el context de que com més ens anirem apropant al dia final  augmentaran en intensitat i gravetat.

Ismael Arana i el comentarista radiofònic esmenten la plaga com sent provocada per una causa natural que es pot combatre amb bromadiolona, un verí prohibit a Austràlia. Adam Marshall, ministre regional d’Agricultura  diu: “Hem seguit aquest camí perquè necessitem quelcom que sigui superfort, l’equivalen al napalm per destruir aquests ratolins”. La bromadiolona, com tots els insecticides superforts tenen efectes secundaris que posen en perill la flora i la fauna de les zones on s’apliquen. El vice-primer ministre Michael McCormirk resumeix el sentir de molts quan va dir: “L’únic ratolí bo és el que és mort”. “Qualsevol mitjà per frenar la plaga malgrat tingui gravíssims efectes secundaris mereixen la nostra aprovació”.

Si anem al relat de  les deu  plagues que van destrossar Egipte i les analitzem sense prejudicis obtindrem llum per poder entendre la causa que provoca les pandèmies, sigui el Civid-19 , els ratolins d’Austràlia o qualsevol altra que es pugui presentar.

Déu li va dir a Abraham: “Has de saber que certament la teva llavor serà estrangera en una terra que no serà la seva: i seran esclaus d’ells, i els afligiran durant quatre-cents anys. Però jo també jutjaré la nació que hauran servit, i després d’això en sortiran amb molts béns” (Gènesi 15: 13,14). Déu li fa una promesa a Abraham sense entrar en detalls. El procés s’anirà desvelant  poc a poc. Josep, besnét d’Abraham és venut com esclau pels seus germans a uns mercaders madianites que se’l revenen a Egipte. Després de quinze anys de penúries interpreta el somni del faraó, dient-li que vindrien set anys d’una gran abundor seguits d’uns altres set d’una sequera extrema. Això fa que el pare de Josep i la seva família baixin a Egipte i s’hi estableixin. Una nova dinastia governa Egipte que oprimeix els israelites. En tot això neix Moisès que és l’escollit de Déu per treure Israel de l’esclavitud junt amb el seu germà Aaron. Els dos germans es presenten davant el faraó i li diuen; “Així ha parlat el Senyor, el Déu  d’Israel: deixa marxar el meu poble, perquè em celebri una festa al desert. I el faraó va dir: Qui és el Senyor, perquè obeeixi la seva veu per deixar marxar Israel? No conec el Senyor, i tampoc no deixaré marxar Israel” (Èxode 5: 1,2). A partir d’aquesta reunió amb el faraó la situació dels israelites empitjora. El Senyor no és sord als gemecs del seu poble.

Les plagues posen de manifest l’enfrontament de dues voluntats. La de Déu i la del faraó. Aquest es resisteix una i altra vegada a la voluntat de Déu. La conseqüència és una plaga rere l’altra. Cada cop més dures. La fi del combat arriba amb l’aniquilació de l’exèrcit egipci sepultat sota les aigües del Mar Roig quan perseguia els israelites.

“Qui és el Senyor, perquè obeeixi la seva veu per deixar marxar Israel?” els va dir amb altivesa el faraó als dos enviats de Déu. En l’enfrontament de dues voluntats la més feble és la que sempre s’enduu les de perdre. L’obstinació del faraó va portar la ruïna d’Egipte. Entre  bastidors Déu governa. La creació proclama la seva existència i la seva paraula revelada preservada al llarg dels segles en la Bíblia, exposa la seva voluntat perquè sigui creguda i obeïda i les conseqüències de no fer-ho: “I si no m’escolteu, i no compliu tots aquests manaments…posaré la meva faç contra vosaltres…I si malgrat aquestes coses no m’escolteu, llavors jo us castigaré set vegades més pels vostres pecats…I la vostra terra es consumirà en va, i la vostra terra no donarà el seu producte, i l’arbre de la terra no donarà el seu fruit…2 (Levític 26: 14,17,18,20).

La Bíblia és un llibre que malgrat porta mil·lennis escrit no ha perdut vigència. Segueix il·luminant els senders dels homes al llarg de les generacions perquè no ensopeguin amb els obstacles que es troben en el camí. El trist del  cas és que els homes imitant el faraó diuen: Qui és el Senyor, perquè obeeixi la seva veu?” Troben la mort en la cruïlla del camí en equivocar-se en fer l’elecció. Encara s’és a temps de rectificar i trobar el camí de la vida.

Octavi Pereña i Cortina