EL SENTIT DE LA VIDA

La periodista Ima Sanchís li pregunta a Rob Riemen, teòleg i assagista: Què és la vida? La resposta que dóna: “Complexitat, però vivim en una època en que es pretén que la vida sigui fàcil, diversa, sexi i formidable. Hem oblidat que la vida és una recerca de sentit” (El destacat és meu). Mentre no s’hagi trobat l’autèntic sentit de la vida l’existència és un desgavell. Viure es converteix en un fer paregut al de les abelles que van de flor en flor buscant el vigoritzant nèctar. Per a les abelles és saludable el seu comportament perquè han estat creades per comportar-se de la manera com ho fan, però no per a l’home. L’home ha estat creat per gaudir la pau emocional. La nostra manera de ser tastaolletes fomenta la presència de la inestabilitat. Volem aconseguir quelcom que sigui durador i, quan sembla que ho hem aconseguit se’ns escapa de les mans com l’aigua. A  començar una nova recerca que tindrà la mateixa fi. Així indefinidament. Mentre naveguem per aquesta etapa de cercar estabilitat en les coses inestables el que fem es crear més inestabilitat. La inestabilitat té matisos que reflecteixen la caducitat del que fem. Les institucions trontollen. El matrimoni fa aigües. La fidelitat que els contraents s’han jurat de per vida, a la més mínima brisa es trenca perquè un altre amor s’ha presentat en l’escenari. El respecte que els fills deuen als pares  a caua d’un concepte erroni de llibertat es converteix en odi. L’Estat que hauria de ser la salvaguarda del benestar dels ciutadans es converteix en el seu opressor. L’Església que hauria de ser la primera en manifestar estabilitat perquè hauria de tenir a Crist que és la Roca sobre la que s’hauria d’edificar, s’enfonsa i manifesta un popurri de tendències que no ajuda gens ni mica a l’estabilitat dels seus fidels. La societat actual s’aguanta a base de pegats. La situació no pot durar sempre. Arribarà un dia que petarà en mil bocins.

Si creiem que “la vida és una recerca de sentit” significa que no es té el que es busca. Abans de tot s’ha de saber què és el sentit de la vida perquè si no se sap, la recerca es f· a les palpentes i s’ensopega aquí i allà. Alguns diuen que el cultiu de l’ànima porta a descobrir el sentit de la vida. Què significa cultivar l’ànima? Es diu que se la cultiva escoltant bona música. ¿Tenia Goebeels, ministre per la Il·lustració Pública i Propaganda del Tercer Reich una ànima cultivada pel fet d’escoltar bona música clàssica mentre a la cambra contigua s’estaven torturant persones?¿Havien trobat el sentit de la vida els filòsofs grecs i romans que es considera que poden donar solució als problemes que avui tenim plantejats a causa de la manca d’ètica, tant del governants com dels governats? Es recomana la lectura. Amb llegir no n’hi ha prou. Molts llibres són escombraries. De llibres bons que puguin enaltir l’ànim n’hi ha pocs i aquests pocs tampoc no donen sentit a la vida. Poden despertar bells sentiments que estimulin a ser millors persones, però no donen sentit a la vida. A l’hora de la veritat els bells sentiments es rendeixen davant el pragmatisme de la vida. Les bones lectures ens diuen com hem de ser però no ens proporcionen les forces per convertir els ideals en fets concrets.

Penso que per poder deixar de cercar el sentit de la vida per haver-lo trobat, primer cal caure en un estat de desesper, donar-se per vençut, perquè quan s’arriba a una situació de total impotència, de l’ànima pot brollar  un desesperat clam d’ajuda: Sentit de la vida, on ets? Et busco en la feina eficient i no et robo. Et cerco en els plaers sensual que em fan gaudir d’una bona  vida, i aquí no hi ets. M’endinso en els filòsofs clàssics i moderns, devoro informació, però fuges de mi. Si et plau, manifestat a mi perquè el desassossec que pateixo em tortura. És com si la meva ànima assedegada es trobés davant una font d’aigua fresca separada per una reixa, per més que estiro el braç per tocar-la i refrescar els llavis, no puc aconseguir-ho. Sense posseir el vertader sentit de la vida l’existència és un mer vegetar. Els valents l’assoleixen perquè son persistents. Els covards es rendeixen a la més mínima dificultat  i deixen de cercar. Es converteixen en conformistes de la situació. En lloc de lluitar prefereixen el tedi d’una vida sense sentit.

“Demaneu, i us serà donat; cerqueu, i trobareu; truqueu, i us serà obert. Perquè tot aquell que demana, rep, i el qui cerca, troba; i a qui truca, se li obrirà” (Mateu 7: 7,8). Jesús per tal de donar fe del que diu presenta aquest exemple: “Quin home hi ha entre vosaltres que si el seu fill li demana pa, li donarà potser una pedra? I si li demana un peix, li donarà potser una serp? Llavors Jesús presenta el contrast existent entre l’home i Déu, en dir: “Doncs si vosaltres que sou dolents sabeu donar coses bones als vostres fills, com més el vostre Pare que és en els cels donarà coses bons als qui li demanin” (Mateu 7: 9-11).

Si el lector ha arribat fins aquí que el prejudici no li faci fer marxa enrere. La súplica ardent es veurà recompensada. El Pare celestial li donarà el do de la fe que li permetrà creure que Jesús és l’aigua viva que fa que qui la beu “del seu interior brollin rius d’aigua viva” (Juan 7:38). Quan es rep el sentit de la vida que és Jesús, la boira que no deixava veure la llunyania desapareix i es fa present Jesús la “llum del món” que   guia amb certesa cap a la vida eterna.

Octavi Pereña i Cortina