INFANTS ENXARXATS

Els Mossos d’Esquadra detecten dos casos per setmana de difusió de fotos de menors a Lleida. Internet, mòbils, Smartphones, whatssaps, són dispositius altament connectats que poden facilitar-nos gairebé instantàniament informació. En aquest sentit són estris que poden donar-nos la informació que necessitem rebre amb molta rapidesa i sense necessitat de moure’ns de casa o de l’oficina. Alhora tenen un perill ja que la informació que se’ls subministra és gairebé indestructible. S’ha de ser molt curós a l’hora d’introduir-hi dades de tipus personal, siguin o no de tipus eròtic.

El sergent Xavier González Espinet, responsable de l’Oficina de Relacions amb la Comunitat assegura que “una de les problemàtiques més freqüents és el cas del menor que ha enviat a una persona del seu entorn una fotografia de caràcter íntim…els menors ha de saber que quan es fan un selfie i l’envien poden perdre el control sobre aquesta imatge”.

Ens espantem davant l’alarma que es crea quan infants i adolescents s’envien fotos íntimes que es converteixen en bumerangs que els colpeixen. Quin exemple donen els adults als menors? Quin model són els pares pels fills? Recentment s’ha descobert l’assetjament a celebritats nord-americanes. A casa nostra tenim els casos d’Olvido Hormigos, regidora de Los Yemenes que va gravar i enviar imatges de situacions que mai s’haurien d’haver produït i, de  Telu Campos, presentadora de televisió. Què els poden dir aquestes dones als seus fills? ¿Com poden justificar les seves immoralitats? Com poden explicar als seus fills el perillós que és enviar per Internet fotos íntimes si han caigut en la trampa de l’exhibicionisme?

En nom de la llibertat i de que som amos del nostre cos i que amb ell podem fer el que vulguem, estem banalitzant el sexe. No és estrany, doncs, que infants que naixen i es crien en famílies on es parla del sexe de manera degradant i envoltats d’imatges que objectiven la dona i l’home i que de tant repetir-ho arribin a la conclusió que aquesta sigui la vertadera manera de practicar el sexe. No ens ha de fer estrany que els Mossos d’Esquadra diguin que l’edat mitjana dels menors implicats  en la tramesa d’imatges comprometedores sigui de 12 a 15 anys.

Avui, amb al negació en massa de Déu i de la seva Llei s’ha creat una societat mancada de pudor: “Aversió de l’ànim envers allò que pot ofendre la decència, també la modèstia” (Diccionari Manual de la Llengua Catalana de d’Institut d’Estudis Catalans). Quan s’atempta una i altra vegada contra el pudor, les celebritats s’encarreguen d’ensenyar que és normal mostrar públicament les parts íntimes dels cossos amb vestits que tapen poc i amb transparències que ho ensenyen tot, fins i tot presentant-se nues en públic, es crea una adició al sexe que és insaciable. Mai no se’n té prou. El profeta Jeremies  descriu amb aquestes paraules una societat que viu pel sexe: “Cavalls atipats, lascius, cadascú renilla vers la muller del seu proïsme. ¿No t’he de castigar per aquestes coses? Declaració del Senyor. ¿I no es venjarà la meva ànima d’una nació com aquesta? (5:8,9).

Tot segui cito uns textos bíblics que si són assumits pels pares els podran ajudar a instruir els seus fills sobre el sexe i no esperar que sigui la pornografia que aprofitant-se del buit educatiu s’encarregui de fer-ho de manera degradant i perjudicial per aquells que rebin i acceptin les instruccions tan pernicioses per la seva salut moral.

Què fill meu? ¿I què fill de les meves entranyes ? No donis a les dones la teva força, ni els teus camins a allò que destrueix els reis” (Proverbis 31:2,3).

“Que el matrimoni sigui honorat en tot, i el llit sense taca, Déu judicarà els fornicaris i els adúlters” (Hebreus 13:4).

“Perquè aquesta és la voluntat de Déu, la vostra santificació, que us abstingueu de la fornicació, que cadascú de vosaltres sàpiga posseir el seu vas en santificació i honor, no pas en passió de concupiscència com els gentils que no coneixen Déu (1 Tessalonicencs 4:3-5).

Victòria Villamil diu: “El trastorn sexual compulsiu també anomenat trastorn hipersexual, pot destruir  la vida d’una persona tal com l’addicció a l’alcohol o les drogues”.

Valerie descriu la seva experiència d’addicta al sexe: “Per a molts l’addicció al sexe és una forma d’automedicació per esborrar l’angoixa, la desesperació i la por paralitzant que obsessiona des de la infantesa. Amb el propòsit d’alleugerir la soledat i la por de no ser estimada, buscava l’amor en llocs equivocats. Per la meva addicció al sexe vaig arruïnar dos matrimonis. Vaig perdre la feina, la meva casa i em vaig quedar al carrer”. Després d’una dècada de travessia per la foscor Valerie va intentar treure’s la vida amb una sobredosi de medicaments.

Banalitzar el sexe i utilitzar-lo com automedicació per amagar els problemes porta a empitjorar la situació perquè de les flames un en llença a les brases. Els experts diuen que la infelicitat creixent és la causa de l’enviament de fotos íntimes i de l’addicció a Internet. Els afectats per les escenes gens gratificants que viuen a casa intenten suplir el dèficit familiar amb el succedani que els ofereix la xarxa amb el resultat nefast de fer-se addicte al sexe en línia.

Octavi Pereña i Cortina

 

 

VIOLÈNCIA INSTITUCIONALITZADA

¿Som una societat violenta?, és  la pregunta que sovint ens fem. ¿Es  pot prevenir-la? ¿És la televisió, els videojocs i altres estris electrònics els que la promouen? Aquestes i altres preguntes ens les fem en moments puntuals que malauradament es produeixen amb excessiva freqüència.

Els telenotícies ens ameren de violència: els vídeos de decapitacions, les imatges de destrosses causades pels bombardejos, els cossos mutilats estesos vora camins i carreteres, mares famèliques que donen el pit que no té llet a nens cadavèrics…A tot això, els governants en nom de la pau es preparen per la guerra amb la qual cosa s’incrementa l’espiral agressiva, afegint-hi la indústria armamentista que afavoreix la cultura de la brutalitat. ¿Hi ha remei a aquesta bogeria que escampa el terror, la misèria i la desgràcia? Es diu que si governessin les dones la política seria més humana i que es reduirien dràsticament les injustícies. No cec que fos així perquè l’experiència de les dones presidentes no han canviat la manera de governar  perquè “del malvat surt la maldat” (1 Samuel 24:13). Tan la dona com l’home són malvats, segons Déu.

Es diu que l’ésser humà per naturalesa és bo, que si actua malament és perquè les circumstàncies l’esperonen a fer-ho. És cert que determinades circumstàncies ens poden impulsar a reaccionar amb fúria, però no són les coses externes les responsables del nostre comportament indesitjable, sinó la nostra predisposició a fer-ho. Es diu que l’ocasió fa el lladre. Un no manifesta la seva predisposició a robar fins que no se li presenta l’oportunitat. Ens lamentem dels escandalosos casos de corrupció política. La honorabilitat dels ciutadans es posa a prova quan al tenir càrrecs públics s’unten els dits d’oli. Pel que fa la violència succeeix quelcom semblant: un no es mostra violent fins que no té l’oportunitat de manifestar el que s’amaga en el seu cor. Hi ha infants i adolescents que maltracten els seus pares i padrins. Hi ha pares i mares que maltracten els seus fills. Hi ha marits que peguen les seves esposes o les danyen psicològicament, també hi ha dones que ho fan amb els seus marits. Hi ha persones que no tenen miraments i assassinen els vellets dels qui n’haurien de tenir cura. Podem dir que res d’això ho faríem mai, potser no amb tanta magnitud. La violència té molts matisos. Qui pot dir que no s’hi troba en un grau entremig?

El filòsof brasiler Sebastiao Salgado li diu a la periodista Ima Sanchís: ”Quan vostè i jo ens varem trobar sentia una gran desil·lusió per nosaltres els humans. Jo creia que teníem la capacitat  d’estimar-nos els uns als altres tal com va dir Jesús i com sostenien Sòcrates i ·Plató. Però vaig comprovar que som una espècie brutal, que potser la nostra veritable naturalesa és la violència, som un animal predador, molt agressiu, no només vers les altres espècies, també contra nosaltres mateixos”.

Romans 3 descriu la naturalesa humana fruit de la desobediència d’Adam, de qui procedim i pel nostre abandonament de Déu: “Com està escrit: no hi ha ningú just, ni un. No hi ha ningú que comprengui, no hi ha ningú que cerqui Déu. Tots s’han desviat, alhora s’han fet inútils: no hi ha ningú que actuï amb benignitat, no n’hi ha ni un de sol. La seva gola és un sepulcre obert, amb les seves llengües parlen enganyosament, sota els seus llavis hi ha verí àspid. La seva boca és plena de maledicció i d’amargor. Els seus peus són lleugers a vessar sang, en els seus camins hi ha ruïna i desgràcia i no han conegut el camí de la pau. No hi ha temor de Déu davant dels seus ulls” (vv.10-18).

El retrat que l’apòstol Pau fa de l’ésser humà és el resultat de que en l’home no hi ha temor de Déu. Aquesta mancança afavoreix la manifestació agressiva perquè no hi ha brida que la freni. Negar el temor de Déu permet que Satanàs es converteixi  en el pare espiritual de l’incrèdul, filiació que obliga al compliment de la voluntat de pare tan maligne.

Un exemple de transformació de personalitat agressiva a pacífica el tenim en el cas de l’endimoniat de Gadara que “era tan violent que ningú no podia passar per aquell camí” (Mateu 8:28). Aquest personatge tan agressiu entra en contacte amb Jesús que l’allibera de la possessió satànica. El resultat de la intervenció de Jesús en la seva vida és que el veïnatge el troba “assegut i vestit en el seu seny” (Marc 5:15).

El problema de l’agressivitat creixent no és una qüestió de moral i d’ètica. Tampoc d’educació. Ni de filosofia. La lectura del filòsofs clàssics avui tan estimulada no canvia la ferocitat humana en pacifista. Només   convertint-se en fills de Déu per la fe en Crist s’inverteix la tendència perquè havent rebut l’amor de Déu es comença a estimar i a buscar el bé del proïsme. L’amor de Déu és pacificador i busca resoldre les diferències buscant el bé de l’altre encara que s’hi perdi quelcom en l’acció. Aquesta és la gran necessitat avui: que l’amor de Déu prevalgui en les relacions humanes.

Octavi Pereña i Cortina

 

BELLESA ARTIFICIAL

Els experts avisen els pares que l’exercici físic obsessiu pot estar relacionat amb desordre de l’alimentació, en els adolescents. Exposar-se a les xarxes socials que proporcionen imatges físiques no realistes hi contribueixen. Ajuda a estendre el concepte erroni del que és la bellesa física, la publicitat amb les imatges retocades digitalment i les passarel·les amb l’exhibició de models cadavèriques.

El model escanyolit de bellesa que es troba arreu fomenta, principalment en infants i adolescents que encara no tenen format el sentit crític a voler semblar-se  a  aquests models, reals a les passarel·les, però que són el resultat d’exercicis físics extenuants i de dietes dràstiques que posen en perill la salut física i mental d’aquestes noies que han de patir tant per malviure.

L’exercici físic moderat en una societat sedentària com ho és la nostra és necessari perquè no es rovellin les ròtules, impedint o dificultant la mobilitat. Si no es té cura, allò que pot ser beneficiós física i mentalment es pot convertir en un greu problema de salut integral. Uns indicadors que alerten de que alguna cosa no marxa bé en la pràctica de l’esport és quan es manifesta una tendència a només voler fer esport, a fer-ne trobant-se malament o inclús lesionat i a practicar-lo a deshora, ha dit Sarah Young, psicòloga i especialista en desordres alimentaris de la Universitat de Sidney.

L’obsessió per la primor malaltissa que s’encarrega de fomentar la indústria de la moda amb les desfilades de models cadavèriques obliga als governs, com el francès, per dir-ne un, a prendre mesures que impedeixin l’exhibició de noies malaltes per l’excessiu exercici físic i per la mala alimentació. Al problema s’hi afegeix la indústria dels gimnasos que fomentant la cultura del mantenir-se en forma, d’alguna manera contribueix  a crear addicció a l’exercici físic al despertar el sentiment en les persones de no trobar-se bé amb el seu cos. Silvia García de 28 anys que acostuma a anar al gimnàs cinc dies a la setmana, diu que es nota irascible quan, pel que sigui, porti uns dies sense anar al gimnàs. La Silvia diu: “En el gimnàs no gasto massa, és baratet. En el que gasto més és en roba esportiva, samarretes, malles, sabatilles…Al mes em puc gastar una mitjana de 100-120 euros”.

Amb facilitat es pot creuar la línia vermella que separa l’exercici saludable del malaltís. El psicoterapeuta i neuropsicòleg Álvaro Bilbao, escriu: “Quan fem esport conreem la capacitat de calmar l’enuig i de canalitzar la frustració, el més important és que ajuda a generar serotonina, l’hormona de la felicitat”. Aquesta és la causa per la que la Silvia García es nota irascible quan per la causa que sigui està uns dies sense anar al gimnàs.

Quan l’exercici físic es converteix en una prioritat el seu poder terapèutic es converteix en una droga tan destructiva com les químiques. “Els experts recomanen que la pràctica esportiva ha de ser sempre racional. És dir que no s’ha de convertir en una obsessió que pugui posar en perill la relació de parella.  Hi ha persones realment obsessionades per l’aspecte físic o la necessitat de fer esport i, quan es converteix en l’únic i interfereix en la vida de parella podem estar davant d’un problema de salut” (Álvaro Bilbao).

Les indústries de la cosmètica, de la moda, del gimnàs, ens manipulen a favor dels seus interessos econòmics i ens programen perquè els nostres cossos s’ajustin al model que a ells els interessa. “Perquè tu ho vals”, la frase que de tan repetir-la es grava en el nostre inconscient, ens impulsa a seguir mecànicament les normes que de manera sublimal se’ns imposen des de fora. Creiem que actuem en llibertat  quan realment actuem condicionats. “L’exercici ha perdut la condició d’activitat agradable i s’ha convertit en una altra manera com les dones manipulen els seus cossos, un altre vehicle per una tortura narcisista. Les dones que aconsegueixen l’ideal de primor que promouen els models moderns, normalment ho aconsegueixen fent exercici de manera frenètica i compulsiva, realitzant severes i restrictives dietes nutritives deficients” (Elayne A. Soltzberg i Joan C. Chrisler).

Per evitar caure en el parany de la publicitat sublimal que ens modela al seu gust sense adonar-nos-en, primer hem de saber bé qui som. Si no ho sabem, llavors som propensos a acceptar els missatges sublimals que ens modelen sense oposar resistència. El text bíblic que afegeixo ens alerta dels perills de deixar-nos manipular pel deliri de la bellesa efímera del cos i ens proposa modelar les nostres ànimes per la bellesa que irradia Déu: “La gràcia és enganyosa, i la bellesa és vana: però la dona que tem el Senyor, serà elogiada” (Proverbis 31:30).

Octavi Pereña i Cortina

 

OBJECTIVAR EL COS

Crec que una dona que com Crystal Huyben pensi que “la modèstia sempre ha estat important per a mi, crec que la sexualitat és un do meravellós de Déu, quelcom que s’ha de protegir, no exposar-la perquè tots els ulls la vegin”, difícilment podrà estar desolada com Terelu Campos per la possible comercialització de la cinta, o avergonyida com Olvido Hormigos. Segons l’ex parella de Terelu Campos, no es tracta d’una foto robada, sinó una imatge que li havia enviat la mateix madrilenya feia uns anys quan la relació anava vent en popa.

Luís Izquierdo i Celeste López, comentant la moda del sexting, diuen: “Tot és a la xarxa. El seu nom, les seves fotos més personals, la seva visió del món, de si mateixos, els seus comentaris quotidians més banals i també molts de molt compromesos. Han crescut amb un mòbil a les mans i el món sense Internet els sembla un món de segona categoria…A la xarxa despullen el seu dia a dia sense pudor, exhibint la seva rutina o el seu estat emocional a través d’explicacions, fotografies o breus seqüències. Aquesta realitat no deixaria de tenir una mera perspectiva sociològica si no fos per casos com el del vídeo sexual entre menors difós aquesta setmana a través de les xarxes socials”.

“La majoria dels protagonistes d’aquestes imatges compromeses que han acabat veient milers de persones buscaven el seu moment de glòria per compartir-lo en entorns molt reduïts . Aquesta posada en escena davant una càmera es busca també gaudir d’un protagonisme que no es té normalment. Sense calcular els riscos d’una difusió pública i els laments arriben quan el mal és irreparable. I el pitjor és que  esborrar aquestes imatges és gairebé impossible”.

Que els ho preguntin als adolescents i a les celebritats que en la seva insensatesa s’han deixat fotografiar per l’amor de la seva vida, el príncep blau que l’havia d’omplir de felicitat!

La degradació moral a que s’ha arribat ha portat a banalitzar el sexe rebaixant-lo per sota del sexe animal que normalment es realitza per la reproducció, convertint-lo en una relació de plaer fruit de l’objectivació de l’altre. Aquesta reducció a objecte de la persona és la conseqüència de que les persones han abandonat Déu, el comportament de les quals s’ha convertit en carnal i la conseqüència d’aquesta degradació és: “adulteri, fornicació, impuresa, lascívia”(Gàlates 5:19). La voluntat de Déu és la nostra santificació: “Que ens abstinguem de la fornicació, que cadascú de nosaltres sapiguem posseir el nostre vas (cos) en santificació i honor, no pas en passió de concupiscència com els gentils que no coneixen Déu” (1 Tessalonicencs 4: 3-5).

L’home actual s’ha begut l’enteniment. A pesar dels efectes negatius d’objectivar el cos: increment de les malalties de transmissió sexual, trencadisses conjugals, problemes conjugals i familiars, actuem com la dona adúltera de Proverbis 30:20) :”Així és el camí de la dona adúltera. Menja i s’eixugà la boca i diu: No he fet cap mal”. La dutxa i el sabó després de l’acte impur no neteja la impuresa moral. Cal la intervenció divina que ens faci veure que no podem dir que no hem fet cap mal i ens porti a reconsiderar els nostres camins, penedir-nos del pecat que hem comés i rectificar. Si no es canvia la conducta d’objectivar el cos no serveix de res lluitar contra la immoralitat si no hi ha una autèntica conversió a Déu. El cos s’ha de mantenir sant.

Octavi Pereña i Cortina