GELOSIA MORTÍFERA

“La gelosia és un dimoni, un drac, un veritable malson, però no només pel gelós, sinó també per la persona que la rep, que acaba veient-se examinada, oprimida, acorralada i finalment ferida. La persona gelosa  és com un gos coniller que tot el dia busca evidències i mai no arriba a sentir-se realment relaxada. Algú molt gelós arriba a creure que l’altra persona és de la seva propietat. No és amor veritable, sinó aferrament, obsessió i obstinació. Darrere hi ha la inseguretat, la por i la manca de  confiança en un mateix, i en els seus propis potencials o recursos i, per tant una baixa autovaloració” (Ramiro Calle).

Les relacions tòxiques es fonamenten en la gelosia malaltissa que s’inicia amb una exaltació de l’ego que limita la privacitat de l’altre i pretén aconseguir que l’altre accepti ser allò que el gelós vol que sigui. Si no hi ha dues gotes d’aigua que siguin iguals tampoc no es trobaran dues persones idèntiques. El Creador ens ha fet distints i perquè les relacions siguin positives s’ha de respectar la identitat de cadascuna d’elles.

La gelosia és un problema espiritual. La justícia pot atacar els efectes destructius de la gelosia però no hi pot fer res amb el cor que fabrica els pensaments tòxics que pertorben les relacions i, en el  cas que comentem en aquest escrit, les conjugals.

Inicialment les relacions home-dona s’assemblaven a una bassa d’oli. No hi havia res que pertorbés la pau. En no existir el pecat, la relació entre Adam i Eva era d’amor pur. La situació va canviar tan aviat com el primer matrimoni va menjar el fruit de l’arbre prohibit. El Senyor es dirigeix a Eva per dir-li: “El teu desig serà vers el teu marit, i ell et dominarà” (Gènesi 3: 16). Calví, comentant aquest text, escriu. “Així que la dona amb perversitat ha sobrepassat els seus límits, es veu forçada a tornar als seus límits. Prèviament havia estat sotmesa al seu marit, però aquesta era una submissió liberal i amable. Ara, en canvi, s’ha convertit en servitud” . La dona es vol alliberar pel seu compte de les conseqüències del seu pecat i s’inventa l’eslògan: “Fes l’amor i no la guerra”. L’amor al que es refereix l’eslògan és “l’amor lliure”. Sense limitacions ni restriccions. Defensa amb energia que amb el seu cos fa el que li doni la gana. L’”amor lliure” en lloc d’alliberar fa que el jou sigui més feixuc. Arriben els embarassos no desitjats i amb el propòsit de desfer-se del fruit del seu pecat esperen trobar la solució en l’avortament. La bola de neu es fa més grossa.

El pecat ha canviat les regles del joc. Abans de la desobediència d’Adam i Eva les relacions es caracteritzaven per ajustar-se sense esforç  a la Llei de Déu. Eva es subjectava voluntàriament i sense feinada a l’autoritat natural del seu cap que era Adam. Adam estimava la seva esposa com a si mateix. Ara, la situació ha canviat. La relació entre espòs i esposa s’ha fet tòxica. És per això que el Fill de Déu es va encarnar, va morir a la creu i va ressuscitar per a fer possible la restauració de la maledicció divina de la creació a causa del pecat de l’home i, en concret, de la toxicitat de les relacions conjugals.

Davant d’un feminisme tan combatiu que es defensa aferrissadament del patriarcat i s’obstina en voler fer amb el seu cos el que li doni la gana, tractar el tema bíblic de que l’home és el cap de la muller, és molt sensible. Si es vol resoldre d’una vegada per totes el conflictiu problema de la relació home-dona,  que no el resolen les reivindicacions feministes, junts, homes i dones, sense prejudicis, hem d’anar al que diu la Bíblia. A la vegada que resol el  problema del masclisme que no el soluciona l’enfrontament permanent, tot el contrari, fa que l’abisme es faci més infranquejable.

El principi de l’autoritat es troba en Déu perquè és el creador de tot. Primer va fer Adam i d’aquest, Eva. Això estableix el principi de l’autoritat entre els humans. Per creació Adam és cap d’Eva. Aquesta relació cap/subordinada s’estableix en el matrimoni que és la primera societat que existeix. Si s’imposa la filosofia de tants caps tants barrets s’implanta l’anarquia. Es dir, el desordre. Què és sinó el desordre el que es veu arreu!

l’apòstol Pau tracta amb molta delicadesa el tema de l’autoritat en el matrimoni. Ens transporta a l’Edèn d’abans del pecat, dient: “Sotmeteu-vos els uns als altres en el temor de Déu” (Efesis 5: 21). Malauradament, avui a prou feines es troben indicis del temor de Déu ja que per a molts Déu no existeix. Malgrat que en el relat de la creació bíblic no es troba un text que explícitament digui que la dona s’ha de sotmetre a l’home, implícitament sí que ho diu. A partir del relat de Gènesi l’apòstol escriu: “Esposes, sotmeteu-vos als vostres marits com al Senyor” (v. 22). No diu que la muller s’hagi de sotmetre a qualsevol home. Aquest text desmunta el masclisme i la diversitat de greuges que es cometen contra la dona. El cap de la dona és l’espòs que ha d’exercir l’autoritat seguint el model amb que Crist l’exerceix en l’església. “Marits estimeu les vostres pròpies mullers, així com el Crist va estimar l’església, i es va lliurar Ell mateix per ella” (v. 25).

Les esposes que són estimades pels seus marits amb l’amor amb que Crist estima i protegeix la seva església, mai desitjaran emancipar-se d’uns marits que les estimen amb un amor tan indescriptible. Aquesta relació ideal es comença a fer-se realitat quan els esposos són realment cristians. Fora d’aquí és impossible que l’arbre dolent pugui donar bons fruits.

Octavi Pereña i Cortina