OH VIDA!, ON TROBAR-TE?

Poc abans de morir Claudio Naranjo, el seu fill  li va preguntar: “¿Creus que la gent sap que es morirà?” El seu pare li va respondre: “Sí que ho saben, però no ho senten. Si ho sentissin es convertirien en bones persones.

El patriarca Jacob que sentia que la mort aguaitava a la cantonada va cridar els seus fills per dir-los: “Reuniu-vos que us anunciaré  el que us esdevindrà al final dels dies” (Gènesi 49: 1). “I quan Jacob va acabar de donar instruccions als seus fills, va replegar els seus peus sobre el llit i va expirar. I va reunir-se amb el seu poble.”  (v. 33). Jacob va ser un home que sabia que la dalla que li havia de segar la vida temporal estava a punt de fer la seva feina. També coneixia que aquest esdeveniment no l’afecta únicament a ell. La mort tenia la transcendència de poder reunir-se amb tots els fills de Déu que prèviament havien finit. Déu no és un Déu de morts sinó de vius. L’apòstol Joan en una visió va veure “l’Anyell (Jesús) de Déu que esborra el pecat el món acompanyat de cent quaranta-quatre mil, que tenien el Nom del seu Déu escrit en els seus fronts”(Apocalipsi 4: 1). Les ànimes dels finats en Crist van directament a la presència de Déu esperant el dia que Déu ressusciti els seus cossos per passar amb Ell tota l’eternitat. “I vaig escoltar una veu del cel que em deia: Escriu: Feliços els morts que moren en el Senyor des d’ara. Sí, diu l’Esperit, que reposin dels seus treballs, ja que les seves obres els acompanyen” (v. 13). En Crist, l’existència terrenal i la mort tenen sentit.

L’apòstol Pau escrivint als cristians de Filips  els exposa el dilema de seguir aquí a la Terra o morir. “Perquè per a mi el viure és Crist, i el morir un guany. Però si viure en la carn significa per a mi fruit de l’obra, no sé què escollir, perquè em trobo pressionat pels dos cantons: d’una banda tinc l’anhel d’anar-me’n i de ser amb Crist, cosa molt millor, d’altra banda però, romandre en la carn és més necessari per causa de vosaltres” (Filipencs 21-23).

Per l’incrèdul parlar de la mort li és un tema que el fa sentir incòmode, del que no en vol sentir parlar. Malgrat tot, se n’ha de parlar d’ella perquè pot ser que es trobi sentit a la vida terrenal. El secret que l’existència tingui sentit es troba en Jesús que mor a la creu i ressuscita per donar vida eterna als qui creuen en Ell. Aquest esdeveniment transcendental es recorda molt superficialment el Divendres Sant i el Diumenge de Resurrecció. Parlar de resurrecció provoca rebuig. L’apòstol Pau en va parlar d’aquest tema al atenesos que li van dir que en parlarien d’això un altre dia. el van deixar sol. L’altre dia no va arribar mai. No voler parlar de la resurrecció no significa que no existeixi. El secret de la mort, sigui per a vida eterna o condemnació eterna es troba en la resurrecció de Jesús: “No us admireu d’això, perquè ve l’hora en que tots els qui són en els sepulcres escoltaran la seva veu, i sortiran: els qui hauran fet el bé, a la resurrecció de vida, i els qui hauran practicat el mal, a la resurrecció de condemnació” (Joan 5: 28, 29).

L’apòstol Pau certifica la resurrecció de Jesús aportant el testimoniatge dels testimonis presencials (1 Corintis 15: 3-8). Els qui neguen la resurrecció de Jesús  com alternativa  ofereixen la transmigració de les ànimes. Els qui creuen aquesta filosofia són els més dignes de compassió doncs, si Jesús no ha ressuscitat segueixen morts en els seus delictes i pecats. Com a traca final de la llista dels testimonis que han vist a Jesús ressuscitat, l’apòstol escriu: “I al darrer de tot, com un nascut fora de temps, se’m va aparèixer també a mi” (1 Corintis 15: 8).

La resurrecció és imprescindible perquè “la carn i la sang no poden heretar el regne de Déu, ni la corrupció hereta la incorruptibilitat” (v. 50). Tot seguit desvela el secret de la resurrecció: “Heus aquí us dic un misteri: No tots ens adormirem (morirem), però tots serem transformats, perquè sonarà la trompeta, i els morts seran ressuscitats incorruptibles, i nosaltres serem transformats (els qui en el moment de la resurrecció estiguin vius). Perquè cal que això corruptible sigui vestit d’incorruptibilitat, i això mortal sigui vestit d’immortalitat. I quan això corruptible sigui vestit d’incorruptibilitat, i quan això mortal sigui vestit d’immortalitat, llavors es complirà la paraula escrita: La mort ha estat engolia en la victòria. On és, oh mort el teu fibló? On és, oh sepulcre, la teva victòria? El fibló de la mort és el pecat, i el poder del pecat és la Llei. Però gràcies a Déu perquè Ell ens dóna la victòria per mitjà del nostre Senyor Jesucrist” (vv. 51-57).

Les morts violentes de les que ens informen els mitjans de comunicació i les defuncions plàcides que anuncien  les  esqueles s’encarreguen de recordar-nos que la mort aguaita a la cantonada. El trist del cas és que la informació que ens hauria de despertar del letàrgic no li’n fem cas. No hauria de ser així perquè la mort és la porta que ens introdueix a l’eternitat. Si donem importància a les qüestions humanes que són transitòries, amb més motiu ens hauria de preocupar la mort per la transcendència que té. Si no hi hagués eternitat bé podríem dir: “Mengem i bevem que demà morirem”. L’eternitat és un temps que no té fi i, en la condició en que s’hi entra és irreversible. És imprescindible apartar-s del mundanal soroll, asseure’s en un lloc tranquil i reflexionar sobre la mort, misteri que descobreix la Bíblia. El temps dedicat a reflexionar en aquest tema de tanta transcendència serà la inversió més bona que hàgim fet ja que ens permetrà creure en Jesús que és la Vida eterna.

Octavi Pereña i Cortina