QUÈ ÉS L’ALTRE?

Referint-se als fets ocorreguts a Madrid en que un grup de seguidors del PSC Eindhoven van humiliar unes dones romaneses d’ètnia gitana que mendicaven, Gerardo Carrete de SOS Racisme, va dir: “Malauradament no és una novetat que seguidors del futbol i d’altres esports tinguin actituds racistes en forma de càntics en els estadis, pancartes i inclús agressions que s’han donat en algun moment”.

El racisme és un intent de deshumanitzar l’altre. El zulus anomenen animals els membres de les altres tribus i es reserven per a ells el títol d’homes. En nom del narcisisme que és un factor psicològic que provoca racisme: jo sóc el millor, s’han justificat els genocidis comesos en les amèriques considerant  els aborígens com a éssers sense ànima que es podien explotar inhumanament. Amb la mateixa consideració s’ha justificat l’esclavatge i la humiliació i explotació de la dona. Per la mateixa raó es persegueixen les llengües de les minories en nom de la unitat de la pàtria. No hi ha justificació vàlida per poder considerar l’altre com un ésser inferior   si per creació divina totes les races tenen un avantpassat comú: Adam.  L’apòstol Pau dirigint-se als atenesos reunits en l’Areòpag, referint-se “al Déu que ha fet el món i totes les coses que en ell hi ha”, els diu: “Ell és qui a tots dóna vida i alè i totes les coses que va fer d’una única sang tot el llinatge dels homes perquè habitin sobre tota la faç de la terra, i va fixar els temps predeterminats i els límits on han d’habitar” (Fets 17:25,26).

Pere Ayguadé a partir del succeït a Madrid, escriu: “Aquestes imatges ens demostren que unes persones molt instruïdes no necessàriament estan ben educades i que el nostre sistema educatiu té una evident fallida de base…, però podem veure com molts altres Breiviks, organitzats en  diferents partits d’ultradreta, i xenòfobs, corruptes i amb totes les altres lacres de la humanitat, formen part de diversos governs europeus”. Pere Ayguadé, en el seu escrit Esgarrifa’t  resumeix l’escandalós problema del racisme generalitzat en la societat occidental i concretament en partits d’ultradreta que van assolint poder en els governs europeus. Aquests governs, però, segueixen sense variar les seves polítiques socials que són la causa de que la xenofòbia política augmenti. Mariano Rajoy comentant els fets de Madrid va dir: “S’hauria de procedir per via judicial aquests autèntics bàrbars, que de vegades fan dubtar a un sobre la bondat de l’espècie humana, és repugnant”. Té raó Pere Ayguadé quan diu quan diu: “El nostre sistema educatiu té una evident fallida de base” perquè li manca el sentit espiritual que caracteritza tota bona educació. També té raó Mariano Rajoy quan afirma que els seguidors del PSC Eindhoven són “autèntics bàrbars que de vegades fan dubtar a un sobre la bondat de l’espècie humana”. No ho dubti senyor Rajoy, l’home no és bo. No són les circumstàncies les culpables de que els éssers humans es comportin com “autèntics bàrbars”. És la barbàrie emmagatzemada en la persona que externament sembla un angelet innocent i que circumstàncies favorables faciliten l’erupció de l’odi contingut en el fons de l’ànima. Expressions de barbàrie és el drama dels refugiats que es vol solucionar abocant euros a Turquia perquè se’n faci càrrec d’ells que és un país que el seu govern no dóna evidències de ser respectuós amb els drets humans. El senyor Rajoy oblida que hi ha barbàrie de coll blanc, que no s’expressa de manera grollera com ho han fet els seguidors del PSC Eindhoven, sinó que es dissenya en les llotges dels estadis i en els luxosos i confortables despatxos de les cancelleries “perquè les coses que ells fan d’amagat, fan vergonya només de parlar-ne” (Efesis 5:12).

Sembra vents i recolliràs tempestes. La llavor del drama dels refugiats que avui viu Europa es va sembrar fa més de cent anys amb les polítiques egoistes europees en aquesta regió que avui s’ha convertit en una olla de pressió  amb la vàlvula de seguretat espatllada i a punt d’esclatar.

Si realment es desitja acabar amb el racisme existent s’ha de deixar de considerar l’altre, sigui qui sigui, color de la pell que sigui, llengua que parli, estatus social per humil que sigui…, com a ésser inferior. Comentant els horrors de la guerra dels Balcans, Rorti escriu: “Els assassins i violadors serbis no consideren que violin els drets humans. Perquè ells no fan questes coses a altres éssers humans, sinó a musulmans. Ells no són inhumans  sinó que discriminen entre els veritables humans i els pseudohumans”. No s’hi troba un cert paral·lelisme entre els zulus que anomenen animals als membres de les altres tribus  i es reserven per a ells el títol d’homes?

L’odi al que és diferent és la causa del racisme i de les guerres que es justifiquen amb autodefensa. No importa que morin centenars de milers de persones, el que val és protegir l’orgull nacional ferit. Sobren eufemismes. Cada cosa de l’ha d’anomenar pel seu nom. El primer acte violent que registra la Història és l’assassinat d’Abel pel seu germà Caín que va ser motivat per l’odi que aquest sentia per la fe del seu germà. Quan el Senyor Déu li pregunta a Caín “on és Abel, el teu germà”?, li contesta: “No ho sé. Sóc jo potser el guardià del meu germà?” (Gènesi 4:9). El manament de Déu és prou clar: “Estimaràs el proïsme com a tu mateix”. Si fem com als serbis  que consideren els musulmans “pseudohumans”, ens justificarem com Caín. “Sóc jo el guardià del meu germà? Déu no s’empassa la presumpta innocència de Caín i li diu: “La veu de la sang del teu germà clama a mi des de la terra” (Gènesi 4:10). L’altre, sigui qui sigui, és algú a qui s’ha d’estimar com a un mateix. Davant de Déu no valen les excuses.

Octavi Pereña i Cortina

PASQUA!

Cada dia és l’adequat per parlar de Jesús i de la seva salvació perquè mai se sap si aquest dia serà l’última oportunitat de sentir parlar del seu perdó. El missatge que transmet l’anomenada Setmana Santa no és realment la veritat de l’Evangeli  ja que l’ha enfosquit les tradicions que se li han anat afegint al llarg dels segles.

Anem al relat de Lluc que descriu el moment crucial de la vida de Jesús que és la seva crucifixió per perdonar els pecats de les persones. Als ulls de la gent tres malfactors pengen de les seves corresponents creus envoltats d’una gentada cridanera assedegada de sang que s’ha reunit per contemplar com moren sofrint tres persones. El lloc no és el més adient per entaular una conversa i menys de caràcter espiritual que té que veure amb la salvació. Si aquesta reunió l’hagués convocat  els seus protagonistes no haurien escollit un lloc tant poc propici, amb tant poca intimitat i envoltats d’un públic ensordidor. Però la reunió no l’ha convocat l’home sinó Déu que l’ha preordinat des d’abans de la creació del món, escollint el dia i l’hora: La Pasqua en que tenia que morir Jesús per la salvació del poble de Déu.

Els soldats romans que custodiaven l’escenari, mentre es jugaven als daus les pertinences de Jesús es burlaven d’Ell dient-li: “Si ets el Rei dels jueus, salva’t a tu mateix” (Lluc 23:37), ignorant que estaven dient una gran veritat.: Jesús, el Rei dels jueus, el Rei del Regne de Déu, ciutadans del qual ho són jueus i gentils que el reconeixen com a Rei.

És possible que tant el cartell que estava clavat a la creu sobre el cap de Jesús com les paraules dels soldats arribessin a les oïdes dels dos malfactors i estimulessin a un d’ells a dirigir-se a Jesús de manera ultratjant, dient-li: “Si ets el Crist, salva’t a tu mateix i a nosaltres” (v.39). L’escenari posa de manifest què en són de misteriosos els camins del Senyor. Un dels malfactors es burla de Jesús mentre que l’altre li respon dient-li: “Tampoc tu no tens remor de Déu, tot i estant sota la mateixa condemna” (v.40). L’Esperit Sant que de manera invisible treballa redargüint-nos dels pecats l’inspira a confessar  la seva condició de pecador: “I ben cert, nosaltres amb justícia, perquè rebem la justa pena per les coses que vam fer, però aquest no ha fet res de mal” (v.41). Què admirable és la gràcia de Déu que en un segon canvia la manera de pensar d’un home! Un delinqüent acostumat a la violència i que és molt possible que la justifiqués amb un: “s’ho mereixia”, a punt de morir reconeix que el terrible sofriment que li ocasionava estar clavat a la creu se’ls mereix pels seus fets delictius comesos.

És més, reconeix que les seves malifetes no les va cometre exclusivament contra els homes, se n’adona que prèviament les havia fet contra Déu. Aquest home que no reconeixia haver comés cap mal, s’humilia davant de Jesús i li prega: “Senyor, recorda’t de mi quan vinguis en el teu regne” (v.42). El mateix Jesús que havia dit: “Els qui estan bons no tenen necessitat de metge, sinó els qui estan malalts”, i que: “no he vingut a cridar justos, sinó pecadors al penediment” (Mateu 9: 12,13), ¿no perdonaria els pecats d’aquell home que pateix al seu costat i que humilment li demana: “Senyor, recorda’t de mi quan vinguis en el teu regne”? Jesús li contesta garantint-li: “En veritat et dic: Avui seràs amb mi en el paradís” (v. 43).

No tots els pecadors que s’acosten a Jesús ho fan poc abans d’expirar el seu darrer alè. Molts ho fan anys abans del decés. Tots els qui li demanen que se’n recordi d’ells rebran la mateixa resposta: “Seràs amb mi en el paradís”.

Al llarg dels segles s’ha degradat la celebració de la Pasqua fent-ho amb gran rebombori religiós, però ignorant el seu significat. L’apòstol Pau ens diu que no ho hem de fer deixant que “el llevat fermenti tota la massa” (1 Corintis 5:6), és dir, que el pecat que no ha estat perdonat per Jesús presideixi la seva celebració: “Per tant”, diu l’apòstol, “netegeu el llevat vell  a fi que sigueu una nova massa, així com sou sense llevat, perquè Crist la nostra Pasqua a estat sacrificat a favor de nosaltres. Per tant, celebrem la festa, no pas amb llevat vell ni amb llevat de malícia i perversitat, sinó amb pans àzims (pa sense llevat) de sinceritat i de veritat” (1 Corintis 5:7,8). L’apòstol ens està dient que si Jesús ha mort pels nostres pecats, com podem seguir vivint amb ells. Les nostres vides han de ser àzims, es dir, com si fóssim pa sense llevat, manifestant davant el món que la sang que Jesús va vessar a la creu verament ens ha “rentat dels nostres pecats amb al seva sang” (Apocalipsi 1:5). Si no hi ha una evidència de que Jesús ens hagi rentat tots els nostres pecats no ens ha d’estranyar que en siguin molts els qui veient el nostre comportament tant poc edificant prengui la decisió de no voler saber res amb del Jesús que anunciem amb els nostres lavis. Ai d’aquells que posen entrebancs a un d’aquests petits” (Lluc 17:2).

Octavi Pereña i Cortina

L’ESCÀNDOL POLÍTIC

Espanya és un desgovern i els polític que han de posar ordre al desgavell que han creat es limiten a culpar-se mútuament i eviten exclamar un mea culpa perquè tots ells tenen un cert grau de responsabilitat per la situació caòtica creada. En lloc de mirar la palla en l’ull de l’opositor polític s’haurien de mirar el propi ull  i se n’adonarien que hi tenen una biga. Si la culpa de l’altre és gran pel desori existent, la pròpia és monumental. Què passa perquè els polítics no tinguin una mica de seny i deixin de comportar-se com criatures mal criades? ¿Tant difícil és veure els problemes que té el país i que necessiten una solució urgent? Les solucions a mitges no resolen els problemes, tot el contrari, els perllonguen i l’agonia nacional es generalitza.

La majoria dels polítics capdavanters són universitaris. Tenen una acurada formació acadèmica, però no han aprés a solucionar problemes. Les solucions que donen agreugen encara més els embolics en que es posen. Els manca seny per desfer el garbuix que han creat mirant els assumptes d’Estat des de la perspectiva egoista dels interessos de partit. Proclamen als quatre vents patriotisme quan en realitat es preocupen dels interessos propis i dels lobbies que els financen. Els interessa conservar la poltrona, no el benestar dels ciutadans.

Espanya segueix amb un govern en funcions i els polítics que aspiren a governar-la només pensen en consolidar les seves prebendes sense importar-los els sacrificis que ha de suportar la població a causa de les retallades i de la corrupció sense entranyes dels qui administren els impostos que paguen els ciutadans. Ni el PP, el partit més corrupte de tots, que hauria d’entonar un sentit mea culpa pel desvalissament a que ha sotmès les arques públiques, ni el partits que opten per presidir el govern, amb el silenci que despleguen davant la corrupció donen a entendre que tenen molt poc interès per acabar-la. Als ciutadans ens dóna la impressió que haurem de seguir pagant el peatge que redueix el nostre benestar: Sanitat, educació, serveis socials…sota mínims. Mentre la població sofreix, els candidats  a governar Espanya passen el temps acusant-se mútuament. Els altres són els dolents. Nosaltres el bons de la pel·lícula. En un moment en que la salut, les vides de milers de persones estan en perill, sobren les bones paraules. El que manca són obres. La voluntat de regenerar Espanya es manifestarà caminant vers la justícia social. Les paraules se les enduu el vent. L’encaixada de mans que surt a les fotos, no és garantia del compliment del pacte. Els polítics se n’aprofiten de la credulitat dels votants que segueixen posant les paperetes dins de les urnes. Espanya té els governants que es mereix.

La manera de fer política, no solament a Espanya. Europa també està submergida   en un fangar de corrupció i d’incompetència del que no se sap com sortir-se’n. La tendència vers la seva desintegració començarà a canviar segons quin concepte tingui de l’ésser humà. Joan Fontrodona, diu: “La manera de dirigir seria diferent si entenem que l’ésser humà és un animal evolucionat que es mou per instints, o és un element que té sentit en funció d’un tot, o un ésser que mereix ser tractat amb certa dignitat, o fins i tot si és una criatura feta a imatge i semblança de Déu”. Si es tingués en compte que totes les persones són creades a imatge i semblança de Déu es tindria una manera diferent de governar i de dirigir les empreses. Això implicaria tractar-les amb la dignitat que es mereixen.

Malauradament, el concepte de l’ésser humà creat a imatge i semblança de Déu avui no és políticament correcte, ara no toca. La persona se la considera el resultat de l’evolució amb la qual cosa se la considera un objecte d’usar i llençar. L’explotació de l’home per l’home n’és la conseqüència d’aquesta filosofia. Quina explicació es dóna a l’explotació del treballadors en les fabriques  tèxtils  i en les mines en els països subdesenvolupats, manera de fer que posa els seus propietaris al capdamunt en el rànquing  de les fortunes més grans del món?

La tendència de l’explotació del l’home per l’home només es podrà capgirar si es considera que l’home ha estat creat per Déu a la seva imatge i semblança. Això només serà possible si es deixa de creure que l’ésser humà és producte de l’evolució i que ha estat creat per un Ésser  preexistent a la creació. És sorprenent que en siguin molts els que com Joan Drudis i Mauri, astrònom, diguin que “som una mena de sense necessitat de Déu i no pas perquè hàgim provat la no existència de Déu”. Mentre la creença general segueixi igual, serà impossible posar fi a l’explotació de l’home per l’home.

Octavi Pereña i Cortina

 

 

¿CREACIÓ SENSE DÉU?

¿Podem fer de la nostra una realitat sense  Déu? Ramon Drudis i Mauri en el seu escrit La nostra realitat sense Deu, diu que sí es pot. De fet, en són molts els que la viuen. ¿A quin preu? Per a molts, Déu “és un paradigma abstracte corresponent al món físic, a les lleis de la natura, el déu dels filòsofs, llavors no tinc cap problema amb aquest déu. Però si es tracta d’un ésser transcendent, creador de l’univers, omnipotent, un setciències que t’escolta quan reses i et castiga quan peques, llavors tinc un problema” (Ramon Drudis i Mauri), llavors no es té necessitat del Déu creador i salvador. Així és com l’home es converteix en el seu propi déu.

“Posats a pensar, diu Drudis, “com és possible que un Déu omnipotent, la substància comuna de tots els éssers i de totes les coses, permeti la mort de nadons i joves, les croades, la guerra santa o jihad i la fam en els països pobres?”, l’excusa de sempre: Déu és el culpable dels nostres mals per eximir-nos de la nostra responsabilitat. D’aquest Déu cruel, assassí, culpable de totes les nostres  responsabilitats, ni sentir-ne a parlar. Ramon Drudis que com astrònom examina l’univers amb l’ajut de potents telescopis que no sap veure Déu en la meravella del macro cosmos arriba a la conclusió que “és una espècie de senedéu (sense necessitat de Déu) i no pas perquè hagi provat la inexistència de déu, sinó perquè tot aquest esquema religiós atempta contra la meva la meva integritat, la meva llibertat i la meva dignitat com a ésser moral i autònom “. L’apòstol Pau diu d’aquells que observant la creació que manifesta l’existència de Déu, reneguin d’Ell: “Afirmant ser savis, es tornen necis” (Romans 1:22).

Està clar, Ramon Drudis és evolucionista, per això escriu: “Avui les creences religioses porten milers d’anys d’avantatge per la qual cosa s’han endinsat en la nostra cultura, tradicions i institucions. Fou en la joventut en que la humanitat va estar encisada per la idea religiosa, ja que encara no havia arribat l’edat de la raó”. L’astrònom ens ve a dir que si creiem en Déu ho fem perquè encara ens queden reminiscències del passat prehumà  existent abans de l’arribada de l’edat de la raó. “Déu va ser creat”, diu, “a la imatge de l’home, específicament homes de societats primitives que s’espantaven pels llamps, erupcions volcàniques, terratrèmols, eclipsis i cometes en el cel”. Els homínids prehumans per protegir-se de la por que  els provocava la natura desenfrenada es van inventar la idea del déu protector , una idea racional(?) quan segons Ramon Drudis, encara no havia arribat l’edat de la raó.

No, senyor Drudis, Déu no és l’invent d’uns prehumans irracionals atemorits. Déu ja existia bans de la creació i va ser Ell qui va crear l’home a la seva imatge i semblança encara que vostè pensi que va ser l’home qui va crear Déu a la seva imatge i semblança, es dir, amb tots els defectes i passions com els déus de la mitologia grega clàssica. Quin sentit té creure en un déu revestit de totes les febleses humanes? Els déus que l’home es fabrica són el resultat de que no tenint la protecció de l’Omnipotent, impulsats per la superstició es fabriquen déus d’or, plata, fusta…que tenen ulls que no hi veuen, oïdes que no escolten, peus que no caminen i que per poder-los transportar se’ls ha de fixar perquè no caiguin i s’esmicolin. Aquests déus inservibles se’ls fabriquen els qui no creuen en el Déu omnipotent creador de l’univers i de tot el que existeix. 

Vostè senyor Drudis no pot creure en el Déu que revela la Bíblia a causa de que no pot entendre que aquest Déu permeti que passin les malifetes que veuen els nostres ulls cada dia i que vostè denuncia. Però vostè no se n’adona que la intel·ligència que Déu li ha donat amb la que pot investigar  el cosmos l’ha convertit en un no necessitat de Déu i que ha divinitzat la raó que fa que sigui un ésser racional, no un homínid prehumà. Vostè s’ha convertit en un idòlatra que no adora una imatge a semblança humana, ni al sol, ni la lluna, ni rius, ni arbres, ni altres maneres més abominables, però és un idòlatra de quelcom invisible: la raó i, la conseqüència de la seva idolatria científica no li permet entendre perquè un Déu omnipotent pot permetre tot allò que vostè denuncia. Tot el vostè condemna jo també ho faig. Divergim en l’origen de les malifetes. Vostè culpa a Déu perquè sent omnipotent les consent. Jo culpo l’home perquè s’ha apartat del Creador  i en lloc d’acceptar les lleis que són fruit de la seva sobirania i legislades pel bon funcionament de la creació s’ha insubordinat contra la seva autoritat i fent ús de la raó defectuosa a causa de la seva desobediència  es deixa guiar per ella amb el resultat de la caòtica situació que vivim.

Déu no ha creat l’home autòmat. El va crear amb la capacitat de prendre decisions. Aquest do el va fer servir per primer cop quan va optar per menjar el fruit de l’arbre que Déu li havia prohibit. El resultat d’aquesta decisió lliurement presa va ser que es va trencar la relació amb Déu, en el resultat la idolatria en les seves diverses manifestacions: burdes, artístiques, científiques.

Anem a l’astronomia que és el tema que ara ens interessa: “Les coses invisibles d’Ell (Déu), el seu poder etern i la seva divinitat, són clarament visibles des de la creació del món i es comprenen a través de les coses creades, a fi que siguin inexcusables . Perquè tot i havent conegut Déu, no el van glorificar com a Déu i no li van donar gràcies , sinó que es esdevenir vans en els seus raonaments i el seu cor insensat es va enfosquir. Afirmant ser savis es van tornar necis i van canviar la glòria del Déu incorruptible per una imatge semblant a…I com que no van aprovar de reconèixer Déu, Déu els va lliurar a una ment reprovada a fer coses impròpies i estan plens de tota  injustícia…” (Romans 1:18-32).

Dono la raó a Ramon Drudis. Déu permet les coses que Romans descriu, però, no perquè Déu es desentengui del home i es despreocupi del que passa, sinó perquè sent just la infracció de la seva llei establerta com a Creador té les conseqüències. L’home és responsable dels seus actes.

Octavi Pereña i Cortina