¿EXISTEIX CONSOL?

Una mare explica que l’endemà d’haver nascut el seu fill el metge es va asseure prop d’ella i li va dir. “hi ha quelcom que no va bé”. El nen tant bonic per fora tenia un problema que amenaçava la seva vida. En el moment que el metge diu quelcom semblant a una mare el món se li enfonsa. Per què a mi? Què he fet malament? Déu meu, si existeixes, per què permets coses com aquestes?  Davant el dolor sobtat, expressions semblants les hem sentit més d’un cop.

“No pot ser…a la Julieta no li pot passar això.…Al Joan-Andreu, tampoc. Saps Julieta? Als éssers humans no ens preparen per rebre la mort. Ni la pròpia ni tampoc de les persones que estimem. I aquesta quan arriba, sense avisar, quan encara no toca. Quan hi ha tants projectes per fer, tants llibres per llegir i tantes aventures. Per viure i per conquerir, ens troba desarmats, sense eines ni mecanismes de defensa per poder-la mirar amb serenor. Tot just feia una setmana que havíem parlat tu i jo” (Marta Alós).

La mort és un tema tabú. Fa basarda parlar-ne .A pesar que pels mitjans ens hi trobem immersos, creiem que a nosaltres no ens tocarà. No és així. Com algú ha dit molt bé “ningú sobreviu a la seva generació”. Què fa que quan la mort colpeja un amic o un familiar “ens trobem sense eines ni mecanismes de defensa?

“Imaginem-nos”, va dir Blaise Pascal, “un grup de persones totes elles condemnades a mort, algunes de les quals se les decapita cada dia davant les altres persones que esperen, perduda tota esperança, que els arribi el seu torn: aquesta és la imatge de la condició de l’home”.

Jo m’imagino la mot com trobant-nos en el corredor de la mort esperant l’execució de la sentència. Les apel·lacions la retarden fins que arriba el dia fatídic. Naixem per morir. Diria més, des d’abans de nàixer, des del moment de la concepció, es posa en marxa el rellotge de la vida. A cada tic-tac la vida  s’escurça  un segon. Desconeixem la durada que Déu li ha donat. Uns es queden pel camí abans d’haver vist la llum del sol. Uns altres al llarg de les diverses etapes de la vida. Uns moren tranquil·lament al llit o asseguts a la butaca mirant per la tele un partit de futbol. Uns altres després de llargues i dures sofrences. Uns altres en mig de la criminalitat de la guerra. Tots tenim un temps de nàixer i un temps de morir. ¿S’accepta aquesta realitat? No fer-ho fa més feixuc el recorregut ver la mort. ¿Acusarem Déu d’injust? No podem fer-ho perquè  Déu ja va avisar Adam i Eva que moririen si menjaven el fruit de l’arbre prohibit. Fent ús de la llibertat de decisió, van desobeir i el germen de la mort es va introduir en la seva naturalesa immortal. ¿Titllarem Déu d’injust perquè per culpa d’Adam tota la seva descendència, en el moment establert per Déu, hagi de morir? Si no s’accepta aquesta realitat un es troba en la situació que denuncia Marta Alós: “Al éssers humans no ens preparen per rebre la mort”.

A l’inici d’aquest escrit cito la mare que li neix un fill amb un defecte orgànic que pot posar en perill la seva vida. Doncs, bé, quan el seu marit que ignorava el problema se n’assabenta del problema, li va dir a la seva esposa: “Preguem”. Ella va afirmar amb un moviment de cap. El marit li agafa la mà i va dir: “Gràcies Pare per donar-nos l’Allen. És teu, no nostre. El vas estimar abans que nosaltres el coneguéssim, et pertany a tu. Estigues amb ell quan nosaltres nom puguem. Amén”.  La mare que relata el fet va dir: “En un dia en que el meu cor estava trencat, i xafada la meva ànima, i la meva fe desapareguda, Déu li va donar a Hiram (el marit) la força per dir les paraules que jo no podia pronunciar. I agafant la mà del meu marit, en un profund silenci i amb moltes llàgrimes, vaig tenir la sensació que Déu era molt a prop meu” (Jolene Philo).

Un món adolorit per tots costats li escauen molt bé les paraules de l’apòstol Pau: “Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, el Pare de misericòrdies, i Déu de tota consolació, que ens consola en la nostra aflicció, a fi que nosaltres puguem consolar els qui es troben en qualsevol aflicció amb el consol amb que nosaltres mateixos som consolats per Déu” (2 Corintis 1: 3,4).

Els informatius sovint ens presenten imatges patètiques de dolor molt colpidor que evidencia el desesper que hi ha en les seves ànimes. No saben on trobar consol. El text bíblic citat ens mostra el rostre misericordiós de Déu, Pare de nostre Senyor Jesucrist, que mitjançant el seu Fill ens consola en la nostra aflicció, alhora que ens convertim, com diu l’apòstol Pau en instruments de consol pels desconsolats. Una societat atemorida per la sèrie d’esdeveniments escabrosos que se’ns presenten a diari, és urgent que sàpiga que en Jesús, la faç inundada de llàgrimes,  hi trobarà el pit amorós  i acollidor de Déu Pare que les eixugarà amb la seva tendresa.

Octavi Pereña i Cortina

SÓC SAMARITÀ?

L’Europa dels drets humans ha de fer front  al “delicte de la solidaritat”, com l’anomena el periodista Rafael Poch quan redacta el seu escrit que tracta el tema de l’ajut humanitari que s’ha presentat “en la pintoresca localitat francesa de Breil-Sur-Roya, on es posa de manifest un cop més que en  “l’Europa sense nord, la solidaritat laica cap a un altre  ésser humà, la caritat cristiana cap al Jesucrist que és cada refugiat, ja és delicte”, diu Poch. El mateix periodista es fa aquesta pegunta: “Per què serveix posar una sonda a Mart si no som capaços d’ajudar aquestes persones? 

Cédric Herrou, el més conegut dels onze veïns jutjats per ajudar, atendre i allotjar refugiats, ha dit: “cal ser molt bèstia per no ajudar-los” . A la porta del Palau de justícia de Niça, va afirmar: “Ni les amenaces d’un prefecte, ni els insults d’un parell de polítics no ens aturaran, continuarem, perquè és necessari”. En paraules del papa Francesc estem a “la globalització de la indiferència”.

Fredrick Önnevall a Suècia, Cédric Herrou a França i uns pocs més s’enfronten a ser jutjats i condemnats pel “delicte de solidaritat”. Europa i Amèrica han embogit. L’Església catòlica demana privilegis perquè es considera dipositària del cristianisme. Però un cristianisme sense Crist és un més dels humanismes, encara que es digui cristià, és incapaç d’adreçar la caòtica situació en que es troba l’Europa d’avui.

La justícia sueca condemnant Önnvall i la francesa a Herrou han abandonat l’essència del seu ser. “Perquè no hi ha autoritat que no vingui de Déu, i les autoritats que hi ha, han estat establertes per Déu” (Romans 13:1). Com haurien de reaccionar els ciutadans davant aquestes autoritats “establertes per Déu”? “Perquè els governants no han de fer por a les bones accions, sinó a les dolentes. ¿Vols no haver de tenir por de l’autoritat?  Fes el bé, i en tindràs lloança, perquè és un servidor de Déu per al teu bé” (vv.3,4). Malauradament les sentències que es dicten per haver fet el bé no estan en la línia de lloar als qui el fan. Tot el contrari promouen a la indiferència per por al càstig. Aquesta Europa injusta no és la que volem. No és l’Europa democràtica que desitgem sigui.

Què són els immigrants que arriben a casa nostra que els manquen  els drets que els animalistes exigeixen pels animals? Segons Jesús són el nostre proïsme. 

Un doctor de la llei li pregunta a Jesús: “Què  he de fer per heretar la vida eterna?” El Mestre li respon amb una altra pegunta. “Què hi ha escrit en la llei? Què hi llegeixes?” El doctor de la llei va respondre: “Estimaràs el Senyor el teu Déu amb tot el teu cor i amb tota la teva ànima i amb tota la teva força i amb tota la teva ment, i al proïsme com a tu mateix”. Jesús li respon: “Has contestat correctament. Fes això i viuràs”

Estimar Déu sobre totes les coses és molt fàcil dir-ho i també és molt fàcil aparentar-ho. Els fariseus eren molt hàbils en fingir una espiritualitat inexistent. Per això Jesús els anomena hipòcrites. El Senyor els desemmascara al dir-los: “I quan dejuneu no sigueu com els hipòcrites que fan un posat abatut: perquè es desfiguren les cares a fi de mostrar als homes que estan dejunant. En veritat us dic: ja tenen la seva recompensa” (Mateu 6: 16). Reben els aplaudiments dels homes perquè ignoren l’engany.

Jesús a qui no se li pot donar gat per llebre perquè coneix la interioritat del cor humà, li diu al doctor de la llei que havia respost correctament: “Has contestat correctament. Fes això i viuràs”. Aquest saberut de la llei que coneix molt bé la lletra però que és un ignorant pel que fa el seu sentit espiritual, vol eludir la seva responsabilitat, dient: “I qui és el meu proïsme? Jesús no li respon amb una dissertació filosòfica que doni peu a un debat inacabable que finalitzi en taules, deixant la pegunta: “Qui és el meu proïsme?” sense resposta. Jesús li contesta amb una paràbola que se la coneix com la del “Bon samarità”, una història terrenal amb significat espiritual.

Breument: Un home que transita per un camí solitari és assaltat per uns lladres i deixat estès a terra mig mort. En això arriba a l’escenari del fet un sacerdot, que passa de llarg. Després hi arriba un levita, que també passa de llarg. Finalment  va arribar un samarità que el va auxiliar. Narrada la història Jesús li pregunta al doctor de la llei: “Qui d’aquests tres va ser proïsme d’aquell que havia caigut a mans dels lladres? Va dir: “El que li va fer misericòrdia”. Jesús li va dir: “Vés, i tu fes igual” (Lluc 10: 25-37).

És molt significatiu que fos un samarità qui auxiliés a l’home malferit. Els samaritans eren odiats pels jueus per motius religiosos i espirituals. El contacte amb un samarità els convertiria en impurs cerimonialment. Doncs bé, una persona immunda pels jueus, és la que es manifesta misericordiosa. Els dos religiosos que eren jueus i adoradors del Déu misericordiós, no van donar cap mostra de compassió. Ni les diferències racials, ni les religioses, ni cap altra diversitat ha de ser un destorb per ser misericordiós. Davant l’immigrant necessitat Jesús ens diu a nosaltres: “Aneu i feu el mateix”

La justícia corrompuda que no té com a model a Déu just, pot prohibir ajudar a l’immigrant, pot castigar els qui ho facin. L’apòstol Pere que va ser assotat pel Sanedrí jueu per fer la voluntat de Déu, ens diu el que hem de fer si som atacats per la justícia per fer el bé: “Cal obeir Déu abans que els homes” (Fets 5:29).

Octavi Pereña i Cortina

NIHILISME

La periodista Berna González li pregunta al filòsof Rüdiger Safransky: ¿Nietzsche i el nihilisme espiritual segueixen vigents en aquest món d’avui? Heus ací la resposta: “Sí, sí, segueix sent vàlid. És el gran problema que ho està soscavant tot. Una societat funciona si té un fonament sòlid de valors, i aquests valors són normalment de caràcter religiós. Si aquests valors es van afeblint, els éssers humans perden les seves arrels espirituals. L’islam està en auge perquè des del punt de vista espiritual té un fonament molt fort. En Europa, en canvi el cristianisme està en retrocés”.

La periodista esmenta nihilisme espiritual. Potser el lector desconeix què significa nihilisme. El diccionari dóna aquesta definició. “Negació de tota creença, negació de tot principi polític i social”. La Bíblia considera el nihilisme com una doctrina errònia perquè nega l’existència de Déu, existència que no es pot demostrar amb raonaments filosòfics però que la creació en dóna fe de la seva existència: “Ja que allò que es coneix de Déu els és manifest, perquè Déu els ho ha manifestat. Perquè les coses invisibles d’Ell, el seu poder etern i la seva divinitat, són clarament visibles des de la creació del món i es comprenen a través de les coses creades, a fi que siguin inexcusables” (Romans 1: 19,20). La Bíblia considera niciesa el nihilisme. “Diu el neci en el seu cor: no hi ha Déu” (Salm 14:1). La base del nihilisme polític i filosòfic és la negació de l’existència de Déu. Aquesta negació no és innòcua. Té transcendència temporal i eterna. El filòsof Rüdiger Safransky en fa una crítica molt suau quan diu: “Una societat funciona si té un sòlid fonament de valors, i aquests valors són fonamentalment de caràcter religiós. Si aquests valors es van afeblint els éssers humans perden les seves arrels espirituals”. La Bíblia que va al fons de la gravetat de la negació de Déu, diu: “Perquè tot i havent conegut Déu, no el van glorificar com a Déu ni li van donar gràcies, sinó que van esdevenir vans en els seus raonaments i el seu cor insensat es va enfosquir. Afirmant ser savis, es van transformar en necis, i van canviar la glòria del Déu incorruptible per una imatge semblant a l’home corruptible, a ocells, a quadrúpedes i a rèptils” (vv. 21-23).

L’ànima no pot restar buida. Si no hi ha Déu se  l’omple amb la idolatria. L’home crea els seus déus que prenen noms i aparences segons l’època. Avui en l’Europa civilitzada no s’adoren imatges d’ocells, quadrúpedes i rèptils, però no han deixat d’adorar l’home amb els noms de verges i sants, afegint-hi els que són de caràcter tecnològic. Els efectes degradants són els mateixos. Rosana, la cantant “veu el món molt fràgil des de fa massa temps. N’hi hauria prou amb que els éssers humans comencessin a no fomentar allò que un no vol que li facin. Ser més humans, estar menys preocupats  per l’espai de cadascú i més pel de tots”. Rosana, com molts altres, creu que la solució als problemes humans està a la mà dels homes.

“El nihilisme espiritual” de Safransky porta a una degradació moral humanament incurable. Converteix la bonesa amb la que inicialment va ser creat l’home en maldat que no es pot guarir amb tècniques psicològiques ni amb maquillatges educatius, que no eradiquen la maldat que s’amaga en la profunditat de l’ànima. Els versets 24 a 32 del primer capítol de Romans fa un retrat de la condició humana no retocat amb Photo Shop. El presenta amb tots els seus defectes i arrugues. “La transgressió del malvat afirma en l’interior del meu cor: No hi ha temor de Déu enfront dels seus ulls. Perquè s’afalaga ell mateix els seus ulls per no trobar la seva pròpia iniquitat per odiar-la” (Salm 36: 1,2). El nihilista no es mira en el mirall de la Paraula de Déu per veure’s tal com realment és. Per això no pot deixar de banda la corrupció de la seva ànima perquè no vol que Jesús, el Metge espiritual, amb la seva sang li esborri tots els seus pecats. Amb l’ajut de l’Esperit Sant que fa que la sang de Jesús vessada en la creu del Gòlgota l’arbre dolent que dóna els fruits dolents que descriu el text de Romans que comentem es transformi en l’arbre bo que produeix fruits bons: “Amor, goig, pau, longanimitat, benignitat, bondat, fe, mansuetud, temprança” (Gàlates 5: 22,23).

Desterrat el nihilisme una albada resplendent i esperançadora s’albira en l’horitzó.

Octavi Pereña i Cortina