¿EXISTEIX CONSOL?

Una mare explica que l’endemà d’haver nascut el seu fill el metge es va asseure prop d’ella i li va dir. “hi ha quelcom que no va bé”. El nen tant bonic per fora tenia un problema que amenaçava la seva vida. En el moment que el metge diu quelcom semblant a una mare el món se li enfonsa. Per què a mi? Què he fet malament? Déu meu, si existeixes, per què permets coses com aquestes?  Davant el dolor sobtat, expressions semblants les hem sentit més d’un cop.

“No pot ser…a la Julieta no li pot passar això.…Al Joan-Andreu, tampoc. Saps Julieta? Als éssers humans no ens preparen per rebre la mort. Ni la pròpia ni tampoc de les persones que estimem. I aquesta quan arriba, sense avisar, quan encara no toca. Quan hi ha tants projectes per fer, tants llibres per llegir i tantes aventures. Per viure i per conquerir, ens troba desarmats, sense eines ni mecanismes de defensa per poder-la mirar amb serenor. Tot just feia una setmana que havíem parlat tu i jo” (Marta Alós).

La mort és un tema tabú. Fa basarda parlar-ne .A pesar que pels mitjans ens hi trobem immersos, creiem que a nosaltres no ens tocarà. No és així. Com algú ha dit molt bé “ningú sobreviu a la seva generació”. Què fa que quan la mort colpeja un amic o un familiar “ens trobem sense eines ni mecanismes de defensa?

“Imaginem-nos”, va dir Blaise Pascal, “un grup de persones totes elles condemnades a mort, algunes de les quals se les decapita cada dia davant les altres persones que esperen, perduda tota esperança, que els arribi el seu torn: aquesta és la imatge de la condició de l’home”.

Jo m’imagino la mot com trobant-nos en el corredor de la mort esperant l’execució de la sentència. Les apel·lacions la retarden fins que arriba el dia fatídic. Naixem per morir. Diria més, des d’abans de nàixer, des del moment de la concepció, es posa en marxa el rellotge de la vida. A cada tic-tac la vida  s’escurça  un segon. Desconeixem la durada que Déu li ha donat. Uns es queden pel camí abans d’haver vist la llum del sol. Uns altres al llarg de les diverses etapes de la vida. Uns moren tranquil·lament al llit o asseguts a la butaca mirant per la tele un partit de futbol. Uns altres després de llargues i dures sofrences. Uns altres en mig de la criminalitat de la guerra. Tots tenim un temps de nàixer i un temps de morir. ¿S’accepta aquesta realitat? No fer-ho fa més feixuc el recorregut ver la mort. ¿Acusarem Déu d’injust? No podem fer-ho perquè  Déu ja va avisar Adam i Eva que moririen si menjaven el fruit de l’arbre prohibit. Fent ús de la llibertat de decisió, van desobeir i el germen de la mort es va introduir en la seva naturalesa immortal. ¿Titllarem Déu d’injust perquè per culpa d’Adam tota la seva descendència, en el moment establert per Déu, hagi de morir? Si no s’accepta aquesta realitat un es troba en la situació que denuncia Marta Alós: “Al éssers humans no ens preparen per rebre la mort”.

A l’inici d’aquest escrit cito la mare que li neix un fill amb un defecte orgànic que pot posar en perill la seva vida. Doncs, bé, quan el seu marit que ignorava el problema se n’assabenta del problema, li va dir a la seva esposa: “Preguem”. Ella va afirmar amb un moviment de cap. El marit li agafa la mà i va dir: “Gràcies Pare per donar-nos l’Allen. És teu, no nostre. El vas estimar abans que nosaltres el coneguéssim, et pertany a tu. Estigues amb ell quan nosaltres nom puguem. Amén”.  La mare que relata el fet va dir: “En un dia en que el meu cor estava trencat, i xafada la meva ànima, i la meva fe desapareguda, Déu li va donar a Hiram (el marit) la força per dir les paraules que jo no podia pronunciar. I agafant la mà del meu marit, en un profund silenci i amb moltes llàgrimes, vaig tenir la sensació que Déu era molt a prop meu” (Jolene Philo).

Un món adolorit per tots costats li escauen molt bé les paraules de l’apòstol Pau: “Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, el Pare de misericòrdies, i Déu de tota consolació, que ens consola en la nostra aflicció, a fi que nosaltres puguem consolar els qui es troben en qualsevol aflicció amb el consol amb que nosaltres mateixos som consolats per Déu” (2 Corintis 1: 3,4).

Els informatius sovint ens presenten imatges patètiques de dolor molt colpidor que evidencia el desesper que hi ha en les seves ànimes. No saben on trobar consol. El text bíblic citat ens mostra el rostre misericordiós de Déu, Pare de nostre Senyor Jesucrist, que mitjançant el seu Fill ens consola en la nostra aflicció, alhora que ens convertim, com diu l’apòstol Pau en instruments de consol pels desconsolats. Una societat atemorida per la sèrie d’esdeveniments escabrosos que se’ns presenten a diari, és urgent que sàpiga que en Jesús, la faç inundada de llàgrimes,  hi trobarà el pit amorós  i acollidor de Déu Pare que les eixugarà amb la seva tendresa.

Octavi Pereña i Cortina