SEXE SALVATJE

El cas Gisèle Pelicot ha omplert les pàgines de la premsa i ocupat espais considerables en els telediaris. “Una dona admirable”, la considera el periodista Jordi Juan. Què ha fet Gisèle per merèixer tanta atenció mediàtica? Ni més ni menys que denunciar el seu marit Dominique per haver-la drogat amb ansiolítics que la deixaven inconscient i facilitar que 70 monstres la violessin durant nou anys. Al cas Pelicot no se li ha de donar més importància que la que té, No fos cas que es deixés en un segon pla el múltiples casos de  violència contra la dona, alguns d’aquests comesos per menors, perquè no vagin a parar sota la catifa i caiguin en l’oblit.

Cada cop que es destapa un cas nou de violència masclista s’espera que sigui el darrer i que els monstres que s’encarreguen de cometre’ls, avergonyits per les denuncies públiques no tornin a pujar a l’escenari. Malauradament la cosa no és així. Encara no s’ha assecat la tinta que descriu l’aberrant notícia d’un altre cas de violència masclista, que un altre surt a la llum pública. Què és el que fa que la violència masclista contra la dona sigui cada cop més agressiva i cruel?  Es pretén acabar amb aquesta pandèmia amb mesures policials, judicials i intensificant l’educació sexual a les escoles…Tot això no serveix per eradicar la violència masclista. Només és el dret a picar de peus davant la impotència d’eradicar-la. Es busca la solució al lloc que no li correspon. Tot el que es fa amb el propòsit d’impedir que els monstres sexuals segueixin cometen les seves malifetes és el reconeixement que la pandèmia existeix, però no l’antídot per eradicar-la.

Jesús fa diana quan diu: “¿No enteneu encara que tot el que entra en la boca va al ventre i es llaça a la comuna? En canvi les coses que surten de la boca provenen del cor i aquestes contaminen l’home. Perquè del cor provenen els pensaments dolents. els homicidis, els adulteris, les fornicacions…Aquestes són les coses que contaminen l’home” (Mateu 15: 17-20).

L’apòstol Pau és més clar i distingeix les obres que fan els creients i els incrèduls. De l’anàlisi ens quedarem amb les obres que fan els incrèduls que són les que caracteritzen els monstres sexuals: “Adulteri, fornicació, impuresa, lascívia…” (Gàlates 5: 19-21). Esmento només les que intervenen directament en la violència contra la dona. Més llum  aporta l’apòstol quan descriu la causa que el mascle actuï amb el salvatgisme com moltes vegades ho fa. Els fracàs de la lluita contra el sexe salvatge es troba en el fet que s’ataquen els fets i no la causa. Els fruits però no l’arrel de l’arbre dolents que els produeix.

L’apòstol Pau en la carta que escriu als cristians de Roma,  just a l’inici de l’epístola exposa amb detall la causa de la violència masclista. Faré una llarga transcripció del text perquè considero que és imprescindible perquè es conegui la causa que provoca el sexe salvatge que tan dolor ocasiona: “Perquè no m’avergonyeixo de l’Evangeli de Crist perquè és poder de Déu per a salvació de tot aquell qui creu, al jueu primerament, i també al grec ” (v. 16).  Els jueus creien que el pla de Déu de salvació excloïa els no jueus. L’apòstol recorda als seus compatriotes l’ensenyança de l’Antic Testament: els no jueus també entraven en el pla de Déu per la salvació del seu poble.

La impietat i la injustícia dels homes no té excusa perquè: “allò que es coneix de Déu  els és manifestat” (v. 19) “Perquè les coses invisibles d’Ell, el seu poder etern i la seva divinitat , són clarament visibles des de la creació del món i es comprenen a través de les coses creades, a fi que siguin inexcusables” (v. 20). Des de la més tendra infantesa els ulls humans han llegit directament en el llibre de la creació de manera que ningú no pot justificar la seva incredulitat: “Afirmant ser savis, es van tornar necis. I van canviar la glòria del Déu incorruptible per una imatge semblant a l’home corruptible, a ocells, a quadrúpedes i a rèptils” (vv. 22, 23). La transformació de la gloria del Déu invisible en imatges de criatures corruptibles té  les seves conseqüències: “Per això Déu els va lliurar a la impuresa en els desitjos dels seus cors per deshonrar els seus cossos entre ells mateixos, els quals van canviar la veritat de Déu per la falsedat i van adorar i servir a la creació en lloc del Creador, que és lloat pels segles. Amén. Per això els va lliurar a passions deshonroses, ja que fins i tot les seves dones van canviar l’ús  natural pel que és contra natura, i de la mateixa manera van deixar l’ús natural, i en la seva lascívia es  van abrusar els uns pels altres, homes amb homes cometent impudícia , que reben es si mateixos la paga merescuda per la seva perversió. I com no van aprovar de reconèixer Déu, Déu els va lliurar a una ment reprovada, a fer coses impròpies: estan plens de tota injustícia, fornicació, malicia, cobejança, maldat, plens d’enveja, homicidi, rivalitat, engany, malvolença, murmuradors, calumniadors, avorridors de Déu, arrogants, orgullosos, fanfarrons, inventors de maldats, desobedients als pares, desassenyats, deslleials, sense afecte natural, sense misericòrdia, aquests, malgrat que coneixen la justa sentència de Déu que els qui practiquen aquestes coses són dignes de mort, no sols les fan sinó que també estan d’acord amb els qui les practiquen” (vv. 24-32).

l’apòstol Pau en ha fet una radiografia exhaustiva de la naturalesa humana. Només cal que reconeguem la malaltia espiritual que ens fa comportar segons descobreix la radiografia. Si se li demana, Jesús cura a qualsevol persona que li digui. Senyor, tingues pietat de mi que sóc pecador

Octavi Pereña Cortina

 

 

MÓN DE BOJOS

El nostre es un món de bojos. Hi ha resposta a la bogeria que ens embolcalla i que fa que considerem que la vida no val la pena viure-la. A causa de desnonaments, acomiadaments, precarietat laboral, problemes de salut, inestabilitat política, assetjaments sexuals o d’altres tipus i un llarg etcètera, la vida no agrada. La vida no val la pena viure-la. En el moment que es perd la il·lusió es pot prendre la decisió més tràgica per solucionar la situació que es pot considerar límit.

No solament situacions personals i familiars ens neguitegen. La situació política nacional i internacional ens angoixa. El fracàs de la política i l’augment dels extremismes no augura un futur prometedor. Hi inquietud pel canvi climàtic amb l’increment de llargues sequeres, pluges torrencials que destrueixen collites,  vies de comunicació, sembrant misèria i destrucció. Per acabar-ho d’arreglar, erupcions volcàniques acompanyades de poderosos tsunamis que destrueixen tot el que troben. ¿Val la pena viure en aquestes circumstàncies? En alguns casos, erròniament, es busca sortida a la crisi global que ens afecta amb el suïcidi.

No n’hi ha prou amb tot el que passa que els polítics en qui ens recolzem perquè solucionin els problemes que ens afecten, afegeixen més llenya al foc amb les seves proclames incendiàries. Es veu clarament que els problemes dels votants els importa un rave, als polítics. El seu màxim interès és seguir asseguts a la butaca, convertits en llepaculs dels líders perquè els consentin seguir sortint a la foto encara que sigui al preu de perdre la dignitat i l’honorabilitat.

És un món de bojos el nostre. Veure’ns envoltats de tarats ens fa pensar en abandonar el món sorollós que ens eixorda per retirar-nos a un d’aquests poblets de muntanya abandonats per viure amb tranquil·litat criant cabres i portant una vida saludable vivint en contacte amb la natura. El soroll es porta dins i com va passar amb els antics eremites que es retiraven a llocs deserts per viure en santedat, amb la fugida al retir van arrossegar la corrupció que hi havia en els seus cors, en lloc de conrear la pau van despertar la violència amagada en les seves entranyes.

Si ens fixem en la publicitat ens adonem que ofereix felicitat comprant els productes que anuncien. Ens prometen la relaxació que necessitem i que no sabem on trobar-la. La cosa no és tan senzilla. El malestar espiritual que és el causant de l’insuportable estrès que arrosseguem allí on anem no es pot solucionar vaporitzant essències de plantes aromàtiques que diuen dissolen el malestar que portem dins.

¿Hi ha solució a aquesta bogeria? Sí, però no en les ofertes que aquest món de bojos mitjançant els mitjans de comunicació que ha creat ens vol fer creure que pot fer-ho. Hi ha bones notícies. Hi ha resposta segura a la bogeria d’aquest món escrita en les pàgines de la Bíblia. Les Sagrades Escriptures cristianes ens ensenyen què hem de fer quan ens trobem immersos en sentiments de por, inseguretat, incertesa i confusió.

L’apòstol Pau va escriure: “Déu no ens ha donat un esperit de covardia , sinó de poder i d’amor i de seny” (2 Timoteu 1. 7). Si Déu té cura dels lliris del camp i de les aus del cel, Jesús ens diu. “Per tant no us desficieu, dient: què menjarem o què beurem o amb què ens vestirem? Perquè són els gentils (els incrèduls) que s’afanyen per totes aquestes coses, i el vostre Pare celestial ja sap que teniu necessitat de totes aquestes coses. I cerqueu primer el regne de Déu i la seva justícia , i totes aquestes coses us seran afegides. No us desficieu, doncs, pel demà, perquè el demà ja portarà el seu desfici. Cada dia en té prou amb el seu mal” (Mateu 6: 31-34). En el Parenostre Jesús ens ensenya a pregar al Pare celestial i pel que fa a les preocupacions del dia a dia, ens diu: “”Dóna’ns avui el nostre pa de cada dia” (Mateu 6: 11).

Pel fet de viure en una terra maleïda per Déu a causa del pecat d’Adam hem perdut el paradís que gaudien els nostres primers pares. És inevitable, doncs, que situacions estressants ens arribin l’una darrere l’altra. L’ésser humà per més que vulgui no pot evitar la seva presència. Jesús en les paraules que hem llegit ens invita a creure en Ell de cor perquè és el camí que ens porta al Pare celestial que té cura de nosaltres com la lloca cobreix amb les seves ales els pollets que s’hi refugien quan se senten amenaçats per algun perill. Sense Jesús estem despullats de protecció. Per això, guiats per l’instint de supervivència busquem la protecció allí on no hi és.

En mig de la bogeria d’aquest “món és molt aconsellable tenir present les paraules de Jesús: “La pau us deixo, la meva pau us dono. Jo us la dono, no com el món la dóna. Que el vostre cor no es pertorbi, ni s’espanti” (Joan 14: 27).

Octavi Pereña i Cortina

 

SUPERANT EL SUÏCIDI

¿Ens hem parat a pensar perquè l’ésser humà es comporta de la manera com ho fa? Partim d’una premissa falsa. La manca de fe en el Creador ens ha convertit en  evolucionistes. Creiem que som el resultat d’una cèl·lula apareguda per atzar que ha anat evolucionant   fins a convertir-nos  en animals racionals. En animals al cap i a la fi. ¿Ens hem parat a reflexionar perquè l’ésser humà té un  cervell que pensa acompanyat de principis morals i ètics i els animals irracionals només instint? La causa de  la diferència  existent entre els animals irracionals i els racionals és que aquets últims són creació independent de Déu. Són creats “a la seva  imatge i conforme a la seva semblança” (Gènesi 1: 26). A causa del pecat d’Adam, del qual som descendència, la bonesa amb que Déu va fer la creació (Gènesi 1: 31) es va pervertir i, en lloc de pensar correctament ho fem malament. El pecat que ha impregnat el nostre ADN en lloc de fer-nos veure que som criatures de Déu ens considerem fruit de l’atzar. Que Déu és un mite com ho són els déus greco-romans. Si Déu és un mite que s’ha afegit a la mitologia greco-romana, cultura de la qual n’estem tan orgullosos per haver impregnat la nostra. Quan s’adora a Jesús es venera allò que no existeix. Quan per tradició un hom es postra davant  una imatge que vol representar Jesús ho fa davant una imatge que té ulls que no hi veuen, oïdes que no escolten, peus que no caminen i que se l’ha de transportar.

L’existència va acompanyada de molts problemes que es manifesten des de la infància. Les rabietes signifiquem que alguna cosa no agrada. Malalties a punta pala. Relacions tòxiques entre companys que es coneixen com bullying. El nen creix i entra en el món dels adults i entra de ple en la seva toxicitat. Es troba perdut. No sap a qui acudir per aconsellar-se perquè els consellers a qui acut no saben que dir-li. Ha perdut el sentit d’orientació. Es troba com si estigués enmig d’una selva o d’un desert on només hi ha sorra. No s’hi veuen punts de referència.

L’home sense Déu presumeix de valer-se per ell mateix.  a l’hora de la  veritat no sap què fer. Es trenca amb a mateixa facilitat com ho fa un gerro de porcellana. En aquestes condicions la vida es converteix en una absurditat. No val la pena viure-la. La suposada manera més fàcil de sortir d’aquest desesper és suïcidar-se. Al final del túnel s’hi veu una llum que és el resultat de la predicació de l’Evangeli de nostre Senyor Jesucrist. En essència: “Jo sóc la llum del món, qui em segueix no caminarà en tenebres, sinó   que tindrà la llum de la vida” (Joan 8: 12)

L’apòstol Pau abans de creure en Crist vivia immers en espesses tenebres espirituals, durant la seva etapa de fariseu, la secta més estricta del judaisme del seu temps. La confusió en que es trobava es manifestava amb un intens odi vers els cristians. Va creure en Crist i l’absurditat de la seva vida va desaparèixer. Va creure en Crist i es va convertir en un fervent predicador  de Jesús la llum del món. Oh lector, confia en el Senyor! “Ell és  el teu auxili i el teu escut” Salm 115: 9).

Si alguna vegada hi ha hagut una persona candidat al suïcidi aquesta persona hauria sigut l’apòstol Pau. Així relata la seva dificultosa vida: “En treballs molt més, en assots sense mesura, en  presons molt més, en perills de mort ben servit. Cinc vegades he rebut dels jueus quaranta assots menys un. Vaig ser bastonejat tres vegades, vaig ser apedregat una vegada, tres vegades vaig naufragar, he passat un dia i una nit dins del mar. En viatges moltes vegades, perills de rius, perills de lladres, perills de part dels meus compatriotes, perills de part dels gentils, perills en la ciutat, perills en el desert, perills en el mar, perills de falsos germans, en treballs i fatigues, en vetlles freqüents, en fam i set, en dejunis freqüents, en fred i nuesa. A més de les altres coses , el meu negui de cada dia: la preocupació per totes les esglésies” (2 Corintis 11: 23- 27).

L’apòstol Pau no presenta ser cristià com porta d’escapament de les tribulacions. Exposa sense embuts la seva experiència irrepetible que ens ajuda en les nostres tribulacions. Si mai hi ha hagut una persona candidata a suïcidar-se aquest home és l’apòstol Pau. Aquesta és l’experiència que detalla: “ Ben cert que no em convé gloriar-me, per això passaré a les visions, a les revelacions del Senyor. Conec un home en Crist que fa catorze anys, si en el cos, no ho sé, si fora del cos, no ho sé, Déu ho sap, va ser arravatat al tercer cel. D’aquest home, si en el cos o fora del cos, no ho sé, Déu ho sap, va ser arravatat al paradís i va escoltar paraules inexpressables , que a ningú li es permès de dir. sinó en les meves febleses home en gloriaré, però de mi mateix no em gloriaré. En treballs, molt més; en assots, sense mesura; en presons, molt més; en perills de mort, ben sovint; cinc vegades he rebut dels jueus quaranta assots menys un; vaig ser bastonejat tres vegades; vaig ser apedregat una vegada; tres vegades vaig naufragar; he passat un dia i una nit dins de la mar. En viatges moltes vegades; en perills de rius, perills de lladres, perills de part dels meus compatriotes, perills de part dels gentils, perills en la ciutat, perills en el desert, perills en el mar, perills entre falsos germans. En treballs i fatigues, en vetlles freqüents, en fam i set, en dejunis freqüents, en fred i nuesa. A més de les altres coses, el meu neguit de cada dia: la meva preocupació per totes les esglésies” (2 Corintis 11: 23-27).

Perquè no m’enalteixi per la sublimitat de les revelacions, em va ser donada una espina en la carn, un missatger de Satanàs que em bufeteja, a fi quo m’enorgulleixi. Vaig suplicar tres vegades al Senyor sobre això, que s’apartés de mi. I Ell em va dir: Et basta la meva gracia, perquè el meu poder es perfecciona en la feblesa. de molt bon grat, doncs, em gloriaré en les meves febleses, a fi que estigui sobre mi el poder de Crist” (2 Corintis 12: 7-10). Bona ensenyança de l’apòstol per superar la feblesa de superar les tribulacions mitjançant el suïcidi.

Octavi Pereña Cortina

 

CANVIAR ELS ULLS

La gent es pregunta: Com ens en poder sortir de la greu situació social en que ens trobem? Planifiquem i les circumstàncies empitjoren. Resumint es diu que “la sort no ens acompanya”. Som tan poca cosa que posem a les mans del sol el nostre destí. ¿Es que hem perdut la capacitat de reflexionar?

El Roto en una de les seves vinyetes que per cert són molt crítiques amb la realitat, dibuixa una mà amb un dit assenyalant el cel. El text que acompanya la imatge és molt sucós: “Per què en lloc de girar a la dreta o a l’esquerra no provem de girar cap a dalt, veiem que passa? Si mirant de resoldre els problemes mitjançant les polítiques de dretes o d’esquerres no ens en sortim, ¿per què no deixem de banda allò que és evident que és un fracàs i posem la mirada cap el cel?  Es pot seguir la proposta d’El Rato de dues maneres que son inseparables.

La mirada  cap al cel que fan la majoria de les persones es fa des de la perspectiva materialista. Com que es creu que el món material que existeix, sense excloure la presencia  humana, és fruit de l’atzar. Déu no hi ha intervingut per a res en la seva formació, ens ho mirem amb els ulls de l’agnosticisme o de l’ateisme. Quan es mira el cel des de questa perspectiva la filosofia que fabriquem ens juga una mala passada. ¿A quina conclusió s’arriba? En veure la immensitat del firmament amb l’ajuda de potents telescopis i de les sondes espacials que transmeten informació del que hi ha en aquests llocs tant llunyans, en lloc de meravellar-nos per la magnífica obra de Déu, amb un pensament desviat per la naturalesa de la nostra filosofia diem que ha estat un Big Bang fortuït. Seguint la doctrina dels antics ens postrem davant del sol i l’adorem ja que gràcies a ell el planta Terra és habitable i en condicions òptimes per a produir collites que són la garantia de la supervivència  de l’ésser humà. Com no n’hi prou amb l’adoració al sol perquè aquest déu no dóna allò que l’ànima necessita, es gira la mirada vers les estrelles, se les racionalitza i com si estiguessin dotades d’intel·ligència se les consulta perquè assenyalin el camí que s’ha de seguir. La mirada materialista a l’univers, ¿dóna solució als problemes que colpeixen l’home? El que és evident és que no. La Bíblia ha deixat escrit que el resultat és tot el contrari del que s’espera. Davant el nefast resultat de mirar cap a dalt com ho hem fet fins ara, per què no provem de fer-ho amb la mirada de fe posada en el Creador de tot el que existeix? Ja sé que se’m dirà que no s’hi creu. Si la mirada cap al cel que s’ha fet fins ara ha fracassat i ens porta al desastre, per què no reflexionem i intentem mirar l’estelada des d’una altra perspectiva? ¿Som tant orgullosos que no poem baixar de la part central del pòdium i fer una súplica semblant a aquesta: “Senyor, si existeixes fes-m’ho veure”?

Quan es mira l’estelada amb els ulls de la incredulitat, les conseqüències nefastes a que ens ha portat no són obra de l’atzar. La Bíblia ens diu que Déu es revela des del cel  contra toga impietat i injustícia dels homes, que detenen la veritat amb injustícia. Ja que allò que es coneix de Déu els és manifestat, perquè Déu els ho ha manifestat. Perquè les coses invisibles d’Ell, el seu poder etern i la seva divinitat, són clarament visibles des de la creació del món i es comprenen a través de les coses creades, a fi que siguin inexcusables. Perquè tot i havent conegut Déu no el van glorificar com a Déu i no li  van donar gràcies, sinó que van esdevenir vans en els seus raonaments i el seu cor insensat es va enfosquir. Afirmant ser savis es van tornar necis” (Romans 1: 18-22). Tot seguit el text descriu que els danys que ens afecten  i que són ben coneguts per tothom per pròpia experiència revelen la ira de Déu contra la injustícia dels homes. La resolució dels problemes que ens afecten començarà a fer-se efectiva en el moment en que es faci des de la perspectiva de la fe i  no del materialisme.

Octavi Pereña i Cortina