FORMACIÓ PERMANENT
Un món que canvia de pressa, especialment en
l’àmbit laboral, la formació permanent és una necessitat vital per no quedar-se
despenjat. Malauradament la necessitat lectora
s’ha quedat limitada a la lectura de documents relacionats amb la feina.
Fora de l’àmbit laboral a prou feines es llegeix. La lectura sempre ha estat
una necessitat deficient. Fa anys vaig llegir en un llibre sobre publicitat que
els textos han de ser molt breus per la manca de comprensió lectora en els
lectors dels anuncis. Avui amb la tecnologia digital la manca de lectors
s’agreuja perquè posa a l’abast dels potencials lectors textos que no
requereixen l’esforç de llegir un llibre. Educació es queixa de la magnitud que
presenta el problema de la incomprensió lectora dels estudiants.
Si la crisi lectora és tan greu en el camp
sensual, la crisi lectora en el camps espiritual encara és mes greu. Per
naixement natural naixem espiritualment morts, malgrat que siguem vius
físicament. En vida, els cadàvers espirituals només els interessa les exigències sensuals que els demana la
carn: Àpats exquisits, viatges a
paradisos idíl·lics, espectacles com més sensuals millor que millor, el futbol
i altres esports, exclusivament com a espectadors, no com a practicants, que
encenen passions,…Com la majoria de les persones són cadàvers vivents no necessiten nodrir l’ànima amb la lectura i
meditació de la Bíblia que és la Paraula de Déu vers l’home. Avui potser no.
Anys enrere es compraven edicions de luxe de la Bíblia que quedaven molt bé en
la llibreria del menjador, com ornament. Les seves pàgines impol·lutes com
acabades de sortir de la impremta. Les
tapes no s’havien obert mai. Les pàgines
no contenien cap empremta digital que identifiques el lector. Per il·lustrats
que siguin els cadàvers espirituals no senten cap necessitat de nodrir
l’esperit.
Els
morts espirituals són això: Cadàvers que si no és per una força externa
que els doni vida, mai s’aixecaran d’entre els morts. Això ho il·lustra molt bé
Ezequiel 37: 1-14. En la conversa que Jesús va mantenir amb Nicodem, erudit
jueu, el Mestre li va dir al seu il·lustre
visitant: “Allò que ha nascut de la carn és carn, i allò nascut de
l’Esperit és esperit” (Joan 3: 6). Aquest text fa referència a la dicotomia humana:
carn i esperit. Per naixement natural naixem sent cadàvers espirituals. Heus
aquí la causa per la que la majoria de persones no els interessi el conreu de
l’ànima. Jesús en un dels seus desplaçaments
de Jerusalem a Galilea havia de passar per Samaria. Cansat per la
caminada es va seure vora un pou. En això una dona s’acosta per omplir d’aigua
el càntir que portava. L’ocasió dóna peu a l’inici d’una conversa entre les
dues persones. Jesús li diu a la samaritana: “Dóna’m aigua” (Joan 4: 2). Jesús
continua dient-li: “Si sabessis qui sóc jo que et demano aigua, tu li n’hauries
demanat, i Ell t’hauria donat aigua viva” (v. 10). La dona només coneixia
l’aigua del pou. Què és això de l’aigua
viva? A la dona se li desperta el rosec de la consciència. Jesús li explica.
“Tot el qui beu aigua d’aquesta tornarà
a tenir set. Però el qui begui de
l’aigua que li donaré, mai més no tindrà set, sinó que l’aigua que li donaré
serà dins d’ell una font d’aigua que brolla per a vida eterna” (v. 14). L’aigua
que Jesús dóna a l’ànima assedegada no té res a veure amb l’aigua fresca que
neix del pou. Jesús ens treu de dubtes: “L’últim dia, el més gran de la festa.
Jesús es va posar dret, i va exclamar dient: Si algú te set, vingui a mi i
begui. El qui creu en mi com ha dit l’Escriptura, del seu interior brollaran
rius d’aigua viva. I va dir això referint-se a l’Esperit que havien de rebre
els qui creien en Ell, doncs encara no havia vingut l’Esperit Sant, perquè
Jesús encara no havia estat glorificat” (Joan 7: 37-39). Qui creu en Jesús com
escriu l’apòstol Pau fa que “rebi la primícia de l’Esperit, gemega dins nostre
anhelant l’adopció, la redempció del nostre cos. Perquè és en esperança que vam
ser salvats, però l’esperança que es veu, no és esperança, ja que allò que es
veu, per què ho ha d’esperar encara?” (Romans 8: 23, 24).
L’anhel que l’Esperit Sant provoca en l’ànima
del creient en Crist el descriu perfectament el Salm 42: 1, 2: “Com el cérvol
brama pels rierols d’aigua, així. t’anhela la meva ànima, Déu meu. La meva
ànima té set de Déu, del Déu vivent”. El panteixar del cérvol per l‘aigua és
una bella il·lustració del creient en
Crist que anhela estar més a prop d’Ell que és l’aigua viva i el pa de vida que
apaguen les necessitats bàsiques de l’ànima. Si el panteixar per Crist es manté
viu: ”No ens deixarà ociosos ni sense
fruit vers el coneixement profund del nostre senyor Jesucrist” (2 Pere 1: 8).
En definitiva, la formació permanent del creient en Crist serà una necessitat
vital.
Octavi
Pereña Cortina
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada