ESPIRITUALITAT SUPERSTICIOSA

Des de fa  uns anys s’experimenta un auge de pràctiques  pseudo espirituals  importades d’Orient: meditació i ioga, teràpies naturals, esoterisme, neoxamanisme, cartes astrals…Segons un estudi realitzat pel departament d’Antropologia de  la Universitat Rovira Virgili es dedueix “que aquests substituts de la religió, la fe i també de la medicina convencional han arribat a ocupar una part d’un buit que multitud de persones tenen incapaces de trobar respostes a les seves inquietuds”. Aquest estudi destaca l’emergència del que s’anomena mercat de la insatisfacció.

Com s’arriba a un estat d’insatisfacció tan generalitzat com l’actual? Una característica de la societat d’avui és l’abandonament de Déu en el sentit real. Espontàniament i en situacions difícils els nostres llavis pronuncien: Déu meu! Sense saber el que es diu. Aquesta creença que podem considerar supersticiosa la Bíblia la denuncia en paraules del profeta Isaïes: “El senyor diu: Perquè aquest poble s’apropa amb la seva boca i m’honora amb els seus llavis, però el seu cor s’ha allunyat de mi, i el temor que ells m’haurien de tenir l’ensenyen només com un precepte d’homes” (29:13). L’antic poble d’Israel practicava una religiositat que avui anomenem sociològica que consistia en una pràctica religiosa heretada dels seus avantpassats però mancada de l’espiritualitat amb l’Esperit Sant els enfortia. En realitat era una religió sense ànima.

Avui passa quelcom semblant: Diumenge de Rams, Setmana Santa, Nadal, Reis, són els pics de la manifestació de la fe cristiana. Si als practicants d’aquesta religiositat esporàdica i de gran notorietat, que malauradament se la considera revitalització de la fe, se’ls pregunta si saben el significat del que fan evidentment et contesten amb evasives que manifesten la seva ignorància. A aquests religiosos de les grans solemnitats bé se’ls poden aplicar les paraules que el profeta Isaïes diu a l’antic Israel: “Perquè aquest poble s’apropa amb la seva boca i m’honora amb els seus llavis, però el seu cor s’ha allunyat de mi”. Aquests religiosos de grans celebracions tenen l’ànima buida i el buit que hi ha s’intenta omplir-lo, en el cas que comentem avui, amb l’espiritualitat buida de contingut que ens arriba d’Orient.

Jesús acaba el que s’anomena Sermó de la Muntanya amb aquestes paraules: “Tot aquell, doncs, que escolta aquestes meves paraules i les fa, el compararé a un home assenyat que va edificar la casa damunt la roca. I va caure la pluja, i van venir les riuades, i van bufar els vents, i van envestir contra aquella casa: i no es va ensorrar perquè estava fonamentada damunt la roca” (Mateu 7:24,25). Obeir les paraules de Jesús és el mateix que obeir-lo a Ell, es dir, que es creu en la persona que les diu. Qui resisteix les riuades que amenacen destruir-ho tot ho és la persona que edifica la seva vida sobre la Roca que és Jesús. El mercat emergent de la insatisfacció s’engreixa pel fet que Jesús no és la Roca on edificar la vida.

El salmista que honorava Déu no solament amb els llavis  sinó que mantenia amb Ell una íntima relació personal va deixar escrit pel nostre encoratjament: “Només en Déu reposa en silenci la meva ànima: d’Ell em ve la meva salvació. Només Ell és la meva Roca, la meva fortalesa. No seré mogut” (Salm 62:12). Jesús, la Roca que dóna força al feble i sentit a la vida desorientada, diu: ”Perquè ha posat el seu amor en mi, jo l’alliberaré: el posaré a dalt, perquè coneix el meu Nom. Ell m’invocarà, i jo li respondré. Estaré amb ell en l’aflicció. Jo el rescataré i l’honoraré. Amb infinitat de dies el satisfaré, i contemplarà la meva salvació” (Salm 91:91:14-16

Octavi Pereña i Cortina