UNA LLAR PEL SOLITARI

“Els joves estan molt sols, aïllats en la seva habitació, relacionant-se amb altres persones mitjançant Internet, que és un amic fictici. Parlen a través d’un núvol amb persones que son a Xina, davant de les quals no es poden posar a plorar ni quedar per anar al cinema. Les xarxes socials fomenten l’estrès i l’aïllament personal”, afirma el psiquiatre José Giner. “La vida és una cosa traumàtica i efímera, que té valor per si mateixa. Si el que mou la societat és els diners, les persones s’allunyen d’aquest sentit. S’ha d’aprendre a refugiar-se en un mateix i mantenir relacions intenses amb amics de carn i ossos, no virtuals”, diu el també psiquiatre Julio Vallejo. Ambdós especialistes en trastorns mentals asseguren que les amistats virtuals no són la solució als problemes psiquiàtrics que pateixen milions de persones degut a la solitud en que es troben i que també es vol calmar amb fàrmacs legalment receptats i drogues prohibides. Hi ha veus que reclamen la legalització de l’haixix. D’aconseguir-se es posaria fi a les màfies que s’enriqueixen amb la seva difusió clandestina, però no s’acabaria amb la solitud en que es troben els seus consumidors. La maria passaria a incrementar la munió de drogues legals que es podrien adquirir sense por que els consumidors es convertissin en delinqüents.

La solitud no es pot combatre amb relacions virtuals ni amb productes químics naturals o artificials. L’experiència ensenya que no són el remei per aquest problema de l’ànima. Louise Hawkley, doctora en Psicologia  i en Neurociències Socials toca l’arrel de la solitud encara que sense donar-li el remei: “La felicitat sorgeix de les relacions socials riques”. ¿En què consisteix relacions socials riques? ¿Es pot assolir aquest nivell de perfecció? Puc assegurar sense por d’equivocar-me que aquesta perfecció és inabastable per l’home imperfecte. Per obtenir relacions socials riques s’hauria d’estimar el proïsme com a un mateix i que l’altre fes el mateix. ¿Es pot aconseguir aquest elevat nivell d’estimació mútua?

“Déu fa habitar el solitari en una llar” (Salm 68: 6) És una manera poètica de dir que en Déu el solitari mai es troba sol, sempre està acompanyat encara que no tingui ningú al seu costat. Déu és omnipresent, això significa que en qualsevol moment del dia o de la nit, en el tràfec diari o en les  vigílies nocturnes quan la ment no para de rumiar, Déu està al costat de la persona afectada per la solitud i la fa habitar en una llar.

El vertader problema de la solitud, la que produeix trastorns psíquics no és la mancança  de companyonia humana, sinó d’un viure aïllat de Déu. Amb Déu al costat l’anima mai se sent sola. Sempre es troba acompanyada d’un Amic amb qui pot conversar i explicar-li les angoixes,  frustracions, desenganys. Déu no es veu afectat pels humors humans que sovint trenquen l’encant d’una persona. Sempre és el mateix, amb l’oïda disposada a escoltar amb paciència els qui se l’acosten a buscar consolació. En Crist es troben en família, en una família harmònica que estima, que fa que tots els seus membres s’hi trobin a gust perquè és receptiu a nosaltres i mai no ens diu una paraula fora de lloc.

¿On trobar aquest Déu que ens és tan necessari?  Buscar-lo amb sinceritat és un requisit imprescindible. El cercador té la promesa de trobar-lo. “Qui em busca em troba”, assegura Jesús. La seva promesa és fidel. Jo sóc el camí que porta al Pare, a l’únic Déu, ens diu Jesús. El Senyor fa habitar el solitari en una llar.

Octavi Pereña i Cortina

L'HORROR DELS GULAGS

 

Dos breus textos, un d'Alecksandr Solzhemitsyn i l'altre de Variem Shalanov, ambdós van experimentar en les seves pròpies carns els horrors dels gulags siberians, resumeixen el terror que imperava. en els blocs de confinament situats en la Sibèria hivernal. El primer diu: "L'objectiu gairebé no es dissimulava: es tractava de donar als presidiaris, però seguint la tradició del gulag, d'acció perllongada perquè els condemnats sofrissin més i treballessin encara una mica abans de morir". El segons exposa: "Ja no hi havia res que ens torbés, ens resultava fàcil viure captius d'una voluntat aliena a nosaltres. Ja no ens preocupava ni tan sols conservar la vida". Els gulags soviètics no són els únics caus d'horror. Cal recordar els camps d'extermini nazis. Els presoners republicans obligats a treballar en pèssimes condicions en la construcció del "Valle de los Caidos", en obres públiques i en els camps de concentració. Els genocidis i violacions dels drets humans més elementals a l'Àfrica. Xina, Corea del Nord, a l'Antiga Iugoslàvia, Guantánamo i altres indrets que en ser tants se m'escapen del record.

Per què tanta crueltat? Quin motiu hi ha perquè l'home es comporti pitjor que una fera contra un altre home? Per què buscar el refinament en la tortura impedint la mort per allargar el sofriment del presoner? Com és que hi ha persones que es poden especialitzar en la practica de la tortura refinada? Per què la violència impregna tots els aspectes de la societat i els dibuixos animats destinats als infants la presenten amb desmesura?

Jerome Rothemberg ens fa aquesta reflexió: "Si. Una altra de les coses que retornen és una glorificació de ia violència. No m'agraden aquests actors de cine que el públic considera són homes molt mascles quan maten. No és veritat, és un error i no sé perquè hi ha aquesta glorificació de la violència" Rothemberg ens mostra la malaltia però no sap receptar la medicina. John Gray, filòsof i politòlec britànic bon coneixedor de l'entrellat de la política ens fa aquest retrat del món actual: "Els humans han incrementat el poder, però no la saviesa o la civilització. Els progressos morals es poden perdre molt ràpidament. Pensi en la tortura, abans estava penada, ara, li han canviat el nom i ningú no va a la presó. El progrés social és una il·lusió perillosa. Sant Agustí, o Buda o Maimonides van assumir la maldat humana, ara la neguem. Cal recuperar el punt de vista més equilibrat, el que tenien fa 300 anys. Hem de canviar la nostra visió del món".

Alecksandr Solzhemitsyn ens diu per què la violència s'escampa amenaçadora com la taca de petroli que s'estenia contaminant la Costa da Morte gallega que posava en perill la flora, la fauna i la bellesa d'aquell paratge: "Els homes s'han oblidat de Déu, això és la causa de tot el que ha passat...Si se'ns preguntés avui quina és la causa de la ruïnosa Revolució que s'ha engolit més de 60 milions de persones del nostre poble, no podria dir-ho més bé que repetir: Els homes s'han oblidat de Déu, aquesta és la causa de que hagi passat tot axó".

La vàlua d'una declaració depèn de la font que la inspira. Solzhemitsyn és cristià i és molt possible que per la similitud la seva declaració està inspirada en la carta que l’apòstol Pau va escriure als cristians de Roma. Després de dir que no s'avergonyeix de l'Evangeli de Crist que és poder de Déu per a salvar, posa sobre la taula el problema de la perversitat humana. Exposa amb tota claredat el seu origen. L’apòstol diu que l'home és coneixedor de Déu perquè la creació fa clarament visibles el seu poder i la seva divinitat. Si l'ésser humà realment fos "homo sapiens" com es diu que és hauria d'haver reconegut la divinitat de l'Autor de la creació. Res de res. Creient-se savi es torna neci, canviant la glòria del Déu etern en imatges d'homes corruptibles i d'animals. La seva neciesa el porta a prostrar-se davant el sol, invocant-lo com si fos qui dóna la vida.

El trasllat de l'adoració del Creador a la criatura té unes conseqüències. Aquesta breu declaració apostòlica condensa la magnitud de la perversitat humana: "I com no van aprovar reconèixer Déu, Déu els va lliurar a una ment reprovada, a fer coses impròpies" (Romans 1:28-323).

José Sanmartin, director del Centre Reina Sofia per a l’estudi de la violència descriu força bé la futilitat de la lluita contra la violència quan s'ataquen els efectes però no la causa, en dir: "Bush i l'actual lluita antiterrorista busquen matar el cos però no el càncer. El Déu de la creació ens pot semblar molt llunya , es fa proper en l’home Jesús, matant en els qui creuen en Ell el càncer de la violència.

Octavi Pereña i Cortina

 

SAVIESA DIVINA

La periodista María-Paz López entrevista el teòleg Juan José Tamayo i li pregunta: Vostè diu que la nova teologia no es pot elaborar des d’una sola religió i una sola cultura. Això és sincretisme? La resposta que li dóna el teòleg: “No és una qüestió de sincretisme. Cap religió, cultura, ètnia o llengua és capaç d’arribar a la veritat de manera exclusiva, perquè la veritat és fruit d’una recerca, d’un diàleg, d’un debat, fins i tot d’una confrontació. Es tracta de considerar que no hi ha un únic camí de salvació, sinó que totes les  religions són vehicles de veritat i alliberament”

Abans de tot hem de saber que sincretisme és un “sistema filosòfic que intenta conciliar doctrines diferents”. El cristianisme “bíblic”, faig ressaltar bíblic, és excloent perquè està edificat sobre el fonament immutable del Déu etern, l’únic Déu. Al llarg de tota la Bíblia es manifesta amb tota claredat l’exclusivitat de Déu i que aquest no comparteix la seva glòria excelsa i eterna amb la glòria efímera i tacada de superstició dels déus d’humana creació. Aquesta afirmació de ser l’únic Déu l’expressa el manament: “No tindràs altres déus davant meu” (Deuteronomi 20:1). Els cristians que ens recolzem en l’únic Déu que s’ha fet visible en el seu Fill Jesucrist, no “desemboquem en el fonomentalisme” que diu hi cauen els “que tenen tota la veritat”, perquè la veritat no s’imposa per la força sinó pel convenciment a que hi arriben els qui la troben. El Déu de la Bíblia no obliga les persones a que es converteixin a Ell, les persuadeix fer-ho. Aquesta és l’ensenyança bíblica que ens recrimina quan ens passem de ratlla i volem imposar-la per la imposició i la coerció. Malauradament aquesta exigència es repeteix massa sovint

Discrepo  de Tamayo quan afirma: “La veritat és el fruit d’una recerca, d’un diàleg, d’un debat, fins i tot d’una confrontació”. Siguem sincers: On ens porta el consens que amb tanta vehemència es predica per arribar a solucionar els problemes polítics que ens afecten? On es veu la famosa unitat dels cristians que es proclama a so de bombo i platerets? Només dura els efímers segons que han calgut per fer la foto oficial en la que apareixen somrient els líders de les esglésies cristianes. Feta la foto i tornat els dirigents eclesiàstics a les seves respectives seus, tot segueix igual. No. La veritat no s’obté amb la recerca col·lectiva, el diàleg, el debat, la confrontació, perquè no és de fabricació humana. La veritat no l’adquireixen els humans ajuntant bicinets de la suposada veritat individual com si es tractés d’un trencaclosques que, acabat el muntatge es pot victorejar: “Ho hem aconseguit!” No. La veritat absoluta és objectiva. És Jesucrist, el Déu etern que la dóna a conèixer mitjançant els profetes de l’Antic Testament i més tard fent-se home en la persona de Jesús que afirma: “Jo sóc la veritat”. No és qüestió de recerca, de diàleg, de debat, de confrontació. És qüestió d’humilitat per acceptar el que Déu en la seva misericòrdia vol que sapiguem d’Ell. Els raonaments filosòfics i religiosos no ens poden portar al coneixement de l’Infinit. És pretensió fer-ho

Diu Tamayo: “Es tracta de considerar que no hi ha un únic camí de salvació, sinó que totes les religions són vehicles de veritat i d’alliberament”. On ens porta la multifacètica religiositat que sobre el paper ens hauria d’haver portat la pau universal? El resultat és la rivalitat interreligiosa. No, senyor Tamayo. Sí que hi ha un únic camí de salvació. Jesús ho afirma amb tota claredat quan afirma: “jo sóc el camí i la veritat i la vida: ningú no va al Pare sinó per mi” (Joan 14:6). El senyor Tamayo no pot entendre el sentit profund d’aquesta declaració perquè de Jesús en té un concepte molt seu: “El llenguatge de Jesús era simbòlic, metafòric, a partir d’un entorn camperol”. El teòleg ens ve a dir que tot el que Jesús va ensenyar amb el seu llenguatge planer només eren contes de la vora del foc per distreure uns pagesos analfabets. Amb el seu llenguatge senzill i entenedor Jesús exposa la veritat eterna que els filòsofs amb els seus profunds raonaments  no poden entendre perquè els manca la humilitat necessària per deixar-la entrar en l’ànima. Déu s’amaga de les persones que es consideren sàvies i es revela als senzills, els pobres en esperit que allarguen la mà perquè Déu l’ompli amb la seva saviesa.

Octavi Pereña i Cortina

 

MAL US DE LA LLENGUA

La diferència de cultures és una de les causes per les que s’ha de témer que existeixin guerres, perquè la cultura implica diferència, la diferencia provoca superioritat i la superioritat porta al  predomini. Degut a la nostra condició humana tacada pel pecat la diferència cultural crea prejudicis i, tal com va dir Albert Einstein: “Trista és la nostra època! És més fàcil desintegrar un àtom que un prejudici”.

En el vestíbul del Museu  d’Art Popular a Mèxic, José Antonio Merina diu: ”Hi llegeixo una expressió de benvinguda escrita en dotze idiomes de diferents parts pels antic pobles de la zona… Surto del museu intrigat pel rebuig d’entendre’s de les diferents tribus…El menyspreu envers els que parlen una altra llengua no és exclusiu dels antics pobles mexicans, sinó una mania atàvica i universal”.

L’idioma serveix de cohesió social alhora que és un factor disgregador ja que separa els pobles perquè dificulta que puguin entendre’s (no és l’idioma el que fa difícil que les persones es puguin entendre’s sinó els homes que no volen fer-ho). La diversitat lingüística és el resultat de la decisió divina de confondre l’única llengua que es parlava en l’antiguitat prediluviana amb la finalitat d’impedir el propòsit dels homes d’edificar “una ciutat i una torre amb el seu cim en els cels, i fer-nos un nom a fi que no siguem dispersats sobre la superfície de tota la terra” (Gènesi 11:4). La diversitat lingüística va impedir  que els homes es concentressin en un punt geogràfic  i van començar a escampar-se per sobre tota la terra , que era el propòsit de Déu, i així evitar la unanimitat a l’hora de fer el mal.

Abans del diluvi els homes  van aprendre a forjar el bronze  i el ferro (Gènesi 4:22). Aquesta habilitat perfeccionada la van utilitzar els postdiluvians en les seves empreses bèl·liques i van començar a construir imperis amb el propòsit de concentrar en poques mans el domini de grans extensions de territori. A més de les armes de destrucció en massa  d’aquella època es va utilitzar la llengua com instrument de domini. Quan un poble en subjuga un altre intenta rematar la victòria bèl·lica desculturitzant el vençut fent que la seva cultura i tradicions fossin substituïdes per les del vencedor. Així s’acabava de rematar la humiliació del vençut. Sota el terror d’Antíoc IV Israel va patir una intensa hel·lenització que va anar acompanyada de la profanació del temple a Jerusalem. El resultat de tan agressiva humiliació va ser el que s’anomena la revolta dels Macabeus que es van resistir a perdre la seva identitat nacional.

Des de l’any 1714 en que Catalunya va ser definitivament vençuda per les tropes del Borbó Felip V, basant-se en el Decret de Nova Planta, Espanya ha intentat fer desaparèixer el català, símbol de la identitat nacional de Catalunya, prohibint el seu ús en l’administració pública i fent del castellà la llengua utilitzada en les escoles i en la catequesi. Després de 300 anys d’opressió Espanya no ha pogut espanyolitzar Catalunya. A pesar que la Constitució vigent declara que “la riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció” (3.3). La llengua que és un instrument de comunicació perquè els homes es puguin entendre es converteix en un instrument per fer encara més dura l’opressió perquè es roba l’ànima que identifica els pobles. L’actitud política dels governants de Madrid posa en evidència que no és la  Constitució,   que es converteix en paper mullat, el que desestabilitza la Democràcia sinó el tarannà moral dels polítics de torn que són els primers en incomplir-la.

L’escriptor John Steinbeck va redactar. “En qualsevol trosset d’escrit honest que es fa en el món, apareix un tema comú. Intenta comprendre els homes, si s’entenen seran mútuament amables. Conèixer un home mai porta a odiar, gairebé sempre a estimar”. Els psicòlegs ens diran que per comprendre els homes, conèixer-los, es necessita empatia – posar-se a la pell de l’altre – perquè la llengua no sigui un factor desestabilitzador de les relacions interculturals. És una tasca gairebé impossible de fer posar-se a la pell de qui és diferent. Ni el cristianisme que ensenya estimar el proïsme ho aconsegueix. No ho aconsegueix ni en les relacions internacionals ni en les interpersonals.  Ensorrar el mur de separació que és l’idioma es necessari que les relacions humanes  estiguin amarades d’amor, no de l’amor eròtic, passional, avui tan de moda, sinó de l’amor de Déu, molt comentat però poc conegut, vessat en el cor humà és el que fa que les persones busquin mútuament el bé d’altri a pesar de les diferències lingüístiques.  Aquest tipus de relació no és per aprofitar-se de l’altre, sinó pel seu   benefici. El resultat d’aquests relacions desinteressades és l’enriquiment mutu i el creixement com a persones. El resultat final d’aquesta relació provocada per l’amor de Déu manifestat en Jesucrist és que la imatge de Déu que es va perdre en l’Edèn es reprodueix en qui estima Déu sobre totes les coses i al proïsme com a un mateix. No hi ha cap altra manera de pacificar els pobles.

Octavi Pereña i Cortina