BELLESA ARTIFICIAL

Un 6% de joves lleidatanes d’entre 15 a 29 anys – unes 2000 – tenen trastorns de la conducta alimentària com l’anorèxia  o la bulímia, diu l’Associació Contra l’Anorèxia i la Bulímia. Cristina Carretero, presidenta de l’Associació assegura: “Hem detectat  un augment de persones  amb alteracions alimentàries que se salten àpats i només ingereixen aigua, es provoquen el vòmit o es prenen laxants”. L’anorèxia i la bulímia s’han convertit en la tercera malaltia crònica entre els adolescents femenins. A Catalunya es calcula que hi ha 26.000 noies que tenen aquests tipus de trastorns.

Les autoritats sanitàries estan preocupades per l’auge que experimenten els trastorns alimentaris que van associats a altres símptomes negatius com la depressió, l’ansietat o els trastorns de la personalitat. Per tal de cridar l’atenció dels joves i conscienciejar-los del  perill que comporta no ingerir aliments, el Departament de Benestar Social ha llençat una campanya per lluitar contra l’anorèxia i la bulímia sota el lema: Una ampolla d’aigua és tot el teu dinar? Quan no menges RES deixes de SER TU. Per tal de cridar l’atenció dels joves es repartiran ampolles d’aigua buides en els centres escolars.

La psicoanalista Araceli Fuentes ens dóna una pista que ens ajuda a descobrir perquè algunes adolescents cauen en l’anorèxia: “Hi ha persones que creuen que se les estima per la imatge que transmeten i per això s’esforcen a donar una determinada imatge. Moltes d’aquestes persones no s’agraden i volent semblar diferents de com es veuen a elles mateixes”.

La model australiana Rolyn Lawley en unes declaracions que fa exposa els motius pels que algunes adolescents es converteixen en anorèxiques. En el seu testimoniatge utilitza vàries vegades l’expressió anglesa thigh gap que no té traducció al català, significa que les cuixes d’una dona quan està dempeus  i tocant-se els peus, estan separades, no es toquen. Assolir aquest model de bellesa antinatural només es pot aconseguir saltant-se àpats i sols ingerir aigua, provocant-se el vòmit o prenent laxants, diu Cristina Carretero. Heus aquí el relat que fa la model: “La veritat és que el que menys m’importa és la necessitat d’un suposat thigh gap. Només és una altra eina de manipulació que altres persones intenten fer servir perquè no m’agradi el meu cos. Per què hauria de dejunar i debilitar la mida natural del meu cos? No estic dient que les dones que el tinguin natural siguin poc atractives. ¿Hauria de canviar tota la meva estructura només per aconseguir quelcom tan trivial? Vull que les meves cuixes siguin més grosses i més fortes. M’agrada córrer i nedar. Suposo que només volem coses diferents, però les dones ja tenim prou pressió sense afegir la càrrega d’aconseguir thigh gap. L’última cosa que desitjo per la meva futura filla és que passi fam perquè pensés que thigh gap fos necessari perquè se la considerés atractiva”

Ángeles Caso fa un interessant comentari sobre la menaria d’aparentar ser el que no s’és : “Fa tan sols unes setmanes, contemplant els actors i actrius que apareixen en el lliurament dels Oscar, vaig comprendre que la cosa realment és greu. Trobar una cara – i un cos – natural enmig de la catifa roja és ja un sorprenent alè d’aire fresc. La majoria d’aquests homes i dones – amb especial intensitat en elles – estan estirats, empostissats, inflats i apedaçats. A prou feines hi ha pòmuls sense no sé quin farciment que fa impacte, llavis que no estiguin ridículament inflats, fronts que no llueixin la planxa del bòtox o parpelles que no s’hagin tallat deixant una estranya mirada d’espant. Per no parlar de cossos esculpits. De tant en tant, enmig d’aquesta exhibició d’artificialitat anima que surti alguna dona que no intenta patèticament dissimular la seva edat, algun home tal com l’ha deixat la vida. Potser que no siguin tan perfectes com els zombis que desfilen al seu costat, però a mi em semblen més bells”.

La bellesa greco-romana artificialment aconseguida a més de ser de curta durada perquè sovint s’ha de passar per la ITV quirúrgica, no és gratificant. La persona que ha passat pel calvari del dejuni bevent únicament aigua o la que s’ha estirat al quiròfan per aconseguir una figura artificial dissenyada per la moda i la pornografia, quan es mira al mirall, ¿se n’adona del llautó que contempla? No enganya els altres. Tampoc no s’enganya a ella mateixa, encara que vol fer veure que no se n’adona. ¿El fet que passi sovint l’ITV quirúrgica no és un reconeixement de l’espantall en que s’ha convertit?

La bellesa que fa de bon veure, encara que sigui natural,  és de curta durada. Les arrugues que acompanyen els anys poden reflectir la bellesa de la salut espiritual de qui ha nodrit amb bona menja la seva ànima.

Octavi Pereña i Cortina