EDUCACIÓ

La policia nacional va detenir ahir un altre jove acusat de participar en la presumpta violació en grup d’una menor de 14 anys a Palma la Nit de Nadal. Dels set detinguts tots són menors menys un de 19 anys.

La guàrdia urbana de Lleida va detenir dilluns a la tarda al carrer Maragall un jove de 19 anys acusat d’agredir la seva mare i amenaçar-la amb un ganivet.

València endureix la seva llei del joc pels menors. S’imposen controls d’accés a les cases d’apostes.

Segons la direcció general de l’Ordenació del Joc del Ministeri d’Hisenda, més d’un terç dels espanyols  s’inicia en el joc sense haver complert els 18 anys.

Una vuitantena de joves són atesos a urgències cada cap de setmana per intoxicacions etíliques a Catalunya. Una mostra de titulars de premsa.

David le Breton, professor de Sociologia i Antropologia a la Universitat d’Estrasburg fa aquesta radiografia de la joventut actual: “Les xifres espantoses: un de cada cinc adolescents en el món està en situació d’estrès i cauen en conductes de risc, d’altres en el consumisme…La recerca del com a través de la borratxera, els trastorns alimentaris, la violència, la toxicomania …Les generacions joves d’avui no estan orientades, no saben on van, no tenen la certesa interior que la seva vida té un valor i que tenen el seu lloc al món i ho busquen fora. El consumisme intenta omplir aquesta bretxa i donar-los punts de referència…Són individus aïllats que busquen un reconeixement”. Penso que les paraules de David le Breton són una radiografia molt assenyada de la realitat de l’adolescència dels nostres dies. Han de ser motiu de reflexió.

El dèficit educatiu dels nostres dies és que té en ment impartir molts coneixement als nens oblidant el que és més important: impartir sentit de la vida. L’educació horitzontal que només compta amb les matèries que es poden contemplar amb els ulls i tocar amb les mans, és coixa i no prepara els adolescents per encarar-se als reptes que es trobaran en el transitar per aquest món

L’educació, tant l’escolar com la paterna reflecteix la filosofia de l’home actual: No hi ha Déu. Sí hi és, se n’oblida de nosaltres com ho fan els pares que deixen l’infant tancat dins del cotxe mentre se’n van de xerinola. Les noticies esmentades a l’inici d’aquest escrit reflecteixen la realitat que una educació sense Déu no és una educació adient per formar persones de bé, en la infància, adolescència, joventut i més tard com adults. Ens queixem de la incivilitat juvenil i de la corrupció política y no ens preocupem per voler saber la causa que persones, escolaritzades y posseïdores de títols universitaris es comportin de la manera com ho fan. Els manca la quarta pota que dóna estabilitat a la cadira: la religió. Quan em refereixo a la religió no vull dir el coneixement d’ensenyances religioses que tenen més que veure amb la informació que en la formació dels alumnes.

Encara que no té que veure amb la religió sí que ho té amb la disciplina. El text que cito és del llibre de Rafel Nadal Quan érem feliços, ambientat en la Girona dels anys seixanta del segle XX. Es refereix a la disciplina paterna avui gairebé desapareguda de les llars. Ho expressa d’aquesta manera: “Ja ha quedat clar que el pare era l’encarregat de la disciplina material, la mare sempre es va reservar  la supervisió dels estudis i de totes les qüestions morals o intel·lectuals. Controlava les notes, estava en contacte amb els mestres per seguir com anàvem, i ens aconsellava quan havíem triar un itinerari escolar”

El llibre de Proverbis posa molt èmfasi en la disciplina que els pares han d’aplicar en els fills: Una mostra: “El qui refusa usar el seu bastó odia el seu fill: però qui l’estima comença aviat la disciplina” (13: 24). A primer cop d’ull sembla com si la Bíblia deixés clar que els pares han de fer servir la violència física a l’hora de disciplinar els fill. Els qui ho interpreten així no manifesten l’amor que han de tenir vers els fills. Malauradament, el passotisme impera i si s’ha de disciplinar els fills els estris que s’usen són els crits i el bastó. L’apòstol Pau ensenya el principi que ha de regir en les relacions pares i fills i com els pares han de disciplinar-los: “Fills, obeïu els vostres pares en el Senyor, perquè això és just. Honra el teu pare i la teva mare, aquest és el primer manament amb promesa, perquè et vagi bé i tinguis llarga vida sobre la terra. I vosaltres, els pares, no exaspereu els vostres fills, sinó crieu-los en la disciplina i l’amonestació del Senyor” (Efesis 6: 1-4).

Octavi Pereña i Cortina