¿TRUCA LA MORT A LA PORTA?

El Rafa d’Alcarràs escriu una carta a SEGRE (17/04/2017) que li han donat el títol. Si la mort truca a la porta. El Rafa es pregunta: Què hem de fer quan la mort truca a la porta? Les preguntes que el Rafa es fa al llarg de la carta porten a que la societat no està preparada per aquest tipus de trucades. A aquesta conclusió en són molts els qui hi arriben. La pregunta és: Els qui arriben a la conclusió que la societat no està preparada per obrir la porta quan truca la mort, ¿estan disposats a escoltar el que la Bíblia diu al respecte?

L’home no va ser creat mortal, sinó immortal. El cas és que la seva immortalitat va durar molt poc. El Creador el va avisar: “I el Senyor Déu va manar a l’home, dient: Pots menjar de tot arbre del jardí, però de l’arbre del coneixement del bé i del mal, no en menjaràs, perquè el dia que en mengis, certament moriràs” (Gènesi 2: 16,17). Adam i Eva gaudien del jardí en el que els havia posat el Creador, sense fixar-se en l’arbre prohibit. De sobte, en l’idíl·lic escenari del paradís  d’Edèn, apareix un tenebrós personatge: “La serp, la més astuta de totes les bèsties del camp que el Senyor havia fet” (Gènesi 3.1). Pel que es dedueix de Gènesi 3: 8, Adam, Eva i el Creador “caminaven pel jardí a la fresca del dia”, això indicava que les relacions entre les criatures i el Creador eren immillorable, fins el moment que l’astúcia maligna de la serp va crear en Eva el dubte de la bonesa de Déu. Aquí Eva va cometre un error. En lloc de sotmetre’s a Déu i resistir el diable perquè fugís d’ella (Jaume 4:7), deixa de sotmetre’s a Déu i es deixa seduir per la serp enganyadora. Conversa amb ella. Eva comet l’error de no estimar Déu sobre totes les coses i, el diable en lloc de fugir amb la cua entre les cames, atrapa Eva en la seva xarxa maligna. El manament és resistir el diable amb el poder de Déu, no dialogar amb ell. “La serp que  és la més astuta de totes les bèsties del camp que el Senyor havia fet”, venç els raonaments d’Eva i se la fa seva. “¿Així que Déu ha dit: No mengeu de cap arbre del jardí”? La dona va contestar: “Podem menjar del fruit dels arbres del jardí, però del fruit del arbre que hi ha enmig del jardí, Déu ha dit: no en mengeu ni el toqueu, perquè sinó morireu. I la serp va dir a la dona: No morireu pas. Perquè Déu sap que el dia que en mengeu, els vostres ulls seran oberts, i sereu com Déu, coneixedors del bé i del mal. I la dona va veure que l’arbre era bo per menjar, i que era agradable als ulls,  i que l’arbre era desitjable per adquirir saviesa. I ella va prendre del seu fruit, i en va menjar i en va donar al seu marit, que era amb ella, i ell també en va menjar. I es van obrir els ulls de tots dos, i es van adonar que anaven nus, i van cosir fulles de figuera, i es van fer uns faldars” (Gènesi 3:1-7). Fins aquell moment la mort estava en Satanàs, l’”homicida”. En menjar Adam el fruit de l’arbre prohibit va obrir la porta perquè la mort entrés en ell.

El Rafa d’Alcarràs i amb ell tots els qui creuen que la mot és quelcom extern que ha de demanar permís per poder entrar en l’home no s’expliquen bé. Des del moment que Adam va desobeir Déu i va menjar el fruit de l’arbre prohibit  se li va inocular el virus del pecat i pel fet de ser el cap de tota la humanitat, tota la seva descendència neix infectada amb del virus del pecat, que causa la mort. La mort, doncs, no truca a la porta per demanar permís per poder entrar. Ja és dins de l’home des del moment de la concepció. “En pecat em va concebre la meva mare” (Salm 51:5). El que passa és que el poder del pecat de matar és manifesta en diverses etapes de la existència i de maneres distintes segons els designis de Déu. El darrer enemic que ha de ser anul·lat   és la mot” (1 Corintis 15:26).

El Rafa d’Alcarràs i amb ell molts altres es pregunten: “¿Està la societat preparada per aquest tipus de rucades?” La resposta a la pegunta es troba en el fet de la resurrecció de Jesús. El capítol 15 de la primera carta de l’apòstol Pau als cristians  de Corint és un càntic a la victòria de Crist sobre la mort.  Transportant-nos al dia final l’apòstol escriu: “I afirmo això, germans: la carn i la sang no poen heretar el regne de Déu, ni la corrupció hereta la incorruptibilitat. Heus aquí un misteri (quelcom que només es pot entendre per revelació divina, el raciocini no pot arribar a esbrinar-lo): No tots ens adormirem (morirem físicament), però tots serem transformats, en un instant, en un obrir i tancar d’ulls, al darrer toc de trompeta (l’anunci de la victòria definitiva), perquè sonarà la trompeta, i els morts seran ressuscitats incorruptibles, i nosaltres serem transformats. Però cal que això corruptible sigui revestit d’incorruptibilitat, i quan això mortal sigui vestit d’immortalitat, llavors es complirà la paraula escrita: La mort ha estat engolida en la victòria. On és, oh mort, el teu fibló? On és, oh sepulcre, la teva victòria? El fibló de la mot és el pecat, i el poder del pecat és la Llei (la Llei de Déu condensada en el Decàleg posa de manifest la condició pecadora de l’home). Però gràcies a Déu perquè Ell ens dóna la victòria per mitjà el nostre Senyor Jesucrist! Per tant, germans meus estimats, sigueu ferms i incommovibles, abundant empre en l’obra el Senyor, sabent que el vostre esforç no és inútil en el Senyor” (1 Corintis 15: 50-58). Per la fe en Crist obrim la porta perquè hi entri la vida!

Octavi Pereña i Cortina