METAPSÍQUICA INÚTIL

En la Lleida de primers de segle XX, els prohoms de la ciutat eren molt abocats a la metapsíquica que tractava de manera científica els fenòmens paranormals. Popularment coneguts com espiritisme, que implicava la possibilitat de comunicar-se amb els morts mitjançant determinades tècniques. El Camp d’Esports era un lloc habitual on es reunien els metapsíquics.

Aquest tema el tracta Màrius Blàvia  en la seva novella “La flama d’or”, ambientada en la Lleida d’aquella època. El protagonista del relat és Neftalí Miravall, fill de metge i estudiant de Medicina a Barcelona. A les vacances d’estiu el Neftalí coneix la Laura de qui se n’enamora bojament. A la tardor torna a Barcelona per continuar els seus estudis. Li estranya que sobtadament deixi de rebre cartes de la seva estimada. A les vacances de Nadal torna a Lleida i el primer que fa és buscar la seva Dulcinea. És morta. Furtivament entra al piset que la noia tenia llogat on hi passava estones per meditar. Assegut en el balancí pensa en la seva estimada. Capficat en els seus pensaments el temps passa volant. De sobte, darrere seu ”escolta una ranera de moribund”. En girar-se “va poder veure la figura d’una dona”. Laura, Laura! Va cridar extasiat el jove. No era la Laura. “La veu era estranya, femenina, però amb uns lleugers tocs de ferralla”. Una veu espectral li diu: “La Laura ja fa temps que no és en aquest món”. On és ara? Pregunta indagador l’estudiant de medicina. L’espectre femení li contesta: “Fill meu, no em correspon dir-vos-ho. A mi només em correspon endur-me la gent a l’Altra Banda, si voleu dir-ho així. On van no és cosa meva . Ni vostra crec”. El Neftalí li clava a l’espectre la pregunta que es fa tothom: “¿Ni tan sols podeu dir-me si hi ha vida després de la mort, si cal tenir encara que només sigui una mica d’esperança?” La veu espectral li diu: “Aquest és un misteri amb el qual hem de conviure, jo us ho asseguro, no puc resoldre-us-el. No forma part de les meves atribucions”.

M’imagino que el senyor Blàvia s’haurà documentat a fons a l’hora d’escriure la novel·la i fruit de la investigació haurà arribat a la conclusió que el seu relat exposa: que la metapsíquica científica o l’ocultisme popular no són  eines vàlides per descobrir què hi ha més enllà de la mort.

Referint-se a la mort de Sylvia Browne, una de les vidents més prestigioses del món, després de detallar una sèrie de fracassos, Quim Monzó escriu: “Això és una petita mostra de vidència. Molta gent no pot entendre com els seus llibres encapçalen les llistes dels més venuts. Inclús ara, aquestes dues setmanes de la seva mort, en Amazon es venen com rosquilles. Per què? Doncs, perquè a part d’algunes excepcions la gent és bàsicament ase, sigui dit amb tot el respecte”.

Referint-se als horòscops, el periodista Jon Sintiaga escriu: “Vaig aconseguir quedar-m’hi (a la redacció) fent horòscops. Per això no els llegeixo. Sé com es fan, ha, ha”

L’experiència metapsíquica deixa inquiet el Neftalí. Es dirigeix al seu pare per dir-li: “Vull parlar amb vós, pare, vós que heu estat i que encara sou el meu guia, digueu-me, què hi fem aquí?” El pare li diu: “Doncs aquesta sí que és bona! ¿Vols dir que aquesta pregunta no te l’han resolt ja els catedràtics?” “No parlo de medicina ara”, li diu el fill, “vull saber el sentit de la vida”. El pare exclama: “Reconque, això és de calaix”.

La conversa que no porta enlloc fa que el noi li digui al seu progenitor: “¿Així la vida no té sentit?” El Ramon Miravall, pare del Neftalí, li diu: “Ja ho veus, sento decebre’t, bon minyó, però aquesta és la més pura veritat del món i no hem vingut a fer res, res de fonamental, res amb cara i ulls, res que ens hagi de treure la son i les ganes de viure, ni tan sols per llançar un vaiot a ningú. És tal com sona: estúpid i primitiu. Es a dir, res. Per tant, a dintre d’uns límits naturals , d’uns topalls  ètics, fes el que vulgues, el que et sembli, segur que estarà bé. Al cap i a la fi, no hi ha cap cosa gaire important on, sigui per l’article vint-i-nou o vés a saber què, hàgim de retre-li uns comptes prou severs a res”.

Considerat el llibre, la seva lectura ens eixa en un nihilisme frustrant. Al filòsof Rüdiger Safrauski se li pregunta: ¿Nietzsche i el seu nihilisme espiritual segueixen vigents en aquest món d’avui? La resposta que dóna: “Sí, sí, segueix sent molt vàlid. És el gran problema que ho està soscavant tot. Una societat funciona si té un sòlid fonament de valors, i aquests valors són normalment de caràcter religiós. Si aquests valors es van afeblint, els éssers humans perden les seves arrels espirituals. L’Islam està en auge perquè des del punt de vista espiritual té un fonament molt fort. En Europa, en canvi, el cristianisme és en retrocés”. El filòsof jueu Viktor Frankl considera que el buit existencial és la neurosi col·lectiva del nostre temps i descriu aquest buit existencial com “ forma privada i personal de nihilisme, i el nihilisme es defineix com una radical afirmació de la manca de sentit de l’home”.

Una declaració de Jesús que s’anuncia en els enterrament que malauradament entra per una orella i surt per l’altra: “Jo sóc la resurrecció i la vida, el qui creu en mi, encara que mori viurà. I tot el que viu i creu en mi, no morirà mai. Creus això?” Pregunta Jesús

Octavi Pereña i Cortina