JUSTICIA SOCIAL

 

Màrius Carol, periodista i director de La Vanguardia, en el seu escrit Sense paspartú, cita el llibre La pintura como pasatiempo de sir Winston Churchill que va ser primer ministre del govern britànic en els moments difícils de la II Guerra Mundial, on recomana als  polítics que es dediquin a altres disciplines per compensar l’excés de tensió mental  i l’allau de preocupacions que acompanyen l’exercici de la política, escrivint: “Així doncs, per a l’home públic conrear una afició i nous camps d’interès ha de ser una qüestió de vital importància. Tot i que no és una cosa que es pugui emprendre un dia, ràpidament o improvisadament, obeint un mandat de la voluntat”. El polític britànic recomana als seus companys d’ofici que per vèncer la tensió mental que genera les funcions públiques diversifiquin les seves activitats, que d’alguna manera posin les preocupacions momentàniament sota el coixí i les deixin reposar, desviant el pensament vers altres activitat que destesin la tensió mental que els aclapara. Winston Churchill alleugeria la tensió mental que l’afeixugava pintant. Cada persona ha de descobrir l’activitat que s’adigui al seu tarannà.

 

El polític no solament ha de tenir la ment destesa per poder encarar-se als problemes que l’assetgen amb lucidesa, també ha de ser just per donar solucions correctes a les dificultats que afeixuguen els ciutadans que depenen de les seves decisions. Lucidesa mental i justícia són dues característiques   que han d’anar juntes en la persona que es dedica als afers públics. Si en manca una d’elles l’acció política és defectuosa. No n’hi ha prou amb la lucidesa mental que proporciona   una distracció com la pintura que destesa la ment que permet que els pensaments brollin amb fluïdesa. Un parlar eloqüent i convincent no és suficient per governar amb la justícia que aixeca un poble. En són molts els polítics que parlen amb eloqüència  i el seu actuar és nefast per la Nació. Quan exposen el seu pensament les persones que escolten les seves promeses afirmen: què bé parla!, però el seu actuar és nefast per la Nació. Una persona pot ser brillant en el seu parlar però un poca-solta en la gestió. En política sobren persones simpàtiques amb verbositat impactant i en manquen de justes que facin prosperar la Nació. La justícia no és qüestió de maneres extravertides i discursos grandiloqüents, és una manera de ser.

 

És justa la persona que té la ment de Déu Pare de nostre Senyor Jesucrist, característica que s’adquireix no per l’esforç, sinó per la conversió, cosa que requereix  el reconeixement que no s’és just. La conversió a Crist atorga una nova naturalesa que fa que es busqui i agradi fer allò que és agradable als ulls de Déu que és el Just. Persones que tinguin el sentiment de Déu en són molt poques. Persones religioses abunden. No es pot prendre una cosa per l’altra. Religiositat i justícia no són sinònims.

 

Màrius Carol acaba el seu escrit així: “A Catalunya, si un dels nostres dirigents es dediqués a pintar els dissabtes, no el portaríem a una galeria d’art, sinó a un sanatori mental. I així van, estressats, inquiets i sense un paspartú que emmarqui el seu futur” . Ara es parla de d’instal·lar guarderies a les esglésies per afavorir l’assistència al culte. Això indica que la majoria de les persones, polítics inclosos, el importa un rave Déu i la seva Llei. El dia de descans setmanal instituït pel Creador pel bé de l’home  perquè reposi del seu treball i busqui en Ell la pau mental, carregui les piles, cosa que evita l’aparició d’estrès i altres malures mentals afines. Guardar el diumenge en esperit revesteix el creient de la justícia divina, cosa que contribueix a que en concret el polític a més de protegir la seva salut mental contribueix a prendre decisions assenyades que enriqueixen la Nació. “La justícia enalteix la nació, però el pecat és l’oprobi dels pobles” (Proverbis 14:34).

Octavi Pereña i Cortina