SOLITUD VOLUNTÀRIA

Una de les malalties que més afecten l’home del nostre temps i que s’ha convertit en un problema psiquiàtric és la solitud. Tot just llevar-se, una de les primeres coses que es fa és engegar la ràdio o el televisor per sentir-se acompanyat. El fet de sentir una veu dóna la sensació de no estar sol. El mòbil permanentment obert li desperta ansietat perquè s’espera una trucada que no arriba. Llavors som nosaltres els qui truquem algú per parlar de qualsevol cosa: el temps, xafarderies…L’important és sentir una veu encara que no es digui res que valgui la pena escoltar. “La soledat no desitjada literalment és com el dolor físic”, diu la psicòloga Louise Hawkly.

És cert que l’home és un ésser gregari, que necessita relacionar-se amb altres persones perquè li és vital per la seva salut psíquica. Necessita companyonia com el pa que es menja. Els esplais de gent gran, ateneus, associacions diverses que serveixen per congregar persones fan una tasca excel·lent a l’hora de facilitar que la gent es reuneixi per xerrar i fer coses en comú. Aquestes eines, però, no arriben a solucionar l’autèntic problema de la solitud, que és espiritual. Els estris esmentats endolceixen la solitud. La cobreixen d’una capa de vernís que amaga la gravetat de la malura que porta de corcoll els especialistes.

“Els homes vulgars han inventat la vida en societat perquè els és més fàcil suportar  els altres que suportar-se a si mateixos”,  ha dit Arthur Shopenhauer. La publicitat ens bombardeja constantment amb anuncis de magnífics creuers que garanteixen ens faran passar uns dies magnífics gaudint dels immillorables serveis que ofereixen. La societat ens empeny a  desitjar béns materials, experiències compartides a pesar que sabem que les noves sensacions, al final ens faran sentir més sols i infeliços. Per evitar caure en la solitud traumàtica que ens corseca per dins fem cas a la publicitat tendenciosa, que mai és neutral perquè sempre busca treure’n profit: ens impulsa a fer coses noves, a tenir noves sensacions, a ampliar relacions. El que no ens diu, però, que hem de buscar la solitud. Sorprenent, oi: resoldre el problema de la solitud angoixant amb solitud!

 M’explicaré. En l’agenda de cada dia hi hem de tenir reservat un espai precisament reservat per gaudir la solitud. Sóc del parer  que aquest espai s’ha de reservar al començ del dia abans que el brogit de la jornada impedeixi envoltar-nos de quietud i silenci. Aquest aïllament autoimposat no és per dedicar-lo a autoexaminar-nos per extreure les coses bones que imaginem resten amagades en la profunditat de l’ànima. Què és pot treure de bo si en ella no hi ha res bo? És una il·lusió pensar que l’home sigui bo. Si tenim ulls per veure-hi ens adonarem de la seva perversitat. ¿De què serveix fer propòsits de bon comportament si no es tardarà a incomplir-los? La solitud voluntària ha de servir per posar la mirada fora d’un mateix, en Déu. Quan es comença el dia escoltant la ràdio un s’impregna de les bones notícies que s’encarrega de transmetre: un nou atemptat, un accident en un complex industrial xinès, una nova decapitació efectuat per l’Estat Islàmic, una altra arribada en massa d’immigrants al les costes mediterrànies d’Europa, la violència masclista no s’acaba…Les notícies tan positives que escoltem al començament del dia ens preparen negativament per iniciar la jornada.

Si en lloc d’engegar la ràdio o el televisor per escoltar les bones notícies que ens diuen bon dia sintonitzem amb Déu el Pare de nostre Senyor Jesucrist, els seus llavis ens anuncien el perdó dels nostres pecats per la sang que el seu Fill va vessar en la creu, ens assegura el seu suport al llarg de la jornada, endolceix les insatisfaccions de l’ànima, guareix les ferides que rebem a causa d’incomprensions i enveges, ens garanteix la seva pau que sobrepassa la comprensió humana. Amb la col·laboració de l’Esperit Sant i de la Bíblia que és la Paraula de Déu revelada ens dóna saviesa i creixem en el coneixement d’Ell, cosa que ens permet mantenir intimitat amb el Déu invisible que es fa present en el seu Fill Jesucrist. Si comencem la jornada sentint en el rostre l’alè confortant de Déu les dificultats que es presentaran no podran amb la serenor que imparteix el fet de caminar amb Déu. Jesús el Bon Pastor ens pastura durant la travessia per la vall tenebrosa

La institució eclesial pot ser manipulada. Els seus funcionaris poden ser incompetents perquè en lloc de ser servents de Déu ho són d’interessos econòmics o d’altres tipus. En adonar-nos de la corrupció de la classe sacerdotal estem temptats a abandonar la institució i ens convertim en creients no practicants, que per cer és un contrasentit.  La corrupció sacerdotal també porta a pensar que Déu no existeix. La solitud voluntària que per ser d’índole privada i un assumpte entre Déu i jo i pel fet de no incloure-hi cap altra persona en la relació no pot ser manipulada ni degradada. Si no és el nostre desig, la solitud voluntària resisteix la prova de les circumstàncies que canvien i, en la incertesa dels canvis, per cert molt accelerats avui, la intimitat amb el Déu etern creador de tot el que existeix en aporta la serenor que tant necessitem en un món conflictiu perquè edifiquem les nostres vides sobre la Roca que és Crist. És així com vivint en un món inestable la presència de Crist impedeix que perdem  l’equilibri.

Octavi Pereña i Cortina