dissabte, 29 de novembre del 2025

JUSTICIA, ¿ON T’AMAGUES?

En el seu escrit “Sense justícia no hi ha democràcia”, Albert Montagut escriu: “El consell editorial de The New York Times és un òrgan que actua de manera independent respecte a la redacció del diari…El cap de setmana passat, sota el títol: “Trump destrossa la justícia dels Estats Units”, “el consell editorial va arremetre contra el president Donald Trump per utilitzar el sistema legal com un arma per complir les seves revenges personals…Oposar-se a Trump, des de dilluns entronitzat  Israel, té un preu. I els que van pensar que el sistema judicial dels Estats Units l’aturaria, s’equivocaven. Des del cas Watergate, el poder judicial dels Estats Units s’havia mantingut al marge de les decisions del poder polític. Aquella independència garantia la protecció dels ciutadans i el compliment de les lleis…Sense justícia no hi ha democràcia, i si la llei l’imposa el més fort, la situació és perillosa…El que sí és veritat és que avui quan la justícia i la constitució han passat a un segon pla, els Estats Units estan immersos en una guerra social”.

Quan vegis la barba de ton veí pelar, posa la teva a remullar. El proverbi popular dóna un bon consell que no hauríem de desaprofitar. Què és democràcia? Significa govern del poble. La democràcia va néixer com a contrapoder davant les monarquies absolutistes europees. Aquest contrapoder és un déu amb peus de fang. Qualsevol ensopegada fa que els peus es trenquin i tota l’estructura política se’n va a fer punyetes. L’hecatombe política ja fa anys que dóna senyals que es produirà. La multiplicació de partits ultra, siguin de dretes o d’esquerrers, tant s’hi val, són senyals que ens alerten que la democràcia no és la filosofia política que enalteix les nacions perquè no aporta la justícia necessària per aconseguir-ho.

L’estàtua de la llibertat instal·lada en un illot a l’entrada del port de Nova York és un símbol de llibertat i d’emancipació de les monarquies absolutistes europees. El monument era el que primer veien els immigrants europeus que fugien dels absolutismes europeus en arribar a terres americanes. Creien que havien arribat a la Terra Promesa que flueix llet i mel. El que aquells immigrants no van poder fer és deixar a Europa el pecat que impedeix que floreixi la justícia que enalteix les nacions. Amb l’equipatge que van desembarcar  s’hi trobava amagat el pecat que els va acompanyar durant la colonització de les noves terres i que fins avui gaudeix d’una salut de ferro. Els natius van haver de pagar el preu d’aquelles persones que van deixar a l’altra riba del mar els absolutismes monàrquics. Amb l’equipatge es van endur el pecat que és l’arrel dels absolutismes. Ni l’aigua baptismal, ni la predicació evangèlica serveixen per extirpar el virus del pecat i de la injustícia que els acompanyen. El paradís perdut en Adam no es pot recuperar aquí a la terra.

Malgrat que “la sang de Jesucrist el Fill (de Déu) ens neteja de tot pecat” (1 Joan 1: 7) i, els vers creients en Crist per la fe en el seu Nom s’han convertit en sants. Segueixen arrossegant el pecat pel que tenen de demanar perdó al Senyor i força per no pecar. Malgrat que els pecats els han estat perdonats del tot, segueixen sent pecadors, cosa que fa que sigui impossible recuperar el paradís perdut en Adam.

Hem de lluitar per deixar un món millor del que hem trobar. Però no siguem crèduls. El pecat que arrosseguem obre la porta a la injustícia en les seves diverses manifestacions S’hi podrà fer alguna reparació. Però la injustícia no s’eliminarà del tot. Avui, els vers creients en Crist ja comencen a gaudir del paradís recuperat, però el ple gaudi no es posseirà fins el dia de la resurrecció. L’apòstol Joan escrivint a l’església d’Efes els diu: “El qui tingui orella escolti què diu  l’Esperit a les esglésies: Al qui venci, li donaré de menjar de l’arbre de la vida que és enmig del paradís de Déu” (Apocalipsi 2:7). Avui, els cristians per la fe en Jesús ja gaudeixen les primícies del que serà la glòria futura.

Octavi Pereña Cortina 

diumenge, 23 de novembre del 2025

 

SOLITUD DE L’ÀNIMA

“Mai en la història de la humanitat la soledat no escollida havia estat un problema social greu. Però és clar, mai la societat havia estat tan individualista, egocèntrica, egoista i digitalitzada com ho és ara. Cada vega l’home passa més hores davant d’una pantalla i menys minuts cultivant relacions afectives amb la família i amb els amics. Cada vegada la persona està més centrada a assolir fites i objectius, i menys a aprofundir els seus vincles amb els altres. Cada vegada l’ésser humà té més plena l’agenda i més buit el cor. Perquè cada vegada està més orientat al que té, que al qui té  al seu voltant. I això passa factura” (Silvia Caballol, psicòloga).

La psicòloga exposa una cara del problema. Una dona identificada com Yolanda ens mostra l’altra cara: “Estic molt sana però de vegades em ve una mena de gran neguit, sobre tot quan pregunto per la vida, el seu sentit, el seu misteri. De sobte em ve aquesta consciència especial i sento molta solitud, un aïllament que no té res a veure amb la solitud ordinària, encara que estigui amb el meu marit i els meus fills”. La Yolanda potser sense ser-ne conscient ens transporta a la soledat existencial.

Una persona anònima escriu: “No és que em senti sol, perquè no tingui amics. Tinc molts amics. Sé que hi ha persones que es preocupen per mi, que m’animen i em parlen i tenen cura de mi i pensen amb mi, però elles no poden estar amb mi sempre”.

Ernest Hemingway ha deixat escrit: “ Tothom hauria de disposar d’algú mb qui poder parlar amb franquesa. Per més valor que es tingui, un hom se sent cada vegada més sol”. La companyonia humana no pot resoldre el problema de la solitud de l’ànima. Això no significa que no s’hagi de buscar l’amistat humana que ens animi a l’hora de l’aflicció. Aquest bon amic per més ben intencionat que sigui no pot entrar en la intimitat de l’ànima suavitzant-la amb l’ungüent dels bons consells. A més, el  bon amic no se’l té sempre a disposició. ¿És que estem condemnats a haver de passar llargues hores de soledat insuportable? L’apòstol Pau aporta  solució a aquest problema: “¿No sabeu que sou santuari de Déu, i que l’Esperit de Déu habita en vosaltres? (1 Corintis 3: 16). Els fidels catòlics per poder pregar a Jesús han d’anat a una església que tingui la porta oberta, agenollar-se davant el sagrari on es guarden les hòsties  consagrades que sense perdre la seva substància s’han convertit, suposadament, en el cos de Jesús. Segons l’apòstol Pau el vertader sagrari és el cos del creient en Crist on per la fe Jesús mora en ell: “I perquè sou fills, Déu va enviar als vostres cors  l’Esperit del seu Fill, que clama: Abba, Pare!” Per pregar no cal sortir de casa: “Tu en canvi, quan preguis, entra dins de la teva cambra, i tancada la porta prega al teu Pare que veu en el secret. I el teu Pare que mira en el secret, et recompensarà en públic”  (Mateu 6: 6). Més fàcil Déu no ens ho pot posar. Només manca la voluntat de fer-ho.

Per buscar a Déu és necessari que se’l necessiti. Si no existeix aquest requisit  un hom no es tancarà en la intimitat de la cambra per pregar al Pare. Poèticament així ho descriu el salmista: “Com el cérvol anhela els rierols d’aigua, així t’anhela  la meva ànima! La meva ànima té necessitat de Déu, del Déu vivent”  (Salm 42: 1, 2). Si el lector no té la necessitat que el constrenyi  de buscar a Déu directament com el cérvol la té per l’aigua el més probable que de manera inconscient, influenciat per la religió majoritària, ho faci per la mediació d’ídols de fabricació humana que tenen  ulls que no hi veuen, oïdes que no escolten, boca que no parla, peus que no caminen. S’apropen a Déu pel camí ample que porta a la perdició. Demana-li al Pare que et faci veure que Jesús és el camí, l’únic camí que porta a Ell, que és l’aigua viva que sacia la set de l’ànima. Sobren les imatges tallades de cristos, verges, sants, que són el camí ample que porta a la perdició.

Si el lector invoca Jesús que és l’Enviat del Pare per la teva salvació descobriràs que Déu fa viure en família els desemparats (Salm 68:6). És una manera poètica de dir que la solitud existencial a arribat a la fi. Com segueixes sent pecador hauràs de continuar demanant al Senyor que et perdoni els pecats per no tornar a llocs d’inhòspita sequera: “Encara   que el teu pare i la teva mare et desemparessin, el Senyor t’acollirà” (Sal 27: 10).

Octavi Pereña Cortina

 

 

dissabte, 15 de novembre del 2025

 

FALSOS CRISTOS

“I mentre Jesús seu a la muntanya de les oliveres, els deixebles se li van atansar en privat dient-li: Digues-nos quan seran aquestes coses, i quin serà el senyal de la teva vinguda i de la final del temps?” (Mateu 24: 3). Els deixebles igual que nosaltres sentien curiositat en saber com serà la fi del món. Els va dir que hi hauria cataclismes com mai s’havien vist. Podria molt bé ser que el canvi climàtic que ens colpeix amb força sigui un senyal que la fi del món anunciat s’acosti. En això no hi tenim res a fer, només ens cal esperar. Jesús també anuncia altres esdeveniments en els que hi participarem directament. D’allò en que hi podrem intervenir, d’això és del que en parlarem: “perquè molts vindran en nom meu dient: Jo sóc el  Crist, i en faran desviar molts…I s’aixecaran molts falsos profetes, i en faran desviar molts…Llavors si algú us digués: Mireu aquí és el Crist o allà! no el cregueu. Perquè s’alçaran falsos profetes, i faran grans senyals i prodigis, de manera que farien desviar, si fos possible, fins i tot els elegits. Heus aquí us ho he predit” (vv. 5, 11, 23-25).

Aquest avís de Jesús es fa actual davant la publicitat islàmica de dos fulletons pulcrament editats distribuïts en les bústies. L’un titulat: “El Profeta dels nostres dies ha aparegut a la Indià”. L’altre: “Més enllà de la mort”.

La Bíblia ensenya amb claredat meridiana que només hi ha un Déu, el Pare de nostre Senyor Jesucrist, l’únic Salvador. “Ell (Jesús) és la pedra rebutjada per vosaltres els constructors, que ha esdevingut cap de l’angle. I en ningú més no hi ha la salvació: Perquè no hi ha cap altre Nom sota el cel donat als homes en que haguem de ser salvats” (Fets 4: 11, 12).

La propaganda islàmica diu: “En el cor de la  Índia a finals del segle XIX, en el poble de Qadian, va aparèixer una figura excepcional: Hazred Mirza  Ghulam Ahmed. Ell va declarar  ser el Messies promès, i el Mahdi esperat per l’Islam, així com la personificació espiritual de Jesucrist per al món cristià, complint així les profecies de diverses escriptures sagrades anteriors”.

¿A qui hem de fer cas? El naixement de Jesús va ser així: “Maria esposada amb Josep, abans de viure junts, ella es va trobar que havia concebut en el seu si de l’Esperit Sant. Josep pensant en deixar-la secretament per no infamar-la. Pensant en això: un àngel del Senyor se li va aparèixer en un somni, i li va dir: Josep, fill de David, no tinguis por de prendre Maria la teva esposa, perquè allò que ha estat engendrat en ella és de l’Esperit Sant. I infantarà un fill i anomenaràs el seu Nom Jesús, Ell salvarà el seu poble dels seus pecats” (Mateu 1: 18-21). “Perquè la sang de Jesús ens neteja de tot pecat” (1 Joan 1: 7).

Segons la propaganda islàmica: “La mort natural de Jesús va demostrar que Jesús va sobreviure a la crucifixió  i va morir després de mort natural”. Si Jesús va morir de mort natural i no va ressuscitar d’entre els morts, “som els més dignes de compassió de tots els homes. Però és realment cert que Crist va ressuscitar d’entre els morts, i ha esdevingut primícia dels qui s’han adormit” (1 Corintis 15: 19, 20)

L’apòstol Joan fa una declaració sorprenent: No cal esperar que sorgeixin falsos Cristos per saber que s’acosta la fi del temps: “Fillets és la darrera hora. I com vau escoltar que l’anticrist ve, així ara han sorgit molts anticristos. Per això sabem que és la darrera hora” (1 Joan 2: 18). L’apòstol Pau rebla el clau quan escriu: “Perquè aquests són falsos apòstols, obrers enganyosos que es disfressen d’apòstols de Crist. I no és estrany, perquè el mateix Satanàs es disfressa d’àngel de llum. Per tant  no és gran cosa si els seus servidors es disfressen de servidors de justícia: La fi dels quals serà segons les seves obres” (2 Corintis 11: 13-15). Jesús diu que el dia i l’hora que vindrà a buscar el seu poble només el seu Pare la sap (Mateu 24: 36).

Davant la incertesa que genera el desconeixement de quan serà la seva vinguda gloriosa, Jesús relata la paràbola de les deu verges: cinc assenyades i cinc nècies. Totes elles esperen la vinguda de l’espòs. Les assenyades amb les llànties també van agafar oli. “A mitja nit es va sentir una exclamació: el nuvi està arribant, sortiu a rebre’l”. Mentre les cinc nècies anaven a comprar oli, les que estaven preparades “van entrar amb Ell a les bodes, i la porta es va tancar”. Després van arribar les altres verges, mentre trucaven a la porta deien: “Senyor, Senyor, obre’ns! Però Ell va respondre i va dir: En veritat us dic: no us conec. Vetlleu, doncs, perquè no sabeu el dia ni l’hora en que el Fill de l’Home ha de venir” (Mateu 25: 1-13).

L’ensenyança de la paràbola és que el temps d’espera que el Senyor ens concedeix  l’hem d’aprofitar vivint santament i estimant Déu sobre totes les coses. Les nècies van passar el temps d’espera pensant en cosmètics, vestits, plaers. Podríem resumir la seva filosofia de la vida: “Mengem i bevem, que demà morirem”  (1 Corintis 15: 32). La veritat és que quan tancarem els ulls aquí a la terra i els obrirem a l’eternitat, en lloc d’escoltar la benvinguda del Senyor, oírem aquestes terrorífiques paraules: “En veritat us dic no us conec”. Lector, avui és el dia de la teva salvació, demà potser no en tindràs l’oportunitat.

Octavi Pereña Cortina

diumenge, 9 de novembre del 2025

 

LA LLEI DEL TALIÓ

La llei del talió hauria de supervisar totes les sentències que dicten els jutges. Per una mala interpretació que se’n fa d’ella, se l’ha desacreditat. Magí Camps en el seu escrit: “Tornem a la llei del talió, si us plau” s’encarrega de treure-la del fons de l’armari on havia quedat arraconada, polsosa i coberta de teranyines i torna a posar-la en el lloc que li pertoca en l’administració de justícia.

Camps comença així el seu escrit: “Quan a l’escola ens explicaven la llei del talió, tot i que ens la venien com el primer codi de justícia  de què es té constància, a mi em semblava molt bèstia. Any rere any tornava a sortir la llei del talió i jo continuava pensant el mateix, fins que un professor amb més capacitat que els anteriors ens va fer veure que era una llei justa i ens va referir els motius”.

Què diu la controvertida llei? Josep Borrell l’interpreta: “La massacre de Gaza és el paradigma (exemple) perfecte dels estralls que produeix la llei del talió: dent per dent, ull per ull elevada a la màxima potència”

Què diu realment aquesta provocadora llei? Per esbrinar-ho hem d’anar a Èxode 21: 22-25, que és el text bíblic que la descriu: “Si uns homes es barallen i es produeix un dany, inqüestionablement pagarà segons dictaminin els jutges: Si uns homes es barallen, i donen un cop a una dona embarassada, i surt el seu fill, però no hi ha cap dany, inqüestionablement pagarà la multa d’acord amb allò que el marit de la dona li imposi, i donarà segons el que determinin els jutges. Llavors donaràs vida per vida, ull per ull, dent per dent, mà per mà, peu per peu, cremada per cremada, ferida per ferida, cop per cop”. Posem un exemple, dos es barallen i un dels combatents perd un ull, el jutge a de sentenciar d’acord a l’ull perdut, no pels dos. Parlem quelcom de rabiosa actualitat. Hamàs es va equivocar atacant Israel, però Natanyahu s’equivoca  extralimitant-se amb la destrucció, la mortalitat, el sofriment que ocasiona al poble palestí. Veient el què està passant a Gaza és urgent recuperar la llei del talió.

La justícia no és justa perquè els qui fan les lleis tampoc ho són. Els jutges que han d’administrar justícia en no ser justos tampoc no poden administrar una justícia justa. Analitzem uns pocs textos bíblics entre els molts que tracten el tema que ens preocupa.

Una frase molt adient al tema que avui analitzem penja a la paret del saló de justícia de l’ajuntament d’Osca: “Qui desitgi administrar justícia tanqui els ulls a l’odi i a l’enemistat”. La frase és molt bonica però no hem d’oblidar que les persones que han d’administrar justícia són pecadores inclinades a la injustícia. Parem atenció als pocs textos que citaré d’entre els molts que hi ha.

“I va establir jutges a la terra en totes les ciutats fortificades de Judà, ciutat a ciutat. I va dir als jutges: Vigileu el que feu, perquè jutgeu no pas per a l’home, sinó pel Senyor, que és amb vosaltres quan pronuncieu la sentència al judici. Ara, dons, que el temor del Senyor sigui amb vosaltres: Observeu i feu, perquè en el Senyor el nostre Déu, no hi ha iniquitat ni acceptació de persones, ni acceptació  de suborns” (2 Cròniques 19: 5-7). Els jutges havien de ser persones temoroses de Déu, s’havien  de pensar dues vegades abans de dictar sentència perquè ho feien en lloc de Déu.

“No admetràs cap rumor fals. No posaràs la teva mà amb el malvat per ser un testimoni injust. No aniràs darrere la multitud per fer mal, no testificaràs en un procés posant-te al costat de la majoria per pervertir la justícia. I no afavoriràs el pobre en el seu procés” `(Èxode 23: 1-3). Quan els jutges s’asseuen a l’estrada ocupen el lloc de Déu  el Jutge just. Els jutges han de parar compte amb la sentència que van a dictar.

“El qui justifica el malvat o el qui condemna el just, tots dos són una abominació per al Senyor” (Proverbis 17: 15). La justa administració de justícia  és molt important en un estat de dret perquè allunya el fantasma dels extremismes que tanta por fa als partits que es consideren democràtics. “La justícia enalteix la nació, però el pecat és el deshonor dels pobles” (Proverbis 14: 34). En una societat materialista com la nostra es valora molt el progrés econòmic, però si es margina la justícia ens aboquem a l’auto destrucció.

Els jutges pel fet de ser pecadors malgrat que puguin ser molt religiosos, de fet, la majoria són ateus. ¿Com poden ser temorosos de Déu que és el principi de la saviesa?

Jesús narra la paràbola que es coneix com la del jutge injust (Lluc 18: 1-8). Hi havia una viuda que anava al jutge perquè li fes justícia contra el seu adversari. Un dia sí i un altre també la viuda anava a veure el jutge perquè li fes justícia. Tip el jutge de veure l’enutjosa dona es decideix a fer-li justícia i acabar així amb el desgrat que li produïa veure-la.

Al final de la paràbola Jesús hi posa un afegitó: “I Déu, ¿no farà justícia als seus elegits que clamen a Ell de dia i de nit, tot i ser pacient amb ells?  Us dic que ben aviat els farà justícia. Però quan vingui el Fill de l’Home, hi trobarà fe sobre la terra?” Jesús ens transporta de la justícia humana a la divina. La humana ja sabem com és. De la divina ens hem de creure el que Jesús diu d’ella: “I Déu, ¿no farà justícia als seus elegits que clamen a Ell de dia i de nit?” Si el lector és un dels qui clamen dia i nit al Senyor, estigui ben segur que la sang de  Jesús li haurà rentat tots els seus pecats. Tindrà oberta la porta que dóna accés al regne dels cels.

Octavi Pereña Cortina

 

diumenge, 2 de novembre del 2025

 

BURN OUT  

“Burn out” és un mot anglès que significa cremar. Se l’aplica als trastorns mentals que pateixen les persones que treballen en excés, que es troben sotmeses a fortes pressions i a assetjaments. Les conseqüències dels trastorns mentals es concentren en un mot: “Burn out” que dóna caràcter mèdic a allò que és de condició espiritual. El que és un problema espiritual se’l converteix en una qüestió de salut pública que es pretén resoldre amb la medicalització dels pacients.

“I un de la multitud li va dir  (a Jesús): “Mestre, digues a mon germà que parteixi l’herència amb mi” (Lluc 12: 13). En resposta a aquesta petició Jesús els va dir: “Vigileu i guardeu-vos de l’avarícia, perquè  la vida d’un no està en l’abundància de les coses que posseeix”. Els va contar una paràbola, dient: “A un home ric, la terra li va produir molt. I pensava dintre seu dient: Què faré, perquè no tinc on aplegar els meus fruits? I va dir: Faré això, enderrocaré els meus magatzems i en construiré de més grans, i allí aplegaré tota la meva collita i els meus béns. I diré a la meva ànima: Ànima tens molts béns aplegats per a molts anys: reposa, menja, beu, passa-t’ho bé”. Ara bé lo bo de la sentència de Jesús: “Però Déu li va dir: Insensat! Aquesta mateixa nit se’t demanarà la teva ànima, i això que has acumulat de qui serà? Així passa amb el qui atresora per a ell mateix, i no és ric envers Déu” (vv. 19-21?

Cal saber distingir entre ambició sana que serveix per prosperar i la cobdícia, que com el ric de la paràbola té una avidesa sens límits per acumular més i més per a ser feliç i, de sobte esclata el “burn out” i, a corre-cuita la visita a un psiquiatre  perquè li recepti unes pastilles perquè té uns dolors insuportables. Un dels manaments diu: “No cobejaràs” res que sigui d’altri (Èxode 20: 12). Qui no és ric en Déu és un captaire que mai en té prou amb el que té. El seu lema és: més, més. L’antídot contra la pobresa en Déu que ens porta al burn out” el tenim en el manament: “Recorda’t del dia de repòs per santificar-lo, sis dies treballaràs i faràs el teu treball, però el dia setè és un dia de repòs dedicat al Senyor, el teu Déu, no faràs cap treball…Perquè en sis dies el Senyor va fer els cels i la terra, el mar i tot el que hi ha en ell, i va reposar el dia setè, per això el Senyor va beneir el dia de repòs i el va santificar” (Èxode 20: 8-11).

Jetro, sogre de Moisès va agafar la muller del seu gendre i els seus ds fills i va anar a visitar el seu gendre. En veure’l tan atrafegat atenent les queixes del poble li va dir: “Què és tot això que fas per al poble? ¿Per quina raó seus tu sol amb tot el poble s’està dret davant teu des del matí fins al vespre?…El sogre de Moisès li va dir: No és bo això que fas. T’esgotaràs completament, tu i aquest poble que és amb tu, perquè això és massa pesat per  a tu, no ho pots fer tu sol” (Èxode 18: 14, 17, 18). Jetro que era un home temorós de Déu va aconsellar al seu gendre que escollís  d’entre el poble homes savis i temorosos de Déu perquè jutgessin les causes menors i de les difícils s’encarregués ell. Malgrat que Moisès era un vertader home de Déu pel fet  de ser pecador necessitava el consell d’algú savi com ho era el seu sogre.

L’epidèmia de trastorns mentals que patim cada cop en persones més joves, inclús adolescents i infants, ens obliga a buscar la causa d’aquesta pandèmia. Hauria de despertar la nostra atenció el que diu Jesús: “Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré descansar, preneu el meu jou sobre vosaltres i apreneu de mi, que sóc dòcil i humil de cor, i trobareu descans per les vostres ànimes. Perquè el meu jou és suau i la meva càrrega lleugera” (Mateu 11: 28-30).

Octavi Pereña Cortina