ART SACRE

El conflicte que s’ha iniciat a Benavent amb motiu de col·locar una estàtua d’un suposat sant Joan a la façana de l’església, ha provocat discussions i despertat interessos que no tenen res a veure amb la fe cristiana. Farran Accensi, regidor de l’ajuntament assegura que en el primer ple municipal que es celebrarà es proposarà fer souvenirs  i objectes de regal amb la figura del sant per promocionar i donar a conèixer Benavent: “Volem aprofitar que ara es parla del poble per col·locar-lo en el mapa”.

El bisbe de Lleida Salvador Giménez Valls, en resposta a la pregunta d’un feligrès, va dir: “Cadascú té la seva responsabilitat i jo no puc eludir la meva, però tampoc puc enfrontar-me a vostè. Per a mi és més important estar units en la caritat de Crist”. Destaco aquesta frase perquè considero és la clau del conflicte. La caritat de Crist desvinculada de la Veritat de la Paraula de Déu és un tòpic que es fa servir per tancar problemes sense resoldre’ls. Potser momentàniament es suavitzen, però no es solucionen. Un altre problema que existeix des de fa anys i que no hauria  d’haver-se presentat és el de les obres d’Aragó que es guarden en  el  Museu de Lleida, si l’Església catòlica al llarg dels segles s’hagués mantingut fidel a les ensenyances de la Bíblia, en concret pel que fa la idolatria. Aquesta qüestió queda clarament plasmada en els Deu Manaments.  Cito la versió de la Bíblia Interconfessional: “No et fabriquis ídols, ni et facis cap imatge del que hi ha dalt del cel, aquí baix en la terra o en les aigües d’aquí baix. No els adoris ni els donis culte, jo el Senyor, el teu Déu, sóc el Déu gelós” (Èxode 20: 4,5). De Déu només n’hi ha un i no comparteix la seva glòria amb cap dels déus que s’han fabricat els homes. Per això és gelós.

Malgrat les obres poderoses que el Senyor va fer amb Israel des del seu alliberament de l’esclavatge egipci, la seva tendència va ser la idolatria. Els israelites en veure que Moisès trigava a baixar de la muntanya, el poble li va demanar a Aaron: “Fes-nos déus que vagin davant nostre” (Èxode 32:1). Aaron, futur summe sacerdot, demana al poble objectes d’or “ i va donar forma amb cisell, i en va  fer un vedell de fosa, i els va dir: Aquests són els teus déus, Israel, que t’han fer pujar de la terra d’Egipte” (v.4). En baixar Moisès de la muntanya i en veure el desastre comès, li diu al seu germà: “Què t’ha fet aquest poble que li has carregat un pecat tan gran?” (v.21). L’esperit idolàtric és tan arrelat en el cor de l’home que Aaron excusant-se del seu pecat li diu al seu germà: “I jo els vaig dir: Tots els qui tinguin or, que se’n desprenguin. I ells me’l van donar, i jo el vaig llençar al foc, i en v a sortir aquest vedell” (v.24). Com si fos tan fàcil fabricar una escultura!

Uns textos bíblics que denuncien la idolatria:

“”Així diu el Senyor: No aprengueu el camí de les nacions, i no tingueu por dels senyals dels cels, encara que les nacions tinguin por. Perquè les costums de les nacions són vanitat: perquè un talla un arbre del bosc, les mans del fuster el treballen amb l’aixa, amb plata i or l’embelleixen, amb claus i martells el fixen, a fi que no trontolli. Aquests són com una palmera dreta, no poden parlar, han de ser portats perquè no caminen. No els tingueu por, perquè no poden fer mal i tampoc poen fer res de bo” (Jeremies 10: 2-).

“Certament Senyor, els reis d’Assíria han desolat els països i la seva terra, i han llençat els seus déus al foc perquè no eren déus, sinó l’obra de les  mans de l’home, fusta i pedra, i ells els han destruït” ( Isaïes 37: 18,19).

“Tornaran enrere, restaran completament avergonyits  els qui confien en les estàtues, aquells que diuen a les imatges de fosa: vosaltres sou els nostres déus”                        (Isaïes 42: 17).

“I la resta dels homes que no havien estat matats per aquestes plagues, no es van penedir de les obres de les seves mans i no van deixar d’adorar el dimoni i els ídols d’or, i de plata, i de bronze, i de pedra, i de fusta, que no hi poden veure, ni escoltar, ni caminar. I no es van penedir dels seus homicidis ni de les seves bruixeries, ni de la seva fornicació ni dels seus robatoris” (Apocalipsi 9: 20,21).

La idolatria no és quelcom innocu: “I Moisès va dir a Aaron: Què ha fet aquest poble que li has carregat un pecat tan gran?” (Èxode 32:21).

Això només és una mostra dels molts textos que denuncien la idolatria com un pecat contra la glòria i l’honor de Déu. La idolatria no solament té conseqüències temporals, afecta l’eternitat: “No us deixeu enganyar…ni els idolatres…no heretaran el regne de Déu” (1 Corintis 6. 9.10). Però l’idolatra no té perquè ser desheretat. L’apòstol Pau segueix dient: “I això éreu, però us heu netejat, heu estat santificats, heu estat justificats en el Nom del Senyor Jesús i en l’Esperit del nostre Déu” (v.11). Per la fe en Jesús l’idolatra abandona el  camí ample que porta a la mort eterna per començar a caminar pel sender estret que condueix a la vida eterna.

Octavi Pereña i Cortina