ESTRÈS LABORAL

Josep Boix, empleat de banca reconeix: ”Em passo la vida pencant i no desconnecto” . Es refereix que a més de les hores presencials en l’oficina des de casa segueix treballant en detriment de la família i l’entorn social. Boix afirma: “Sé que no cal tant, però estem tots igual, primer fas per por de perdre la feina amb aquesta crisi, però al final t’hi enganxes”. La por a perdre la feina pot portar a fer-se un addicte al treball, a dedicar una quantitat de temps i d’energia excessiva a la feina i a fer-ho de manera compulsiva.

L’addicció a la feina pot anar associada a diversos factors: dels que tenen por a perdre la feina com Josep Boix, escapolir-se dels problemes domèstics, dels  que s’ho passen bé treballant perquè és la seva distracció. L’excés de treball, però, no està exempt de patologies que poden provocar desajustos i desequilibris personals i familiars.

El sistema capitalista de les grans empreses es converteix en una variant de secta perillosa que explota els seus treballadors fins a morir. El jove alemany  de 21 anys, Moritz Erhardt va morir d’un atac epilèptic desprès de treballar sense descans durant 72 hores. Ni Marta, ni Carlos, ni Cristobal  no van treballar mai 72 hores “però sí que vam passar 32 hores sense aixecar-nos de les nostres cadires una pila de cops”. Carles assegura: “Vaig veure com un economista es suïcidava llençant-se des d’un quart pis pel pati interior els meu banc”.

Els centres financers de la City de Londres tenen els seus taurons que es mouen arreu per reclutar talents acabats de llicenciar.   La selecció segons explica la Marta “es concentra, a més de la recollida de currículums exquisits procedents de la Politècnica i/o facultats d’Enginyers Industrials o Camins, en la visita en tres centres d’ensenyança: ICADE de Madrid, ESADE de Barcelona i Deusto de Bilbao” El procés de selecció s’inicia el setembre de l’últim curs de carrera.

Cristobal assegura que un cop acceptada l’oferta entres en un món que “per més que t’ho hagin explicat està a anys lluny del que t’imaginaves” . Els tres confirmen que “es guanyen molts diners, però vius sense rellotge, perquè treballes moltíssim, però sense sentiments, no pots tenir un no al teu cap i oblida’t de les festes. O et baralles perquè et promocionin o vas directament al carrer”.  Carlos diu que després d’un èxit es mereix unes vacances a les Seychelles: “Juro que me les vaig preparar. I juro que, dos dies abans d’agafar l’avió, es va presentar el meu cap, va deixar un sobre a la meva taula, i mentre s’allunyava , li vaig sentir dir: “Faràs les vacances un altre dia, tens treball pel dilluns, aquí et deixo els diners que t’has gastat en el bitllet i en el teu hotel paradisíac. Ens veurem demà a les nou”.

El testimoniatge d’aquests tres joves economistes no és gens afalagador. En certs indrets es poden guanyar molts diners a costa de perdre la vida com li va passar  a l’alemany Moritz Erhardt o suïcidant-se com ho va fer la jove economista  que es va llençar per la finestra. ¿És vida aquesta manera de viure sempre amb un pam de llengua fora?

Antonio Vindel, president de la Societat Espanyola pels Estudis de l’Ansietat i l’Estrès, ens fa aquesta reflexió: “I quan aquestes demandes (laborals i socials) resulten excessives davant els recursos d’una persona, el cos desenvolupa una sèrie de reaccions emocionals negatives (ansietat, ira, depressió) que constitueixen l’estrès. S’origina perquè tenim por de no estar a l’alçada, a no saber solucionar els problemes, a no arribar”. Encara que costa posar nom al que li passa a algú quan comença una depressió, “la majoria dels pacients”, afirma el Dr. Carles Lupresti, cap de psiquiatria de l’hospital Quiron de Barcelona, “ es mediquen d’alguna manera, en un nombre important dels casos amb alcohol, l’antidepressiu més antic, però que agreuja el seu estat incrementant les idees suïcides”.

Algú ha dit: “La pregària és el lloc on les càrregues canvien d’espatlla”. Per pregar, prèviament cal tenir fe. Sense fe en el Pare de nostre Senyor Jesucrist, les pregàries s’envien al buit on no hi ha ningú que les escolti. Quan es prega a Jesús que és el camí que porta al Pare, la càrrega feixuga que és l’ansietat, la frustració, el desencís, l’estrès, es traspassa a unes altres espatlles que alleugereixen la feixugor. El resultat de traspassar tot allò carregós a unes espatlles més fortes que les pròpies és que l’ànima tribulada per la sobrecàrrega   hi troba l’autèntic descans que no troba en l’alcohol i les drogues ni en els viatges a terres exòtiques per relaxar-se.

Octavi Pereña i Cortina

 

EL DÉU DEL NADAL

Lluís Benaventy en el seu escrit: Llums d’esperança de fa dos o tres anys es refereix a l’impuls econòmic que l’Ajuntament de Barcelona li vol donar a les festes nadalenques. El periodista escriu: “L’ajuntament mira de reforçar la nova imatge nadalenca de Barcelona en aquesta campanya que té cert caràcter experimental. La voluntat municipal és que en aquetes festes la neteja de l’urbs es reforci més que mai. Ahir a la nit les botigues del passeig de Gràcia van tornar a obrir fins la matinada. A més, quests dies Turisme de Barcelona posa en marxa – a Suïssa, Holanda, Bèlgica, Noruega, Dinamarca i Suècia – la campanya Christmas Shopping, a fi que els ciutadans d’aquests països s’animin a visitar Barcelona per comprar els regals de Nadal. D’aquesta manera el Consistori espera animar l’economia local i, especialment el sector turístic, el que ha aguantat més bé aquests anys de crisi, i el comercial”.

Per què Barcelona i tots els pobles i ciutats d’arreu han convertit una efemèride estrictament religiosa com ho hauria de ser el recordatori del natalici de Jesús  en una activitat comercial de tanta envergadura que s’ha oblidat de recordar-se del naixement del Fill de Déu, sol de justícia l’anomena la Bíblia? Quina és la causa que una festivitat inicialment religiosa s’hagi convertit en una activitat econòmica que genera mils de milions d’euros? La causa inicial és que es celebra un recordatori no autoritzat. La Bíblia ensenya a recordar la mort de Jesús crucificat durant la celebració d’una Pasqua que s’escau el 10 de Nissan, segons el calendari hebreu, que correspon al nostre abril. La Pasqua cristiana s’hauria de celebrar el mateix dia del mateix mes cada anys. Però la celebració de la mort de Jesús no ha de seguir el model hebreu. El recordatori de la mort de Jesús segons instruccions donades per ell mateix s’ha de fer d’una manera diferent. El decés de  Jesús s’ha de recordar amb la sobrietat d’un bocí de pa i un tastet de vi amb la senzillesa d’una assemblea de fidels reunits per fer-ho. És així com la Bíblia ensenya com s’ha de recordar la mort de Jesús en la creu. Aquesta celebració senzilla i devota en judaïtzar la pasqua cristiana s’ha convertit en un Divendres Sant fastuós que oscil·la segons caigui la primera lluna plena de primavera.

Pel que fa el naixement de Jesús la Bíblia no li posa data. Pels indicis que dóna el text el naixement s’hauria d’haver produït en primavera o la tardor, però no a l’hivern. El buit que deixa el relat sagrat s’ha intentat omplir-lo amb diverses dates fins adoptar el 25 de desembre que coincideix amb el solstici d’hivern que era una festa pagana dedicada a l’adoració del sol. De l’adoració al Déu encarnat, el Sol de justícia com l’anomena la Bíblia, s’ha passat a la veneració d’un astre convertit en ídol. El canvi ha consistit en cristianitzar una festa pagana. De la petita relliscada de celebrar un natalici no autoritzat s’ha arribat a la seva completa paganització. Els romans adoraven el sol i la petita bola de neu de l’inici de la transgressió s’ha convertit en l’escandalosa adoració del déu mammó, diner. D’una commemoració no autoritzada per Déu s’ha arribat al fabulós negoci vinculat amb el natalici de Jesús que va nàixer en un senzill pessebre.

La prostitució que s’ha fet de la suposada data del naixement de Jesús té un preu. Jesús és ben clar: “Cap servent no pot servir dos senyors: perquè o avorrirà a l’un i estimarà l’altre, o es dedicarà a l’un i menysprearà l’altre. No podeu servir Déu i la riquesa” (mammó) (Lluc  16:3). L’estimaràs déu sobre totes les coses és taxatiu. Déu no comparteix la seva glòria amb cap déu. Qualsevol concessió que debiliti el fervor que s’ha de sentir per Déu que és  l’Espòs pel seu poble, el mateix Déu ho considera un adulteri quan el poble adora altres déus. El poble d’Israel va cometre adulteri quan va abandonar Déu que els va alliberar de l’esclavatge egipci i  guiat durant quaranta anys pel desert fins entrar en la Terra Promesa i protegir-lo un cop s’hi van instal·lar i van adorar els déus del pobles que convivien amb ells .

Donada la degradació que presenta la cristiandat actual que ha abandonat el seu Salvador encara  que de llavi pronuncií el seu Nom, de fet, el té molt lluny del seu cor. Molts déus han substituït el Redemptor. Limitant-nos al Nadal i el caire que ha pres és evident que el déu diner és el sobirà de la diada. Encara que de llavis siguem dient que Jesús és el Senyor, Ell ens diu que si estimem el déu diner el menyspreem a Ell.

Octavi Pereña i Cortina

 

 

JUBILEU!

Els fariseus no anaven equivocats quan considerant que Jesús només era un home com els altres, era un blasfem quan  pretenia tenir potestat de perdonar pecats ja que és un atribut que pertany exclusivament a Déu.  Per tal de demostrar que Ell pot perdonar pecats perquè és Déu, diu als seus oponents: “Què és més fàcil? Dir: et són perdonats els pecats o dir: Alça’t i camina.  Doncs, a fi que sapigueu que el Fill de L’Home té potestat sobre la terra per perdonar pecats, llavors diu al paralític: Alça’t, pren la teva llitera, i vés-te’n a casa teva” (Mateu 9:5,6).

 El tema del perdó dels pecats ve a tomb arran de la celebració de l’any sant extraordinari de la Misericòrdia convocat pel papa Francesc amb una butlla que comença amb les paraules: “Jesús és el rostre de la misericòrdia de Déu Pare”.

Els anys sants o jubileus es “caracteritzen per uns dons espirituals especials, sobre tot la indulgència  o remissió de la culpa dels pecats, que també és aplicable als fidels difunts” (Lluís Martínez Sistach, arquebisbe de Barcelona). El jubileu catòlic que s’inspira   en el que celebraven els antics israelites, s’inicia amb l’obertura de la Porta Santa  de la basílica de Sant Pere. En el jubileu extraordinari convocat pel papa Francesc ha establert “portes santes de la misericòrdia” en totes les catedrals del món perquè els fidel catòlics puguin guanyar la “indulgència” fent el que el papa diu, amb la qual cosa els fidel catòlics es deslliuren de les penes temporals del Purgatori pels pecats no perdonats. Durant l’any sant extraordinari de la Misericòrdia el  papa ha concedit que “tots els sacerdots puguin absoldre en confessió el pecat de l’avortament” (Luís Martínez Sistach).

En la versió que Marc va de la guarició del paralític que demostrava que Jesús és Déu i per tant tenia poder de perdonar pecats, aclareix una qüestió que és molt important esbrinar. Els fariseus afirmaven: “Com és que aquest blasfema? Qui pot perdonar pecats sinó Déu únicament?” (Marc 2:7).

L’Església catòlica interpreta Mateu 16: 18,19) fora del seu context immediat i general de la Bíblia. Segons la seva interpretació  Jesús li va donar a Pere l’autoritat de perdonar pecats  i com se’l considera el primer papa també el poder dispensar l’autoritat de fer-ho als seus subordinats. Així s’ha arribat a l’absurd que els capellans puguin absoldre en confessió el pecat d’avortament, pecat que si no es considera imperdonable gairebé ho és. No és que estigui en contra de que qui hagi avortat no pugui rebre el perdó de Déu que per la sang de Jesús neteja tots els pecats a qui els confessa a Jesús amb autèntic penediment, denuncio la usurpació que el papa ha fet del poder de Jesús de perdonar pecats muntant l’espectacle de pretendre perdonar-los en sèrie.

Si Jesús pel fet de ser Déu té poder de perdonar pecats, la responsabilitat de l’església és portar els pecadors als peus de Jesús perquè d’Ell  rebin el perdó real de les seves transgressions ja que la sang que Jesús va vessar en la creu “neteja de tots els pecats…Si confessem els nostres pecats, Ell és fidel i just per perdonar-nos els pecats, i netejar-nos de tota injustícia” (1 Joan 1.7,9). A causa que el Senyor no ha traspassat a l’home el poder de perdonar pecats mitjançant la confessió auricular a un capellà, no s’ha de perdre de vista allò que Jesús va dir als seus deixebles poc abans de la seva ascensió als cels: “M’ha estat donada tota la potestat en el cel i sobre la terra: aneu, doncs, i instruïu tots els pobles, batejant-los en el Nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant, ensenyant-los a guardar totes les coses que us he manat. I heus aquí jo sóc amb vosaltres tots els dies fins a la fi del temps. Amén”  (Mateu 28:18-20).

La funció dels cristians no és absoldre els pecadors dels seus pecats, sinó instruir-los en les ensenyances apostòliques inspirades per l’Esperit Sant que han quedat registrades en les pàgines d’un llibre que anomenem Bíblia o Sagrades Escriptures. L’acció d’instruir es coneix com evangelitzar, es dir, transmetre les bones notícies de que per la fe en Jesús mort i ressuscitat el pecador rep el perdó dels seus pecats. No és fins el segle III que es va començar a parlar de la confessió a un home. L’evolució s’acabaria transformant-se en un sagrament.

De molts és conegut que Saule de Tars va ser un ferotge perseguidor dels cristians. Trobant-se en aquesta feina tan rebutjable, apropant-se a Damasc el va envoltar una llum el cel molt brillant que el va fer caure del cavall, alhora sentia una veu que li deia: “Saule,Saule  per què em persegueixes?”… “Qui ets”, li pregunta Saule. “Jo sóc Jesús el qui persegueixes”. Saule tremolant i astorat va preguntar: “ Senyor, què vols que faci? El Senyor li va dir: “Alça’t, entra en la ciutat i se’t dirà el que has de fer”. El Senyor crida Ananies, un jueu fidel, a que vagi a trobar Saule perquè li comuniqui el missatge que li vol transmetre. (Fets9:1-19).  Més tard, ja conegut com a Pau, detingut a Jerusalem i a punt de ser introduït a la fortalesa, havent demanat permís al tribú, es dirigeix a la multitud. Quan fa esment del que li va passar a Damasc els va exposar el que li va dir Ananies: “I ara, per què trigues? Alça’t, sigues batejat i neteja’t dels teus pecats invocant el Nom del Senyor” (Fets 22:12-16). Ananies no li va dir: “Saule, confessa’m els teus pecats perquè te’ls  perdoni amb el poder que he rebut de Déu”. No li va dir això, sinó: “neteja’t dels teus pecats invocant el Nom del Senyor”. Les iniquitats l’aclaparaven però el Senyor li va perdonar totes les seves transgressions. Cal fer ressaltar que abans de veure Ananies Saule estava pregant (Fets 9:11).

Octavi Pereña i Cortina

 

 

MAL DE VENTRE

Jenifer Lawrence, actriu guanyadora del premi Oscar, als seus 25 anys ha gravat la primera escena de llit durant la filmació de <i>Passenger</i>. La filmació no va ser fàcil. Segons va explicar l’actriu es va emborratxar per calmar la forta ansietat que l’ofegava. Això li va portar a tenir més ansietat. Quan va arribar a casa pensava: “Què he fet? No ho sé”. Va assegurar que “era la primera vegada que feia petons a un home casat, i la culpa és la pitjor sensació que tens a l’estomac. Sabia que era la meva feina, però no li podia dir això al meu estomac”. Va trucar la seva mare per preguntar-li: “¿Podries dir-me que està bé?”…”Era molt vulnerable, i no saps que és massa. Vols fer-ho bé, vols que tot sigui real, però llavors…Ha esta la vegada que he estat més vulnerable en la meva vida”. Quan va penjar el telèfon es va preguntar. ”¿Serà que m’acaba de dir que està bé?”

Els sentiments de Jenifer Lawrence davant d’una escena eròtica en una pel·lícula no s’adiu  amb la llibertat sexual del nostre temps. S’ha de tenir en compte que el llibertinatge sexual que predomina avui no s’hi ha arribat per generació espontània. La reacció de l’actriu davant el rodatge d’una escena de sexe perquè així ho exigia el guió és l’inici d’un procés que la portarà a repetir escenes luxurioses amb més facilitat. La sensació de culpa que l’actriu va sentir perquè volia que l’escena semblés real té una certa semblança amb el fumar. En l’adolescència, quan per voler imitar els més grans s’encén la primera cigarreta et ve un atac de tos. S’escanya i es troba molt desagradable l’experiència tinguda. A mesura que es va repetint l’acció d’encendre una cigarreta l’experiència desagradable va desapareixent sent substituïda per una altra de plaer. Inspirar el fum amb força fins fer-lo arribar a les profunditats del pulmó, extasia. La sensació de plaer és indescriptible. Amb els anys sorgiran les patologies. De moment, però, inhalar profundament el fum de la cigarreta és la millor cosa que et pot passar.

Jenifer Lawrence ha tingut la valentia de confessar públicament la mala sensació estomacal que li va produir haver de gravar la seva  primera escena  de sexe. Si en el futur ho ha de repetir cada cop que ho faci ho farà amb menys sentiment de culpa fins que les farà com la cosa més natural. Així i tot, el que no està bé no està bé encara que es digui tot el contrari. La consciència no arriba mai a endurir-se de manera que estigui totalment insensibilitzada. El pecat no confessat a Déu i perdonat es cobra un peatge molt car: alcohol, drogues, ansiolítics…per intentar adormir la consciència acusadora. En alguns casos el sentiment de culpabilitat és tan fort que s’opta pel suïcidi per posar-li fi.

Amb els anys el temor de Déu ha anat perdent pes i el seu declivi l’ha anat substituint la relaxació dels bons costums morals. Destapar-se, l’exposició del cos a ulls que no els pertoca, eliminant la tela dels vestits de bany fins el topless. L’estalvi de roba a la platja poc a poc s’ha anat introduint  en la roba de carrer de manera que pocs espais corporals queden tapats.

Un cosa porta a l’altra. Ser verge fins el matrimoni s’ha convertit en quelcom prehistòric. Ara, amb la filosofia de que tu ets l’amo del teu cos  i amb el que és teu fas el que vulguis, lliuro la virginitat al primer passavolant que es creua en el meu camí. Si un porta una copa de més s’intenta exculpar la immoralitat dient: no me’n recordo. Els fets són els que són i no es pot fer marxa enrere. Quants malsons no són el resultat d’haver creuat la línia roja que protegeix la castedat!

Per a Sally Broon que va ser sexualment activa no s’avergonyeix de rectificar, Diu: ”Sempre he cregut que el sexe és una cosa bona, però que s’ha de reservar pel matrimoni. A la universitat era sexualment activa, a pesar que era agradable sempre hi havia en mi alguna cosa que em deia que no era correcte fer-ho. M’ho podia justificar perquè estava enamorada, però, el sexe abans del matrimoni estava renyit amb les meves creences cristianes …Després del divorci vaig decidir que no tornaria a tenir sexe si no fos que em tornés a casar. Ara sé que el que penso és correcte i que procuraré viure d’aquesta manera. Així que haver escollit esperar fins el matrimoni, encara que en el passat hagi tingut relacions sexuals, crec que és el correcte”. Rectificar és de savis.

En mig del batibull moral que ens està portant a un carreró sense sortida és convenient que ens asseguem en un banc i reflexionem seriosament del que està passant. L’ampli espectre dels danys morals que ens atribolen no són el resultat de factors externs a nosaltres amb els que no hi podem fer res, són el resultat de les nostres pròpies decisions incorrectes. Estem tan confosos que no sabem, distingir entre el que està bé i el que no. Es dóna el cas, però, que molt sovint ens decidim per allò que ens perjudica. La Bíblia ens mostra el símil de la plomada, el cordill que en un dels seus extrems hi porta lligat un objecte pesant que suspès per l’altre extrem serveix per indicar la verticalitat d’una paret. Aquest estri és indispensable en la construcció  si no es vol que s’hagi d’enderrocar una paret que no puja vertical. La Bíblia, utilitzant el símbol de la plomada ens mostra que si es vol viure de manera moralment correcta hem de contrastar el nostre comportament amb l’ensenyança que contenen les seves pàgines. De la verificació es descobrirà el grau de desviament amb que edifiquem les nostres vides. Amb el descobriment en podrem fer el que vulguem però, si no corregim el nostre comportament ens aboquem al desastre. Això es el que està passant avui. Edifiquem les nostres vides pel cataclisme.

Octavi Pereña i Cortina