SÓC SAMARITÀ?

L’Europa dels drets humans ha de fer front  al “delicte de la solidaritat”, com l’anomena el periodista Rafael Poch quan redacta el seu escrit que tracta el tema de l’ajut humanitari que s’ha presentat “en la pintoresca localitat francesa de Breil-Sur-Roya, on es posa de manifest un cop més que en  “l’Europa sense nord, la solidaritat laica cap a un altre  ésser humà, la caritat cristiana cap al Jesucrist que és cada refugiat, ja és delicte”, diu Poch. El mateix periodista es fa aquesta pegunta: “Per què serveix posar una sonda a Mart si no som capaços d’ajudar aquestes persones? 

Cédric Herrou, el més conegut dels onze veïns jutjats per ajudar, atendre i allotjar refugiats, ha dit: “cal ser molt bèstia per no ajudar-los” . A la porta del Palau de justícia de Niça, va afirmar: “Ni les amenaces d’un prefecte, ni els insults d’un parell de polítics no ens aturaran, continuarem, perquè és necessari”. En paraules del papa Francesc estem a “la globalització de la indiferència”.

Fredrick Önnevall a Suècia, Cédric Herrou a França i uns pocs més s’enfronten a ser jutjats i condemnats pel “delicte de solidaritat”. Europa i Amèrica han embogit. L’Església catòlica demana privilegis perquè es considera dipositària del cristianisme. Però un cristianisme sense Crist és un més dels humanismes, encara que es digui cristià, és incapaç d’adreçar la caòtica situació en que es troba l’Europa d’avui.

La justícia sueca condemnant Önnvall i la francesa a Herrou han abandonat l’essència del seu ser. “Perquè no hi ha autoritat que no vingui de Déu, i les autoritats que hi ha, han estat establertes per Déu” (Romans 13:1). Com haurien de reaccionar els ciutadans davant aquestes autoritats “establertes per Déu”? “Perquè els governants no han de fer por a les bones accions, sinó a les dolentes. ¿Vols no haver de tenir por de l’autoritat?  Fes el bé, i en tindràs lloança, perquè és un servidor de Déu per al teu bé” (vv.3,4). Malauradament les sentències que es dicten per haver fet el bé no estan en la línia de lloar als qui el fan. Tot el contrari promouen a la indiferència per por al càstig. Aquesta Europa injusta no és la que volem. No és l’Europa democràtica que desitgem sigui.

Què són els immigrants que arriben a casa nostra que els manquen  els drets que els animalistes exigeixen pels animals? Segons Jesús són el nostre proïsme. 

Un doctor de la llei li pregunta a Jesús: “Què  he de fer per heretar la vida eterna?” El Mestre li respon amb una altra pegunta. “Què hi ha escrit en la llei? Què hi llegeixes?” El doctor de la llei va respondre: “Estimaràs el Senyor el teu Déu amb tot el teu cor i amb tota la teva ànima i amb tota la teva força i amb tota la teva ment, i al proïsme com a tu mateix”. Jesús li respon: “Has contestat correctament. Fes això i viuràs”

Estimar Déu sobre totes les coses és molt fàcil dir-ho i també és molt fàcil aparentar-ho. Els fariseus eren molt hàbils en fingir una espiritualitat inexistent. Per això Jesús els anomena hipòcrites. El Senyor els desemmascara al dir-los: “I quan dejuneu no sigueu com els hipòcrites que fan un posat abatut: perquè es desfiguren les cares a fi de mostrar als homes que estan dejunant. En veritat us dic: ja tenen la seva recompensa” (Mateu 6: 16). Reben els aplaudiments dels homes perquè ignoren l’engany.

Jesús a qui no se li pot donar gat per llebre perquè coneix la interioritat del cor humà, li diu al doctor de la llei que havia respost correctament: “Has contestat correctament. Fes això i viuràs”. Aquest saberut de la llei que coneix molt bé la lletra però que és un ignorant pel que fa el seu sentit espiritual, vol eludir la seva responsabilitat, dient: “I qui és el meu proïsme? Jesús no li respon amb una dissertació filosòfica que doni peu a un debat inacabable que finalitzi en taules, deixant la pegunta: “Qui és el meu proïsme?” sense resposta. Jesús li contesta amb una paràbola que se la coneix com la del “Bon samarità”, una història terrenal amb significat espiritual.

Breument: Un home que transita per un camí solitari és assaltat per uns lladres i deixat estès a terra mig mort. En això arriba a l’escenari del fet un sacerdot, que passa de llarg. Després hi arriba un levita, que també passa de llarg. Finalment  va arribar un samarità que el va auxiliar. Narrada la història Jesús li pregunta al doctor de la llei: “Qui d’aquests tres va ser proïsme d’aquell que havia caigut a mans dels lladres? Va dir: “El que li va fer misericòrdia”. Jesús li va dir: “Vés, i tu fes igual” (Lluc 10: 25-37).

És molt significatiu que fos un samarità qui auxiliés a l’home malferit. Els samaritans eren odiats pels jueus per motius religiosos i espirituals. El contacte amb un samarità els convertiria en impurs cerimonialment. Doncs bé, una persona immunda pels jueus, és la que es manifesta misericordiosa. Els dos religiosos que eren jueus i adoradors del Déu misericordiós, no van donar cap mostra de compassió. Ni les diferències racials, ni les religioses, ni cap altra diversitat ha de ser un destorb per ser misericordiós. Davant l’immigrant necessitat Jesús ens diu a nosaltres: “Aneu i feu el mateix”

La justícia corrompuda que no té com a model a Déu just, pot prohibir ajudar a l’immigrant, pot castigar els qui ho facin. L’apòstol Pere que va ser assotat pel Sanedrí jueu per fer la voluntat de Déu, ens diu el que hem de fer si som atacats per la justícia per fer el bé: “Cal obeir Déu abans que els homes” (Fets 5:29).

Octavi Pereña i Cortina