INFÀNCIA MALALTA

Unes dades que alerten del drama que s’apropa: “La xifra de menors visitats als centres de salut mental infantil i juvenil ha crescut un 28% en els últims cinc anys a Catalunya. Els centres de desenvolupament infantil  i atenció precoç van atendre l’any passat (2015) el doble de nens de 0 a 6 anys que fa deu anys. El 7,1% dels menors de 15 anys van anar al psicòleg el 2014, davant el 4,6% que ho va fer el 2010” (Mayte Rius). L’informe sobre l’atenció a la salut mental infantil i adolescent a Catalunya elaborat per la Fundació Pere Tarrés i la Federació Salut Mental Catalunya de la que provenen les dades aportades per Mayte Rius, també diu: “De fet, la pobresa figura com un dels factors que augmenten el risc de tenir trastorns mentals igual que les ruptures i el conflictes familiars”. L’entorn sembla ser que és el culpable de l’increment de trastorns mentals en infants cada cop més joves. L’entorn és el que és i no es veu la possibilitat de canviar-lo a curt termini i hem d’aprendre a conviure-hi perquè la manca de recursos públics destinats a atendre la salut mental de la població infantil fa impossible que tots els afectats puguin rebre l’atenció sanitària que necessiten.

L’informe assenyala la crisi que genera pobresa com un factor que provoca trastorns mentals en infants cada cop més jovenets. Aquest factor no és a la mà dels pares afectats canviar-lo. Però en ressalta uns altres: “Les ruptures i els conflictes familiars”. Aquests problemes que contribueixen a generar trastorns mentals als fills, la seva curació no depèn de la sanitat pública i, per tant, no es pot justificar la seva presència a la manca de recursos públics.

L’actriu Melanie Griffth envia un missatge als pares quan va dir: “Al 10 anys bevia com si fos un refresc. M’estava medicant per escapolir-me del meu dolor i de les meves inseguretats”. No especifica què li provocava dolors i inseguretat. Crec que és lícit extreure’n les causes del que passa en les famílies en general. Els infants no respiren en les seves llars un ambient saludable. Les relacions dels pares són conflictives a mata-degolla que de rebot afecten els fills. La prole contempla com els pares ofeguen les penes en l’alcohol, drogues, addicció al treball. Quan la situació ha arribat al límit, la separació o el divorci és la solució. Això provoca el dolor i la inseguretat que esmenta Melanie Griffth que s’han de tractar amb píndoles. Aquest cercle viciós s’ha de trencar pels pares que són la causa de l’augment dels trastorns mentals infantils que preocupa a la sanitat pública.

Què és el que fa que les picabaralles siguin la causa dels problemes domèstics que són inevitables? És un fet evident que Déu és un desconegut per molts pares. Per tant, és lògic que no se’l tingui en compte a l’hora d’haver de solucionar-los. No tenint a l’abast unes espatlles on descarregar els treballs que afeixuguen, erròniament amaguen el neguit en l’alcohol, antidepressius, ansiolítics i en la diversitat de diversions que la societat posa a disposició dels adolorits per fer desaparèixer els seus efectes. El resultat és tot el contrari. Amb el pas del temps les càrregues es fan més pesants i més asfixiants. La “desesperació tranquil·la” com algú anomena aquesta situació és la característica de moltes llars. Amb recepta o sense, amb la intenció de fer desaparèixer  l’infern en que es viu s’utilitzen com a remei les pastilles que els experts en salut mental consideren que són pegats que no solucionen la malura infantil.

M’han dit que acabo els escrits fent referència a Jesús. Si he de proposar la solució a un problema de caràcter espiritual, per força, el que escric ha d’acabar d’aquesta manera. La mateixa classe mèdica assegura que les píndoles no són la solució als trastorns mentals infantils.  The Royal Australian and New Zeland College of Psichiatrics avisa: “És alarmant que qualsevol antidepressiu es recepti als nens”. El Dr. Joe Tucci assegura: “No hi veig un bon motiu perquè a un nen de sis anys o menys se’l tracti amb antidepressius. Crec que això creix perquè es fa servir medicació per tractar els símptomes però no la causa”.

Un toc d’atenció als pares. Algú ha dit: “Enutja’t, infants infeliços s’enutgen, adults infeliços. El tractament de la salut mental costa bilions de dòlars a la nostra societat, no solament en l’aspecte sanitari, sinó en l’aspecte de serveis educatius, justícia i presons. D’on creieu que venen aquests problemes. La majoria comencen en la infància”.

Jesús ha de ser present en les llars no com un personatge històric que jeu sobre la taula d’un forense per a ser disseccionat per estudiar-lo, sinó com el Crist vivent que és el Camí que porta al Pare celestial. Jesús és el Salvador perquè ha esborrat els pecats i la relació amb Déu s’ha restablert. Llavors, la pregària que l’Esperit sant posa en els cors dels pares atribolats  per les malures mentals dels fills és l’eina que serveix per traspassar a les espatlles de Jesús la pesada càrrega dels trastorns mentals dels fills. Si Jesús es fa present en una llar perquè els pares hagin cregut en Ell  pot ser l’inici de la curació dels fills perquè allí on tot es tirava endavant peti qui peti s’ha implantat la pau de Déu que excedeix la comprensió humana i, aquesta pau divina és el bàlsam que transforma la inestabilitat infantil.

Felip li diu a Natanael: “hem trobat a Jesús de Natzaret”. Natanael li diu: “¿De Natzaret en pot sortir res de bo?” Felip li diu: “Vine i ho veuràs” (Joan 1:45,46). Si el lector està tip de gastar diners en tractaments que no resolen els problemes dels seus fills, no faci cas de les pestes que es diuen sobre Jesús, vagi a Ell i veurà qui és realment.

Octavi Pereña i Cortina

 

INFÀNCIA MALALTA

Unes dades que alerten del drama que s’apropa: “La xifra de menors visitats als centres de salut mental infantil i juvenil ha crescut un 28% en els últims cinc anys a Catalunya. Els centres de desenvolupament infantil  i atenció precoç van atendre l’any passat (2015) el doble de nens de 0 a 6 anys que fa deu anys. El 7,1% dels menors de 15 anys van anar al psicòleg el 2014, davant el 4,6% que ho va fer el 2010” (Mayte Rius). L’informe sobre l’atenció a la salut mental infantil i adolescent a Catalunya elaborat per la Fundació Pere Tarrés i la Federació Salut Mental Catalunya de la que provenen les dades aportades per Mayte Rius, també diu: “De fet, la pobresa figura com un dels factors que augmenten el risc de tenir trastorns mentals igual que les ruptures i el conflictes familiars”. L’entorn sembla ser que és el culpable de l’increment de trastorns mentals en infants cada cop més joves. L’entorn és el que és i no es veu la possibilitat de canviar-lo a curt termini i hem d’aprendre a conviure-hi perquè la manca de recursos públics destinats a atendre la salut mental de la població infantil fa impossible que tots els afectats puguin rebre l’atenció sanitària que necessiten.

L’informe assenyala la crisi que genera pobresa com un factor que provoca trastorns mentals en infants cada cop més jovenets. Aquest factor no és a la mà dels pares afectats canviar-lo. Però en ressalta uns altres: “Les ruptures i els conflictes familiars”. Aquests problemes que contribueixen a generar trastorns mentals als fills, la seva curació no depèn de la sanitat pública i, per tant, no es pot justificar la seva presència a la manca de recursos públics.

L’actriu Melanie Griffth envia un missatge als pares quan va dir: “Al 10 anys bevia com si fos un refresc. M’estava medicant per escapolir-me del meu dolor i de les meves inseguretats”. No especifica què li provocava dolors i inseguretat. Crec que és lícit extreure’n les causes del que passa en les famílies en general. Els infants no respiren en les seves llars un ambient saludable. Les relacions dels pares són conflictives a mata-degolla que de rebot afecten els fills. La prole contempla com els pares ofeguen les penes en l’alcohol, drogues, addicció al treball. Quan la situació ha arribat al límit, la separació o el divorci és la solució. Això provoca el dolor i la inseguretat que esmenta Melanie Griffth que s’han de tractar amb píndoles. Aquest cercle viciós s’ha de trencar pels pares que són la causa de l’augment dels trastorns mentals infantils que preocupa a la sanitat pública.

Què és el que fa que les picabaralles siguin la causa dels problemes domèstics que són inevitables? És un fet evident que Déu és un desconegut per molts pares. Per tant, és lògic que no se’l tingui en compte a l’hora d’haver de solucionar-los. No tenint a l’abast unes espatlles on descarregar els treballs que afeixuguen, erròniament amaguen el neguit en l’alcohol, antidepressius, ansiolítics i en la diversitat de diversions que la societat posa a disposició dels adolorits per fer desaparèixer els seus efectes. El resultat és tot el contrari. Amb el pas del temps les càrregues es fan més pesants i més asfixiants. La “desesperació tranquil·la” com algú anomena aquesta situació és la característica de moltes llars. Amb recepta o sense, amb la intenció de fer desaparèixer  l’infern en que es viu s’utilitzen com a remei les pastilles que els experts en salut mental consideren que són pegats que no solucionen la malura infantil.

M’han dit que acabo els escrits fent referència a Jesús. Si he de proposar la solució a un problema de caràcter espiritual, per força, el que escric ha d’acabar d’aquesta manera. La mateixa classe mèdica assegura que les píndoles no són la solució als trastorns mentals infantils.  The Royal Australian and New Zeland College of Psichiatrics avisa: “És alarmant que qualsevol antidepressiu es recepti als nens”. El Dr. Joe Tucci assegura: “No hi veig un bon motiu perquè a un nen de sis anys o menys se’l tracti amb antidepressius. Crec que això creix perquè es fa servir medicació per tractar els símptomes però no la causa”.

Un toc d’atenció als pares. Algú ha dit: “Enutja’t, infants infeliços s’enutgen, adults infeliços. El tractament de la salut mental costa bilions de dòlars a la nostra societat, no solament en l’aspecte sanitari, sinó en l’aspecte de serveis educatius, justícia i presons. D’on creieu que venen aquests problemes. La majoria comencen en la infància”.

Jesús ha de ser present en les llars no com un personatge històric que jeu sobre la taula d’un forense per a ser disseccionat per estudiar-lo, sinó com el Crist vivent que és el Camí que porta al Pare celestial. Jesús és el Salvador perquè ha esborrat els pecats i la relació amb Déu s’ha restablert. Llavors, la pregària que l’Esperit sant posa en els cors dels pares atribolats  per les malures mentals dels fills és l’eina que serveix per traspassar a les espatlles de Jesús la pesada càrrega dels trastorns mentals dels fills. Si Jesús es fa present en una llar perquè els pares hagin cregut en Ell  pot ser l’inici de la curació dels fills perquè allí on tot es tirava endavant peti qui peti s’ha implantat la pau de Déu que excedeix la comprensió humana i, aquesta pau divina és el bàlsam que transforma la inestabilitat infantil.

Felip li diu a Natanael: “hem trobat a Jesús de Natzaret”. Natanael li diu: “¿De Natzaret en pot sortir res de bo?” Felip li diu: “Vine i ho veuràs” (Joan 1:45,46). Si el lector està tip de gastar diners en tractaments que no resolen els problemes dels seus fills, no faci cas de les pestes que es diuen sobre Jesús, vagi a Ell i veurà qui és realment.

Octavi Pereña i Cortina

 

EDUCACIÓ VIÀRIA

Els vehicles van proveïts  d’uns intermitents que serveixen per indicar als automòbils que els segueixen que van a fer un gir a la dreta o a l’esquerra. Aquest avís serveix perquè el conductor afectat prengui la precaució convenient. Aquest estri que serveix per fer la conducció més segura sembla que els fabricants els hagin exclòs perquè els  conductors ignoren la seva existència.

No es fa servir l’intermitent a causa de la desídia provocada per la deshumanització del conductor. Quan ell o ella puja al vehicle passa quelcom semblant al que succeeix quan un hom entra en un camp de futbol o en una pavelló esportiu. La persona ben plantada, educada i riallera es converteix en un energumen que no tenint prou amb escridassar l’àrbitre  i els jugadors, els insulta amb paraules tan grolleres que no es poden repetir en un escrit.

Bé, tornem al nostre conductor que no utilitza l’intermitent per avisar el xofer que el segueix que va a fer un gir. Per què no ho fa? No és un moviment que exigeixi un gran esforç. Només és una petita pressió a una palanca acoblada al volant i a l’abast de la mà. No és una qüestió de dificultat. És un problema d’empatia, de no saber-se posar a la pell  del conductor a qui li pot afectar el gir que va a fer. D’alguna manera s’hi troba una certa dosi de narcisisme, en la complaença excessiva en el seu propi ego que li impedeix sentir un mínim d’afectació pels inconvenients que li pot provocar a l’altre. No solament molèsties a l’altre, també danys materials i personals a ambdós conductors, doncs, una acció tan fàcil de fer com posar l’intermitent, si no es fa pot produir un xoc que a més dels desperfectes als vehicles pot provocar danys físics, en alguns casos irreparables.

Situem-nos en una rotonda.  Tens els ulls ben oberts perquè hi ha vehicles que hi entren. Seguint la mala costum els intermitents no donen senyal. Esperes. El vehicle que entra en la rotonda si amb l’intermitent indiqués  el que va a fer pots prendre una decisió. Si no indica res pots fer un moviment equivocat que pot provocar un accident. Si els conductors fóssim més humans i féssim servir els intermitents la conducció seria més fluïda i menys estressant.

Els valors del cristianisme són útils tan en la circulació urbana com en la interurbana. La fe en Crist dóna al conductor que la posseeix l’empatia que necessita per identificar-se amb l’altre conductor per tal que la seva manera de conduir no l’afecti negativament. El dia que es produeixi un accident a causa de l’intermitent que dorm, els mitjans de comunicació aniran plens de referències a la necessitat de fer servir l’intermitent en el moment que es va a fer un gir. Passada la commoció de la tragèdia tot seguirà igual. Els bons propòsits són molt fugaços i ben aviat desapareix l’empatia que se sentia per l’altre. L’ego orna a prevaldre per sobre el bé de l’altra persona.

El tema de l’intermitent és un dels molts que afecten la bona convivència. Resoldre’ls no és només una qüestió de lleis que sancionen. Són un problema del cor. De l’ànima d’on neixen de manera permanent els sentiments, siguin aquests bons o dolents que fan que la convivència sigui bona o dolenta.

Els pagesos saben prou bé la conveniència de conrear bones varietats de fruiters perquè donin fruits de qualitat  que tinguin bona acceptació en el mercat. Doncs, bé, el comportament humà s’assembla a l’exemple de l’arbre fruiter. Segons sigui el cor així serà el fruit que donarà. Paràbola de Jesús: “o feu l’arbre bo i el fruit serà bo, o feu l’arbre dolent i el seu fruit serà dolent: perquè l’arbre es coneix pel seu fruit…L’home bo, del bon tresor del seu cor en treu coses bones, i l’home dolent, del mal tresor en treu coses dolentes” (Mateu 12:33,35).

Segons Jesús el comportament humà no és qüestió de normes bones o dolentes, sinó de la qualitat del cor. Segons la il·lustració que ens dóna Jesús de si s’és arbre bo o dolent. Els pagesos per transformar un arbre dolent en bo, l’empelten. El que creix a partir de l’empelt és un arbre bo que dóna bon fruit. El cor de l’home, encara que no es vulgui reconèixer, és dolent de mena i, d’acord a aquesta naturalesa dóna els fruits. El comportament social és una evidència de la maldat que s’amaga en el cor de l’home. D’acord al tema que tractem  en aquest escrit el fruit que dóna la maldat del cor de l’home és: una conducció dolenta, temerària, que no respecta les normes d’una bona conducció, amb consciència disminuïda pels efectes de la droga o l’alcohol…i així passa el que passa.

Ens cal un cor bo que generi pensaments d’amor i d’empatia ver l’altre conductor perquè la conducció sigui més fàcil i segura. Ben segur que si és Crist qui governa el cor del conductor els accidents minvaran perquè al tenir en compte l’altre es conduirà de manera més assenyada i prudent. El que no vull per mi no ho desitjo pel meu proïsme

La pregunta que ens hem de fer és saber com un cor dolent és fa bo perquè doni fruits bons. La Bíblia ens diu que la fe en Crist és la causa de la transformació. Crist és qui fa bo el cor dolent i qui mitjançant l’Esperit Sant fa que el cor produeixi les accions que fan més agradable i segura la circulació per les vies urbanes i interurbanes.

Octavi Pereña i Cortina

 

NADAL, ¿ON ETS?

Marta Alòs amb molt d’encert escriu: “Està vist que l’ésser humà no escarmenta ni amb oli bullent. Mentre  l’escalfament global fa augmentar la temperatura de la Terra i les emissions d’òxid de carboni ja han superat un 1% respecte l’any passat, l’estupidesa humana segueix sense aturador perquè uns diuen, diuen, diuen, que cal continuar consumint…i viatjant…i fen bullir l’olla perquè l’economia no pot aturar-se”.

Des d’una perspectiva cristiana, José Ignacio González Faus, teòleg, escriu: “Fa certa vergonya ser ciutadà quan, a causa de les perspectives de poca aigua i escassa energia, es van prenent mesures d’estalvi, però ens diuen que la malgastadora il·luminació nadalenca dels carrers de les nostres ciutats “gairebé no es tocarà”. I en algunes capitals importants no es tocarà res”.

Des del naixement més humil de la celebració nadalenca no ha estat mai una festivitat emparada per la tradició bíblica. Els historiadors la consideren una cristianització de la bacanal pagana dedicada a enaltir el déu sol. Mancada del suport bíblic s’ha anat estirant el  braç més que la màniga fins arribar al desgavell dels nostres dies.

González Faus bateja el Nadal amb aquest nom: Consucrist: “Ningú pot servir a dos senyors. Perquè o avorrirà l’un i estimarà l’altre, o es dedicarà a l’un i menystindrà l’altre. No podeu servir Déu i la riquesa” (Mateu 6: 24). La celebració del Nadal s’ha convertit en una escandalosa banalització del  Nom Jesús. Jesús, que és qui afecta directament la prostitució que se li fa al seu Nom, citant el profeta Isaïes, diu: “Hipòcrites! Bé va profetitzar de vosaltres Isaïes, dient. Aquest poble s’apropa a mi amb la seva boca i m’honra de llavis, però el seu cor és lluny de mi. Però m’adoren en va ensenyant com a doctrines els manaments dels homes (Mateu 15: 7-9). No és una nimietat prendre en va el Nom del Senyor: “No prendràs el Nom del Senyor el teu Déu, en va, perquè el Senyor no tindrà per innocent el qui usa el seu Nom en va”           (Èxode 20: 7).

Malgrat que es nadales pronuncien el nom Jesús, presenten un Jesús mític que no te res a veure amb el Jesús del Nou Testament que com a Fill de Déu va venir a la Terra en compliment d’allò que la multitud  d’àngels que lloaven Déu dient als  pastors: “Glòria a Déu en les altures, i a la Terra pau i bona voluntat envers els homes” (Lluc 2: 14).

El nom Jesús que durant el Nadal és als llavis dels qui canten nadales no és el Jesús que humanitza els qui el consideren Senyor i únic Salvador al convertir-los en fills de Déu. La deshumanització que s`ha produït en l’ésser humà no és res més que la conseqüència del pecat d’Adam, pare de qui procedeix tota la humanitat. La seva descendència neix sent filla del diable, d’un pare que Jesús considera “homicida des del principi…y pare de mentira” (Joan 8: 44). No ens ha e sorprendre, doncs, que les obres de la seva descendència siguin: “Adulteri, fornicació, impuresa, lascívia, idolatria, bruixeria, enemistats, baralles, gelosies, ires, rivalitats, divisions, partits, enveges, homicidis, embriagueses” (Gàlates 5. 19-21).

En el compliment del temps el Fill de Déu s’encarna en el si de la verge Maria. Josep que estava desposat amb Maria (legalment estaven casats sense haver-se consumat el matrimoni) creient que la donzella li havia estat infidel pensava repudiar-la en secret. “Mentre pensava això, heus aquí, un àngel del Senyor se li va aparèixer en un somni, i li va dir: Josep, fill de David, no tinguis por de prendre Maria la teva esposa, perquè allò que ha estat engendrat en ella és de l’Esperit Sant. I infantarà un fill i anomenaràs el seu Nom Jesús, perquè Ell salvarà el seu poble dels seus pecats” (Mateu 1: 20, 21). El Fill de Déu que és el Déu etern es desprèn de la seva glòria divina i neix en un estable perquè totes les cases de Betlem estaven ocupades a causa de la multitud que s’havia concentrat en el poble a causa dels cens proclamat pel Cèsar.

Dos anys més tard uns mags procedents d’orient arriben a Betlem, “i entrant a la casa van veure el nen amb Maria, i prostrant-se el van adorar. I obrint els seus tresors, li van oferir dons, or, i encens, i mirra” (Mateu 2: 11). Els mags va adorar el Fill de Déu que en aquell moment tenia dos anys (Mateu 2: 16).

En el moment que es paganitza el naixement de Jesús l’infant deixa d’ocupar el centre de la historia per ocupar-lo els fidels (?) que seguin el costum dels adoradors del sol es fan regals entre ells. Per als cristians de nominals Jesús no té cap sentit. La jornada gira al voltant d’ells. Jesús no compta per a res.

Són els mateixos incrèduls que diuen que l’ésser humà s’ha deshumanitzat. Una mostra d’aquesta decadència és el carnaval en que s’ha convertir la celebració del natalici de Jesús. Les multituds que per tradició entonen nadales, si tinguessin present Jesús que els salva dels seus pecats i els transforma en fills de Déu caminarien en novetat de vida El món tindria un color distint perquè serien homes i dones que guiats per l’Esperit Sant que sembrarien arreu pau. “Glòria a Déu en les altures, i a la Terra pau i bona voluntat envers els homes”.

Octavi Pereña i Cortina

 

 

ASSETJAMENT ADOLESCENT

Josep Pedrerol, referint-se al suïcidi de l’Izan a causa de l’assetjament, escriu. “Els professors i els centres educatius són conscients del problema i fan tots els possibles perquè ningú se senti discriminat, però no resulta fàcil. La maldat és una cosa intrínseca en alguns individu i es manifesta de la pitjor manera i des de molt aviat. ¿I els pares? ¿Realment són conscients del problema? Només cal passar per un partit de futbol de xavals per adonar-se del comportament d’alguns d’ells que insulten com si res i donen un exemple vergonyós als seus fills. No busquem culpables massa lluny. El problema també és a casa i, per tant la solució hauria de ser també a la llar. Denunciem l’assetjament com ha fet el germà de l’Izan, no deixeu passar l’abús i la persecució al del costat. No pensem que això no ens afecta, que és un problema dels altres, que no fa amb nosaltres. Potser és més a prop del que imaginem. I potser aleshores serà tard. Estiguem atents”.

Aquest text diu molt per a reflexionar seriosament . Conté dues qüestions que són bàsiques per comprendre l’assetjament adolescent i per tant poder-lo frenar. “La maldat”, diu Pedrerol, “és una cosa intrínseca en alguns individus i es manifesta de la pitjor manera i des de molt aviat. ¿I els pares on són?” Pedrerol s’equivoca quan escriu: “La maldat és una cosa intrínseca   en alguns individus” . La maldat no exclou a ningú. Pel fet que tots som descendents d’Adam tots naixem sent pecadors i el pecat és la causa que fa que el nostre comportament no sigui com hauria de ser. Per la gràcia de Déu no desenvolupem tot el mal que podem fer. Si Déu no posés brides a les nostres boques com es posen als cavalls perquè obeeixin i siguin menats allí on l’amo vol, el que avui és l’avantsala de l’infern es transformaria en el mateix infern amb tots els seus horrors. Si no entenem que l’assetjament adolescent que el causa el pecat no entenem el problema i som incapaços d’afrontar-lo.

Quan neix un nadó s’acostuma a dir: “Que guapo que és, si s’assembla a un angelet! El comentari no s’ajusta a la realitat. El rei David fa un resum de la seva vida en el salm 51 que ens ajuda a entendre com és possible que l’angelet que se suposava era el nadó es transformi en un diable: “Heus aquí en iniquitat vaig ser portat, i en pecat em va concebre la meva mare” (v. 5). L’angelet que la mare de David creia que era el seu fill quan arriba a adult, confessa: “Deslliura’m dels delictes de sang, oh Déu, Déu de la meva salvació” (v. 14).

L’assetjament es pot considerar la primera manifestació del nadó que poc a poc va deixant enrere l’angelet que es considerava que era per donar pas al dimoni que és. “Practicar maldats és com un divertiment per a l’home insensat” (Proverbis 10: 23). Els nens i adolescents es mostren molt cruels amb els seus companys que per diverses causes que no els cauen bé. “No aniràs calumniant entre el teu poble, no et posaràs en contra de la sang del teu proïsme” (Levític 19: 16).

“¿I els pares?”, es pregunta Josep Pedrerol. “¿Realment són conscients del problema? Només cal passar per un partit de futbol de xavals per adonar-se del comportament d’alguns d’ells que insulten com si res i donen un exemple vergonyós als seus fills. ¡Quin exemple educador donen aquests pares! Cert que no tots es comporten com  brètols en els estadis blasfemant el Nom de Déu denigrant el bon nom de les mares dels jugadors i dels àrbitres i llancen crits racistes  contra els jugadors de color i d’altres ètnies. Aquests pares que en públic es comporten de maneres tan indesitjables, com es comporten en la privacitat e la llar? No tots els pares són mal educadors. Molts són persones assenyades que comparteixen amb els fills conductes ètiques. És molt important que practiquin aquest model educatiu. Però el problema de l’assetjament infantil i adolescent va més enllà de l’ètica per combatre aquest nefast comportament que denunciem.

Ens hauria de fer pensar la declaració del rei David “Heus aquí en iniquitat vaig ser portat, i en pecat em va concebre la meva mare”. Avui no se sent a dir el mot “pecat”. Se’l reserva per als religiosos supersticiosos. En una època que genera tanta evolució tecnològica que permet endinsar-nos en les profunditats siderals per explorar els inabastables confins de l’univers, només els llavis dels ignorants poden pronunciar el mot “pecat”. Pensant d’aquesta manera es comet un error irreparable perquè frena la possibilitat d’aprofundir en la saviesa de Déu que ens obre la porta a un coneixement insondable.

L’ètica que ensenya com s’ha de comportar l’ésser humà s’assembla als Deu Manaments de la Llei de Déu que mostra. “Fes i viuràs”. No hi ha cap persona capaç de complir la Llei de Déu, per tant el nostre destí és la mort. El propòsit de la Llei de Déu és fer ressaltar el pecat i, com diu l’apòstol Pau “la Llei és el nostre guia que ens porta a Crist i per la fe en el seu Nom Déu ens declara justos” (Gàlates 3: 24). La fe en Jesús ens fa noves criatures que caminen en novetat de vida. Les coses velles, entre les quals hi ha l’assetjament infantil i adolescent que tan de mal fa, es converteix en amor, l’amor de Déu que busca el bé de qui és diferent a nosaltres.

Els nens no neixen estimant els seus companys que són distints. La crueltat infantil es comença a manifestar molt aviat. Des de la més tendra infància han de ser instruïts en els camins de Déu i és responsabilitat dels pares fer-ho. Aquesta obligació no es pot delegar. Com m’imagino que el lector no és un pare o mare veritablement cristians, si s senten veritablement preocupats per l’educació dels fills, els suggereixo que li demanin als Senyor Jesús que els ajudi en la vostra incredulitat. Si la vostra petició és sincera Déu no us deixarà a l’estacada. “Qui demana rep”. El resultat serà una nova manera de com educar els fills.

Octavi Pereña i Cortina

 

 

 

NÚVOL NEGRE

“Però per encarar bé les demandes ciutadanes  bàsiques és necessari debatre els problemes sense negar-los ni amagar-los. Així s’arriba  a un diagnòstic real, per cru o crític que sigui, i s’encaren les solucions amb humilitat per corregir les polítiques desencertades. Aquesta seria l’actitud ideal que la gent entendria. Lamentablement no estem en aquest punt. La prova ha estat l’últim enuig de Colau arran dels greus incidents durant les festes de la Mercè,  amb el balanç d’un mort,  cinquanta ferits, saquejos a botigues i una dotzena de detinguts. L’alcaldessa en el seu afany de rebaixar la gravetat dels fets i de desvincular-los de les festes, va acusar els mitjans de comunicació d’atiar una conspiració per desprestigiar Barcelona…Els incidents els hem d’afrontar de cara sense voler minimitzar-los o amagar-los. Aquesta no és mai la solució als problemes que creixen a l’ombra del silenci i de la inacció fins que es fan crònics i són més difícils de resoldre. Ho hem vist amb els temes que més preocupen als ciutadans, com ara la brutícia, la inseguretat o la mobilitat. Primer es neguen, després s’atribueixen a campanyes polítiques interessades, després es parla de casos puntuals, i quan són un clam, es treuen plans de xoc que arriben massa tard. No caiguem en el mateix error” (Enric Sierra).

Quan vegis la barba del teu veí pelar, posa la teva a remullar. Edith Bruck, supervivent de l’Holocaust,  ens alerta del perill que representa l’extrema dreta. Referint-se a la victòria de Giorgia Meloni a Itàlia, de les seves declaracions n’extrec aquest text: “Em fa por que tot Europa estigui anant a la dreta i sempre més a la dreta. Ella (Georgia Meloni) envia un missatge a Vox a Espanya demanant que guanyi les eleccions. La felicita Viktor Orbán, d’Hongria, del meu país. Ara estaran molt més animats. Aquest és el perill. També a França, a tot Europa. Hi ha un núvol negre que està creixent sobre Europa i és molt perillós amb la guerra d’Ucraïna. No ens pot ser indiferent”.

No hi ha efecte sense causa. Quina és la causa del desgavell polític, econòmic, social no sols a Europa, també arreu del món? Només n’hi ha una. L’ésser humà ha abandonat Déu i la conseqüència d’aquest abandonament va ser donar-se a falsos déus i això va portar que Déu els lliurés “a passions deshonroses, ja que fins les dones van canviar l’ús natural pel que és contra natura, i de la mateixa manera els homes van deixar l’ús natural de la dona, i en la seva lascívia es van abrusar els uns pels altres, homes amb homes cometent impudícia, que reben en si mateixos la paga merescuda per la seva perversió. I com no va aprovar de reconèixer Déu, Déu els va lliurar a una ment reprovada, a fer coses impròpies: estan plens de tota injustícia, fornicació, malicia, cobejança, malvolença, murmuradors, calumniadors, avorridors de Déu, arrogants, orgullosos, fanfarrons, inventors de maldats, desobedients als pares, desassenyats , deslleials, sense afecte natural, sense compassió, sense misericòrdia. I aquests, que coneixen la justa sentència de Déu que els qui practiquen tals coses són dignes de mort, no sols les fan sinó que també estan d’acord amb els qui les practiquen” (Romans 1: 26-32).

Déu que des del cel contempla el comportament dels homes, observa que sols planegen fer el mal. Mitjançant el profeta Miquees ens adverteix: “Ai dels qui planegen la maldat, i executen el mal sobre els seus llits! Ho fan a la llum del matí, perquè tenen el poder en la seva mà. I cobegen camps, i els prenen amb violència, i cobegen cases, i les prenen, i oprimeixen l’home honrat i casa seva, l’home i la seva propietat. Per tant, així diu el Senyor: Heus aquí, jo planejo el mal contra aquesta nissaga, de la qual no en podreu treure el coll, i  tampoc no caminareu altius perquè serà un temps dolent” (Miquees 2: 1-3).

Déu que mai dorm i sempre té ulls oberts per veure què fa l’home sobre la Terra: “Veu que la maldat de l’home és molt gran a la Terra, i que el propòsit dels pensaments del seu cor és només el mal tot el dia” (Gènesi 6: 5).

Al llarg dels segles mitjançant els profetes i en el compliment   del temps mitjançant Jesucrist el seu Fill Déu, obre el seu cor i mostra les seves intencions vers nosaltres: “allò que és bo, i allò que el Senyor requereix de nosaltres: que practiquem la justícia i estimem la misericòrdia, i caminem humilment amb el nostre Déu” (Miquees 6: 8). Quan sobreeixí el got de la maldat arriba l’hora d’aplicar la sentència. Així i tot la misericòrdia del Senyor torna a treure el nas per suplicar-nos  que ens penedim i abandonem els camins de la maldat. El profeta Jonàs que la majoria coneix perquè se’l va engolir un gran peix, Déu el va enviar a Nínive per anunciar-los: “D’aquí quaranta dies  Nínive serà destruïda” (Jonàs 3: 4). El profeta de mal grat  va anunciar el missatge de penediment donat per Déu “i els homes de Nínive van creure Déu, i van proclamar un dejuni i es van vestir amb roba de sac, des del més gran fins el més petit. I la paraula va arribar al rei de Nínive, i es va aixecar del seu tron, i es va treure el seu mantell, i es va cobrir amb roba de sac, i es va asseure sobre la cendra” (vv. 5, 6).

La destrucció de Nínive tenia una moratòria de quaranta dies. A causa del penediment col·lectiu encapçalat pel monarca, la moratòria es va ampliar a uns dos cents anys quan l’imperi Assiri va ser destruït per Babilonia i els seus aliats. La paciència de Déu vers els pecadors té un límit. En el moment que es sobrepassa el punt de no retorn la justícia divina exerceix la seva potestat. Encara s’hi és a temps per evitar que el núvol negre que creix amenaçador sobre Europa descarregui el foc i sofre que emmagatzema. ¿Ens penedirem com van fer els ninivites?

Octavi Pereña i Cortina

 

 

ANSIETAT CLIMÀTICA

“No és el que menges que et produeix nafres, és el que se’t menja a tu” (anònim). Aquesta dita va cm l’anell al dit en tractar el tema de l’ansietat climàtica. “Fa dècades que es parla del terme ecoansietat, tot i que ara és quan més atenció mereix: és entre els més joves on s’aguditza el problema” (Antoni Gutierrez-Rubí).

La plataforma Avaaz, entitat que va néixer per promoure l’activisme dels ciutadans en tot el món per tancar la bretxa entre el món que tenim i el món que la majoria de les persones vol, en un informe del 2021mostra que l’ansietat vinculada amb la crisi climàtica i “no perquè estem presenciant desastres climàtics devastadors, sinó perquè els governs fracassen sistemàticament a l’hora de prendre mesures significatives a l’hora d’aturar la crisi”. Segons estudis realitzats per Avaaz a escala mundial l’ansietat relacionada amb el canvi climàtic afecta en la vida quotidiana. Un 75% dels enquestats considera que “el futur li sembla aterridor”. Per una altra banda l’Organització Mundial de la Salut (OMS) en un informe presentat el juny de 2022, insta als països que incloguin el suport a la salut mental en resposta a la crisi climàtica. “Cada cop i ha més persones que poden patir trastorns psicològics i/o seqüeles causades per la preocupació i l’estrès que genera pensar en un cataclisme ambiental i que, si es tornen crònics poden definir-se com ansietat climàtica, segons l’Associació Americana de Psicologia”.

“L’estrès es caracteritza per una resposta  exagerada de l’organisme (física i psicològicament) davant una sèrie d’estímuls que en un moment donat sobrepassen la capacitat d’adaptació de les persones. Uns assimilen els records i els modifiquen de manera important i beneficiosa respecte a tot el que passa realment, però en els qui pateixen l’estrès el record no ha canviat i el tenen contínuament present amb la mateixa vivesa i sensació de realitat” (anònim). Algú ha definit la depressió com una  cambra en l’infern.

Els defensors del pensament positiu ho tenen molt fàcil: pensa en positiu, et diuen, i els mals averanys desapareixeran com per art de màgia. A l’hora de la veritat la facilitat es converteix en impossibilitat perquè la tendència humana és mirar-se al melic. Corrie ten Boom, activista cristiana holandesa que va liderar un moviment de resistència contra el nazis, ha deixat escrit. “Si mires el món, t’angoixaràs. Si mires dins teu, et deprimiràs. Si mires a Crist, descansaràs”. Crec que la força per vèncer l’estrès, l’ansietat, l’angoixa…la podem extreure de l’experiència de l’apòstol Pere. Era el vespre. Jesús caminant sobre les aigües del Mar de Galilea s’acosta a la barca on estaven els seus deixebles. Aquests s’espanten perquè creuen veure un fantasma. De seguit Jesús els diu: “Tingueu confiança, sóc jo, no tingueu por”. L’impetuós Pere li diu: Senyor, si ets tu, mana’m venir a tu sobre les aigües. Jesús li diu: Vine. I Pere havent baixat de la barca, es va posar a caminar sobre les aigües per arribar fins a Jesús. Però quan va veure la forta ventada, va tenir por i, començant a enfonsar-se, va cridar dient: Senyor, salva’m. I Jesús va estendre la mà immediatament, el va agafar amb força i li va dir: Home de poca fe, per què has dubtat?” (Mateu 14: 24-31) Mentre els ulls de Pere estaven clavats en Jesús les aigües del Mar de Galilea eren dures com el gel. Tan aviat com els va posar en el seu entorn va començar a enfonsar-se. Quelcom semblant ens passa a nosaltres. Si tenim posats els ulls en les circumstàncies amenaçadores aquestes ens engoleixen. El resultat: ansietat, estrès, depressió…Les malalties mentals que ens assetgen preocupen els metges.

En el context de “ningú pot servir dos senyors. Perquè o avorrirà l’un i estimarà l’altre,  o es dedicarà a l’un i menysprearà l’altre. No podeu servir Déu i la Riquesa” (Mateu 6: 24). Jesús tracta el tema de l’ansietat que entre altres causes la provoquen el canvi climàtic. Això provoca en moltes persones, com informen les estadístiques, els trastorns de la salut mental. De sobte es presenten les deficiències en el sistema sanitari i la urgència d’incrementar el pressupost en el departament de Salud Mental. Aprofitant les deficiències, la indústria farmacèutica com llopada assedegada de diners es llença sobre la presa. Prescindint dels metges inicia una campanya publicitària anunciant productes per combatre l’ansietat lleu. Aparta el pacient del control mèdic i l’incita a l’automedicació amb el perill que la sedació que afecta a la societat actual s’agreugi.

No podeu servir a dos senyors diu Jesús. Heu d’escollir entre Jo i alló que el món us ofereix. Si escolliu el món no podreu seure als meus peus per escoltar el missatge que us alliberarà e l’ansietat que us asfixia. No us escanyaré. Us diré què puc fer per vosaltres. Molt abans que els animalistes apareguessin en escena, Jo ja m’ocupava de les aus i dels lliris. Si em preocupo per aquestes insignificances, com no em preocuparé de vosaltres homes de poca fe? (Mateu 6: 25-34).

Jesús s’allotja a casa de les germanes Marta i Maria. “Maria estava asseguda als peus del Senyor  i escoltava la seva paraula”. “Marta, en canvi, estava atrafegada per la molta feina a  servir.  Es va presentar i va dir: Senyor, no et fa res que la meva germana m’hagi deixat sola a servir? Digues-li, doncs, que m’ajudi”. Jesús va respondre i li va dir: “Marta, Marta, t’afanyes i et neguiteges per moltes coses, però només una és necessària. I Maria ha escollit la bona part, que no li serà presa” (Lluc 10: 38-42). Els tràfecs de la vida ens tenen tan enganxats que no ens deixen temps per seure’ns als peus de Jesús per escoltar les seves paraules que tranquil·litzen l’ànima: “Cerqueu primer el regne de Déu i la seva justícia, i totes aquestes coses us seran afegides. No us desficieu, doncs, pel demà, perquè el demà ja portarà el seu desfici. Cada dia en té prou amb el seu mal” (Mateu 6: 33, 34).

Jesús, en l’oració model, el Parenostre, ens ensenya a demanar-li al Pare celestial pel pa de cada dia. Si el Pare celestial proveeix diàriament els aliments als ocells, ¿no ho farà amb més motiu amb nosaltres? Deixem el demà a les seves mans perquè Ell proveirà. Ens haurà de dir: “Homes de poca fe, per què dubteu?”

Octavi Pereña i Cortina

 

 

EL DESTÍ DELS PODEROSOS

El funeral d’estat amb que es va acomiadar la reina Elisabet de Gran Bretanya ha estat un espectacle mediàtic vist per televisió arreu del món. Els dissenyadors de la cerimònia se n’han ocupat del mínim detall des de fa molts anys. La cerimònia ha estat un espectacle magnífic. ¿Era necessari tanta despesa que no afecta per a res a la difunta reina i més en aquests moments de greu crisi econòmica que fa que moltes famílies no puguin arribar a fi de mes? En el moment que una persona fina ja no s’hi pot fer res per ella. La mort segella el destí etern, sigui salvació o condemnació.

Cada família, d’acord amb la seva disponibilitat, vol acomiadar el finat amb el propòsit d’enaltir l’ego amb un espectacle que manifesti la grandesa familiar.

Es diu que la mort és l’esdeveniment més just perquè ningú pot eludir la falç justiciera. Tant els reis com la plebs, quan els arriba l’hora estipulada per Déu s’hauran de trobar amb Ell. S’intenta evadir la mort, però no s’aconsegueix eradicar-la. La falç és a l’aguait esperant l’hora d’actuar. Ja que la mort és un fet mundial que buida la Terra de tots els membres de cada generació, és assenyat parlar-ne per alliberar-nos de la por que ens produeix.

Els magnats pretenen vèncer la mort contractant dispendiosos serveis de conservació dels seus cossos esperant que els avenços mèdics trobin el remei la  solució a la malura mortal. “Els qui confien en la seva força, i es glorien en l’abundància del seu capital: Cap d’aquests no pot redimir de cap manera el seu germà, ni pagar a Déu el rescat per ell, perquè la redempció de la seva ànima té un alt preu, i no s’acabaria de pagar mai, a fi que pugui viure per sempre, i no vegi la corrupció” (Salm 49: 6-9).

El salmista segueix escrivint: “Perquè veu que els savis moren, l’insensat i el desassenyat pereixen igual, i deixen la seva riquesa a d’altres” (v. 10). Amb els seus ulls contemplen com al seu entorn desapareixen amic i familiars. Per si no n’hi ha prou, les esqueles que publiquen els diaris s’encarreguen d’anunciar la mort de persones conegudes i desconegudes. Contemplar el que succeeix al seu entorn no produeix ni fred ni calor. Passada la sorpresa, en  resta la  indiferència. No s’aprèn a comptar els dies.

Malgrat tot, persisteix l’anhel d’immortalitat. “En el seu interior s’imaginen que les seves cases duraran per sempre, les seves residències continuaran de generació en generació: Anomenen les terres amb els seus noms. Però l’home no perdura gaire en l’honor, s’assembla a les bèsties que pereixen” (vv 11, 12). Malgrat tots els esforços per preservar el seu nom, aquest es perd en la foscor del temps. Com a molt, resten arxivats en els arxius dels registres històrics a l’abast d’uns pocs historiadors. “Aquest és el seu camí, neciesa per a si mateixos: i els que venen al seu darrere es complauen en la seva boca” (v. 13). Dels poderosos en queda ben poca cosa, un vague record pels historiadors. Com a tots els impius moren “com ovelles han estat assenyalats per al sepulcre, la mort serà el seu pastor…i la seva ostentació es perdrà en el sepulcre, i el sepulcre serà la seva morada” (v. 14). És una altra manera de dir condemnació eterna.

Les revistes de paper setinat ens mostren les mansions dels poderosos, de les estrelles i astres del cine, dels ídols de l’esport i d’altres. Aquest glamur ens enlluerna i ens desperta l’instint bàsic de desitjar posseir tot allò que  els enlairats gaudeixen. Heus aquí el destí que els esper als qui tenen els ulls posats en les coses materials que avui hi són i demà ja han desaparegut. “No tinguis por si un home es fa ric, quan s’engrandeix la glòria de casa seva, perquè quan mori no s’endurà res, la seva glòria no baixarà amb ell. Encara que durant la seva vida es beneïa a si mateix, i els homes el felicitaven quan es beneficiava a si mateix,  arribarà fins la generació dels seus pares: mai més no veuran la llum. L’home que viu en l’esplendor, però no té enteniment, és semblant a les bèsties que desapareixen” (vv. 16-20).

La fi de les persones que pereixen com les bèsties no per força ha de ser el nostre destí. El salmista ens mostra una altra manera de deixar aquest món: “Però Déu redimirà la meva ànima del poder del sepulcre, perquè Ell m’agafarà” (v. 15). Jesús que va vèncer la mort quan  va ser ressuscitat de les seves urpes ens diu amb més claredat que el salmista:  “Jo sóc la resurrecció i la vida, el qui creu en mi, encara que mori, viurà” (Joan 11: 25).

Octavi Pereña i Cortina

 

 

FIDELITAT

Segons Joan-Enric Vives, arquebisbe d’Urgell, el papa Francesc, el 29 de juny va publicar la bella carta apostòlica Desidero desideravi sobre la formació litúrgica del poble de Déu amb la que invita a “tota l’Església a redescobrir, custodiar i viure la veritat i la força de la celebració cristiana”. “La litúrgia”, diu l’arquebisbe, “és el do de la Pasqua del Senyor que quan l’acceptem amb docilitat transforma tota l’existència…Per guarir la mundanitat espiritual que s’ha introduït en el si de l’església i, per tant, també a la litúrgia, cal redescobrir la bellesa de les celebracions”. Sant Pau VI afirma que “la litúrgia és la primers font de la vida divina que se’ns comunica, la primera escola de la nostra vida espiritual, el primer do que podem fer al poble cristià”. Conclusió sense litúrgia no hi ha vida espiritual.

Els antics israelites van rebre de Déu mitjançant Moisès instruccions molt precises sobre com celebrar la litúrgia. El culte d’aquell antic poble va ser mol elaborat. No s’ha d’oblidar que els mals que els van sobrevenir no va ser per haver abandonat la pràctica litúrgica,  sinó per haver abandonat Déu i haver fornicat amb els déus pagans de les nacions veïnes. S’ha de destacar que l’arquebisbe d’Urgell citant el papa Francesc escriu: “Demana, també, abandonar les polèmiques per escoltar el que l’Esperit diu a l’Església, mantenint la comunió i l’admiració per la bellesa de la litúrgia, sota la mirada de Maria”. Dubto que l’Esperit Sant hagi beneït aquesta declaració.

Ni els profetes de l‘Antic Testament, ni Jesús, ni els apòstols, ni l’església apostòlica, diuen res de la litúrgia com a font de vida espiritual. Els profetes tenien posada la mirada en el Messies que havia de venir. Jesús afirma de si mateix: “Jo sóc la resurrecció i la vida, el qui creu en mi, encara que mori viurà” (Joan 11: 25). El missatge de l’església apostòlica es pot resumir amb les paraules de l’apòstol Pere: “Ell” (Crist), és la pedra rebutjada per vosaltres els constructors, que ha esdevingui cap de l’angle. I en ningú altre hi ha la salvació: perquè no hi ha cap altre Nom sota el cel donat als homes en què haguem de ser salvats” (Fets 4: 11, 12).

L’apòstol Joan inspirat pel mateix Jesús escriu un missatge dirigit a cadascuna de les set esglésies de l’Àsia, que correspon a l’actual Turquia. Cadascuna d’elles té coses bones i dolentes. No existeix cap església perfecta. A l’església d’Efes després de lloar-la li diu: “Però tinc contra tu que has abandonat el teu primer amor” (Apocalipsi 2: 4).

L’Església Catòlica encara conserva molt poder terrenal, però, l’escassetat de sacerdots, ¿no és un senyal de que es troba en decadència i que se li acosta l’hora de desaparèixer com va passar amb les set esglésies de l’Àsia? Fomentar la litúrgia sota la mirada de Maria no és la manera de fomentar vocacions pastorals ni la fe vertadera en els fidels. Abans no sigui massa tard: “Per tant, recorda’t d’on has caigut, i penedeix-te, i fes les primeres obres, sinó, aviat vinc a tu, i trauré el teu portallànties del seu lloc, si no et penedeixes” (v. 5).

És molt possible que l’Església Catòlica com Institució faci el desentès a la invitació  Jesús a penedir-se per haver abandonat “les primeres obres”. El missatge que Jesús transmet a l’església a Efes va dirigit a persones: “El qui tingui orella, que escolti què diu l’Esperit a les esglésies: al qui venci, li donaré de menjar de l’arbre de la vida que és enmig del paradís de Déu” (v.7). El fidel catòlic a causa del missatge foscos que li tramet la seva Església no gaudeix de la certesa de la seva salvació. L’ombra del dubte li és permanent. El fet que l’Església Catòlica hagi abandonat la puresa de la fe evangèlica té les seves conseqüències.

L’Església Catòlica per més que ho digui no fomenta la lectura de la Bíblia. El creient catòlic avui pot fer-se amb un exemplar de la Bíblia molt fàcilment. Detalla les “primeres obres” que s’ha de recuperar. Obri-la el lector. Obri-la i acompanyi la lectura demanant a l’Esperit Sant que li obri l’enteniment per entendre la lectura. Jesús que és el Senyor de l’Església, i és misericordiós, donarà resposta a la súplica: “Demaneu, i us serà donat; cerqueu, trobareu; truqueu, i us serà obert. Perquè tot aquell qui demana, rep, i el qui cerca, troba, i a qui truca li serà obert” (Lluc 11: 9, 10).

Octavi Pereña i Cortina

 

 

IDOLATRIA

Amb quina cara se li a aparèixer la Mare de Déu al mercader Pere Nolasco la nit de l’1 al 2 d’agost de 1218? L’arquebisbe de Barcelona Joan Josep Omella, escriu: “I en aquesta església situada en el mateix emplaçament que ocupa l’actual basílica de la Mare de Déu de la Mercè, hi va col·locar una bella imatge, la seva cara recorda molt a la de les dones barcelonines que ajudaven en les feines de redempció dels captius que feien els mercedaris”, es dir, la talla no reflecteix el rostre de Maria.  La imatge de la Mare de Déu de la Mercè és una talla del segle XIV atribuïda a l’escultor Pere Moragues. Referint-se a la imatge l’arquebisbe de Barcelona escriu: “Aquest any és noticia perquè els darrers mesos ha estat curosament restaurada. Ara ja torna a ocupar el seu cambril a la basílica de la Mercè i ja tenim el goig de poder tornar-la a visitar, de confiar-li les nostres angoixes i necessitats. Ella com a mare, ens mira i ens acull amb un amor immens”.

“La renovada imatge de Santa Maria sota l’advocació de la Mercè” ens diu l’arquebisbe, “ens convida a renovar també la nostra devoció a la Mare de Déu, que porta aquest títol tan expressiu i tan vinculat a la nostra ciutat…Desitjo que la renovada imatge de la nostra patrona sigui una oportunitat per animar-nos a fer-li una visita espiritual”.

L’arquebisbe segueix escrivint: “Maria ens fa sempre el gran do, la mercè de portar-nos al Crist i dirigir-nos cap a Ell. Maria sempre ens ajuda a posar la nostra confiança en el seu Fill. A les noces de Canà, ella diu als servidors d’aquest àpat i encara ens diu a cada un de nosaltres: “Feu el que Jesús us digui” (Joan 2: 5). Amb raó s’ha dit que aquestes paraules són el testament de Maria. Renovar la nostra devoció a santa Maria ens farà més bons germans i més atents als qui pateixen”.

L’arquebisbe de Barcelona és més marià que cristià. Per això exalta la imatge de Pere Moragues. Es ben conegut que per a justificar la idolatria els doctors de la Santa Mare Església ho fan amb el sofisma de dir que no s’adora la imatge sinó allò que representa. Aquesta postura és una contumaç oposició a l’ensenyança bíblica: “No et faràs cap estàtua ni cap imatge del que hi ha dalt els cels , ni del que hi ha a baix a la terra, ni dels que hi ha dins les aigües sota la terra, no et postraràs davant d’elles ni les serviràs, perquè jo, el Senyor el teu Déu, sóc un Déu gelós que visito la iniquitat dels pares sobre els fills fins a la tercera i quarta generació dels qui m’odien, i faig misericòrdia a milers, als qui m’estimen i als qui guarden els meus manaments” (Èxode 20: 4, 6).

En la creació l’home portava la imatge de Déu en el seu interior que el distingia de les bèsties irracionals. Amb el pecat d’Adam la imatge divina es va trencar. Malgrat això una resta de la imatge divina hi va romandre la qual cosa va impedir que l’ésser humà es degenerés fins convertir-se en animal irracional. Segueix sent un ésser pensant que nega l’existència de Déu. De Déu no en vol sentir parlar. El poc que li queda de la imatge divina l’impulsa a buscar Déu per camins equivocats, convertint la imatge invisible de Déu “en semblança d’imatge d’home corruptible” (Romans 1: 23), que adoren.

“Les doctrines són el fonament de l’Escriptura ni unides amb l’enganxament de l’Escriptura, per més creïbles i agradables que siguin no tenen cap valor, ni serveixen de res als homes. Aquelles esperances de pau i felicitat que no siguin garantides per la Paraula de Déu no fan sinó enganyar els homes com una paret que està ben arrebossada però aixecada sense fonament” (Mattew Henry).

“Les masses han sentit sempre una gran atracció per la idolatria, sobre tot quan sap presentar-se amb fastuositat, acompanyada de música, apel·lant als sentits, creant una atmosfera especial i rebent el suport oficial” (Josep Grau).

“Sembla ser que el cervell humà sigui procliu a acceptar com a real les idees religioses que ell mateix es crea” (Ferran Requejo).

L’arquebisbe de Barcelona acaba el seu article Renovem la devoció a la patrona de Barcelona amb aquesta exhortació: “Renovar la nostra devoció a Santa Maria ens farà més bons germans i estar més atents als qui pateixen”. Anteposa Maria a Crist misericordiós  que és l’únic que inclina els homes que creuen en Ell a fer el bé .

Dos apòstols tenen quelcom  a dir respecte a la idolatria: “Que vull dir, doncs? Que l’ídol és alguna cosa, o que allò sacrificat a l’ídol és alguna cosa? No pas sinó que les coses que sacrifiquen els gentils és als dimonis que sacrifiquen, i allò no pas a Déu, no vull que vosaltres tingueu comunió amb els dimonis” (apòstol Pau, 1 Corintis 10: 19,20).

L’altre apòstol és Joan que en Apocalipsi 9: 20, 21, escriu: “I a resta dels homes que no van ser matats per aquestes plagues no es van penedir de les obres de les seves mans, i no van deixar d’adorar als dimonis i els ídols d’or, de plata, de bronze, de pedra i de fusta, que no   poden veure, ni escoltar, ni caminar. I no es van penedir dels seus homicidis, ni de les seves bruixeries, ni de la seva fornicació i dels seus robatoris”.

L’apòstol Joan a l’acabament del seu apocalipsi, escriu:” I si algú treu de les paraules del llibre d’aquesta profecia, Déu li traurà la seva part del Llibre de la Vida i de la ciutat santa i de les coses escrites en aquest llibre” (22: 19). Déu, no l’home, és qui parla.

Octavi Pereña i Cortina

 

 

RADICALITZACIÓ POLÍTIICA

En la memòria anual corresponent a l’any 2021, la Fiscalia General de l’Estat destaca una dada preocupant. Es tracta de l’augment del nombre de delictes d’odi. Si alarmant ho és la xifra, encara ho és més “la radicalització dels polítics” i la “polarització del debat polític” que motiven l’odi i la violència. És dir, la crispació del debat polític al que hi ha contribuït l’aparició d’un partit com Vox, que està generant un clima que la Fiscalia General de l’Estat considera preocupant.

Un comentarista anònim apunta: “Compartim totalment i donem suport a la crida de la Fiscalia als dirigents polítics a revertir questa situació per les greus conseqüències que se’n deriven. Si els nostres polítics converteixen el necessari diàleg i les discrepàncies democràtiques en crispació i insults i desqualificacions, contribueixen amb la seva conducta a que persones o col·lectius de la nostra societat es radicalitzin i es tornin intolerants, amb el conseqüent reflex en conductes i actuacions que es tradueixen en els delictes d’odi i de violència”.

Tant la Fiscalia com el comentarista anònim fan un diagnòstic del comportament dels polítics que genera violència amb la seva radicalització, però no aporten remei al diagnòstic fet. La radicalització dels polítics és un reflex de la radicalització dels ciutadans. El que fa la radicalització del polítics és despertar i estimular en els ciutadans la radicalització que jeu adormida en el seu interior.

Elihú, un dels amics del patriarca Job que van anar a visitar-lo per consolar-lo en la greu tribulació per la que estava passant, va dir: “¿Podrà governar algú que odia la justícia? (Job 34: 17). Trobar una persona justa és tan difícil com trobar una agulla en un paller. En el món ronden tantes persones injustes que hauríem de fer el que feia Diògenes, el filòsof grec. Es diu que anava pel carrer a plena llum el sol amb un llum d’oli encès buscant un home.

El narcisisme amb la divinització que en fa de l’home aconsegueix que els governants no rectifiquin les seves polítiques que porten al fracàs. Parlen molt de dialogar però allò que practiquen és un diàleg de sords. Els dialogants s’acusen mútuament però cap d’ells no vol canviar la seva política errònia. Això fa que la situació empitjori.

El governant “és un servidor de Déu per al teu bé. Però si fas el mal tingues por, que no és en va que porta l’espasa, perquè és un servidor de Déu, un venjador per castigar el qui fa el mal” (Romans 13: 4). El governant ha de saber distingir entre el bé i el mal. El bé per premiar el ciutadà que el faci. I el mal per castigar la persona que transgredeixi la llei.

“La nostra república necessita amb urgència dirigents que s’atreveixin a dir el que creuen és recte i just, no importa el nombre dels qui s’hi oposin. La majoria pot equivocar-se i no promouen la vertadera democràcia si ignoren la minoria encara que sigui la minoria d’un. Amb urgència es necessiten dirigents que s’atreveixin a dir el que necessiten escoltar, no el que volen sentir” (Richard C. Helverson).

Un altre cop topem amb la urgència de trobar homes justos  que es facin càrrec de l’administració dels afers públics. Aquesta urgència l’il·lustra Diògenes   que a ple llum del sol anava pel carrer portant encès un llum d’oli buscant un home. Al seu entorn n’hi havia molts d’homes però no n’hi havia cap de just.

Abraham Lincoln que va ser president dels Estats Units va dir: “Res és políticament correcte allò que és moralment equivocat”. És urgent que persones justes es facin càrrec de la política si es vol que la radicalització es transformi en tolerància i respecte a allò que és diferent encara que només sigui u qui és diferent.

Les persones no neixen justes, se’n fan. Tant Diògenes com Richard C. Halverson  no van trobar cap home just perquè és una rara avis. Ni remenant el paller se’n trobarà un. Jesús no va venir a buscar persones justes sinó pecadors que eren rebutjats per l’elit religiosa. L’escenari és el menjador de Mateu, el cobrador d’impostos a qui Jesús havia acabat de cridar. Asseguts a taula hi eren els cobradors d’impostos i pecadors. Els fariseus que constituïen una secta religiosa que gaudia de molta influència, es consideraven ser persones justes perquè creien que complien la Llei de Déu al peu de la lletra. Aquests religiosos en adonar-se’n que els comensals que estaven asseguts a taula eren populatxo immund, es van queixar als deixebles de Jesús dient-los: “Com és que el vostre Mestre menja amb els cobradors d’impostos i pecadors?” Oint Jesús aquesta queixa es dirigeix als denunciants dient-los: “Els qui estan bons no tenen necessitat de metge, sinó els qui estan malalts. Aneu, doncs, i apreneu el que vol dir: Misericòrdia vull i no sacrifici, perquè no he vingut a buscar justos sino pecadors al penediment” (Mateu 9: 10-13). Els injustos són els qui es converteixen en justos per la fe en el Nom de Jesús que és qui els perdona els pecats i els converteix en fills de Déu. En aquesta tasca hi intervenen els cristians si és que prediquen l’Evangeli tal com està redactat en la Bíblia i se l’interpreta amb l’ajut de l’Esperit Sant qui va inspirar els homes  que el van escriure. “Ell” (Jesús) “és la pedra rebutjada per vosaltres els constructors, que ha esdevingut cap de l’angle. I en ningú altre no hi ha salvació, perquè no hi ha cap altre Nom sota el cel donat als homes en que hàgim de ser salvats” (Fets 4: 11, 12).  No busquin bones persones per governar, sinó pecadors convertits a Crist que caminen en novetat de vida.

Octavi Pereña i Cortina

 

DISCIPLINA

Dos fets ocorreguts el mateix dia. L’un a Barcelona per un noi de 24 anys i que el seu amic va gravar la bretolada de donar un cop de peu a una dona que s’esperava en un pas de zebra, fent-la caure a terra, provocant-li in esquinç a la cama. L’altre es va produir a Lleida. Un nen de 14 anys li va llençar una pedra a una dona que s’estava esperant per pujar a l’ascensor que hi ha a la plaça de l’Escorxador, produint-li una ferida al cap que va necessitar deu grapes per tancar-la. Aquests dos fets són no res entre la multitud de males accions que es cometen diàriament. El fet que es donin aquests actes indesitjats és a causa que quelcom no funciona en l’educació que s’imparteix als infants.

“l’educació sense religió”, va escriure C. S. Lewis, “per útil que sigui sembla més bé per fer de l’home un diable més astut”. Quan cito Lewis no ho faig en el sentit que dono suport a l’èmfasi que posa el Govern de Madrid d’ensenyar Religió en l’escola pública. Em refereixo a la responsabilitat que tenen els pares de fer-se seus els els principis ètics   que contenen les pàgines de la Bíblia. Aquest llibre encara que és el bestseller per excel·lència, poques persones el llegeixen, per tant, desconeixen les ensenyances que canvien el comportament humà.

En el cas de Mario, el noi de Talavera de la Reina, que utilitzava les cames d’una dona com si fossin una pilota  de futbol, ¿és que es creia que fos Pepe,  el jugador del Madrid? I el seu amic que va immortalitzar l’excel·lent jugada en un vídeo que sembla ser que ha donat la volta al món, sentien poc respecte per les persones. L’acció sembla ser que va ser premeditada i, encara que en la seva declaració Mario va dir que estava borratxo, la borratxera no l’eximeix de la seva responsabilitat.

No hi ha regla sense excepció. D’una educació esmerada sense mancar-hi una bona formació religiosa, en pot sortir una fill que sigui un bala perdut. Però el problema d’avui no es troba en  l’educació esmerada, tot el contrari, en l’educació descurada  dels fills que es despreocupa d’educar-los i que traspassa la responsabilitat a les escoles públiques o concertades.  Aquesta despreocupació té funestes conseqüències. Desatendre l’obligació que tenen els pares d’educar els seus fills sovint és paga amb un preu molt alt ja que en molts casos al costat d’un fill delinqüent sol haver-hi pares permissius que no frenen la tendència que tenen els seus fills a fer el mal. La pregunta que ens és lícita fer és: Els pares dels protagonistes de les salvatjades que comentem, ¿van tallar les primeres manifestacions agressives encara que bramessin, fent-los veure que l’agressivitat és una conducta indesitjable que pot portar a cometre actes dels que se’n penediran tota la vida?

El títol de  la notícia és: “Condemna europea a França per les surres i les bufetades als nens”. En lletra petita es llegeix. “El Consell d’Europa vol penalitzar allò que el 80% dels francesos aprova”, Trobo molt bé que es vulgui extirpar la crueltat que en nom de l’educació es practica en els fills i es penalitzi aquest comportament impropi, però una surra ben donada a temps, quan els raonaments no serveixen de res pot evitar que el fill es converteixi en un petit dictador que avergonyeixi els pares i es converteixi en un perill social en l’adolescència.  La irresponsabilitat educativa dels pares en no voler disciplinar els fills quan toca fer-ho explica les moltes conductes antisocials de infants i adolescents.

“La niciesa està lligada en el cor del jove, però el bastó de la disciplina  la traurà fora d’ell” (Proverbis 22.15). Textos com quest poden fer pensar que la Bíblia aprova la violència educativa. N’hi ha d’altres que limiten la pràctica de la coerció educativa: “Corregeix el teu fill mentre hi ha esperança, però no deixis que la teva ànima s’irriti fins a matar-lo” (Proverbis 19:18). “I vosaltres els pares no exaspereu els vostres fills, sinó crieu-los en la disciplina i l’amonestació del Senyor” (Efesis 6:4).

S’arriba a un consens en que l’educació permissiva no és bona pels fills i que la disciplina a de formar part de l’educació. La Bíblia se’n fa ressò dels desgrat que provoca la paraula disciplina, però també ens informa dels seus beneficis. “I us heu oblidat de l’exhortació que se us adreça com a fills: fill meu, no menystinguis la disciplina del Senyor, ni defalleixis quan et reprèn. Perquè el Senyor disciplina el qui estima i assota tot fill que Ell accepta. Si suporteu la disciplina, Déu us tracta com a fills, perquè, quin fill hi ha que el pare no disciplina? Però si esteu sense disciplina, de la qual tots n’han esdevingut participants, llavors sou bastards, i no fills. A més a més, tenim els nostres pares segons la carn, que ens disciplinàvem, i els respectàvem. ¿no ens sotmetrem molt més al Pare dels esperits, i viurem? I ells (els pares biològics), certament, ens disciplinaven per pocs dies com els semblava bé, però Ell per el que ens convé, per fer-nos participar de la seva santedat. I tota disciplina de moment no sembla un motiu d’alegria, sinó de tristesa, però després porta un fruit pacífic de justícia als qui han estat exercitats” (Hebreus 12: 5-11). No ens aniria malament, a pesar de la imperfecció humana que els pares prenguessin nota que la disciplina és un bé per als fills i a ells els evitaria moltes llàgrimes.

Octavi Pereña i Cortina

 

INCIVISME

“El professors i els centres educatius són conscients del problema,  fan tots els possibles perquè ningú no se senti discriminat, però no resulta fàcil. La maldat és una cosa intrínseca en alguns individus i es manifesta de la pitjor manera i des de molt aviat. I els pares? Realment són conscients del problema? Només cal passar-se per un partit de futbol de xavals per adonar-se del comportament d’alguns d’ells que insulten com si res i donen un exemple vergonyós als seus fills. No busquem culpables massa lluny. El problema també és a casa i, per tant la solució hauria de ser trobada a la llar. Denunciem l’assetjament com ha fet el germà de l’Izan, no deixem passar l’abús i la persecució al del costat. No pensem que això no ens afecta, que és un problema dels altres, que no fa amb nosaltres. Potser és més a prop del que imaginem. I potser aleshores serà tard. Estiguem atents”. (Josep Pedrerol).

Malgrat que el text citat, l’autor es refereix a l’assetjament que va patir el germà de l’Izan i que el va portar al suïcidi, ens referirem a la responsabilitat que els pare tenen d’educar els seus fills. La Bíblia, especialment el llibre de Proverbis emfasitza la responsabilitat que tenen els pares d’educar els seus fills. Ressaltaré el text de Deuteronomi 6: 4-9 que diu: “Escolta, Israel: El Senyor el nostre Déu és u. Estimaràs el Senyor el teu Déu, amb tot el teu cor, i amb tota la teva ànima, i amb tota la teva força. I aquestes paraules que jo et mano avui, seran en el teu cor, i les ensenyaràs diligentment als teus fills, i en parlaràs quan t’asseguis a casa teva, i quan caminis pel camí, quan et  llevis. I les lligaràs com un senyal sobre la teva mà, i seran com frontals entre els teus ulls. I les escriuràs als muntants de casa teva i als teus portals”.

Amb la mentalitat laica dels nostres dies  es considera arcaic aquest text de Deuteronomi que ens ensenya que les coses més importants tenen que ocupar un lloc preeminent en l’educació dels fills. Josep Pedrerol ens invita a que anem a veure un partit de futbol de xavals perquè ens adonem del comportament impropi d’uns pares. El cas al que es refereix l’escriptor és un de concret de pares que no es comporten com bons educadors dels seus fills. Però la incivilitat  paterna no solament es manifesta en els camps de futbol en que juguen els seus fills, es manifesta en tots els àmbits socials. Si el laïcisme no contribueix a crear una societat educada que es comporti com civilitzada, serà convenient que abandonem el laïcisme i els prejudicis contra el fet religiós i que en prenguem seriosament que Déu controla la creació i que donar-li l’esquena ens porta a la tragèdia  que contemplem. Perquè aquest canvi de mentalitat es pugui produir prèviament s’ha de provocar un canvi en el cor: “Per tant, ara no hi ha cap condemnació per als qui són en Crist Jesús, que caminen no segons la carn, sinó segons l’Esperit” (Romans 8: 1). L’apòstol exposa dues maneres de viure: Una segons la carn que és com es vivia abans de la conversió a Crist i que l’apòstol descriu: “Adulteri, fornicació, impuresa lascívia, idolatria, bruixeria, enemistats, baralles, gelosies, ires, rivalitats, divisions, partits, enveges, homicidis, embriagueses, golafreries, i les coses semblants a aquestes sobre les quals us predic, com us vaig predir, que els qui practiquen aquestes coses no heretaran el regne de Déu” (Gàlates 5: 19- 21). Aquestes característiques de viure segons la carn, ¿no són  les que contemplem diàriament?

Els segles passen i el comportament humà sempre és el mateix. Actuals són les paraules del profeta Jeremies escrites fa uns tres mil anys: “¿Pot un etíop canviar la seva pell, o un lleopard les seves taques? Tampoc vosaltres no podeu fer el bé, vosaltres que esteu acostumats a fer el mal” (Jeremies 13: 24). Jesús que a més de ser el Salvador és el Mestre per excel·lència ens diu: ”O feu l’arbre dolent i el seu fruit serà  dolent, perquè l’arbre es coneix pel seu fruit” (Mateu 12: 33).

L’altra manera de viure que exposa l’apòstol és “conforme a l’Esperit. L’Esperit Sant la tercera persona de la Trinitat és qui fa bo l’arbre dolen. Aquest és el fruit que dóna la persona que és guiada per l’Esperit: “Amor, goig, pau, longanimitat, benignitat, bondat, fe, mansuetud, temprança” (Gàlates 5: 22, 23).

En el text que he transcrit de l’escrit de Josep Pedrerol, després de denunciar el comportament d’alguns pares diu: “No pensem que això no ens afecta, que és un problema dels altres, que no fa amb nosaltres. Potser és més a prop del que imaginem. I potser aleshores serà tard. Estiguem atents” Sí, pares, teniu l’oportunitat de deixar  de ser pares carnals que porteu els vostres fills al desastre, i convertiu-vos en pares guiats per l’Esperit, que os transformarà, dins dels límits que imposa la vostra condició de pecadors en exemples vivents  en els que els vostres fills es podran  mirar i seran el referent d’un comportament cívic.

Octavi Pereña i Cortina

 

 

TESTIMONIATGE CRISTIÀ

Ima Sanchís entrevista a Miguel Hurtado que va ser víctima de pederàstia en la abadia de Montserrat pel monjo Andreu Sales. De l’entrevista compilo el que segueix: afirma que “es va queixar quatre vegades a dos abats i no van denunciar el delinqüent a la justícia, no van intentar trobar altres víctimes, no el van sancionar canònicament expulsant-lo de la vida religiosa. Simplement el van traslladar a un altre monestir. Vaig perdre la fe. El papa Joan Pau II “des de mitjans dels anys vuitanta coneixia el terrible problema de pederàstia que patia l’Església. El pare Thomas Doyle advocat canònic en l’ambaixada del Vaticà a Washington li va lliurar un informe demolidor. Però es va negar a prendre mesures per castigar els abusos  a nens, de debò creu que és un sant?” Aquest recull conté diversos temes que mereixen ser tractats un a un.

Segon Miguel Hurtado, el pare Thomas Doyle li va enviar al papa Joan Pau II un informe demolidor sobre la pederàstia en el si de l’Església Catòlica que va anar a parar al calaix de l’oblit. L’apòstol Pau tracta el tema de l disciplina eclesiàstica en el si d’una església local que té a veure amb el sexe. Escrivint l’apòstol a l’església a Corint, diu: “De fet se sent dir que entre vosaltres hi ha fornicació, una fornicació que ni entre els gentils no s’anomena, fins al punt que un té la dona del seu pare. I vosaltres tan inflats, en comptes de doldre-us, a fi que sigui tret d’enmig de vosaltres el qui ha comés aquest acte” (1 Corintis 5: 1, 2). La congregació i els pastors indiferents al que estava passant miren cap a una altra banda. L’apòstol els diu: “La vostra jactància no és bona. ¿No sabeu que una mica de llevat fermenta tota la massa?” (v.6). Durant anys l’Església Catòlica ha permès que la pederàstia s’infiltrés en el seu si sense posar-hi fre. Soterradament s’ha anat infiltrant en tots els àmbits eclesials fins que amb ímpetu ha sortit a la llum pública desacreditant la Institució. Els responsables de no haver tallat a temps l’inici de la plaga n’hauran de donar compte al Senyor de l’Església quan compareixeran davant la seva presència perquè la seva negligència ha causat que es blasmi en Nom de Déu. El resultat de no disciplinar el pederasta que actuava impunement en el monestir de Montserrat va ser que l’afectat “perdés la fe”.

Dures són les paraules que Jesús dirigeix als molts Andreus Sales que amb impunitat maltracten la fe d’infants i adolescents: “El qui faci entrebancar un d’aquets petits que creuen en mi, li fora millor que li pengessin al coll una pedra de molí d’ase i fos enfonsat al fons del mar. Ai del món per causa dels entrebancs! Perquè cal que vinguin entrebancs. Però ai d’aquell home per culpa del qual ve l’entrebanc” (Mateu 18: 6, 7).

La periodista li diu  a Miguel Hurtado: “També va protestar contra la canonització de Joan Pau II”. L’entrevistat, vista la negativa de prendre mesures per a castigar els abusos als nens que ara té 37 anys, es pregunta: “De debò algú creu que és un sant?” Cada ciutat, cada vila, cada poble té com a mínim un sant patró protector. Els mitjans de comunicació que informen dels esdeveniments populars amb tota naturalitat es refereixen als sants protectors de les poblacions de manera semblant a com tracten els  ídols de l’esport. Al lector li pregunto: ¿Sap realment qui és sant? Segons l’Església Catòlica són sants persones finades que després d’un llarg procés conclou amb la proclamació de sant. Es dir, és un procés humà  que com tot el que és humà és contradictori. En el cas del papa un dels títols que té és “Sa santedat”. L’apel·latiu concedeix a qui l’ostenta la condició de sant. Si el papa és sant, per què canonitzar-lo. Deixem de banda el concepte catòlic de la santedat que és un mar de confusió i apropem-nos al Nou Testament per a veure el que ens diu. No cal ser doctor de la Santa Mare Església per a entendre el significat bíblic de la santedat. N’hi ha prou amb llegir amb ulls nets de prejudicis. L’apòstol Pau escrivint a l’església a Corint, els diu: “A l’església de Déu que és a Corint, als santificats en Crist Jesús, cridats com a sants, amb tots els qui en tot lloc invoquen el Nom de nostre Senyor Jesucrist, Senyor d’ells i nostre” (1 Corintis 1: 2). L’apòstol considera sants a persones vives per la fe en el Nom de Jesús. A aquestes persones, moltes de elles ben segur illetrades, els diu: “Però nosaltres hem de donar sempre gràcies a Déu per vosaltres, germans estimats del Senyor, perquè Déu us va elegir des del començament par a salvació en la santificació de l’Esperit i fe en la veritat” (2 Tessalonicencs 2: 13).

Aquests sants no són persones finades. La Bíblia ens diu que són homes i dones com nosaltres. No són déus ni deesses que fan miracles. Són persones imperfectes que per la santificació de l’Esperit lluiten diàriament per abandonar la passada manera de viure que portaven quan estaven en la incredulitat i es revesteixen de la nova que és en Crist. No són ni superhomes ni superdones. Són homes i dones de carn i ossos  que donen testimoni de la salvació rebuda per la fe en el Nom del Senyor Jesucrist. La santedat cristiana no és humana, és divina.

“Ai dels pastors que destrueixen i escampen el ramat de la meva pastura, diu el Senyor” (Jeremies 23: 1).

Octavi Pereña i Cortina

 

MONOGAMIA I SALUT SEXUAL

Laura Càmara, infermera especialista en ginecologia, obstetrícia i sexòloga, referint-se a les maneres com actualment les persones es relacionen des del punt de vista sexual, diu: “Hi ha un augment del nombre de parelles sexuals, de recanvis i successions de parelles, i això significa que ens posem més en risc i augmenten les possibilitats de relacions sense protecció, a més a més s’han normalitzat altres pràctiques sexuals més enllà del coit, com el sexe oral, per al qual ens protegim menys”.

La disbauxa sexual que és el resultat de fer allò que a un hom li doni la gana en nom de la llibertat, ens porta a un resultat que tots lamentem. Els qui proposen fer allò que a un hom li doni la gana amb el teu cos, venen el goig de la sensualitat sense límits però no diuen res de les conseqüències perjudicials que resulten de perseguir el plaer sexual sense restriccions.

El Creador ha dotat els homes i les dones amb el sexe: “Fructifiqueu i multipliqueu-vos” (Gènesi 1: 28). Sense l’atracció sexual aquest encàrrec no es podria complir. L’home i la dona passarien l’un al costat de l’altre sense immutar-se. La Terra es quedaria sense habitants  perquè no hi hauria naixements. El sexe hauria estat una bassa d’oli si no hagués sigut que Satanàs per mediació d’Eva no hagués induït Adam a menjar el fruit de l’arbre prohibit. La conseqüència de la desobediència d’Adam va ser la contaminació de la santedat sexual. D’aquí neixen totes les perversions sexuals que fan anar de bòlit a les autoritats sanitàries per l’increment de les malalties de transmissió sexual que es detecten i als polítics per l’increment de delictes vinculats al sexe. Els qui promouen la llibertat sexual abans d’obrir la boca haurien d’explicar les conseqüències dolentes que afecten als qui la practiquen.

Com he dit abans el pecat d’Adam ha trastornat el sentit que el Creador li ha donat al sexe convertint-lo en una atracció indiscriminada. “La llàntia del cos és l’ull. Per tant, si el teu ull és bo, tot el teu cos tindrà llum. Però si el teu ull és dolent, tot el teu cos estarà a les fosques. Si, doncs, la llum que hi ha en tu és foscor, com serà de gran la fosca? (Mateu 6: 22, 23). Jesús aporta llum a aquest text quan diu: “Però jo us dic: tot aquell que mira una dona per cobejar-la, ja ha comés adulteri amb ella en el seu cor” (Mateu 5: 28). L’atracció sexual comença per l’ull. Si l’ull és bo que és la conseqüència d’una genuïna conversió a Crist, no es deixa seduir per la bellesa de la dona del seu proïsme. La mirada cobdiciosa es dóna tant en l’home com en la dona. L’ull bo, sigui de l’home o de la dona incita a rebutjar l’atracció que pot portar  a cometre en el cor el pecat sexual. La realitat és evident: en són moltes les persones que tenen l’ull dolent. Això demostra que en són moltes les persones  que no s’han convertit a Crist. Per això es pot aplicar a aquesta majoria aquest proverbi: “L’infern i la destrucció mai no estan satisfets, i els ulls de l’home (i els de la dona) tampoc no estan satisfets” (Proverbis 27: 20). Aquesta insatisfacció porta al sexe compulsiu que tants danys ocasiona: trenca matrimonis, fa mal als fills, promou la violència masclista.... L’ull dolent és el qui porta els pecadors sexuals a dir: “No he fet res dolent” (Proverbis 30: 20).

“Tot aquell que mira una dona per cobejar-la, ja ha comés adulteri amb ella en el seu cor”. La pornografia hi juga un paper molt important a l’hora de cometre l’adulteri espiritual. Alguns matrimonis naufraguen a causa de la pornografia. Alhora promou el masclisme que causa violència contra la dona. Quina importància te tenir un ull bo per la fe en Jesús. Aquest miracle és necessari que es doni en persones de totes les edats. Així “el matrimoni serà honorat en tot, i el llit sense taca”. Als qui honoren el matrimoni Déu no els judicarà com a fornicadors i adúlters (Hebreus 13:4).

Déu no és un esgarriacries com alguns pensen. Vol que les persones siguin felices i en concret els matrimonis. Desitja preservar del naufragi conjugal  tant a cristians com a incrèduls. Per això dóna la recepta per la ploma de l’apòstol Pau: “Referent a les coses que em vau escriure, és bo a l’home no tocar dona. Però a causa de les fornicacions, que cadascú tingui la pròpia muller, i que cadascuna tingui el propi marit. Que el marit doni a la muller l’afecte que li deu, igualment també la muller al marit. La muller no té potestat sobre el seu propi cos, sinó el marit, igualment el marit tampoc té potestat sobre el seu propi cos, sinó la muller. No us priveu l’un a l’altre, si no és de comú acord, per un temps, a fi de dedicar-vos al dejuni i a la pregària, després estigueu junts novament perquè Satanàs no us tempti per causa de la vostra incontinència” (1 Corintis 7: 1-5).

La monogàmia fa feliços els matrimonis alhora és l’antídot contra les malalties de transmissió sexual.

Octavi Pereña i Cortina

 

 

ADDICCIONS

La periodista Ima Sanchís li pregunta a Olatz Rodríguez, ex gimnasta de l’equip espanyol i testimoni d’anorèxia: ¿On es troba la seva incomoditat? L’esportista li contesta: “No m’agrada com està estructurat el món, tot gira al voltant de l’economia, tot és molt superficial i pragmàtic. N’hi ha prou amb mirar la tele: passen de la guerra d’Ucraïna a un anunci de perfums, dissonàncies que em fan sentir que no vull ser un ésser humà: No fem cap altra cosa que destrossar la Terra”. En el cas de la jove gimnasta que té 18 anys, l’inconformisme amb el món la van portar a “voler cuidar-se  i menjar més sa”. El seu desig de voler menjar més sa la va portar a convertir-se en anorèxica. “Vaig començar controlant el menjar i el menjar va acabar per controlar la meva vida”. L’inconformisme no ens porta a tots al mateix final. A uns els porta a l’alcoholisme. A d’altres a les drogues. A d’altres al sexe compulsiu. A d’altres a l’addicció al treball. A d’altres a la pràctica d’esports de risc…L’inconformisme si no se sap gestionar  condueix a conseqüències funestes. L’inconformisme és un sentiment intern molt fort. En la resolució dels problemes interns no anem més enllà de la pell. Ens cal bussejar en l’interior de l’ànima perquè és allí on s’hi troba el secret de la guarició. És una visita que no ens agrada fer perquè tenim por de descobrir el que realment som. Preferim mantenir ocult el secret per mitjà de teràpies externes que el que fan és agreujar encara més la malura espiritual.

L’ex gimnasta explica: “Em feia el meu propi menú partint d`un càlcul de calories: talls de gall dindi, formatge frec, iogurt vegetal, verdura i mitja peça e fruita. Al cap de poc temps no em van deixar continuar entrenant-me i quan ja no podia ni caminar em van ingressar, i ho agraeixo”. La jove gimnasta assegura “que era conscient”, que necessitava ajuda, “però no sabia com fer-ho ni si m’entendrien, esperes i esperes”. La dolència s’enquista  i la situació empitjora.

Olatz Rodríguez diu que ha mantingut contacte amb noies anorèxiques molt joves i “els demanava que ho diguessin a la família…Estaven agraïdes de poder parlar amb algú que passava pel mateix”. És cert, compartir un problema ajuda a suavitzar els efectes, però no la causa que es manté intacta.

El Nou Testament ens parla de dos tipus d’homes: l’home vell i el nou. Per naixement natural tothom pertany a la tipologia de l’home vell, es dir, del qui està mort en els seus delictes i pecats. Es pertany a la classe d’home vell pel fet de ser descendent de l’Adam pecador i ignorant què és el nou naixement per la fe en de Jesús. Trobant-nos en la condició d’home vell fa que siguem propensos a les addiccions a les que ens porta l’inconformisme en veure la multitud d’injustícies que es cometen en aquest món. la psiquiatria, la psicologia i les moltes teràpies que incideixen en l’home vell que per no haver estat convertit en un home nou per la fe en Jesús que va vessar la seva sang en la creu, treballen en una naturalesa humana predisposada al pecat en les seves diverses manifestacions. Es per aquest motiu que els resultats que s’aconsegueixen són mínims a causa que no incideixen en l’ànima dels addictes.

És per això que cal aprofundir en aquests dos tipus d’homes. el vell i el nou. És l’apòstol Pau que tracta aquest tema. Com crec que si és una novetat per al lector m’hauré d’esforçar per a ser el més clar possible.

Escrivint l’apòstol als cristians que vivien a Colosses els diu que abandonin el comportament que tenien abans de convertir-se a Crist. Aquesta manera de ser ens és molt familiar: ”ira, enuig, malicia, maledicència, paraules brutes de la nostra boca, no us mentiu els uns als altres”. Tot això ens és familiar, ¿oi? ¿Per quin motiu els cristians de Colosses havien d’abandonar aquest comportament tan indesitjable? Senzillament “perquè s’han despullat de l’home vell amb les seves obres, i us heu vestit del nou que es va renovant vers el ple coneixement, conforme a la imatge d’Aquell que el va crear” (Colossencs 3: 5-10). Fer nou l’home vell no ho aconsegueix ni la psiquiatria ni la psicologia ni cap ciència que tracti el comportament humà.  Només ho aconsegueix Crist en aquells que creuen en Ell. Com diu el text de Colossencs  l’home nou “conforme a la imatge d’Aquell que el va crear vers el ple coneixement”. L’home nou és una nova creació de Déu que es va perfeccionant dia rere dia fins a la plenitud que s’assolirà el dia de la resurrecció. Fins aquell dia els creients en Crist  no seran perfectes com el Pare celestial és perfecte”. Deixen el passat i miren de cara el futur gloriós que assoliran el dia de la resurrecció

Octavi Pereña i Cortina