RELIGIÓ I PAU

“La religió ha de ser quelcom íntim i personal. Quan envaeix l’espai públic, es pot declarar la guerra” (Joann Sfar, dibuixant francès de còmics). L’artista té por que si la religió ocupa espai públic pot condicionar l’educació i afavorir el debilitament de les democràcies com ara està passant a Europa” . En un sentit el dibuixant té raó. Segons el caire que prengui la religió sí que debilita les democràcies no sols a Europa sino arreu de la terra.

En aquest escrit sempre que utilitzi el mot “religió” ho faré en el context de la cristiana. Qualsevol semblança que es pugui donar amb altres religions no ens ha d’estranyar ja que totes actuen de manera anàloga. Quan la catequesi només serveix per informar sobre religió el que fa es tapar amb un vernís l’ànima catequitzada sense canviar-li les seves inclinacions. Sent la cosa així no ens ha d’estranyar que alguns catequitzats es converteixin en fanàtics de la religió com succeeix a Europa, Estats Unit, Brasil…En nom de la religió s’ensenya els adoctrinats a cometre salvatjades.

No. La religió ben entesa no és l’opi des pobles sinó el llevat que fermenta la massa de farina que quan se l’enforna s’esponja fent que el pa sigui agradable al paladar. És així com actua la religió quan s’ensenya amb l’esperit de l’Evangeli i no segons la lletra. Estova els cors endurits pel pecat que són insensibles a les necessitats del proïsme. Es sensibilitzen  amb els seus problemes. Transforma els cors durs com el pedrenyal en cors de carn com anomena la Bíblia, cors que han estat transformats per la fe en Jesús en uns altres sensibles a les necessitats del proïsme. Avui, amb el propòsit d’evitar pronunciar el mot “amor” s’empra “empatia”. Amb bona educació religiosa l’amor de Déu s’implanta en els cors dels qui creuen que Jesús  és l’Enviat de Déu per salvar el seu poble dels seus pecats. Gràcies a l’Esperit Sant que habita en ells transforma l’odi en amor. L’amor de Déu és el que li manca a la societat actual perquè se l’enforni amb el llevat de l’amor de Déu i es converteixi en pa tou gustós al paladar.

Joann Sfar manifesta ser demòcrata. Aquest és el concepte que es té de democràcia: “ La democràcia no va de votar, va d’educar. La democràcia és l’únic que pot fer que una societat avanci i s’entengui a si mateixa”. Democràcia és la forma de govern en que el poble exerceix la sobirania a través de l’elecció dels seus representants. Tal com van les coses la democràcia es troba en declivi. El dibuixant francès de còmics creu que “si els governs  apostessin per la cultura com ho fa la gent, tornaríem a estimar la idea d’Europa”. Però la classe política no està per estimar el proïsme sinó en gratificar-s a sí mateixa. No pot comportar-se de cap altra manera perquè el seu cor de pedra no li ho permet. No pot entendre que la ciutadania està formada per persones amb noms i cognoms als que han de servir els polítics demòcrates. No aprofitar-se d’ells. En lloc d’anar plegats per assolir aquest objectiu es llancen els plats pel cap. Acusant-se mútuament de ser els responsables de la situació en que ens trobem. Això sí, el culpable del col·lapse democràtics que es veu venir sempre és l’altre. Jo faig les coses sempre bé. Quanta fatxenda!

És interessant saber l’origen del mot Capitoli que darrerament s’ha pronunciat i escrit fins l’esgotament. El capitoli era el temple dedicat als déus Júpiter, Juno i Minerva. Potser sense adonar-nos-en hem posat la democràcia, el govern del poble, sota la protecció d’aquests antics déus romans. Referint-se a l’assalt al Capitoli el 6 de gener de 2021, Joann Sfar diu: “Trump és un monstre que sap perfectament com parlar a la seva gent”. L’extrema dreta nord-americana com l’europea tenen connotacions cristianes. Es troben sota l’empara eclesiàstica. Són el  braç executor de les filosofies religioses que pretenen imposar per la força els principis evangèlics. Pretenen governar per promulgar lleis que imposin a la ciutadania els seus principis religiosos, Maria-Paz López en el seu escrit “Còmplices en l’assalt” resumeix així la participació cristiana en l’assalt al Capitoli nord-americà: “En el cop sediciós al Capitoli s’hi van veure signes de “nacionalisme cristià”, una deriva molt perillosa per la democràcia dels EUA i per al cristianisme.

L’ús de la força per imposar la religió ja la trobem en el judaisme, Saule de Tars quan encara era un furibund fariseu que perseguia a mort els cristians perquè considerava que era el seu deure fer retornar a la pleta els que se n’havien sortit. Trobant-se en ple apogeu justicier  i provis dels poders que li havien concedit les autoritats religioses es dirigeix ver Damasc per fer neteja d’infidels. En arribar prop del seu destí li va succeir una sobtada i espectacular conversió a Crist (Fets 9: 1-19) que va canviar radicalment la seva vida de manera que “confonia els jueus que habitaven a Damasc, demostrant que aquest (Jesús) és el Crist” (v. 22). Els salvaguardes de la fe amb rapidesa  es van posar en acció en adonar-se que Saule s’havia convertit en un activista pro Jesús: “Els jueus es van reunir i es van posar d’acord per matar-lo” (v.23). així va ser fins que se’ls va presentar l’oportunitat per posar-lo a les mans de l’autoritat romana perquè el sentenciés a mort (Fets 22).

Escrivint l’apòstol als cristians a Filips exposa el que havia sigut abans de la seva conversió a Jesús: “Pel que fa a la Llei, fariseu; pel que fa al zel, perseguidor de l’església; pel que fa a la justícia que és en la Llei, irreprensible. Però les coses que m’eren un guany, les he considerat com a pèrdua per causa del Crist” (Filipencs 3: 5-7).

El regne de Déu que comença a desplegar-se aquí a la terra no és d’aquest món. La seva expansió no s’assoleix amb la violència. Ni els que són fora de la pleta no hi entren coaccionats. Les croades contra els sarraïns, l’extermini dels càtars, la Santa Inquisició contra els luterans…, no són les bones maneres de fer perquè el regne de Déu s’escampi “perquè tots els qui prenen l’espasa, per l’espasa moriran” (Mateu 26: 52) li va dir Jesús a Pere quan va treure l’espasa de la beina per defendre’l. El salmista ens recorda la manera correcta de fer que el regne de Déu s’estengui: “Donem gràcies al Senyor, invoquem el seu Nom, feu conèixer els seus fets entre els pobles” Salm 105: 1).

Octavi Pereña i Cortina