D’ON NEIX LA VIOLÈNCIA?

Un jugador de futbol pot quedar paralític després d’haver rebut una puntada de peu a l’esquena després d’un partit a Calella. Una mestra de Leeds, Gran Bretanya, va ser apunyalada fins la mort per un dels seus alumnes. Un raper va morir en una baralla al carrer a Sant Adrià de Besòs. Aquest només és un tast de la violència diària. Si es segueixen les notícies descobrirem que hi ha una violència d’intensitat molt més alta. Davant d’aquestes manifestacions de violència se’ns planteja una pregunta: Som una societat violenta?

El professor de Psicologia i Criminologia de la Universitat de Barcelona, Santiago Redondo, diu: “No hi ha cap societat sense violència, la humana és l’espècie que més ha evolucionat cap a la pacificació”. Mercè Mitjavila, professora de Psicologia de la Universitat Autònoma de Barcelona, afirma: “ La nostra espècie està dotada d’una capacitat innata per a la resposta agressiva, clau per garantir la supervivència”.

Mercè Mitjania introdueix el terme agressivitat que no és el mateix que ser violent. Per al Dr. Eduard Vieta, cap del servei de psiquiatria i psicologia de l’hospital Clínic de Barcelona, “l’agressivitat és una conducta d’arrels psicològiques que actua com a mecanisme d’autodefensa”. Per a Mercè Mitjavila la violència és una altra cosa: “Això ja és més propi de l’espècie humana. La violència no té justificació, ni funció de defensa o adaptativa. La violència sol anar sempre acompanyada d’una intencionalitat per fer mal o destruir”. Pel psiquiatre Eduard Vieta, la violència és una prolongació de l’agressivitat i per exercir-la – aquí rau una de les principals diferències entre un animal i un humà – solen utilitzar-se armes que van més enllà de les naturals com són “les extremitats, dents i ungles”. Tots aquests especialistes en el comportament humà tenen en comú que l’agressivitat i la violència humana són el resultat de que les arrels psicològiques de l’espècie humana són la conseqüència de que l’homo sapiens és el resultat d’un procés evolutiu que l’ha portat a la cúspide evolutiva sense deixar  de ser un animal com les altres espècies.

L’ésser humà és molt més que el resultat d’un procés evolutiu que segueix actiu i, per tant, amb la possibilitat, com insinua el professor de Psicologia i Criminologia de la Universitat de Barcelona Santiago Redondo : “La humana és l’espècie que més a evolucionat cap a la pacificació”. L’evolució que ens ha portat a aquest alt nivell de pacificació continuarà fent la seva feina perfeccionista fins a portar-nos a l’home perfecte. Una il·lusió que es desfà com un gelat exposat al sol.

L’home no és el resultat del procés evolutiu iniciat fa milions d’anys , sinó una creació independent de la resta de les diverses espècies animals feta a imatge del Creador. Déu li dóna a la criatura un manament d’obligada obediència per seguir mantenint comunió amb Ell: “De l’arbre del coneixement del bé i del mal, no en mengis, perquè el dia que en mengis, certament moriràs” (Gènesi 2:17). Així va succeir. El resultat de la desobediència va se l’expulsió del jardí i la introducció del germen de la violència  en Adam i la seva descendència fins els nostres dies. Caín va matar Abel. En temps de Noè “el Senyor va veure que la maldat de l’home era molt gran a la terra, i que tot el propòsit del pensament del seu cor era només el mal tot el dia” (Gènesi 6:5). Amb molt d’encert el filòsof afroamericà Alain Loche va escriure: “ Harlem és el preciós fruit del jardí de l’Edèn”. Alecksandr Solzenitzen que va viure en la seva pròpia pell l’infern dels gulags soviètics, escriu: “Els homes s’han oblidat de Déu, això és la causa de tot el que ha passat…Si se’ns preguntés avui la causa de la ruïnosa Revolució que s’ha engolit més de 60 milions del nostre poble, no podria fer res més que repetir : els homes s’han oblidat de Déu, aquesta és la causa de que tot això hagi passat”. Amb la clarividència que el caracteritzava, l’escriptor rus, escriu: “La línia entre el bé i el mal no passa entre nacions i cultures, grups i races, sinó pel centre de cada cor humà”. I Jesús afirma: “del cor provenen els pensaments dolents” (Mateu 15:19) que es converteixen en els diversos fets violents que són el menú de cada dia  i que fan la convivència sigui difícil.

Octavi Pereña i Cortina

 

¿ES POT DIR LA VERITAT?

La desafecció vers la casta dels polítics augmenta. Les enquestes suspenen a un bon nombre de polítics la qual cosa posa en evidència que la ciutadania perd la confiança en les persones elegides per governar el país. La principal causa de la desvalorització dels polítics és el seu incompliment de les promeses electorals i el secretisme que embolcalla la resolució dels problemes diaris. Quan a un se l’enganya dues o tres vegades s’arriba a la conclusió que amb aquestes persones, el millor és no tenir-hi tractes. Els polítics menteixen i els ciutadans estan farts de que se’ls prengui el pèl.

Els polítics, tal vegada mal aconsellats pels seus assessors es presenten públicament molt agressius a l’hora d’exposar les seves idees de com resoldran els problemes que afecten la ciutadania. La fanfàrria amb que les presenten és una evidència que darrere les formes donen gat per llebre. La veritat no necessita embellidors externs per convèncer, només cal que se l’exposi i es compleixin. En general els polítics es manifesten com imcomplidors de les seves promeses. Recuperar la credibilitat costarà molt, doncs, gat escaldat…

L’engany és un verí que mata a petites dosis. La mentida repetida amb constància té els seus efectes socials. La corrupció que es manifesta amb tanta contundència  és una prova que la mentida política no és innòcua. A la llarga mata. L’astúcia impedeix mentir descaradament, vet aquí la pràctica de les mitges veritats, però, una veritat a mitges és  tan nociva com una mentida clarament declarada .Potser és aquí, en les mitges veritats, on els polítics aconsegueixen conservar la butaca. Se n’aprofiten de la manca de sentit crític de la població per encolomar-li el frau i que l’acceptin. Per això, degut a la credulitat de la ciutadania, a pesar dels enganys tan grossos puguin tornar a guanyar les eleccions. El país, però, paga les conseqüències de consentir que els mentiders declarats segueixin governant.

L’engany és un boomerang que sempre copeja qui l’empra. A vegades sembla que l’estafador se’n surt ben parat dels seus enganys, però tard o d’hora l’engany es descobreix. No s’ho deuen passar massa bé els  tramposos que són imputats per la corrupció d’apropiar-se de béns públics per gaudi personal. La vergonya els deu corsecar l’ànima. Per endurida que estigui sempre li resta un mínim de sensibilitat que la fa patir quan es fa públic el seu comportament indesitjable.

La Bíblia hi té molt a dir sobre la mentida: “El pa de la mentida és gustós per a l’home: però després la seva boca es troba plena de grava”  (Proverbis 20:17). El text ens diu que hi ha un cert plaer en el pecat, de no ser així el homes deixarien de practicar-lo. El diable que és el pare de la mentida s’encarrega de fer creure els qui el segueixen que seguint les seves directrius s’ho passaran bé, que no tindran problemes perquè les seves trampes no es descobriran. Però la falsa il·lusió que desperta el maligne té un final: “Després la boca es troba plena de grava”. Aquest símil serveix per il·lustrar les conseqüències morals que té la mentida. Atès que l’home carnal està fet a imatge i semblança del seu pare el diable, extirpar la mentida del cor humà és impossible. Les lleis poder prohibir-la i sancionar-la, però no poden impedir que segueixin existent i difonent-se arreu fent els estralls   tal com ho està fent.                                                                                                                                                                       L’educació,  per més valuosa que sigui no la pot eliminar, el que aconsegueix és fer-la més subtil donant-li una aparença de credibilitat. Sempre es paga un peatge per tenir la boca plena de grava. La mentida tan estesa és una confirmació de la denuncia que Jesús va fer als fariseus: “Vosaltres sou del vostre pare el diable, i voleu fer els desigs dels vostre pare” (Joan 8:44). En el context immediat s’hi troba relacionada la mentida amb l’homicidi. Jesús assegura que el diable “és homicida des del principi…Quan parla mentida, parla del que li és propi”.

No ens ha de fer estrany que en una societat on el diable hi té tants fills, des de les altes esferes governamentals, en concret, s’hi troba tanta mentida i tant exercici de violència per aconseguir els propòsits. Els desigs del nostre pare el diable volem fer. Ho portem a la sang., a no ser que hi hagi un canvi de paternitat, mutació que és possible per la fe  en Jesús. L’apòstol Pau ens fa partícips del secret per canviar la genètica espiritual de l’ésser humà. Ens insta a deixar la manera de viure que portem perquè aquesta manera de viure ens porta a la mort eterna, “però si per l’Esperit feu morir els fets del cos viureu”. La tendència innata de l’home natural a la mentida no es pot canviar si no és amb col·laboració de l’Esperit Sant. Ara ve el que és sorprenent: “Perquè tots els qui són guiats per l’Esperit de Déu, aquests són fills de Déu” Sent descendents d’Adam son fills del diable.  Per la fe en Jesús que és un regal de Déu “rebem l’esperit d’adopció, pel qual exclamem: Abba, Pare!” Només per l’Esperit Sant  l’ésser humà pot reconèixer que Déu és el Pare celestial. Encara hi ha més: “L’Esperit mateix dóna testimoni al nostre esperit que som fills de Déu” (Romans 8:14-16). Havent canviat de filiació canvien les maneres de fer.. Això permet que dir mentida tan habitual entre els humans, pels qui son guiats per l’Esperit Sant els sigui possible “deixar la mentida i parlar la veritat amb el nostre proïsme” (Efesis 4:25). ¿No seria una altra la situació del nostre país si tots els ciutadans obtinguéssim de les ensenyances del Senyor intel·ligència i per això odiar tot camí de falsedat? (Salm 119:104).

Octavi Pereña i Cortina

 

MONSTRES DOMÈSTICS

En el mercat de la violència de gènere surten dimonis com l’austríac Josef Fritzl que va mantenir segrestada la seva filla Elisabeth durant 24 anys, amb qui va tenir 7 fills. Una altra notícia d’aquest tipus és la de Murphy Ariel, de Cleveland, que mantenir segrestades tres dones durant 10 anys. La gent busca alguna explicació a aquest tipus de comportament. Això no ho és tot. Murphy diu que és “un depredador, un addicte al sexe”.

Aquest dimonis personificats en noms concrets no porten banys ni cues, ni tridents. Són persones totalment normals que no es distingeixen de la resta de ciutadans. Referint-se a Murphy els seus veïns i propers, sorpresos per haver viscut durant anys amb un drac, afirmaven: “Era afable, ens convidava a barbacoes. Un home normal”. Miguel Lorente, expert en violència de gènere, forense i professor de la facultat de Medicina de Granada, afirma: “La normalitat està carregada de violència”.

És un fet que els violadors, els agressors sexuals, els maltractadors, reprodueixen el que han viscut a casa seva en la infància. Miguel Lorente descriu: “El perfil del maltractador sempre és el mateix: un home que va patir maltractaments d’un pare masclista, que pegava la seva mare i que va viure una infància de violència. Un home que reprodueix aquests valors rebuts i que fora de casa mostra una cara amable. Perquè la violència la reserva per a casa, l’espai que considera de la seva propietat, on la seva paraula és llei i els seus desigs, ordres”. Proverbis ens diu: Instrueix el noi concernent el seu camí: i ni quan sigui vell no se n’apartarà” (22:6).

L’estil de vida que s’inocula als infants, llevat excepcions de la regla, és el que seran en l’adolescència i d’adults. El cicle de violència en els seus diversos graus s’inicia en la llar. Si els pares escridassen i la seva relació és una brega constant, si el marit pega l’esposa i l’infant n’és testimoni, si el pare a la més mínima indisciplina estomaca el fill salvatgement, l’infant mancat de la capacitat de raonar considerarà que el model educatiu que rep és l’adequat. Més endavant el reproduirà en la seva esposa i fills. La Bíblia responsabilitza els pares de l’educació dels fills. És una tasca personal, intransferible. L’escola no pot suplantar l’educació paterna. Pot col·laborar, sí, però els pares no poden renunciar al seu deure. De vegades se sent dir com excusa: “Ningú no m’ha ensenyat a ser pare o mare”. És cert que no hi ha cap institució que lliure diplomes que acrediten l’aprenentatge. Però això no pot servir d’excusa per justificar un comportament agressiu. A l’hora d’analitzar el problema de la violència domèstica normalment s’oblida un factor a tenir molt en compte.

El psiquiatre  Pere Planas Casas dóna aquesta visió del problema: “Alguna pregunta que es planteja sovint: és: és el maltractador un malalt psiquiàtric? No necessàriament. Factors condicionants agreugen el maltractament, entre els quals hi ha l’alcohol, totes les drogues que alteren el control, la crisi actual, sociolaboral i cultural, però res d’això no serveix per justificar el maltractament”. Si els maltractadors no són malalts mentals, què són, doncs? Hem d’anar a la Bíblia per trobar-hi la resposta.

En el capítol 1 de la carta als Romans hi trobem aquesta descripció del comportament humà: “Déu els va lliurar a una ment reprovada, a fer coses impròpies: estan plens de tota injustícia, fornicació, malícia, cobejança, maldat, plens d’enveja, homicidi, rivalitat, engany, malvolença, murmuradors, calumniadors, avorridors de Déu, arrogants orgullosos, fanfarrons, inventors de maldats, desobedients als pares, desassenyats, deslleials, sense afecte natural, sense compassió, sense misericòrdia. Aquests que coneixen la justa sentència de Déu que els qui practiquen aquestes coses són dignes de mort, no sols les fan sinó que també estan d’acord amb els qui les practiquen” (vv. 28-32). Per què Déu els lliura “a una ment reprovada a fer coses impròpies”? La mateixa Escriptura dóna la resposta. El fet que Déu lliuri els homes a “una ment  reprovada, a fer coses impròpies” és degut a que tenint la creació que és un llibre obert que declara la glòria de Déu, no li donen gràcies “i van esdevenir vans els seus raonaments  i el seu cor insensat es va enfosquir. Afirmant ser savis es van tornar necis, i van canviar la glòria de Déu incorruptible per una imatge semblant a l’home corruptible, a ocells, a quadrúpedes i rèptils” (vv. 21-23).

La idolatria que és la substitució del Creador per un déu d’humana invenció és l’origen dels danys que afecten a la humanitat i, en concret, d’aquests crims horripilants que es volen desterrar amb constrenyiments legals i policíacs que resulten fracassats. En el cas concret de la violència domèstica no serveix l’educació, no funciona la psicologia, no actua la repressió legal perquè tots aquests aspectes afecten solament a l’epidermis del mal i deixen el cor d’on surten totes les maldats sense tocar. Els emblanquidors de la pell no converteixen el negre en blanc. Només la fe en el Crist mort i ressuscitat pot emblanquir el cor d’on surten els pensaments que es converteixen en violència. 

Octavi Pereña i Cortina

¿PER QUÈ PERMET DÉU EL DOLOR ?

La premsa d’arreu del món s’ha fet ressò de les paraules que Glysella, la nena de 12 anys li va dir al papa Francesc durant el seu viatge a Filipines : “Hi ha molts nens abandonats pels seus propis pares, moltes víctimes de moltes coses terribles com les drogues o la prostitució. Per què Déu permet aquestes coses?” La petita Glysella com tots els que es fan la mateixa pregunta la plantegen malament. Realment la pregunta que ens hauríem de fer és: Per què existeixen aquestes coses dolentes?

El món en que vivim no és el món que inicialment va ser, ni és el món que demà serà. El món que avui és un món pervers pel pecat. L’apòstol Pau esbossa el món futur personificant la creació, atorgant-li sentiments, escriu: “Perquè el desig profund de la creació anhela la manifestació dels fills de Déu. Perquè la creació va ser sotmesa a vanitat, no pas voluntàriament, sinó per causa d’aquell que la va sotmetre amb esperança que la mateixa creació serà alliberada de l’esclavitud de la corrupció per entrar a la llibertat de la glòria dels fills de Déu” (Romans 8:19-25). El final de la història que es va iniciar en el paradís serà en el cel etern on “el mateix Déu – amb – ells serà el seu Déu. Ell eixugarà tota llàgrima dels seus ulls, i la mort ja no existirà, ni mai més hi haurà dol, ni clams, ni penes, perquè les coses d’abans han passat” (Apocalipsi 21: 3,4). Mentre el cel nou i la terra nova sigui quelcom futur hem d’acceptar viure amb el dolor en la seva diversitat de formes.

La societat hedonística que és el resultat d’haver abandonat Déu busca la felicitat a qualsevol preu ja que no accepta la presència del dolor. No ho aconsegueix i davant el fracàs es dóna cops de cap contra la paret la qual cosa agreuja encara més la situació. L’ésser humà busca en les llàgrimes el consol que no li dóna: “Cada cop hi ha menys tolerància al dolor en aquesta societat nostra, que es recrea en la superficialitat i l’hedonisme de les grans tanques de publicitat i la sensació de confort immediat i eteri de xarxes socials, per exemple” (anònim)

Ens agradi o no hem de conviure amb el dolor. L’assenyat seria mirar de descobrir si la sofrença serveix pel nostre bé. Dustin Sharameck ha deixat escrit: “Una bona teologia és essencial si hem de sofrir bé”. El millor llibre de Teologia sense cap mena de dubte és la Bíblia. En ell s’hi troba la resposta a la pregunta: Per què permet Déu aquestes coses? Una de les mancances educatives d’avui és la falta de disciplina per part dels pares. Aquesta deficiència té un preu en malestar social molt alt. Els homes en general no reconeixen que el Pare de nostre Senyor Jesucrist sigui el Pare de tots els qui creuen en el seu Fill unigènit. El Pare celestial com a bon Pare disciplina els seus fills: “Encara no hem resistit fins a la fi combatent contra el pecat, i us heu oblidat de l’exhortació que us és adreçada com a fills: Fill meu no menystinguis la disciplina del Senyor , ni defalleixis quan et reprèn, perquè el Senyor disciplina el qui estima, i assota tot fill que Ell accepta. Si suporteu la disciplina, Déu us tracta com a fills, perquè, quin fill hi ha que el pare no disciplina? Però si esteu sense disciplina de la qual tots n’han esdevingut participants, llavors sou bastards i no fills…I tota disciplina de moment no sembla un motiu d’alegria, sinó de tristesa, però després porta un fruit  de justícia als qui han estat exercitats”  (Hebreus 12: 4-11).

L’apòstol Pere dirigint-se exclusivament a vers cristians i referint-se al tema de la disciplina els diu: “En això tenim un gran goig, malgrat que ara, si és necessari som afligits per una mica de temps amb diverses proves, a fi que la vostra fe, molt més preciosa que l’or perible, que és provat pel foc, sigui trobada per a lloança i honor i glòria en la resurrecció de Jesucrist” (1 Pere 1:4-7). Les dificultats per les que passen avui els vers cristians serveixen per avançar en la santificació per tal que al dia final el Senyor se’ls pugui presentar a si mateix sense taca  ni arruga ni res de semblant, sinó perquè siguin sants i irreprensibles ( Efesis 5:27). L’or en brut que són avui els cristians han de passar pel gresol de l’aflicció que separa les escòries perquè arribin a resplendir com l’or pur.

Joni Eareckson que en la seva adolescència era una creient no practicant a causa d’una desafortunada capbussada es va quedar paraplègica  i d’aquí a la conversió a Crist, escriu: “A vegades Déu permet allò que odia per aconseguir el que estima. A través de les malalties pot fer molt bé. No entendrem Déu ni la seva manera de fer les coses fins que no estiguem en el cel, però ens ha donat moltes pistes per comprendre que podem confiar en Ell, i que si Ell permet alguna cosa que odia, ha de ser per aconseguir quelcom meravellós. Ell vol que Crist estigui en tu i sigui la teva esperança de glòria” 

Octavi Pereña Cortina