RENOVACIÓ ECLESIAL

No hi ha cap mena de dubte que la cristiandat en general està en crisi. Les esglésies estan buides. Els fidels que assisteixen als actes litúrgics són pocs i a més són persones grans. Poc ho és el jovent que hi és present. Els dirigents eclesiàstics rumien què poden fer per invertir el decreixement i aconseguir que els bancs es tornin a omplir de fidels, no tradicionalistes, sinó homes i dones, ancians i joves que desborden autèntica espiritualitat.

Quan l’apòstol Pere va acabar la seva primera predicació pública després que l’església reunida a Jerusalem rebés el do de l’Esperit Sant, prèdica, per cert centrada en la persona de Jesucrist, els oients “van ser compungits de cor i van dir a Pere i els altres apòstols: “Què hem de fer germans?” La resposta de Pere va ser clara i senzilla: “Penediu-vos i sigui bategat cadascú de vosaltres en el nom de Jesucrist pel perdó dels pecats i rebreu el do de l’Esperit Sant”. Els que van fer cas de l’ensenyança apostòlica es van unir a la incipient església a Jerusalem “i perseveraven en l’ensenyament dels apòstols i en la comunió fraternal i en el partiment del pa i en les pregàries”             (Fets 2:37,38,42). Una peculiaritat de les paraules de Pere és que la resposta a les persones que es van adreçar a ell demanant-li consell és que vagin a Jesús pel perdó dels seus pecats. El resultat de seguir aquest advertiment és que l’església feia impacte en la societat i creixia en nombre.

La solució que el papa Francesc I dóna per lluitat contra el buidament de les esglésies és recuperar la pràctica del sagrament de la penitència, i diu: “Déu perdona tot pecador penedit, personalment, però el cristià està unit a Crist, i Crist està unit a l’Església, i nosaltres, cristians, hi ha un regal més i un compromís més: passar humilment a través del ministeri eclesial”. L’arquebisbe de Barcelona Lluís Martínez Sistach en el seu escrit: Som pecadors, diu: “Què ho fa que sempre, i avui encara més, ens costa tant d’acostar-nos al sagrament de la penitència per aconseguir la gràcia de Déu i reconciliar-nos amb Ell?” Ambdós jerarques de l’Església catòlica segueixen fidelment la doctrina proclamada en el Concili de Trento que ensenya que cal confessar-se amb un sacerdot perquè els pecats siguin perdonats. Qui no cregui aquesta doctrina sigui excomunicat.  

El Concili de Trento va ser el resultat de la reacció que es va produir davant la proclamació que Luter i els altres reformadors feien de la doctrina bíblica que ensenya que el just viurà per la fe. La conseqüència de creure aquesta doctrina és que el pecador confessa que Jesús és el Salvador: “Ell (Crist) és fidel i just per perdonar-nos els  pecats, i netejar-nos de tota injustícia” (1 Joan 1:9). Si no en tenim prou amb aquest declaració, aquí en tenim una altra del mateix apòstol: “La sang de Jesucrist, el seu Fill, ens neteja de tot pecat” (1 Joan 1:7).

La doctrina bíblica de la salvació única i exclusivament per la fe en Jesucrist allibera el pecador de l’esclavatge de l’església com institució humana. L’ex-sacerdot Herman Hegger, afirma: “La meva segona funció important com sacerdot era administrar el sagrament de la confessió. La confessió ocupa un lloc molt important en l’estructura de poder de Roma. Per a Roma és una estratègia de la major importància. Emfasitza la subjecció del laic al clergue. En el confessionari, el sacerdot està assegut en el banc del jutge. El penitent confessa la seva feblesa. Divulga secrets que no revelaria a ningú. I depèn del sacerdot si el penitent ha de ser absolt dels seus pecats. El sacerdot decideix per ell entre el cel i l’infern”.

Segons el papa Francesc I “fins i tot el papa es confessa cada quinze dies, perquè el papa també és un pecador! El confessor escolta el que jo li dic, m’aconsella i em perdona perquè tots tenim necessitat d’aquest perdó”.

En nom del Senyor el profeta Jeremies escriu: “Això diu el Senyor: Maleït l’home que confia en l’ésser humà, i posa en la carn la seva força, i el seu cor s’aparta del Senyor. Perquè serà com un bandejat en el desert, i quan vindrà el bé no ho veurà, i habitarà en llocs secs de l’estepa, en una terra desolada i deshabitada” (17:5,6).

Ja en la vellesa l’apòstol Pere escrivint als estrangers de la diàspora  “aconsella : Atanseu-vos a Ell (Crist) pedra viva, rebutjada pels homes, però escollida  i preciosa davant de Déu”. Llavors, edificant sobre Crist la pedra viva, els diu: “També vosaltres com pedres vives, sigueu edificats en una casa  espiritual…” (1 Pere 2:4-10). La vitalització de l’església no passa per la pràctica més assídua de la confessió a un sacerdot, sinó en edificar la vida sobre Crist la pedra escollida per Déu que dóna suport a les pedres vives que són els fidels que edifiquen les seves vides sobre la Roca eterna, de la qual beuen l’aigua viva. El resultat és que rius d’aigua viva brollen dels seus cors  que poden fer que les persones que els observen els preguntin: “Germans, què hem de fer per ser salvats?”

                                                                                                             Octavi Pereña i Cortina