SOBREPROTECCIÓ LEGAL

“Pedro Sánchez va aclarir qualsevol dubte sobre la qüestió i va rebutjar totalment que els jutges puguin ser cridats a declarar davant les comissions d’investigació  obertes en aquesta nova legislatura al Congrés de Diputats”. “A petició dels vocals conservadors del Consell General del Poder Judicial ( CGPJ) es vol que de la reunió que ha de celebrar el Consell surti una “rotunda posició” en contra de l’”assetjament” de jutges i magistrats i de les possibles compareixences parlamentaries”. Pel que llegeixo als diaris dedueixo que la judicatura es vol blindar de qualsevol  tipus d’investigació.

Si no fos perquè la judicatura està composta d’homes i dones pecadors com la resta dels mortals, el dret a pernada simbòlic és molt preocupant perquè la ciutadania es troba indefensa davant els excessos que la judicatura pugui cometre. Dóna la impressió que la judicatura es vol col·locar per damunt de totes les institucions de l’Estat. Que les vulgui controlar totes i que ella no pugui ser investigada. No és gens democràtic. Aquesta postura és molt prillosa.

És cert que les autoritats, la judicatura n’és una “han estat establertes per Déu” (Romans 13: 1), per governar amb justícia “perquè és un servidor de Déu per al teu bé. Però si fas el mal, tingues por, que no és en va que porta l’espasa, perquè és un servidor de Déu, un venjador, per castigar el qui fa el mal” (v.4). Si la judicatura no la formen persones verament cristianes, en lloc de ser servidors de Déu per castigar qui fa el mal i premiar qui va el bé, es converteixen en servidors de Satanàs que en lloc de ser justos es converteixen  en dèspotes sota l’empara d’una legalitat injusta.

La Bíblia ens alerta: “Encara he vist una altra cosa sota e sol: la maldat regna en la sala de justícia, la maldat ha pres el lloc del dret. I jo em dic: Déu jutjarà tant el bo com el dolent, perquè hi ha un temps per a cada cosa i per cada acció” (Eclesiastès 3: 16-19). Déu “fa caminar els consellers descalços, i fa necis els jutges” (Job 12: 17). Déu que és l’Etern que “existeix eternament, ha establert el seu tron per al judici. I Ell jutja el món amb justícia, Ell judica els pobles amb equitat” (Salm 9: 7, 8). Si Déu jutjarà el món amb justícia, la judicatura que és una autoritat per Ell establerta   no ho ha de ser menys.

En un aspecte les autoritats i l’església haurien d’anar junts però no mesclats. Si l’església es desvincula de l’excessiva intimitat amb les autoritats i és portadora de la Veritat de Déu que es troba registrada en les pàgines de la Bíblia es podrà comportar com la consciència de les autoritats. Un exemple bíblic que ens serveix d’instrucció en el tema que tractem. És el cas del profeta Natan i del rei David. El monarca havia comés adulteri amb Betsabé, l’esposa d’un oficial del seu exèrcit. De la relació adulterina Betsabé va quedar embarassada. El rei amb el propòsit d’amagar el seu pecat va fer cridar Uries, l’espòs de la dona ultratjada,  amb la intenció que cohabités amb ella. No ho va aconseguir. Quan David va ordenar a Uries que es reunís amb les tropes que es trobaven lluitant, li va donar un missatge perquè el lliurés a Joab el cap de l’exercit on deia que posés Uries en el lloc més perillós perquè l’enemic fos qui el matés. Així va succeir. El fet no va agradar a Déu. El Senyor   va encarregar al profeta Natan que amonestés el monarca. S’havia de tenir molt valor complir una missió tan delicada en una època que els monarques eren autòcrates.

El profeta amb molta mà esquerra  es presenta davant el rei i li relata la faula de l’home ric que tenia moltes ovelles i del pobre que només en tenia una que se l’estimava molt. El ric rep un hoste i per atendre’l li pren l’ovella al pobre. David es va enutjar i li va dir al profeta que aquest home havia de morir.  Llavors és quan el profeta li transmet al rei el missatge que Déu tenia per a ell: “Tu ets aquest home”. El profeta li recorda tot el que havia passat amb Betsabé i l’assassinat d’Uries i la ira que el fet li va provocar a Déu. Llavors va ser quan David va confessar el seu pecat: “He pecat contra Déu”. El profeta li diu al rei penedit: “També el Senyor ha perdonat el teu pecat: no moriràs”     (2 Samuel 12: 1-13).

David va escollir David com a rei d’Israel. El profeta Samuel el va ungir com a tal. El profeta Natan el va reprendre. Aquesta història ens ensenya que l’església té l’obligació de reprendre les autoritats que Déu ha escollit. La judicatura n’és una d’elles. Cap de les autoritats divinament escollides no és alliberada de complir la Llei de Déu. La valerosa  actitud del profeta Natan que es va enfortir en el Senyor és la que han d’imitar els qui es diuen representants de Déu a la Terra. Si giren el cap per fer veure que no veuen res, quan s’hauran de presentar davant el tribunal de Crist no podran al·legar innocència per no haver amonestat els membres de la judicatura que s’ho mereixen.

Octavi Pereña i Cortina

 

VI NOU EN BOTS NOUS

Els cristians van recollir tots els elements de les Saturnals per santificar aquesta celebració popular pagana del solstici d’hivern que es celebrava del 21 al 25 de desembre. La transició de les Saturnals al Nadal va durar segles. Va ser el Concili de Tours (567) que es va decretar període festiu entre el 25 de desembre al 6 de gener.

Els deixebles de Joan el Baptiste i els fariseus  que dejunaven li fan arribar  a Jesús la queixa del per què els seus deixebles no dejunaven. Jesús els va dir; “¿Poden dejunar pot ser els amics del nuvi mentre el nuvi és amb ells? Tot el temps que tenen el nuvi amb ells, no poden dejunar” (Marc 2: 19).

En el temps de Jesús l’extremisme legalista del fariseus que era contraposat  a la misericòrdia de Déu feta carn en la persona de Jesús, no podien coexistir. Eren dos conceptes irreconciliables. És per aquest motiu que Jesús es va convertir en l’enemic número u de fariseus i classe sacerdotal. Amb el propòsit d’il·lustrar la incompatibilitat existent entre legalisme i misericòrdia Jesús narra la paràbola del vi nou i dels bots nous: “Ningú no fica vi nou en bots vells, perquè sinó el vi nou rebentaria els bots i el vi es vessaria i els bots es farien malbé, sinó el vi nou s’ha de ficar en bots nous” (v. 22).

Anem a la celebració del Nadal. D’entrada s’ha de tenir present que la celebració del natalici de Jesús no és bíblica. L’església apostòlica no el celebrava. A Mesura que l’església s’anava allunyant de l’ensenyança bíblica el buit que es deixava s’anava omplint   amb doctrines i costums  pagans. Una de les incorreccions va ser instituir celebrar el naixement de Jesús. Si el lector examina amb cura els relats bíblics relacionats amb el naixement de Jesús no hi trobarà res que pugui justificar el Nadal que avui es celebra. És una burda  cristianització de les Saturnals paganes tan profundament arrelades en el costumari cristià que ens fa creure que així s’ha de fer.

He citat la paràbola dels bots de vi perquè crec que encaixa perfectament amb el Nadal. Els bots de vi vell representen el legalisme que no encaixen amb el vi nou que és Jesús i el seu missatge. El paganisme és el bot vell on no s’hi pot posar el vi novell que és Jesús i el seu missatge. Com desfer-se dels bots vells del paganisme i substituir-los pels nous que puguin encabir el vi nou que és Jesús i la seva doctrina? Tot comença sentint insatisfacció pel cristianisme paganitzat que es comporta com l’aigua salada que com més se’n veu més set se’n té. Per satisfer la set es va a beure aigua a fonts contaminades que gratifiquen momentàniament  però desenganyen amb el pas del temps. El cristianisme paganitzat és una píndola amarga que deixa mal sabor de boca. El cristianisme paganitzat s’ha convertit en el Nadal desmoralitzador. Els principal responsables del desgavell en que s’ha convertit el cristianisme recau en les autoritats eclesiàstiques que no es preocupen en examinar si allò que ensenyen està o no d’acord amb la doctrina bíblica. La Bíblia és la plomada que s’ha d’emprar per saber si l’església es basteix sobre la Roca que és Crist o la sorra de les filosofies paganes.

Què ens diu l’Escriptura de Jesús que és el protagonista essencial del cristianisme?

Un àngel del Senyor se la va aparèixer en somnis a Josep i li va dir: “Josep fill de David, no tinguis por de prendre Maria la teva esposa, perquè allò que ha estat engendrat en ella és de l’Esperit Sant. I infantarà un fill i anomenaràs el seu Nom Jesús, perquè Ell salvarà el seu poble dels seus pecats. I això es va esdevenir a fi que es complís allò que el Senyor havia dit per mitjà del profeta, dient: Heus aquí, la verge concebrà en el seu si i infantarà un fill i li posaran per Nom Emmanuel,  que traduït és: Déu amb nosaltres”  (Mateu 1: 20-23).

“És important recordar que celebrar el Nadal, en un moment que aquesta festa ha adquirit tants sentits, vol dir que fa memòria reiterada del naixement de Jesucrist” (Josep Planelles, arquebisbe de Tarragona). Se li hauria de recordar a l’arquebisbe que de la mateixa manera que hi ha un evangeli que no és l’Evangeli, i s’anuncia un Jesús que no és el Jesús evangèlic (2 Corintis 11. 4), “sigui maleït” (Gàlates 1: 8), diu l’apòstol.

S’afirma que la imatgeria   va néixer a causa de l’analfabetisme existent. Aturem-nos a Mateu 1. 24, 25, que diu: “I Josep es va desvetllar del son, i va fer el que li va manar l’àngel del Senyor, i va prendre la seva esposa. I no la va conèixer fins que ella va haver infantat el seu fill primogènit, i el va anomenar Jesús”. Què li diu a qui contempla una pintura on Jesús jeu en el pessebre  amb Maria i Josep al seu costat i uns pastors que l’adoren. Penso que ben poca cosa  si no hi ha algú que l’instrueixi en el text bíblic. Llevat d’admirar el valor artístic de l’obra contemplada. Si ningú no li explica el significat se’n tornarà cap a casa sense saber què significa el Nom Jesús. Hi ha d’haver algú que li faci entendre les Escriptures. Vet aquí la importància de la predicació. l’apòstol Pau resumeix així el seu ministeri: “Perquè Crist no m’ha enviat a batejar, sinó a predicar l’evangeli, no pas amb saviesa de paraula, a fi que no sigui feta vana la creu de Crist” (1 Corintis 1: 17). “No he defugit d’anunciar-vos  tot el propòsit de Déu” (Fets 20: 27). El predicador no ha de distreure els seus oients amb oratòria eloqüent. “Saviesa de paraula”, diu l’apòstol. El predicador ha de captivar els oients amb la força de la paraula ungida per l’Esperit Sant que és el que fa que els oients entenguin i creguin la predicació escoltada i comencin a caminar en novetat de vida. Si no és així la predicació és com focs d’artifici que creen emocions que duren pocs minuts.

Octavi Pereña i Cortina

 

 

 

EL PERILL DELGRUP

El comportament és contagiós entre els adolescents. El bon fer dels companys configura el grup. Tanmateix, la mala actitud li dóna forma. La influència que els adolescents s’exerceixen mútuament és molt forta. Les conseqüències de pertànyer a un grup, per a bé o per a mal és evident. Per tal de no ser foragitats de la colla s’abandonen les pròpies conviccions i s’accepten les normes que s’estableixen. En l’adolescència les conviccions no són clarament definides. Els adolescents necessiten ser guiats pels pares i no per les xarxes socials o altres influencies alienes, premiant o castigant els fills segons sigui el seu comportament. “Instrueix el noi concernent el seu camí: i ni quan sigui vell no se n’apartarà” (Proverbis 22: 6).

La influència que els adolescents es fan mútuament és molt forta i amb molta freqüència indesitjable. Els comportaments incorrectes en els adolescents  són nombrosos, per això és tant important que sàpiguen escollir el grup els nois i les noies que s’inicien en el camí a independitzar-se. Sovint és massa tard per adreçar l’arbre que creix torçut quan el tronc ha perdut la flexibilitat. Arribat a aquesta situació, intentar adreçar-lo, el que s’aconsegueix és que el tronc es trenqui.   Quan la influència del grup ha arrelat profundament en l’ànima és molt difícil reparar el mal causat. Per evitar que s’arribi a aquest extrem, que sigui el grup que marqui el comportament dels seus components, és necessari prevenir el mal. La prevenció s’anomena educació: que té l’objectiu de formar persones capaces d’auto governar-se per no ser dirigides pels altres. La tirania del grup atrapa als adolescents de personalitat feble. Per això, una sana formació religiosa ha de ser la base d’una bona educació. Aquí es presenta un dilema: ¿Qui és el responsable d’impartir una formació religiosa sana?

Avui segueix sent sobre la taula el problema que no s’acaba de solucionar: Religió a l’escola: sí o no. La resolució d’aquest problema es planteja malament perquè es busca l’interès partidista i no el benestar dels alumnes. L’església, sigui quin sigui el seu nom o l’estat, sigui quin sigui el seu color polític, ambdós persegueixen controlar l’educació infantil perquè saben que els nens educats sota la seva influència quan siguin grans, molts no abandonaran les ensenyances rebudes durant l’etapa escolar: “Instrueix el noi concernent el seu camí: i ni quan sigui vell no se n’apartarà”.

Per inferència ens hem referit a que siguin els pares els qui per declaració divina imparteixin una sana instrucció religiosa per fer forts els seus fills perquè quan comencin a volar no caiguin en la xarxa de la tirania del grup. Moisès dirigint-se al poble, diu: “Aquestes paraules que jo et mano avui, seran en el teu cor, i les ensenyaràs diligentment als teus fills…”(Èxode 6: 4-9). El Senyor mana a Moisès que digui al poble que ensenyi als seus fills la paraula revelada “perquè et vagi bé, i perquè pugueu ser multiplicats molt a la terra que regalima llet i mel, tal com el Senyor, el Déu dels teus pares t’ha ensenyat” (Deuteronomi 6:3). La formació religiosa dels fills basada en la veritat de la Paraula de Déu serveix perquè els qui beuen en la seva font els vagi bé en la terra on habitin.

Atès que tractem el tema de la influència que el grup exerceix en els qui hi formen part, la Bíblia hi té quelcom a dir perquè els fill no es deixin atrapar per ella i els “vagi bé” el seu trajecte  per aquest món. Avisa del perill que els poden ser determinats grups: “Fill meu, si els pecadors et volen seduir, no hi consentis. Si et diuen: vine amb nosaltres, estiguem-nos a l`aguait per vessar sang, posem una emboscada a l’innocent sense motiu: engolim-los vius com el sepulcre, i sencers, com els qui baixen a la fossa. Trobarem tota mena de valuosa riquesa, omplirem les nostres cases d’espoli, tu posaràs la nostra sort amb nosaltres, tindrem tots una bossa en comú. Fill meu, no vagis pel seu camí, guarda el teu peu del seu sender, perquè els seus peus corren cap al mal, i s’apressen a vessar sang. Veritablement és endebades de posar la xarxa davant dels ulls de qualsevol ocell, i ells es posen a l’aguait de la seva pròpia sang, posen una emboscada contra les seves pròpies ànimes Així són els camins de tots els que cobegen el guany injust, que pren la vida dels seus posseïdors” (Proverbis 1:10-19).

Aquest text descriu de manera excel·lent les bandes del carrer que tants estralls  ocasionen a les persones i mobiliari públic i dispendi onerós a l’erari municipal. La influència que mútuament s’exerceixen el adolescents sovint no és desitjable. En aquesta edat les influències nocives són molt contagioses. Aprenen a beure sense control, a drogar-se fins perdre l’autoestima, a ser agressius amb les noies i amb les persones que no els agraden, a practicar comportaments il·legals que són perjudicials per a ells mateixos.

Abans que els fills es vegin atrapats en les xarxes de grups nocius, els pares han d’instruir els fills en els camins del Senyor pel seu bé, perquè puguin caminar per aquest món tant farcit de trampes posades estratègicament per enganxar els incauts.

Els pares que inverteixin en el Senyor és un gaudi per a ells i una assegurança per la felicitat dels seus fills.

Octavi Pereña  Cortina

 

ASSETJAMENT PORNOGRÀFIC

“Em dic Sergio, tinc 27 anys i sóc ex usuari  de pornografia des de fa més de dos anys. De tota la meva vida, he viscut realment 13 anys de debò, la resta els he passat com addicte al plaer del porno. Quan vaig fer 11 anys, un company de classe d’informàtica em va ensenyar un videojoc virtual amb què vaig acabar sent addicte en el transcurs dels anys…Fins que un dia, després d’una altra experiència sexual, es va despertar alguna cosa a dins meu. Em vaig adonar que havia tocat fons i, de tornada a casa, vaig començar a buscar com podia deixar l’addició a la pornografia i no al sexe. Perquè l’addicció al sexe va arribar a través de la pornografia” ( citat per Celeste López).

Alejandro Villena, psicòleg expert en sexualitat de la institució Dale una Vuelta, diu: “Moltes de les violacions que es registren cada dia tenen l’origen en el consum de porno. i sobre tot les agressions  sexuals grupals, que cada dia n’hi ha més. Els webs que mostren violacions en grup són alguns dels més vistos. També els de pedofília”.

No existeix causa sense efecte. Quina es la causa  de l’increment de la violència sexual infantil? Segons el psicòleg Alejandro Villena la pornografia en té molta culpa. Però s’ha d’anar més enllà per descobrir l’autèntic responsable. ¿Ens hem parat a pensar perquè el infants i adolescents es deixen atrapar per la pornografia? l’única causa creïble és perquè per ser descendència d’Adam els infants són pecadors. Sortiran a la palestra els negacionistes qe diuen que els nens neixen sent bons i que les circumstàncies externes són les que els fan dolents. És cert que el model sexual que transmet el porno ensenya  un comportament sexual que no s’ajusta a la realitat. Si no fos perquè en els nens es dóna una predisposició a deixar-se guiar per ell, allò que els seus ulls veuen els relliscaria i no faria cap impacte en ells. Per ser descendència d’Adam els nens naixen enemistats amb Déu. Els negacionistes surten al carrer cridant que Adam és un mite com ho són els déus greco-romans. Podran negar la historicitat d’Adam, però com tenen ulls que no hi veuen són incapaços d’entendre què és el que passa en els infants i adolescents. Els infants com els adults són pecadors amb distints graus de dolenteria.

El rei David d’Israel va ser convicte d’adulteri i d’assassinat. Les malifetes es van mantenir en secret fins que Déu va dir prou i va enviar el profeta Natan perquè amonestés el monarca. Fruit d’aquesta admonició, que va ser efectiva David va escriure el salm 51, que haurien de llegir els negacionistes. Destacaré el que diu sobre els nadons: Heus aquí, en iniquitat vaig ser portat, i en pecat em va concebre la meva mare” (v. 5). Donant per bo que cap descendent d’Adam és lliure de pecat, continuarem amb el tema.

L’apòstol Pau escrivint als cristians d’Efes el recorda que quan van creure en Crist van abandonar el paganisme amb la seva abominable manera de viure. Tenint en compte que els nadons per naixement natural són pecadors inconversos, es dir, pagans. Allò que l’apòstol diu als adults és pot aplicar perfectament als infants i adolescents que es deixen seduir pels videojocs pornogràfics: “Per tant us dic això: Testifico en el Senyor que no camineu ja com els altres gentils, en la vanitat del seu pensament” (Efesis 4: 17). L’apòstol recorda als cristians d’Efes els excessos idòlatres-sexuals, característica de a cultura greco-romana. Els excessos sexuals no tenen límits. Inclús la religió que hauria de ser un mitjà per frenar-los, els fomentava amb la prostitució sagrada. ¿No ens estem capbussant en la piscina de la immoralitat sense límits? ¿No estem recuperant les orgies sexuals pròpies de la cultura greco-romana? ¿No s’està fomentant aquesta decadència quan es demana que s’ensenyi en les aules la filosofia greco-romana?

El Senyor escull Pau “perquè els obris els ulls, a fi que es converteixin de les tenebres a la llum, i de la potestat de Satanàs a  Déu , perquè rebin la remissió dels pecats i l’herència entre els santificats per fe en mi (Crist)” (Fets 26: 18). Caminar en la vanitat del pensament com fan els incrèduls porta a adorar la criatura en lloc del Creador la qual cosa té les seves conseqüències negatives: “S’han tornat insensibles, s’han tornat a la disbauxa per cometre àvidament tota mena d’impuresa” (Efesis 4: 19). ¿No és el que ressalta Celeste López en el seu escrit on denuncia la perillositat de la pornografia que destrossa els infants i adolescents amb la conseqüència que Déu els lliura a passions deshonestes fins el punt de convertir l’ús natural del sexe pel que és contra natura.

El desenfrenament sexual només es podrà aturar quan el homes i les dones deixin de veure’s mútuament com objectes de plaer sinó com a persones que s’han d’estimar amb l’amor amb que Déu els estima. Aquest canvi de comportament no l’aconsegueix ni la filosofia, ni l’educació, ni la religió. Només Jesús pot canviar els gustos.

Octavi Pereña i Cortina

 

 

LA LLUM DEL NADAL

L’alcalde de Badalona García Albiol presumeix d’instal·lar a la ciutat l’arbre de Nadal més alt d’Espanya. Deixant de banda la manera sensual de celebrar el Nadal, de la petulància  que l’alcalde de Badalona manifesta quan parla del seu arbre i l’esperit narcisista que expira quan es refereix al seu arbre, molt bé ho exposa Llàtzer Moix en el seu escrit Competició nadalenca: “És inoportú perquè en temps de malbaratament energètic, aquestes iniciatives no emeten el missatge adequat, encara que els llums siguin de baix consum, ni haurien de regir-se per aquest afany d’apujar l’aposta més propi de jugadors de pòquer que d’alcaldes assenyats. I preocupant perquè reflecteix un ordre de prioritats molt discutible”.

També és molt discutible com es celebra el Nadal. L’àngel que Déu va enviar als  pastors que guardaven les ovelles a les vetlles de la nit, els va dir: “No tingueu por, perquè heus aquí us anuncio noves de gran goig, que ho seran per a tot el poble: Perquè avui us ha nascut en la ciutat de David el Salvador que és el Crist” (Lluc 2: 10, 11).

En aquests temps en que es manifesta tanta fanfàrria, que es presumeix de virtuts que no es tenen, en que preval la mútua adulació i se t’apunyala per l’esquena, l’encarnació del Fill de Déu ens haurà de servir de model de comportament. El Jesús que va néixer a Betlem no va ser un nen qualsevol, sinó un Ésser que era Déu que es va despullar de la seva divinitat “prenent la forma d’esclau, esdevenint semblant als homes, i trobat en la semblança exterior com a home, es va humiliar a si mateix esdevenint obedient fins a la mort, i mort de creu” (Filipencs 2: 7, 8).

Avui quan de gresca i narcisisme n’anem sobrats, Jesús que és l’exemple per excel·lència de la humilitat, ens diu: “apreneu de mi, que sóc dòcil i humil de cor, i trobareu i trobareu descans per les vostres ànimes” (Mateu 11: 29).

La voluntat de l’àngel que va anunciar als pastors: “Glòria a Déu en les altures, i a la Terra pau i bona voluntat vers els homes!” (Lluc 2: 14), sigui el regal que el lector trobi en la capsa que embolcallada amb paper adient a la diada i que penja de l’arbre etiquetada amb el teu nom.

Octavi Pereña Cortina

 

 

L’ESGLÉSIA, AL DIVAN

El periodista Jordi Juan en l’escrit, el títol del qual me l’he apropiat per titular   aquest, (La Vanguardia 5/10/2023), escriu: “L’Església es debat des de fa molts anys entre els partidaris de fidels a les velles tradicions i no deixar-se influir pels canvis de la societat, i aquells que entenen que si lla institució no s’adapta al món on viu serà cada cop més petita i tindrà menys ascendent sobre la ciutadania”.

L’Església Catòlica amb la confusió existent des de les bases fins el papa que és el seu cap institucional, és incapaç d’aportar l’estabilitat que la societat necessita perquè li transmet un humanisme cristià que de cristià en té ben poc. L’estructura de l’Església s’aixeca sobre el fonament de les filosofies que una suau brisa fa trontollar l’edifici. “Així diu el Senyor: Maleït l’home que confia en l’ésser humà, i posa en la carn la seva força, i el seu cor s’aparta del Senyor” (Jeremies 17: 5).

“L’Església, al divan” ens recorda la imatge de persones amb trastorns mentals ajagudes al divan del psiquiatre. El fet que l’Església Catòlica sigui una institució amb més de dos mil anys d’història, la seva vetustat no és garantia que sigui una institució divina. Amb tants anys d’història a les espatlles Jordi Juan clou així el seu escrit: “La gran pregunta que cal fer-se és si aquesta premissa continua sent avui vàlida amb tantes crisis obertes”. Un dubte que cal esclarir.

L’Església Catòlica no la va fundar Jesús. És el resultat de la desintegració de l’Imperi romà i de fer-se càrrec de les institucions governamentals. El model de govern imperial imperial el va traslladar a l’Església. Jesús empra únicament dos cops el mot església. El que ens interessa és el que està relacionat amb la resposta que l’apòstol Pere dóna a la pregunta de Jesús: “I vosaltres, qui dieu que sóc?” L’impetuós Pere s’avança als seus companys i li diu. “Tu ets el Crist, el Fill del Déu vivent”. Segons Jesús la resposta de Pere no és de la seva pròpia collita: ”I Jesús va respondre, i li va dir: Feliç ets, Simó Bar Jonàs, perquè això no t’ho ha revelat la carn ni la sang, sinó el meu Pare que és en els cels”. Ara apareix en escena el text polèmic: “I jo et dic que tu ets Pere, i sobre aquesta pedra edificaré la meva església, i les portes de l’infern no prevaldran contra ella” (Mateu 16: 13-18). Qui és la pedra? ¿Pere o la fe de Pere que reconeix que Jesús és el Fill del Déu vivent? S’ha gastat molta tinta intentant esbrinar el significat del text. Anem a Pere que ens aporti la llum que necessitem: “Atanseu-vos a Ell (Jesús), pedra viva, rebutjada pels homes. però escollida i preciosa davant Déu”. Segons el Nou Testament que és l’únic que ens pot treure de dubtes ens diu que l’església del Senyor  no es una institució humana per prestigiosa que se la consideri, sinó un edifici espiritual del que cada creient contribueix a la seva edificació: “També vosaltres , com pedres vives, sigueu edificats en una casa espiritual” (1 Pere 2: 5). El Pare “va sotmetre totes les coses sota els seus peus, i a Ell el va donar com  cap sobre totes les coses a l’església que és el seu cos, la plenitud d’aquell que ho omple tot en tots” (Efesis 2: 22, 23). Perquè els creients no siguin “infants fluctuants i enduts per qualsevol vent de doctrina…sinó que, caminant en la veritat en amor,  creixem en totes les coses en aquell que és el cap, el Crist. Per Ell tot el cos coordinat harmoniosament i consolidat per cada connexió del subministrament, segons l’operació que correspon a cadascuna de les parts, produeix el creixement del cos per la seva edificació en amor” (Efesis 4: 14- 16).

L’església espiritual es materialitza en les diverses esglésies locals escampades arreu de la Terra que en el seu conjunt formen la vertadera església de Crist a la Terra, que se la coneix com l’església militant. Cada església local és autònoma i subjecta a l’autoritat de la Bíblia que és la paraula de Déu (Fets 1: 24; 13: 1-3). Els membres de les esglésies que ho són els qui han confessat els seus pecats i batejats en el Nom de Jesús, en coordinació amb els seus pastors són els qui s’encarreguen de vetllar per la puresa doctrinal i de la santedat dels seus membres.

L’Església Catòlica com a institució mai no s’ajaurà al divan del Psiquiatre  celestial. Sí és possible que algun tió sigui rescatat del foc.

Octavi Pereña i Cortina

 

LA VERGE CONDECORADA

“El Papa condecora la Verge de Montserrat amb la Rosa d’Or”, és el títol que Anna Buj redacta des de la Ciutat del Vaticà. Aquesta condecoració que s’ha concedit a l’estàtua de la Moreneta ens hauria de despertar l’interès  vers la idolatria perquè aquest tema ocupa un lloc destacat en les pàgines de la Bíblia, però que no es realça en les prèdiques sinó que se l’exalça com es fa en la condecoració d’una imatge. Les homilies catòliques guarden silenci al respecte. En el cas de la condecoració de la Moreneta és una exaltació. Una normalització del que és anormal.

De cara a la galeria l’Església Catòlica reconeix que la Bíblia és la Paraula de Déu. En la pràctica la cosa no és així perquè silencia molts textos que per interessos eclesiàstics no interessa tocar. És necessari donar-los a conèixer a no ser que els qui els amaguin vulguin que els seus noms siguin esborrats del Llibre de la Vida (Filipencs 4: 3; Daniel 12: 11).

Qui són  idolatres? Romans 1 : 25 respon la pregunta: Els qui canvien la veritat de Déu per la mentira i adoren i serveixen la creació  en lloc del Creador, que és lloat pels segles. Tot el que s’interposi entre Déu i l’home és idolatria. La idolatria és una falsedat creada per Satanàs que és el pare de la mentira amb el propòsit que l’home no adori Déu. Si es creu en el Pare de nostre Senyor Jesucrist no es té necessitat de posar la mirada en la vanitat d’una imatge perquè el cor és tan ple de Déu que no deixa cap espai buit perquè l’ocupi un intrús. Com som tan oblidadissos, si tenim l’hàbit de llegir la Bíblia des l’inici fins al final i tornar a començar una i una altra vegada, es recordarà que la idolatria és una pràctica que ofèn  a Déu i que causa la mort eterna a qui s’agenolla davant una estàtua.

El Decàleg comença així: “Jo sóc el Senyor el teu Déu…No tindràs altres déus davant meu. No et faràs cap estàtua ni cap imatge del que hi ha dalt dels cels, ni del que hi a baix a la Terra, ni del que hi ha dins les aigües sota la Terra, ni et postraràs davant d’ells ni els serviràs, perquè jo, el Senyor el teu Déu, que visito la iniquitat dels pares sobre els fills fins a la tercera i quarta generació dels qui m’odien, i faig misericòrdia a milers, als qui m’estimen i guarden els meus manaments” (Èxode 20: 3-6).Els idòlatres volen blanquejar la seva desobediència dient que no adoren l’ídol,  sinó el que la imatge representa. Però Déu que coneix les intencions del cor no se li dóna gat per llebre. Afirma amb contundència: “Visito la iniquitat dels pares sobre els fills”.

La declaració que el Decàleg fa de la idolatria, el salmista ens fa aquest advertiment: “No a nosaltres, Senyor, no a nosaltres, sinó al teu Nom dóna la glòria, per honor de la teva misericòrdia, per de la teva veritat. Per què han de dir els gentils (els incrèduls): On és ara el seu Déu? El nostre Déu és en els cels, i tot el que li plau ho fa” (Salm 115: 1, 2). El Déu dels cristians, el Pare de nostre Senyor Jesucrist, per l’Esperit Sant habita en el creient: “¿No sabeu que sou santuari de Déu i que per l’Esperit habita en vosaltres?” (1 Corintis 3: 16). Per trobar-nos amb Déu no cal desplaçar-se a un lloc concret que es considera espai sagrat perquè en el lloc on es troba el creient, malgrat sigui un espai comú, allí el fidel li pot obrir el cor a Déu. En la conversa que Jesús manté amb la samaritana surt a relluir si la trobada amb Déu s’ha de fer en el temple en Jerusalem o en qualsevol altre lloc considerat sagrat. Fins aquest instant així s’havia de fer. A partir de la resurrecció de Jesús el requisit n’és un altre: “Però ve l’hora, i és ara, que els veritables adoradors adoraran el Pare en esperit i en veritat, perquè també el Pare cera adoradors d’aquesta mena” (Joan 4: 23).

Tornem al salm 115. El que el text diu sobre els ídols hauria de fer envermellir  la cara de vergonya als defensors de la idolatria: “Els seus ídols són plata i or, obra de mans d’home, tenen boques, i no parlen; tenen ulls, i no hi veuen; tenen orelles, i no escolten; tenen nassos, i no oloren; tenen mans, i no palpen; tenen peu, i no caminen; no xerren amb la seva gola. Els qui els han fabricat són com ells, tot el qui confia en ells” (vv. 4-8). És frustrant confiar en una vanitat. Fiar-se  d’una imatge que no és res més que l’obra d’un expert artesà i descobrir que no serveix per ajudar a qui li  demana auxili ha de ser demolidor. El salmista ens exhorta amb aquestes paraules: “Oh Israel, confia en el Senyor! Ell és el teu auxili i el teu escut. Casa d’Aaron, confia en el Senyor! Ell és el teu auxili i el teu escut. Vosaltres que temeu el Senyor, confieu en el Senyor! Ell és el vostre auxili i el vostre escut” (vv. 9-11).

Octavi Pereña i Cortina

 

 

BÍBLIA CENSURADA

Unes paraules de Jesús per animar els seus seguidors: “Recordeu la paraula que jo us he dit: Un servent no és més gran que el seu amo. Si a mi m’han perseguit, també us perseguiran a vosaltres” (Joan 15: 20).

Jesús com a Fill de Déu encarnat va ser perseguit a mort des de la infància, durant tot el seu ministeri públic fins a desfer-se d’Ell per les autoritats religioses i civils clavant-lo a la creu. No ens ha de fer estrany, doncs, que la seva paraula que s’ha conservat en les pàgines de la Bíblia s’hagi intentat fer-la desaparèixer en les fogueres inquisitorials. Una mostra d’aquest despropòsit el troben en el comportament de Joiaquim, rei de Judà que va autoritzar els seus consellers a llençar al foc del braser que escalfava l’estança les paraules del profeta Jeremies escrites en un pergamí que invitaven al penediment per evitar que la ira i el furor del Senyor caiguessin sobre el regne de Judà (Jeremies 36: 1-26).

La Historia és farcida de mostres de la crema de bíblies i dels vers creients en Jesús per la Inquisició amb l’intent d’esborrar de la faç de la Terra fins la més mínima mostra de la Veritat de Déu rebel·lada. Com diu l’adagi: “La sang dels màrtirs és la llavor de nous creients”. Després del regnat del terror s’alça resplendent la veritat de Déu que segueix anunciant la misericòrdia divina a un món que li dóna l’esquena.

L’apòstol Pau escrivint al seu deixeble Timoteu amb poques paraules expressa magistralment el valor educatiu de la Bíblia: “Tota l’Escriptura és inspirada per Déu, i és útil per ensenyar, per redargüir, per corregir, per instruir en la justícia, a fi que l’home de Déu sigui complet, preparat per a tota bona obra” (2 Timoteu 3: 16, 17). La Bíblia sencera per a l’apòstol Pau és útil “, per instruir en la justícia, a fi que l’home de Déu sigui complet, preparat per a tota bona obra”. És dir, és un text didàctic que ensenya el bon comportament. Moltes persones que van viure la infància en la postguerra, davant la incivilitat  dels nostres, dies enyoren la disciplina d’urbanitat que s’ensenyava en les escoles. Doncs bé, la Bíblia és amb escreix superior al llibre d’urbanitat que s’ensenyava en les escoles a mitjans del segle XX.

Un districte escolar d’Utah veta la Bíblia a causa de la queixa d’uns pares  que consideren que conté “vulgaritat i violència”. “Com va avançar el Salt Lake Tribune, els pares que van presentat la denuncia contra la Bíblia argumenten que aquest llibre sagrat no conté valors seriosos pels menors perquè és pornogràfic segons la definició establerta en la nova llei” (Francesc Peirón). La queixa dels pares que acusen la Bíblia de contenir “vulgaritat i violència” perquè descriu “escenes d’incest, prostitució, violació, i infanticidi” (Francesc Peirón). La Bíblia no amaga el seu contingut. Ho denuncia amb el propòsit que els lectors obrin els seus ulls i se n’adonin qui realment són i se’ls desperti el desig de caminar en santedat i en novetat de vida.

La Bíblia no s’ha escrit per a fer ressaltar la bondat humana  sinó per a obrir els ulls dels qui contribueixen a que la maldat sigui molt gran a la Terra, i que el propòsit dels pensaments del seu cor només és el mal tot el dia (Gènesi 6: 5). La periodista Lara Gómez Ruíz li diu a l’escriptor Fernando Vallejo: “l’home neix dolent i la societat l’empitjora diu el llibre. En què es basa?” La resposta és breu, concisa i amb molt contingut: “Doncs en l’experiència personal. En les moltes dècades que he viscut”. Els comentaristes se’n fan ressò de la maldat que hi ha en el món però en són molts els qui no ho reconeixen. Veuen la mota en l’ull del veí però no volen veure la biga que tenen en el propi ull. Així no anirem bé. Hi ha comentaristes que són molt durs amb la corrupció política. Denuncien el pecat sense anar al seu origen. La Bíblia assenyala escenes d’extrema violència que esgarrifen els hipòcrites, les persones que es creuen bones però les seves consciències estan farcides de maldat. Per això  volen tornar al temps en que la Inquisició era operativa amb el propòsit de fer desaparèixer del mercat la Bíblia que tan els incomoda i així les seves consciències malvades no sigui sacsejades per la denuncia. Malgrat els esforços de publicar bíblies esporgades d’escenes provocatives es seguiran distribuint amb els textos que no cauen bé.

la Bíblia sense esporgar ha estat i ho seguirà sent l’instrument de reforma moral tan necessària en els nostres dies en que la corrupció va a l’ample. “Perquè la paraula de Déu és viva i eficaç, i més tallant que cap espasa de dos talls, i s’endinsa fins a la divisió de l’ànima i de l’esperit, de les juntures i del moll dels ossos, i discerneix les intencions i els pensaments del cor. I no hi ha cap cosa amagada davant d’Ell, sinó que tot és nu i descobert als ulls d’Aquell a qui han de donar compte” (Hebreus 4: 12, 13). La Bíblia burxa les consciències dels lectors que la llegeixen amb humilitat, desitjant amb fervor que els parli. És així com es frena el pecat que empastifa la societat.

Octavi Pereña i Cortina

 

 

PECAT DESCOBERT

El informe del Defensor del Poble Ángel Gabilondo sobre la magnitud de la pederàstia en l’Església Catòlica ha encès les xarxes mostrant la repulsa a aquets fets.

Cito de l’escrit de Jordi Juan “El pecat de l’Església” aquest text: “Sectors catòlics afirmen amb raó, que casos d’abusos a nens s’han produït també en altres institucions escolars no religioses i que el focus està posat només en l’Església, i que són víctimes d’una gran campanya mediàtica internacional. Però aquesta realitat no pot tapar el tremend escàndol de tants excessos comesos durant tants anys i que afecten a tanta gent.…La diferència entre el nombre d’afectats per la investigació eclesiàstica i la que va presentar ahir Gabilondo (27/10/2023) és excessiva: 927 davant més de 400.000. No obstant això, encara que en quedéssim amb la xifra més petita, el pecat existeix, i la voluntat d’amagar-ho també…” Jordi Juan acaba el seu escrit amb aquestes paraules: “Esperem que dilluns la Conferència Episcopal aprofiti l’oportunitat per reconèixer els errors i ajudar les víctimes. Seria la millor prova dels valors cristians”.

A l’Antic Testament els descendents d’Abraham per la línia d’Isaac van ser escollits per a ser el poble de Déu aquí a la Terra per a ser una nació santa. Malgrat que la pederàstia no es cita pel seu nom se la pot incloure en el pecat genèric de l’homosexualitat, que mereixia pena de mort. Avui la teocràcia no existeix i les conseqüències de voler-la re introduir són devastadores. En les democràcies el delicte de pederàstia ha de ser condemnat d’acord amb les lleis vigents. És amb aquest propòsit que existeixen les autoritats establertes per Déu: castigar els qui fan el mal (Romans 13: 1-7). Les condemnes poden semblar-nos massa suaus  i provocar ressentiment. No hem d’oblidar que “no us vengeu vosaltres mateixos, estimats, sinó deixeu lloc a la ira, perquè està escrit: Meva és la venjança, jo donaré la paga, diu el Senyor”. (Romans 12: 19).

En el transcórrer dels segles l’Església ha perdut la senzillesa  de les esglésies apostòliques fins a convertir-se en una institució multinacional que es governa com les altres multinacionals. Si l’Església Catòlica no soluciona el problema de la pederàstia per el seu prestigi davant el món i dóna peu a la gent blasfemi el nom de Déu.

L’apòstol Pau escrivint a l’església de Corint en que s’havia produït un flagrant cas d’immoralitat, els diu: “De fet se sent a dir que entre vosaltres hi ha fornicació, i una fornicació tal que ni entre els gentils no s’anomena, fins al punt que un té la dona del seu pare” (1 Corintis 5: 11). En la cultura greco-romana la pederàstia era una pràctica sexual reconeguda. Nosaltres la considerem una pràctica sexual abominable. Als cristians de Corint l’apòstol els diu: “I vosaltres esteu inflats, en comptes de doldre-us , a fi que sigui tret d’enmig de vosaltres el que ha comés aquest acte…En el Nom de nostre Senyor Jesucrist, congregats vosaltres i el meu esperit, en el poder de nostre Senyor Jesucrist, he decidit lliurar el tal a Satanàs” (vv. 2, 4, 5). El propòsit era aconseguir el penediment del pecador i restablir-lo a la comunió amb el Senyor i amb l’església. L’apòstol els ve a dir que si no amonesten al transgressor de la Llei de Déu amb duresa i amb amor és perquè “la vostra jactància no és bona. ¿No sabeu que una mica de llevat fermenta tota la massa? Per tant, netegeu el llevat vell a fi que sigueu una nova massa, així com sou sense llevat. Perquè Crist, la nostra Pasqua, ha estat sacrificat a favor de nosaltres” (vv. 6, 7). Els cristians som pecadors redimits per la sang de Jesús  i han de lluitar perquè el pecat no s’escampi a gust i contamini tota la congregació

L’Església Catòlica per boca dels seus representants excusa la pederàstia dient que el mateix pecat es troba en altres institucions educatives i en les famílies. No n’hi ha prou amb que diguin que l’Església és santa. Han de fer el possibles perquè la santedat siguin fets i no paraules.

Octavi Pereña i Cortina

 

 

 

XERINOLA SEXUAL

Ana Macpherson comença amb aquestes paraules el seu escrit “CHEMSEX, sexe d’alt risc”. L’ús de drogues per tenir millor sexe o per atrevir-se a tenir-ne és un clàssic de la humanitat, però a les grans ciutats i entre homes que tenen sexe amb homes adquireix actualment talla de problema de salut pública, reconegut com a tal a Barcelona i Madrid, perquè les conseqüències comencen a ser visibles en consultes d’hospital i fins i tot a urgències”.

L’addició al sexe és tan forta que per no defallir s’utilitzen mescles de drogues. Això és el que diu Macpherson: “La de més impacte, i probablement la que més augmenta el fenomen és  l’extensió de la tina, la mentafetamina que sovint substitueix l`ús clàssic de la cocaïna, perquè resulta més barata i accessible, però que també és la més perillosa, perquè provoca més ràpidament addicció i inhibeix el son i el cansament, treu la gana i augmenta el desig sexual. Com la droga dorm el raciocini es descuida l’ús del preservatiu amb la qual cosa augmenta el ric d’infecció de la sida i d’altres malalties de transmissió sexual. Amb la mentafetamina  es facilita la celebració de maratons sexuals grupals que poden durar entre 24 i 48 hores. Tot un cap e setmana.

Percy Fernández, responsable de recerca  de Stop Sida, ha dit: “Som a temps d’actuar. Si la tina salta a la societat en general serà catastròfic. Ara està controlada”.

No hi ha efecte sense causa. Quina és la causa que porta a l’home que per a satisfer la seva addicció al sexe i per conservar la seva passió encesa utilitza les drogues posant en perill la pròpia vida i la dels amb qui manté relacions sexuals? Al meu entendre la millor explicació que se li pot donar es troba a Romans 1: 18-32.

El text indicat comença dient: “Perquè la ira de Déu es revela des del cel contra tota impietat i injustícia dels homes que detenen la veritat amb injustícia” (v. 18). D’entrada el text ens indica que Déu no es queda al marge dels afers humans com molts  voldrien. El comportament  dels homes desperta la seva ira en veure que la veritat és trepitjada per la injustícia. La justícia de Déu no és insensible a que se la transgredeixi. Pel que diu el v. 19, la injustícia humana rau en el fet que no es reconeix l’existència de Déu. Aquest no reconeixement no es pot justificar de cap de les maneres: “Ja que allò que es coneix de Déu els ha estat manifestat. Perquè les coses invisibles d’Ell, el seu poder etern i la seva divinitat, són clarament visibles des de la creació del món i es comprenen a través de les coses creades, a fi que siguin inexcusables” (vv. 19,20). L’obcecació de l’home és tan forta que tenint  ulls per veure-hi s’obstina a no voler veure el que és evident: la creació no s’ha pogut fer sola perquè la matèria no té vida, la qual cosa fa evident que la seva existència és fruit de l’existència d’un Agent extern. L’existència d’aquest Agent creador la manifesta la declaració amb que s’inicia la Bíblia: “En el principi Déu va crear els cels i la terra” (Gènesi 1:1). És evident que per creure aquesta declaració cal fe. La fe no és de fabricació humana. Si l’home reconeix questa mancança i la demana amb sinceritat, Déu li regalarà. La fe rebuda li farà caure les escates que no el deixen veure-hi i la llum de Déu il·luminarà la foscor de la seva ment. Feta la llum, dirà: Quin imbècil he estat durant tots quests anys que no he vist el que és evident! Si algun esclau del sexe i de les drogues recupera la vista, la cadena que el lliga a aquesta doble esclavitud es trenca i el camí a la llibertat s’inicia.

 Malgrat l’evidència de que la creació és obra del Creador  molts prefereixen seguir sent cecs, la conseqüència és: ”Canviar la glòria del Déu incorruptible per una imatge semblant a l’home corruptible, a ocells, a quadrúpedes i a rèptils” (v.28). El resultat de persistir en la ceguesa de l’ànima és la idolatria. Ésser idòlatra no consisteix únicament en fer-se imatges de fusta, d’or, de pedres precioses i vestir-les amb magnificència. Els ídols es porten al cor

Potser el més escampat: “l’amor al diner és una arrel de tota mena de mals”                    (1 Timoteu 1:10). Però la idolatria no s’acaba amb l’amor al diner. Hi ha ídols de carn i ossos que canvien  segons l’actualitat de les estrelles de l’espectacle, els esportistes famosos, els polítics seguits per un eixam de fanàtics ofuscats, incapaços  d’adonar-se que els seus idolatrats són déus amb peus de fang, el col·leccionisme obsessiu no s’escapa a aquesta categoria.

La idolatria té aquetes conseqüències: “Per això Déu els va lliurar a passions deshonestes, ja que fins les seves dones van canviar l’ús natural pel que és contra natura, i de la mateixa manera els homes van deixar l’ús natural de la dona, i en la seva lascívia es van abrusar els uns pels altres, homes amb homes cometent impudícia, que reben en sí mateixos la paga merescuda per la seva perversió” (vv. 26,27).

Malgrat que la creació desvela el Creador, l’ésser humà en la seva insensatesa prefereix adorar ídols que són falsos déus de creació humana. Les denuncies d’escrits com “CHEMSEX, sexe d’alt risc” posen de manifest que no és innocu abandonar el Creador de tot l’existent, per ídols.

Octavi Pereña i Cortina

 

 

EPIDÈMIA DE SUÏCIDIS

La periodista Ima Sanchís li pregunta a l’escriptora Abigail Thomas: Quina és la pregunta més terrible que mai s’hagi fet? L’escriptora que va perdre el seu marit en un accident, li respon: “Si pogués tornar enrere i fer que l’accident d’en Rich no hagués succeït, ¿ho faria?…Vaig dubtar i vaig sentir que no mereixia viure”. El 10 de setembre es celebra el Dia Internacional del Suïcidi. En aquesta data els mitjans de comunicació s’encarreguen de parlar-ne molt d’això. Després l’interès informatiu decau fins arribar l’oblit, i esperar el proper 10 de setembre per treure-li el pols.

Coincidint amb la celebració del 2023 “el Conseller Manel Balcells va dir que volen intensificar la prevenció del suïcidi i ha anunciat que oferirà, atenció psicològica als familiars de persones  que s’han suïcidat” (Redacció de LA MAÑANA 8/09/2023). L’any 2022 a  Catalunya es van suïcidar 607 persones, un5% més que el 2021. El Conseller Balcells va dir: “Ningú és capaç de dir què passa exactament, però estem convençuts que hem d’actuar al màxim perquè no passi. Hi ha maneres de fer-ho i la prevenció el suïcidi és una d’aquestes eines. Hem d’intensificar-ho i tenir aquesta visió multifactorial”.

La Bíblia registra dos casos de suïcidis i dos d’intent. Cadascun dels relats aporta detalls que ens ajuden a entendre perquè algunes persones es suïciden i d’altres ho intenten. Ahitofel va ser conseller del rei David. Quan Absalon , fill de David, es va rebel·lar contra el seu pare, Ahitofel es va posar al servei del fill rebel.  “En aquells dies, el consell que donava Ahitofel era com quan algú consulta la paraula de Déu” (2 Samuel 16: 23). Ahitofel aconsellava a l’usurpador com es podria apoderar del tron del seu pare fugitiu. L’encertat consell d’Ahitofel va ser rebutjat pel que va donar Huxiai. Llavors, Ahitofel, ferit en el seu amor propi “quan ve veure que no havia estat seguit el seu consell, va albardar l’ase, i es va aixecar i va marxar a casa seva, i va donar disposicions sobre la seva casa, i es va penjar i va morir”(2 Samuel 17. 23).

El profeta Elies va obtenir   una aclaparadora victòria sobre els profetes de Baal. La reina Jezabel el va amenaçar de mort i va fugir. “i la seva ànima demanava de morir. I va dir: prou, et prego Senyor, pren la meva ànima perquè no sóc millor que els meus pares” (1 Reis 19: 1-4). El nom del profeta Jonàs és prou conegut. Déu l’envia a Nínive a predicar un missatge de penediment. En adonar-se que Déu no anava a destruir-la el profeta es va enutjar amb Déu per haver estat misericordiós amb la ciutat impia: “Ara, doncs, Senyor, et prego que em prenguis la vida, perquè és millor la meva mort que la meva vida” (Jonàs 4: 3). Judes que va trair el Senyor per trenta monedes de plata, “en veure que havia estat condemnat va tenir remordiment…va llençar les peces de plata dins el santuari, es va retirar, se’n va anar, i es va penjar” (Mateu 27: 3-5). L’amor propi ferit. La por. La rebel·lió contra Déu. El remordiment. Aquest quatre estats emocional contribueixen a afavorir el suïcidi o l’intent de fer-lo.

El conseller Balcells promet la prevenció dels suïcidis com a eina per evitar-los. Ens hem de fer la pregunta: ¿les eines psicològiques poden arribar al cor del problema? Dic que no. Afecten el cervell, però no a l’esperit que és on es gesten els pensaments suïcides.

Si la naturalesa humana fos la d’Adam abans de la desobediència, avui no en parlaríem de suïcidis doncs no hi hauria cap interferència entre nosaltres i Déu perquè no existiria el pecat que ens separa de Déu. I, Satanàs que és qui ens incita a fer el mal no tindria cap poder sobre nosaltres. Avui el paradís només existeix en la imaginació de les agencies de viatges que venen paradisos inexistents. Tan aviat com arribem al paradís pel qual hem pagat el preu per gaudir-lo, exclamem: Caram que bonic! Passat l’impacte que ens ha causat la bellesa del paratge, descobrim que el paradís pel que hem pagat uns bons calerons no és res més que un bonic paisatge que forma part de la Terra que ha estat maleïda per Déu a causa del pecat del nostre pare Adam.

A causa que Adam va desobeir a Déu menjant el fruit de l’arbre prohibit el Senyor li va dir al díscol: “Perquè has escoltat la veu de la teva dona, i has menjat de l’arbre, del qual t’havia manat dient: no en mengis, la Terra serà maleïda per causa teva, amb dolor en menjaràs tots els dies de la teva vida, et produirà espines i cards”(Gènesi 3: 17, 18). Els sofriments, l’adversitat, la por, els remordiments que corsequen…són com la pròpia ombra que és inseparable. Déu que és misericordiós setanta vegades set, a Eva que incita a l’espòs a pecar, li diu: “I posaré enemistat entre tu (la serp)  i la dona i entre el teu llinatge (de la serp) i el seu llinatge (Jesús). Ell et ferirà el cap i tu li ferirà el taló” (Gènesi 3: 15). És la primera profecia que anuncia la vinguda de un Salvador que en la persona de Jesús va morir  a la creu per salvar el poble de Déu dels seus pecats (Mateu 1: 21).

Per als incrèduls la pesada càrrega del pecat que han se suportar és massa pesada per arrossegar-la: “Tots els dies dels (incrèduls) són dolents, però el cor content té sempre un banquet” (Proverbis 15: 15). La fe en Jesús com el Salvador, no en el Jesuset folklòric en que l’han convertit, és qui converteix en un banquet el cor de l’afligit. Aquest és el missatge és el que l’Església hauria de predicar en veu alta. El resum del missatge de Jesús que guareix les malalties mentals que indueixen al suïcidi que són la conseqüència del pecat és: “Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats i jo us faré descansar, preneu el meu jou sobre vosaltres i apreneu de mi, que sóc dòcil i humil de cor, i trobareu descans per les vostre ànimes, perquè el meu jou és suau, i la meva càrrega lleugera” (Mateu 11: 28, 29).

Octavi Pereña i Cortina

 

EL DIFÍCIL ART DE CURAR

Se’n parla molt del dolor i del sofriment per es silencia la causa que els origina per ignorància. En una societat majoritàriament que creu en l’evolució que ensenya que l’ésser humà és el resultat de l‘atzarosa aparició d’una cèl·lula que ha anat evolucionat durant milions d’anys fins arribar a l’homo sapiens i que es considera científicament provada pels científics ateus. E. Galeano ha escrit quelcom molts curiós i significatiu: “El futbol és l’única religió que no té ateus”. Per als evolucionistes l`esser humà ha evolucionat fins allò que avui és: un animal racional. Un animal que a diferència de les bèsties pensa. Com consideren que el cervell humà ni més ni menys  un cervell animal evolucionat són  incapaços d’arribar a l’arrel del dolor i del sofriment.

El Dr. Fernando Martínez-Pintor, reumatòleg que investiga el dolor, cita una anècdota molt reveladora de la incapacitat de l’ésser humà per aprofundir en el tema del dolor: “A mi em truquen els pacients per preguntar-me si ha sortit alguna cosa nova, “una pastilla de la felicitat”. Aquesta pastilla és. exercici, relaxació, bona alimentació, dormir bé, relacions agradables”. El Dr. Fernando Martínez-Pintor ofereix una teràpia que pot servir per mitigar el dolor físic però no arriba a l’arrel del problema. Si es desitja aprofundir en el tema del dolor estem obligats a anar als tres primers capítols de Gènesi que és el primer llibre de la Bíblia. Si la investigació es comença a fer sense prejudicis religiosos s’haurà avançat un bon tros en el camí. La primera cosa que es descobrirà és que Adam de qui procedeix la humanitat va ser creat per Déu amb independència dels animals. Inclús Eva Déu la va crear a partir de la costella que va extreure de l’home. Tots els éssers humans sense excepció procedim d’Adam. Acabada la creació el Creador va contemplar l’obra de les seves mans “i va veure tot el que havia fet, i heus aquí que era molt bo” (Gènesi 1: 31).

Déu va fer l’home “sense cap defecte de fabricació”. El dolor es va presentar més tard. Malgrat que Déu va avisar que si menjava el fruit de l’arbre prohibit moriria (Gènesi 2: 17), va desobeir i va morir. La mort té dos aspectes: l’espiritual que va ser instantània i la física va ser al cap de 930 anys (Gènesi 5: 5). A l’instant que Adam va morir espiritualment van començar a aparèixer les malalties que  demés  de causar dolor avisen que la mort aguaita a la cantonada.

El Dr. Fernando Martínez-Pintor diu que es remeia el dolor “amb tractaments que no només son farmacològics, per això és imprescindible saber neurociència”. El doctor citant Baselga, diu: “la majoria dels càncers tenen darrere una persona que sofreix”. Sense cap intenció de voler practicar intrusisme faig cas del que Jesús va dir: “Els sans no tenen necessitat de metge, sinó els malalts” (Marc 2: 17). Un pacient en veure sobre la taula del seu psiquiatre  una Bíblia li va dir al seu metge:”¿”Vosaltres els psiquiatres llegiu la Bíblia?” El Dr. Smiley Blanton li va respondre: “No només la llegeixo, l’estudio. Si la gent absorbís el seu missatge, molts psiquiatres anirien a l’atur”.

 El Dr. Fernando Martínez-Pintor  li diu al periodista que l’entrevista: “El que deia Voltaire: “He decidit ser feliç perquè això és bo per la meva salut” i això implica tenir una ideació positiva i posar-li un filtre al catastrofisme imperant”. Qui millor que Jesús pot ser el filtre? “Per això us dic no us desficieu per la vostra vida” (Mateu 6: 25). Hi ha moltes coses que us aclaparen: Unes són totalment privades: L’addicció d’un fill a la droga, la filla adolescent embarassada, la mort d’un familiar o de l’amic íntim, trobar-se a l’atur…Unes altres afecten a la comunitat: La qualitat dels governants, la corrupció institucional, l’amenaça de guerra, la inflació, les hipoteques, el canvi climàtic…Les solucions d’aquests problemes sovint no són al nostre abast. Jesús ens diu: “No us desficieu”. No us deixeu arrossegar pel pànic. Quan una situació ens desficia ens atreu com si fos un iman. Eixamplem l’horitzó. Deixem de mirar l’aigua que amenaça amb engolir-nos  i ens adonarem com el Pare celestial alimenta els ocells i vesteix amb molta bellesa els lliris del camp. El desfici pel present i el que genera la incertesa del futur fomenta la multitud de trastorns mentals que essencialment són de caràcter espiritual. Com el cos i l’ànima són inseparables, els trastorns de l’ànima repercuteixen en el cervell. Aquesta relació els evolucionistes la ignoren.

Els incrèduls es desficien per totes  les coses que tenen relació amb el cos, però als qui creuen en Jesús els diu: “El Pare celestial sap que teniu necessitat de totes aquestes coses. I cerqueu primer el regne de Déu i la seva justícia. I totes aquestes coses us seran afegides. No us desficieu, doncs, pel demà, perquè el demà ja portarà el seu desfici. Cada dia en té prou amb el seu mal” (Mateu 6: 25-34). Jesús que és l’Enviat del Pare per fer-nos participar del seu amor ens diu: “La pau us deixo, la meva pau us dono. Jo us la dono, no pas com el món la dóna. Que el vostre cor no us pertorbi, ni s’espanti” (Joan 14: 27).

La fe del salmista li fa escriure pel benefici nostre: “Ara sé que el Senyor salva el seu ungit, Ell li respon des del cels de la seva santedat, amb el poder salvador de la seva mà dreta. Uns confien en carros, d’altres en cavalls, però nosaltres fem memòria del Nom del Senyor, el nostre Déu. Aquells es dobleguen i cauen, però nosaltres ens alcem i romanem drets” (Salm 20: 6-8).

Octavi Pereña i Cortina

 

EDUCACIÓ SEXUAL

“Quatre jugadors del planter del reial Madrid ahir /14/09/2023) van se arrestats per la Guàrdia Civil, acusats d’un presumpte delicte de revelació de secrets d’indole sexual, segons El Confidencial,  en una noticia confirmada més tard per l’Agència EFE”. Davant l’increment de delictes sexuals comesos per menors i adolescents,  “¿què cal fer?   perquè Des de la FAD (Centre Reina Sofia FAD Joventut) ho tenen clar: conscienciar-los des de petits i fer tallers de pràctiques perquè els adolescents entenguin què és la intimitat” (Celeste López/Maite Rius). “Què cal fer? es pregunta la FAD.

 Gènesi 1: 25, 27, 28 relata la creació de les bèsties i del home amb la facultat de reproduir-se. Biològicament la reproducció d’ambdós és semblant. El semen del mascle mamífer fecunda l’òvul  de la femella. En la pràctica hi ha una gran diferència. En els mamífers la fecundació del òvuls de les femelles es fa quan aquestes es troben en període de zel. Acabat aquest període el sexe desapareix. En els humans la cosa és diferent. La legítima relació sexual és dóna en el matrimoni (Gènesi 2: 24). És una relació motivada per l’amor. En els mamífers fora del període de zel de les femelles el sexe no existeix. En els humans aquest període asexual no existeix. L’atracció sexual es desvetlla amb la pubertat i dura fins a la vellesa. És aquí quan es pot fer un mal ús del sexe tant pels homes com per les dones. La relació sexual legítima és la que és motivada per l’amor en el matrimoni. És clar que també es pot practicar el sexe il·lícitament motivat per la lascívia, la inclinació als exagerats plaers sexuals causada pel pecat. “Del cor provenen els pensaments dolents: els adulteris, les fornicacions” (Mateu 15: 19). És evident que “la fornicació, la impuresa, la lascívia” (Gàlates 5: 19) es generen  en les persones  no regenerades per la fe en Jesús i que no caminen en novetat de vida. La lascívia és inflamada per l’infern en les persones no convertides  a Crist. Causa conflictes familiars, fomenta les malalties venèries…Sense el poder de Déu ningú pot controlar del tot la lascívia que és un verí mortal.

Davant la multitud de casos semblants al del planter de jugadors del reial Madrid, amb la FAD ens preguntem: “Què cal fer?” Alejandro Villena, psicòleg i director de l’Asociación Dale una Vuelta, diu: “Ens escandalitzem de les agressions sexuals en grup…, però no fem res, ni els polítics, ni tampoc la societat, ni els pares”. Jo hi afegiria: ni l’Església. Què poden fer els polítics, la societat, els pares, l’Església si són uns analfabets en la matèria? Si els adults no saben com curar la seva disfunció sexual, com van a poder arreglar el comportament sexual d’infants i adolescents que tant molesta? És com demanar que l’esbarzer  doni peres. Si els pares consumeixen pornografia, si es són infidels l’un a l’altre, si són clients habitual de prostíbuls, quina autoritat tenen a l’hora d’ensenyar els fills a que siguin responsables? Alguns podran dir: no he vist mai una peli porno, ni he comprat una revista del mateix gènere. M’ho puc creure. Ara bé, qui pot dir que mai ha mirat una dona per cobejar-la? Jesús. Jesús ens condemna quan a qui ho fa li diu: “ha comés adulteri amb ella en el cor” (Mateu 5: 28).  Qui més qui menys tots ens hem deixat portar per la lascívia. Tots ens hem de penedir davant Déu que ha legislat. “No desitjaràs la muller del teu proïsme” (Èxode 20: 17). Si els pares arreglen la seva relació amb Déu per la fe en el Nom de Jesús, llavors, i no abans, estaran en condicions d’ensenyar amb autoritat com ha de ser el comportament sexual dels seus fills. La construcció d’una casa no comença per la teulada. Es comença pel fonament.

Suposem que els pares són vers creients en Crist. Que la seva fe no està dipositada sobre un “déu desconegut” com el que els atenesos adoraven per estar a bé amb tots els déus que s’havien imaginat, sinó que la tenen dipositada en Jesús que és la Roca per haver ressuscitat dintre els morts, llavors es faran seves les paraules del profeta Joel: “D’aquest (Jesús) contareu als vostres fills, i els vostres fills als seus fills, i els seus fills a l’altra generació (1: 3). Un cop feta la pau amb Déu s’estarà en condicions d’ensenyar sexualitat als fills, sense tabús que interfereixen. Com suposem que són vers cristians  tenen clar que a demés de carn i ossos tenen ànima que també se l’ha d’alimentar.

Els pares que tenen la certesa d’haver cregut en Crist són conscients que el sexe és un regal de Déu i que se l’ha de conservar sant: “ Per tant, deixarà l’home el seu pare i la seva mare, i s’unirà a la seva muller, i seran una sola carn” (Gènesi. 2: 24). Alguns ensenyen que el sexe és pecat inclús en el matrimoni i que només se l’ha de fer servir per la reproducció. Aquest concepte erroni és el que ha portat al celibat clerical i monacal. És el causant de molts problemes. En cap lloc de la Bíblia s’ensenya aquesta bajanada. Per desmuntar aquesta bestiesa n’hi ha prou amb llegir: “Que el matrimoni sigui honorat en tot, i el llit sense taca, Déu jutjarà els fornicadors i els adúlters” (Hebreus 13: 4).

Els pares que són vertaders cristians saben per pròpia experiència que en el moment oportú es desperta la libido en els seus fills. Per tant han d’estar preparats per no respondre a les preguntes amb ximpleries com “els nens venen de París”. Amb paraules senzilles, adequades a l’edat han de respondre amb la veritat les preguntes que els facin, doncs la veritat allibera. El sexe l’ha donat Déu perquè s’utilitzi pel propòsit pel que li ha estat donat: mantenir unit el matrimoni. Que no se l’ha d’utilitzar per satisfer la luxúria amb la qual cosa  un hom es degrada i a la persona amb qui el practica. Els han d’ensenyar que els seus companys no són objectes per usar i llençar. Són persones creades a imatge de Déu que cal respectar com ells mateixos ho volen. Se’ls ha d’ensenyar a estimar els seus companys/es amb l’amor amb que Déu els estima. La tasca d’educar els fills és delicada i complexa però amb la saviesa que Déu atorga als qui li demanen, serà difícil, però no impossible.

Octavi Pereña i Cortina

 

 

UN SEGON, DESPRÉS…¡ESPETEC!

Ningú pot preveure que pot passar després d’un segon. És un dia festiu. Es circula tranquil·lament per la carretera. Per una distracció del conductor el cotxe xoca conta un arbre. El xofer paraplègic. L’esposa i el fill morts a l’acte. L’accident és una imaginació però pot molt bé coincidir amb un dels molts que es produeixen diàriament. El paraplègic es pot preguntar. Per què a mi?

Un dia d’estiu de 1967, que hauria d’haver estat un dia inoblidable per a Joni Erachson Tada, adolescent de 16 anys i les seves germanes que van anar a banyar-se al riu. Joni es llança a l’aigua però el fons no és tan profund com es pensava i es va donar un cop al cap que la va deixar paraplègica. Va pregar per un miracle, però el miracle no es va produir. Malgrat això la fe de Joni es va enfortir i va escriure: “ A vegades Déu permet allò que odia per aconseguir el que estima. Mitjançant malalties pot fer molt bé. No entendrem Déu i la seva manera de fer les coses mentre no estiguem en el cel, però ens dóna moltes pistes  per comprendre que podem confiar en Ell, i que si Ell permet alguna cosa que odia, ha de ser per aconseguir quelcom meravellós. El Pare vol que Crist estigui amb tu i sigui la teva esperança de glòria”.

Cada cop, en aquesta nostra societat hi ha menys tolerància al dolor perquè es recrea en la superficialitat de les xarxes i de l’hedonisme de la publicitat que prometen una felicitat immediata que no poden donar.  Cada prova Deu la pot convertir en un oasi de benestar si es creu en Ell: “Cal que el qui s’atansa a Déu cregui que existeix, i que recompensa els qui el cerquen” (Hebreus 11: 6). Es necessita posseir una bona teologia perquè no totes les existents són de rebut. Com molt bé diu el psiquiatre Christophe André: “Com a metge el meu objectiu sempre havia estat curar, arreglar les coses, no havia entès la importància que tenia el consol quan hi ha una cosa que no es pot solucionar…El consol no és la solució a un problema, però és una ajuda indispensable per enfrontar-se al problema”. Una malaltia crònica, un accident de conseqüències irreversibles, una situació familiar complicada, comencen a ser problemes insolubles quan “no hem aprés que no hem d’agafar quelcom amb força perquè quan ho fem ens fa mal quan el Pare ens obre els dits i ens ho pren” (Corrie Ten Boom, activista cristiana neerlandesa que va protegir a perseguits pels nazis). Ens  ajudarà a no agafar res amb força perquè no ho volem perdre si ens fem a la idea que l’atzar no existeix. Tot està controlat pel Creador i que res ocorre sense el seu consentiment. L’antídot contra el sofriment insuportable és la fe en el Pare celestial que ens conforta en les nostres tribulacions. Si ens rebel·lem contra l’adversitat ens oposem a la voluntat divina que farà que al dolor físic se li afegeixi l’espiritual que el farà més intens perquè el consol del Pare celestial no pot actuar

El consol filosòfic o religiós és un consol egoista que es desvincula del sofriment d’altri. Només interessa el propi benestar. El consol que atorga el Pare  celestial és un consol que té en compte el proïsme que també sofreix: “Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, el Pare de misericòrdies   i Déu de tota consolació, que ens consola en tota la nostra aflicció, a fi que nosaltres puguem consolar els qui es troben en qualsevol aflicció amb del consol que nosaltres mateixos som consolats per Déu”         (2 Corintis 1: 3, 4). Aquí es desvela un misteri que la ment més preclara no és capaç de desvelar: “Perquè així com els sofriments de Crist abunden a favor nostre, així també per Crist abunda la nostra consolació. I si som afligits és per la vostra consolació i salvació, que és eficaç en suportar amb paciència els mateixos sofriments que patim també nosaltres, i si som consolats és per a la vostra consolació i salvació. I l nostra esperança respecte a vosaltres és segura, perquè sabem que així com som participants en els sofriments, ho som també en la consolació” (vv. 5,-7). Amb molta brevetat el que ens ve a dir l’apòstol és que el creient en Crist  per l’Esperit Sant que habita en ell és divinament consolat. És clar que si algú pot rebutjar l’Evangeli de la salvació per la fe en el Nom de Jesús com pot fer-ho amb la consolació que Crist comparteix amb el sofrent mitjançant els seus fills que comparteixen les consolacions amb que són consolats pel Pare de nostres Senyor Jesucrist. La consolació de Crist és la que perdura en l’ànima.

Octavi Pereña i Cortina

 

 

RESURRECCIÓ O REENCARNACIÓ

De la influència hegemònica del cristianisme en l’àmbit social s’està passant a una lenta però persistent repaganació social. Anys ha, quan encara que només fos externament moltes persones  es manifestaven cristianes. Les esglésies de gom a gom donaven fe d’això malgrat que en l`íntim no creien allò que expressaven públicament. El resultat d’aquesta farsa és el cristianisme de pandereta, folklòric, de barbacoa, que és anys llum del vertader cristianisme. La degradació teològica que fa segles que es va produint deixa les ànimes dels qui el practiquen buides de contingut que fa que les filosofies orientals que ens arriben de la llunyania s’encarreguen d’omplir el buit de les persones que són cristianes de només de boca. El que tenen en comú les diverses filosofies que ens arriben d’Orient és la reencarnació.  Fa anys només creien en ella un minso nombre de persones que constituïen l’elit social. La transmigració de les ànimes era el plat fort en les seves reunions. Avui aquesta creença s’ha democratitzat, en part, gràcies a les jerarquies eclesiàstiques que no s’han preocupat d’instruir el poble en els principis bàsics  de la fe cristiana. En lloc de nodrir els feligresos amb el pa de vida que és Jesús i les seves ensenyances transmeses mitjançant la Bíblia, ho han fet i segueixen fent-ho amb el pa florit que ho són els dogmes de la santa mare església ensenyats pels seus doctors que amb la seva irresponsabilitat obren de bat a bat la finestra perquè entressin les malèfiques filosofies orientals.

Què és que fa que les filosofies orientals siguin tan apetitoses per les persones que tenen fam de Déu i no se’ls dóna el nutritiu pa de vida que és Jesús? La doctrina bandera de les filosofies orientals és la reencarnació que apel·la l’ego de l’ésser humà. Fa creure als pecadors, que ho som tots, que mitjançant una llarga sèrie de reencarnacions, per la pràctica de bones obres, ens anirem purificant fins a gaudir del nirvana on immersos en l’absolut i havent perdut el sentit d’identitat ens haurem alliberat de tot dolor. És dir, perduts en l’absolut impersonal.

La fe cristiana ensenya que quan un hom mor no deixa d’existir. Conserva la seva identitat personal. Es produeix una separació temporal del cos i de l’ànima que formen la seva individualitat. En el decés, l’ànima dels ver cristià se’n va amb Crist, lo qual és molt millor i el cos reposa en el sepulcre, convertint-se en pols, esperant el dia de la resurrecció.

La doctrina cristiana de la resurrecció no és filosofia especulativa. És una ensenyança basada en el fet històric de la resurrecció de Jesús: “No us admireu d’això, perquè ve l’hora en que tots els qui són en els sepulcres escoltaran la seva veu i sortiran els qui hauran fet el bé a la resurrecció de vida, i els qui hauran practicat el mal a la resurrecció de condemnació” (Joan 5: 28, 29). L’ensenyança que alguns proclamen que amb la mort no queda rastre dels condemnats, no té consistència. Si fos així, on seria la justícia, que en el fons tots desitgem? Un desig incomplert. Desencisats. 

La Bíblia ensenya que l’home és responsable dels seus actes. Que un dia haurà de comparèixer davant el tribunal de Crist per donar compte dels seus actes. La Bíblia és clara respecte: “Ja que tots han pecat no aconsegueixen la glòria de Déu” (Romans 3: 23). El verset següent exposa com és possible que un Déu just pugui considerar innocents els pecadors i continuar sent Just. Amb molta brevetat exposa el cor de l’Evangeli: “Essent justificats gratuïtament per la seva gràcia per mitjà de la redempció que és en Crist Jesús” (v.24). Déu el Pare descarrega sobre el seu Fill Jesús el pes del pecat de tota la humanitat. Jesús se’l fa seu i la seva sang vessada en la creu del Gòlgota esborra el pecat de tots els qui creuen en Ell (1 Joan 1:7). la justícia de Déu queda vindicada perquè Jesús es fa seva la culpabilitat de tota la humanitat.

L’Evangeli no ha de quedar reclòs en els llocs de culte. S’ha d’anunciar públicament arreu. No s’ha d’excloure ningú per motiu de sexe, raça, condició social. Els qui responguin a la crida, les esglésies els han d’acceptar perquè creixin en el coneixement de nostre Senyor Jesucrist i així d’infants en la fe es converteixin en adults, aptes per ensenyar l’Evangeli de manera que més persones en tinguin coneixement d’ell. El lamentable és que en són molts els qui diuen: “no volem escoltar”. Molts d’aquests sords voluntaris són els qui creuen que després d’una infinitat de transmigracions s’aniran purificant fins assolir el nirvana alliberats de tot dolor i de tot sentit d’individualitat. Immersos en l’absolut impersonal.

La resurrecció que no és una filosofia especulativa sinó una doctrina contrastada en la historicitat de la resurrecció de nostre Senyor Jesucrist d’entre els morts  És la garantia que els qui hagin passat de mort a vida per la fe en Jesús com a Salvador, en el darrer dia, quan Ell vingui a  buscar el seu poble ressuscitaran en Ell (1 Corintis 15: 23). Mentre la torxa sigui il·luminant hi ha possibilitat de la conversió a Jesús. Quan s’apagui, el món tal com l’entenem avui, haurà arribat a la seva fi. Tancada la porta que dóna accés a la vida eterna. Quan això succeeixi. la condició en que es trobi el lector avui, sigui en la fe en Crist o en la incredulitat, en la via eterna o en la condemna eterna, serà per sempre més.

Octavi Pereña i Cortina

 

 

ELS IMPERIS CAUEN

La periodista Anna Buj en el seu escrit “El Papa enalteix a la Gran Rússia” publicat a La Vanguardia (30/08/2023) cita les paraules que el papa Francesc dirigeix als joves catòlics russos reunits a Sant Petersburg: “No us oblideu de l’herència. Sou hereus de la Gran Rússia i  la Gran Rússia dels sants, dels reis, la Gran Rússia de Pere el Gran, de Caterina II, aquell imperi rus gran, de tanta cultura, de tanta humanitat –va manifestar el papa argentí-. No renuncieu a aquesta herència. Vosaltres sou els hereus de la Gran Rússia. Seguiu endavant. Gràcies. Gràcies per la vostra manera de ser russos”.

Les paraules del papa que elogia “tanta humanitat” de la Gran Rússia han aconseguit que el kremlin es manifesti altament satisfet. El seu portaveu Dmitri Paskov elogia el papa amb aquestes paraules: “El Pontífex coneix la història russa i això és molt bo. Té arrels profundes i la nostra herència no es limita a Pere el Gran o Caterina, és molt més antiga. El que l’Estat Rus, els grans activistes, les escoles i professors universitaris estan fent ara és portar aquesta herència als nostres joves. I que el Pontífex estigui a l’uníson amb aquests esforços és molt gratificant”.

Unes paraules de Jesús que encaixen com l’anell al dit són les paraules elogioses que Dmitri Paskov dirigeix al papa: “Ai de vosaltres quan tothom parli bé de vosaltres, perquè d’aquesta manera tractaven els seus pares als falsos profetes” (Lluc 6: 26). Quan el papa Francesc elogia desmesuradament les virtuts de la Gran Rússia manifesta una ignorància supina de les ensenyances bíbliques pel que fa als grans i petits imperis. Tots, l’un darrere l’altre són esborrats del mapa. La causa: la injustícia que els porta a la grandesa efímera. Els profetes anunciaven que tots els ciutadans d’aquests imperis  començant pels reis, els cabdills, fins l’últim de la colla, tots sense excepció, s’havien de penedir dels seus pecats, deixar de donar l’espatlla a Déu, Pare de nostre Senyor Jesucrist i practicar la justícia que enalteix les nacions. La resposta sempre va ser la mateixa. NO ESCOLTAREM. El rebuig dels imperis a les paraules dels profetes la Bíblia en registra un que és molt clarificador: NÍNIVE. Déu crida al profeta  Jonàs  i li diu: “Aixeca’t, vés a Nínive la gran ciutat, i proclama contra ella el missatge que et diré. Quin era el missatge que el profeta havia d’anunciar als nínivites? “D’aquí quaranta dies Nínive serà destruïda”. El missatge va ser cregut  i van publicar un dejuni i es van vestir de roba de sac, des de el més gran fins el més petit”. Al cap d’uns 400 anys Nínive va ser destruïda per una coalició encapçalada per Babilonia.

El profeta Daniel anuncia que a partir de Nabucodonosor rei de Babilonia s’aixecaran i desapareixeran imperis: “I en els dies d’aquests reis, el Déu dels cels aixecarà un regne que mai no serà  destruït, i aquest regne no serà deixat a un altre poble: esmicolarà i consumirà tots aquests regnes, i subsistirà per sempre” (Daniel 2: 44). De l’imperi que encapçala la llista la Bíblia diu: “Castigaré el rei de Babilonia i la seva terra, com vaig castigar el rei d’Assíria” (Jeremies 50: 18).

Els imperis no neixen es creen a partir de minúsculs grups de persones que la Bíblia anomena carnals perquè l’Esperit Sant no habita en elles. La característica d’aquestes persones la Bíblia la detalla: “Adulteri, fornicació, immundícia, lascívia, idolatria, bruixeria, enemistats, baralles, gelosies, ires, rivalitats, divisions, partits enveges, homicidis, embriagueses, golafreries i les coses semblants a aquestes” (Gàlates, 5: 19-21). Aquestes persones carnals engendren fills d’entre els quals sobresurten “el poderosos, els homes de fama de l’antiguitat” (Gènesi 6: 4), que dominen sobre la resta del grup que sota el lideratge. Ja tenim l’embrió d’un imperi sota el lideratge d’un poderós, d’un home de fama de l’antiguitat que fa història. El cabdill, el poderós, l’home de fama per conservar el seu lideratge sobre la població ha d’aconseguir que la seva causa privada sigui la de tots. D’aquí neixen els mites: Pàtria, bandera, llengua, raça.

La supremacia ve de lluny. Amb això el líder aconsegueix que la població es lliuri incondicionalment a ell sense qüestionar si allò que ordena sigui just o injust. Tot funcionaria perfectament si no fos que per sobre dels poderosos, dels homes de fama, existeix Déu, el Creador i Legislador que ha promulgat la Llei que regula el comportament dels éssers humans. L’orgull impedeix  que els homes acceptin la Llei promulgada pel bé de totes les persones sense excepció. Amb altivesa responen: NO ESCOLTAREM. Déu no és un Rei dèbil a qui es pugui manipular. Basant-se en la seva Llei Déu executarà la sentència als imperis de totes les èpoques. El que el Jutge suprem pensa de l’antic Moab és el que pensa de tots els imperis: “Hem escoltat de l’orgull de Moab, és molt orgullós de la seva altivesa, i de la seva arrogància, i de la seva supèrbia, i de la inflor del seu cor…I Moab serà destruït com a poble perquè es va enaltir contra el Senyor” (Jeremies 48: 29, 42). L’adagi popular diu amb molta saviesa: “Quan vegis la barba del teu veí pelar, posa la teva a remullar”

Octavi Pereña i Cortina

 

 

CREIXEMENT HARMÒNIC

“Crec que la digitalització i la seva capacitat de difondre conceptes de forma gratuïta, universal i instantània està degradant la qualitat del nostre debat intel·lectual, i per tant, el nostre progrés” (Gal Beckerman, assagista).

En el segle XVI ben segur que la possibilitat de llegir un llibre estava limitada a una ínfima part de la població. Amb l’aparició de la impremta i la divulgació dels escrits del monjo Martí Luter que comunicava les ensenyances bíbliques  aporta llum espiritual a la població apartant-la de la beateria a que l’havien sotmès les ensenyances catòliques que giraven a l’entorn de suposats miracles de sants i verges, d’altres faules i doctrines antibíbliques. Amb la traducció a l’alemany que Martí Luter va fer de la Bíblia i l’abaratiment dels costos d’edició, la població tenia al seu abast un exemplar de la Bíblia en un idioma que entenia, la qual cosa va iniciar el debat religiós arreu d’Europa. La Bíblia es va traduir als diverses llengües europees i els comentaris bíblics es van difondre arreu del continent. Públicament es va debatre la qüestió religiosa. El passotisme religiós es va convertir en activisme generalitzat.

Ens trobem a l’era digital. Les idees es transmeten amb velocitat vertiginosa. Abans que les hàgim digerit les xarxes socials en posen de noves sobre la taula. L’excessiva informació sense temps per poder-la assimilar ens deixa en l’infantilisme. En el segle XVI amb Luter i els altres reformadors que apareixien en l’escenari europeu no va caldre que les autoritats ideessin plans per incitar a la població a llegir. El que impulsava a la població amb minsos recursos econòmics a anar a la llibreria a comprar una Bíblia o els escrits que els reformadors anaven posant al mercat va ser la set i la fam que les persones sentien de nodrir les seves ànimes amb la Paraula de Déu que els alliberava de l’esclavatge satànic en que els mantenia les falses doctrines catòliques: “Si el Fill us allibera sereu veritablement lliures” (Joan 8: 36). La lectura pausada i diligent de la Bíblia a més d’alliberar de l’opressió satànica, desmunta la idea que “ la religió és l’opi del poble”. Certifica que la difusió i assimilació de les ensenyances bíbliques va engendrar les democràcies occidentals.

Dos nens, alhora cosins. L’un Joan el Baptista. L’altre Jesús. “I el nen” (Joan) “anava creixent i s’enfortia en esperit, i s’estava en els deserts fins el dia de la seva manifestació a Israel” (Lluc 1: 80). “I Jesús progressava en saviesa i estatura i en gràcia davant de Déu i dels homes” (Lluc 2: 52). Ambdós infants van néixer i créixer en llars pietoses. Els seus pares els van intruir en les ensenyances de l’Antic Testament. Ambdues criatures van passar per totes les etapes del creixement: infància, adolescència, joventut i maduresa. Ambdós, quan van ser adults  van fer molt de bé pel poble. Malgrat això Herodes instigat per Herodies, la dona del seu germà, va ordenar decapitar Joan perquè denunciava l’adulteri que cometien. Jesús va ser clavat a la creu perquè denunciava els sacerdots per la interpretació legalista que feien de la Llei de Moisès i perquè es proclamava ser Fill de Déu. Ambdós van ser víctimes de la persecució religiosa. En el futur quan el cristianisme va ser reconegut per Roma els que es consideraven ser dipositaris de la veritat van perseguir la VERITAT que és Jesús en perseguir els seus seguidors.

Es valora molt l’educació com mitjà per alliberar la societat de la pesada càrrega que representa la violència masclista, la corrupció política, l’incivisme ciutadà, la injustícia del sistema judicial i tants altres abusos que es cometen. Malauradament descobrim que el sistema educatiu amb els milions d’euros que costa el seu manteniment no esborra del mapa la infinitat de danys que l’ésser humà comet. La causa del fracàs de l’educació en aconseguir que l’ésser humà moralment sigui més bo és que l’home és una dicotomia: cos i ànima/esperit. A causa de la incredulitat es margina a Déu i el concepte ànima/esperit es guarda al fons d’un calaix on es mor de fàstic. Mentre no es recuperi la realitat que l’ésser humà a més de cos  és ànima/esperit que el fa semblant a Jesús ressuscitat, no es trobarà solució a la multitud de problemes polítics i socials que converteixen l’existència aquí a la Terra en un infern.

Intentaré introduir-me en el cor de la qüestió. Segons la Bíblia l’ésser humà és dual. L’educació escolar que margina l’ànima/esperit fa que la instrucció coixegi i no doni els resultats que s’espera d’ella. Hi ha un text que crec que és clau per entendre la dicotomia humana: “Perquè la manera de pensar de la carn és mort”. Normalment quan esmentem “carn” ens referim als músculs del cos. En aquest text “carn” no es refereix al cos sinó a l’ésser  humà espiritualment mort en no ser vivificat per l’Esperit Sant que es rep per la fe en Jesús. “La manera de pensar de la carn  és enemistat contra Déu”. Les persones sense Jesús “no se sotmeten a la Llei de Déu, ni tampoc no poden”. La “carnalitat humana impedeix ser amics de Déu. “I si Crist és en vosaltres, el cos està mort a causa del pecat, però l’Esperit és vida a causa de la justícia” (Romans 8: 6-10). A causa del pecat la mort física és universal. La vida eterna que Crist dóna es limita als qui creuen en Ell. Les obres de la carn són:  “adulteris…enemistats…baralles…rivalitats…enveges…”. Les de l’Esperit són: “Amor, goig, pau, longanimitat, bondat, fe, mansuetud, temprança” (Gàlates 5: 19-23). La incredulitat impedeix que en la societat floreixi la justícia.

Octavi Pereña i Cortina