¿PER QUÈ PERMET DÉU EL DOLOR ?

La premsa d’arreu del món s’ha fet ressò de les paraules que Glysella, la nena de 12 anys li va dir al papa Francesc durant el seu viatge a Filipines : “Hi ha molts nens abandonats pels seus propis pares, moltes víctimes de moltes coses terribles com les drogues o la prostitució. Per què Déu permet aquestes coses?” La petita Glysella com tots els que es fan la mateixa pregunta la plantegen malament. Realment la pregunta que ens hauríem de fer és: Per què existeixen aquestes coses dolentes?

El món en que vivim no és el món que inicialment va ser, ni és el món que demà serà. El món que avui és un món pervers pel pecat. L’apòstol Pau esbossa el món futur personificant la creació, atorgant-li sentiments, escriu: “Perquè el desig profund de la creació anhela la manifestació dels fills de Déu. Perquè la creació va ser sotmesa a vanitat, no pas voluntàriament, sinó per causa d’aquell que la va sotmetre amb esperança que la mateixa creació serà alliberada de l’esclavitud de la corrupció per entrar a la llibertat de la glòria dels fills de Déu” (Romans 8:19-25). El final de la història que es va iniciar en el paradís serà en el cel etern on “el mateix Déu – amb – ells serà el seu Déu. Ell eixugarà tota llàgrima dels seus ulls, i la mort ja no existirà, ni mai més hi haurà dol, ni clams, ni penes, perquè les coses d’abans han passat” (Apocalipsi 21: 3,4). Mentre el cel nou i la terra nova sigui quelcom futur hem d’acceptar viure amb el dolor en la seva diversitat de formes.

La societat hedonística que és el resultat d’haver abandonat Déu busca la felicitat a qualsevol preu ja que no accepta la presència del dolor. No ho aconsegueix i davant el fracàs es dóna cops de cap contra la paret la qual cosa agreuja encara més la situació. L’ésser humà busca en les llàgrimes el consol que no li dóna: “Cada cop hi ha menys tolerància al dolor en aquesta societat nostra, que es recrea en la superficialitat i l’hedonisme de les grans tanques de publicitat i la sensació de confort immediat i eteri de xarxes socials, per exemple” (anònim)

Ens agradi o no hem de conviure amb el dolor. L’assenyat seria mirar de descobrir si la sofrença serveix pel nostre bé. Dustin Sharameck ha deixat escrit: “Una bona teologia és essencial si hem de sofrir bé”. El millor llibre de Teologia sense cap mena de dubte és la Bíblia. En ell s’hi troba la resposta a la pregunta: Per què permet Déu aquestes coses? Una de les mancances educatives d’avui és la falta de disciplina per part dels pares. Aquesta deficiència té un preu en malestar social molt alt. Els homes en general no reconeixen que el Pare de nostre Senyor Jesucrist sigui el Pare de tots els qui creuen en el seu Fill unigènit. El Pare celestial com a bon Pare disciplina els seus fills: “Encara no hem resistit fins a la fi combatent contra el pecat, i us heu oblidat de l’exhortació que us és adreçada com a fills: Fill meu no menystinguis la disciplina del Senyor , ni defalleixis quan et reprèn, perquè el Senyor disciplina el qui estima, i assota tot fill que Ell accepta. Si suporteu la disciplina, Déu us tracta com a fills, perquè, quin fill hi ha que el pare no disciplina? Però si esteu sense disciplina de la qual tots n’han esdevingut participants, llavors sou bastards i no fills…I tota disciplina de moment no sembla un motiu d’alegria, sinó de tristesa, però després porta un fruit  de justícia als qui han estat exercitats”  (Hebreus 12: 4-11).

L’apòstol Pere dirigint-se exclusivament a vers cristians i referint-se al tema de la disciplina els diu: “En això tenim un gran goig, malgrat que ara, si és necessari som afligits per una mica de temps amb diverses proves, a fi que la vostra fe, molt més preciosa que l’or perible, que és provat pel foc, sigui trobada per a lloança i honor i glòria en la resurrecció de Jesucrist” (1 Pere 1:4-7). Les dificultats per les que passen avui els vers cristians serveixen per avançar en la santificació per tal que al dia final el Senyor se’ls pugui presentar a si mateix sense taca  ni arruga ni res de semblant, sinó perquè siguin sants i irreprensibles ( Efesis 5:27). L’or en brut que són avui els cristians han de passar pel gresol de l’aflicció que separa les escòries perquè arribin a resplendir com l’or pur.

Joni Eareckson que en la seva adolescència era una creient no practicant a causa d’una desafortunada capbussada es va quedar paraplègica  i d’aquí a la conversió a Crist, escriu: “A vegades Déu permet allò que odia per aconseguir el que estima. A través de les malalties pot fer molt bé. No entendrem Déu ni la seva manera de fer les coses fins que no estiguem en el cel, però ens ha donat moltes pistes per comprendre que podem confiar en Ell, i que si Ell permet alguna cosa que odia, ha de ser per aconseguir quelcom meravellós. Ell vol que Crist estigui en tu i sigui la teva esperança de glòria” 

Octavi Pereña Cortina