VIOLÈNCIA DE GÈNERE

El títol d’una noticia resumeix la condició en que es troba la dona avui: “Acusat de pegar la seva parella després que un veí sentís crits d’auxili”. És un símptoma  que “la societat està malalta”, afirma Miguel Llorente, forense i professor en la Facultat de Medicina de la Universitat de Granada.

L’agressió física a contra la dona és la punta de l’iceberg, a prou feines es té en compte l’agressió psicològica que els masclistes exerceixen contra la dona. “La violència domèstica és una xacra que ens afecta a tots i té el suficient abast com per considerar-la un problema de salut pública”, diu la psicòloga Rosa Porras.

Hi ha un proverbi català que descriu el concepte pejoratiu que els masclistes tenen de la dona: “La dona i la mula, el garrot sol fer-la bona”. Potser la primera manifestació masclista en la història es troba en Lèmec que manifesta el seu esperit violent quan diu: “He matat un home per causa d’una ferida meva, i un jove per causa d’un cop contra mi”, i el seu masclisme quan diu a les seves dones: “Adà i Sil·là escolteu la meva veu, dones de Lèmec, estigueu atentes a les meves paraules” (Gènesi 4: 23). Aquest advertiment de Lèmec a les seves dones denota la supèrbia i el despotisme que exigeix la submissió total de la dona al mascle. No ens ha de fer estrany que qui com Lèmec ha trencat  la monogàmia, la llei divina del matrimoni tenint dues dones no tingui en consideració “donar l’honor a la dona com vas més fràgil”                            (1 Pere 3: 7).

Com veiem la violència masclista “no és un discurs nou, és el discurs de fa segles, propi dels homes que veuen les dones com un objecte sexual, que han de fer el que ells diguin per satisfer-los perquè els seus desigs prevalen sobre els d’elles. Són els masclistes elevats a l’enèsima potència, la cara més dura i cruel d’una ideologia mantinguda en el temps”  (Miguel Llorente).

L’embrió de la violència, i en concret contra la dona és d’indole espiritual, sent la conseqüència de no tenir en compte la regla àuria: “El Senyor Déu nostre, el Senyor és u. I estimaràs el Senyor el teu Déu amb tot el teu cor i amb tota la teva ànima i amb tota la teva ment i amb tota la teva força. Aquest és el primer manament. I el segon és semblant a aquest: “Estimaràs el teu proïsme com a tu mateix. No hi ha cap manament més gran que aquests” (Marc 12: 29-31).

La manca d’amor vers el proïsme, en concret contra la dona, fa que el mascle consideri la femella, no sols com un ésser inferior. S’arriba inclús a negar-li la seva condició humana, arribant a assemblar-la  als animals irracionals. Amb aquest raonament no ens ha de fer estrany que els masclistes es creguin autoritzats a emprar el garrot “per fer-la bona”, la dona.

La relació home-dona de per si ja és difícil a causa del pecat que afecta directament el matrimoni, la relació de parella com avui es diu. Aquesta relació trontolla. Se’n trenquen molts de matrimonis aportant molt dolor, directament a la parella i de retruc als fills i familiars més propers.

Per a molts Déu és l’absent en l’escenari la qual cosa deixa els protagonistes que se les apanyin com puguin. Això no és veritat. És una mentida satànica  infiltrada en la consciència humana amb el propòsit de fer impossible que l’ésser humà pugui ser feliç. Analitzarem un text bíblic que aporta la llum suficient per sortir del carreró sense sortida que és el fracàs  matrimonial.

El principi general que ha de regir en les relacions humanes és: “Sotmeteu-vos els uns als altres en el temor de Déu” (Efesis 5: 21). Creure’s un superior a l’altre porta al fracàs de les relacions perquè de la supèrbia neix la confrontació. L’arrogància és la causa de la trencadissa de tants i tants matrimonis. Quan la dona llegeixi: “Esposes, sotmeteu-vos als propis marits, com el Senyor” (v. 23), no s’espanti. L’apòstol Pau encara no ho ha dit tot. Treure un text del seu context és un pretext. El que queda clar és que si el sotmetre’s a l’altre no és la conseqüència d’haver-se primer sotmès al Senyor portarà a que sobresurti el masclisme.

“Perquè el marit és cap de la muller, com també Crist és el  cap de l’església, i Ell és el Salvador del cos” (v.23). És una referencia implícita a la creació d’Adam i d’aquest la d’Eva. (Gènesi 2: 21-24). Per creació el baró és el cap de la dona. Aquesta relació és un símil de la relació de Crist amb la seva església. L’home com a cap de la dona ha de tractar aquesta amb l’amor que va impulsar Jesús a morir a la creu per salvar la seva església. La relació home-dona en el matrimoni no ha de ser despòtica sinó amorosa. Què lluny s’és que els marits estimin les seves esposes i aquestes els seus marits!

“Marits estimeu les pròpies mullers així com també Crist va estimar l’església, i es va lliurar Ell mateix per ella” (v.25). Quin cap tan excel·lent seria l’espòs vers la seva esposa si l’estimés amb un amor semblant al que Crist estima la seva església fins el punt de donar la vida per ella!

Les dones entenguin bé que Crist no defensa el masclisme: “Així els marits han d’estimar les pròpies mullers com els propis cossos. Qui estima la seva muller s’estima a si mateix, perquè mai ningú ha odiat la pròpia carn, sinó que l’alimenta i la protegeix, com també el Senyor a l’església” (vv. 28,29).

El tema del matrimoni l’apòstol Pau el clou així: “Però, cadascú de vosaltres també estimi la seva muller com a si mateix, i la muller respecti el seu marit” (v. 33). Quina dona no desitjaria estar sotmesa a un marit que l’estima amb un amor semblant al que Crist estima la seva església!

Octavi Pereña i Cortina