SOLITUD EXISTENCIAL

“La solitud és una de les grans amenaces al desig de trobar-nos bé. Afecta la nostra salut mitjançant el nostre comportament en les relacions socials, impulsos a menjar i coses semblants. Un estudi suggereix que prop de la tercera part de la gent, sense tenir en compte l’edat, el gènere, se sent sola algun cop. Un super britànic ha creat en la secció de cafeteria taules que parlen, com una manera de fomentar la comunicació entre les persones. Els que busquen relacionar-se només els cal seure a una taula destinada a aquest propòsit, ajuntar-se a altres o acceptant que altres persones puguin compartir la taula. La conversa proporciona un sentir de relació i  comunicació” (kristen Helmberg).

Donada la condició humana: “Silenci i solitud no són uns mots del segle XX. S’adeqüen a l’Era Victoriana de la punta, de les sabates amb botons i els llums de petroli, més que a la nostra època de la televisió i el video i persones que fan footing empalmades a uns audiòfons. Ens hem convertir en persones que avorrim la solitud i ens troben malament trobant-se sols” (Jean Fleming).

La solitud és una anomalia. Déu no considera bo l’aïllament. Abans de crear l’home (el mascle, Adam) “el Senyor Déu va plantar un jardí a Edèn,  (habitacle idoni per rebre l’home que anava a crear) vers l’est, i va posar allà l’home que havia format” (Gènesi 2: 8). La companyia dels animals que en aquell moment eren dòcils i no representaven cap perill per Adam, no satisfeien les seves necessitats fisiològiques i emocionals, necessitava una companya de la seva mateixa espècie.

“el Senyor Déu va causar un son profund en Adam, i es va adormir. I va prendre una de les seves costelles, i va cloure la carn al seu lloc”. (Déu va inventar la cirurgia i l’anestèsia). “I el Senyor Déu va formar de la costella que havia pres d’Adam la dona, i la va donar a Adam”. Adam va despertar del seu somni i en obrir els ulls i en  veure la dona al seu costat va dir: “”Aquesta és os dels meus ossos i carn de la meva carn”                      (vv. 21-23).

Crec que s’hauria  de fer un distinció entre solitud física i existencial. La primera es pot calmar amb animals de companyia, centres d’esbarjo per a la gent gran i totes les activitats que es programen per combatre-la. Però la que és verament important, la solitud existencial, segueix viva.

Penso que quan Déu va crear d'Adam la dona, aquesta només li podia donar companyonia física que és la que necessitava, l’altra, l’existencial ja la tenia coberta perquè la relació entre ell i el seu Creador  no tenia fissures. Sense interferències es mantenia oberta la línia entre ell i el Creador.

Pel que fa la solitud existencial, el problema es va començar a manifestar en el moment que Adam va menjar el fruit de l’arbre prohibit. “Es van obrir els ulls de tots dos i es van adonar que anaven nus, i van cosir fulles de figuera  i es van fer uns faldars” (Gènesi 3: 7).

Fins el moment de la Caiguda les relacions entre Adam i Eva eren plàcides. No hi havia res que les destorbés .encara no havien posat pals a la roda. La bassa d’oli es va convertir en un mar enfurismat. En el desconcert, Adam ha de donar explicacions a Déu de com sabia que anava nu. S’excusa culpant Eva de la seva dissort. “La que em vas donar per estar amb mi, ella m’ha donat del fruit de l’arbre i n’he menjat” (v.12). Les relacions socials es veuen afectades, també les conjugals. D’aquí ve que tan les relacions socials i conjugals es veuen malmeses.  Per més bona intenció que s’hi posi per evitar que les coses vagin de mal a pitjor, el cert és que empitjoren. A causa d’aquesta nova situació les persones se senten soles malgrat tinguin al costat el cònjuge o estiguin envoltades de persones en un  casal de gent gran.

Dediquem-nos ara a la solitud existencial que per menys valorada no vol dir que no tingui la seva impotència. En el moment que Adam va menjar el fruit de l’arbre prohibit es va trencar la relació amb Déu. Aquesta relació que era tan neta, tan íntima, sense núvols que amenacessin tempesta, la nova relació, el text la descriu amb aquestes paraules: “I van escoltar la veu del Senyor Déu que caminava pel jardí a la fresc a del dia” (v.8). Ara, quan escolten les passen del Creador que s’acosten per tenir la tertúlia diària “es van amagar de la presència del Senyor Déu entre els arbres del jardí” (.v.8). malgrat la descortesia que Adam i Eva li fan al Senyor Déu, aquest li diu a Adam el ver responsable de la catàstrofe: “On ets tu?” (v.9). Adam va respondre: “He escoltat la teva veu al jardí, i he tingut por perquè vaig nu, i m’he amagat” (v. 10). Aquí comença la solitud existencial: Tenir por de Déu, amagar-se de la seva presència, negar la seva existència, dir que la creació és el resultat de la trobada casual d’uns àtoms i que la presència de l’home sobre la terra és el resultat de l’evolució natural. “Diu el neci en el seu cor. No hi ha Déu” (Salm 14: 1). Neci, en el sentir bíblic no és algú curt de gambals. Ho és el científic més famós que davant la magnificència de la creació creu que aquesta meravella és el fruit d’una força impersonal que fa milions d’anys que actua.

El pecat crea una barrera infranquejable que separa l’home de Déu. Aquest en la seva misericòrdia anivella simbòlicament el precipici amb la sang dels animals que va sacrificar i que amb les seves pells va cosir els faldars amb que va tapar la nuesa dels nostres primers pares. Aquesta sang simbolitza Jesús morint en la creu del Gòlgota pel perdó dels pecats” (v.21). El Nou Testament ensenya amb llum meridiana que Jesús és el camí que port al Pare. Jesús en restablir la comunió amb el Creador fa desaparèixer la solitud existencial.

Octavi Pereña i Cortina

SOFRIMENT QUE ACOMPANYA LA MORT

Preocupats per Ana Obregón. No ha passat un mes des de que va perdre el fill i la seva família es preocupa pels seus missatges”, escriu el periodista Albert Domènech. El mateix reporter segueix redactant: “Ha passat gairebé un mes des de que Álex Lequio ja no hi és, i l’actriu sembla ser que ha quedat atrapada en un pantà de dolor  i de tragèdia i més després de perdre també la seva gossa Luna, la seva fidel companya i un dels nexes d’unió més forts amb el record d’Aless, com ell es feia dir”.

Poc després de la mort de l’Alex, Ana Obregón va escriure: “Perdre un fill és morir i tenir l’obligació de viure”. El periodista cita  Teresa Mortadella, psicòloga clínica: “I si fem cas del especialistes en el dol, no li falta raó. La pèrdua d’un fill és la pitjor que pot tenir perquè no és coherent amb el cicle de la vida de les persones, perdre un fill sempre va després”.

Referint-se a la pèrdua del fill Ana Obregón escriu: “Ara només demano que pugui tornar-lo a abraçar molt aviat perquè el trobo insuportablement a faltar”. Ana Obregón com tants pares que perden un fill a l’alba de la vida troben insuportablement a faltar el fill que els ha deixat. El futur d’uns pares que han perdut un fill, ¿ha de ser de perenne tristesa i dolor? No forçosament ha de ser així.

Marck Littleton narra la següent historia. “Una missionera a Pakistan ho va passar molt malament quan va perdre un fill de sis mesos. Una velleta panjalí la va anar a visitar i li va dir: “Si ets un ou la teva aflicció et farà dura i insensible. Si ets una patata en sortiràs tova i mal·leable, flexible i adaptable”. La missionera comenta que encara que li pugui emblar estrany a Déu, molts cops li emana: “Oh Senyor, fes-me una patata”. Cada cop hi ha menys tolerància al dolor en aquesta societat nostra que es recrea en la superficialitat i l’hedonisme de les tanques publicitàries. Es busca el confort immediat i no se’l troba.

Si algú perd un fill i creu que aquesta pèrdua és una injustícia que no es mereix i es rebel·la contra Déu i el culpa d’aquesta injustícia, S’està comportant com un ou que el dolor endureix. La pena li corroeix els ossos i fa que la vida es converteixi en un infern. Si el lector es comporta com  la missionera que va escoltar el consell de la velleta i demana a Déu que el converteixi en una patata tova perquè no tingui que arrossegar-se més pels verals d’aquest món sentint-se infeliç i desgraciat. Si la incredulitat no li permet dirigir-se a Déu faci l’esforç de vèncer-la demanant-li al Pare de nostre Senyor Jesucrist que li regali el do de la fe. En el mateix instant que el vel de la incredulitat caigui estarà en condicions de poder demanar-li a Déu  que el transformi en una patata que el dolor fa tova, modelable i flexible. Trobarà en Jesús el Metge que cura la ferida del cor omplint-lo da pau i tranquil·litat inexplicables.

La nostra societat educada en l’hedonisme es a dir, per complaure les exigències del cos, és incapaç d’aixecar els ulls vers el cel d’on li ve el socors que necessita quan l’adversitat oprimeix. Una societat educada en el materialisme, que només creu en el que toca, no creu en el Déu invisible que no se’l pot tocat ni analitzar en un tub d’assaig, però es fa present per la fe en Jesús. Llavors l’hedonista es converteix en un ésser espiritual capacitat per invocar Jesús, que l’allibera del materialisme insatisfactori. “Invoca’m en el dia de l’angunia: t’alliberaré i no moriràs” (Salm 50: 15).

En el moment que Déu deixa de ser un Ésser desconegut, estrany, absent, per convertir-se en un Ésser personal, proper, amorós, consolador, misericordiós, en un Pare sensible a les necessitats dels seus fills, llavors, l’ànima angoixada està en condicions de sol·licitat l’ajut diví: “Amb la meva veu demano auxili al Senyor, amb la meva veu demano misericòrdia al Senyor, vesso el meu plany davant d’Ell, declaro la meva aflicció davant d’Ell: Quan el meu esperit defalleix dins meu, tu coneixes el meu camí. En aquest meu sender per on camino han amagat una trampa per a mi. Vaig mirar a la dreta, i m’hi vaig fixar, però no hi havia ningú que em volgués conèixer. No tinc cap refugi, ningú no es preocupa de la meva ànima. Vaig cridar a tu, Senyor, vaig dir: Tu ets el meu refugi, la meva porció en la terra dels vivents. Escolta el meu clam, perquè estic molt afligit” (Salm 142: 1-5).

Per què viure acompanyat d’un dolor insuportable per la pèrdua d’un fill, d’un ésser estimat, i permetre que l’ànima es marceixi per  manca de consol quan en Jesús s’hi pot trobar la pau de Déu que sobrepassa la comprensió humana?

Octavi Pereña i Cortina

VIGÈNCIA DELS MANAMENTS

“El que va succeir el 4 d’octubre d’aquest any 2019 en els jardins del Vaticà i posteriorment en la basílica de Sant Pere, en relació al culte idolàtric celebrat en honor a la deessa Pacha Mama amb la connivència dels més alts càrrecs de la cúria romana, inclòs el seu representant màxim el Papa Francesc, passarà a la història com un punt d’inflexió dins d’aquesta Església. Amb l’absorció d’uns rituals pagans propis de la cultura amazònica, Roma ha expressat allò que internament es coneixia des de feia molt de temps, l’acomodament a altres cultures i formes de religió amb el propòsit de no ofendre ningú i aglutinar en el seu si el seu eclecticisme més obscè i inimaginable” (Carlos Domínguez).

És interessant conèixer qui és aquesta deessa Pacha Mama: “La Pacha Mama és una deessa reverenciada pels indígenes dels Andes. La Pacha Mama s’acostuma a traduir com “Mare Terra”. La Pacha Mama i l’Inti són les divinitats més benvolents i adorades en l’Imperi Tahuantinsuyo …Les adoracions a la Pacha Mama incloen ofrenes de menjar, objectes i flors per la deessa. En l’antiguitat  es sacrificaven llames per demanar bons collites per l’any que començava…en el que s’anomena sincretisme religiós, amb l’arribada dels colonitzadors, que intentaven imposar la seva cultura i religió, les tradicions d’ambdues cultures s’entremesclen i produïen  noves divinitats, festes i celebracions que agafen una mica de cada origen”

Monsenyor Felipe Arizmendi, bisbe emèrit de la diòcesi de San Cristobal de las Casas, Chiapas, Mèxic, en el seu escrit: ¿És deessa la Pachamama? , nega que el que va passar el 4 d’octubre de 2019 hagi estat un acte idolàtric: “Res d’això hi va haver. No són deesses, no va ser un culte idolàtric. Sols símbols de realitats i vivències amazòniques amb motivacions no sols culturals, sinó també religioses, però no adoració, doncs aquesta se la deu a Déu”. ¿L’Església catòlica només rendeix culte a Déu? L’evidència és que no. Què són totes aquestes verges, sants, cristos que sota la seva advocació estan subjectes nacions, ciutats i viles? Què són sinó actes d’idolatria invocar els sants patrons nacionals i locals?

L’article 2131 del catecisme de l’Església Catòlica acaba amb aquesta declaració: “El Fill de Déu encarnant-se, va inaugurar una nova economia de les imatges”. Amb aquesta notificació prepara el lector per acceptar el que diu el següent article: “El culte cristià de les imatges no és contrari al primer manament que prohibeix els ídols. En efecte, l’honor que tributem a una imatge es refereix al model original, i el que venera una imatge, venera la persona que representa. L’honor que donem a les sagrades imatges és una “veneració respectuosa” no una adoració que només escau a Déu. El culte de la religió no s’adreça a les imatges per elles mateixes, com a realitats, sinó que les mira sota l’aspecte propi d’imatges que ens porten al Déu encarnat. El moviment que es dirigeix a la imatge com a tal, no s’atura, ens arriba a la realitat que representa la imatge”.

El resum que fa el Catecisme en l’article 2141, diu: “El culte de les sagrades imatge es basa en el misteri de l’Encarnació del Verb de Déu”. ¿No és contrari al primer manament? O sigui que ara resulta que Jesús és el responsable de la magnitud idolàtrica que es dóna en l’Església catòlica, des de els peus fins el cap. ¿No la prohibeix amb claredat el Nou testament? És taxatiu en aquest sentit: “¿O no sabeu que els injustos no heretaran el regne de Déu? No us deixeu enganyar…ni els idòlatres…no heretaran el regne de Déu” (1 Corintis 6: 9,10). Com afegitó diu: “I això éreu alguns, però heu estat netejats, heu estat purificats, heu estat declarats innocents en el Nom del Senyor Jesús i en l’Esperit del nostre Déu” (v.11). La idolatria és injustificable.

Monsenyor Felipe Arizmendi diu: “És molt atreviment condemnar el Papa com a idòlatra, doncs no ho ha estat mai ni ho serà”. Si el Papa no és idòlatra per què va anar a l’església de Sant Marcello a pregar davant del “miraculós” crucifix que es guarda allí, recordant els miracles que suposadament va fer, perquè s’acabi la pandèmia del coronavirus? ¿Què és sinó idòlatra la pegaria del Papa Francesc: “Sota la teva protecció ens acollim, santa Maria Mare de Déu, no rebutgis les súpliques que et dirigim en les nostres necessitats, ans deslliura’ns de tot perill, oh sempre Verge, gloriosa i beneïda”? ¿És que Jesús que va ser ressuscitat i que està assegut a la destra del Pare, no pot intercedir per nosaltres? ¿És que l’Esperit Sant ha deixat d’intercedir a favor nostre? ¿És que el Pare no escolta el Parenostre quan li supliquem? ¿És que la Trinitat dorm i cal que la despertin els intercessor que ens hem fabricat?

Segons la martingala del Catecisme, l’Església catòlica no és idòlatra. Segons les paraules de Jesús, sí “No penseu que he vingut a abolir la Llei i els Profetes. No he vingut a abolir sinó a complir. Perquè en veritat us dic: fins que passi el cel i la terra ni una lletra, ni una iota, ni una titlla, no passaran de la Llei fins que tot s’hagi esdevingut” (Mateu 5: 17,18). Segons Jesús, el manament. “No tindràs altres déus davant meu…Ni els faràs cap estàtua ni cap imatge…no et prostraràs davant d’elles ni les serviràs… (Èxode 20: 3-8), segueix vigent en el segle XXI perquè encara no s’ha esdevingut tot.

Octavi Pereña i Cortina

ACTIVITATS DIABÒLIQUES

Segons El País, l’exministre d’Interior Jorge Fernández Diaz es va entrevistar  amb el papa emèrit Benet XVI el 17 de juny de 2020 en el monestir “Mater Eclessiae” situat als jardins del Vaticà. Van parlar dels problemes polítics pels que travessa Espanya especial posant èmfasi en la situació a Catalunya. Segons Fernández Diaz Benet XVI li va assegurar que “el diable vol destruir Espanya pels serveis prestats pel país a l’Església de Crist”. Segons l’exministre Benet XVI li  va dir  que “el diable ataca més als millors, per això ataca especialment Espanya”. Tanmateix el polític va compartir amb els joves la formula que segons ell li va donar el papa emèrit per vèncer el diable en la lluita contra l’independentisme català. “humilitat, pregària, sofriment i devoció a la Santíssima Verge”.

La pregunta que em faig: ¿és Jorge Fernández Diaz catòlic apostòlic romà opusdeista, o cristià? No es poden ser ambdues coses alhora.

El polític afirma que Benet XXI li va dir que “el diable toca més als millors i per això ataca especialment Espanya”. Aquesta afirmació no és certa malgrat la digui un papa, si és que l’ha dit. Si Espanya no marxa bé no és a causa de l’independentisme català. No va bé a causa de la corrupció política que la infecta de cap a peus. L’exministre sap molt bé que el partit al que està afiliat ha assolit la cota més alta de corrupció. “La justícia enalteix la nació, però el pecat és l’oprobi dels pobles” (Proverbis 11. 24). Quan la Bíblia es refereix a la política, és a la de Déu, no la dels homes que entenen un concepte molt esbiaixat d’ella.

S’ha de separar el blat de la palla. Antoni Puigverd, en el seu escrit Satanàs i els corsaris tracta de la suposada trobada de Jorge Fernández Diaz i Benet XVI. Entre altres coses diu: “Qualsevol que hagi coincidit amb Fernández Diaz en un sopar (em va tocar anys  enrere en un casament) sap que aquest home parla pels colzes de sants, dimonis, àngels i conques espanyoles a Amèrica”. Els serveis d’Espanya els haurà fet a l’Església catòlica, però no a Crist ja que l’evangelització es fa predicant la Paraula de Crist i no amb la coacció de l’espasa.

No, senyor exministre, Espanya no va bé a causa de la religiositat supersticiosa de la seva població i per descomptat dels seus dirigents. M’imagino que l’exministre està amarat d’El Camino de monsenyor Escrivá de Balaguer però poc n’està de la Bíblia. Si n’estigués del Llibre de Déu sabria que la decadència del pobles i Espanya no és una excepció, no és a causa que el diable vulgui destruir-la perquè és la millor nació. Fernández Diaz li dóna molt protagonisme al diable  i li nega a l’ésser humà que malauradament el té per haver abandonat Déu i no haver-se penedit dels seus pecats. Sense vestir l’armadura de Déu l’home no es pot mantenir ferm contra els atacs del diable (Efesis 6. 11). L’home sense la protecció de Déu es troba despullat davant el diable, situació que fa que li obri la porta del cor permetent que el maligne en prengui possessió incitant-lo a fer el mal.

Pot semblar una tonteria, però no ho és. La religiositat disfressada de cristiana no garanteix que els qui la practiquin siguin cristians. N’hi ha prou amb l’exemple que posa Jesús. El Mestre tenia molts enfrontaments amb els sacerdots i fariseus. El fariseu Saule de Tars que més tard se’l coneixeria com a Pau, l’apòstol, després de la seva conversió a Jesús  va confessar haver sigut un fariseu fanàtic: “Pel que fa el zel perseguidor de l’església, pel que fa a la justícia que és en la Llei, irreprensible” (Filipencs 3: 6). Admet un legalisme furiós que l’impulsava a perseguir a mort els cristians. Abans, però, el judaisme zelós de la Llei de Moisès el va portar a matar el Messies que esperava.

Jesús, en un dels encaraments amb els fariseus surt a relluir el tema del diable que segons Jorge Fernández  Diaz desitja destruir Espanya perquè és la millor nació del món. Aquesta suposada superioritat la defensen molts espanyols. Jesús diu al seu auditori que havia cregut en Ell: “Si  vosaltres persevereu en la meva paraula, sou de veritat deixebles meus, i coneixereu la veritat i la veritat us farà lliures…Si el Fill us allibera sereu veritablement lliures” (Joan 8: 31, 32, 36). El sacerdots i els fariseus li van dir que eren fills d’Abraham. Jesús els va respondre dient-los que si fossin fills d’Abraham les obres del vostre pare Abraham faríeu i no  voldríeu matar-me. A partir d’ara la disputa gira entorn del diable: “Vosaltres sou del vostre pare el diable i voleu fer els desitjos del  vostre pare, ell era homicidi des del principi, i no es va mantenir en la veritat, perquè en ell no hi veritat. Quan parla la mentida, parla del que li és propi, perquè és mentider i pare de la mentida” (v.44). El Roto, en una de les seves vinyetes, parlant per mitjà d’una cara d’aspecte diabòlic, diu: “No sigueu crèduls! El diable no existeix”! Això  voldria ell, que el transformem en un bufó de festa major. Jesús el pinta tal com és realment.

L’apòstol Pau detalla les obres que fan aquells que tenen per pare espiritual el diable: “Adulteri, fornicació, impuresa, lascívia, idolatria, bruixeria, enemistat, baralles, gelosies, ires, rivalitats, divisions, partits, enveges, homicidis, embriagueses, golafreries, i les coses semblants a aquestes, sobre les que un predic” (Gàlates 5:19-21).

Qui és que destrueix Espanya? Les persones que es posen a disposició del diable i aquest els fa fer les malifetes que cometen. La suplica que l’apòstol fa en favor dels qui estan atrapats en la xarxa del diable és. “I tornin al bon seny, alliberats del parany del diable que els tenia captius per fer la seva voluntat” (2 Timoteu 2. 26).

Octavi Pereña i Cortina

POLÍTICS CALVINISTES

Francesc de Carreras comença així el seu escrit Holandès i calvinista. “Fa uns dies en  el curs d’una videoconferència familiar un fill meu ens va fer petar de riure quan va dir amb cara molt seriosa que veient el “personal polític que tenim a Espanya l’única solució era que vinguessin els homes de negre i es posessin al  capdavant de  cadascun dels ministeris i designessin un President del Govern un holandès calvinista”.

És curiós que un jove espanyol proposi com a solució al desgavell polític del nostre país, de la incompetència dels polítics, un President calvinista. Desconec si el fill de Francesc de Carreras té o ha tingut contacte amb calvinistes holandesos per fer la proposta de que Catalunya necessita un President calvinista.

Qui va ser Joan Calví? Va ser un reformador nascut a Noyon, França i mort a Ginebra (1509- 1564). La seva doctrina basada especialment en la sobirania absoluta de Déu i l’autoritat suprema de la Bíblia com a Paraula de Déu. Va impactar amb força a Holanda i els polítics holandesos. Allí on la Bíblia llueix amb força les persones i els països surten de l’obscurantisme i de les supersticions religioses.

En l’escala de valors els calvinistes de debò posen en primer lloc  Déu i que l’ésser humà es relaciona directament amb Ell. Diferenciant-se del catolicisme romà que interposa entre Déu i l’home l’Església com a mediadora principal,  i com a mediadors secundaris la nombrosa cohort de sants i verges que autoritza exerceixin aquesta mediació. Quan s’engrandeix l’Església s’empetiteix Déu. L’Església usurpa les funcions de Déu i aconsegueix que el Senyor ocupi un lloc secundari. L’Església ocupa el lloc alt del podi. El protagonisme que l’assoleix l’Església entre altres coses s’auto atorga la potestat de perdonar pecats. Jesús afirma que té poder de perdonar pecats perquè és Déu. Amb la rellevància que assoleix l’Església, Jesús ja no és necessari. Tenint el fidel el confessor a qui veu, per què anar a Jesús a qui no veu? Més val un pardal a la mà que una perdiu en l’aire. ¿I si fos veritat que Jesús és un mite com diuen molts? Agafem el que veiem. Malgrat que els fidels catòlics tenen el Nom de Déu als llavis, realment no hi creuen en Ell. Pels catòlics Déu ha perdut la seva raó de ser perquè  l’Església li ha robat el poder de perdonar els pecats.

El calvinista no creu en la mediació de l’Església, ni en la dels sants i verges, ni que l’home tingui poder de perdonar els pecats. Per a ell només “hi ha un únic Déu, i un únic mitjancer entre Déu i els homes, Crist Jesús home” (1 Timoteu 2: 5). “La sang de Jesucrist el seu Fill (de Déu) ens neteja de tot pecat” (1 Joan 1: 7). Ens deixa com una patena. Succeeix quelcom semblant a una camissa blanca estesa al balcó. Desconec per què, però sempre hi queia alguna mota al coll, el lloc més visible. Fet que enfurisma les dones. La persona, l’ànima de la qual ha estat emblanquida per la sang de Jesús no pot suportar un pecat, tan petit com el venial. No pot infravalorar-lo. La seva comissió significa que s’ha infringit tota la Llei de Déu (Jaume 2: 10). És per aquesta motivació espiritual que el fill de Francesc de Carreras aporta com a solució al desgavell polític català que els homes de negre posin com a President de la Generalitat un President calvinista,

L’apòstol Pau escrivint a l’església a Roma els diu que l’autoritat és “un servidor de Déu per al teu bé. Però si fas el mal tingues por, perquè no és en va que porta l’espasa: perquè és un servidor de Déu, un venjador per castigar el qui fa el mal” (Romans 13: 4). El polític que és verament calvinista es pren al peu de la lletra la condició de que “és un servidor de Déu”, que és un representant seu en el governament d’un país. Si la característica de Déu  és la justícia en la seva màxima expressió, el governant calvinista ha de vetllar per expressar-la de la millor manera possible. El ciutadà calvinista o qui exerceix un càrrec públic, ambdós, en les seves respectives àrees d’acció han de reflectir de la millor manera possible la santedat de Déu.

El polític calvinista és membre d’una església local i quan assisteix al culte per adorar Déu deixa a la porta del temple l’honor públic que gaudeix i amb la resta dels germans en la fe, quan celebren el Sopar del Senyor, que és el recordatori de la mort vicaria de Jesús    ho fa amb l’esperit que explica l’apòstol Pau: “Cada vegada que mengeu d’aquest pa i beveu d’aquesta copa anuncieu la mort del Senyor fins que vingui. De manera que el qui mengi d’aquest pa i begui de la copa del Senyor indignament serà culpable del cos i de la sang del Senyor. Que cadascú es provi a si mateix, i així mengi del pa i begui de la copa, perquè el qui en menja o beu indignament , menja i beu judici per a si mateix, no discernint el cos del Senyor” (1 Corintis 11: 23-30).

El polític calvinista davant el pa i el vi que recorda la mort de Jesús pel perdó dels seus pecats, reconeixent la seva condició de pecador perdonat, enforteix la fe i la capacitat d’aplicar la justícia de Déu en l’exercici de les seves tasques polítiques. El fill de Francesc de Carreres no s’equivoca quan, potser inconscientment, li diu al seu pare que seria convenient que un polític calvinista fos el President de la Generalitat.

Octavi Pereña i Cortina