UNA GUSPIRA: UN GRAN FOC

L’onze de juny de 2018 el diari digital Totlleida publicava el meu escrit Paraules incendiàries. La Mañana (12/06/2018) publicava una vinyeta d’Ermengol en la que apareix Josep Borrell, ministre d’Afers Exteriors del Govern central, interpreto amb cara de pocs amics, amb un bidó de benzina en una mà i a l’altra un encenedor encès. El lema: les paraules que va dir el ministre. “Catalunya és a prop d’un enfrontament t civil” Aviat el veureu. El bidó de benzina i l’encenedor encès em mouen a tornar a tractar el tema de l’escrit Paraules incendiàries des d’una altra perspectiva.

El capítol 3 de l’epístola de Jaume comença així: “Germans meus, no sigueu molts a fer-vos mestres, sabent que rebreu un judici més sever, perquè tots ensopeguem en moltes coses. Si algú no ensopega en el parlar, aquest és un home perfecte, capaç de refrenar tot el seu cos” (vv. 1,2). El text no diu que hi hagi algú que aconsegueixi no ensopegar en el parlar. L’escriptor empra el condicional si algú no ensopega, si hi ha l’excepció de la regla, aquest és un home perfecte. El que segueix escrivint l’autor de la missiva desmenteix la possibilitat que existeixi l’home perfecte.

L’escriptor compara la llengua a la brida que es posa a la boca del cavall perquè obeeixi les ordres del genet. També utilitza el petit timó que marca la direcció d’un gran vaixell. La brida governa l’impuls del cavall i el timó la nau impulsada pel vent.

Referint-se a la llengua Jaume escriu: “La llengua és un membre petit, però es glorieja de grans coses”. El redactor intenta copsar l’atenció del lector en dir: “Mireu”, fixeu-vos-hi, “un foc petit encén un bosc tan gran!” (v.5). L’espurna d’una serra pot encendre un gran foc que posa en perill habitatges i persones. Per això a l’estiu les autoritats no es cansen d’avisar del perill de jugar amb  foc, per petit que sigui, en zones forestals.

“I la llengua és un foc, el món de la injustícia. Així la llengua es constitueix entre els nostres membres com a contaminadora de tot el cos i inflama el curs de la vida, i és inflamada per l’infern” (v. 6). La llengua, aquest petit òrgan que tenim dins la boca i que ens permet articular les paraules no és la causant de les acusacions que li fa Jaume. És l’instrument que exterioritza les intencions del cor. Per això la Bíblia ens avisa. “Per damunt de tot allò que es guarda, vigila el teu cor: perquè d‘ell  brollen les fons de la vida (Proverbis 4: 23).

“De fet”, diu Jaume “tota mena d’animals salvatges i d’ocells, de rèptils i d’animals marins, es domen, i han estat domats pel gènere humà” (v.7). “I Déu els va beneir (Adam i Eva), i els va dir: Sigueu fructífers i multipliqueu-vos, i ompliu la terra i sotmeteu-la, i domineu sobre els peixos del mar i sobre els ocells del cel, i sobre totes les bèsties que es mouen sobre la terra” (Gènesi 1: 28). El domini complet sobre la creació l’home l’exercia abans de pecar. Un cop va desobeir Déu i aquest va maleir la creació, aquesta se li va fer hostil i els animals es van convertir en enemics. Va haver de començar a domar-los. Alguns s’avenien més fàcilment a ser domesticats, a uns altres els costa més i a uns altres els és impossible aconseguir-ho. Jaume fa esment a l’enginy que té l’ésser humà de domar animals i, en canvi la incapacitat de “domar la llengua: és un mal incontrolable, plena de verí mortal” (v.8).

Al començament del seu ministeri públic Jesús va dir a les multituds que l’escoltaven: “O feu l’arbre bo i el seu fruit bo, o feu l’arbre dolent i el seu fruit dolent: perquè l’arbre es coneix pel seu fruit. Cria d’escurçons! Com podeu parlar coses bones essent dolents? Perquè de l’abundància del cor la boca en parla…I us dic que tota paraula inútil que diguin els homes n’hauran de donar compte en el dia dl judici. Perquè per les teves paraules seràs justificat, i per les teves paraules seràs condemnat” (Mateu 12: 33-37).

Jesús ens dóna la solució a la impossibilitat que té l’home de “domar la llengua”. Per naixement l’home és l’arbre dolent i per tant incapacitat de parlar coses bones. A causa de que som arbres dolents les nostres llengües proclamen paraules incendiàries. Cert és que hi ha graus de maldat en el que diem. No ens fem il·lusions creient que som arbres bons. Sense excepció, per naixement, tots som arbres dolents que l’home no pot convertir en bons. L’educació pot recobrir la dolenteria de l’arbre amb el vernís de la respectabilitat, quan se’l punxa, el “món de maldat” que és la llengua, com un volcà adormit, de sobte desperta vomitant foc i sofre. L’erupció es veu en les manifestacions que es fan per diversos motius, en els estadis, en la política, en les relacions socials. És evident que la llengua és una font d’ofenses.

La manera de ser l’arbre dolent no la canvia la voluntat. Hi ha d’haver una intervenció externa que faci el miracle. Per això Jesús a Nicodem, un jueu il·lustre, li diu que ha de néixer de nou. El savi no ho entén. Jesús li recorda l’esdeveniment quan molts israelites, per la seva desobediència a Déu, van morir per les picades d’una plaga de serps. La plaga es va vèncer quan Moisès seguint les instruccions del Senyor va enlairar a la punta d’un bastó una serp de bronze. Aquells serp metàl·lica va ser una profecia de Jesús clavat a la creu morint pels pecats de l’home. A Nicodem que desconeixia com es pot néixer de nou, Jesús   dir: “i així com Moisès va alçar la serp en el desert, així cal que sigui alçat (Jesús) el Fill de l’Home: a fi que tot el qui creu en Ell no es perdi, sinó que tingui vida eterna” (Joan 3: 14,15). Jesús morint en la creu fa que qui creu en Ell es converteixi en un arbre bo la llengua del qual en lloc de vomitar guspires incendiaris proclami paraules de vida.

Octavi Pereña i Cortina

CORRESPONSABILITAT

Lluís Amiguet acompanya l’entrevista que li fa al filòsof nord-americà Michael Sandel d’origen jueu, aquest comentari: “Jo no havia nascut quan la dictadura de Franco afusellava, torturava i espoliava en nom de Déu i d’Espanya. Tampoc quan en nom del comunisme o l’anarquia, bandes criminals van assassinar  milers d’innocents sense que ho impedís el govern de la República ni el de la Generalitat. Però avui només puc sentir-me legítimament  ciutadà d’aquest país, segons Sandel, si procuro que sapiguem per qui i per què van ser assassinades llavors totes les víctimes de tots els bàndols. Després, per merèixer la meva ciutadania he de reparar en la mesura  possible aquelles barbaritats. Llavors, qui vulgui podrà, en fi, perdonar-les, encara que ningú no les hauria d’oblidar mai. Només així tots en aquest país podrem assumir tota la nostra història”.

Penso que la coresponsabilitat que Michael Sandel expressa en l’entrevista a que em refereixo només és possible defendre-la si es té en compte el seu origen jueu. D’aquesta procedència dedueixo que la coresponsabilitat amb les generacions passades i l’actual només pot defendre-la des de la perspectiva bíblica i per tant teista.

Quan Abraham va donar al misteriós Melquisedec, rei de Salem, el delme del botí obtingut de la victòria sobre la coalició de reis que van fer la guerra contra el rei de  Sodoma i els seus aliats (Gènesis 14: 18-20), “per dir-ho així a través d’Abraham també Leví, que rep els delmes, ha pagat els delmes. Perquè encara era en els lloms del seu pare, quan Melquisedec el va venir a trobar” (Hebreus 7. 4-10). Leví que va ser l’encarregat de recollir els delmes d’Israel va viure uns tres cents anys més tard que Abraham. Aquest, quan va pagar el delme a Melquisedec Leví va pagar la seva part.

Segons els evolucionistes l’home ha aparegut sobtadament en diversos indrets. La Bíblia afirma que tots procedim d’Adam i que Eva, la seva muller, no va ser una creació de Déu al marge d’Adam, sinó que la va extreure del mateix Adam.  (Gènesi 2: 21-23). La fraternitat existent entre els seus descendents fa que ens hàgim de sentir responsables de la sort dels nostres germans.

El pecat va alterar aquesta situació. Caín va intentar eludir la seva responsabilitat que tenia de tenir cura del seu germà Abel  quan Déu li va preguntar on era. Com a resposta va dir. “No ho sé. Sóc jo potser el guardià del meu germà?” (Gènesi 4. 9). Déu no queda satisfet amb la resposta que li dóna Caín perquè ho sap tot. Li diu. “Què has fet? La sang del teu germà clama a mi des de la terra” (v.10).

En el sentit humà tots som germans. No podem eludir la nostra responsabilitat de procurar el seu benestar amb l’excusa. “¿Sóc jo potser el guardià del meu   germà? Si al meu germà li passa una desgràcia per no voler saber on és, jo sóc responsable davant de Déu de la seva dissort. Intentarem eludir la responsabilitat de vetllar pel bé dels nostres germans dient que Caín només tenia un germà i li era molt fàcil saber on era. Ara amb el set milions d’habitants que té Catalunya i per fer-ho més proper, els cent trenta set mil que té Lleida, com em puc fer responsable de tots ells? Comencem pels més propers, com tractem la muller/l’espòs, els fills, els parents , els amics? ¿Ens preocupem per saber on són per donar-los el cop de mà que necessiten? El altres en podem tenir cura d’ells per delegació. Pensem que hem acomplert la nostra obligació votant a les municipals,  autonòmiques o generals. En un país democràtic som responsables del que fan alcaldes, regidors, President de la Generalitat i consellers, president del Govern central i ministres. Tenim la responsabilitat de no tornar-los a votar si no compleixen amb les seves promeses electorals i veiem com es desatenen les necessitats bàsiques de la població. Hi ha maneres de manifestar la nostra disconformitat amb les polítiques de les persones a les que els hi hem donat el nostre vot. Però no podem asseure’ns tranquil·lament a la butaca dient ja s’ho faran. La resposta que Déu li va dir a Caín davant la indiferència que va manifestar  pel benestar del seu germà: La sang del teu germà clama a mi des de la terra”, segueix vigent

La Bíblia no ensenya l’anarquia, promociona l’ordre. Els pitjors moments de la història d’Israel van ser aquells quan “cadascú feia el que li semblava recte als seus propis ulls” (Jutges 21. 25). L’autoritat bíblica és piramidal: Déu l’autoritat suprema la delega en els diversos estaments socials. Cal, doncs dir, que l’aspecte polític Déu no el margina. A Romans 13: 1-7 i 1 Pere 2. 13-17 es refereixen a les autoritats polítiques i de la seva responsabilitat d’administrar justícia. Però en una societat on Déu no governa en els cors dels homes i en concret en els dels polítics, els cristians en som corresponsables amb ells de com administren els afers públics. No podem influir directament en ells perquè no hi tenim accés als seus despatxos, però sí que podem intercedir per ells davant el tron de la gràcia de Déu perquè els doni la saviesa que necessiten per governar amb justícia. La pregària té molt poder i pot moure la misericòrdia divina a canviar els cors dels governants a fer que les decisions que prenguin siguin més justes. La pregària intercessora no s’ha de fer amb la lleugeresa amb que es fa en els serveis religiosos públics. El fervor ha d’impregnar les intercessions que es facin a favor d’aquelles persones que són servidors de Déu pel bé dels ciutadans.

Octavi Pereña i Cortina

PARAULES INCENDIÀRIES

Les paraules que José Zaragoza diputat del PSC al Congrés mai les hauria d’haver dit, referint-se al president Quim Torra: “Torra citant a Petain, el president de la França  col·laboracionista. En la seva línia xenòfoba. Vergonya que sigui president”. Poc després, el dirigent socialista es va adonar que havia posat la pota va haver de demanar disculpes.

Des del moment que Quim Torra ha assolit la presidència de la Generalitat se n’ha tingut que sentir de molt grosses. Se’l pretén desprestigiar a causa d’alguns comentaris poc afortunats que va escriure fa una anys. Avui s’ha posat de moda desprestigiar l’adversari polític amb l’insult, pretenent eliminar-lo amb acusacions que, encara que puguin ser certes, posen al descobert l’escassa bonesa moral i ètica de qui les diu. La mala educació verbal posa al descobert que la bona educació no sobrepassa la sola de les sabates.

Que l’hemicicle, el lloc on s’han de resoldre els problemes del país, que no s’han resolt i que esperen solució, en lloc del llenguatge seré, constructiu, raonat, sense crispació, exposant amb educació els desacords en les propostes que es deliberen, els debats parlamentaris es converteixen en linxaments a l’estil western.

Els representants del poble elegits democràticament en les urnes per defendre els interessos de tota la ciutadania, fan servir un llenguatge barroer que hauria de fer-los enrogir. El més greu és que els problemes es queden sense resoldre.

En boca de polítics, legisladors, jutges, surten disparades com amb metralladora sentències acusatòries que mai s’haurien d’haver dictat contra qualsevol crítica que es faci a les forces de seguretat, la Monarquia…, encara que el llenguatge sigui barroer, per cer, no agrada. L’acusació. “incitació a l’odi” es dispara amb més freqüència de que caldria, delicte que per cert no està clarament definit el seu significat. Amb semblant acusació els afectats es queden desemparats davant la poderosa maquinaria de l’Estat. En l’hemicicle i des de mitjans de comunicació es fan declaracions que poden incitar  a l’odi. Depenent de qui les digui la llei se l’aplica de manera desproporcionada i immediata o, s’arxiva la denuncia.

Poc abans de presentar Pedro Sánchez la moció de censura contra Mariano Rajoy, l’expresident del govern espanyol Alfonso guerra referint-se a Quim Torra, president de la Generalitat, ha dit: “Tenim un president de la Generalitat que parla exactament igual que un nazi, però diem que es un supremacista, no sigui que s’enfadi.

Pedro Sánchez que vol presentar la moció de censura, poc abans de fer-ho, ha dit: “Per primer cop hi ha un racista a la Generalitat, i per això vigilarem”.

Javier Labán, president autonòmic d’Aragó ha acusat al president Torra de “feixiste” y ha considerat que “un constitucionalista espanyol no hauria d’asseure’s ni un minut a parlar amb els independentistes catalans”.

Aquetes citacions només són una mostra de les moltes que s’han sentit en boca de polítics constitucionalistes que posen de manifest l’odi que emmagatzemen les seves consciències. No es pot suportar que els altres vegin les coses de manera distinta. Voldrien l’existència del pensament únic. Tothom hauria de pensar igual que ells que creuen posseir la veritat absoluta. Ni el Papa que presumeix de ser infal·lible, el temps s’encarrega de desmentir aquesta pretensió. A tots ens caldria una bona dosi d’humilitat per no fer-nos mal caient d’un pedestal tan alt al que ens ha posat l’orgull.

No aprendrem a ser humils mirant-nos els uns als altres perquè tothom, uns més uns altres menys, portem amagat l’orgull que ens fa pensar que som el que no som. Si ens mirem al mirall, la brutícia que reflecteix l’atribuïm al sutge acumulat amb el temps que no s’ha netejat. Però no és així. El que contemplen els nostres ulls és la lletjor de l’ànima que ens fa comportar com autèntics imbècils, malgrat que no ho volem reconèixer. Jesús ens ensenya on hem de mirar: “Apreneu de mi, que sóc dòcil i humil de cor, i trobareu descans per les vostres ànimes” (Mateu 11:29). En el moment en que ens mirem en el mirall de la santedat de Jesús en adonarem de la brutícia acumulada en el nostre cor. La podridura no la podem amagar davall la catifa. Ens sentirem esperonats pel descobriment. Però això no ha de ser el final del camí. Si el descobriment desperta un sincer penediment se sentirà un dolç xiuxiueig de Jesús que diu. “Vine a mi i faré de tu una nova persona. Pensaràs de manera diferent i deixaràs de veure els contrincants polítics com a enemics que s’han de destruir a qualsevol preu, sinó com a persones que tenint punts de vista distints, combinats amb els propis, poden caminar junts, per, començant en el propi país, com ones que s’eixamplen contribueixen a fer un món millor.

Si ens mirem en Jesús la llengua afilada que fereix als qui tenim davant es convertirà en una paraula amable que construirà. Si deixem de jutjar per la seva aparença externa ens podrem trobar amb la meravellosa sorpresa de descobrir que en ell hi ha quelcom que ens permet caminar junts. Jesús serà l’Autor del miracle de convertir a dos enemics ideològics en polítics que caminen junts intentant millorar les condicions de vida, tindran la vista posada en les mansions celestials on el Salvador els està preparant un lloc meravellós on passar l’eternitat. El treball que es fa en Nom de Jesús no és un esforç que es perd amb la mort: “Feliços els morts que moren en el Senyor des d’ara. Sí, diu l’Esperit, que reposin dels seus treballs, ja que les seves obres els acompanyen. Fer política en Nom de Jesús no és una feina estèril que es perd, té durada eterna.

Octavi Pereña i Cortina

“HOMO DEUS”

Un diàleg que es va mantenir a l’albada de l’existència humana és clau per entendre el pensament de moltes persones que pretenen convertir-se en “Homo Deus”, és el que hi va haver entre Eva i la serp: “I la serp era la més astuta de totes les bèsties del camp que el Senyor Déu havia fet. I li va dir a la dona: ¿Així que Déu ha dit: No mengeu de cap arbre del jardí? La dona va dir a la serp: Podem menjar del fruit dels arbres del jardí, però del fruit de l’arbre que hi ha al mig del jardí, Déu ha dit: No en mengeu ni el toqueu, perquè, sino morireu. I la serp va dir a la dona: No morireu pas! Perquè Déu sap que el dia que en mengeu, els vostres ulls seran oberts i sereu com Déu, coneixedors del bé i del mal. I la dona va veure que l’arbrer era bo per menjar i que era agradable als ulls, i que l’arbre era desitjable per adquirir saviesa. I ella va prendre del seu fruit, en  va menjar  i en va donar també al seu marit, que era amb ella, i ell també en va menjar. I es van obrir els ulls de tots dos, i es van adonar que anaven nus, i van cosir fulles de figuera, i es van fer uns davantals” (Gènesi 3: 1-7).

Hem de fer u aclariment respecte a la serp. Sembla ser que originàriament, segons restes arqueològiques, la serp era un animal que caminava dempeus i havia de tenir un bell aspecte, doncs, si hagués estat com les actuals, Eva hauria  fugit de la seva presència esporuguida. Sí,  conversava amb ella amb confiança. L’aspecte de la serp actual és la conseqüència de la maledicció divina: “I el Senyor Déu li va dir a la serp: Per haver fet això maleïda seràs més que tot el bestiar i més que totes les bèsties del camp. Aniràs sobre el teu ventre i menjaràs pols tots els dies de la teva vida” (v. 14).

L’àngel que en la prehistòria es va revelar contra Déu i que en la contesa en va sortir malparat es va convertir en el diable que “era homicida des del principi, i no es va mantenir en la veritat, perquè en ell no hi ha veritat. Quan parla la mentida, parla el que li és propi, perquè és mentider i pare de la mentida” (Joan 8: 44). ¿Se n’adona el lector que les notícies falses ja existien en els prolegòmens de la historia?. Per instigació satànica l’home va pretendre convertir-se en Déu. La mateixa mentida Satanàs la inocula en la ment de l’home actual.

Al llarg de la història, per instigació del pare de la mentida l’home ha intentat aconseguir la divinitat. El primer intent per aconseguir-ho va ser a Babel quan la confusió de llengües que va ser el resultat de voler edificar “una ciutat i una torre amb el seu cim en els cels, i fem-nos un nom a fi que no siguem dispersats per sobre la superfície de tota la Terra” (Gènesi 11: 4). El resultat va ser un fracàs rotund i obligats a dispersar-se per la superfície de tota la Terra en no voler-ho fer voluntàriament.

La periodista Imma Sanchís entrevista Albert Cortina, autor d’”humanismo avanzado para una Sociedad biotecnològica”, li pegunta: Què el cos mori però que la ment continuï vivint en un altre suport? La resposta que rep és: “Sí, és com una nova visió de la reencarnació, de fet el Dalai Lama ha donat suport a aquest projecte”. Un personatge reconegut internacionalment dóna suport “al nou paradigma tecnològic que aspira a aplicar les biotecnologies per crear un nou ésser humà posthumà”  (Albert Cortina), projecte instigat pel pare de la mentida. El nou projecte per aconseguir divinitzar l’home fracassarà com tots els anteriors. El temps ho dirà. La biotecnologia no aconseguirà convertir l’home mortal en “Homo Deus”.

En el moment que Adam va menjar el fruit prohibit per Déu un canvi existencial es va produir en Adam i Eva, “se’ls van obrir els ulls de tots dos, i es van adonar que anaven nus” (Gènesi 3:7). Què els va fer adonar de la seva nuesa? La consciència els va delatar que havien perdut la gràcia de Déu. Retrets mutus es van produir. El Creador, però, no els va deixar abandonats a la seva sort: “I el Senyor Déu va fer túniques de pell per Adam i la seva dona, i els va vestir” (Gènesi 3:21). És el primer anunci que sense vessament de sang no hi ha perdó dels pecats. La sang dels animals que simbòlicament netejaven els pecats mirava cap al Gólgota on Jesús, l’Anyell de Déu que esborra el pecat del món, oferia l’únic sacrifici que té el poder de perdonar els pecats dels qui creuen en Ell.

L’apòstol Joan escrivint a l’asiàtica (actual Turquia) església de Laodicea per a instrucció nostra, li diu: “Perquè dius: sóc ric i m’he enriquit, i no tinc necessitat de res. Però no saps que tu ets miserable i digne de compassió i pobre  i cec i nu. T’aconsello que em compris or purificat al foc perquè t’enriqueixis, i vestits blancs perquè et vesteixis, i no es manifesti la vergonya de la teva nuesa, i col·liri per ungir-te els ulls , perquè hi vegis” (Apocalipsi 3: 17,18). Els cristians de Laodicea es creien que eren algú, que podien passar de Déu. El seu orgull no els deixava veure el miserables i dignes de compassió que eren, el pobres que eren, la ceguesa que no els deixava veure la necessitat que tenien de que el Senyor els vestís amb les túniques blanques que simbolitzaven que tots els seus pecats havien estat esborrats per la sang de Jesús perquè recuperessin la glòria que havien perdut creient la mentida satànica que els feia creure que podien ser “Homo Deus” si desobeïen l’ordre del Creador de no menjar el fruit de l’arbre prohibit. Els éssers humans ens hem de conformar en seguir sent homes però que en Jesús hem recuperat la glòria inicial que es va perdre amb la desobediència d’Adam, amb la particularitat que la gaudirem eternament. En Jesús no la podem perdre.

Octavi Pereña i Cortina