ESPORT I DOPATGE

“L’esport no seriós no té res a veure amb el joc net. Està estretament lligat a l’odi, a l’enveja, a la gelosia, la jactància, el menyspreu de les regles, i el plaer sòrdid de presenciar la violència. En unes altres paraules, és una autèntica guerra però sense trets”. Així descriu breument George Orwell l’esport d’elit que atreu tantes persones.

Penso que Paulino Castells ens dóna un motiu de reflexió per descobrir la importància que té l’esport d’elit en la societat actual, quan escriu: “Sumant factors negatius, la societat no proporciona ni projectes d’identificació ciutadana ni punts de referència coherents. La joventut té com alternativa l’individualisme ferotge o la integració en bandes i tribus urbanes”. Aquestes bandes i tribus urbanes podent ser aquestes multituds que havent perdut l’individualisme es confonen en una massa impersonal que vocifera i agita banderes amb un insà fervor patriòtic. A aquestes multituds famolenques d’espectacle esportiu se’ls hi ha de donar la carnassa per atipar-les. Aquí hi entra triomfant l’esport d’elit acompanyat del dopatge, es dir, l’utilització de productes prohibits per augmentar el rendiment esportiu i així mantenir excitada la plebs que no té punts de referència coherents ni projectes d’identificació ciutadana.

En el judici sobre l’operació Port, les declaracions que va fer l’exciclista Jesús Manzano són molt colpidores i reveladores del que passa en el món de l’esport d’elit. Diu l’esportista que es va veure obligat a dopar-se ja que de no acceptar-ho se’l donava de baixa de l’equip. L’exciclista va acusar directament el Dr. Eufemiano Fuentes  d’haver-li administrat EPO i autotransfusions, entre altres tècniques i productes per trucar el motor. Els detalls que va exposar Jesús Manzano “van interessar especialment la sala”, diu el periodista José Maria Brunet  perquè el que es jutja “la possibilitat que s’hagi comès un delicte contra la salut pública”.

“Les autoritats saben que els seus atletes es dopen. Això és ben clar en el cas de l’escàndol de Lance Armstrong com de qualsevol altre: les 38 mostres que se li van fer al ciclista el 2009 mostren irregularitats en la sang. La USADA (Agència antidopatge) ho sabia, però només es va fer públic quan l’opinió pública es va girar en contra de qui va ser el “noi d’or”. Per què es va mantenir en secret aquesta informació durant tant de temps?” es pregunta Marck Doyle, terapeuta nutricionista.

L’Autoritat Mundial Antidopatge (WADA en anglès) podria millorar si volgués les seves maneres de fer els anàlisis…Aquí està el gran problema. La història mostra que realment no vol enxampar atletes, especialment l’elit que atreu les masses. Ocasionalment enxampa un atleta poc conegut d’un petit país, és una gran cosa, però l’elit resta sense ser tocada. Estigues a l’aguait de la infame citació donada de manera confidencial per un membre de WADA: “Si féssim bé la nostra feina, ens quedaríem sense feina”. (Marck Doyle).

Segons el que he llegit el governs estan assabentats del dopatge a que estan sotmesos els seus esportistes d’elit per tal que aconsegueixin més medalles i assoleixin nous rècords que donin prestigi als seus països d’origen. La pregunta que em faig és: La propaganda oficial que repeteix fins l’avorriment les gestes dels seus esportistes que han estat dopats i el calentament que es fa a les masses que no tenen projectes d’identificació ciutadana ni punts de referència coherents perquè surtin al carrer agitant banderes i cridant fins enronquir, ¿donen realment prestigi al país que els ha guanyat? L’eufòria de les medalles i de les copes guanyades és efímera. Quan l’efervescència de la victòria s’ha esvaït, què queda? La misèria dels seus països arruïnats per la cobdícia dels seus dirigents que es preocupen de tapar-se mútuament les seves vergonyes  per tal de continuar xuclant la mamella de l’erari públic. No. La  grandesa d’un país no rau en les medalles que guanya en les competicions esportives d’elit  falsejades pel dopatge. La Bíblia és ben explícita en aquest sentit: “La justícia enalteix la nació, però el pecat és l’oprobi del pobles” (Proverbis 14:34).

L’antiga dita ”ment sana en un cos sa”  està passada de moda. L’esport actual busca resultats, espectacle, a costa de la salut dels esportistes. Dopar-se es converteix en un problema quan guanyar és l’únic motiu de fer esport. Per a molts esportistes anònims, només és una part de les raons per participar en competicions. No volen ser sobrehumans, només homes i dones que practiquen l’esport perquè els agrada  i se senten ben pagats practicant-lo com a complement, no com l’objectiu de la vida.

Octavi Pereña i Cortina