ESTRÈS LABORAL

Josep Boix, empleat de banca reconeix: ”Em passo la vida pencant i no desconnecto” . Es refereix que a més de les hores presencials en l’oficina des de casa segueix treballant en detriment de la família i l’entorn social. Boix afirma: “Sé que no cal tant, però estem tots igual, primer fas per por de perdre la feina amb aquesta crisi, però al final t’hi enganxes”. La por a perdre la feina pot portar a fer-se un addicte al treball, a dedicar una quantitat de temps i d’energia excessiva a la feina i a fer-ho de manera compulsiva.

L’addicció a la feina pot anar associada a diversos factors: dels que tenen por a perdre la feina com Josep Boix, escapolir-se dels problemes domèstics, dels  que s’ho passen bé treballant perquè és la seva distracció. L’excés de treball, però, no està exempt de patologies que poden provocar desajustos i desequilibris personals i familiars.

El sistema capitalista de les grans empreses es converteix en una variant de secta perillosa que explota els seus treballadors fins a morir. El jove alemany  de 21 anys, Moritz Erhardt va morir d’un atac epilèptic desprès de treballar sense descans durant 72 hores. Ni Marta, ni Carlos, ni Cristobal  no van treballar mai 72 hores “però sí que vam passar 32 hores sense aixecar-nos de les nostres cadires una pila de cops”. Carles assegura: “Vaig veure com un economista es suïcidava llençant-se des d’un quart pis pel pati interior els meu banc”.

Els centres financers de la City de Londres tenen els seus taurons que es mouen arreu per reclutar talents acabats de llicenciar.   La selecció segons explica la Marta “es concentra, a més de la recollida de currículums exquisits procedents de la Politècnica i/o facultats d’Enginyers Industrials o Camins, en la visita en tres centres d’ensenyança: ICADE de Madrid, ESADE de Barcelona i Deusto de Bilbao” El procés de selecció s’inicia el setembre de l’últim curs de carrera.

Cristobal assegura que un cop acceptada l’oferta entres en un món que “per més que t’ho hagin explicat està a anys lluny del que t’imaginaves” . Els tres confirmen que “es guanyen molts diners, però vius sense rellotge, perquè treballes moltíssim, però sense sentiments, no pots tenir un no al teu cap i oblida’t de les festes. O et baralles perquè et promocionin o vas directament al carrer”.  Carlos diu que després d’un èxit es mereix unes vacances a les Seychelles: “Juro que me les vaig preparar. I juro que, dos dies abans d’agafar l’avió, es va presentar el meu cap, va deixar un sobre a la meva taula, i mentre s’allunyava , li vaig sentir dir: “Faràs les vacances un altre dia, tens treball pel dilluns, aquí et deixo els diners que t’has gastat en el bitllet i en el teu hotel paradisíac. Ens veurem demà a les nou”.

El testimoniatge d’aquests tres joves economistes no és gens afalagador. En certs indrets es poden guanyar molts diners a costa de perdre la vida com li va passar  a l’alemany Moritz Erhardt o suïcidant-se com ho va fer la jove economista  que es va llençar per la finestra. ¿És vida aquesta manera de viure sempre amb un pam de llengua fora?

Antonio Vindel, president de la Societat Espanyola pels Estudis de l’Ansietat i l’Estrès, ens fa aquesta reflexió: “I quan aquestes demandes (laborals i socials) resulten excessives davant els recursos d’una persona, el cos desenvolupa una sèrie de reaccions emocionals negatives (ansietat, ira, depressió) que constitueixen l’estrès. S’origina perquè tenim por de no estar a l’alçada, a no saber solucionar els problemes, a no arribar”. Encara que costa posar nom al que li passa a algú quan comença una depressió, “la majoria dels pacients”, afirma el Dr. Carles Lupresti, cap de psiquiatria de l’hospital Quiron de Barcelona, “ es mediquen d’alguna manera, en un nombre important dels casos amb alcohol, l’antidepressiu més antic, però que agreuja el seu estat incrementant les idees suïcides”.

Algú ha dit: “La pregària és el lloc on les càrregues canvien d’espatlla”. Per pregar, prèviament cal tenir fe. Sense fe en el Pare de nostre Senyor Jesucrist, les pregàries s’envien al buit on no hi ha ningú que les escolti. Quan es prega a Jesús que és el camí que porta al Pare, la càrrega feixuga que és l’ansietat, la frustració, el desencís, l’estrès, es traspassa a unes altres espatlles que alleugereixen la feixugor. El resultat de traspassar tot allò carregós a unes espatlles més fortes que les pròpies és que l’ànima tribulada per la sobrecàrrega   hi troba l’autèntic descans que no troba en l’alcohol i les drogues ni en els viatges a terres exòtiques per relaxar-se.

Octavi Pereña i Cortina