ALDARULLS EN ELS ESTADIS

Sergio Heredia acaba amb aquestes paraules el seu escrit: Quina vergonya! En el que descriu els batibulls que es van produir durant el partit de futbol que jugaven l’Alaro i el Collenc de la Federació Mallorquina, entre els pares dels jugadors, espectacle desagradable que va reactivar les alarmes en el futbol. “El partit d’infantils es va suspendre a la segona part al entrar en el terreny de joc un pare que va voler defendre el seu fill després d’un dura entrada del seu  rival. Els familiars d’ambdós nens es van enganxar en una agra discussió que va degenerar en una baralla campal en la graderia i en el mateix terreny de joc, imatges que han causat un gran impacte social a Espanya i en altres països”.

Sergi Heredia acaba el seu escrit amb aquestes paraules: “Vista la cascada de despropòsits que es registren en els camps de futbol (en les categories infantils), hi ha qui creu que la millor solució seria la que s’aplica al golf en la majoria dels tornejos, els pares han d’estar-se, al menys a trenta metres dels fills. Els pares han de guardar silenci i no poden celebrar les millors jugades dels seus fills”. Amb això es combat els efectes però no la causa dels aldarulls, amb la qual cosa no es soluciona el problema.

Recentment a Pontevedra “una baralla entre pares que va acabar donant-se cops de cap davant nens  sis i set anys.

Un periodista fa aquest  comentari: “L’estrambòtica violència, i injustificada mossegada que el jugador uruguaià Luís Suárez li va fer a un contrari italià durant el mundial del Brasil no m’ha semblat tant indignant com algunes de les reaccions que l’han envoltat i que encara duren. Primer perquè no ha estat una sorpresa: aquest és un jugador amb un gran problema amb la seva ràbia, és la tercera vegada que perd el control exactament igual com ho fa una criatura de dos anys a la llar d’infants quan un company li pren el peluix”. Targeta roja pel jugador i pels pares que no saben educar els seus fills deixant-se portar per la ràbia.

El periodista es refereix a Luís Suárez  com algú que perd el control fàcilment. Qui és qui no perd el control amb facilitat? Les relacions socials es caracteritzen per aquesta incontinència. A la més mínima saltem com esperitats. Andreu Subies, president de la Federació Catalana de Futbol, va dir: “Hem d’expulsar del món del futbol la gent violenta. No només els autors de les agressions físiques, sinó també de les verbals, i en tots els àmbits, des dels aficionats i pares fins a les directives”. Si s’ha de fer neteja que es faci en tots els àmbits, començant per les llars. Les paraules grolleres se senten arreu. Allí on s’hi troben dues persones, més aviat o més tard apareix la paraula grossera que es fa pública en la dona maltractada o l’infant amb alguna costella trencada. En el  camp de l’esport els insults racistes i xenòfobs que se senten des de la graderia o masclistes contra les arbitres. En el  camp polític la barroeria que es diu en els parlaments i durant les campanyes electorals que desllueixen els respecte que s’ha de tenir als polítics pel càrrec que ostenten que acaben per a ser considerats carrinclons que s’han posat en política amb l’únic propòsit de prosperar a costelles de l’erari públic.

Jesús ens diu la causa de que els éssers humans ens comportem de maneres tant desagradables: “L’home bo del bon tresor dels seu cor, treu allò que és bo, i l’home dolent, el mal del mal tresor del seu cor, treu allò que és dolent, perquè de l’abundància del cor parla la seva boca” (Lluc 6:45). Quan mirem el nostre entorn , aquí hi veiem?, que el mal campa a pler i si fem una ullada introspectiva descobrirem que també s’hi troba amagat en el nostre cor. La conclusió a que arriba la Bíblia és que l’ésser humà és dolent. És cert que hi ha graus de dolenteria. El més lleu indici de pecat ens allunya de Déu, fet que impedeix que puguem rebre les seves benediccions si no és que ens penedim  i “caminem en vida nova” (Romans 6:4).

Tornem a l’inici de la frase: “L’home bo, del bon tresor del seu cor, treu allò que és bo”. Les persones hem de ser recreades de dolentes a bones. Aquesta transformació només pot fer-la Jesús ja que per la fe en el seu Nom ens transforma de fills del diable en fills de Déu disposats a fer bones obres que glorifiquin el seu Nom. “Amb el temor del Senyor, els homes s’aparten del mal” (Proverbis 16:6). On s’hi v eu el temor del Senyor en es nostres dies?

Octavi Pereña i Cortina

CEGUESA ESPIRITUAL

Dues vinyetes que representen Espanya  i l’estat en que es troba. L’una és de KAP on el vaixell Espanya s’esfondra. Pedro Sánchez s’allunya de la nau muntat en una urna i remant. L’altra n’és una de EL ROTO on només s’hi veu un  vaixell enmig d’un mar tempestuós acompanyat d’aquesta frase: “Per evitar el naufragi, el capità ha esfondrat el vaixell”. Ambdós missatges venen a dir el mateix. “Espanya no va bé”.

Una altra vinyeta d’EL ROTO: Un home ajagut fa de base d’un televisor. En la pantalla s’hi pot llegir: “NO APAGUEU EL TELEVISOR, els estem programant”. Una de Flavita Banana. Un periodista amb el micròfon a la ma entrevista un home vell amb una mangala a la mà. L’entrevistat li diu: “Primer va ser votar, ara he d’opinar. Què serà el que vindrà? Pensar??” Avui  va de vinyetes. Una altra d’EL ROTO: Una cara amb els ulls tancats i posat pensatiu. El  comentari: “Tot va bé, tot va bé. No obris els ulls!”

M’imagino que cada dia es deuen publicar milers de missatges semblants a aquests. Els governs reaccionen legislant lleis mordassa o inventant-se això “d’instigació a l’odi”, amb la finalitat que els periodistes, filòsofs  i poble e  general anem repetint la mantra: Tot va bé, tot va bé…”

Durant l’època franquista circulava aquest acudit: Un representant del Règim en una xerrada que donava anava explicant les meravelles econòmiques realitzades. Cada cop que el ministre anava anunciant la inauguració d’un pantà, duna fàbrica, d’un canal…Un dels assistents a l’acte amb  el cap negava allò que el conferenciant afirmava. L’orador molest per aquesta actitud es dirigeix al “negacionista” dient-li: “Per què cada cop  que dic que s’ha fet aquesta o aquella obra vostè ho nega?”. “Veurà”, diu l’interrogat, “sóc viatjant i he passat per tots aquests llocs on vostè diu que s’han fet les obres que enalteix i no les he vist”. El ministre li contesta: “Viatgi menys i vegi més a veure el NODO”. Potser un somriure. És una realitat. Se’ns està programant con afirma l’eslògan televisiu.

No sols Espanya, el món en general no marxa bé. A aquesta conclusió no sóc jo sol que hi ha arribat. En són moltes les persones que són del mateix parer. Si hi ha algú que no s’ho cregui només li cal mirar la televisió o limitar-se a llegir els titulars dels diaris. Inclús un cec se n’adona que la situació pinta bastos.

Es vol capgirar la situació caòtica en que ens trobem legislant. Si no n’hi ha prou, per això hi ha els decrets de divendres d’immediat compliment. Hi ha infinitat de lleis que s’han de complir i que un cop publicades en el Diari de la Generalitat es moren de fàstic en el fons d’un calaix cobertes de paperassa sense que ningú se’n recordi que són vigents, que no han estat revocades. Al cap d’uns anys a algú se li acut de fer dissabte i es troba amb la llei en qüestió coberta de teranyines. L’espolsa. La llegeix, la troba interessant, però que li caldria fer una revisió. La presenta als seus companys de govern i proposen estudiar-la. Se li canvia el títol, se li fan alguns retocs de forma i una llei vigent recupera la seva vigència. Sé que exagero . El que pretenc és fer-nos adonar que només amb llis no es pot canviar el caos actual. Que l’ésser humà no pot canviar una situació que té un origen espiritual. Està bé legislar amb prudència per tal d’intentar posar ordre a la confusió actual. No oblidem, però, que els primers que infringeixen  les lleis són els qui les legislen.

Les persones que volen arreglar el món ignorant la realitat espiritual, Jesús les anomena: “Guies cecs de cecs, i si un cec guia un cec, tots dos cauen al clot”  (Mateu 15: 14)

Per naixement natural, quan venim a aquest món som cecs espirituals incapaços de veure la realitat espiritual que ens porta a la confusió generalitzada actual. Ens comportem com cecs que guien cecs. Ambdós ensopeguen i cauen al clot. La Bíblia ens ensenya que a causa  de la ceguesa espiritual de la majoria de les persones el món anirà de mal a pitjor. Aquesta situació no es pot capgirar a no ser que la majoria dels cecs recuperin la vista. Això no serà així perquè la Bíblia, que no erra, ens diu que les persones que hi veuen sempre són minoria. S’ha de ser realista. Per la gràcia de Déu sempre hi haurà minories de cecs que com el cec Bartimeu que al sentir que passava Jesús el crida amb força. Jesús se li acosta i li pregunta: “Què vols que faci per tu?” Bartimeu li respon: “Senyor que hi vegi” (Marc 10: 46-52). Qualsevol cec espiritual que li digui a Jesús ”que hi vegi”, la resposta serà sempre el que li va passar a l’apòstol Pau que en el moment de creure en Jesús “li van caure dels ulls com unes escates i hi va tornar a veure immediatament” (Fets 9: 18). Qui són els qui van a l’oftalmòleg? Els qui creuen que hi veuen bé es queden a casa mirant la televisió. No tenen necessitat de dir: “Senyor que hi vegi”.

Octavi Pereña i Cortina

BASTINT UNA NACIÓ

“Si abans de cada acció poguéssim preveure totes les seves conseqüències, ens poséssim a pensar en elles seriosament, primer en les conseqüències immediates, després en les probable, més tard les possibles, després  les imaginables, no arribaríem ni tan sols moure’ns d’on el primer pensament ens hagués fet aturar” (José Saramago). Saramago ens invita a comptar fins a tres abans d’obrir la boca. Sovint no seguim el consell quan els pensaments enfurismats enterboleixen el cor i la ment i vomitem paraules de les que després quan l’ànim s’asserena ens agradaria no haver-les dit mai. Les paraules són com les plomes llençades a l’aire en un dia ventós, se’n poden recollir algunes, però no totes. Aquesta impossibilitat les converteix en bumerangs que es regiren contra els qui les han llençat. Un consell molt assenyat al que li hauríem de fer cas pel nostre bé: “L’inici de la discòrdia és com deixar anar les aigües, per tant abans que s’emboliqui la controvèrsia, retira’t” (Proverbis 17: 14). Però no, preferim fer valer la nostra sense raó amb la conseqüència que s’eleva de to arribant inclús fins la violència física. Una paraula dita precipitadament pot causar una ferida que no curarà mai. Quantes relacions s’han trencat gràcies a una paraula malsonant!

Perides, en una vinyeta en que apareix Pedro Sánchez conduint el cotxe del PSOE s’encara a Sebastián Abascal, Pablo Casado y Albert Rivera tots tres a cavall del drac del 155. Els representants de la sagrada i indissoluble unitat d’Espanya en la que no hi cap ningú que no pensi com ells. Li dirigeixen a Pedro Sánchez, el representant del diàleg però que de puntetes s’enfila al llom del drac del 155: “La campaña serà larga y no se me agotan los epitetos…, diu l’un. L’altre genet l’escridassa: “Ateo, comunista y felón”. El tercer per no ser menys que els seus companys de viatge li vomita: “Culpabízales del contubernio, separatista judeo-masónico”. Amb la finalitat d’aconseguir vots tot s’hi val. Els tres enardits creuats pretenen reconquerir Espanya amenaçada pels infidels separatistes. Quina pobresa d’esperit manifesten els qui s’auto proclamen salvadors de la Pàtria amenaçada!

Els quatre aspirants a ocupar la butaca de La Moncloa han de mirar molt bé el que diuen: “Les expressions de la seva boca són més toves que la mantega, però en el seu cor hi ha guerra, les seves paraules són més suaus que l’oli, però aquestes són punyalades” (Salm 55: 21). “Maça i espasa i sageta afilada és l’home que dóna fals testimoniatge contra el seu proïsme” (Proverbis 25: 18). “Qui parla ofendosament, és com les burxades d’una espasa, però la llengua dels savis és medicina”(Proverbis 12: 18). Referint-se als impius l’apòstol Pau escriu: “La seva gola és un sepulcre obert, amb les seves llengües parlen enganyosament, sota els seus llavis hi ha verí d’àspids” (Romans 3: 13). Aquestes paraules de l’apòstol, no reflecteixen la personalitat dels qui pretenen convertir els espanyols a la seva imatge i semblança Aquests constitucionalistes amants de l’uniformisme extern i del pensament únic intern, religiosos en aparença, però que neguen la veritat divina, ignoren que no hi ha dues gotes d’aigua iguals, que en la creació no existeix res clonat, i que els éssers humans som obres d’artesania sortides de les expertes mans del Creador. El tallista no crea dues peces iguals, s’hi poden semblar, però són distintes.

Les següents paraules que escriu l’apòstol als cristians de Corint referint-se a l’església com a cos espiritual de Crist es poden aplicar perfectament a la tasca de bastir una nació: “Perquè el cos tampoc no és un membre, sinó molts. Si el peu digués: Com que no sóc ull, no sóc del cos, no per això no seria del cos. Si tot el cos fos ull, on seria l’oïda? I si tot fos oïda, on seria l’olfacte? De fet, però, Déu va col·locar els membres, cada un d’ells, en el cos, com va voler. Si tots fossin un sol membre, on seria el cos? I ara certament hi ha molts membres, però un cos. I l’ull no pot dir a la mà: No et necessito. Ni el cap tampoc als peus: No us necessito. Sinó que més aviat els membres del cos que semblen més febles són necessaris. I els que considerem menys nobles, són els que envoltem amb més honor, i els membres menys decents són els que tractem amb més decència, els nostres membres decents no en tenen necessitat. Però és Déu qui ha unit el cos donant més honor al que li mancava, a fi que no hi hagi divisió en el cos, sinó que els membres tinguin la mateixa cura els uns pels altres. I si un membre pateix, tots els membres pateixen amb ell, o si un membre és honorat, tots els membres s’alegren amb ell” (I corintis 12: 14-26).

La diversitat ben unida crea bellesa. En una societat tacada pel pecat acceptar la diversitat no és fàcil. Si es vol treballar per la uniformitat tal com ho pretenen fer els tres mosqueters, que són quatre, encara que un d’ells es declara ser partidari del diàleg, en el fons fa equip amb els que opten pel pensament únic. Construint Espanya d’aquesta manera l’edifici s’esfondrarà perquè les pedres que s’hi van afegint no estan ben cohesionades. Un torb l’enderrocarà amb la facilitat amb que cau un castell de cartes. No aprenen de la història.

Octavi Pereña i Cortina

POLITICAMENT INCORRECTE

La periodista Núria Escur li pregunta a Gregorio Luri, filòsof i escriptor: la seva llista del “políticament incorrecte” és llarguíssima . la resposta que li dona el pensador: “És incorrecte dir les coses pel seu nom. El pitjor és que hem perdut l’espontaneïtat per no pecar. Avui cal ser jesuític quan pronuncies una paraula per no molestar ningú. I això és hipocresia”.

Avui, amb la filosofia del “políticament incorrecte” tant arrelada en la nostra societat acostumem a no dir les coses pel seu nom. La filosofia del “políticament incorrecte” pot ser beneficiosa a curt termini. A la llarga es converteix en un bumerang que es gira contra els que creuen que el “políticament incorrecte” és una bona manera de caminar per aquest món. L’actriu Paz Vega és una bona representant del que és “políticament incorrecte”. Quan el periodista Juan Luís Álvarez li pregunta: ¿Amb quins pecats és més indulgent?, li respon: “Amb la mentida. A vegades fins i tot és necessària”.

El periodista Roger Cohen, diu: “És cert que la invasió d’Iraq es va basar en la falsedat. Ara el president dels Estats Units acusa The New York Times i Washington Post, dos pilars de la Republicà de difondre notícies falses, estem entrant en un món en que dos més dos és igual a cinc”.

Ara que a Vox li va vent en popa, si el “cordó sanitari” amb que es pretén tallar-li les ales no és denunciant les mentides, com diu Roger Cohen: “La indiferència davant la veritat i la mentida és una de les condicions prèvies del feixisme. Quan cau la veritat cau la llibertat…barrejar el que és veritat i el que és fals és propi de les dictadures”. Desconec si el periodista nord-americà és cristià o no. El que sí és cert és que la seva postura davant la veritat i la mentida és molt evangèlica.

Quan qui va ser el primer president dels Estats Units era un infant va arrencar un cirerer que el seu pare acabava de plantar. Qui ha estat’, va dir el pare enfurismat. El nen va reconèixer la seva culpa. El pare li va dir: “Lamento haver perdut el cirerer, però m’alegra que hagis tingut el valor de dir la veritat. No ho oblidis mai, fill meu”. Avui, quants pares donarien el mateix consell als seus fills?

Jesús va dir: ”En veritat us dic: si no canvieu, i us torneu com els nens, no entrareu en el regne dels cels” (Mateu 18:3). Què caracteritza els infants? Que són espontanis en el parlar. Diuen les coses tal com són. Sovint deixen els pares en evidència i els fan envermellir perquè els contradiuen i afirmen el que han vist. Els anys passen i els nens perden l’espontaneïtat i segueixen el model que els ensenyen els seus pares d’expressar-se de manera “políticament incorrecte”. Pel bé de tothom cal que els adults deixem d’expressar-nos de manera “políticament incorrecte” i, si no podem recuperar l’espontaneïtat infantil, que no la recuperarem,  amb esforç i perseverança deixem de dir el que és “políticament incorrecte”. Ens ajudarà a ser adults transparents si ens cenyim al que ensenya la Bíblia. La condensació de l’Ètica es troba en els Deu Manaments. El novè diu: “No donaràs fals testimoniatge contra el teu proïsme” (Èxode 20:11). No especifica mentides. El manament se’l pot resumir així: “No mentiràs”. No classifica la mentida de la manera com se’ns ha ensenyat en la infància en la classe de religió: mentides venials i mortals. Prohibeix taxativament mentir. Aquest manament condemna el que se’n diu ”mentida pietosa” amb la que es rebaixa el sentit del manament que afirma que de cap d les maneres mentiràs. El manament denuncia tota la humanitat. Qui estigui net de pecat que sigui el primer en llençar la pedra. Tal com van fer aquells puritans que  volien apedregar la dona enxampada en l’acte de cometre adulteri ens retirarem avergonyits de l’escenari.

Jesús amb claredat meridiana diu què hem de fer amb la llengua: “I que la vostra paraula sigui: Sí quan és sí, no quan és no. El que es diu de més ve del maligne” (Mateu 5: 37). Per naixement natural, espiritualment parlant, som fills del maligne “que és mentider i pare de la mentida” (Joan 8:44). Per això és tant universal i espontània la mentida. Només se la podrà frenar amb un canvi de paternitat espiritual. Per la fe en Jesús ens convertim en fills de Déu per adopció (Gàlates 4:4-7). Per la conversió a Jesús i la recepció de l’Esperit Sant comencem un caminar que va fent possible que el nostre parlar es vagi acostant més al “sí quan és sí, no quan és no” que Jesús vol que sigui el els seus seguidors.

Octavi Pereña i Cortina