COM S’AGUANTEN LES ESTRELES?

A l’astrofísic Kike Herrero de l’Institut d’Estudis Espacials de Catalunya, Josep Corbella l’interroga: - Una pregunta per la qual no tingui resposta? La contesta que li dóna: “Com s’aguanten les estrelles del cel? M’ho va preguntar una nena de cinc anys. A veure com li respons amb rigor i senzillesa”. Aquesta pegunta que fa una nena és la mateixa que ens fem els adults i que potser no gosem fer-la públicament per no semblar que som uns ignorants. “Només quan tinguem ulls per veure-hi i orelles per escoltar, descobrirem que tota la natura parla amb eloqüència de Déu” (Van Der Puy).

Amb l’estil poètic de la literatura hebraica, el salmista exposa la seva fe en Déu creador en un llenguatge que tant adults com infants podrem entendre si no és que els prejudicis no ens tapen les oïdes poder no sentir com la creació lloa el seu Creador: “Al·leluia! Lloeu el Senyor des dels cels, lloeu-lo en les altures. Lloeu-lo tots els seus àngels, lloeu-lo tots els seus estols. Lloeu-lo sol i lluna, lloeu-lo tots els estels de llum. Lloeu-lo cel dels cels, i les aigües que hi ha sobre els cels. Que lloïn el Nom del Senyor, perquè Ell va manar, i van ser creats. Ell també els ha establert per sempre més, Ell ha donat l’estatut, i mai no passarà” (Salm 148: 1-6).

En un cert moment els deixebles li van preguntar a Jesús: “Qui és, doncs, el més gran en el regne dels cels? Jesús va cridar un nen i el va posar enmig d’ells. I va dir: En veritat us dic, si no canvieu, i us torneu com els nens, no entrareu pas en el regne dels cels” (Mateu 18: 1-3). Amb els anys la simplicitat infantil es complica. Si a un infant de cinc anys se li diu que les estrelles s’aguanten al cel perquè el Déu tot poderós que ha creat l’univers les aguanta amb el poder de la seva paraula, ho acceptarà. Més endavant farà preguntes més complexes que si té oïdes per escoltar i ulls per a veure-hi també robarà resposta que satisfacin els seus interrogants.

L’origen de l’univers amb tot el que conté és un misteri que no es pot resoldre si no és per la fe en Déu creador. Les teories científiques que volen desvelar-lo sense tenir en compte el Creador no satisfan i aquesta insatisfacció obre la porta a noves insatisfaccions. El misteri segueix imperant. Llavors siguem humils i admetem que l’origen de l’univers és un misteri que la filosofia científica no pot desvelar. El fet que el Consell d’Europa insisteixi als seus 44 membres a “oposar-se amb força a l’ensenyament del creacionisme com a disciplina científica”, no contesta les preguntes que l’ésser humà es fa: “Qui sóc” “D’on vinc i on vaig?” “Com s’aguanten les estrelles?” Els partidaris del Big Bang que amb dogmatisme afirmen que un fet atzarós va formar l’embrió de l’univers i que l’evolució ha fet la resta, se’ls podria fer la pregunta que Déu li va fer a Job: “On eres quan vaig fundar la Terra? Fes-m’ho saber si tens la intel·ligència. Qui va fixar les seves mesures , si ho saps, o qui va estendre damunt d’ella la corda?……(Job 38:4-12).

El llibre de Proverbis, un dels llibres poètics de la Bíblia personifica la saviesa de Déu amb llenguatge poètic entenedor: “El Senyor em posseïa al principi del seu camí: abans de les seves obres, des de llavors: vaig ser ungida, des del principi, abans del començament de la Terra, quan encara no hi havia abismes, vaig ser infantada…encara Ell no havia fet la Terra ni els camps, ni el principi de la pols del món. Jo era allà quan Ell  va establir els cels…Llavors jo era al seu costat com un mestre d’obres, era cada dia les seves delícies, delectant-me sempre en la seva presència, delectant-me en el món habitat de la seva Terra, i les meves delícies eren amb els fills d’Adam” (Proverbis 8: 22-31).

Sense abandonar el llenguatge poètic Proverbis presenta la saviesa que és Crist que és digne “de rebre la glòria i l’honor, perquè tu vas crear totes les coses i per la teva voluntat existeixen i van ser creades” (Apocalipsi 4: 11). “A dalt dels llocs elevats, a la vora del camí, al mig dels senders, ella es planta al costat dels portals, a l’entrada de la ciutat, a l’entrada de les portes proclama: A vosaltres, oh homes, clamo: …Escolteu-me perquè parlaré coses importants…Perquè la meva boca expressarà la veritat…Tots els mots de la meva boca són expressats amb rectitud…Tots ells són correctes per a qui té discerniment, i rectes per als qui han trobat el coneixement…”Proverbis 8: 1-17).

La Saviesa, Jesús, es dirigeix a tots els homes sense excepció. Dient-los: “Qui tingui orelles per escoltar que escolti”.

Octavi Pereña i Cortina