TIRANIA INFANTIL

Un problema que cada cop es fa més greu és el dels nens tirans que abraça infants de diverses edats amb un patró de comportament etiquetat d’egoista, egocèntric, amb la mínima tolerància a les seves frustracions, que sempre vol ser el número 1. Els nens tirans rebutgen les normes socials més elementals i les figures d’autoritat que es manifesten en els conflictes amb els pares i mestres. La sociòloga Anna Berga i Timoneda diu: “El trencament amb els models autoritaris ha donat pas a un buit d’autoritat, acompanyat d’un clima d’incertesa moral que dificulta l’educació dels fills”. ”Educar avui dia és”, com diu Salvador Cardús, “una empresa amb risc”.

Si una cosa falla s’ha d’anar a buscar el motiu. Què és el que ha causat la trencadissa  dels models autoritaris que han donat pas a al buit d’autoritat? Sovint s’amaga el cap sota l’ala per no veure la realitat. Aquesta actitud d’indiferència no ajuda a resoldre el greu problema que representen els nens tirans. No és veritat que el temps fa que el que s’ha espatllat s’arrangi sense fer res. El que no s’arranja quan es detecten els indicis que alguna cosa no funciona be, s’empitjora. Què fa que en les famílies es produeixi un buit d’autoritat que acaba produint nens tirans?

Algú ha dit: “En molts casos, al costat d’un jove delinqüent (nen tirà), sol haver-hi pares permissius”. Avui hi ha tolerància a renegar de les responsabilitats paternes i substituir-les per relacions amicals. El metge Francisco Kovacs fa diana quan diu: “Els pares poden decidir ser amics dels seus fills, però han de ser conscients que els deixen orfes”. A un orfe li manca la supervisió paterna i materna la qual cosa farà que li manqui l’educació moral, la formació espiritual, tan necessària per a un bon comportament.  Aquesta educació inclou regles, preceptes, fes i no facis, respecte als altres, empatia vers el feble, el de color diferent, de l’altre sexe. L’educació moral i espiritual va acompanyada de l càstig proporcional a la infracció. L’educació basada en l’amistat està mancada de la formació ètica i espiritual que instrueix el nen en els bons hàbits. La instrucció que té per finalitat educar en el civisme exigeix la responsabilitat dels pares en instruir els seus fills donant-los exemple. Una imatge val més que mil paraules.. No és responsabilitat de l’amic educar. Com lo nou és que els pares han de ser amics dels seus fills aquests es queden sense el guiatge que els convertiria en ciutadans exemplars quan sigui adults. ¿Ens hem parat a pensar quina és la causa de que la corrupció estigui tan estesa en la política? Preguntem-nos qui exemple han rebut els polítics actuals dels seus pares.

Quan el fill brama exigint alguna cosa i per no sentir-lo se li dóna s’estan posant els fonaments perquè es converteixi en un nen tirà. Deixar de ser amic per convertir-se en pare / mare no es produeix per art de màgia. És un procés que neix i es perfecciona deixant-se guiar per Déu. Alguns recent casats que volen ser bons pares reclamen una instrucció específica per aprendre a ser pares competents. La competència en paternitat no s’assoleix només assistint durant unes setmanes a una classes dirigides per psicòlegs i educadors, sinó deixant-se instruir per Déu perquè els inculqui els valors ètics, morals i espirituals que s’han d’acceptar i que són necessaris  per donar el bon exemple que els fills necessitaran veure en ells.

Hi ha una dita que diu: “Qui et vol bé et farà plorar”. L’estimar els fills inclou disciplinar-los i fer-los plorar quan se’ls negui quelcom que es consideri que no es oportú ni convenient. La Paraula de Déu diu: “Corregeix el teu fill mentre hi ha esperança, però no deixis que la teva ànima s’irriti fins a matar-lo” (Proverbis 19:18). N’hi ha que són contraris a la disciplina perquè ho consideren un atemptat a la llibertat individual de l’infant. La llibertat no exclou  les regles i les limitacions. El producte d’excloure en l’educació les regles que s’han d’obeir és el llibertinatge que veiem  reflectit en el turisme d’alcohol i sexe de baix cost que fa inhabitable els indrets on acampa a l’ample.

És evident que els nens tirans són el resultat de que els pares s’han desentès de Déu i de la seva Llei. És vol resoldre el problema de l’incivisme mitjançant l’educació escolar i tractaments psicològics. El resultat no és el que s’espera perquè l’esperit tirà que s’amaga   en l’interior de l’ànima no s’ha eliminat. Només cal veure com la tirania no solament es manifesta en el bullying infantil, també en les relacions socials dels adults, moltes d’elles extremadament tiràniques. No hem d’oblidar tampoc la guerra que és la manifestació de la tirania infantil elevada a la màxima potència.

Octavi Pereña i Cortina

FES ANTAGÒNIQUES

Segons la UNESCO “les guerres neixen en l’esperit humà, és en l’esperit dels homes on s’han d’aixecar les defenses de la pau”. El mot esperit és molt ambigu. Es diu que es conrea l’esperit si s’és amant de les grans obres de la literatura universal o si se’l refina delectant-se en les magnífiques creacions musicals. L’esperit de l’home és molt més que aquella part interior  que li permet gaudir de la bellesa de les creacions artístiques. Segons la Bíblia l’esperit equival al cor d’on provenen els pensaments bons i dolents. Mentre es segueixi creient que l’esperit de l’home és aquell indret íntim que se’l pot activar sensualment no es podrà impedir que en el cor neixin pensaments que impulsin  la violència en general i  la guerra en concret. Com és possible que una persona aparentment normal sense cap motiu que ho indiqui pugui llençar-se contra una altra fins destruir-la? Potser és la conseqüència d’allò que el psicòleg nord-americà Philip Zimbardo anomena efecte Llucifer.

Totes les guerres tenen en comú l’estupidesa humana. Les guerres de la religió que van portar el sofriment i la fam a Europa  gràcies a l’estupidesa de reis i clergat, s’han revifat. Un déu que necessita la protecció humana no mereix que se l’anomeni déu. Tampoc no es mereix que s’adori un déu que exigeix que els infidels creguin en ell per la força i sota el temor de morir violentament si no es converteix a ell. La fe és quelcom personal que no es pot imposar per la força, sinó pel convenciment. La pràctica religiosa imposada per la coacció és un acte hipòcrita ja que no s’actua d’acord a la consciència.

La guerra de la religió ha tornat a esclatar entre l’islam i el cristianisme. Fins ara l’antagonisme es manifestava en atacs a petites comunitats cristianes i en individus musulmans convertits al cristianisme. Ara amb l’Estat Islàmic i altres grups extremistes s’ha convertit en una guerra declarada que té el propòsit d’esborrar el cristianisme de sobre la faç de la terra per implantar l’islam arreu.

L’agressivitat de l’islam contra el cristianisme no ens agafa per sorpresa. Jesús ja va anunciar al començament del seu ministeri públic: ”Feliços vosaltres quan us insultin i us persegueixin i diguin, mentint, tota mena de mal contra vosaltres per causa meva: alegreu-vos i exalteu de goig, perquè la vostra recompensa és en els cels, que així van perseguir els profetes que us han precedir” ((Mateu 5:11,12). Quan els deixebles li van preguntar per les senyals que precedirien la fi del temps, els va dir que a més de guerres, terratrèmols i altres cataclismes els va aclarir: “Abans d’aquestes coses us posaran les mans al damunt i us perseguiran, us lliuraran a les sinagogues i a les presons,  us duran davant de reis i governadors per causa del meu Nom, i això us serà ocasió de donar testimoni” (Lluc 21:12,13).

Abraham ja era vell i no tenia cap fill que heretés els seus béns. El senyor li havia promès un fill  i l’hereu no venia. Sara, la seva esposa, seguint el costum de l’època li ofereix Agar, la seva esclava, perquè jegui amb ella. El fruit que nasqués de la relació seria considerat fill de la mare estèril. El resultat va ser el naixement d’Ismael. Aquest no va ser el fill promès que havia de ser de Sara. Quan Abraham tenia cent anys  el senyor va visitar Sara i va concebre i va néixer Isaac.  Quan Isaac va ser despopat, per celebrar-ho Abraham va fer un banquet. Llavors va succeir quelcom, aparentment una criaturada, que dóna llum al que està passant avui amb l’extremisme islàmic: Ismael “se’n burlava” d’Isaac. (Gènesi 21:9).L’apòstol Pau  fa aquesta interpretació del fet: “Però el de l’esclava va néixer segons la carn, i el de la lliure, per la promesa…I nosaltres germans, som fills de la promesa, com Isaac. Però, així com aleshores el nascut segons la carn perseguia el nascut segons l’esperit, així també ara”(Gàlates 4: 23,28-31). Els vertaders fills d’Abraham no ho són els de la línia d’Ismael sinó per la d’Isaac. Els jueus, aquí s’hi poden també incloure els musulmans, poden presumir de ser descendència d’Abraham, però Jesús desmenteix aquesta pretensió en dir: “Si fóssiu fills d'Abraham, faríeu les obres d’Abraham…Cerqueu matar-me…Vosaltres sou del vostre pare el diable, i voleu fer els desigs del vostre pare, ell era homicidi des del principi…” (Joan 8:39-44). Tant islamistes com jueus no són fills espirituals d’Abraham perquè no són de la fe d’Abraham. Abraham va creure en el Messies que havia de venir, es dir, el Fill de Déu encarnat en l’ home Jesús. En general ni els islamistes ni els jueus tenen aquesta fe. Descendents d’Abraham segons la carn sí, descendents segons la fe d’Abraham, no. Dues fes contraposades que no poden anar juntes. La llum i la foscor s’exclouen. Allí on hi ha l’una exclou l’altra. “El nascut segons la carn perseguia el nascut segons l’esperit, així també ara”. Les dues descendències es repel·len i ho faran fins el darrer dia. Per això les lleis alcoràniques  sentencien a mort els fidels musulmans que es converteixen a Crist i persegueixen a mort els cristians allí on ho poden fer.

Octavi Pereña i Cortina

FORÇA EN LA VELLESA

Un escrit difós via correu electrònic amb el propòsit d’ensenyar les persones grans les coses que han de fer i les que no per poder gaudir d’una bona vellesa són prou conegudes perquè tots els comentaris que es fan repeteixen els mateixos tòpics. L’escrit a que em refereixo conté un consell que no sóc conscient d’haver-lo llegit anteriorment i que es mereix que se l’examini: “No continuï tan aferrat a la religió ara que és vell, resant i implorant contínuament com un fanàtic. El bo és que aviat podrà fer les comandes personalment”.

Una dona li va preguntar a J. Robinson McQuilkin: Per què Déu permet que ens fem vells i febles?” La resposta que va rebre va ser: “Crec que Déu ha planificat que la fortalesa i la bellesa de la joventut sigui física. Però la força i la formosor de la vellesa sigui espiritual. Poc a poc perdem la força i la bellesa que és temporal, així assegurem concentrar-nos en la força i bellesa que duren per sempre. Així desitgem abandonar la part temporal de nosaltres que es fa malbé i sentir una autèntica nostàlgia de la nostra casa eterna. Si fóssim sempre joves, forts i bells, no voldríem marxar mai”

La vellesa, agradi o no  és un procés de degeneració progressiu de canvi que inevitablement culmina amb la mort. Aquest procés de degeneració fa que les persones grans es vagin fent depenent de les altres. Malauradament, en molts caos, les persones velles no troben en els humans el suport que necessiten. Si es fa cas al consell negatiu que incita a no prendre’s seriosament la pregària , a les persones grans se les deixa sense el salvavides que les mantindrà surant el temps que duri l’última etapa de la seva existència aquí a la terra.

El salmista contradiu el no del conseller que afirma interessar-se pel benestar dels vells, dient: “Jo invocaré Déu, i el Senyor em salvarà. Al vespre i al matí i al migdia pregaré i clamaré i Ell escoltarà la meva veu” (55:16,17).

El conseller anònim que diu preocupar-se pel benestar de la gent gran dóna aquest sucós consell: “Rigui, rigui de tot, vostè té molta sort, vostè ha tingut una vida, una llarga vida, i la mort només serà  una nova etapa incerta, així com va ser incerta tota la seva vida”. Quina claror aporta  aquest consell a la persona gran afectada per xacres que li anuncien que s’apropa el dia de la seva mort, quan la incertesa es convertirà en l’evidència que existeix un Déu a qui haurà de retre compte del que ha fet durant la seva vida terrenal?

L’autor del Salm 71 comença el seu poema així: “En tu, Senyor, confio: que mai no seré avergonyit”. Segueix manifestant la seva confiança en Déu, afirmant: “Inclina la teva orella a mi, i salva’m…Sigues per a mi la Roca de refugi, on pugui venir contínuament…Perquè tu ets la meva esperança…la meva confiança des de la meva joventut…La meva boca és plena de la teva lloança, de la teva glòria tot el dia”

Aquestes paraules les ha escrit una persona que ha arribat a la vellesa i en els transcorre dels anys ha viscut edificant la seva vida sobre Crist, la Roca que és a prova de terratrèmols i inundacions. Ha edificat la seva persona sobre el Fonament que li ha permès sortir victoriós de les múltiples i variades dificultats que acompanyen el pelegrinatge per aquest món.

El salmista que ja ha arribat a la vellesa, què farà? ¿Seguirà el consell que dóna el nostre assessor geriàtric i deixarà de confiar en el Senyor que l’ha protegit al llarg de tota la seva vida? No. El salmista no és un fanàtic. És una persona que sap en qui ha cregut. No és un individu aferrat a la religió sinó algú que manté una relació d’intimitat amb Déu el Pare de nostre Senyor Jesucrist. Per això quan és conscient que ja arriba a la vellesa havent après a comptar els seus dies, afirma la seva fe en el Castell que l’ha protegit en els avatars de l’existència terrenal: “no em llencis en el temps de la vellesa, no m’abandonis quan em falti la força” (v.9). Els qui el veuen decrèpit, depenent de l’ajut aliè que potser no li arriba amb la regularitat que caldria, poden dir d’ell: “Déu l’ha abandonat” (v.11). La força de la joventut inexorablement  dóna pas a l’esmorteïment de la vellesa, però la confiança en el seu Salvador, “Creador dels confins de la terra no es cansa ni es fatiga …dóna força al cansat, i el qui no té gens de vigor li multiplica l’energia. També els nois es fatiguen i es cansen, els joves ensopeguen i cauen: Però els qui esperen en el Senyor renoven la força, alcen les ales com les àguiles, corren i no es fatiguen, caminen i no defalleixen” (Isaïes 40: 28-31), li dóna força per no deixar-se portar pels atacs dels que li diuen que Déu l’ha abandonat. Aquesta és la recompensa pels qui en la vellesa segueixen confiant en el Senyor: el rejoveniment de l’ànima que dóna l’esperança que no es marceix.

Octavi Pereña i Cortina

EUROPA: ON VAS?

Tres adolescents menors d’edat, de 15 i 16 anys, estudiants modèliques en col·legis qualificats d’excel·lents van intentar passar a Síria per unir-se al contingent femení conegut com núvies de gihadistes. Què pot motivar que noies occidentalitzades decideixen unir-se a la bàrbara organització que ha declarat la guerra i destruir la societat en que van néixer i criat? Com és possible que una mare pugui sembrar el l’ànima d’un nen de tres anys sentiments assassins molt intensos fent-li repetir frases com: “Vull anar a degollar” o “Degolla el policia i vine”? Quina és la causa que nens / nenes de 6 ó 7 anys puguin autoimmolar-se fent esclatar els explosius que porten damunt per mirar de fer com més víctimes millor?

La Bíblia ens ofereix dues possibles causes.

“I quan l’esperit impur ha sortit de l’home, vaga per llocs  àrids, cercant repòs, i no en troba. Llavors diu: Tornaré a casa meva d’on he sortit. I quan arriba la troba desocupada, escombrada i endreçada. Aleshores va i agafa amb ell set altres esperits pitjors que ell, i hi entren i hi habiten. I la condició darrera d’aquell home esdevé pitjor que la primera. Així serà també amb aquesta generació dolenta” (Mateu 12:43-45).

L’ésser humà és concebut en pecat. Aquesta situació la podríem denominar “possessió satànica tova”. Aquest domini es manifesta als nostres ulls a partir del naixement. Les entremaliadures dels infants en donen fe. Des de la nostra perspectiva la casa està “desocupada, escombrada i endreçada”. Aquesta condició no dura gaire. Una casa “desocupada, escombrada i endreçada” si no s’escombra, es treu la pols i es netegen els vidres, al poc temps fa fàstic. La innocència infantil es perd per les influències externes que l’assetgen. Pel que diu la Bíblia la influència és satànica. En la concepció, si la possessió era tova poc a poc es va fent més dura. Si un infant cau a les mans d’una mare com Samira Yerou que ensenya el seu fill a degollar és com els set esperits pitjors que el primer que prenen possessió de l’ànima infantil convertint l’infant en un assassí com els gihadistes que ens mostren els vídeos propagandístics per atemorir Europa a la que amenacen amb destruir-la.

Els europeus tenim l’antídot per evitar que les nostres fills siguin reclutats per l’Estat Islàmic i no es converteixin en assassins sense entranyes que no els importa res destruir la cultura en la que s’han criat. No tota la culpa és d’aquests infants i adolescents que es deixen  enganxar en les xarxes que els paren els islamistes fanàtics ja que si no veuen la trampa parada és a causa que quelcom ha fallat en l’educació d’aquests adolescents.

No hem de perdre de vista que és impossible entendre Europa sense la influència que ha exercit el cristianisme. “Si ha arribat fins on ha arribat és gràcies als principis bíblics que, d’una manera o altra, han estat implantats en les seves venes, encara que de vegades de manera incorrecta. Europa no es pot aïllar d’una consciència, història i ciència cristianes” (Luís Cano). És evident que Europa renega del seu fonament cristià i no té inconvenient en donar suport, en nom dels drets humans, l’Islam que amenaça amb destruir-la. Bé es pot aplicar la paràbola del fill pròdig al que li passa  a Europa. Ens hem cansat de viure en la casa del Pare i malgastat l’herència que ens ha donat amb els dons  que l’han fer prosperar servint altres déus que no són Ell: filosofies paganes, ateisme, materialisme…que desemboca en el desconcert que la pertorba. El desastre que va afectar el fill pròdig va fer que aquest, quan ja no podia caure més baix, va tornar en si i es va dir a si mateix: “M’alçaré i aniré al meu pare, i li diré: Pare, he pecat contra el cel i contra tu, ja no sóc digne de ser anomenat fill teu, tracta’m com un dels teus jornalers. I es va alçar i se’n va anar cap el seu pare” (Lluc 15:18-20). El pare el va rebre com a fill, el va perdonar i es va celebrar una festa per alegrar-se del fill perdut i retrobat. Oh Europa, retorna al Pare per recuperar la glòria que es marceix!

Europa en la seva fugida de la casa del Pare ha negligit educar els seus fills: “Instrueix el noi concernent el seu camí, i ni quan sigui vell no se n’apartarà” (Proverbis 22:6). Són nombroses les  referències que es troben en la Bíblia responsabilitzant els pares en l’ensenyança de la doctrina correcta. La doctrina cristiana bíblica no ensenya a matar, tot el contrari, a estimar inclús els enemics.  Estimar Déu sobre totes les coses i ser-li fidel posa el fonament sobre el que s’edifica una societat justa i pròspera perquè estan activats els principis de la justícia social. Ensenyar els infants a ser temorosos de Déu, a més de promoure el benestar social, Déu es converteix en un mur protector que manté allunyats els enemics que pretenen destruir Europa.

L’església és el talaier que avisa de la imminència del perill i n’és la responsable del destí de les persones que estan sota la seva protecció. Si l’església s’adorm i no vigila és responsable de la mort  de les persones que no van ser alertades de la imminència del perill. Si es situa dalt de la torre , com li pertoca, i albira l’enemic que s’apropa i alerta la població i aquesta segueix donant l’esquena al Pare i prefereix seguir amb les seves corrupcions, l’església no és responsable de la mort dels qui prefereixen girar la cara per no veure el perill mortal que els assetja.

Octavi Pereña i Cortina