EL FONAMENT DE L’ESGLÉSA

El Roto publica una vinyeta en la que apareix una església amb el campanar que s’ensorra. El text que acompanya la imatge és molt suggeridor: “l’abús a un menor va esfondrar  el campanar…”Per aquestes dates: febrer del 2019, es destapen molts casos de pederàstia i quelcom que ens sorprèn per la novetat de la noticia: violacions de monges, fet que es sospitava des de fa molts anys.

El Roto interpreta que l’ensorrament del campanar i per extensió el de l’Església catòlica és a causa del pecat sexual comés al llarg dels segles per membres de la clerecia que ara es destapa i que és considera la causa del desprestigi que cau sobre l’Església catòlica. El pecat sexual que tant descrèdit aporta a l’Església no és la causa  de que es desplomi el campanar, sinó de que la Institució es desintegra en l’aspecte espiritual perquè s’edifica sobre un fonament de sorra que no resisteix els embats de les aigües desbordades i els vents huracanats que l’envesteixen.

L’Església catòlica afirma que Jesús edifica la seva església sobre el fonament de Pere. En el moment en que es pren aquesta decisió s’altera l’ordre de prioritats. Segons la Bíblia Déu és l’autoritat suprema i l’home li ha de retre obediència absoluta. En el moment en que l’Església catòlica posa a Pere en un lloc d’autoritat que no li pertoca s’altera l’ordre establert per Déu la qual cosa dóna lloc a una sèrie de deslleialtats que tenen conseqüències pernicioses. La més important, per ser la bàsica, perquè d’ella naixen totes les altres és posar l’autoritat de l’home al mateix nivell que la de Déu. Donar el mateix valor a la Tradició que a la Paraula d Déu. Quan això passa, el resultat és que l’autoritat de l’home s’anteposa a la de Déu. Déu es converteix en un titella en mans dels qui monopolitzen el seu Nom. Si els fidels catòlics fossin un xic observadors i no es deixessin guiar per les emocions, se n’adonarien que el Nom de Jesús ha deixat de ser l’únic Nom que aporta salvació. Es comença amb la pretensió que fora de l’Església catòlica no hi ha possibilitat de salvació. Gravats manifesten aquest argument. Enmig d’una forta tempesta, papes, bisbes, clergat, són fora de perill embarcats. En les aigües turbulentes una munió d’homes i dones intenten salvar-se inútilment perquè no poden pujar a la nau convertida en una protectora arca de Noè. El que l’Església catòlica s’hagi convertit en l’arca salvadora és la conseqüència de que s’edifica sobre la pedra que és Pere. La incertesa busca seguretat allí on no n’hi ha.

L’Església catòlica basa la seva doctrina de que Pere és el seu fonament en aquestes paraules que Jesús dirigeix al seu deixeble: “I jo et dic que tu ets Pere, i sobre aquesta pedra edificaré la meva església, i les portes de l’infern no prevaldran contra ella” (Mateu 16:18). Pel context és molt difícil, per no dir impossible, interpretar  que Pere sigui la pedra sobre la que Jesús basteix la seva església. Aquest text ha donat lloc a molta controvèrsia. Deixem que sigui el mateix Pere que l’interpreti. Així ho fa l’apòstol: “Atanseu-vos a Ell (Jesús), pedra viva, rebutjada pels homes, però escollida i preciosa davant Déu. També vosaltres com pedres vivents, sigueu edificats en una casa espiritual, un sacerdoci sant, per oferir sacrificis espirituals, agradables a Déu per mitjà de Jesucrist…” (1 Pere 2:4-8).

En la trobada que es va celebrar el 21/02/2019 amb el lema: “La protecció dels menors en l’Església” el papa Francesc va pronunciar una al·locució introductòria que remata amb aquestes paraules: “Per acabar, demano a l’Esperit Sant que ens doni suport en aquests dies, i ens ajudi a transformar aquest mal en una oportunitat de consciència i purificació. Que la Verge Maria ens il·lumini quan estem buscant guarir les greus ferides que l’escàndol de la pederàstia ha causat en els menors i els creients. Gràcies”. Per intentar guarir el mal comès amb els abusos a menors cap referència a Jesucrist que és la Roca sobre la que edifica la seva església.

En el sermó de la muntanya Jesús diu: “Tot aquell, doncs, que escolta aquests les meves paraules i les fa, el compararé a un home prudent que va edifica la seca casa damunt la roca…” (Mateu 7: 24-27). Escoltar i obeir les paraules de Jesús és la clau d’edificar l’Església sobre la Roca

Jesús declara als seus deixebles que li cal anar a Jerusalem a morir pels pecats del poble de Déu i ressuscitar el tercer dia. Pere impetuós com sempre intenta convèncer Jesús que no ho faci. Sorprenent és la resposta que Jesús dóna al deixeble que intenta dissuadir-lo perquè no compleixi el propòsit de la seva encarnació: Morir a la creu per la salvació dels pecadors: “Vés-te’n darrere meu, Satanàs, m’ets un entrebanc: perquè no penses les coses de Déu, sinó les dels homes” (Mateu 16: 23).

Per a mi l’esfondrament del campanar té un sentit: sense campanar amb campanes que repiquin cridant els fidels a congregar-se és impossible atreure les persones a escoltar la Paraula de Déu. Si no hi ha missatge per transmetre les campanes emmudeixen. S’incompleix l’ordre que Jesús va donar als deixebles abans d’ascendir al cel: ”M’ha estat donada tota potestat en el cel i sobre la terra, aneu, doncs, i instruïu tots els pobles, batejant-los en el Nom del Pare i del fill i de l’Esperit Sant, ensenyant-los a guardar totes les coses que us he manat. I heus aquí, jo sóc amb vosaltres tots els dies fins  a la fi del temps” (Mateu 28: 18-20).

Considerar  Pere  com la pedra sobre la que Jesús edifica la seva església no és un pecat venial!

Octavi  Pereña i Cortina

PARAULES QUE MATEN

Fa uns mesos vam ser espectadors passius del serial dels màsters amb tres protagonistes: Cristina Cifuentes, Pablo Casado y Pedro Sánchez. Si impetuós va ser l’inici de la sèrie, sobtada va ser l’aparició del The End sense saber com havia acabat  realment la trama dels dos protagonistes masculins. ¿Son legals o no els màsters que afirmen haver realitzat? ¿És tant important un màster per fer política? ¿És que la titulitis converteix els mediocres en persones sàvies? Evidentment no.  Els títols acadèmics proporcionen llustre a la grolleria humana que amaga durant un temps la incultura moral del que està proveït. La farsa té data de caducitat. Es comença amb el micròfon tancat a donar mostres de la baixa qualitat moral. La seva manera de parlar detecta què és realment la persona. Avesat a rebre copets a l’espatlla per les seves opinions que exposa en privat, victorejat per la colla d’aduladors que l’envolten, perd el respecte al que fa i diu, es llança en públic a mostrar-se tal com és realment. Ha perdut la vergonya. Ser una “persona civilitzada”, com diu el filòsof Teodor Todorov, no depèn dels estudis superiors realitzats en les més prestigioses universitats del món, ni de tenir un quocient intel·lectual alt. Ser una persona civilitzada no depèn ni dels estudis ni de la intel·ligència. ¿Vol dir això que sóc partidari de la incultura? De cap de les maneres. Defenso el millor sistema eductiu per a tothom. Afirmo que el vernís de la cultura pot amagar la persona barroera que s’és. Aquest camuflatge pot durar un cert temps amb les persones però a Déu que coneix les interioritats de l’ànima no aconseguirà donar-li gat per llebre.

Ser persona en l’ample abast que significa ser persona no s’assoleix en una aula universitària, ni en donen fe els diplomes acadèmics que adornen les parets del despatx. S’assoleix en el moment en que es reconeix ser algú esberlat, trencat, que ha perdut bona part de la imatge i semblança de Déu que tenia quan estava en Adan. A causa del pecat del seu pare Adan l’ha perdut. És cert que la pèrdua de la imatge i semblança de Déu no és igual per a tothom. Però tots l’hem perdut i tots l’hem de recuperar si és que volem ser persones com cal.

La política és un mitjà que posa al descobert el tarannà moral dels qui s’hi dediquen. Els dards incendiaris que vomiten les seves boques exposen  amb total claredat la qualitat moral de la seva ànima. Reflecteixen l’odi contra l’adversari polític que s’hi amaga en el seu interior. Se li ha de recordar que les paraules enverinades que utilitza per destruir el seu oponent polític són el resultat d’uns pensaments que es forgen en la seva ànima. Els pensaments nomes els pot jutjar Déu. Cap tribunal humà els pot condemnar. Això no  vol dir que no sigui Jesús que els jutgi en el dia final quan s’assegui en el seu tron per jutjar tot el que han fet els homes. Jesús que coneix els pensaments més íntims jutjarà amb justícia immaculada.

Molts polític sobrepassen amb escreix els límits del decòrum. Creuen que estan per damunt de la resta dels mortals i que poden dir els que els plagui. Que poden faltar al respecte a les persones perquè creguin que estan autoritzats a fer-ho. Potser els jutges no intervindran per tallar d’arrel aquest parlar barroer impropi de persones que ocupen càrrecs de responsabilitat pública. No fer-ho estableix precedents perquè les paraules incendiàries arribin a límits que mai s’haurien d’assolir. Això fa que la política es converteixi en combats de galls amb els conseqüents perjudicis per a tothom. Ser senyor no s’hereta. Es pot heretar un títol, però no la condició de senyor. Cap institució acadèmica por convertir els trossos d’ase en senyors.

Anem a Jesús. Veiem què ens diu respecte les paraules grolleres que surten dels llavis de molts polítics: “Heu escoltat que va ser dit als antics: No mataràs, i qui mati serà sotmès al judici. Però jo us dic: Tot aquell que tingui ira sense causa contra el seu germà serà sotmès al judici, i el qui digui al seu germà: Estúpid, serà sotmès al sanedrí, i el que li digui idiota, serà sotmès a l’infern de foc” ( 5: 21,22).

Molts creuen que no infringeixen el sisè manament: “No mataràs” (Èxode 20:13) perquè no han matat físicament una persona. Jesús amb questes paraules va molt més lluny. Condemna el llenguatge inspirat per l’odi que emmagatzema el cor que alhora és promogut en les  cavernes infernals. Que quedi ben clar: És possible que siguem totalment innocents del crim d’haver assassinat una persona i alhora ser culpables d’haver transgredit el sisè manament assassinant espiritualment. Quan necessari és que els polítics en concret es deixin influir per Jesús el Metge de l’ànima! La política tindria un altre color!

Octavi Pereña i Cortina

ESTRÈS I TRANSFERÈNCIA

La llarga lluita de l’actor Williams Robin contra la depressió i l’alcohol va acabar en  suïcidi. Va perdre la batalla en no poder resistir les pressions del seu entorn. Antoni Vidal, president de la Societat Espanyola pels Estudis de l’Ansietat i l’Estrès, escriu: “I quan aquestes demandes (laborals i socials) resulten excessives davant els recursos d’una persona, el cos desenvolupa una sèrie de reaccions emocionals negatives (ansietat, depressions) que constitueixen l’estrès. S’originen perquè tenim por a no estar a l’alçada, a no saber solucionar el problema, a no arribar”. El salmista escriu: “Quan m’adono que estic a punt de caure” (aquest caure pot ser por a tantes coses que ens afligeixen), “el teu amor em sosté, Senyor, i quan creix el meu neguit dintre meu, el teu consol és la meva delícia” (Salm 94:18,19). Atès que vivim en un món tacat pel pecat i el fet de ser pecadors hi ha moltes coses que ens aclaparen i ens malmeten psicològicament. Aquesta situació emocional el salmista la descriu així: “Els meus ossos es consumien en el meu gemegar tot el dia” (Salm 32:3). Algú ha descrit la depressió com “una cambra a l’infern”. El dolor psíquic, quan és insuportable, tant intens, que verament fa que el deprimit estigui patint intensament una degustació dels dolors infernals. El salmista diu: “Els meus ossos es consumeixen en el meu gemegar tot el dia”. Aquesta situació desesperada la va sentir “mentre callava”, es dir, quan guardava en el pap la causa de la situació insostenible, de manera que  “la meva vitalitat es tornava en secades d’estiu” (v.4). La situació va canviar quan es va decidir a confessar el seu pecat a Déu: “Confessaré contra mi les meves transgressions al Senyor. I tu vas perdonar la iniquitat el meu pecat” (v.5). Per això, “tu ets el meu recer, tu em guardes d’angoixa, tu m’envoltes amb càntics d’alliberament” (v.7).

Corrie ten Boom, jueva cristiana, internada en camps nazis, molt afectada pel sofriment, aconsella: “Si mires el món, t’angoixaràs. Si et mires dintre teu, et deprimiràs. Si mires a Crist descansaràs”. Si algú que pateix es mira a sí mateix incrementa el seu dolor perquè les seves cabòries l’intensifiquen. Si seguint el consell de Corrie ten Boom si hom es mira a Crist,el que  causa el dolor segueix existint però la presència del Senyor el mitiga perquè li dóna una forta capacitat de resistència sense necessitat de donar-se al vi ni a la ingesta de píndoles que el converteixen en un addicte als fàrmacs.

Crec que la manera més efectiva de lluitar contra l depressió consisteix en recordar que el Fill de Déu es va fer home en la persona de Jesús. N’hi ha que presenten un Jesús exclusivament humà, despullat de la seva divinitat. Aquest Jesús descafeïnat no serveix per guarir l’ànima. El Fill de Déu es va encarnar per a salvar el seu poble (jueus i gentils) dels seus pecats, objectiu que va assolir morint a la creu  a favor dels pecadors. Aquí succeeix quelcom d’una gran transcendència: Crist es va fer seu el nostre pecat i ens revesteix de la seva santedat perfecta. El profeta Isaïes escriu aquesta transferència: “menyspreat i rebutjat pels homes, un home de dolor, i coneixedor de la malaltia, i com un davant de qui amaguen la cara, va sr menyspreat, i no el vam estimar. Certament va prendre les nostres malalties, i va portar els nostres dolors: i nosaltres el vam considerar  castigat, colpit per Déu, i afligit. Però Ell ha estat ferit per les nostres transgressions , ha estat esclafat per les nostres iniquitats i el càstig de la nostra pau va caure sobre Ell, i per la seva nafra nosaltres hem estat guarits” (Isaïes 53:3-5).

Jack Roeda diu:”Aquesta misteriosa transferència d’ansietat només és possible quan creiem que Déu és bo i que té cura de nosaltres. Cita  The Shack: “ Mackensy, el protagonista, se sent enganyat per Déu i considera que l’assassinat de la seva filla és una injustícia de part de Déu. Passats quatre anys Mackensy rep una carta de Déu on l’invita a reunir-se amb Ell a la cabana (shack) on va ser assassinada la seva filla i li diu:. L’esquerda bàsica de la teva vida, li diu Déu, és que no creus que jo sóc bo i que la meva bondat ho cobreix tot, llavors, encara que no puguis entendre el que faig, confiaries en mi. Però no ho fas”. Roeda ens planteja el tema de la fe: “La fe és el fonament de les coses que esperem, l’evidència de les coses que no veiem” (Hebreus 11:1). Creure el que diu aquesta afirmació només és possible si la persona que la llegeix  investiga les profunditats de Déu mogut per la fe i,  com diu l’apòstol Pau: “Però, com està escrit: cosa que l’ull no ha vist mai, ni l’orella ha escoltat, ni han pujat al cor de l’home,  són les que Déu ha preparat per als qui l’estimen. Però Déu ens les ha revelat a nosaltres per mitjà de l’Esperit, perquè l’Esperit examina totes les coses, fins les profunditats de Déu” (1 Corintis 2:9,10).

Equipats amb l’Esperit que examina les profunditats de Déu fem una ullada a un text que ens donarà força per resistir amb fermesa els contratemps que ens deprimeixen  que en alguns casos porten al suïcidi: “Beneït l’home que confia en el Senyor, i el Senyor és la seva confiança. Serà, doncs, com un arbre plantat vora les aigües, que estén les seves arrels vora el corrent, que no tem quan ve el calor, i el seu fullatge resta verd, i en l’any de  sequera no té neguit, i no para de fer fruit” (Jeremies 17:7,8).  Aquest text confirma que la persona que es guiada per l’Esperit Sant confia en Déu i que en la sequera no eixa de donar el fruit de la fe. El desànim no hi té cabuda en aquesta persona”

Octavi Pereña i Cortina

EXTREMISMES POLÍTICS

Les declaracions de polítics emergents com Albert Ribera, Pablo Casado y Santiago Abascal manifesten  que es consideren posseïdors de la veritat absoluta i que quan parlen ho fan ex cathedra. Ni el Concili Vaticà I que a l’any 1870 va declarar la infal·libilitat papal  quan proclama dogmes ex cathedra, pot passar la prova del cotó.

L’Església catòlica quan ha tingut la protecció incondicional de l’Estat ha estat en condicions de fer prevaldre el que ella considera veritat absoluta ja que l’autoritat civil era el braç executor de les sentències que dictava. Sobre la dissidència queia el pes del poder de l’Estat subjecte a l’autoritat de l’Església catòlica. Les Creuades són una evidència que els infidels no tenen dret  a existir. Avui considera totes les religions com camins  de salvació. La Inquisició, amb el suport de l’autoritat civil s’encarregava de fer desaparèixer l’heretgia de sobre la faç de la terra. Els protestants que no tenien dret a existir avui els considera “germans separats”. Les veritats absolutes no són eternes. Es desfan com la boirina matinera al sortir el sol. Les veritats  absolutes si tenen el suport de l’Estat fan molt mal.

Arreu de la terra i el nostre país no és una excepció creix l’absolutisme que s’anomena populisme. Quan aconsegueix majoria suficient ajusta les lleis a la seva conveniència. La paraula llei surt disparada dels seus llavis com si fos una metralladora. Sota l’imperi de la llei del més fort engarjola els dissidents perquè diu que l’obediència a la llei hi ha la garantia que es preservi la democràcia. Les lleis que són fruit del poder absolut no són garantia de que protegeixin la democràcia. No afavoreixen les llibertats individuals ni la de pensament ni d’expressió. Es converteixen en lleis mordassa que amb l’empara de l’Estat es clouen els mitjans de comunicació i s’engarjolen periodistes que són crítics amb el Govern. La por s’implanta  en el país i la prosperitat obre la porta a la penúria. La justícia com diu el text bíblic engrandeix les nacions, però el pecat les arruïna.

L’extrema dreta creix ufanosa arreu, creixement que fa estremir els governs que se’n diuen democràtics. La causa es troba en el fet que la llei no s’aplica a tothom amb la mateixa vara de mesurar. Per a molts la llei és inapel·lable. Una minoria l’eludeix a causa dels vincles mafiosos existents entre els seus transgressors i els poders legislatiu i executiu de l’Estat. L’extrema dreta es converteix en una amenaça a causa d’aquesta complicitat. Per intentar frenar la seva expansió s’intenta crear un “cordó sanitari” per impedir que la infecció continuï expandint-se. Mentre la injustícia segueixi creixent ufana no hi ha “cordó sanitari” que valgui. L’únic “cordó sanitari” que pot frenar-lo és l’aplicació de la justícia que engrandeix les nacions.

“La gloria de les nacions és investigar la Paraula” (Proverbis 25:2). En la Paraula s’hi tot el que cal saber per obtenir la justícia que enalteix les nacions. La Bíblia pel fet de ser la revelació de Déu, els seus pensaments no son els nostres com tampoc ho són els seus camins (Isaïes 55: 8). Aquest text assenyala que entre l’ésser humà i Déu existeix un abisme que s’ha d’explorar. La responsabilitat d’investigar aquestes profunditats recau en totes les persones perquè tothom té l’obligació de fer-ho perquè en elles s’hi troba Crist que és la llum de Déu que  ha vingut al món perquè l’home deixi de caminar en les tenebres. Aquesta investigació si la fessin la majoria de les persones, sense excloure els qui de la política n’han fet un  medi de vida. Si es fes així el resultat seria que les tenebres espirituals que envolten les nostres ànimes  i que impedeixen trobar sortida a la caòtica situació actual, desapareixerien. El Roto, crec que descriu perfectament de manera gràfica la situació actual quan en una de les seves vinyetes presenta un home que connectat a un estri electrònic pensa: “M’he oblidat el codi i no sé com sortir d’aquí!” L’orgull impedeix veure la condició humana. El fet que l’home sigui capaç de realitzar algunes obres èticament bones l’impedeix adonar-se de la veritat que diu la Bíblia que home “està mort en els seus delictes i pecats” i que el seu pensament gira constantment a fer el mal. La gracia divina impedeix que l’home pugui lliurar-se a fer el mal sense fre. Tal com assenyalen els esdeveniments sembla ser que anirem de mal a pitjor. Les religions són incapaces de frenar la maldat, alhora són part de problema. Darrere de l’extrema dreta s’hi troba l’Església que no denuncia el seu comportament i que amb el seu silenci autoritza que segueixi pels seus camins equivocats.

El cristianisme vertader no és una religió més. És una persona, Jesús de Natzaret que guia els qui creuen en Ell pels senders de la justícia que enalteixen les nacions: “Per tant, si algú és en Crist, és una nova creació, les coses velles han passat, heus aquí tot ha estat fet nou (2 Corintis 5: 17). Crist és la corda que ens pot treure del fangar en el que ens ha fet caure el nostre pecat.

Octavi Pereña i Cortina