ENTRE LA FEL I L’AMOR: UN ABISME

Percy J. Buffard, familiarment conegut com Don Percy, fundador de la Missió Evangèlica Espanyola, missioner anglès que va treballar a Espanya als anys vint del segle XX a La Manxa i especialment a Valdepeñas, va dir: “No és estrany que siguem perseguits, quan els que es diuen dirigents cristians de la nació els ensenyen a pregar contra nosaltres amb aquesta pregària” Don Percy es refereix a un fullet amb vint-i-quatre clàusules editat pels capellans “cadascuna d’elles amb una pregària o objecte amb el que està associat  el sant esmentat en la pregària. El seu sant propòsit, s’afirmava era les devotes dones pugessin pregar per la conversió dels perversos, el profit espiritual de les seves pròpies ànimes i l’extermini dels heretges.…Cavall de Jaume, trepitja’ls. Brau de Sant Lluc, banyega’ls. Graula de Sant Onofre, arrenca’ls els ulls. Drac de Sant Jordi, mata’ls. Aquestes pregàries són una mostra de les seves ridícules i perverses pregàries”. Aquestes pregàries són una mostra de la qualitat cristiana dels anomenats seguidors de Jesús d’aquella època. Qui no combregava amb ells se l’havia de destruir. Desconeixien el manament de Jesús d’estimar els enemics.

Ha passat un segle des de que Don Percy recorria Espanya evangelitzant-la, no impartint la doctrina de l’Església catòlica que mantenia en l’obscurantisme la població d’aquella època, sinó amb la llum alliberadora de fanatismes que es desprèn de les Sagrades Escriptures. Actualment, la màxima autoritat de l’Església catòlica espanyola, el cardenal Rouco Varela, president de la Conferència Episcopal Espanyola ha pronunciat unes paraules que descobreixen un tarannà ben poc cristià: “La unitat d’Espanya és un bé moral. Ens preocupa que la unió fraterna entre tots els ciutadans de les diverses comunitats i territoris d’Espanya, amb molts segles d’història comuna, es pugui trencar (…)La unitat de la nació espanyola és una part principal del bé comú de la nostra societat que s’ha de tractar amb responsabilitat moral” .

Davant d’aquesta filosofia política que no dóna espai a la divergència, sostinguda per un alt dirigent religiós de la nació no ens ha de fer estrany que personalitats polítiques del PP com José Mª Aznar i Esperanza Aguirre canviarien la llei per tornar a posar-la com estava, és dir, restablir la llei decretada per José Mª Aznar quan era president del Govern espanyol i que va ser derrocada per José Luís Rodríguez Zapatero, que preveia cinc anys de presó la convocatòria d’un referèndum il·legal.

Per a aquests devots fidels de la Santa Mare Església no hi ha lloc a la discrepància al que ells consideren  ortodòxia política. Per a aquestes persones és verinós pensar diferent, com era verinós ara fa un segles harmonitzar la vida cristiana a la llum de l’Evangeli que és la veritat de Déu que fa lliures els homes. Aquesta divergència  s’havia de pagar amb l’opressió sàdica dels qui s’atorgaven l’exclusivitat de l’ortodòxia cristiana. Aquest concepte s’ha anat traspassant durant el darrer segle i els deixebles de tan ignominiosa doctrina segueixen pul·lulant per les terres hispàniques.

La història d’Espanya, la de Catalunya també, són testimonis del fanatisme religiós que ha transcendit a l’esfera  social. D’aquest pecat, perquè és un pecat no estimar el proïsme com a un mateix se n’han de penedir els que es deixen guiar per un fanatisme religiós – polític perquè és un atemptat contra l’amor de Déu que ha de caracteritzar els que es diuen cristians: “En això coneixeran” va dir Jesús, “tots que sou deixebles meus, si teniu amor entre vosaltres” (Joan 13:35).

Una vinyeta de Toni Batllori ens presenta Aznar nedant en una piscina d’aigua verdosa. Dos homes se l’estan mirant.  Un d’ells diu: “Quin líquid tan estrany, aquesta piscina. L’altre li contesta: “És bilis”. És un mal testimoniatge que donen els que havent de mostrar amor expulsen bilis. Més aviat o més tard el Déu a qui adoren de boca els passarà factura. El Déu just no pot donar per innocent el culpable.

Octavi Pereña i Cortina

 

 

NOVES ADDICCIONS

Vivim en una època caracteritzada per au accés sense precedents a la informació. Els avantatges que proporciona internet no estan mancats de trampes. Per un costat l’excés d’informació no vol dir que es dirigeixi. Per l’altra banda l’excessiva dependència de la informàtica pot portar una paràlisi mental que afecta la salut. Se’ns bombardeja amb correus electrònics, Facebook i altres novetats digitals que ens asfixien.  No tenim temps per a processar la gran quantitat d’informació que rebem, la major part de la qual és brossa.  Internet fa perdre molt de temps que és irrecuperable. Té un preu voler accedir a aquesta riuada d’informació que ens arriba sense impediments i, com internet el tenim a casa, ens persegueix fins al llit.

Segons un estudi realitzat per investigadors de la Universitat de Cambridge un de cada cinc britànics admeten que no sempre controlen les tecnologies de la comunicació i, un de cada tres estan tan aclaparats que necessiten arraconar-les. Un estudi de la UE diu que Espanya està al capdavant en percentatge de joves en risc de desenvolupar una addicció informàtica.

Catherine Madigan, psicòloga clínica, especialista en desordres d’ansietat diu haver vist molt pacients que pateixen ansietat degut a la seva addicció a les xarxes socials o angoixats per la gran quantitat d’informació que han de processar a la feina. Assegura: “en el passat, els treballadors se n’anaven cap a casa i no es podien localitzar”. Segueix dient: “Ara, el lloc de treball et proveeix d’un mòbil i tal vegada un iPad, i inclús un portàtil. La gent no se n’adona que s’espera d’ells que estiguin sempre connectats a l’ordinador”. Catherine Madigan segueix dient: “Per a algunes persones superar el síndrome d’abstinència que els provoca la tecnologia els és bastant difícil. Conec persones que no poden passar els caps de setmana sense el portàtil per estar-hi connectats”. Recomana posar límits a l’ús de la tecnologia. Per evitar aquesta addicció que aïlla els atrapats de mantenir relacions familiars i socials saludables, els entrampats haurien de buscar alternatives que els desconnectessin d’internet i les xarxes socials.

Com en totes, les addiccions a les noves tecnologies tenen una causa que és d’ordre espiritual. A les dificultats de la vida, els problemes de relació de parella, les difícils relacions pares i fills i altres situacions conflictives, s’hi hi ha d’afegir la greu crisi econòmica que fa perillar el benestar de moltes famílies. La inseguretat creixent que es viu provoca una patologia ansiosa que es vol guarir prescindint del psiquiatre, substituint-lo, en el cas que ens ocupa llençant-se als braços de les tecnologies de la comunicació que ens atreuen  donant-nos una felicitat fictícia que ens fa sentir bé momentàniament. En moments de crisi galopant com la que ens engoleix augmenten les addiccions i, en concret a internet. La malaltia de l’autoengany distorsiona una realitat que causa angoixa que no es pot afrontar ni fugir d’ella. Es cau en un fangar. En general no n’hi ha prou amb la força de la voluntat per sortir-se’n.

Sol Bacharach, directora del Centre Terapèutic Marenostrum quan se li pregunta: ¿ni tan sols amb força de voluntat es pot sortir del pou?, contesta: “No, és una idea molt estesa però no és així. El cervell de l’addicte depèn dels estímuls agradables que li proporcionen les drogues (internet en el nostre cas), que actuen sobre el circuit de la recompensa cerebral, el que ens proporciona gratificació alliberant substàncies  com la dopomina quan realitzem activitats indispensables per a viure, com beure aigua, menjar o tenir relacions sexuals. Per això les repetim. Amb el temps la dopomina alliberada pel tòxic va minvant. I el pacient segueix consumint  no per passar-s’ho bé, sinó per evitar el malestar”. Aquesta és la causa de l’addicció a les noves tecnologies.

L’origen de les addiccions és espiritual, l’absència de Déu. Sense el Pare de nostre Senyor Jesucrist l’ànima no se sent gratificada i està mancada  del coratge suficient per encarar-se victoriosament als enemics que l’assetgen i li roben el benestar que necessita. El clam del salmista hauria de ser el nostre clam: “Tingues misericòrdia de mi, Senyor, perquè estic angoixat: els meus ulls es desfan de tristor, la meva ànima i el meu interior, perquè la meva vida s’esgota en el dolor, i els meus anys en sospirs: la meva força decau a causa de la meva iniquitat, i els meus ossos es desfan” (Salm 31: 9,10).

Espanya és el país europeu amb un percentatge més elevat de joves en risc de desenvolupar conductes additives, amb un 21,3%. La gravetat del problema que no se soluciona amb píndoles hauria de fer reflexionar en si la fe en Crist no és la solució del problema que s’expandeix. El fet que les esglésies estiguin buides i que no es prediqui la Paraula i que la seva absència no preocupi, és un avís clar que l’ànima està molt malalta.. Diria més: està morta.

Octavi Pereña i Cortina

MASCLISME DESMESURAT

Miguel Lorente, expert en violència de gènere, forense i professor de la Facultat de Medicina de la Universitat de Granada és molt incisiu amb referència a la violència de gènere: “La societat està malalta”.

El diari Segre publica un reportatge que descriu la convocatòria que es va fer a  Tàrrega en protesta contra la violència masclista degut a l’assassinat de la noia Alba Martí, de  14 anys, pel seu xicot de 18. Sembla ser que la relació de l’Alba amb el Míchel va començar amb mal peu. La parella vivia amb la mare d’ella. El padrí de l’Alba explica: “Al cap d’un any Míchel se’n va anar de la casa i, finalment l’Alba va trencar la relació.. D’això fa un parell de setmanes però ell no ho va acceptar”. El reportatge diu: “Dilluns, al sortir de classe, la nena se’n va anar a casa, on es trobava sola. Va ser llavors quan Míchel va pujar a l’habitatge i hi va haver una discussió que va acabar amb la mort d’Alba Martí”.

Segons el padrí de l’Alba el Míchel nom va acceptar que la seva neta trenqués amb el noi. Situacions com aquesta en que una dona dóna per acabada la relació de convivència amb un home, sovint són l’origen d’agressions que poden acabar amb la mort de la dona i a la convocatòria de manifestacions contra la violència masclista que no porten enlloc perquè persisteix el degoteig de dones que moren violentament a mans de les seves parelles que diuen que se les estimen. El Dr. Lorente afirma: “ No és un discurs nou, és el discurs de fa segles, propi dels humans que veuen les seves dones com un objecte sexual, que han de fer el que ells diguin per satisfer-los perquè els seus desigs prevalen per sobre els d’elles. Són els masclistes elevats a l’enèsima potència, la cara més dura i cruel d’una ideologia mantinguda en el temps”.

El periodista Juan Cal comentant la mort violenta de l’Alba diu: “Qui la practica ho fa mogut per atavismes culturals que es remunten al temps en que les dones pertanyien als seus homes i eren ells qui ho decidien tot sobre elles…”Segons Cal la violència de gènere és una qüestió cultural. Aquesta teoria no s’aguanta perquè la violència masclista es manifesta en totes les capes social, les illetrades i les il·lustrades.

El Dr. Lorente afirma: “Moltes persones miraran d’atribuir-los un problema mental per explicar els delictes comesos i buscaran en el passat d’aquells diables, en un intent desesperat d’entendre”. Davant de casos de violència masclista que acaben amb la mort de la dona, els veïns es mostren sorpresos perquè han conviscut durant anys amb un monstre. No poden entendre com un home tan afable, educat, normal, hagi pogut fer una barbaritat com aquesta.

El psiquiatre Pere Planes Cases creu trobar la causa de la violència masclista quan escriu: “El maltractador com a subjecte té unes condicions generals de base, és insegur, busca la seva afirmació, poder, seguretat, satisfacció. En resum, afirmació del seu ego per l’única manera que pot aconseguir-ho. És el dèspota. No pot dialogar, no té capacitat ni arguments per convèncer. El maltractador és esclau de les seves limitacions. La seva brutalitat física o psíquica és el reflex de la seva ignorància. Davant la seva frustració és quan apareixen les seves expressions més primàries i aquest mecanisme recorre a la força. El maltractament psíquic es mou per les mateixes coordenades: es substitueix la violència física pel domini psicològic, creant el sentiment d’inutilitat, impotència i incapacitat en l’altra persona”. En definitiva, el que fabrica la violència masclista és un trastorn de la personalitat. La pregunta que neix és: Què crea el trastorn de la personalitat? Segons la Bíblia l’haver abandonat Déu la qual cosa té com a conseqüència la idolatria que és l’adoració de déus que no són Déu. La idolatria no consisteix únicament en adorar imatges més o menys artístiques i valuoses segons els materials amb que han estat fetes, també és idolatria posar en primer lloc l’ego, al qual se l’ha de satisfer sigui com sigui. El resultat de ser idòlatra, egocèntric, entre altres és convertir-se en persones “desassenyades, deslleials, sense afecte natural, sense compassió, sense misericòrdia” (Romans 1:31), característiques que mai manquen en la violència masclista. L’abandonament de Déu, entre els molts mals socials que crea fabrica la pandèmia que s’anomena violència masclista.

Octavi Pereña i Cortina

 

 

CONSTITUCIONS MUDABLES

“La política sense ètica és una perversió que acaba esclatant en les mans dels seus prestidigitadors”, va escriure Joana Benet. Per aquesta dona és inconcebible una bona política mancada d’ètica, és dir, la capacitat d’entre el bé i el mal escollir el bé. Per això Eliú, un dels amics que van visitar Job en la seva aflicció es fa aquesta pregunta: “Podrà governar algú que odia la justícia?” (Job 34:17). Això ens porta a l’asseveració que va fer Abraham Lincoln quan ve escriure: “Res és políticament correcte que sigui moralment equivocat”. En són molts els qui han dit que l’ètica és un factor de cabdal importància perquè sense ella no es pot governar amb justícia i, un govern injust, es digui com es digui,  una porta oberta a la dictadura. La manera de fer política avui posa en evidència la manca d’ètica dels governants i la tendència de convertir les democràcies occidentals en totalitarismes en nom de la seguretat nacional.

Quina és la causa de la decadència de les decadències occidentals i l’increment dels partits ultres? No n’és  cap altra que la manca d’ètica dels seus governants que porta a fomentar l’estupidesa  que es manifesta en l’increment de la tirania encara que vagi embolcallada de delicada seda. El futur està en les nostres mans i està en nosaltres donar-li la forma que vulguem. Hem de recordar, però, que el demà és avui. Si avui no comencem a redreçar el futur aquest serà molt desagradable. Els símptomes ens alerten del que se’ns apropa.

La Bíblia conté els relats de dos tirans, els medes Darius i Assuer, que es van destacar en el lluny que van arribar en la seva tirania per no haver abolit la llei persa que considerava irrevocable un decret reial.

Darius es va proposar reformar l’administració del regne i va pensar posar el profeta Daniel davant d’aquest departament tan bàsic per a un bon govern. La resta de funcionaris no va veure amb bons ulls  la decisió de Darius. Van buscar l’oportunitat per desbaratar el pla reial acusant Daniel de deslleialtat al rei, “però no podien trobar cap acusació ni cap falta: perquè era fidel, i no s’hi va trobar en ell cap negligència ni cap falta” (Daniel 6:4). El candidat a dirigir l’administració era l’ideal, però, amb engany i a l’esquena de Daniel, els sàtrapes van proposar a Darius que promulgués un edicte que prohibís que ningú pogués fer cap petició a ningú excepte el rei. Ben segur que els funcionaris van tocar l’ego de Darius: “Ara, oh rei, estableix l’interdicte i signa l’escrit, a fi que hom no el pugui canviar,   segons la llei de Mèdia i Pèrsia que és irrevocable” (v.8). Quan van tenir el rei lligat de peus i mans li van dir el seu propòsit de desfer-se de Daniel. Quan el rei va descobrir la trampa en que havia caigut va intentar deslliurar Daniel de ser llançat a la fossa dels lleons per ser destrossat per les feres famolenques. “Llavors aquells homes es van ajuntar davant del rei, i li van dir: Sàpigues, oh rei, que segons la llei de Mèdia i de Pèrsia qualsevol interdicte i edicte que el rei estableix és irrevocable” (v.15).

En el llibre d’Ester, Aman, visir del rei Assuer li fa firmar al monarca un edicte que condemnava a morir a tots els jueus del regne. Quan la reina Ester intercedeix davant del seu marit demanant-li que revoqués l’edicte tan injust, el rei li diu: “L’edicte que ha estat escrit en nom del rei i segellat amb l’anell reial és irrevocable” (8:8). Edictes irrevocables són lleis gens adients pel bon govern d’un país, doncs, cap document de fabricació humana és perfecte i per tant és subjecte de ser millorat. Sacralitzar una constitució i fer-la irrevocable és anar en contra de la prosperitat d’un país encara que es digui tot el contrari. Així i tot, inclús les dictadures més ferotges es veuen obligades en un moment o altre a suavitzar  el rigor de les lleis. Amb més motiu una democràcia ha d’evitar caure en l’error de fer irrevocable la seva constitució.

En els casos de Daniel i de la reina Ester descobrim que apel·lar a unes lleis irrevocables que condemnaven a mort a un home i a un poble era motivat per l’odi. Aquestes lleis es poden fer servir per perseguir implacablement el que és diferent i el que no encaixa en el model del que es considera és correcte: raça, religió, ideologia política, cultura…La Paraula de Déu que s’ha escrit per ensenyar els homes de totes les generacions i identitats nacionals, per instruir-nos per evitar sacralitzar lleis humanes que porten a asfixiar els pobles i, en conseqüència a la seva ruïna. Com va deixar escrit Publilius Syrus fa segles: “És un mal pla el que no admet canvis”

Octavi Pereña i Cortina