SANT SOPAR O EUCARISTIA

Cada any, en arribar l’anomenada Setmana Santa hem de refrescar la memòria per recordar de quina manera s’ha de rememorar el sacrifici de Jesús per la salvació del poble de Déu. Jesús va establir la manera de  recordar el seu sacrifici en el darrer sopar que va celebrar amb els seus deixebles, la nit que va ser detingut, la vigília de la seva mort a la creu. La versió que dóna l’evangeli de Lluc de la institució del Sant Sopar ho fa en aquests termes: “I va prendre un pa, va donar gràcies, el va partir els el va donar dient: aquest és el meu cos, que és donat per vosaltres. Feu això en memòria de mi. Igualment també amb la copa, després de sopar, va dir: Aquesta copa és el meu pacte en la meva sang que és vessada per vosaltres” . (Lluc 22: 19,20).

La manera de commemorar la mort de Jesús al llarg dels segles l’estableix l’apòstol Pau quan la descriu en la carta que va escriure als cristians  a Corint. Ho fa en aquests termes: “Perquè jo vaig rebre del Senyor el que us he transmès: El Senyor Jesús la nit que va ser lliurat va prendre pa, i després de donar gràcies, el va partir i va dir: Preneu, mengeu, això és el meu cos que és partit per vosaltres, feu això en memòria de mi. De la mateixa manera amb la copa, després de sopar, dient: Aquesta copa és el nou pacte en la meva sang, feu això cada vegada que la beveu, en memòria de mi”                       (1 Corintis 11: 23-25). Les instruccions són precises i no donen lloc al dubte. La carta va dirigida a l’església a Corint, per tant, adreçada a tota la congregació. Les instruccions van adreçades a tots els creients, sense fer distinció entre el pastor i els fidels. És molt important saber  perquè la participació ha de ser col·lectiva.

Què significa el pa i el vi del Sant Sopar i si es vol de l’Eucaristia? Amb claredat meridiana l’apòstol exposa: “Cada vegada que mengeu d’aquest pa i beveu d’aquesta copa anuncieu la mort del Senyor fins que vingui” (v.26). És  molt important guardar a la memòria el signi ficat de la commemoració. El pa i el vi recorden als assistents a l’acte el cos maltractat i la sang vessada a la creu pel perdó dels pecats dels assistents. Però hi ha quelcom més que també és molt important recordar: “La mort del Senyor fins que vingui”. Aquesta senzilla participació recorda als assistents no només serveix pel temps present, per afrontar les dificultats del dia a dia, sinó que els transporta a la fi del temps quan Jesús glorificat els vindrà a buscar per passar l’eternitat amb Ell. És la garantia de que res ni ningú els separarà de l’amor de Déu que és en Ell.

Encara té més contingut: “De manera que el qui mengi d’aquest pa i begui de la copa del Senyor indignament serà culpable del cos i de la sang del Senyor. Que cadascú es provi a si mateix, i així mengi del pa i begui de la copa, perquè el qui en menja o beu indignament, menja o beu judici per a si mateix, no discernint el cos del Senyor, per això hi ha entre vosaltres molts febles i malalts i bastants s’han adormit” (mort) (vv.27-30). Aquesta darrera citació arriba fins al moll de l’os de l’ànima, recordant als cristians que no han de mirar la brossa que hi ha en l’ull del germà sinó que s’han de preocupar de la biga que hi ha en el propi ull.  (Lluc 6:41). Cada assistent a l’acte ha d’entonar el seu mea culpa. No hi ha lloc per la presumpció. Prou feina es té  demanant al Senyor perdó pels propis pecats.

L’apòstol Pau escrivint a dos pastors, a l’un li diu: “Oh Timoteu, guarda el que se t’ha confiat” (2 Timoteu 6: 20), i a Titus li recorda: “Però tu parla de les coses que són conformes a la sana doctrina” (Titus 2: 1). Allò que l’apòstol encarrega als seus deixebles no és quelcom que es pugui passar per alt. La seva paraula té autoritat perquè l’ha rebut de Jesús el Cap de l’Església. En el cas que meditem és que s’ha de conservar la senzillesa de la celebració del Sant Sopar que és el recordatori del sacrifici de Jesús realitzat un sol cop: “Però on hi ha remissió dels pecats, no hi ha més ofrena pel pecat” (Hebreus 10: 18). L’autor d’Hebreus interpretant el significat dels sacrificis descrits en la Llei de Moisès, escriu: “I tot sacerdot està dret cada dia ministrant i oferint moltes vegades els mateixos sacrificis, que mai no poden treure els pecats” (10:11). Aquí s’hi troba la gran diferència entre el significat del Sant Sopar que detalla l’apòstol Pau en la seva carta als corintis i l’Eucaristia catòlica. Els evangèlics recordem el sacrifici de Jesús fet un sol cop que és suficient per perdonar tots els pecats dels qui creuen en Ell, de tots els temps. Els catòlics quan celebren l’Eucaristia diuen que repeteixen de manera incruenta el sacrifici de Jesús. Si els sacrificis levítics instituïts per Déu no poden esborrar els pecats perquè només són símbols del sacrifici de Jesús, els sacrificis incruents que ensenya l’Església Catòlica, que es repeteixen una i altra vegada, tampoc poden fer-ho. ¿En quina situació es troben els fidels catòlics? Quin desengany s’emportaran quan compareguin davant del tribunal de Crist i escoltin dels seus llavis: “No us conec”?

Octavi Pereña i Cortina

 

 

 

DESERT METAFÒRIC

Joan Planella, arquebisbe de Tarragona comença així el seu escrit El mòbil i el desert amb aquest paràgraf: “Vaig escoltar en certa ocasió per boca d’un professor d’Esade, que la recerca d’informació abans de l’era digital, s’assemblava a un beduí del desert, perquè costava molt de trobar i els mitjans eren escassos, ara, en canvi, s’assembla més a una jungla perquè, de tanta que n’hi ha, és difícil quina s’ha d’escollir”. El mundanal soroll, metafòricament la jungla, és una situació que ens incapacita per trobar-nos. Incapaços de separar el blat de la palla i així poder-nos quedar amb la informació verament important. Metafòricament hem de sortir de la jungla per endinsar-nos en el desert que ens allunya del mundanal soroll, on hi trobarem el silenci, l’aïllament necessari per poder trobar la informació vertaderament essencial.

Les lianes enfiladisses que abunden en la jungla entorpeixen caminar. Hem de sortir de la jungla metafòrica en que s’ha convertit la societat. ¿Per què? James Willians que va ser enginyer de Google ens diu perquè és necessari: “Perquè la digitalització compulsiva de les nostres opinions empobreixen el debat públic i el nostre cervell. Jutgi el que es publicava abans de Twitter i el que es publica avui…El que llegim i escrivim a cop de tuiits instantanis avui té menys sentit que el que llegíem i escrivíem i reflexionàvem antigament sobre paper amb més temps”. Dirigint-se al seu entrevistador, Williams li diu: “¿Negarà l’evidència?

L’ex enginyer de Google li diu al periodista que el ritme frenètic en el que estem immersos degrada el cervell. El periodista, sembla ser que  no s’ho creu, i li diu: “I si resulta que agilitza la nostra ment? L’enginyer li respon: “Per fer qualsevol cosa que valgui la pena a la teva vida cal fer-hi atenció i la digitalització –pantalles ubiqües a totes hores- ens la roba. No deixa temps pe pensar”.

“Per fer qualsevol cosa que valgui la pena a la teva vida cal fer-hi atenció”. El vertigen que imposa la manera de viure d’avui no deixa temps per fer-ho. L’estil de vida modern ens imposa un ritme apressat que ens fa treure un pam de llengua. El take away que s’anuncia en la majoria de bars i cafeteries resumeix el ritme vertiginós que domina. Urgeix anar al desert metafòric per deixar enrere la també metafòrica jungla que ens porta enlloc.

En situacions puntuals que ens fan sentir incòmodes ens preguntem: Qui sóc? D’on vinc? A on vaig? A aquestes preguntes que tenen que veure amb la nostra essència com a persones no donen resposta satisfactòria els cops de tuits. Hem de desconnectar qualsevol estri tecnològic de la comunicació i convertir el lloc on hom s’hi troba en un desert metafòric on l’únic so que se sent és el bategar del cor.

Ja fa més de dos mil anys que es va posar de manifest la importància d’abandonar la jungla metafòrica per endinsar-se en el desert de la mateixa categoria. Jesús va ensenyar com relacionar-se amb el Pare celestial. ¿I ha quelcom més important que saber com relacionar-se amb el Creador el Pare de nostre Senyor Jesucrist nostre Salvador?

Els religiosos que  estan immersos en la jungla i s’hi troben a gust enmig del soroll ensordidor que provoca el mundanal soroll ho fan de la manera desordenada que denuncia Jesús: I quan preguis, no siguis com els hipòcrites, perquè els agrada pregar drets a les sinagogues i a les cantonades de les places  per fer-se veure dels homes. En veritat us dic: ja tenen la seva recompensa” (Mateu 6. 5). La manera de pregar farisaica que denuncia Jesús descobreix que el pregador es troba immers en l’espessor de la jungla metafòrica. Ensordit pel soroll mundial que provoquen els aplaudiments i les lloances dels qui contemplen tan pietosa  escenificació. En lloc d’escoltar el xiulet suau de la veu de Déu que parla a l’orella, escolta el clam hipòcrita de la multitud  que lloa la seva pietat fictícia.

Els qui verament desitgen abandonar la jungla metafòrica per endinsar-se en el silenci del  desert per buscar el Pare celestial de la manera que ensenya Jesús: “Tu, en canvi, quan preguis, entra dins la teva cambra  i tancada la porta prega al teu Pare que és en el secret. I el teu Pare que mira en el secret, et recompensarà en públic” (v.6). Déu que és omnipresent  s’introdueix en la cambra on es troba el pregant en la Persona de Jesús que li xiuxiueja a l’orella: “Qui ve a mi no el trauré pas” (Joan 6: 37).

Qui busca Jesús en el silencia del desert en que ha convertit la seva cambra sempre té recompensa: surt per la porta amb el cor sobreeixint goig.

Octavi Pereña i Cortina

 

 

ELS FILLS D’ABRAHAM

La visita del papa Francesc a Iraq i el ressò mediàtic que ha tingut ha servit poer recordar la figura del patriarca Abraham  i la seva vinculació amb el cristianisme i l’islam. La primera conseqüència del viatge papal ha estat que el primer ministre del país Mustafa al-Kademi ha decretat que des d’ara cada 6 de febrer es commemorarà el Dia nacional de la Tolerància i la Coexistència. Ja sabem els efectes pràctics que tenen les commemoracions.

El que vull fer ressaltar d’aquest viatge papal  és la trobada interreligiosa a la plana d’Ur els caldeus on “el Senyor li va dir a Abram (mentre no se li va canviar per Abraham), vés-te’n de la terra de la teva parentela i de la casa dels teus pares vers la terra que et mostraré. I faré de tu una gran nació” (Gènesi 12. 1,2). Sarai (abans de dir-se Sara, dona d’Abram era estèril. Abram es queixa a Déu dient-.li. “Què em donaràs? Jo me’n vaig sen se tenir fills” (15:2). “I el Senyor se’l va endur fora i li va dir. Mira vers els cels i compta els estels si els pots comptar. I li va dir: Així serà la teva llavor” (v. 16).

Malgrat que Abram era  home de fe es va deixar emportar per la seva dona que li va oferir Agar la seva esclava egípcia, dient-li: “Potser per ella edificaré una família. I Abram va escoltar la veu de Sarai” (16: 2). “i ell va anar a Agar i va concebre” (v. 4). Déu li va dir a Agar: “Anomenaràs el seu nom Ismael, perquè el Senyor ha escoltat la teva aflicció” 8v. 16)..

Quan Abram tenia 96 anys Déu  li ratifica el seu pacte dient-li: “Jo, heus aquí, estableixo el meu pacte amb tu, esdevindràs pare de moltes nacions” (17: 4) i li canvia el seu nom per Abraham “perquè t’he fet pare de moltes nacions” (v. 5). “I Déu va dir a Abraham: la teva muller Sarai, no l’anomenaràs més Sarai, perquè el seu nom serà Sara. Jo la beneiré, i també et donaré un fill d’ella. I la beneiré i serà mare de nacions, en sortiran reis de pobles” (vv. 15,16). Al fill que infantarà Sara “anomenaràs el seu nom Isaac”. S’ha de tenir molt en compte el que Déu diu respecte Isaac: “I establiré el meu pacte amb ell i amb la seva llavor després d’ell com a pacte perpetu” (v. 19).

“I Sara va concebre  i va infantar un fill…i Abraham tenia cent anys quan va néixer el seu fill Isaac” (21:1-8).

Ara Abraham té dos fills: un d’Agar i l’altre de Sara. Quin significat té això?

A nosaltres ens pot semblar estrany i pervers. Qui entén  els propòsits de Déu si no es desvelen?  Quan es va deslletar Isaac Ismael se’n burlava. En veure-ho Sara li demana a Abraham que faci fora Agar i el seu Ismael. A Abraham li sembla malament.  Déu li diu a Abraham: “Que no sembli malament als teus ulls per causa del noi i per causa de la teva esclava. En tot el que t’ha dit Sara, escolta la seva veu, perquè en Isaac serà criada la teva criada la teva llavor” (21. 9-12).

Quan déu va demanar a Abraham que abandonés Ur dels caldeus li va dir. “i faré de tu una gran nació, i et beneiré i  faré gran el teu nom, i serà una benedicció” (Gènesi 12: 2). El pacte es va renovant fins el naixement d’Isaac. El que era focs en el moment dels fets, el nou Testament desvela el significat que té els dos fill d’Abraham. Ismael no té res a veure amb el pacte que Déu va fer amb Abraham i amb la seva esposa Sara que era estèril..

“I preveient l’Escriptura que Déu justificaria (salvaria) els gentils per la fe, va anunciar l’evangeli per endavant a Abraham: En tu seran beneïdes totes les nacions. De manera que els qui són de la fe són beneïts amb el creient Abraham” (Gàlates 3: 8,9). “A Abraham i el seu llinatge (el que ve per Isaac) li van ser fetes les promeses. No dic: I els seus llinatges, com si s tractés de molts, sinó com un de sol: I el teu llinatge que és Crist” (Gàlates 3: 16). Més clar no es pot dir qui són els fills de la promesa feta a Abraham: “i vosaltres sou de Crist, llavors sou llinatge d’Abraham i hereus d’acord a la promesa” (Gàlates 3: 24).

La qüestió del rebuig d’Ismael i l’elecció d’Isaac és un tema que genera molta controvèrsia: “per tant, de qui vol (Déu) té misericòrdia, i a qui vol endureix. Em diràs, doncs: ¿Per què blasma encara? Perquè, ¿qui ha pogut resistir la seva voluntat? Al contrari, oh home, qui ets tu que repliques contra Déu? ¿Dirà potser la terrina al qui l’ha format: Per què m’has fet així? ¿O és que el terrisser no té potestat sobre el fang per fer de la mateixa massa de fang un vas per a honra i un altre per a deshonra?” (Romans 9: 18-21). Davant la profunditat de la saviesa divina que és impossible abastar-la del tot, hauríem de fer com el salmista. “Emmudeixo, no obro la meva boca, perquè tu ho has fet” (Salm 39: 9).

Octavi Pereña i Cortina

 

 

RESPONSABILIDAD PATERNA

<b>”Hijos obedeced en el Señor a vuestros padres porque esto es justo2” (Efesios  6: 1) </b>

“Al profesor <bOnesome</b> le extraña ver que todas las tiendas (del Paseo de Gracia de Barcelona) estén cambiando vidrios y arreglando puertas y me preguntó si habíamos tenido un terremoto. No entendía un mensaje de un colega de Nueva york que le decía que había escuchado en la televisión de los EUA que Barcelona era muy peligrosa y que se evitase viajar a ella. Él, que conocía bien Barcelona pensó que su colega debía confundirlo con alguna población africana en dónde se producían seísmos. Le expliqué lo que había ocurrido. Le dije que ellos también recomiendan andar con cautela por la 5ª Avenida porque si no vigilas te puede desaparecer la cartera. “Sí, lamentablemente es así” me dijo. <b>Pedro Nueno</b> que comenta lo que ocurre en Barcelona y en otras ciudades catalanas escribió: “Me preguntaba, ¿tienen padres estos jóvenes? ¿Se habrían cuidado de que estudiasen? Si proyectamos una buena imagen lo que podríamos atraer es inimaginable: Empresas implantándose aquí para proveer a Europa, jóvenes viniendo a estudiar, turistas, inversores comprando inmuebles y alquilándolos, empresarios abriendo tiendas, financieros llevando productos a nuestro mercado, etc.”

Se dice que los alborotos violentos que se han producido se debe a la precariedad laboral, salarios de hambre, desempleo alarmante…Estos factores pueden ser motivo que lleve a los jóvenes a rebelarse contra la injusticia social existente. Pero no es la causa principal. El boom económico que no se ha sabido administrar y que ha llevado a la pobreza actual puede contribuir a fomentar la violencia. Pero no lo es todo. Tenemos que preguntarnos qué es lo que no se ha sabido hacer bien que nos ha llevado a esta situación tan dramática.

<b>Pedro Nueno</b> se pregunta: “¿Tienen padres estos jóvenes que han causado todo este alboroto violento?” Claro que tienen padres que carecen de la sabiduría necesaria para encaminarlos por el camino de la rectitud. Los analistas de los alborotos que no tienen en cuenta el factor padre les lleva a anunciar soluciones que no serán efectivas. Los padres son el factor clave para solucionar  la violencia juvenil que azota nuestra sociedad. Sin tener en cuenta a los padres las soluciones que se presentan son parches que no llegan al corazón del problema. Se actúa de manera parecida al fontanero que tapona una pérdida de agua de una cañería vieja.  Después otra pérdida, y otra, hasta que se decide cambiarla.

Básicamente el problema de la juventud violenta es la consecuencia de unos padres que no cumplen con su responsabilidad de instruir a sus hijos en el camino de la justicia. El deber de los padres no consiste exclusivamente de proveerles de ropa, comida, cama para dormir, educación académica si es que deseen recibirla, una paga semanal para sus caprichos que no siempre son saludables… Todo tiene que ver con lo físico. ¿Qué hacen con su alma?  No entiendo lo que me dices: ¿Qué es eso del alma? Como no pueden tocarla con los dedos no existe. Este es el grave error que cometen muchos padres en la educación de sus hijos. No tienen derecho de quejarse de su comportamiento indisciplinado y culpar de ello a factores externos. Como los consideran buenos chicos/as no pueden aceptar que actúen violentamente y si lo hacen, otros los han inducido a hacerlo. No son responsables de sus actos.

Poco antes de que los israelitas heredasen la Tierra Prometida que les ofrecía Dios y que la estancia en ella les acompañase la prosperidad y el bienestar, Moisés les recuerda a los padres la responsabilidad que tenían para con su Dios: “Por tanto pondréis estas mis palabras en vuestro corazón y en vuestra alma, y las atarás como señal en vuestra mano y serán por frontales entre vuestros ojos. Y las en enseñaréis a vuestros hijos, hablando de ellas cuando te sientes en tu casa, cuando andes por el camino, cuando te acuestes, y cuando te levantes, y las escribirás en los postes de tu casas y en tus puertas” (Deuteronomio 11. 18-20). La instrucción espiritual de los hijos es una responsabilidad ineludible que recae directamente en los padres. No puede traspasarse a otros agentes.

Los padres que se toman seriamente la responsabilidad de instruir a sus hijos en el camino del Señor se encarnan en el padre que en Proverbios instruye a su hijo: “Oye, hijo mío, la instrucción de tu padre, y no desprecies la dirección de tu madre”  (1. 8). Que unos padres suplicando a su hijo que preste atención a sus enseñanzas no lo hacen con el propósito de someterlo a su control. Es el ejercicio de una responsabilidad que los hijos tienen que aceptar: “Honra a tu padre y a tu madre” (Éxodo 20: 12). Es el primer mandamiento del Decálogo que tiene que ver con el orden social. Si los hijos no reconocen la autoridad paterna recibida de Dios se implanta en la sociedad el virus de la anarquía que conduce al desorden social.

El comportamiento del hombre desde la Caída de Adán no ha cambiado. Ni la tendencia díscola de los adolescentes ha variado. La desobediencia  a la enseñanza bíblica al respecto a la educación de los hijos  encaja como anillo al dedo en los alborotos de nuestros días. “Hijo mío, si los pecadores te quieren engañar, no consientas. Si te dicen: Ven con nosotros, pongamos asechanzas, para derramar sangre, acechemos sin motivo al inocente…(vv. 10-14). El clamor angustiado de un padre que ve que su hijo va en camino de caer en la trampa que le preparan quienes dicen ser sus amigos. “Hijo mío, no andes en camino de ellos, aparta tus pies de sus veredas” (v. 15).

En nuestros días, ¿dónde están los padres que muestren tanto interés por la salud espiritual de sus hijos como lo hace el padre de Proverbios? Es tan difícil de encontrarlos  como una aguja en un pajar. No debe extrañar, pues, que haya tantos  menores y adolescentes que no saben qué significa civismo y el respeto a lo ajeno.

Octavi Pereña i Cortina

 

 

RESPONSABILITAT PATERNA

“Al professor Onesome li estranyava veure que totes les botigues (del Passeig de Gràcia de Barcelona) estaven canviant vidres i arreglant portes i em va preguntar si havien tingut cap terratrèmol. No entenia un missatge d’un col·lega de Nova York que li deia  que havia sortit a la televisió dels EUA que Barcelona era molt perillosa i que evités viatjar-hi. Ell que coneixia bé Barcelona va pensar que el seu col·lega la devia confondre amb alguna població africana a la zona on s’estaven produint sismes. Li vaig comentar que ells també recomanen  anar amb compte per la 5a Avinguda perquè si no vigiles et pot desaparèixer la cartera. “Sí, lamentablement és així”, em va dir”.

Pedro Nueno que comenta el que ocorre a Barcelona i a altres ciutats catalanes, va escriure: “Em preguntava, deuen tenir pares aquests joves? S’hauran cuidat que estudiessin?  Si projectéssim una bona imatge el que podríem atreure  és inimaginable: empreses implantant-se aquí per proveir Europa, joves venint a estudiar, turistes, inversors comprant immobles i llogant-los, empreses obrint botigues, financers portant productes al nostre mercat, etc.

Els avalots violents que s’han produït a Catalunya diuen que la causa es deu a la precarietat laboral, sous de fam, atur excessiu…Aquests factors poden ser motius que portin a l’adolescència a rebel·lar-se conta la injustícia existent. Però no són la causa principal. El boom econòmic que no s’ha sabut administrar ha portat a la pobresa actual i ajuda a fomentar la violència. Ens em de preguntar: Què no s’ha sabut fer bé que ens ha portar a la situació actual tan  dramàtica?

Pedro Nueno es pregunta: “Deuen tenir pares aquests joves? S’hauran cuidat que estudiessin”  aquests  joves que han causat tot aquest aldarull violent?  És clar que tenen pares que estan mancats de la saviesa necessària per instruir-los en el camí de la rectitud. Els analistes dels aldarulls no tenen en compte el factor pares. Les solucions que donaran no poden ser efectives. Els pares són la clau de la violència juvenil que afecta la nostra societat. Si no se’ls té en compte, les solucions que aportaran són pegats que no arriben al cor del problema. S’actua de manera semblant com ho fa el llauner que tapa una fuita d’aigua  d’una canonada vella. Després una altra. I una altra fins que es decideix canviar la canonada.

El problema de la joventut violenta és la conseqüència que els pares incompleixen la seva responsabilitat d’instruir els seus fills en el camí de la justícia. El deure dels pares no consisteix exclusivament en proveir-los la roba necessària. Tenir un plat a taula. Un llit on dormir. Educació acadèmica si és que la volen. Una . paga setmanal per satisfer els seus capricis que no sempre són nobles…Tot això que és necessari té que veure amb el cos. Què fan per les seva ànima? De què em parles, ¿què és l’ànima? Com no poden tocar-la amb els dits, no existeix. Aquest és el greu error que comenten  els pares en l’educació dels seus fills. Llavors no tenen dret a queixar-se si el comportament incívic dels seus fills arribi fins l’extrem a que s’ha arribat a Barcelona i altres ciutats catalanes.

Poc abans que els israelites heretessin la Terra Promesa i per què l’estància en la heretat que eren a punt de rebre i el sojorn anés acompanyat de benestar i prosperitat Moisès els recorda el deure que tenen amb el Déu que els dóna la Terra: “Posareu, doncs, aquetes paraules meves sobre el vostre cor i sobre la vostra ànima i les lligareu com un senyal sobre la vostra mà, i seran com a frontals entre els vostres ulls. I les ensenyareu als vostres fills, parlant-ne quan t’asseguis a casa teva, i quan caminis pel camí, i quan t’ajeguis, i quan t’aixequis. I les escriuràs als muntants de casa teva, i als teus portals” (Deuteronomi 11: 18-20). La instrucció espiritual del fills és una responsabilitat ineludible que recau directament en es pares. No val traspassar-la a altres agents.

Els pares que es prenen seriosament la responsabilitat d’instruir els seus fills en els camins del Senyor s’encarnen en el pare que en el llibre de Proverbis instrueix el seu fill: “Escolta fill meu, la instrucció del teu pare, i no rebutgis l’ensenyament de la teva mare” (1.8). Que uns pares supliquin als seus fills que parin atenció a allò que els ensenyen, no ho fan amb el propòsit de tenir-los controlats. És l’exercici d’una responsabilitat que els fills han d’acceptar: “Honra el teu pare i la teva mare” (Èxode 20: 12). És el primer manament del Decàleg que té a veure amb l’ordre social. Si els fills no reconeixen l’autoritat dels pares rebuda de Déu sembren el virus de l’anarquia que porta al desordre social.

El comportament de l’home des de la Caiguda d’Adam no ha canviat. Ni la tendència díscola dels adolescents que destaca el text que comentem, encaixa com l’anell al dit amb els aldarulls dels nostres dies: “Fill meu, si els pecadors et volen seduir, no hi consentis. Si et diuen: vine amb nosaltres, estiguem-nos a l’aguait per vessar sang…” (vv. 10-14). El clam apesarat d’un pare en veure que el fill va en camí de caure en la trampa que li paren els qui li diuen ser els seus amics: “Fill meu no vagis pel camí d’ells, guarda els teus peus dels senders d’ells” (15). Avui, on es troben els pares que mostrin tan interès pels seus fills com el pare que il·lustra Proverbis? Són molt pocs. No ens ha d’estranyar, doncs, que siguin tan nombrosos  els fills que ignoren què és civisme.

Octavi Pereña i Cortina

 

 

 

 

HASEL I LA LLIBERTAT D’EXPRESSIÓ

L’encarcerament del raper Hasel  a causa de l’enaltiment del terrorisme i per injuries al rei és motiu d’inquietud  perquè pot establir un  precedent i afavorir que els jutges puguin condemnar qualsevol declaració que no els agradi.

El periodista Edwy Pland ha escrit quelcom que crec té molt sentit en el cas Hasel: “Un cop denunciada la corrupció financera pot ser combatuda i castigada. La corrupció de les idees en canvi és més insidiosa, més subtil, i precisament per això d’una perillositat més crucial”. Discrepo de les idees i llenguatge que empra Hasel i la conducta que inspira  les seves cançons. Aquest escrit no té com a base opinar sobre el comportament de Hasel sinó del seu pensament. que pot ser molt insidiós. Si no és un llenguatge que inciti a l’odi en la seva diversitat, no se l’ha d’empresonar. Se li ha de respectar el dret a expressar el seu pensament a través de, diguem-ne art musical.

Les persones públiques poden ser objecte de la critica ciutadana, si donen motiu. No s’han d’aixecar barricades que entorpeixin expressar-la. La administració pública en tots els seus nivells ha de ser transparent com el cristall. La reiterada “raó d’estat” no és ni més ni menys que un impediment  a que la ciutadania sàpiga els motius que la impulsen a fer les coses de la manera com les fan. A aquesta actitud obscurantista li ha crescut molt la barba.  A l’inici de la història Adam i Eva van intentar amagar el delicte d’haver desobeït el manament del seu Creador que els prohibia menjar de l’arbre del coneixement del bé i del mal (Gènesi 2: 17). Conscients que havien comés el delicte van intentar tapar-lo amb l’eufemisme “raó d’estat” cosint un davantal amb fulles de figuera la nuesa que era l’evidència de la seva transgressió (Gènesi 3: 7). Des de la Transgressió l’ésser humà intenta amagar la seva immundícia. Els qui tenen el poder intenten amagar les corrupteles que són pròpies d’un cor pecador. Per aquest motiu blinden amb lleis la seva inviolabilitat davant la justícia. Però ignoren  que no sols les accions, també els pensaments amagats en la profunditat de l’ànima els coneix Déu. Malgrat que intentin amagar-se entre els arbres del jardí com ho van fer Adam i Eva, Déu se’ls acosta i els pregunta: “On sou?” En ser descoberts Adam i Eva es treuen el puces de sobre traspassant.-les a l’altre. Excuses de mal pagador com fan el polítics avui. La responsabilitat és dels altres o de les circumstàncies.

Tornem a Hasel que és actualitat mediàtica. “Com més abundants són les paraules de l’ home, més abunden les paraules vanes”  (Eclesiastès 6: 11). El  cas del raper lleidatà ha portat a Pablo Iglesias, vicepresident del Govern d’Espanya a dubtar de la qualitat democràtica del nostre país. Aquesta declaració a tret de polleguera la oposició que ha defensat que España és un democràcia consolidada. Aquesta actitud defensiva és ni més ni menys que una versió moderna dels davantals cosits amb fulles de figuera a les beceroles de la humanitat. En lloc de reconèixer la fragilitat democràtica per intentar esmenar-la, es recolzen en una perfecció inexistent. La nostra societat és tan excel·lent que no s’ha de fer res per millorar-la! Els qui s’escandalitzen en oir que la democràcia espanyola ha de millorar perquè creuen que ha assolit el cim de l’esplendor el, ve com l’anell al dit el refrany: “D’això que et vantes, en manques”. Mentre es presumeix de l’excel·lència democràtica Vox s’instal·la en el Parlament estatal i en els autonòmics deixant sentir la seva veu que tothom deplora. 

Aqueta citació de Salomó és molt il·lustrativa: “Com més abundants són les paraules de l’ home, més abunden les paraules vanes”. Si sembres vents recolliràs tempestes. Aquesta és la conseqüència del llenguatge de Hasel i del seu comportament gens edificant. “Sense llenya s’apaga el foc, sense instigador s’acaba la disputa”                           (Proverbis 26: 20). ¿En quina font beu el raper lleidatà per apagar la set de la seva ànima? Si beu de la font que raja aigua contaminada per la corrupció és lògic que el seu missatge sigui una incubadora d’odi, com s’està veient. Si en lloc de beure aigua contaminada beu de l’aigua viva que brolla del cor  Jesús transmetrà un missatge de pau i concòrdia, serà el primer en beneficiar-se. Els receptors es tranquil·litzaran i en lloc de provocar aldarulls seran transmissors de pau de la qual n’estem tan necessitats

Les paraules no trenquen ossos però sí cors. Pr això el salmista ens demana: “Posa Senyor un guarda a la meva boca, vetlla sobre la porta dels meus llavis”                    (Salm 141: 3). Quan necessari és que els rapers en concret, per la influència que exerceixen  que exerceixen en els seus seguidors es mosseguin la llengua per no injectar verí en els seus auditoris.

El llenguatge de rapers, polítics i l’home en general surt d’una llengua que “és un membre petit, però es glorieja de grans coses. Mireu, un foc petit encén un bosc tan gran! I la llengua és un foc, el món de la injustícia. Així la llengua es constitueix entre els nostres membres com a contaminadora de tot el cos i inflamadora del curs de la vida, i és inflamada per l’infern” (Jaume 3: 5,6). Les paraules grolleres que tanta repercussió mediàtica tenen i que tanta destrossa fan es nodreixen en els abismes infernals de maldat.

Un escriptor anònim redacta: “Senyor guarda els meus llavis/ Controla avui la meva llengua/ Ajuda’m a avaluar cada pensament/ I mira cada paraula que dic”. Tant de bo no sols els rapers, també els polítics i tots els qui tenen ressò públic es posin una cremallera als llavis per no deixar sortir paraules que són inflamades per l’infern.

Octavi Pereña i Cortina