POLÍTICS A LA UCI

“La nostra república necessita amb urgència dirigents que s’atreveixin a dir que el que creuen és recte i just. No importa el nombre dels qui se’ls oposin. La majoria pot equivocar-se i no promociona a vertadera democràcia si ignora la minoria, encara que sigui la minoria d’un. Amb urgència es necessiten dirigents que s’atreveixin a dir el que necessitem escoltar, no el que volem escoltar” (Richard Malversom).

Ens toca viure una crisi de lideratge polític molt greu. Arreu on anem descobrim que els polítics no aborden els problemes que s’han de resoldre amb urgència. La burocràcia implantada n’és una mostra de la ineficàcia i les manifestacions de la pagesia evidencies inexcusables. Molts polítics als qui les urnes han afavorit es comporten com les cotorres que xerren, xerren. S’acusen mútuament i no mouen un dit per resoldre els problemes reals de la ciutadania. Cert que es troben amb imprevistos que no són fruit de l’atzar. Entre bastidors es mou el Creador que fa que els imprevistos siguin els que creu siguin els millors, malgrat no els agradin. El control que Déu fa sobre els esdeveniments no esborra la responsabilitat dels polítics dels seus actes dels que hauran de donar comptes a Déu que els ha posat en els carrec que tenen.

Hi ha crisi de lideratge perquè de la cantera d’on s’haurien d’extreure gemmes, s’hi treuen pedres rieres d’escàs valor. De les pedres rieres no en poden sortir polítics que se’ls pugui considerar com a tals, ja que són curts e mires, egoistes. Que rigui la gent, jo vaig calent. Primer jo i, després jo. Sempre jo. els altres que es fotin. Poc o res els importen les persones per les que han jurat servir-les.

Vivim en una època de bogeria col·lectiva. Contemplem el món espantats en veure’l com està. Els polítics que ens haurien d’ajudar a sortir de l’embolic en que ens trobem es dediquem a fer teatre per amagar la seva inoperància. esperant l’avinentesa per donar la urpada fatal al seu adversari. Així funciona la política. Un problema que sembla ser insoluble: Perquè els ciutadans que desitgen la pau busquen resoldre les diferències amb la guerra? La pegunta no té resposta si no se’ns obren els ulls per adonar-nos-en que el problema és espiritual i que s’ha de resoldre mitjançant armes espirituals. Com a comunitat hem de visitar l’Oftalmòleg diví perquè ens corregeixi la miopia espiritual.

Imma Sanchís li pregunta a Mosmik Temky, catedràtic d’història: Per què els governs volen la guerra i la pau la majoria dels ciutadans? Ens serà molt útil tenir en compte la resposta que li dóna perquè ens ajudarà a sortir de la foscor que ens embolcalla: “No sap les voltes que li dono a això. Aquesta bretxa és intolerable. Un vota el mal menor, que continua sent dolent”. Aquesta resposta hauria de  portar a preguntar-nos: Per què les coses succeeixen de la manera com ho fan? Això ens hauria de portar a investigar en el camp espiritual.

Què fa que alguns polítics que tenen carrera i màsters es transformin en tarambanes, seguint l’exemple  de Donald Trump?  No ens toca més remei que retrocedir fins arribar a l’inici de la Història, on hi trobem un personatge misteriós:  la serpent. La Bíblia ens mostra aquest intrigant personatge amb aquesta descripció: “La serp era la més astuta de totes les bèsties que el Senyor havia fet” (Gènesi 3: 1). Com pare de la mentida que és la serp, se li acosta a Eva amb sigil·li per dir-li: “Déu ha dit: no mengeu de cap arbre del jardí” (3: 1). La veritat és que Déu li havia dit a Adam: que podia menjar els fruits de tots els arbres del jardí llevat d’un el: “de l’arbre del coneixement del bé i del mal” (Gènesi 2: 17). La serp entabana Eva dient-li: “Déu sap que el dia que en mengeu s’obriran els vostres ulls i sereu com Déu, coneixedors del bé i del mal”  (3: 5). La serp acusa Déu  de mentider. No li podeu fer cas del que us diu. Aquesta ha estat la missió de la serp al llarg de la Història: Déu és trampós i que únicament ella és posseïdora de la veritat. Així ens van les coses de mal a pitjor. Adam i Eva van creure  descobririen els misteris que s’amagaven al seu coneixement. Es van trobar despullats.

A Eva la serp li va parlar directament. Després d’ella ho fa mitjançant intermediaris. L’apòstol Pau referint-se als falsos apòstols que s’infiltren en les esglésies escriu: “Alguns són falsos apòstols, obrers enganyosos que es disfressen d’apòstols de Crist. I no és estrany, perquè el mateix Satanàs es disfressa d’àngel de llum. Per tant no és gran cosa si els seus servidors es disfressen de servidors de justícia, la fi dels quals serà segons les seves obres” (2 Corintis 11: 13-15). Quanta cautela hem de tenir respecte aquells que es presenten com representants de Crist! Les seves obres els delaten.

Mentre creiem que el diable és aquest ésser mític que actua en  les festes majors vestit de roig, banyes, cua, trident a la mà i vomitant foc per la boca, ignorarem qui és el diable real. Es frega les mans de satisfacció  perquè ens té atrapats en la seva xarxa.

Malgrat que hàgim abandonat Déu per seguir els camins que creiem  que els hem escollit voluntàriament, Ell no ens abandona. Des de la llunyania: “Sotmeteu-vos, doncs, a Déu, resistiu el diable i fugirà de vosaltres” (Jaume 4. 7). Vulgui el Senyor que siguin molts els polítics que per la fe en Jesús es sotmetin a Ell per rebre la força necessària per escapolir-se de les urpes satàniques que els impulsen a mal governar.

Octavi Pereña Cortina 

 

QUÈ ÉS ESPERANÇA?

L’arquebisbe d’Urgell Joan-Enric Vives, en el seu escrit “A prop del Papa”, es refereix al missatge quaresmal del Papa que té per lema “Caminem junts en l’esperança”. El prelat escriu: “Recorda que el temps de Quaresma no deixa de ser un pelegrinatge en la fe i en l’esperança perquè preparem els cors i ens obrim a la gràcia de Déu, per poder celebrar la Pasqua, centre de la fe cristiana i garantia de la nostra esperança. No podem quedar-nos en una espera passiva de Pasqua, sinó esperar activament, decididament, cap el bé i la millora de les nostres vides, que això és la conversió”. El purpurat clou l’article escrivint: “L’esperança és l’àncora de l’anima, segura i ferma”. El cor de l’escrit gira al voltant de “Caminem junts en l’esperança”. Acabada la lectura de l’article, ¿ha entès el lector que Pasqua sigui el centre de l’esperança cristiana? Crec que no. L’esperança cristiana de que ens parla el clergue està envolta de núvols que impedeixen veure què significa realment.

No vull repetir l’error de l’arquebisbe i intentaré compartir-la amb el lector de la manera més clara possible. El tema requereix absoluta claredat, doncs, entendre-la o no depèn la salvació o la condemna terna. En principi, l’esperança cristiana  no és un humanisme. Les religions són invents humans que no aporten esperança als seus fidels. L’esperança religiosa està limitada pels imprevistos. La dita: L’home proposa però Déu disposa”, és una veritat  popularment reconeguda que admet les limitacions de l’esperança humanista. Limitem-nos al nostre context catòlic. Quants fidels d’aquesta confessió religiosa tenen la certesa de què és el que els espera més enllà de la mort corporal? La majoria respon amb evasives. Com que el tema de la eternitat no és un tema intranscendent, intentaré explicar amb  la major claredat possible què significa esperança cristiana.

El dogma catòlic divinitza el Papa. Li concedeix el do de la infal·libilitat. Do, per cert, exclusiu de Déu. Trobant-se l’apòstol Pau a Listra “hi havia un home assegut, invàlid dels peus des del ventre de la seva mare que mai no havia caminat, aquest escoltava parlar a Pau, i en veure que tenia fe per ser guarir, li va dir amb veu alta: Alçat dret sobre els teus peus. I va saltar i va començar a caminar” (Fets 14: 8-10). Com va reaccionar la multitud que havia sigut testimoni del miracle? “I la multitud en veure el que Pau havia fet, van aixecar la veu i va dir en licaoni: “Els déus s’han fet semblants als homes i han baixat a nosaltres” (v. 11). Quan Bernabé i Pau van escoltar  aquest  disbarat “es van esquinçar els vestits i es van llençar enmig de la gent cridant i dient: Homes, per què feu això? Nosaltres també som humans de la mateixa naturalesa que vosaltres, que us prediquem l’Evangeli a fi que us convertiu d’aquetes vanitats al Déu vivent que va fer els cels i la terra, el mar i tot el que hi ha en ells” (vv.14, 15). Els qui creuen en la divinització papal fa que la seva esperança es dipositi allí on no n’hi ha. El resultat és la frustració.

Què diu Jesús de si mateix? “Jo sóc la resurrecció i la vida, el qui creu en mi, encara que mori viurà. I tot el qui viu i creu en mi, no morirà mai”. Feta aquesta declaració, dirigint-se a Marta amb qui parlava, li diu: “Creus això?” La dona li contesta: “Sí, Senyor, jo he cregut que tu ets el Crist, el Fill de Déu, que ha vingut al món” (Joan 11: 25-27). ¿Ho creu el lector catòlic?

L’apòstol Pere considerat pel dogma catòlic com el primer en la llarga llista de papes, va ser el primer en dirigir-se a la multitud congregada: “Ell (Jesús) és la pedra rebutjada per vosaltres els constructors que ha esdevingut cap de l’angle. I en ningú altre no hi ha la salvació: Perquè no hi ha cap altre Nom sota el cel donat als homes en que haguem de ser salvats” (Fets 4: 11, 12). 

En la predicació que va pronunciar l’apòstol Pere després de l’ascensió de Jesús, entre altres coses va dir: “Tot aquell que invoqui el Nom de Jesús es salvarà” (Fets 2: 21).

L’escriptor de la carta als Hebreus compara el pelegrinatge cristià a una cursa atlètica. Perquè no es desanimin durant la competició, esperona els atletes cristians amb aquestes paraules: “Per tant, també nosaltres, tenint al voltant un núvol tan gran de testimonis, i havent deixat  de banda tota càrrega i el pecat que fàcilment ens assetja, correguem amb perseverança la cursa posada davant nostre, fixem la mirada en Jesús, l’Autor i perfeccionador de la fe, el qual, pel goig que tenia al seu davant, va suportar la creu, i s’ha assegut a la dreta el tron de Déu. Tingueu present, doncs, Aquell que ha suportat una tan gran oposició contra Ell mateix, a fi que no defalliu fatigats en les vostres ànimes. Encara no heu resistit fins a la sang havent combatut contra el pecat” (hebreus 11: 1-4). La marató cristiana durarà tot el temps que a Déu li plagui tenir-nos aquí a la terra.

Els humanistes cristians ignoren què és ser germans adoptius de Jesús per la fe en el seu Nom. El Pare anima els seus fills en el seu pelegrinatge terrenal. L’autor de la carta als Hebreus afegeix: “Per tant, com els fills compartien carn i sang, també Ell (Jesús), semblantment va participar d’això mateix, a fi d’anul·lar per mitjà de la mort el qui tenia el domini de la mort, es dir, el diable” (Hebreus 2: 14).

Crist és l’esperança cristiana. No hi ha lloc per anar-la a buscar en una altra persona o institució religiosa.

Octavi Pereña Cortina

 

SOCIETAT  DE  BÀRBARS

Aquestes paraules de Jesús serveixen per diagnosticar la salut o la malaltia de la societat actual: “Estimaràs el Senyor el teu Déu amb tot el teu cor i amb tota la teva ànima i amb tota la teva força i  amb tota la teva ment, i el teu proïsme com a tu mateix” (Lluc 10: 27). Són l’antídot contra el virus de l’individualisme propagat pel capitalisme. Creiem que pertanyem a una societat civilitzada perquè hem assolit gairebé el cent per cent d’escolarització i un nombre d’universitaris mai vist. Aquesta societat tan educada, no deixa de ser una societat bàrbara com ho demostra el comportament de molts dels seus ciutadans.

Javier Marias en el seu escrit “Quelcom de malaltís sí que hi és” cita l’escriptora George Eliot, pseudònim de Mary Ann Evans (1819 – 1880). Ens separen 140 anys de la seva mort. El que va escriure en aquella època  ho tornaria a escriure si visqués avui. Ben segur que  ho faria sense canviar ni una coma ni un punt. Així ho redacta: “El Bàrbar o Bèstia ho és aquell a qui li són indiferents tots els assumptes socials, tota la vida pública en tant que oposada als interessos egoistes i particulars, li manca afecció envers els esdeveniments polítics i socials llevat si afecten a la seva pròpia comoditat i prosperitat, li proporcionarien matèria de diversió o una oportunitat per a satisfer la seva vanitat. Està mancat de credo social o polític, però és sempre de l’opinió que en el moment sigui la més convenient. Sempre és amb la majoria, i és el principal element d’irracionalitat i estupidesa quan al públic li toca discernir…la Bèstia és la personificació de l’esperit que ho jutja tot des d’una perspectiva més baixa de l’exigida per qualsevol qüestió, que jutja els assumptes de la comunitat des d’una perspectiva egoista o purament personal, i jutja els de la nació des del punt de vista del seu campanar, i no dubta en mesurar els mèrits de l’univers des de la seva humana subjectivitat”

Javier Marias  comenta les paraules de George Eliot d’aquesta manera: “La pertinència d’aquesta citació no requereix explicació al meu parer. Podria posar noms propis als incomptables “Bàrbars” o “Bèsties” que avui pul·lulen per Espanya i arreu en el sentit d’Eliot, està clar. Però serà tasca interminable que ens deprimiria més del que ja estem, perquè entre aquests noms s’hi trobarien  la majoria dels Presidents, Vicepresidents, ministres, polítics de qualsevol signe, empresaris, banquers i fins i tot no pocs intel·lectuals i opinants. Lo pitjor, amb tot, és que si un hom mira al seu voltants (no diguem les xarxes socials), comprovarà que hi ha massa gent sense responsabilitat de poder respon també a la descripció sobre tot el que es refereix a “…és sempre de l’opinió que en el moment que sigui més convenient, sempre estarà amb la majoria”.

Anem al carrer on la brutalitat es mostra gairebé amb la seva màxima expressió. Què hi veiem? Manifestants que volen canviar la injustícia social cremant contenidors i cotxes, trencant vidres dels aparadors, violència policial desmesurada, violència de gènere, pedofília, okupes que s’apoderen d’habitacles aliens…La insatisfacció social és el resultat de no tenir en compte el text bíblic que encapçala aquest escrit. L’home natural és un “Bàrbar” o una “Bèstia” encara que no ho manifesti amb tota la seva virulència, però l’esperit barbar o bestial s’hi amaga en la seva ànima,  perquè la misericòrdia divina frena les seves baixes passions. Si no fos així el món es convertiria  en un autèntic infern. Això no treu que el que diu el profeta Jeremies sobre la naturalesa humana no sigui encertada: “¿Pot un etíop canviar la seva pell o un lleopard les seves taques? Tampoc  vosaltres  podeu fer el bé, vosaltres que esteu acostumats a fer el mal” (Jeremies 13: 23).

La màxima expressió de l’amor de Déu vers l’home la va manifestar donant el seu Fill únic a morir a la creu per nosaltres pecadors. La fe en el Nom de Jesús converteix el “Bàrbar” o la “Bèstia” en una nova criatura. El que havíem sigut abans de la conversió a Crist és cosa del passat. El “Bàrbar” o la “Bèstia” que érem, Crist ens converteix en pacificadors gràcies a l’amor que Déu ha vessat en els nostres cors. La fe en Jesús transforma l’esperit bàrbar o bestial que tants danys ocasiona. L’amor de Déu porta a desitjar estimar el proïsme, sigui quin sigui el proïsme com a un mateix. Una societat malaltissa com ho és la nostra necessita urgentment que més persones siguin guiades per l’amor de Déu perquè recuperi la salut.

Octavi Pereña i Cortina

 

 

DEMOCRÀCIA EN PERILL

Els qui s’autodenominen “influencers”.periodistes, filòsofs i molts conciutadans des de fa temps ens adverteixen que la democràcia està en perill d’extinció. Si la democràcia no és social, llavors ¿què és? Democràcia significa “govern del poble”.. El govern del poble s’ha estructurat de manera que en dates assenyalades els ciutadans accedeixen als col·legis electorals per dipositar el seu vot a les urnes. Abandonen el lloc contents i feliços perquè han complert amb un dret fonamental en democràcia que és VOTAR. La confiança en la democràcia s’està perdent perquè molt ciutadans se n’adonen que les persones a les qui se’ls ha donat el vot no actuen conforme la manera que creuen ho haurien de fer. No hi ha efecte sense causa. Quina és la causa que els escollits per a governar ho facin ho facin de maneres tan grolleres? El motiu és molt clar: la democràcia és un mite. ¿No és una neciesa creure que aquelles persones escollides a les urnes es comportaran de manera distinta a com ho fan els electors que els han votat?

En són molts. Massa, els qui diuen que l’home és bo per naturalesa. És molt fàcil engrandir la mota que hi ha en l’ull del veí i no adonar-se de la biga que hi ha en el propi. Els demòcrates són persones espiritualment curts  de vista. Han d’anar a l’oculista perquè els recepti el col·liri, unes ulleres graduades, que corregeixin la deficiència visual.

L’alternativa per frenar l’expansió de l’extrema dreta que ho fa exponencialment és la “teocràcia”. Es dir el govern de Déu. No s’alarmi el lector. No em refereixo a la filosofia política que malauradament  ha governat en el nostre país durant llargs períodes de la seva història. Massa temps. El despotisme catòlic ha sigut nefast per la nació. Em refereixo a la teocràcia individual, on les persones es sotmeten voluntàriament a l’autoritat del Pare de nostre Senyor Jesucrist que amb la intervenció de l’Esperit Sant es converteixen en persones noves que caminen en novetat de vida. Deixen enrere els fruits de la carn, que és la manera de viure  dels incrèduls: “Adulteri, fornicació, immundícia, lascívia, idolatria, bruixeria, enemistats, plets, gelosies, ires, baralles, dissensions, heretgies, enveges, homicidis, borratxeres, orgies, i coses semblants a aquestes” (Gàlates 5: 19-21). ¿No són aquestes coses les que es deixen veure en aquelles persones que amb el nostre vot les hem autoritzat a que ens governin, siguin de dretes o d’esquerres? ¿No són les mateixes que es veuen en la ciutadania en general? ¿ Això és democràcia?

Les característiques de les persones teòcrates són: “Amor, goig, pau, paciència, longanimitat, bondat, fe, mansuetud, temprança” (Gàlates 5: 24, 25).  Si el comportament dels teòcrates és tan car de veure en la ciutadania, ¿com esperem veure-ho en les persones que amb els nostres vots els hem autoritzat a governar-nos?

El rei en la cerimònia del lliurament de credencials a una nova fornada de jutges els va demanar “estrictes exigències ètiques”, des de “la més estricta independència, així com guardar les normes de conducta exemplars que caracteritzen “el poder judicial espanyol”. Moltes lloances, sí, però res de penediment. ¡Com si la justícia espanyola fos perfecta!¡Quanta miopia!

Anem a pams. Salomó en una visió general del tema que ens ocupa, escriu: “La justícia enalteix la nació, però el pecat és l’oprobi dels pobles” (Proverbis 14: 34). L’apòstol Pau concreta més el tema que ens preocupa. Escriu; “De manera que el qui s’oposa contra l’autoritat, es resisteix a  l’ordre de Déu, i els qui es resisteixen rebran el seu càstig. Perquè els governants no han de fer por a les bones accions, sinó a les dolentes. ¿Vols no tenir por a l’autoritat ? Fes el bé i en tindràs lloança, perquè és un servidor de Déu per al teu bé. Però si fas el mal, tingues por, que no és en va que porta l’espasa, perquè és un servidor de Déu, un venjador per castigar el qui fa el mal” (vv. 2-5).

No siguem llepa culs. Siguem honestos. El comportament general de les autoritats, ¿s’ajusta al model que breument ens ha tramés l’apòstol? Arreu la classe política no es cansa de repetir fins a la sacietat que es requereix crear un llistó sanitari per frenar l’auge de l’extrema dreta. ¿Creuen els polítics que si actuessin tal com Déu ho mana que existiria l’extrema dreta? Molts textos bíblics tracten sobre l’administració de justícia. Em limitaré a citar-ne només un: “Establiràs, per a cada tribu, jutges i funcionaris en totes les ciutats que el Senyor el teu t’hagi donat, i ells jutjaran el poble amb judici just. No pervertiràs el dret, i no faràs accepció de persones, i no acceptaràs cap suborn, perquè el suborn cega  els ulls dels savis i corromp les paraules dels justos. La justícia i només la justícia seguiràs a fi que visquis i posseeixis  la terra que el Senyor el teu Déu et dona”  (Deuteronomi 16: 18-20).  ¿Creu el lector que els polítics i els jutges actuen conforme la justícia divina? ¿Estaria d’acord amb els extremismes siguin de dretes o d’esquerres?¿Veritat que no? La justícia de Déu no la dels homes és la que engrandeix les nacions. Quan vegis la barba del teu veí pelar posa la teva a remullar.

Octavi Pereña Cortina

 

MERITOCRÀCIA

La meritocràcia elogia la cultura del mèrit. “Impedeix valorar a qui de veritat importa i aporta més a les nostres vides. Està clar, patim una elit meritocràtica  perquè creu que és lo millor per fer arribar al poder en una cursa d’esforç que intenta fer-nos creure que ha estat justa. No ho és. I aquesta elit amb un menyspreu per la majoria provoca un ressentiment que alimenta els populismes”. Els  meritòcrates  “s’han beneficiat d’un sistema injust on no hi existeix la igualtat d’oportunitats. A més de tractar amb menyspreu a la majoria, aquestes elits han gestionat malament, per això la majoria malfia dels experts, savis, tècnics. Fixem-nos,  a Occident entre els anys quaranta i vuitanta (del segle XX) sí que van generar prosperitat i una gran classe mitjana: però des de llavors l’han degradat creant desigualtat: Miri l’avaluació dels sous. a Amèrica i a Europa s’han desplomat. Per això avancen Le Pen,  Vox, Salvini” (Michael Sanbel, catedràtic de filosofia).

Jordi Gual, professor de l’IESE escriu en el seu article “És qüestió de talent”: “Quant l’empresa vol captar talent, és un objectiu assenyat i legítim. Però hem d’anar en compte. El gran talent condiciona  el caràcter de les persones, en determina la personalitat i no sempre per bé. Les empreses necessiten gent creativa, brillant, amb talent. Però sobretot han de tenir persones que tinguin clar que l’empresa és sempre una tasca col·lectiva, a que contribueix molta gent. Col·legues que cal respectar, i sovint ajudar, amb l’objectiu d’obtenir entre tots millores. Ens fan falta, en definitiva, persones amb talent, però també amb esperit de servei, integritat i sentit del deure. Tot el que ajuda a formar una personalitat equilibrada”. El que ens diu Jordi Gual és que els empleats de les empreses tinguin les característiques intel·lectuals i ètiques que vagin acompanyades de les qualitats personals que els permeti formar part de l’equip empresarial sense posar sorra en l’engranatge que l’impedeix que funcioni correctament.

Se li va preguntar a un metge francès sobre quan estava segur de poder emetre un certificat de defunció. Va respondre: “Fàcil, entro a l’habitació i si no hi queda cap resta de vanitat, la persona indubtablement és morta”. Perfectament es pot  substituir vanitat per meritocràcia. Són sinònims. L’oposat a aquests sinònims és humilitat. No la humilitat que el diccionari defineix. “Virtut cristiana que consisteix en el coneixement de la pròpia inferioritat”, sinó aquella que per la fe en Jesús i la participació de l’Esperit Sant  ens fa partícips de la naturalesa divina. (Gàlates 4: 19 i 2 Pere1: 4). Trobant-nos en aquesta condició és quan tenen sentit les paraules de Jesús: “Apreneu de mi que sóc dòcil i humil de cor” (Mateu 11: 29). Havent-se convertit els vers cristines en fills de Déu per adopció (Gàlates 4: 5), llavors es fa realitat el text: “La saviesa es troba en els humils”  (Proverbis 11: 2).

Al Fill de Déu, a qui no li a importar desprendre’s de la glòria divina en fer-se home en la Persona de Jesús, els fills de Déu que ho són per la fe en Jesús, guardant les distàncies, per l’acció de l’Esperit Sant abandonen la meritocràcia al anar-se implantant la docilitat i humilitat de Jesús (Mateu 11: 29). En ells es manifesten la saviesa i ètica de  Jesús que admiraven   els sacerdots i els fariseus perquè no havia estudiat en l’escola rabínica. La saviesa i l’ètica dels fills de Déu sorprenen als religiosos dels nostres dies perquè no s’han diplomat en un seminari.

La meritocràcia no és exclusiva dels poderosos d’aquest món. També afecta a aquells religiosos que per no haver nascut de nou per la fe en Jesús, han convertit l’església del Senyor d’una casa de pregària en una cova de lladres (Mateu 21: 13). Fixi’s el lector en alguns dels epítets amb els que Jesús descriu  els religiosos del seu temps, perfectament aplicables als religiosos de totes les èpoques:

·         “Tot el qui s’exalça serà humiliat” (Mateu 23: 12)

·         “Ai de vosaltres escribes i fariseus hipòcrites”(v. 14)

·         “Ai de vosaltres guies cecs” (v. 16)

·         “Insensats i cecs” (v.17)

·         “Guies cecs que coleu el mosquit i us empasseu el camell” (v. 24)

·         “Ai de vosaltres escribes i fariseus hipòcrites! perquè sou semblants a sepulcres emblanquinats que per fora semblen bonics, però per dintre són plens d’ossos de morts i de tota brutícia. així també vosaltres, de fora sembleu justos als homes, però per dins esteu plens d’hipocresia i d’iniquitat”

·         “Serps cria d’escurçons! ¿Com fugireu de la condemnació de l’infern?” (v. 33)

 

Jesús el model per excel·lència d’humilitat perquè la seva persona l’encarna s’ha de sentir molt aïrat en veure que els qui diuen que el representen aquí a la Terra es comporten de manera tan inapropiada com ho feien els religiosos del seu temps. Les persones i l’escenari són distints, però l’esperit és el mateix. El Jutge és el Jutge de sempre, si no es penedeixen del seu pecat la sentència serà terrorífica.

Octavi Pereña Cortina